Diumenge de Pasqua. B

DIUMENGE DE PASQUA.

1ª LECTURA.  (Fets dels Apòstols 10, 34a. 37-43).

En aquells dies,

Pere prengué la paraula i digué:

«Ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus,

començant per la Galilea,

després que Joan havia predicat a la gent

que es fessin batejar.

Parlo de Jesús de Natzaret.

Ja sabeu com Déu el consagrà

ungint-lo amb l’Esperit Sant i amb poder,

com passà pertot arreu fent el bé

i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable,

perquè Déu era amb ell.

Nosaltres som testimonis de tot el que va fer

en el país dels jueus i a Jerusalem.

Després el mataren penjant-lo en un patíbul.

Ara bé: Déu el ressuscità el tercer dia,

i concedí que s’aparegués, no a tot el poble,

sinó a uns testimonis que, des d’abans,

Déu havia escollit, és a dir, a nosaltres,

que hem menjat i hem begut amb ell

després que ell hagué ressuscitat d’entre els morts.

Ell ens ordenà que prediquéssim al poble

assegurant que ell és

el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts.

Tots els profetes donen testimoni a favor seu

anunciant que tothom qui creu en ell

rep el perdó dels pecats gràcies al seu nom.»

2ª LECTURA (Colossencs 3, 1-4).

Germans,

ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist,

cerqueu allò que és de dalt,

on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu;

estimeu allò que és de dalt,

no allò que és de la terra.

Vosaltres vau morir,

i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist.

Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida,

també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria.

O bé  (1Corintis 5, 6b-8)

Germans,

¿no sabeu que una engruna de llevat fa pujar tota la pasta?

Netegeu-vos bé del llevat que éreu abans

perquè sigueu una pasta nova.

 Vosaltres heu de ser com pans sense fermentar,

ara que Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat.

Per això, celebrem Pasqua cada dia,

no amb el llevat que érem abans,

el llevat de la dolenteria i de la malícia,

sinó amb pans sense fermentar,

vivint amb sinceritat i veritat.

EVANGELI. (Joan 20, 1-9).

Nota:

La visita al sepulcre, de Pere i de l’altre deixeble, forma part d’un relat més llarg centrat en la figura de Maria Magdalena, i és molt difícil entendre el seu significat si se separa d’aquest relat més ampli. Per això aquí hi afegeixo en vermell el tros del relat que no es troba en el missal.

El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí,

quan encara era fosc,

i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre.

Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble,

aquell que Jesús estimava tant, i els diu:

«S’han endut el Senyor fora del sepulcre

i no sabem on l’han posat.»

Llavors, Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre.

Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà

i arribà primer al sepulcre,

s’ajupí per mirar dintre

i veié aplanat el llençol d’amortallar,

però no hi entrà.

Darrera d’ell arribà Simó Pere,

entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar,

però el mocador que li havien posat al cap

no estava aplanat com el llençol,

sinó lligat encara al mateix lloc.

Llavors entrà també l’altre deixeble

que havia arribat primer al sepulcre,

ho veié i cregué.

Fins aquell moment encara no havien entès que,

segons les Escriptures,

Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

I els dos deixebles se'n tornaren a casa.

Maria es va quedar plorant a fora, a la vora del sepulcre.

Mentre plorava, s'ajupí per mirar dins el sepulcre

i veié dos àngels vestits de blanc,

asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús,

l'un al cap i l'altre als peus.

Ells li diuen:

-Dona, per què plores?

Ella els respon:

-S'han endut el meu Senyor i no sé on l'han posat.

Així que acabà de dir aquestes paraules,

es girà enrere i veié Jesús allà dret,

però no s'adonava que fos ell.

Jesús li diu:

-Dona, per què plores? Qui busques?

Ella, pensant-se que era l'hortolà, li respon:

-Si te l'has emportat tu, digues-me on l'has posat,

i jo mateixa me l'enduré.

Li diu Jesús:

-Maria!

Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus:

-Rabuni -que vol dir «mestre».

Jesús li diu:

-Deixa'm anar, que encara no he pujat al Pare.

Vés a trobar els meus germans i digues-los:

"Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare,

al meu Déu, que és el vostre Déu."

Maria Magdalena anà a trobar els deixebles

i els anunciava: «He vist el Senyor.»

També els va contar el que ell li havia dit.

B. LLENGUATGE.

1. El conjunt del relat és tan inversemblant que això sol ja ens indica clarament que no es tracta de la crònica d’un fet objectiu sinó d’un llenguatge plenament simbòlic per expressar una realitat tan profunda que no pot ser dita amb llenguatge directe. Aquests relats no ens volen dir què va passar objectivament. Això ja ho podem suposar perquè és una experiència diària. Allò que intenten els relats evangèlics és fer-nos descobrir i celebrar la realitat més profunda i joiosa de la vida humana: que la vida-donada s’endolla en la VIDA mateixa de Déu.

Cada evangelista expressa aquesta realitat amb un llenguatge simbòlic tret del seu entorn i de la vivència de la seva Comunitat. Dos mil anys després, és bo que ens ajudem mútuament a entrar en el significat d’aquests símbols i, així, poder gaudir millor de la bona notícia que contenen, i celebrar-la.

2. En primer lloc, penso que és convenient llegir tot el relat; és a dir: el tros que ens ofereix el missal i el següent (que jo he copiat en vermell).

3. La Bíblia expressa la relació de Déu amb la Humanitat usant el llenguatge de l’aliança matrimonial: Déu és l’espòs i la Humanitat és l’esposa. En l’evangeli de Joan, Déu-espòs ve personificat en Jesús, i l’Humanitat-esposa ve personificada en Maria Magdalena. El relat d’avui ens presenta la resurrecció de Jesús com el trobament de l’esposa amb l’espòs, inspirant-se sobretot en el poema bíblic el Càntic dels càntics, cap. 3.

4. Maria Magdalena, com tota bona esposa, va al “sepulcre” a plorar la mort del seu Senyor, però veu que ha estat treta la pedra de l’entrada, aquella que separa el “món dels morts” del “món dels vius”. Ella ho interpreta pensant que han robat el cos del seu espòs. Com a esposa, busca i reclama el cadàver per a ella.

