Diumenge vinent, PENTECOSTA. Any C.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Defensor (Paràclit).      Esperit (Sant).       Pentecosta.      Tots (Tots i totes).   Veritat.

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Esperit.  Pentecosta.

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral →  Pentecosta.

 

                      i Entrevistes amb Fidho. → Pentecosta.

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol.   (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Actes 2,1-11). (Anys A,B,C)

 

Durant la celebració de la diada de la Pentecosta

es trobaven tots junts en un mateix lloc quan, de sobte,

se sentí venir del cel un so

com si es girés una ventada violenta,

i omplí tota la casa on es trobaven asseguts.

Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc

que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells.

Tots quedaren plens de l’Esperit Sant

i començaren a expressar-se en diversos llenguatges,

tal com l’Esperit els concedia de parlar.

Residien a Jerusalem jueus piadosos

provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel.

Quan se sentí aquell so,

la gent hi anà i quedaren desconcertats,

perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.

Estranyats i fora de si deien:

«No són galileus, tots aquests que parlen?

Doncs, com és que cadascun de nosaltres

els sentim en la nostra llengua materna?

Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites,

hi ha residents a Mesopotàmia,

al país dels jueus i a Capadòcia,

al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília, a Egipte

i a les regions de Líbia, tocant a Cirena,

hi ha forasters de Roma,

hi ha jueus i prosèlits,

hi ha cretencs i àrabs,

però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu

en les nostres pròpies llengües.»

 

2ª LECTURA (1Corintis 12,3b-7,12-13).

Germans, ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor

si no és per un do de l’Esperit Sant.

Els dons que rebem són diversos,

però l’Esperit que els distribueix és un de sol.

Són diversos els serveis

però és un de sol el Senyor a qui servim.

Són diversos els miracles,

però tots són obra d’un sol Déu

que els fa valent-se de cadascun de nosaltres.

Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú

són en bé de tots.

Perquè el Crist és com el cos humà:

és un, encara que tingui molts membres,

ja que tots els membres, ni que siguin molts,

formen un sol cos.

Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures,

hem estat batejats en un sol Esperit per formar un sol cos,

i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit.

 

EVANGELI. (Joan 14,15-16.23b-26).

En aquell temps Jesús digué als seus deixebles:

«Si m’estimeu, guardareu els meus manaments;

jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor,

l’Esperit de la veritat,

perquè es quedi amb vosaltres per sempre.

»Qui m’estima farà cas del que jo dic;

el meu Pare l’estimarà

i vindrem a viure amb ell.

Els qui no m’estimen no fan cas de les meves paraules,

que no són meves, sinó del Pare que m’ha enviat.

Us he dit tot això mentre era amb vosaltres,

però el Defensor,

l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu,

us farà recordar tot el que us he dit

i us ho farà entendre.»

 

B. LLENGUATGE.

NOTA:

Aquest diumenge, juntament amb el de l’Ascensió, no té com a nucli inspirador un relat o text dels Evangelis sinó dels Fets dels Apòstols. Però, com que la lectura de l’Evangeli sempre és central en les trobades del diumenge, el llenguatge d’avui serà sobre les dues Lectures.

Per als diferents Evangelis podeu trobar altres apunts a any a ; any b, i a diumenge 6.C de Pasqua (Evangeli com l’Any C) .

 

a) Sobre Fets dels Apòstols.
(Arxiu comú per als tres anys. → Pentecosta Any A).

 

b) Sobre l’Evangeli.

...us donarà un altre Defensor...

Si, en període escolar, passeu pels carrers de les nostres ciutats al voltant de les 9 del matí, veureu molts pares o avis acompanyant els nens a l’escola. La ciutat actual ha esdevingut per als nostres infants una mica perillosa. Acompanyar-los comporta també defensar-los dels possibles o imprevisibles perills.

Però tot allò que es fa amb els nens té una altra finalitat: que es vagin fent adults, la qual cosa comporta la capacitat de protegir-se per si mateixos dels perills habituals. L’acompanyament, l’educació, el creixement propi de la vida que els hem donat... tot porta a que progressivament vagin experimentant un altre “defensor”, el definitiu, que ja no està fora d’ells sinó que és com una força interior que ha anat creixent dintre seu.

