Diumenge vinent, 23 de durant l'any C

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

VOCABULARI.  (> Índex general).

Creu.    Deixebles.     Multitud.

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Deixeble.

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral → Diumenge 23.C

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Saviesa 9,13-18).

Quin home pot conèixer què desitja Déu?

Qui pot descobrir la voluntat del Senyor?

Perquè els raonaments dels mortals són insegurs,

són incertes les nostres previsions:

el cos que es descompon afeixuga l’ànima,

aquesta cabana de terra

és una càrrega per a l’esperit, capaç de meditar.

Si amb prou feines ens afigurem les coses de la terra,

si ens costa descobrir allò mateix que tenim entre mans,

qui haurà estat capaç

de trobar un rastre de les coses del cel?

Qui hauria conegut mai què desitjàveu,

si vós mateix no haguéssiu donat la saviesa,

si no haguéssiu enviat de les altures el vostre Esperit Sant?

Així s’han redreçat els camins dels habitants de la terra,

els homes han après a conèixer què és del vostre grat,

i la saviesa els salva.

 

2ª LECTURA (Filèmon 9b-10.12-17)

Estimat:

Jo, Pau, ambaixador de Crist i pres per causa d’ell,

recorro a tu intercedint a favor del meu fill Onèsim,

jo que l’he engendrat en la fe estant a la presó.

Ara te’l retorno

com si t’enviés el fruit de les meves entranyes.

Jo hauria volgut retenir-lo al meu costat

perquè em servís en lloc teu

mentre seré a la presó per causa de l’evangeli,

però no he volgut fer res sense el teu consentiment:

no m’hauria agradat obligar-te a fer un favor com aquest,

si tu no el feies de bon grat.

Qui sap si, providencialment,

Onèsim se separà un moment de tu

perquè ara el recobris per sempre,

i no com esclau, sinó molt més que això:

com un germà estimat.

Ho és moltíssim per a mi,

però més encara ho ha de ser per a tu,

tant humanament com en el Senyor.

Per tant, si em comptes

entre els qui tenim part en uns mateixos béns,

rep-lo com em rebries a mi mateix.

 

EVANGELI. (Lluc 14,25-33).

En aquell temps, Jesús anava amb molta gent.

Ell es girà i els digué:

«Si algú vol venir amb mi

i no m’estima més que el pare i la mare,

que l’esposa i els fills,

que els germans i les germanes,

i fins i tot que la pròpia vida,

no pot ser deixeble meu.

Qui no porta la seva creu per venir amb mi,

no pot ser deixeble meu.

»Suposem que algú de vosaltres vol construir una torre.

¿No us asseureu primer a calcular-ne les despeses

per veure si teniu recursos per acabar-la?

Perquè, si després de posar els fonaments,

no podíeu acabar l’obra,

tots els qui ho veurien començarien a burlar-se’n i dirien:

“Aquest home havia començat a construir,

però no pot acabar.”

Si un rei vol anar a combatre amb un altre,

¿no s’asseurà primer a deliberar si amb deu mil homes

podrà fer front al qui ve contra ell amb vint mil?

I si veia que no pot,

quan l’altre encara és lluny

li enviarà delegats a negociar la pau.

Així també ningú de vosaltres no pot ser deixeble meu

si no renuncia a tot el que té.»

 

B. LLENGUATGE.

 

1. Fent classe de Religió a primer de batxillerat, un alumne va intervenir dient: Jesús em fa ràbia perquè era un cregut. I va citar algunes paraules que, segons els Evangelis, Jesús hauria dit parlant de si mateix. Entre aquelles paraules hi havia les que avui hem llegit: qui no m’estima més que el pare i la mare, que l’esposa i els fills, que els germans i les germanes, i fins i tot que la pròpia vida, no pot ser deixeble meu (Lluc 14,26).

D’això ja fa força temps i ara no recordo exactament quina va ser la meva resposta. Però li deuria dir més o menys això: Estic totalment d’acord amb tu. Si algú diu unes paraules com aquestes, manifesta una gran pedanteria i unes pretensions totalment injustificables. 