Avisa de seguida els amics de l’espòs. La presència de Pere i l’altre deixeble suggereix que la cambra sepulcral, sense la pedra que la separa del món dels vius, ja no és un lloc de mort sinó que s’ha convertit en la cambra nupcial, que està a punt per a la Nova Aliança. El “llençol” ja no és per amortallar un cadàver sinó per a l’abillament propi de la cambra nupcial. En canvi el “sudari”, símbol de mort, ja no “lliga” el cap de Jesús sinó un (altre) “lloc” (en el llenguatge popular sinònim del “temple”). La traducció que ofereix el Missal no sembla gaire correcta quan hi afegeix la paraula “mateix” (...lligat encara al mateix lloc) dificultant de comprendre la substitució que vol suggerir. La resurrecció de Jesús deixa en evidencia la “mort” del temple. Els altres Evangelis diuen això mateix amb l’expressió “la cortina del temple es va esquinçar pel mig” (Mateu 23:45).

5. Cal notar la delicadesa del deixeble que Jesús estimava de no “entrar” directament a la cambra nupcial, i, per contrast, la barroeria de Pere que hi entra de seguida, sense el degut respecte. El significat d’aquestes accions potser es podria entendre millor si coneguéssim bé els costums nupcials d’aquell temps i el paper que hi jugaven els amics del nuvi. O potser simplement vol dir que Pere encara és del tot incapaç de veure allà cap cambra nupcial. Per a ell allò només és un sepulcre buit...

6. Pere i l’altre deixeble no es diuen res perquè, sense Jesús, no tenen res en comú fora del desig de descobrir què ha passat. Només del segon s’afirma que “veié i cregué”, tot i que “fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts”.

“Havia de ressuscitar d’entre els morts”.

7. Per què Jesús va morir, si havia de ressuscitar? Per què els evangelistes no apliquen a Jesús el model bíblic del profeta Elies, que va ser endut directament al cel? (2 dels Reis 2,11).

Sovint entenem la resurrecció com un pas enrere. Imaginem la vida com un camí que avança, i la mort seria com caure en un pou  que ens priva de continuar endavant. Aleshores imaginem que la “resurrecció” seria com sortir del pou i retornar al camí de la vida. Dintre d’aquesta manera d’entendre les coses, és lògic preguntar-se per què Jesús va morir si havia de ressuscitar.

8. Però, precisament, el que intenten els evangelis és fer-nos veure que les coses no van així. L’espiga és la plenitud del gra de blat enterrat, però no és un retorn a allò que era abans. La resurrecció no és un retorn a la situació anterior, sinó el pas (“pasqua”) a la plenitud. No es pot arribar a la plenitud si no es passa per la donació total (“mort”, si es mira des de fora).

Per això Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

9. Però la resurrecció de Jesús no té un significat purament individual. Ell és l’espòs d’una nova aliança amb la Humanitat (esposa). Ell i la Humanitat formem un sol Cos. Ell és el cap del Cos. En la resurrecció del Cap, tot el Cos hi és vivificat. Només qui es separa del Cos queda privat de la vida renovada.

“Dona (esposa), per què plores?”...

10. Sembla una pregunta innecessària. ¿Com no ha de plorar l’esposa que ha perdut el seu espòs i senyor? I, no obstant, la pregunta es repeteix dues vegades perquè Maria Magdalena s’adoni que ja no hi ha motiu per plorar sinó que ha arribat l’hora d’alegrar-se. Si ella no “veu l’espòs” és perquè el busca com a cadàver. L’hortolà (?) li permetrà recordar que Jesús ha estat enterrat en un “hort”, com es fa amb les llavors. Dona, qui busques? L’evangeli de Lluc diu: “Per què busqueu entre els morts aquell qui viu? (Lluc 24,5).

Quan Jesús la crida pel seu propi nom “Maria”, ella el reconeix immediatament i s’hi abraça. Són el Nou Adam i la Nova Eva, els nous “pares” de la Humanitat plenament Vivent.

La nostra dificultat per entendre la resurrecció ve del fet que no entenem la vida. La qualitat de la vida que hem rebut i la plenitud a què estem cridats condueixen per si mateixes a la resurrecció. La resurrecció no és un “miracle” sinó l’expressió de l’amor de Déu a la Humanitat que comença en la Creació i acaba en la “divinització”. “Al principi existia la Paraula (“el Projecte”); la Paraula estava en Déu, i la Paraula era Déu” (Joan 1,1).

11. Potser resulta una mica sorprenent que alguns directors de cinema o novel·listes actuals hagin estat més perspicaços que molts estudiosos dels Evangelis per adonar-se de la intensitat amorosa del llenguatge del Quart Evangeli. Llàstima que a vegades ho hagin utilitzat per posar-hi una mica de morbositat.

C. MISSATGE.

12. Maria Magdalena representa la Humanitat. Per això a l’abraçada segueix immediatament la missió: “Vés a trobar els meus germans i digues-los: "Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare; al meu Déu, que és el vostre Déu."

L’abraçada de Jesús és l’abraçada de Déu mateix a tota la Humanitat i a cada un dels seus membres. A cada un de nosaltres, posats davant l’experiència de la mort, són dites aquestes paraules: “Dona, per què plores?”.

La resurrecció de Jesús és sobretot l’abraçada de Déu a la Humanitat sofrent. “Avui estaràs amb mi al Paradís” (Lluc 23,43).

I és també un advertiment a tots els “Poderosos”: “que sàpiga de cert tothom que Déu ha constituït Senyor i Messies aquest Jesús que vosaltres vau crucificar” (Fets dels Apòstols 2,36).

La resurrecció, experimentada ja en Jesús, ho capgira tot. Sense resurrecció, l’última paraula seria dels qui tenen el poder de jutjar, condemnar i matar. Res ens podria deslliurar d’ells. Però, si Crist ha ressuscitat, és que hi ha resurrecció (1ª Corintis 15,12ss), i la última paraula no la tenen els Poderosos sinó Déu.

Així, doncs, “no cal tenir por dels qui, després de matar el cos, ja no poden fer res més” (Lluc 12,4). Més encara: els crucificats es converteixen en els “jutges” definitius. Al final serem examinats d’amor (Mateu 25,40-46).

D: RESPOSTA.

13. La resposta ens ve indicada per la mateixa Maria Magdalena: “Rabuni!” (que vol dir “mestre meu!”). “I anà a trobar els deixebles i els anunciava: «He vist el Senyor.» També els va contar el que ell li havia dit”.

