NADAL.
→ VOCABULARI. (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el
significat exposat).
Àngel. Betlem. Cel. Cens. Cèsar. Compliment. David. Déu.
Galilea. Josep. Llum. Maria. Menjadora. Messies. Paraula. Pastors. Primogènit.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional):
Àngel. Cèsar. Galilea.
Judea. Messies. Primogènit. Síria.
→ Mapes
de la BCI: Palestina (Mapa 7: Palestina en temps de Jesús).
→ Veure
també RELECTURES. Nadal.
→ Veure
també TERTÚLIA EN ESPIRAL: Nadal.
→ Veure també ENTREVISTES
AMB FID’HO: Nadal.
Per al Nadal, la litúrgia ens ofereix tres misses:
(3). Missa del dia.
A. LECTURES.
1ª LECTURA. (Isaïes 52,7-10).
Quin
goig de sentir a les muntanyes
els
passos del missatger que anuncia la pau
i
porta la bona nova,
que
anuncia la salvació i diu a la ciutat de Sió:
«El
teu Déu és rei.»
Escolta
els crits dels teus sentinelles,
escolta
quins esclats de goig:
veuen
cara a cara com el Senyor torna a Sió.
Danseu,
ruïnes de Jerusalem,
alceu
totes el crit d’alegria:
el
Senyor ha consolat el seu poble,
ha
redimit Jerusalem.
Als
ulls de tots els pobles
el
Senyor ha estès el seu braç sant,
i
d’un cap a l’altre de la terra
veuran
la salvació del nostre Déu.
2ª LECTURA (Hebreus 1,1-6).
En
diverses ocasions i de moltes maneres,
Déu
antigament havia parlat als pares
per
boca dels profetes;
però
ara, en aquests dies que són els darrers,
ens
ha parlat a nosaltres en la persona del Fill,
que
ell ha constituït hereu de tot,
per
mitjà del qual ja havia creat el món.
Ell,
que és resplendor de la glòria de Déu
i
empremta del seu mateix ésser,
i
que sosté l’univers amb el poder de la seva paraula,
acabada
l’obra de purificació dels pecats
s’ha
assegut a les altures,
a
la dreta de la majestat divina,
i
ocupa un lloc tant més superior als àngels
com
més incomparable és el títol que posseeix en herència.
Perquè,
a quin dels àngels Déu ha dit mai:
«Ets
el meu Fill, avui t’he engendrat»?
I
encara: «Jo seré el seu pare, i ell serà el meu Fill»?
Diu
també quan presenta al món el seu primogènit:
«Que
es prosternin davant d’ell tots els àngels de Déu.»
EVANGELI. (Joan 1,1-18).
(En blau, allò que s’hi afegeix en la versió llarga).
Al
principi ja existia el qui és la Paraula.
La
Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu.
Era,
doncs, amb Déu al principi.
Per
ell tot ha vingut a l’existència,
i
res del que ha vingut a existir
no
hi ha vingut sense ell.
Tenia
en ell la Vida,
i
la Vida era la Llum dels homes.
La
Llum resplendeix en la foscor,
però
la foscor no ha pogut ofegar-la.
Déu envià un home que es deia Joan.
Era un testimoni;
vingué a donar testimoni de la Llum,
perquè per ell tothom arribés a la fe.
Ell mateix no era la Llum;
venia només a donar-ne testimoni.
Existia el qui és la Llum veritable,
la
que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món,
al
món que li deu l’existència,
però
el món no l’ha reconegut.
Ha
vingut a casa seva,
i
els seus no l’han acollit.
Però
a tots els qui l’han rebut,
als
qui creuen en el seu nom,
els
concedeix poder ser fills de Déu.
No
són nascuts per descendència de sang,
ni
per voler d’un pare o pel voler humà,
sinó
de Déu mateix.
El qui és la Paraula es va fer home
i
plantà entre nosaltres el seu tabernacle,
i
hem contemplat la seva glòria,
que
li pertoca com a Fill únic del Pare,
ple
de gràcia i de veritat.