Però Jesús no les va dir aquestes paraules sinó que és l’evangelista (en aquest cas, Lluc; i també Mateu 10,37) qui les posa en boca de Jesús més de 50 anys després de la mort de Jesús.

 

2. Que Jesús no va dir aquestes paraules ho donen a entendre els mateixos evangelistes fent referència a la creu: “Qui no porta la seva creu per venir amb mi, no pot ser deixeble meu”.
És totalment impossible que Jesús pogués parlar així de la creu. En temps de Jesús, la creu era un instrument sinistre de tortura que els dominadors romans aplicaven a aquells que d’alguna manera es rebel·laven, o se sospitava que es rebel·laven, contra l’Imperi. La Creu comportava la deshumanització màxima del crucificat.

 

3. No va ser fins força anys més tard que, entre els deixebles, la creu de Jesús va anar adquirint el significat d’una vida que es dóna, i que en aquesta donació troba la seva plenitud.
És precisament a partir de l’experiència de Jesús que els evangelistes ens ofereixen una nova manera de veure la creu. La reflexió sobre la mort de Jesús, una mort tan coherent amb la seva vida (vida que es dóna), portarà els deixebles a veure en Jesús a la creu la personificació més autèntica i reeixida de la vida humana. Per als deixebles, Jesús esdevé així “l’home-mostra”, el Fill de l’home; és a dir: l’Home. D’aquí que “estimar Jesús”, en els Evangelis, signifiqui “estimar l’Home” o  “estimar la Humanitat” en cada ésser humà.

El que volen dir les paraules que Lluc i Mateu posen en boca de Jesús és que l’amor a les persones concretes, perquè sigui autèntic, s’ha de situar en l’horitzó de l’amor a la Humanitat.

 

4. Així doncs, el contrast amb l’amor als pares, esposa, germans... es refereix a quan aquest amor contradiu l’amor a l’Home. És com quan un polític s’aprofita del seu càrrec per afavorir la seva família o els seus amics en perjudici del bé públic. Avui en diem corrupció. 

Hi ha formes de corrupció molt visibles que tots denunciem. També hi ha molta corrupció amagada que ningú denuncia i que, fins i tot, porta sentir-se "més espavilat que els altres".
Però no deixa de ser una corrupció condemnable.
La inhumanitat que alguns exhibeixen com a “serveis públics” (polítics, periodistes, jutges, forces armades,...) és avui un dels més corrosius problema de la societat.

5. Els Evangelis ens parlen de la vida com a servei a l’Home. És el contrari de la corrupció. Per això, de diferents maneres, ens adverteixen contra la temptació d’utilitzar els altres per afavorir als meus. Ja ho vam veure en l’Evangeli de Joan, quan Jesús, abans d’acceptar el seguiment de Pere, li demana per tres vegades: “M’estimes més que a aquests (els seus amics)?” (Joan 21,15ss). (Vegeu els apunts 9, corresponents al diumenge3er. de Pasqua, Any C).

“Estimar Jesús” significa “estimar els altres”. Això està clarament afirmat també en l’Evangeli de Mateu quan ens presenta aquella escenificació solemne i majestuosa del Judici Final presidit per Home (el Fill de l’Home. Mateu 25,31ss). “Veniu, beneïts del meu Pare...perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir;... Llavors els justos li respondran: Senyor, ¿quan et vam veure afamat, i et donàrem menjar; o que tenies set, i et donàrem beure... El rei els respondrà: Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu”.

 

6. Tornant a les “paraules de Jesús” que hem llegit, cal reconèixer que avui ens costa molt d’acceptar que els Evangelis posin en boca de Jesús unes paraules que no va dir ni podia dir. Si no les va dir, per què es diu que les va dir? És que els evangelistes ens volen enganyar? És que pretenen donar-nos una falsa idea de Jesús?