Jesús diu a Maria Magdalena “deixa’m anar” que encara no he pujat al meu Pare. Qui ha fet l’experiència del Ressuscitat no s’hi ha d’abraçar amb sentit possessiu. El Ressuscitat no és “propietat privada” de ningú, ni tan sols de la Comunitat. “Vés a anunciar als meus germans...”. És de tots els humans que Jesús és germà.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. ¿Considereu la resurrecció com “una altra vida” que podrem tenir després de morir, o més aviat la considereu com una nova manera de viure la única vida que tenim ja ara?

2. Segurament haureu sentit dir que la resurrecció de Crist és un fet real però no històric. Com ho enteneu, això? Es pot aplicar a la nostra vida?

3. ¿La resurrecció de Jesús comporta la revivificació del seu mateix cos, o vol dir una altra cosa? Dit d’una altra manera: Com és que els Evangelis ens parlin de Jesús “present”, però que els seus deixebles no el reconeixen?

Setmana Santa. Any B.

Dijous, Divendres i Dissabte Sants.

INTRODUCCIÓ.

1. Els tres dies del Tríduum Pasqual  estan pensats, litúrgicament, com una única celebració. Per això es dóna la benvinguda als membres de la comunitat al començament de la celebració del Dijous, i no són acomiadats fins al final de la celebració del Dissabte. Entremig, no hi ha ni salutacions al començament de les trobades, ni comiats al final.

Considerar els Tres Dies (Tríduum) com una sola celebració té un significat important: els tres moments constitueixen una única acció de Jesús.

2. La celebració del Dijous interpreta i posa de manifest el significat profund del Crucificat: “Ningú no em pren la Vida; sóc jo qui la dono lliurement”. A la taula del Sant Sopar, la vida donada de Jesús es fa aliment (pa i vi) ofert a qui vulgui alimentar-se’n. El Sant Sopar expressa en forma ritual allò que constitueix l’essència mateixa de la vida: viure donant-se com aliment.

No és que el pa i el vi es converteixin en el Cos de Jesús sinó que és Jesús que es fa “pa i vi” per donar-se com aliment. No és cap acció miraculosa, ni exclusiva de Jesús; al contrari: és el camí de tota vida que vulgui esdevenir autènticament humana: “Feu això que és el meu memorial”. Ho saben molt bé els pares (i tots els qui estimen de debò): tots ells, quan estan a taula amb els seus fills, també podrien prendre el pa i, ensenyant-lo als fills, dir-los: “Això és la nostra vida que anem gastant per vosaltres”.

3. Al Divendres, allò que s’ha celebrat ritualment, és viscut d’una manera real i tràgica a la Creu. “Sense saber el que es feien”, els qui han crucificat Jesús i l’han mort, han fet visible per a tothom la realitat de la vida donada. En l’espectacle del Calvari, Jesús no hi està sol sinó acompanyat de milers i milers de “crucificats” que, potser amb sorpresa, es trobaran que també la seva mort no significa una vida perduda sinó una vida donada, acollida per les mans de Déu. Aquest és el nucli de la fe cristiana.

4. Al Dissabte, celebrem explícitament aquesta nostra fe. La vida donada no és una vida perduda, sinó una vida que ha estat “endollada” a la Vida mateixa de Déu. La Vetlla Pasqual és rica en símbols de la vida-que-viu-donant-se: la Llum, l’Aigua, el Pa i el Vi. Però allò més important és la comunitat.

La vida donada no cau en el buit. És cert que alguns l’han presa per “vendre-la” o per  “matar-la”, però són multitud aquells que l’han rebuda com aliment de la seva pròpia vida que, a la vegada, també es fa aliment per als altres. La comunitat esdevé el cos que fa visible la vida donada, començant per la de Jesús. Ell és el “cap del cos” (Efesis 5,23).

Així, doncs: tres dies, però una única celebració: la vida que viu donant-se, i així entra en la dimensió divina.

DIJOUS SANT.

LECTURES

1ª LECTURA.  (Èxode 12, 1-8.11-14).

En aquells dies,

el Senyor digué a Moisès i a Aharon

mentre eren al país d’Egipte:

«Per a vosaltres, aquest mes serà el primer de tots els mesos de l’any.

Digueu a tota la comunitat del poble d’Israel:

“El dia deu d’aquest mes, que cada família, cada casa,

prengui un anyell o un cabrit.

Si una família fos massa petita,

que el prengui junt amb la família del veí més pròxim,

fins a completar el nombre de persones.

Compteu quants en calen per menjar-se’l.

Que sigui mascle, sense tara,

i que no tingui més d’un any.

Podeu prendre igual un anyell que un cabrit.

L’heu de guardar fins al dia catorze del mes,

i que tots els qui formen part

de la comunitat del poble d’Israel

el degollin al capvespre d’aquell dia,

que prenguin de la seva sang

i en posin als dos muntants i a la llinda de les cases on se’l menjaran.

Aquella mateixa nit han de menjar-ne la carn,

rostida a la brasa, amb pans sense llevat i herbes amargues.

Per a menjar-vos-el, aneu cenyits,

amb les sandàlies posades i el bastó a la mà,

i us l’heu de menjar a corre-cuita:

aquesta víctima és la Pasqua, és a dir, el “pas” del Senyor.

Aquella nit passaré pel país d’Egipte

i faré morir tots els primogènits d’Egipte,

tant els dels homes com els dels animals,

i faré justícia contra les divinitats d’Egipte.

Jo sóc el Senyor.

La sang serà un senyal a les cases on vosaltres viviu.

Quan veuré la sang «passaré» enllà i,

al moment que jo castigui el país d’Egipte,

no caurà damunt vostre la plaga de l’extermini.

Tingueu aquest dia com un memorial,

i celebreu-lo amb un pelegrinatge en honor del Senyor.

Que totes les generacions el celebrin com una institució perpètua”.»

2ª LECTURA (1ª Corintis 11, 23-26).

Germans,

aquesta tradició que jo he rebut

i que us he transmès a vosaltres,

ve del Senyor.

Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat

prengué el pa,

i, dient l’acció de gràcies, el partí i digué:

«Això és el meu cos, ofert per vosaltres.

Feu això per celebrar el meu memorial.»

Igualment prengué el calze, havent sopat, i digué:

«Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang.