Donant testimoni d’ell, Joan cridava:
«És aquell de qui jo deia:
El qui ve després de mi m’ha passat davant,
perquè, abans que jo, ell ja existia.»
De l’abundància de la seva plenitud
tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia.
Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès,
però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.
Déu ningú no l’ha vist mai;
Déu Fill únic, que està en el si del Pare,
és qui l’ha revelat.
Nota.
Per aquest evangeli hi ha dos APUNTS:
(1). Una versió “més explicativa” del Pròleg de Joan.
(2). “Casualitat” o “Projecte”. Déu
engendrat. “Història”.
(1). Versió més
explicativa del Pròleg de Joan.
B.
LLENGUATGE.
1. L’evangeli d’avui, que és el Pròleg de l’Evangeli de Joan, és una petita gran obra d’art. S’ha de llegir a poc a poc, assaborint-lo,
imaginant-lo, contemplant-lo.
Crec que és un bon encert de la Litúrgia que en aquesta missa del Dia de Nadal es llegeixi precisament
aquest solemne pròleg de
l’Evangeli de Joan, tot i que no s’hi parla directament de l’Infant Jesús.
Els evangelistes que ens ofereixen relats
d’infància, directament tampoc volen parlar de “l’Infant Jesús” sinó més aviat de l’obra de
déu, visualitzada en Jesús. Ells ho fan amb un llenguatge directe,
popular, tret de la vida de cada dia. Però, per a una Festa com la d’avui, ens podem permetre el luxe d’assaborir un
llenguatge profund, solemne, de gran calat, còsmic.
Per això, més que comentar el significat de les diferents
paraules, m’ha semblat que podia ser útil presentar una versió explicativa i senzilla d’aquest
magnífic “Himne al Procés de la humanització”.
2. Evidentment, aquesta versió
explicativa de cap manera pot substituir la versió original; el que pretenc és oferir una versió més
entenedora a fi que després, tornant
a la versió original, aquesta pugui ser més ben assaborida.
Cal reconèixer que aquesta versió
explicativa comporta una determinada “interpretació”,
la qual pot resultar més o menys encertada.
Serà bo que cadascú la corregeixi o completi d’acord amb allò que ell sap i
viu. Jo només pretenc oferir una col·laboració.
Accepteu la bona voluntat i perdoneu la gosadia.
Ho podeu visionar, i escoltar en la veu de Fèlix Pérez
https://www.youtube.com/watch?v=6HhlPYfqLlQ&t=39s
Al Món
tot
comença amb un Projecte:
el
Projecte de Déu quan decideix
compartir,
enllà d’Ell mateix, la seva vida.
Tot
allò que existeix forma part d’aquest Projecte,
i,
al marge d’ell, no existeix res de res.
El
Projecte inclou la vida.
La
vida
creix
i es perfecciona des de si mateixa,
i
avança fins a l’home.
L’home,
per
la seva intel·ligència,
pot
adonar-se del Projecte que el fa existir.
Així
el Projecte esdevé la seva llum;
una
llum que l’allibera de tota foscor
perquè
li mostra d’on ve i a què està cridat.
En
l’Home
el
Projecte de Déu esdevé “compartit”:
Déu
envià un home que es deia “Joan”:
és
a dir: anomenat “Déu ofereix el seu favor”.
“Joan” no era pas la llum plena;
només
era per donar-ne testimoni.
Testimoniava
la llum,
la
qual ja estava en el Projecte inicial
encara
que la creació no fos capaç de
reconèixer-la;
però
els humans sí que la podem
reconèixer,
i
a tots aquells que l’acullen
els
és concedit de poder ser fills de déu.
“Fills de Déu” ho són no pas
pel
propi creixement de la Vida,
ni
per cap herència humana,
ni
com a fruit d’una conquesta; no.
Ho
són per un do de Déu.
I
el Projecte s’ha fet carn,
i
s’ha fet un de nosaltres: Jesús.