 

7. Bona part del nostre problema ve del fet que estem acostumats a llegir els evangelis com si fossin biografies de jesús. Però no ho són. No ho són i, fins i tot, exclouen de ser-ho. Cal considerar-los més aviat guions de celebració. S’hi expressa la fe i la vida de les comunitats cristianes. Ens parlen de Jesús, però per presentar-nos l’Home.
Per als deixebles, Jesús personalitza l’home plenament realitzat segons el projecte de Déu. (￫ Paraules de Jesús).

 

8. Com passa en les obres de teatre, allò que diu cada actor correspon a allò que ha escrit l’autor. Encara que un actor representi un personatge històric, allò que diu no són pas paraules del personatge representat sinó paraules que l’autor li fa dir, i amb les quals, si és un bon autor, “dibuixa”, d’una manera actualitzada, la manera de ser i el significat del personatge representat. En certa manera podríem dir que els evangelistes han escrit unes obres de teatre amb què volen presentar-nos la figura de Jesús no pas segons la seva realitat individual sinó segons allò que significa per a la Humanitat. Els discursos o altres paraules que posen en boca de Jesús són discursos i paraules construïts pels mateixos evangelistes a fi “d’escenificar” el significat que Jesús de Natzaret pot tenir per a tots els Humans. No fan “biografia” sinó “evangeli” (que significa Bona Notícia). No miren enrere (els fets passats de la vida particular de Jesús) sinó endavant (un nou horitzó per a la Humanitat).

 

C. MISSATGE.

 9.  Estimar l’Home dóna horitzó i sentit als nostres amors concrets: al pare, a la mare, esposa, fills...

Des que el missatge de Jesús ha esdevingut una “religió”, tenim el perill de “confessionalitzar” la figura de Jesús. Però els Evangelis no ens presenten un Jesús “cristià” sinó humà. No ens el presenten com a fundador del Cristianisme sinó com a primogènit de la Humanitat adulta (Lluc 2,7. També Efesis 4,9ss o Apocalipsi 1:5).

 

 

D: RESPOSTA.

10. Per avui, voldria suggerir una Resposta doble: 

A). Sobre l’amor a l’home:

Lluc posa en boca de Jesús un llenguatge pedagògicament provocatiu per advertir-nos que si algú no s’atreveix a estimar l’Home per sobre de tot, val més que no pretengui anomenar-se deixeble seu (seguidor de l’Home). 

És una advertència ben oportuna per orientar l’acció d’algunes comunitats cristianes actuals. Sembla que, davant el perill de perdre importància sociològica, algunes comunitats es dediquen sobretot a afirmar-se a si mateixes. Es diria que estimen més la seva pròpia vida que no pas l’Home o la Societat per a qui viuen.
És ben possible que la “institució eclesial” arribi fins i tot a desaparèixer de determinades societats o de determinats àmbits; però això no s’ha de considerar cap mal si és com a resultat de l’amor fidel de l’Església cap aquesta mateixa societat. L’important no és mantenir-se sinó ser fidels a l’Home. ¿O és que ja hem descuidat l’eficàcia de la mort (desaparició) de Jesús? ¿Hem descuidat que tot va començar al Calvari? És a dir: ¿hem deixat de creure en la força resurreccional de la mort per amor? O és que pensem que només dintre la institució eclesial es pot ser humà?

 

B). Sobre el llenguatge:

És urgent fer-nos conscients del problema de llenguatge que avui tenim els cristians. El nostre llenguatge ha esdevingut no-significatiu, tant per als altres com per a nosaltres mateixos. Molts cristians viuen la seva fe sense aquell mínim de comprensió que els permetria tenir una fe adulta, apta per ser gaudida, i comunicada a la gent del nostre món (que la necessita urgentment).

 

La intervenció de l’alumne de la classe de Religió de qui he parlat abans, és una qüestió seriosa. Ens cal crear un llenguatge connectat a la vida, que ens permeti entendre i comunicar la Bona Nova. Aquest llenguatge no pot ser obra sobretot de savis i entesos (Lluc 10,21), sinó del poble. Cal que, en l’Església, el poble recuperi la capacitat de pensar, entendre i expressar la seva fe.