Cada vegada que en beureu,

feu-ho per celebrar el meu memorial.»

Així, doncs, cada vegada

que mengeu aquest pa i beveu aquest calze

anuncieu la mort del Senyor fins que torni.

EVANGELI. (Joan 13, 1-15).

Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua.

Jesús sabia que havia arribat la seva hora,

la de passar d’aquest món al Pare.

Ell que sempre havia estimat els seus en el món,

ara els demostrà fins a quin punt els estimava.

Durant el sopar,

quan el diable ja havia posat en el cor de Judes,

fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo,

Jesús,

conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses,

conscient que venia de Déu i a Déu tornava,

s’aixecà de taula,

es tragué el mantell i se cenyí una tovallola;

després tirà aigua en un gibrell

i es posà a rentar els peus als deixebles

i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura.

Quan anava a rentar Simó Pere, aquest li diu:

«Senyor, ¿vós voleu rentar-me els peus a mi?»

Jesús li respon:

«Ara no entens això que faig; ho entendràs després.»

Pere li diu: «Mai de la vida! Vós no em rentareu els peus.»

Jesús li contestà:

«Si no et rento, tu no ets dels meus.»

Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor,

no em renteu només els peus:

renteu-me també les mans i el cap.»

Jesús li respon:

«Qui s’ha banyat només necessita rentar-se els peus;

ja està net tot ell.

I vosaltres ja esteu nets, encara que no tots.»

Jesús sabia qui l’havia de trair;

per això deia que no tots estaven nets.

Després de rentar-los els peus,

quan s’hagué posat el mantell i assegut a taula,

els digué:

«¿Enteneu això que us acabo de fer?

Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”,

i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc.

Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor,

us he rentat els peus,

també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres.

Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu

tal com jo us ho he fet.»

COMENTARI GLOBAL.

1. El relat del Rentament dels peus, amb el contrapunt de Pere i de Judes, conté un missatge clar. Però, per si no quedés prou clar, Jesús mateix l’explica amb detall. Rentar els peus era una de les feines dels servidors i sobretot de l’esposa, amant servidora del marit. Les relacions dintre la comunitat cristiana, i de la comunitat cristiana vers la societat, consisteixen en ser-nos mútuament servidors, no per dependència sinó per amor. “Ell, que sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava”. I això ho fa conscient que venia de Déu i a Déu tornava.

2. L’evangeli de Joan, contràriament als Sinòptics, no situa l’Últim Sopar en el marc del Sopar Pasqual. És simplement un sopar de comiat, que permet a l’evangelista posar en boca de Jesús una llarga reflexió sobre el significat de la seva Vida, amb la seva Mort, i el Seguiment dels deixebles.

L’única referència al “menjar” és quan Jesús, responent a una pregunta del “deixeble que Jesús estimava”, assenyala el traïdor donant-li un mos de pa sucat, sense que la resta dels qui eren a taula s’adonin d’aquest assenyalament. En realitat, en aquest sopar ningú no menja. Només de Judes es diu que el mos de pa donat per Jesús va entrar en ell. En realitat els deixebles encara no acompanyen realment Jesús. No celebren la “pasqua dels jueus”, ni tampoc estan encara en situació de celebrar la “nova pasqua de Jesús”.

3. En l’evangeli de Joan, l’únic ritual que es fa durant el Sopar és el rentament dels peus. És possible que aquesta “desritualització” de la resta sigui intencionada. Quan es va escriure l’Evangeli de Joan, en algunes comunitats la ritualització de la Cena del Senyor era prou excessiva com perquè es mantingués el “ritu” sense viure’n el significat (1ª Corintis 11,17ss).

4. Aquest és el gran perill dels ritus. Segurament per això l’evangeli de Joan no conté el Sopar-pasqual-ritual. Només s’hi referirà en el context d’una gran discussió al final de la qual Jesús fa als seus deixebles una pregunta inquietant: “També vosaltres em voleu abandonar?” (Joan 6,67). De fet, tots l’abandonaren, excepte el “deixeble que Jesús estimava” que prefigurava la futura comunitat cristiana provinent del Judaisme.

5. M’atreviria a pensar que també actualment una ritualització excessiva de la missa provoca que s’assembli ben poc al Sopar del Senyor. Crec que ha influït molt a aquesta excessiva ritualització el fet d’haver entès aquest sopar com un “sacrifici”. La “taula” s’ha convertit en “altar”; els “germans” s’han convertit en “fidels” més o menys espectadors de l’acció sagrada d’un “sacerdot”; “l’església” ha esdevingut “temple”. El “prevere servidor”, cobert de vestidures sagrades, ha passat a ser “ministre del Sagrat”, ben diferenciat de la comunitat.

Tot això ha ajudat a que molta gent pensés que la missa és cosa de capellans. “Si no hi ha capellà, no hi ha missa”, se sent dir a algú. La comunitat hi posa només una presència passiva; activament passiva, ja que ha de fer allò que li diuen que faci: aixequeu-vos; asseieu-vos; saludeu-vos; responeu; canteu...

6. Però Jesús no va fer “sacerdots” sinó “apòstols” (“enviats”). La paraula “sacerdot” (sacer donans) suggereix la idea d’algú encarregat de “donar les coses sagrades”. Seria com un “intermediari” entre dos móns: el món de Déu (i de les coses sagrades) i el món dels humans. Seria com un “pont” (pontífex) entre aquests dos móns.

7. I aquí està el perill de la idea d’un sacerdoci: pot enfosquir el fet central del missatge cristià: l’encarnació. Jesús és “Déu amb nosaltres”. La Paraula de Déu “s’ha fet carn de la nostra carn”. “El Cel s’ha esquinçat i l’Esperit Sant ha baixat com un colom”. El colom és un ocell que vola pel cel però fa niu a casa nostra. Cel i terra estan units. A partir de Jesús ja no són necessaris “sacerdots intermediaris”.

8. Va ser per mimetisme amb altres religions, i sobretot amb el Judaisme, que es va introduir la idea d’un sacerdoci sacrificial. Possiblement sigui testimoni d’això la Carta als hebreus, dirigida a aquells que encara necessiten temples, sacerdots i sacrificis. La Carta ve a dir-los: donat que encara “necessiteu” sacerdots, considereu-hi Jesús. Ell és el “sacerdot ideal” perquè, essent cent per cent home, ara està assegut a la dreta mateixa de Déu. I donat que és un sacerdot perfecte i etern, ja no són necessaris altres sacerdots que el substitueixin o que hagin de compensar-ne possibles deficiències.