 

2. Jesús parla als seus deixebles d’un altre defensor. Ell ha estat defensor per als temps inicials, mentre som espiritualment “nens”. Però és propi de tota vida créixer i madurar, com es fa evident en els arbres fruiters. Un arbre fruiter guarda, fa créixer i defensa els seus fruits, fins que, ja madurs, s’han convertit en llavors. Quan ja són llavors, els deixa anar perquè puguin esplaiar la seva maduresa en noves vides.
Semblantment els deixebles, ara que ja han assumit les paraules i el missatge de Jesús, poden descobrir que tenen un altre defensor, el definitiu. No és algú que els acompanya des de fora sinó que és una força que actua des de dintre d’ells mateixos. És la mateixa força o esperit que han vist i comprovat en Jesús.

 

C. MISSATGE.

3. En llenguatge actual, la festa de la pentecosta és la festa de la adultesa en la vida cristiana. La comunitat adulta, composta bàsicament de persones cristianament adultes, no està vinculada per la dependència d’un líder sinó per la maduresa dels seus membres i per la llibertat que això comporta. I sobretot està vinculada per aquell amor lliure i creatiu de què és capaç tot home en la mesura que acull la seva pròpia llibertat.

 

D: RESPOSTA.

4. Així com a vegades hi ha pares que s’empenyen en continuar acompanyant el seu fill quan aquest ja no ho vol ni ho necessita, també veiem que en la nostra Església, des de fa molt temps, es manté un marc infantil per a les comunitats eclesials.

La terrible anorèxia espiritual de moltes de les nostres comunitats, considerades incapaces de ser adultes sense la presència d’un pastor que les guiï, ens urgeix a creure una mica més en l’Esperit Sant difós en els nostres cors (2 Corintis 1,22).

 

Però un persona esdevé adulta no pas perquè els seus pares li ho concedeixin, sinó perquè la vida mateixa, i la pròpia resposta a la vida, la fan adulta. I es manté adulta encara que no li ho reconeguin.

Fins quan ens tindrem per menors d’edat essent adults? Fins quan esperarem rebre com un “favor” allò que ja posseïm per maduresa?

L’anomenada crisi de vocacions sacerdotals, no podria ser una invitació de l’Esperit a reconèixer d’una vegada l’adultesa de les nostres comunitats?

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Teniu por a ser adults en l’Església?

2. Fent un esforç de reflexió espiritual, imagineu en concret què comportaria, per a la vostra comunitat (parròquia, grup, moviment...), ser adults en la fe?

3. En la Pentecosta original, tothom parlava i tots s’entenien. Una cosa realment molt difícil!!! Però, és millor només callar i escoltar?

 

Diumenge vinent, l'Ascensió de Jesús. C.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

→ VOCABULARI.  (> Índex general). 

Ascensió.     Cel.     Convertir.     Escriptures.      Jerusalem.     Ressuscitar.    Temple.     Tercer dia.  

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Cel.   Jerusalem.

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral → Ascensió C

  

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Actes 1,1-11).

En la primera part del meu llibre, Teòfil,

he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar,

des del principi fins al dia que fou endut al cel,

després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant,

la seva missió als apòstols que ell havia elegit.

 

Després de la passió, se’ls presentà viu,

i ho comprovaren de moltes maneres,

ja que durant quaranta dies se’ls aparegué,

i els parlava del regne de Déu.

Estant reunit amb ells,

els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué:

«Espereu aquí la promesa del Pare

que vau sentir dels meus llavis

quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua;

vosaltres, d’aquí a pocs dies,

sereu batejats amb l’Esperit Sant.»

 

Els qui es trobaven reunits li preguntaven:

«Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?»

Ell els contestà:

«No és cosa vostra de saber quins temps

i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare,

però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres

rebreu una força que us farà testimonis meus

a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria

i fins als límits més llunyans de la terra.»

Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells,

i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista.

 

Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava,

quan es presentaren dos homes vestits de blanc,

que els digueren:

«Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel?

Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel

tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar

que se n’anava al cel.»

 

 

2ª LECTURA (Hebreus 9,24-28.10,9-23).