 

Cal que les comunitats siguin vives i adultes perquè hi hagi llenguatge; i els mestres sorgiran de les mateixes comunitats, com un do (carisma) entre altres dons, i que servirà per donar forma i qualitat al llenguatge en brut nascut de l’eficàcia de la vida comunitària.

¿No hi ha actualment, en la jerarquia de l’Església, massa afany de “mestratge” en relació a les comunitats vives? (Mateu 23,13ss). Tot sembla pensat perquè els “mestres” ensenyin. No seria ja hora de també aprendre de la vida de les comunitats? (Mateu 11,25).

 

11. També caldria recordar que, en la nostra societat laica, perduren celebracions religioses socials (casaments, enterraments, misses de Festa Major, misses televisades o radiades...) on molts “participants” o “oients” ja no coneixen el simbolisme necessari per entendre adequadament allò que s’hi celebra.
En aquests casos és encara més urgent canviar el llenguatge simbòlico-ritual per un altre que s’adeqüi a la situació real dels participants.
¿Som conscients que en una societat laica el llenguatge confessional només pot ser entès com a sectari?

Qui ho vulgui, té tot el dret a ser “sectari”; però no és cap obligació ni necessari; ni fa bé a ningú. En canvi, pot fer molt de mal.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Busqueu i comenteu alguns exemples importants de llenguatge inadequat per a la societat actual. Poden ser exemples trets del llenguatge parlat, del ritual, de la conducta, dels símbols, de l’arquitectura, de la vestimenta,...

 

2. Considereu la laïcitat com un fet positiu o negatiu per a l’Església? Per què?

 

 

Diumenge vinent, 22 de durant l'any C.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Festa.     Menjar ... Beguda.      Primers, darrers.       Recompensa.  

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Dissabte.

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral → Diumenge 22.C

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol.   (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Jesús, fill de Sira 3,19-21.30-31).

Fill meu,

sigues modest en tot el que facis

i et veuràs més estimat que el qui dóna esplèndidament.

 

Com més gran ets més humil has de ser,

i Déu et concedirà el seu favor.

 

Déu, que és veritablement poderós,

revela els seus secrets als humils.

 

La desgràcia dels descreguts no té remei,

perquè ha arrelat en ells una planta dolenta.

 

El cor dels assenyats comprèn els proverbis dels assenyats,

l’orella atenta s’alegra de sentir parlar amb seny.

 

 

2ª LECTURA (Hebreus 12,18-19.22-24a).

Germans,

vosaltres no us heu acostat

a aquella muntanya palpable del Sinaí,

que era tota ella foc ardent,

foscor, negra nuvolada i tempesta,

ni heu escoltat el toc del corn

i la veu que pronunciava aquelles paraules.

Els mateixos que sentiren la veu

suplicaren que no continués parlant-los.

 

Vosaltres us heu acostat a la muntanya de Sió,

a la ciutat del Déu viu,

la Jerusalem celestial,

a miríades d’àngels,

a l’aplec festiu dels primers inscrits com a ciutadans del cel;

us heu acostat a Déu, jutge de tots,

als esperits dels justos que ja han arribat a terme,

a Jesús, el mitjancer de la nova aliança.

 

 

 

EVANGELI. (Lluc 14,1a.7-14).

Un dissabte,

Jesús entrà a menjar a casa d’un dels principals fariseus.

Ells l’estaven observant.

Jesús notà que els convidats escollien els primers llocs

i els proposà aquesta paràbola:

«Quan algú et convida a un dinar de casament,

no et posis al primer lloc:

si hi hagués un altre convidat més honorable que tu,

vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria:

“Cedeix-li el lloc”,

i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit.

Més aviat quan et conviden vés a ocupar el lloc darrer,

i quan entrarà el qui t’ha convidat et dirà:

“Amic, puja més amunt.”

Llavors seràs honorat davant tots els qui són a taula,

perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat,

però el qui s’humilia serà enaltit.»