En
l’Home-Jesús
hem
pogut veure què significa
ser
“fills de Déu”: fills en el Fill.
En
Ell ja podem contemplar
com
en serà d’excel·lent
la
plenitud del Projecte.
Com
testimoniava el mateix Joan,
allò
que hem vist ara al final,
i
que ja existia des del principi,
ens
permet entendre tot allò passat,
com
Moisès, i la Llei que va donar:
tot
estava orientat cap aquesta plenitud
que
ens arriba per Jesucrist.
Déu,
no l’ha vist mai ningú;
però
ara el podem contemplar, com a “Déu
engendrat”,
en
l’Home-Jesús.
I
de la seva plenitud
tots
nosaltres en rebem gratuïtament
vida
i més vida,
fins
a la plenitud
total.
C.
MISSATGE.
Som
fruit, dintre la Creació, d’un projecte
de déu. En Jesucrist veiem que és un projecte d’amor: la invitació a ser
fills: fills en el Fill.
De part de Déu, Jesús ens fa visible el do.
De part nostra, Jesús és l’inici de la resposta
del tot positiva. Ell és el “primogènit”.
D:
RESPOSTA.
La
única resposta coherent amb la bondat
de Déu és acceptar-la, continuant en nosaltres la resposta ja iniciada per l’Home-Jesús.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1.
Si formem part d’un projecte de déu,
té sentit témer alguna classe de fracàs?
2.
En Jesús podem contemplar el “primogènit” de la humanitat
en plenitud. És legítim parlar de Jesús com si fos “propietat dels Cristians”? És a dir: des de Jesús, com
ens cal “veure” les diferents Religions o Cultures?
= = = = = = = = = = =
“Història”.
B. LLENGUATGE.
“Al principi existia
la Paraula”.
1. Segons la hipòtesi actualment més acceptada, el nostre Univers
va començar
amb una Gran Explosió (Big Bang). D’això faria, més o menys,
uns 14 mil milions d’anys.
¿I
abans del Big Bang, què hi havia?
Això encara no ho poden respondre els científics. És més: alguns pensen que
aquesta pregunta és incoherent. Seria com preguntar què hi ha 10 kilòmetres al
nord del pol Nord. Evidentment, aquesta pregunta no té sentit perquè si quan
arribem al pol Nord continuem endavant, en realitat no anem endavant
sinó enrere, cap al pol Sud. Semblantment, és possible que la pregunta “¿què hi havia abans del Big Bang?” no
tingui sentit. Amb el Big Bang tot
comença, inclòs l’espai i el temps. Evidentment, des de la ciència, no podem preguntar què hi havia
“abans” del temps.
2.
Quan l’Evangeli de Joan ens diu que “al
principi existia la Paraula” no ens vol dir ni quan, ni on,
ni com va començar l’Univers
sinó per què va començar. No és una
afirmació científica sinó sapiencial o religiosa.
Les
preguntes científiques són sobre
allò que existeix, allò que és objectiu (els objectes). Però l’ésser humà és un subjecte, i es fa també
altres preguntes que no són sobre les coses sinó sobre el sentit de
les coses, i sobretot sobre el sentit d’ell mateix i de l’Univers
en què existeix. Són preguntes subjectives
perquè impliquen el subjecte que les fa.
3.
Per què l’ésser humà es fa aquesta classe de preguntes?
D’una
manera o altra, quan comencem a ser adults, ens adonem que estem “al volant de
la nostra vida”; ens adonem que la nostra vida, més o menys, “està a les
nostres mans”...
Però,
no tot està a les nostres mans. En
bona part, som un producte de la Història
i les seves circumstàncies.
Però també és cert que tot això que hem rebut ens fa capaços de decidir
què volem fer amb de la nostra vida. Per exemple, podem decidir donar o
no donar sentit a la nostra vida; i
si decidim donar-li sentit, haurem de
decidir encara quin sentit li donem.