Crist no ha entrat en aquell santuari,

a imatge del veritable,

fet per mà d’homes,

sinó que ha entrat al cel mateix,

i s’ha presentat davant Déu per nosaltres.

 

El gran sacerdot entra cada any al santuari

amb una sang que no és la seva.

Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades,

altrament hauria hagut d’anar sofrint la seva passió

des de la creació del món.

De fet no ha aparegut fins ara, a la fi dels temps,

a oferir-se ell mateix una sola vegada

com a víctima per abolir el pecat.

 

Els homes morim una sola vegada,

i després de la mort ve el judici.

Semblantment el Crist va ser ofert una sola vegada,

quan va prendre damunt seu els pecats de tots.

Després tornarà a revelar-se, no ja per raó dels pecats,

sinó per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l.

Germans,

la sang de Jesús

ens permet d’entrar confiadament al lloc santíssim.

Ell n’ha inaugurat l’entrada, obrint-nos un camí nou i viu

en el cortinatge d’accés, que és el seu propi cos.

Tenim un gran sacerdot a la casa de Déu.

Per tant, presentem-nos-hi

amb tota la fe d’un cor que no enganya,

ja que el nostre cos ha estat rentat amb l’aigua del baptisme,

i els nostres cors, netejats de tota consciència de culpa.

Mantinguem ferma l’esperança

que ens dóna la fe que professem:

Déu compleix fidelment les seves promeses.

 

EVANGELI. (Lluc 24,46-53).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Així ho diuen les Escriptures:

El Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia,

i calia predicar en nom d’ell a tots els pobles,

començant per Jerusalem,

la conversió i el perdó dels pecats.

Vosaltres en sou testimonis.

 

Ara, jo us enviaré el do que el Pare ha promès,

i vindrà sobre vosaltres;

no us mogueu de la ciutat

fins que haureu estat revestits del poder que us vindrà de dalt.»

Després se’ls endugué fora, fins a prop de Bet-Hània,

alçà les mans i els beneí.

Mentre els beneïa, s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel;

ells es prosternaren adorant-lo.

 

Després, plens d’una alegria immensa,

se’n tornaren a Jerusalem.

I contínuament eren al temple donant gràcies a Déu.

 

B. LLENGUATGE.

 

Nota.

Podeu trobar altres apunts per a la festa i els textos d’avui en els comentaris de la Ascensió de l’Any A i de l’Ascensió de l’any b.

 

1. Una vegada hi havia un grup de músics ara profundament decebuts.
Tot havia començat quan s’havien anat reunint al voltant d’un mestre especial. Abans no havien sigut músics, però cada un d’ells s’havia trobat amb aquell home singular que els havia engrescat de debò.

Aquest home, musicalment parlant, constituïa una autèntica revolució perquè la seva música no tenia per objectiu recrear les oïdes sinó anar directament al cor i fer esclatar tota la persona.

Molts professionals de la música el criticaven perquè ─deien─ allò seu no era música sinó una profanació de la música.
En canvi, per ells, per als qui s’hi havien engrescat, no els preocupava gaire si allò era música o no; a ells, aquell conjunt sincopat de sons, ritme, vibracions, silencis, gestos, paraules, represes... els feia sentir la vida com un esclat de primavera. Potser no era música, però per a ells era vida, creativitat, vigor, plenitud.

 

Ara estan tristos i decebuts. Els músics professionals han acusat d’intrusisme el seu mestre, i han aconseguit de fer-lo condemnar a un exili total i definitiu.

Després del primer ensurt, aquella colla d’amics va tornar a trobar-se tímidament. Passaven llargues estones enyorant i recordant el mestre amb els seus assaigs, converses, lliçons... anècdotes, experiències,... Algú va recordar que deia sovint: La música és la meva vida. Era ben cert: ells també ho havien experimentat: aquella música del mestre era la seva vida: la d’ell i la d’ells.

Com enyorant els temps passats, un va prendre el seu instrument i va amanyagar-lo amb tendresa. Suaument va començar a tocar-lo com qui evoca un record.