Després digué al qui l’havia convidat:

«Quan facis un dinar o un sopar,

no hi cridis els teus amics, ni els teus germans,

ni altres parents teus, ni veïns rics.

Potser ells també et convidarien,

i ja tindries la recompensa.

Més aviat, quan facis una festa,

convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs.

Feliç de tu, llavors:

ells no tenen res per recompensar-t’ho,

i Déu t’ho recompensarà quan ressuscitaran els justos.»

 

B. LLENGUATGE.

 

1. Quan algú et convida a un dinar...

L’evangeli d’avui utilitza el simbolisme de fer un dinar. Però ens parla de dues classes de dinars que estan en contrast.

Primer ens parla d’un dinar que un fariseu fa a casa seva i en el qual Jesús també “hi és”. És un dinar de festa (de dissabte), i l’àpat té caràcter de celebració ritual i protocol·lària. En aquests àpats tot està previst i ordenat; cadascú hi té el seu lloc i ha de comportar-se d’una determinada manera. Els altres convidats observen Jesús per veure si sap estar a l’altura de les circumstàncies.   

 

2. Jesús també observa, i veu que els convidats busquen d’ocupar els primers llocs. Hi ha qui presideix; a partir d’aquí, a cadascú li correspon un lloc segons la seva categoria o el vincle que tingui amb qui l’ha convidat.

 

3. No se’ns diu pas quin “lloc” Jesús tenia assignat. En tot cas, l’evangelista ens deixa clar que Jesús trenca el protocol precisament donant un consell sobre com comportar-se “protocol·làriament”. “Quan algú et convida a un dinar de casament, no et posis al primer lloc: si hi hagués un altre convidat més honorable que tu, vindria el qui us ha convidat a tots dos i et diria: “Cedeix-li el lloc”, i tu hauries d’ocupar el lloc darrer, tot avergonyit”. No es tracta d’humilitat sinó d’estratègia. El protocol té les seves normes de precedència, i es tracta de no fer el ridícul davant dels altres.

La sentència “Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit” prové sobretot de la manera de funcionar la societat; si bé adquireix un significat més profund referida al Regne de Déu. Aquí no seria “estratègia” sinó atenció envers els altres.

 

4. Però, de fet, per al Regne, Jesús ens proposa una altra classe de dinars: uns dinars sense protocol ni llocs reservats. O millor: uns dinars reservats a aquells que ningú no convida precisament perquè no saben observar les normes del protocol ni poden agrair la invitació amb un altre dinar. Així es trenca la cadena d’invitacions i re-invitacions que formen part del protocol dels “dinars de societat”.

 

C. MISSATGE.

5. Estem en la llarga secció que l’evangelista dedica al camí de jesús; o millor, al camí del seguiment a jesús. St. Lluc hi concentra, amb exemples concrets, molts ensenyaments sobre com podem anar creixent en aquest seguiment.

Des dels inicis de les comunitats cristianes, l’àpat fraternal va ser el punt i el moment centrals de la seva vida. Per això es diu que Jesús “hi és”. No pas com a “convidat”, sinó com a “Senyor” que diu com han de ser aquests “àpats”.
Segurament molt aviat van aparèixer en els “àpats” (eucaristies) de les comunitats cristianes “problemes de protocol”. Qui és qui, en la comunitat? Quin lloc correspon a cadascú?...
L’evangelista, amb l’autoritat del mateix Jesús, vol tallar d’arrel aquestes discussions. “Quan facis un dinar o un sopar, no hi cridis els teus amics, ni els teus germans, ni altres parents teus, ni veïns rics”.

La proposta de Jesús és radical referida als àpats de la comunitat cristiana, ja que aquests han de prefigurar el banquet del Regne, del qual l’evangelista parla tot seguit (Lluc 14,15-24) (Encara que el Missal no ofereix aquest relat en la versió de Lluc sinó en la versió de Mateu, que serà llegida l’any que ve: diumenge 28, any A).

 

D: RESPOSTA.