La Carta als hebreus pren un to seriós, quasi amenaçador, ja que considera que la “necessitat” de temples, ritus i sacerdots està en contradicció amb la única cosa necessària: la fe en Jesús.

Jesús hi és anomenat “sacerdot a la manera de Melquisedec” (Hebreus 7,1ss). És una manera de dir que el seu “sacerdoci” no té res a veure amb la manera com se sol entendre el “ministeri sacerdotal” en les diferents Religions (Hebreus 8,4).

9. La institució sacerdotal en l’Església ha tingut, i té encara, un altre efecte que entra ja en el camp de la injustícia: posar una diferència de qualitat entre “sacerdots” i “laics”, i, sobretot, entre un sacerdoci masculí  i les dones, que, si en la societat són el cinquanta per cent, en l’Església són una majoria absolutíssima. Com que es tracta d’una qüestió de justícia, ningú pot esperar a canviar aquests comportaments incorrectes a què ho disposi l’autoritat competent. L’obediència deguda no deslliura ningú de l’obligació de tractar tothom amb justícia.

No defenso que s’ordenin “sacerdotesses”. En aquest punt, la igualtat entre homes i dones no és que les dones siguin com els homes sinó que els homes siguem com les dones. Jesús no va fer ni sacerdots ni sacerdotesses; però mentre es mantingui la diferència de qualitat entre “sacerdots” i “laics”, cal practicar una igualtat total i absoluta entre homes i dones. No fer-ho és simplement injust.

10. Seria bo aprofitar la manca (providencial?) de vocacions al sacerdoci per redescobrir la realitat de la comunitat cristiana, fonamentada no pas en el culte sacerdotal sinó en la pràctica i en el gaudi de la germanor.

No és cert que no hi hagi vocacions. No hi ha les “vocacions” que nosaltres estem disposats a reconèixer. Segurament ens passa com a aquell que es queixava que la primavera no fa flors perquè l’arboç (que floreix a la tardor) no està florit...

DIVENDRES SANT.

1. Estem al centre del Tríduum Pasqual. Entre el símbol (Dijous) i la realitat profunda (Dissabte), avui es posa davant nostre la realitat visible del crucificat, alçat com una senyera de contradicció. Davant els crucificats, som interpel·lats a decidir-nos per la solidaritat i a sortir de la indiferència. Cada ésser humà, cristià o no, fidel d’una religió o d’una altra o sense religió, és posat davant l’espectacle de l’home que pateix, és torturat o menystingut, i cal donar-hi una resposta. Davant els crucificats només existeixen dues classes de persones: les que es posen a favor de l’Home, i les que passen de llarg.

2. Passió segons Sant Joan.

Aquest relat està dintre una gran inclusió que ens permet descobrir el seu significat més profund: comença a l’hort de Getsemaní, i acaba a l’hort que hi havia vora el Calvari. Els “horts” poden ser considerats “sepulcres” perquè s’hi enterren les llavors, però són “sepulcres” al servei de la vida. Posant en un hort la “tomba” de Jesús es vol indicar que ell és la llavor de l’autèntica vida.

3. És possible que, relacionada amb aquesta inclusió, n’hi hagi una altra formada per la paraula “natzarè”. Els evangelistes juguen amb el fet que la pronunciació de la paraula aramea corresponent a “natzarè”, a més de significar “de Natzaret”, pot significar també “rebrot”. Els soldats que han anat a agafar Jesús insisteixen en que busquen “Jesús el Natzarè”. La Bíblia parla sovint del Messies com el “rebrot” de Jessé, pare del rei David (Isaïes 11,10). Jesús és el “rebrot” que els Poderosos arrenquen de l’hort, però que després és baixat de la Creu i enterrat en un hort. En la nova creació (el Diumenge, primer dia d’una nova setmana) aquest “rebrot” plantat a l’hort ja és vida madura, i Maria Magdalena, per trobar-lo, preguntarà a “l’hortolà” (Joan 20,15).

4. La Passió segons St. Joan està marcada per diverses afirmacions que tenen un doble nivell: un nivell superficial, a vegades de burla o de fracàs, i un nivell profund en el qual s’hi expressa la realitat més profunda de Jesús. A la Passió és on es manifesta amb més força la identitat de Jesús.

5. - Comença amb els soldats que busquen “Jesús el Natzarè” i Jesús els diu: “Sóc jo” (“Jo sóc” = “Jahvé”. És el nom de Déu. Per això “retrocediren i caigueren per terra”).

- Després, Caifàs declara Jesús “salvador del Poble” quan afirma que més val que un home mori pel poble.

- Després, els soldats “vesteixen i saluden Jesús com a Rei”. Ells pensen que fan burla, però expressen la realitat més profunda.

- Després, Pilat presentarà Jesús al poble dient: “Aquí teniu l’Home” i “Aquí teniu el vostre Rei”.

- També el rètol de la Creu ho reafirma amb autoritat: “Jesús Natzarè, Rei dels jueus”.

6. L’última paraula la té Jesús quan, al final, diu: “Tot s’ha acabat”. Superficialment, indica la seva mort; però, en un nivell profund, indica que, amb Jesús donant la seva vida, s’acabat la creació-generació de l’Home-imatge-de-Déu.

Així s’acaba el dia sisè (dia de la Creació de l’Home) i comença el gran repòs, el dissabte.

“Al tercer dia”, quan comenci una nova setmana, tot serà ja diferent: el gra de blat ja s’haurà fet espiga; i el “rebrot de David” haurà inaugurat el seu Nou Regne, obert a tothom qui s’hi vulgui apuntar.

7. “Dona, aquí tens el teu fill”.