A poc a poc, l’un darrera l’altre, s’hi van anar afegint. Lentament van anar descobrint, admirats, que estaven creant una melodia que els absorbia: va créixer la tensió, va inundar-los el record, va captivar-los la melodia, va aparèixer el desig de fer present el mestre,... i el veien realment allà, dirigint-los amb la seva mirada, amb els seus gestos, amb el seu alè, amb el seu èxtasi,... Qui podia dir que no hi era realment?! Qui podia dir que ells mateixos, amb aquella música que els sortia com un sospir, no el feien realment present, a ell per a qui la música era la seva vida?!

 

2. En un Món que gira i es capgira contínuament; en un Univers que, segons molts entesos, s’expandeix constantment creant nous espais en totes direccions, parlar de Jesús “pujant enlaire” pot resultar un llenguatge sense cap significat. Per això m’he atrevit a passar de l’Astronomia a la Música (i que em perdonin músics i astrònoms).

No sé si el llenguatge resulta encertat. En tot cas voldria que expressés aquella experiència vital de tants humans per als quals la figura de Jesús, el mestre, és a la vegada fortament absent i profundament present.

 

3. St. Lluc escenifica amb el relat de l’ascensió el final d’una presència que prepara i provoca la descoberta d’una altra presència més subtil i més profunda. “Us convé que jo me’n vagi, perquè, si no me’n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres” (Joan 16,7), havia dit Jesús als seus deixebles.
Marxa com a mestre i senyor perquè el descobreixin com a llum i força. Força i llum que els uneix, els reuneix, els transforma i els projecta cap als altres. Serà l’experiència de la pentecosta, que celebrarem diumenge que ve.

 

“Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel”. No és tracta de que Jesús tornarà de la mateixa manera com ha marxat sinó que, així com ha marxat, tornarà. La sortida és en funció de la seva tornada; i la tornada consisteix en la descoberta que faran els deixebles d’una altra classe de presència: una presència gens ni mica avassalladora ni dominant, com una llum que ja no enlluerna perquè es fa visible només en les coses il·luminades. “Per què us esteu mirant al cel?”. Jesús desapareix com a “objectiu de la nostra mirada”;  i torna capacitant els nostres ulls per veure-hi amb el cor.

 

C. MISSATGE.

És quan els fills s’emancipen que apareixen en ells els fruits de l’educació rebuda. És l’absència de Jesús allò que ens permet comprovar els efectes transformadors de la seva acció en nosaltres.

 

D: RESPOSTA.

Què hi feu aquí, mirant el cel? Ara Jesús no pot ser "contemplat", polaritzant les nostres mirades. Ni ell ni cap altra home que pretengui “substituir-lo”.

Jesús és força, estímul, iniciativa, resposta... dintre cada un de nosaltres. Pretendre “substituir” la seva presència física amb altres “presències físiques” comportaria el bloqueig de la seva presència al cor. ¿No serà aquesta la causa de la tràgica pobresa d’impuls cristià en tantíssimes comunitats cristianes? Ocupats mirant el Papa, o els bisbes, o els mossens o tants i tants “líders religiosos”, no podem experimentar aquella presència transformadora que ens convertiria en vertaders homes adults, capaços de veure, escoltar i respondre al nostre món per sintonia.
La llum no és per ser vista sinó per fer visibles les altres coses. Ho entendrem algun dia? 

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Entre nosaltres, el mossèn està al servei de la vida de la comunitat o, més aviat, les persones actives de la comunitat es posen al servei de l’obra del mossèn? Com ho veieu?

2. Podria ser convenient que les parròquies passessin per l’experiència de quedar-se per un temps sense mossèn? Què passaria? Desapareixerien? S’espavilarien? Madurarien com a comunitat?

 

 

Diumenge vinent, 6è de Pasqua. C.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Anar-se’n.    Conèixer.   Creure.    Deixebles.   Defensor (Paràclit).    Esperit (Sant).    Nom.   Pau.   Pare.   Veure.   Viure (fer Estada).

 

 
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral → Diumenge 6è. de Pasqua. C.

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol.   (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Actes 15,1-2.22-29).

En aquells dies,

uns que havien baixat de Judea

ensenyaven als germans d’Antioquia

que si no es feien circumcidar d’acord amb la Llei de Moisès

no podien salvar-se.