 

6. L’àpat continua essent la font i el cimal de la vida comunitària. Veiem que s’hi dóna una gran varietat, des dels àpats (misses) cent per cent protocol·laris fins a trobades on els comensals es consideren realment germans.

Sorprèn que Jesús usi l’expressió  “ni els teus germans” per indicar aquells que no cal incloure com a convidats. Potser el que es vol dir és que, com a celebració de la comunitat cristiana, no cal organitzar convits reservats a la pròpia família. Aquests ja tenen el seu sentit i el seu estil propi.

En canvi, en la celebració pròpia de la comunitat cristiana, els “convidats” més directes han de ser els pobres, invàlids, coixos i cecs, els quals esdevenen així també germans nostres.

 

7. Deu haver-hi alguna cosa que no funciona prou bé en algunes o moltes de les nostres misses tan protocol·làries, tan formals, tan rituals, tan programades, tan ben presidides,... i tan lluny de la majoria de marginats de la nostra societat.

Avui dia hi ha qui es qüestiona el “futur de l’Església”. Potser aquest “futur” estigui lligat a l’autenticitat dels nostres àpats i els seus convidats. No es tracta de que la jerarquia faci reformes en la manera de fer la missa (que també;) sinó de que els comensals no donin prioritat al protocol o als ritus, sinó a allò que significa realment l’àpat agermanador.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. En la societat actual convé que l’Església vagi abandonant el protagonisme social que havia tingut en altres circumstàncies. Ens queda, com a cosa més pròpia, l’àpat agermanador  i allò que significa. ¿Com és la vostra missa, a la llum de l’evangeli d’avui? ¿Com hi experimenteu la presència de Jesús que digué: “On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc enmig d’ells”?

 

2. Les grans esglésies, amb la disposició que hi solen tenir els bancs, poden servir per a les grans i solemnes ocasions. Però, ¿creieu que faciliten unes trobades setmanals que alimentin realment la fe? Teniu experiència de trobades en grups, prou reduïts perquè hi sigui possible el diàleg i la proximitat fraternal?

 

Diumenge vinent, 21 de durant l'any C

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Camí.   Jerusalem.   Porta.     Primers, darrers.     Regne de Déu.    Salvar-se.   

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Camí.

 

→ Veure també: Tertúlia en espiral →  Diumenge 21.C

Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol.   (Els d’aquí, ja estan actualitzats).

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 66,18–21).

Això diu el Senyor:

«Jo conec les obres dels homes i els seus pensaments.

Jo mateix vindré a reunir la gent

de totes les nacions i de totes les llengües.

Tots vindran aquí i veuran la meva glòria,

i faré un prodigi enmig d’ells.

Després enviaré alguns dels supervivents a les altres nacions,

a Tarsís, a Fut i a Lud, a Mòsoc i a Ros, a Túbal i a Javan,

a les illes llunyanes, que mai no havien sentit parlar de mi

ni havien vist mai la meva glòria,

i anunciaran la meva glòria entre les nacions.

I de totes les nacions portaran els vostres germans

com una ofrena al Senyor.

Els portaran a cavall,

en carruatges, en lliteres, muntats en mules o en dromedaris,

fins a la muntanya santa de Jerusalem, diu el Senyor.

Els presentaran tal com els israelites presenten en vasos purs

la seva ofrena en el temple del Senyor,

i jo fins en prendré alguns d’entre ells

per fer-ne sacerdots o levites.»

 

2ª LECTURA (Hebreus 12,5-7.11-13).

Germans,

heu oblidat les paraules encoratjadores

que l’Escriptura us adreça com a fills:

«Fill meu, no desestimis la correcció que ve del Senyor,

no et cansis quan ell et reprèn,

perquè el Senyor repta aquells que estima,

fa sofrir els fills que ell prefereix.»

 

És per a la nostra correcció, que sofrim:

Déu us tracta com a fills.

Perquè, quin fill hi ha que el seu pare no corregeixi?