Amb l’expressió “la mare de Jesús”, l’evangeli de Joan estableix una altra gran inclusió. Només es parla de la “mare de Jesús” al començament  (Joan 2,1) i al final (Joan 19,26). Jesús mai no li diu “mare” sinó “dona”. La Bíblia sol representar les relacions entre Déu i el seu Poble sota el signe de l’aliança matrimonial. Segons el model matrimonial d’aquell temps, l’home salvava la dona quan l’elegia entre totes i l’estimava com a esposa. En la pedagogia de la Bíblia, Déu, en un primer moment, estableix una aliança matrimonial amb la Comunitat del Poble d’Israel. El signe d’aquesta aliança és la Llei. Vista des de la novetat de Jesús, és una aliança sense gaire alegria: “No tenen vi” (Joan 2,3). Aquesta aliança té per finalitat preparar, a través del Poble Elegit, una aliança definitiva amb tota la Humanitat. Maria, la “mare de Jesús”, personifica la Comunitat del Poble Elegit que és fidel a la missió de la Primera Aliança. Per això Jesús l’anomena “dona”. A les noces de Canà de Galilea, Maria diu als servidors el que han de fer per preparar l’Aliança Definitiva i Universal.

Al peu de la Creu, Maria és acollida en la comunitat de la Nova Aliança, representada ara pel “deixeble que Jesús estimava”. “Dona, aquí tens el teu fill”. I al deixeble: “Aquí tens la teva mare”.

DISSABTE SANT.

1. El gra de blat s’ha fet espiga. La vida donada de Jesús s’ha fet comunitat.

En la manera jueva d’entendre el temps, el dia acaba amb la posta del sol. El gran repòs (dissabte) ha acabat en pondre’s el sol, i comença una nova setmana. Comença en plena foscor, i el Ressuscitat serà la nova llum, com en el dia primer de la Creació: “Que es faci la llum” (Gènesi 1,3).

2. La comunitat és convocada per la guspira que surt de la pedra, o per la flama que surt del caliu. S’encén el Ciri Pasqual. Cada un dels reunits s’acosta i encén la seva candela al Ciri Pasqual, i es canta un himne a la Llum i a la Vida.

3. La Vetlla pasqual és rica en símbols. Després de l’Himne a la Llum es llegeixen unes quantes Lectures. A part del que diu cada Lectura, el seu conjunt vol suggerir que l’obra de Déu té forma d’Història: comença amb la Creació des del no-res, des de la foscor, des del caos..., i camina cap a la Vida, i arriba fins a la Llibertat. Amb la Llibertat neix la possibilitat de resposta i de diàleg; i d’acceptar l’oferta de Déu: ser fills en el Fill.

EVANGELI  (Marc 16,1 – 7).

Acabat el repòs del dissabte,

Maria Magdalena, Maria, la mare de Jaume, i Salomé

compraren espècies aromàtiques,

per anar a ungir el cos de Jesús.

El diumenge, molt de matí,

arribaren al sepulcre a la sortida del sol.

Entre elles es preguntaven:

«¿Qui ens farà rodar la pedra

que tanca l’entrada del sepulcre?»

Llavors alçaren els ulls

i s’adonaren que la pedra ja havia estat apartada.

Era una pedra realment molt grossa.

Entraren al sepulcre,

veieren, assegut a la dreta,

un jove vestit de blanc,

i s’esglaiaren.

Ell els diu:

«No tingueu por.

Busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat.

Ha ressuscitat, no hi és aquí.

Mireu el lloc on l’havien posat.

I ara aneu a dir als deixebles i a Pere

que anirà davant vostre a Galilea;

allà el veureu, tal com ell us ho ha dit.»

Elles sortiren del sepulcre i van fugir,

plenes d’esglai i tremoloses;

i no digueren res a ningú, perquè tenien por.

Comentari.

1. La Lectura de l’Evangeli és treta de Marc. Molt probablement aquest Evangeli va ser escrit per a ser llegit tot seguit en les celebracions baptismals de la Comunitat de Marc. El tros que hem llegit és el final, però hi falta la última frase. Jo li ha posada en vermell, perquè és significativa.

“Les dones, espantades, no diuen res a ningú”. És una manera de ressaltar el protagonisme del “jove vestit de blanc” que les dones han vist.

Aquest jove representa la nova comunitat dels batejats (Mireu, si us sembla, el comentari sobre aquest “jove” al LLENGUATGE, 3 del dia del Ram). És la Comunitat dels batejats qui fa visible el Ressuscitat i qui dóna l’encàrrec: “Anirà davant vostre a Galilea. Allà el veureu”.

Els nous batejats veuran el Ressuscitat si segueixen i acompanyen al “Jesús de Galilea”. És a Galilea el lloc on Jesús crida els deixebles a ser “pescadors d’homes”; és a dir: a dedicar-se a l’alliberament dels altres. El seguiment per Galilea permet “veure” Jesús amb els seus vestits blancs. El vestit blanc identifica als ressuscitats: primer Jesús, amb tota plenitud (Transfiguració. Marc 9,3); després, el jove del sepulcre buit i tots els batejats.

Que Marc “acabi” el seu Evangeli dient que “les dones no van dir res a ningú”, és una manera de dir-nos també que, realment, l’Evangeli no acaba amb la resurrecció de Jesús, sinó que aquesta “resurrecció” és la font d’on neix l’impuls que va movent la història de la humanització, que simbòlicament comença a Galilea per arribar fins a la vida donada, que no queda reclosa als “sepulcres” (Mateu 27,51) perquè connecta amb la VIDA mateixa de Déu.

2. “La pedra havia estat treta...”

Els humans posem una gran llosa o pedra per separar el “món dels morts” del “món dels vius” (Marc 15,46. També Joan 11,38). Això impossibilita la relació entre aquests dos móns. “¿Qui ens farà rodar la pedra que tanca l’entrada del sepulcre?”. Però van veure que la pedra havia estat apartada.

No hi ha “dos móns”, a menys que els humans ens empenyem a mantenir-los. “Morir” pot ja no ser “perdre la vida” sinó “portar-la a la plenitud de donar-la”. El “sepulcre obert” es converteix en “taula” (Mireu el lloc on l’havien posat); i “morir” significa “donar la vida fent-se aliment”. La “vida donada” no “s’acaba” perquè s’endolla a la Vida mateixa de Déu.

Aquest és el “terme” a on ens porta la nostra Història. Al·leluia!

El Ram. B.

1ª LECTURA.  (Isaïes 50, 4-7).

El Senyor Déu m’ha donat una llengua de mestre

perquè, amb la paraula,

sàpiga sostenir els cansats.

Un matí i un altre em desvetlla l’orella

perquè escolti com un deixeble.

El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella

i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere:

he parat l’esquena als qui m’assotaven

i les galtes als qui m’arrancaven la barba;

no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades.