Això portà una desavinença i una discussió tan seriosa

de Pau i Bernabé amb ells

que decidiren que Pau i Bernabé, amb alguns més,

pugessin a Jerusalem per tractar d’aquesta qüestió

amb els apòstols i els preveres.

Llavors els apòstols i els preveres,

amb tota la comunitat reunida,

decidiren d’elegir uns delegats

i enviar-los a Antioquia junt amb Pau i Bernabé.

Els elegits foren Judes,

conegut també amb el nom de Bar-Sabàs, i Siles,

homes que es distingien

com a dirigents en la comunitat dels germans.

Els donaren aquesta carta:

«Els apòstols i els preveres saluden com a germans

els germans no jueus d’Antioquia, de Síria i de Cilícia.

Hem sabut que alguns havien vingut d’entre nosaltres

sense la nostra autorització,

us havien pertorbat amb les seves opinions

i havien inquietat els vostres esperits.

Per això hem decidit unànimement

d’escollir uns representants nostres

per enviar-vos-els junt amb els nostres estimats Bernabé i Pau,

que han entregat les seves vides

per la causa del nostre Senyor, Jesucrist.

Els qui us enviem són Judes i Siles.

Ells us exposaran de paraula

això mateix que us diem per escrit,

i és que l’Esperit Sant i nosaltres hem cregut

que no us havíem d’imposar cap altra càrrega

que aquestes indispensables:

que us abstingueu de menjar carn sacrificada als ídols,

de menjar sang i animals ofegats

i de contraure un matrimoni entre pròxims parents.

Fareu bé de guardar-vos de tot això.

Adéu-siau.»

 

2ª LECTURA (Apocalipsi 21,10-14.22-23).

L’àngel em transportà en l’esperit

dalt una muntanya gran i alta,

i m’ensenyà la ciutat santa de Jerusalem,

que baixava del cel, de la presència de Déu,

i la glòria de Déu l’envoltava.

Resplendia com les pedres més precioses,

com un jaspi de transparència cristal·lina.

Tenia una muralla gran i alta, amb dotze portes.

A les portes hi havia dotze àngels i dotze noms gravats,

que són els de les dotze tribus d’Israel.

Tres de les portes miraven a llevant,

tres al nord,

tres al sud

i tres a ponent.

La muralla reposava sobre un fonament de dotze pedres

que duia els noms dels dotze apòstols de l’Anyell.

No hi vaig veure el santuari del temple,

perquè el Senyor, Déu de l’univers, amb l’Anyell,

és el santuari.

La ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna,

perquè la glòria de Déu l’omple de claror

i l’Anyell li fa llum.

 

EVANGELI. (Joan 14,23-29).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles :

«Qui m’estima farà cas del que jo dic;

el meu Pare l’estimarà

i vindrem a viure amb ell.

Els qui no m’estimen no fan cas de les meves paraules,

que no són meves, sinó del Pare que m’ha enviat.

 

Us he dit tot això mentre era amb vosaltres,

però el Defensor,

l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu,

us farà recordar tot el que us he dit

i us ho farà entendre.

Us deixo la pau,

us dono la meva pau.

No una pau com la que dóna el món.

Que s’asserenin els vostres cors, no us acovardiu!

Heu sentit que us deia: Me’n vaig, però tornaré.

Si m’estimeu, us alegrareu de saber que me’n vaig al Pare,

perquè el Pare és més gran que jo.

Us ho dic per endavant perquè cregueu quan ho veureu.»

 

B. LLENGUATGE.

1. A vegades, sobretot llegint l’evangeli de Joan, pot semblar com si Jesús jugués a cuit i amagar amb nosaltres: “Ara no em veureu, però poc després em tornareu a veure” (Joan 16,16). “Me’n vaig, però tornaré a vosaltres”... (Joan 14,28).

Per ajudar a entendre el llenguatge dels Evangelis permeteu-me posar un exemple tret de les antigues màquines de fotografiar. Amb aquelles màquines, abans de cada nova foto, s’havia d’ajustar l’obertura i velocitat del diafragma, la distància del objecte, la llum... Si una foto sortia malament no era per defecte de l’objecte retratat ni de la màquina, sinó perquè no s’havia ajustat bé. Avui parlaríem d’ordinadors, i diríem que, perquè ens vagin bé, els hem de programar bé.