La correcció, de moment,

no sembla que porti alegria, sinó tristesa,

però més tard,

els qui han passat per aquest entrenament

en cullen en pau el fruit d’una vida honrada.

 

Per això

enfortiu les mans que es deixen anar

i els genolls que es dobleguen,

aplaneu el camí per on passa el vostre peu,

perquè el qui va coix no es faci més mal,

sinó que es posi bé.

 

 

EVANGELI. (Lluc 13,22-30).

En aquell temps,

Jesús, tot fent camí cap a Jerusalem,

passava per viles i pobles i ensenyava.

Algú li preguntà:

«Senyor, són pocs els qui se salven?»

Ell contestà:

«Correu,

mireu d’entrar per la porta estreta,

perquè us asseguro que molts voldran entrar-hi

i no podran.

Després que el cap de casa s’haurà alçat a tancar la porta,

de fora estant començareu a trucar i direu:

“Senyor obriu-nos.”

Ell us respondrà: “No sé d’on sou.”

Llavors començareu a dir-li:

“Menjàvem i bevíem amb vós

i ensenyàveu pels nostres carrers.”

Ell us respondrà: “No sé d’on sou.

Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal.”

»Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents

quan veureu Abraham, Isahac i Jacob

amb tots els profetes en el regne de Déu,

mentre que a vosaltres us hauran tret fora.

I vindrà gent d’orient i d’occident,

del nord i del sud

i s’asseuran a taula en el regne de Déu.

Mireu, ara són darrers els qui llavors seran primers,

i són primers els qui llavors seran darrers.»

 

B. LLENGUATGE.

 

1. Són pocs els qui se salven?

Jesús no respon directament aquesta pregunta que li fa algú de la multitud. De fet, és una mala pregunta perquè qualsevol resposta directa que Jesús donés, podria ser mal entesa.

Si Jesús respongués que els salvats són pocs, això seria entès per molts jueus i per molta gent de les comunitats cristianes com si només se salvessin els qui pertanyen al grup dels elegits, s’entengui d’Israel o de l’Església. I Jesús no vol dir això.

Si, per contra, Jesús respongués que són molts els qui se salven, això podria ser entès com si, de fet, se salvés tothom, i que, per tant, no caldria esforçar-se per entrar al Regne. I tampoc no és això el que vol dir Jesús.

 

2. La porta d’entrada és estreta...

Per salvar-se (entrar al Regne) cal passar per la porta. Però, compte!, es tracta d’una porta estreta; tan estreta que molts comprovaran que són massa “grossos” per passar-hi. Si hi volen passar, abans hauran d’empetitir-se.

No solament la porta és estreta sinó que, a més, pot estar tancada!

3. Podem tenir la impressió que, amb tot això del Regne, Déu ens ho ha posat molt complicat. ¿Per què no podria haver-hi una porta ben ampla i sempre oberta? Si Déu és Pare i ens prepara el Regne perquè ens estima, no ens ho podia fer una mica més senzill?!

 

4. Un amic meu té un gos. Un dia, tot contemplant-lo, em comentava com n’és de senzilla, lliure i plena la vida del seu gos: quan vol menjar, menja; quan vol córrer, corre; quan vol rebolcar-se per terra, s’hi rebolca sense problemes per si s’embruta o es despentina; si vol dormir, dorm... I afegia: si que ens l’hem complicada la vida, nosaltres els humans!

 

Tornant a les paraules de Jesús, penso: quan ens adverteix que la porta és estreta, ¿no voldrà indicar-nos que no cal complicar-se tant la vida? Riqueses, càrrecs, prestigi, seguretats, domini, imatge, afanys... Tot per poder ser una mica més importants (“grossos”) davant els altres. Carregats amb tot això, no es pot passar per la porta! Tot això és també allò que ens impedeix viure en plenitud la relació amb els altres!

No és que Déu ens compliqui la vida, sinó que ens adverteix que no ens l’hem de complicar nosaltres mateixos.

No es tracta de viure com els gossos, però potser podríem aprendre alguna cosa de la vida “senzilla” dels animals.