El Senyor Déu m’ajuda:

per això no em dono per vençut;

per això paro com una roca la cara

i sé que no quedaré avergonyit.

2ª LECTURA (Filipencs 2, 6-11).

Jesucrist, que era de condició divina,

no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu,

sinó que es va fer no-res,

fins a prendre la condició d’esclau.

Havent-se fet semblant als homes

i començant de captenir-se com un home qualsevol,

s’abaixà

i es féu obedient fins a acceptar la mort,

i una mort de creu.

Per això Déu l’ha exalçat

i li ha concedit aquell nom

que està per damunt de tot altre nom,

perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra,

doblegui el genoll al nom de Jesús,

i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor,

a glòria de Déu Pare.

EVANGELI. Marc 11,1-10

Nota.

L’evangeli propi de la missa d’avui és la Passió segons St. Marc. És un relat llarg, que supera les pretensions d’aquests APUNTS. Per això al seu lloc hi poso les dues lectures alternatives que el missal proposa per a la processó que, avui, pot precedit la missa pròpiament dita.

De les dues Lectures referides a la proclamació popular de Jesús com a “Rei messiànic”, la 1ª està treta de l’evangeli de Marc, que és el que “toca” aquest any B; la 2ª està treta de l’evangeli de Joan, que és evangeli dels tres últims diumenges i de la majoria dels diumenges de Pasqua.

Quan s'acostaven a Jerusalem,

vora Bet-Fagué i Bet-Hània, cap a la muntanya de les Oliveres,

Jesús envià dos dels seus deixebles amb aquest encàrrec:

«Aneu al poble d'aquí al davant,

i així que hi entrareu trobareu un pollí fermat,

que ningú no ha muntat encara.

Deslligueu-lo i porteu-lo.

Si algú us preguntava: ¿Per què ho feu?,

digueu-li que el Senyor l'ha de menester,

i de seguida el tornarà aquí.»

Ells se n'anaren i trobaren un pollí fermat,

fora, al portal d'una casa, i el deslligaren.

Alguns dels qui eren allà els deien:

«¿Què feu, que deslligueu el pollí?»

Ells respongueren tal com els havia dit Jesús,

i els deixaren fer.

Porten a Jesús el pollí,

el guarneixen amb els seus mantells i ell hi puja.

Molts estenien els mantells pel camí,

i d'altres, ramatge que collien dels camps,

i els qui el precedien o el seguien cridaven:

«Hosanna.

Beneït el qui ve en nom del Senyor.

Beneït el regne del nostre pare David,

que està a punt d'arribar.

Hosanna a dalt del cel.»

o bé:  Joan 12,12-26.

En aquell temps,

la gentada que havia vingut a la festa,

quan va saber que Jesús arribava a Jerusalem,

collí palmes i sortí a rebre'l cridant:

«Hosanna.

Beneït el qui ve en nom del Senyor, el rei d'Israel.»

Jesús trobà un pollí i va pujar-hi tal com diu l'Escriptura:

«No tinguis por, ciutat de Sió:

Mira, el teu rei fa la seva entrada muntat en un pollí d'ase.»

De moment els deixebles no en sabien res, d'això,

però quan Jesús ja havia estat glorificat,

recordaren que l'Escriptura deia tot això d'ell,

i que això mateix era el que ells li havien fet.

B. LLENGUATGE.

Nota.

La llargària de l’evangeli d’avui, la Passió segons St. Marc, fa que analitzar-ne el llenguatge superi les pretensions d’aquests APUNTS, i també la meva capacitat. És per això que aquest Llenguatge estarà dedicat més directament a la Festa del Ram.

El Ram.

1. Els quatre evangelis coincideixen en fer començar la Setmana Santa amb la proclamació de Jesús com a Rei messiànic. Amb tot, hi ha una diferència entre els relats dels Sinòptics i el de Joan.

En els Sinòptics, Jesús, proclamat Rei pel Poble, entra a la Capital. Ho fa muntant un humil pollí que estava fermat, i que en posar-lo al servei del nou Rei, és deslligat. Mateu, com Joan, parla d’una somera i un pollí, destacant que la somera és un animal de càrrega. Això els permet posar aquest relat com el compliment “d’allò que havia anunciat el profeta”. Mateu, a més, amb l’expressió “animal de càrrega” insisteix en la idea de presentar Jesús com aquell que “carrega damunt seu” la missió que Israel no ha acomplert fins ara.

2. La insistència en dir que el pollí (o la somera) estava lligat i que la feina dels emissaris de Jesús era deslligar-lo, ens indica que es tracta d’un “detall” dit amb tota la intenció. Sembla clar que aquí el pollí representa el Poble, que per uns moments serà “deslligat”, però que de seguida tornarà a la situació d’abans perquè no acull la classe de llibertat que Jesús li ofereix.

En Joan, és la multitud qui surt a rebre Jesús. Jesús munta un pollí que ha trobat. S’hi fa notar explícitament el significat d’aquest pollí segons les Escriptures. També es fa notar que els deixebles no van adonar-se d’aquest significat fins després que Jesús havia estat glorificat.

Comença la “Setmana” Santa.

3. Amb aquest relat, més “religiós” que no pas “històric”, els quatre evangelistes estableixen una inclusió a través de la paraula “Rei”. Aquesta paraula és el centre del relat del Diumenge del Ram, i la tornarem a trobar “presidint” l’escena de la Crucifixió, en forma de títol sobre la Creu: “El Rei dels Jueus” (Marc 15,26. Joan 19,19).

4. Aquesta inclusió emmarca una setmana: des del diumenge (primer dia de la setmana i primer dia de la Creació. Gènesi 1,5) fins al divendres (dia sisè, dia de la creació de l’Home. Gènesi 1,31). Després queda només el dissabte, que és dia de repòs.

5. Aquest paral·lelisme, explícitament expressat en l’evangeli de Joan, entre la Setmana de la Creació i la Setmana Santa és molt significatiu. Els quatre evangelis posen la mort de Jesús al divendres (“dia sisè”). Això vol dir, implícitament en els Sinòptics i explícitament en Joan, que l’Home no va estar “acabat” fins arribar a l’Home-Jesús, que dóna la seva vida (Joan 19,30). L’Home (home i dona) que, en el dia sisè, va ser fet a imatge i semblança de Déu, se’ns manifesta en Jesús com a vida-que-es-dóna, que és la forma de vida de Déu mateix.