 

2. Els Evangelis, unànimement, ens presenten les dificultats dels deixebles per entendre Jesús. La fe no és una cosa que es té o no es té, sinó que és com un camí que s’aprèn tot caminant. I, així com cada fotografia mal feta manifesta que no s’ha ajustat bé la màquina, així també els Evangelis ens presenten els errors i les infidelitats de Els Dotze perquè puguem detectar en ells els nostres defectes, i corregir-los. (Aquesta pedagogia dels evangelis la trobem també en la 2ª part de l’obra de Lluc: fets dels apòstols. El decret de la Comunitat cristiana de Jerusalem que hem llegit en la 1ª Lectura mostra clarament que encara no estava ben ajustada, a pesar d’implicar-hi l’Esperit Sant).

Els evangelistes Lluc i Joan ens parlen molt de com l’Esperit Sant ens farà recordar i entendre tot allò que havia ensenyat Jesús. L’Esperit Sant és com un Manual d’instruccions per a la Vida, que es va actualitzant automàticament a mesura que anem ajustant-hi millor la nostra fe.

3. Als Evangelis, la figura de Jesús (és a dir: de l’Home) hi està ben definida, clara i engrescadora. Però veure’l borrós o clar, sentir-lo pròxim o llunyà, més present o més absent, comprendre o no el que diu... tot això depèn de si tenim ben ajustada la nostra receptivitat i, sobretot, el nostre cor.

4. El fragment de l’evangeli que hem llegit avui ens vol fer mirar cap a la Festa de l’Ascensió, de diumenge que ve. L’ascensió, a pesar de ser un relat exclusiu de Lluc, dintre la Litúrgia, s’ha convertit en el coronament de l’obra de jesús, i ens prepara per a la pentecosta. Quan Jesús ens diu que se’n va, en realitat ens està dient que encara no estem ben ajustats per “veure” la nova presència seva; presència que anirem redescobrint en la mesura que, llegint el Manual d’instruccions, és a dir, obrint-nos a l’Esperit Sant, anirem ajustant la nostra vida.

5. I, una vegada més, se’ns diu que la capacitat d’ajustar la nostra vida depèn del nostre amor a Jesús, és a dir, del nostre amor a l’Home.

Només coneixem realment allò que estimem. Només l’amor ens permet descobrir que en cada ésser humà hi ha un espai sagrat i inviolable que cal respectar. I només si creix l’amor creix també el nostre respecte vers els altres i el desig de veure’ls més respectats.

L’amor perfecte ens permet veure en nosaltres i en els demés la presència mateixa de Déu. “Vindrem a viure amb ell”. No es tracta pas d’una presència que ocupi lloc; que desplaci una part de nosaltres. Al contrari: és el fonament d’allò més íntim i sagrat que hi ha en cada ésser humà, com la presència de l’aire en un lloc, hi fa possible el sorgiment de la música.

 

C. MISSATGE.

6. La vida és un camí. Més important que el terme és el camí, diu un aforisme conegut. I és ben cert en aquest cas, perquè el terme no és pas un lloc o un espai fora de nosaltres sinó que som nosaltres mateixos. Fer camí ens va preparant per a aquella saviesa amorosa o aquell amor savi que ens porta a viure i gaudir realment de la Vida en comunió amb Déu i els germans. És un camí que no ens “desplaça” sinó que ens transforma. És el pas (“pasqua”) de la vida tinguda a la vida donada.

 

D: RESPOSTA.

No instal·lar-nos en un punt del camí, ni que sigui un punt “avançat”.  No instal·lar-nos en el present, que deixa d’existir tan bon punt arriba. Som caminants, i val la pena caminar. Com diu el poeta Joan Maragall:

Fora terres, fora platja;

oblida’t de tot regrés:

no s’acaba el teu viatge,

no s’acabarà mai més...

(> Excelsior).

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Jesús distingeix entre la pau que ell dóna i la pau que el món dóna. Quina és la diferència?

 

2. En el camí de la fe, heu caigut en el parany de considerar-vos més avançats que la resta i que això us permetia instal·lar-vos-hi?