 

5. Sobre la porta tancada, resulta més difícil d’entendre-ho; sobretot si tenim en compte aquella altra paràbola sobre la pregària insistent, que llegíem fa quatre diumenges (Diumenge 17 C) Allà se’ns diu: “Truqueu i Déu us obrirà”. I també: A qui truca, li obren” (Lluc 11,9). Per què, en canvi, aquí l’amo respon “no sé d’on sou”, i que no cal insistir trucant perquè la porta ja està tancada? Qui és aquest amo?

 

6. La negativa de l’amo a obrir la porta ens ve explicada per la classe de gent que hi truca. “Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal”.

Ara comencem a entendre què passa. Ja quan parlava de la pregària, Jesús ens advertia: “Prou que ho compreneu: si l’amo de la casa hagués sabut a quina hora havia de venir el lladre, no hauria permès que li entressin a casa” (Lluc 12,39). El relat d’avui no ens diu que l’amo tanca la porta per anar-se’n a dormir, sinó que s’aixeca a tancar la porta; i la tanca a uns individus que voldrien entrar-hi per fer mal. És cert que ells es consideren “companys” de l’amo. “Menjàvem i bevíem amb vós i ensenyàveu pels nostres carrers”. És que no han entès qui és realment l’amo, i els sorprèn que l’amo els respongui que no els coneix; és a dir: que no són dels seus.

 

7. L’amo aquí, igualment que en relat de la pregària (Lluc 12,37), és l’home. I només pertanyen realment a l’Home (és a dir: poden “entrar a la casa”) els qui s’humanitzen fent humanitat.

L’home és el criteri del bé i del mal.
- Fer humanitat és bo. I qui fa HUMANITAT acabarà amb èxit perquè respon al projecte-home de Déu.

- Desfer humanitat és dolent. I qui ho fa acabarà en fracàs perquè s’estellarà contra el projecte-home de Déu. “Lluny de mi, tots vosaltres que obràveu el mal”.

 

8. Desfem humanitat quan intentem fer-nos més grossos que els altres. Per ajudar-nos a evitar aquest mal se’ns adverteix del perill de no poder passar per la porta estreta.

De mil maneres Jesús, en els Evangelis, ens va advertint que al Regne no s’hi pot entrar amb sentiments de superioritat sinó de germanor; que cal substituir els comportaments de domini pels de servei amorós; que s’ha de renunciar al plaer de ser el més important per la joia de la comunió fraternal.

 

C. MISSATGE.

9. L’home marca la mesura de la porta (Joan 10,7):

- porta estreta perquè no hi puguem passar quan ens hem fet més grossos que els altres.

- porta tancada per impedir l’entrada de qui vulgui entrar-hi per robar i fer destrossa; o sigui: deshumanitzar (Joan 10,1).

- porta oberta de bat a bat per a tothom qui sigui autènticament humà. “Vindrà gent d’orient i d’occident, del nord i del sud i s’asseuran a taula en el regne de Déu”.

El projecte-home funciona!

 

D: RESPOSTA.

10. El projecte-home funciona, i cadascú, individualment i en comunitat, s’hi pot adherir, sabent que “qui amb mi no recull, escampa” (Lluc 11,23). Ens fem humans fent humanitat.

Són moltes les maneres de fer humanitat; i en cada situació concreta podrem descobrir, si estem atents, com fer-ho. “Qui cerca, troba”.

També es pot desfer humanitat de moltes maneres. Algunes són clares i detectables per poder-les corregir. Però també n’hi ha que queden amagades als nostres ulls perquè encara som massa cecs, i cal reflexió i diàleg per detectar-les i evitar-les.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Alguna vegada s’havia dit que “fora de l’Església no hi ha salvació”. Què en penseu, sobretot després de llegir l’evangeli d’avui? Què voldria dir, en aquest cas, la paraula església?

 

2. Sentir-vos membres de la Comunitat cristiana, us complica la vida o us la simplifica? Us fa més lliures en les relacions amb els altres, o és un obstacle?