Relats de la Passió.

6. Moltes representacions, pel·lícules i explicacions realistes dels relats de la Passió han provocat que força gent, fins i tot entre els mateixos cristians, els vegi com unes cròniques detallades d’allò que va passar el Dijous i el Divendres Sants.

És convenient insistir en que no es tracta de cròniques, sinó de relats escrits per persones creients que van recollir tradicions i interpretacions fetes des de la fe sobre la Passió de Jesús. Són escrits destinats a la comunitat creient que ja sap i creu que el resultat de tot allò va ser la “resurrecció”.

7. Sens dubte, aquests relats de la Passió prenen com a llenguatge fets i detalls reals. Però la finalitat d’aquests relats no és pas explicar allò que va passar (això ja ho sabien, i massa!) sinó fer descobrir el significat que la Injustícia i la Mort tenen per als deixebles de Jesús. Si es vol considerar aquests relats com una “crònica”, caldria veure’ls més aviat com una crònica de la humanitat sofrent en mans dels Poderosos. Els evangelis personalitzen en Jesús aquesta humanitat sofrent, i denuncien la injustícia dels Poderosos, assenyalant també la sorprenent i inesperada resposta que hi dóna Déu. Per deixar ben palès aquest significat representatiu, els quatre evangelistes fan notar explícitament que Jesús va morir entre altres crucificats.

8. En els relats dels Sinòptics també és important notar el canvi de grup. A la Passió, els “Dotze” desapareixen! Només hi queda el grup de les dones. Elles són les úniques deixebles que seran testimonis de la mort i sepultura de Jesús. En el relat de Marc i de Mateu, també seran les úniques que veuran el sepulcre buit i rebran directament l’anunci de la Resurrecció de Jesús. Seran elles les que rebran l’encàrrec de re-convocar els deixebles i encaminar-los a Galilea.

Noteu que a l’evangeli original de Marc no hi ha relats d’aparicions de Jesús. Els relats que ara hi trobem van ser-hi afegits més tard copiant-los dels altres evangelis perquè, segons pensaven alguns, el relat de Marc semblava incomplet. Però segurament aquesta “aparença d’incomplet” era volguda en l'autor primari de l’Evangeli de Marc.

9. En la Passió segons St. Marc que llegim avui és convenient fixar-se en una escena, quasi còmica, però molt significativa: després que tots els deixebles han abandonat Jesús, se’ns parla d’un jove que el seguia cobert només amb un llençol sobre el cos nu. El van agafar, però ell, deixant el llençol, va fugir tot nu (Marc 14,51). A aquest jove el tornarem a trobar al sepulcre de Jesús, “assegut a la dreta”, però ara vestit amb una túnica blanca. Ell és l’encarregat de dir a les dones que el crucificat no hi és allà perquè ha ressuscitat (Marc 16:5).

Aquest jove serveix per fer una inclusió que col·loca tota la Passió-Mort-Resurrecció de Jesús en un marc baptismal. Les persones que es batejaven, eren submergides (“mortes”) a l’aigua, cobertes només amb un llençol, que els era tret dintre l’aigua, i mentre s’incorporaven (“resurrecció”) eren revestides amb una túnica blanca que simbolitzava la Nova Vida, participació de la vida del Ressuscitat.

C. MISSATGE.

10. Encara que actualment la paraula “Rei” no signifiqui allò que volen dir els evangelis, el missatge d’aquest Diumenge del Ram i de tota la Setmana Santa sembla clar: En Jesús se’ns mostra una nova manera de viure que inclou la mort com a pas a la Plenitud. La nostra vida-tinguda troba la seva plenitud fent-se vida-donada, participació de la Vida mateixa de Déu. La mort de Jesús de Natzaret no és una mort anorreadora sinó resurreccional. Donant-se, la vida pren una nova dimensió que li permet anar més enllà dels seus propis límits i entrar en l’àmbit diví.

D: RESPOSTA.

11. El Diumenge del Ram, per a molts de nosaltres, va unit a la idea de les vacances de Setmana Santa. Molts que no faran vacances estaran treballant precisament per atendre als qui en fan. Encara que laboralment només el Divendres Sant és festiu, en l’ambient es respira un clima de vacances. A més, en l’hemisferi Nord, aquest clima ve acompanyat d’un ambient de nova Primavera.

12. Setmana Santa i Vacances s’influencien mútuament. Podem aprofitar-ho. Almenys per a qui ho decideix així, les vacances comporten una situació de més llibertat, més temps per entrar dintre nosaltres mateixos i permetre que la nostra vida personal es vagi “clarificant”, com el pòsit d’una ampolla que es deixa reposar. És un bon moment per “fer pòsit” de tantes coses que enterboleixen la nostra vida i les nostres relacions més personals i personificadores.

13. La Setmana Santa ve presidida, per poc que hi estiguem atents, per la mort resurreccional de Jesús. Millor dit: ve presidida per la Vida que, donant-se gratuïtament, arriba a la Plenitud.

Les vacances són una oportunitat per connectar amb aquesta forma de vida. En el treball, també donem la vida; però és més difícil fer-hi l’experiència de la gratuïtat, si no hi ha un propòsit exprés. Avui dia, en el món laboral es busca tant la “justícia” que s’està perdent aquella dosi de gratuïtat que el faria més humà. Per això les vacances poden ser vistes com una oportunitat.

14. Per a molts, vacances vol dir viatjar, sortir. Els sociòlegs i psicòlegs ens parlen d’aquesta actual “necessitat de sortir”. ¿Quina classe de esclavituds comporta la nostra societat que sentim tan forta la necessitat de sortir? Precisament “sortida” (èxode) és una paraula-clau de la Setmana Santa i de la Pasqua.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. ¿En el gran afany d’avui dia per sortir, hi ha un desig sincer de Llibertat o només és un intent d’oblidar momentàniament les servituds de cada dia?

2. La Benedicció del Ram sol tenir un caràcter popular, multitudinari i infantil. Quins comentaris us suggereix aquest fet?

3. Per Setmana Santa són freqüents les representacions de la Passió de Jesús i les Processons on s’exhibeixen escenes del seu dolor. ¿La Passió de Jesús pertany al passat de fa dos mil anys, o bé considereu que té alguna classe d’actualitat? Quina?