I
és quan hem decidit donar sentit a la
nostra vida que, com a contrapunt, ens preguntem també d’on venim i per
què existim. Ens adonem que podríem no existir, però existim. Per què? I la
pregunta s’eixampla més enllà de nosaltres: per què existeix l’Univers? Per què
existeix alguna cosa en comptes del No-res?
4.
Avui, des de la Ciència, es parla molt de “casualitat”. Des de l’anàlisi d’allò
que coneixem, podem comprovar que tot allò que existeix d’una manera
podria existir d’una altra manera. Contràriament de com es pensava fa
uns anys, les lleis físiques
inherents a la matèria no predeterminen
que les coses sigui com són. Tot podria ser d’una altra manera totalment
diferent. Per això la Ciència actual ha incorporat una paraula que abans era
considerada poc científica: casualitat.
Podem comprovar que existeixen lleis
físiques; però, que siguin aquestes i no unes altres, és pura casualitat.
Hi
ha persones que cauen en l’error d’entendre aquesta “casualitat” com la “causa
objectiva” que explicaria l’origen de l’Univers. Però quan els
científics actuals fan servir la paraula “casualitat” volen dir exactament el
contrari: que l’Univers no
s’explica des de si mateix.
5. Per què existeix l’Univers?
Les
Religions en general són fruit d’una experiència
vital, molt més rica i global que el coneixement
científic. Neixen de la convicció íntima de formar part de l’Univers. Aquesta experiència
vital i profunda ens suggereix respostes que s’han anat “teixint”
durant milers d’anys de simbiosi amb
tot allò que ens envolta. Amb llenguatges diferents, amb mites més o menys
significatius dintre el propi àmbit cultural, la Humanitat ha anat “donant
forma” a una intuïció (no científica, però profundament implantada
en el més profund de nosaltres mateixos): Que
les coses no existeixen “per pura casualita”t.
Amb
això no es neguen les conclusions de
la Ciència sinó que es va més enllà, perquè el coneixement científic no esgota la capacitat humana de connectar
amb el món que som i ens envolta.
6.
Per què existeix l’Univers?
L’Evangeli
de Joan ens ofereix una resposta sapiencial amb un llenguatge d’una gran bellesa i solemnitat:
“Al principi existia la Paraula”.
Aquí
“Paraula” pot entendre’s com a “Projecte”.
“Al
principi” no vol pas dir al moment del Big Bang. No es refereix al temps
sinó al “perquè del temps”. És com si digués: tot, fins i tot el temps, va començar perquè hi havia un Projecte. Un Projecte que estava en “Déu”, perquè no hi ha projecte sense “algú” que el projecti.
És
cert: “Déu mai ningú no l’ha vist”.
Però, a mesura que es va realitzant en nosaltres la “vida”, anem descobrint Projecte i “Projector”.
7.
¿I, quin és aquest projecte?
Atenció!,
perquè aquí l’Evangeli la diu molt grossa! El Projecte era “Déu”.
El
projecte de Déu era “crear” un ésser
en el qual vessar-se. No pas un
altre “Déu”, sinó Algú que participés
de la seva mateixa Vida, com el foc arroenta el ferro no pas fent-ne un altre
foc sinó vessant en ell tota la
seva escalfor.
Tot va començar amb un Projecte.
Era un projecte de Déu
i “Déu” era el Projecte.
Tota
la resta és realització del Projecte.
8.
Però projectar “Déu” no és com projectar
d’una màquina. Una màquina és un simple producte. En canvi, “Déu” només pot venir d’una resposta lliure i generosa.
Pensem
en allò que passa entre nosaltres: no és el mateix quan un enginyer projecta i
realitza una màquina, que quan uns pares “projecten” tenir i tenen un fill. El projecte dels pares no consisteix en
“produir” un ésser vivent sinó en “engendrar” un fill que, a partir de la vida inicial que li donaran, vagi construint-se
a si mateix, descobrint i acollint lliurement la vida i l’amor dels pares, fins arribar a participar-ne en plenitud
en un intercanvi de generositat.
El
Projecte de Déu no és la grandiosa maquinària de l’Univers sinó la VIDA.
I no qualsevol vida, sinó una vida que vagi creixent fins a
fer-se intel·ligent i capaç de descobrir-se a si mateixa com a fruit
d’un projecte de VIDA o,
millor, d’un projecte d’AMOR.
La
VIDA és l’horitzó. Per això esdevé també la llum
dels Vivents en la mesura que van
assolint la capacitat de conèixer-se a si mateixos.
9.
“Déu envià un home que es deia Joan”.
Joan vol dir: do de Déu.
Era
un testimoni.
Joan representa els milers i milers
d’humans de sensibilitat prou afinada com per adonar-se de que estan “dintre
d’un Projecte de Vida”. En diem profetes,
gurus, sufís, místics... Solen ser testimonis d’una “realitat”
quan molts encara no l’han descoberta (Hebreus 1,1). Amb totes les
seves limitacions i defectes, no són uns somiatruites
sinó testimonis d’una cosa ben real:
“Existia la LLUM VERITABLE”.
Aquesta llum pot ser acollida o no. Als qui
l’acullen, els és concedit d’esdevenir fills
de Déu.
10. Hi ha un “home” que ha acollit tan plenament
aquesta vida-llum,
que, en ell, aquesta vida-llum ha pres forma humana. Com si diguessin, en ell
la vida-llum s’ha fet carn; s’ha encarnat.
Parlo de Jesús. Jesús és, per als qui tenen ulls per veure-hi, l’home-mostra;
l’Home en qui ja podem veure, com en un esbós avançat, en què consisteix el “Déu projectat” que va esdevenint “Déu engendrat”.
En Jesús hi descobrim no només allò que podem ser
nosaltres, sinó també l’Autor del Projecte. Descobrim que “Déu és Amor que es vessa”. I de la seva plenitud, nosaltres n’anem rebent vida i
més vida, fins a la VIDA.
11. Mentre encara som “petits” necessitem ser
guiats. El Projecte se’ns adapta, i
ens arriba en forma de Llei; però
d’una Llei que mira cap a la VIDA. La
VIDA de debò no ens arriba per la Llei sinó per la superació de la Llei,
fent-nos “veure” Jesucrist, “Déu engendrat”, “Déu Fill únic del Pare” (Joan 1,17 Gàlates 2,15ss).
L’evangeli d’avui és un Himne a la Paraula.
Aquí “paraula” significa alè, vent,
projecte, esperit, energia, força, creativitat, eficàcia...
També podríem dir-ne energia positiva, com agrada a molts d’avui dia.
C.
MISSATGE.
12.
Evidentment el missatge és el mateix
que s’ha anat repetint durant tot el Nadal, aquí expressat no tant des de la
vida quotidiana sinó amb un llenguatge d’alta volada. Per això
l’evangelista Joan sol ser representat per una àguila. El seu Evangeli
vola alt! I el missatge es pot formular així: Estem en una “Història” que respon al “projecte de
Déu de compartir la seva Vida amb nosaltres”.
Som
invitats a incorporar-nos, des de la llibertat, a la “Família divina”.
D:
RESPOSTA.
13.
La resposta pot ser la mateixa que
ens demana el conjunt de les Festes de Nadal, i de tot l’Evangeli.
Podem
dir Sí, i podem dir No. La invitació ofereix l’oportunitat
de dir Sí. És la resposta de Maria: “Que es compleixin en mi les teves paraules”
(els teus projectes) (Lluc 1,38).
Dir
Sí, no significa pas haver d’acceptar tot l’embolcall amb què sol arribar-nos la “invitació”. Dir Sí significa acollir amb cor obert l’amor amb què Déu ens estima.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1.
Hem llegit que “la Paraula es va fer Home”. No diu pas que es fes llei, autoritat, sacerdot o mestre
de religió. ¿Creieu que els deixebles de Jesús som coherents amb “l’encarnació de la Paraula” o ens
mantenim sovint en “l’Antic Testament” quan la “Paraula” tenia forma de “Llei”?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada