SANTÍSSIMA TRINITAT.

1ª LECTURA. (Exode 34, 4-9).

En aquells dies,

Moisès es llevà a la matinada i pujà a la muntanya del Sinaí,

tal com el Senyor li havia manat.

Portava a les mans les dues tauletes de pedra.

El Senyor baixà enmig del núvol i proclamà el seu nom.

Moisès s’estigué allà amb ell.

Llavors el Senyor passà davant d’ell tot cridant:

«Jo sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne,

lent per al càstig, fidel en l’amor».

Moisès es prosternà tot seguit,

l’adorà amb el front fins a terra, i digué:

«Senyor, si m’heu concedit el vostre favor,

vingueu vós mateix a acompanyar-nos.

És veritat que és un poble rebel al jou,

però vós ens perdonareu les culpes i els pecats,

i fareu de nosaltres la vostra heretat».

   

2ª LECTURA (2ª Corintis 13, 11-13).

Germans,

estigueu contents,

refermeu-vos, animeu-vos, viviu en pau i ben avinguts,

i el Déu de l’amor i de la pau serà amb vosaltres.

Saludeu-vos els uns als altres amb el bes de la pau.

Us saluda tot el poble sant.

Que la gràcia de Jesucrist, el Senyor,

l’amor de Déu i el do de l’Esperit Sant

 siguin amb tots vosaltres.

          

EVANGELI. (Joan 3, 16-18).

Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic,

perquè no es perdi ningú dels qui creuen en ell,

sinó que tinguin vida eterna.

Déu envià el seu Fill al món no perquè el condemnés,

sinó per salvar el món gràcies a ell.

Els qui creuen en ell, no seran condemnats.

Els qui no creuen, ja han estat condemnats,

per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu.

 

       

LLENGUATGE.

1. Amb la Pentecosta s’acaba el Temps Pasqual i es reprèn l’anomenat Temps de durant l’any. Però, per als dos diumenges següents a la Pentecosta, la litúrgia ens proposa dues festes que són com el resum final de tot el temps pasqual: la Santíssima Trinitat i el Corpus.

2. Parlar de la SS. Trinitat no és fàcil. Podríem recordar una anècdota ja clàssica: un mossèn pregunta a un fidel si creu que en Déu hi ha tres persones realment distintes.  ─“Sí, mossèn, sí; ho crec, mentre no les hagi de mantenir, jo...”.

L’anècdota vol indicar com el misteri de la SS. Trinitat sol quedar en la superfície més superficial de la nostra fe, tot i ser-ne el punt central i més característic.

3. Les primeres comunitats cristianes aviat van adonar-se de com n’era d’important i novetosa l’experiència de Déu que Jesús tenia i ens oferia. Des dels inicis, els cristians sabien que ho podien fer tot “en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”, i acabar-ho tot amb el “glòria al Pare, al Fill i a l’Esperit Sant”.

No obstant, ens hem acostumat tant a dir que la Trinitat és un “misteri”, que renunciem d’entrada a entendre-hi res. Continuem usant el llenguatge, però acceptant que no ens diu res de res “perquè és un misteri...”.

Ara bé: si un llenguatge no diu res de res, no és ni tan sols “llenguatge”; i la nostra professió de fe en la Trinitat resulta totalment buida.

4. L’evangeli d’avui ens situa en el bon camí: “Déu estima tant el món...”.

Déu estima. És famosa la frase de Blaise Pascal: “El cor té raons que la intel·ligència no comprèn”.

Tothom qui estima autènticament sap que el “centre” de la seva pròpia vida està en la persona estimada. Aquesta afirmació és intel·lectualment absurda i impossible, i, no obstant, l’experimentem amb tanta força que no en podríem dubtar.

Certament: estimar algú comporta que la nostra vida es centra fora de nosaltres mateixos. I sentir-se estimat per algú comporta adonar-se i acceptar que ens hem convertit en el centre de qui ens estima.

Amb l’amor, la vida continua essent individual, però pren forma de comunió i de comunitat.

5. Dintre aquesta comunitat adquirim un vigor tan extraordinari que ens supera a nosaltres mateixos. Imaginem una mare, potser dèbil i malaltissa, però amb un fillet a la falda. Si s’acosta a aquest seu fillet alguna classe d’amenaça, veureu quina valentia i força (esperit) envaeix la mare. Ve d’ella mateixa aquesta força inesperada? Pregunteu-li i veureu què us dirà...

6. Jesús experimentava, i ens ho va comunicar, que “Déu estima tant el món, que ha donat el seu Fill únic”. Déu ens ha convertit en el “centre” de la seva Vida, i, si ho acceptem, entrem en comunió amb Ell; formem comunitat amb Ell i participem de la seva “Vida Eterna”.

7. Però, per absurd que sembli, també podem no acceptar-ho...

Cal evitar d’entendre les paraules “els qui no creuen ja han estat condemnats, per no haver cregut en el nom del Fill únic de Déu” en un sentit merament intel·lectual. Aquí “creure” manifesta sobretot una actitud del cor.

A nosaltres, el missatge de Jesús ens ha arribat en forma de “religió” amb dogmes i doctrines. Les doctrines i els dogmes són un llenguatge intel·lectual que ens pot ajudar perquè l’home és també intel·ligència, però també pot ser un obstacle.

8. El missatge de Jesús es dirigeix “al cor”; és a dir: al més íntim i profund de nosaltres mateixos: allà on cadascú es troba amb el dilema de “ser bo” o de “ser bo si així em va bé”.

Cada ésser humà va trobant-se progressivament amb aquesta disjuntiva radical. Si accepta “creure” (“ser bo”), sigui quina sigui la seva religió, el seu llenguatge, els seus dogmes, el seu caràcter... entra en sintonia amb la vida mateixa del Déu-Bo, que, en el nostre llenguatge, és Comunió, Filiació, Trinitat, Pare, Pare-Mare...

MISSATGE.

9. El missatge d’aquesta festa i de les Lectures que s’hi llegeixen és tan simple com radical. Podríem expressar-lo amb les mateixes paraules de St. Pau als Corintis, llegides a la 2ª Lectura: “Saludeu-vos els uns als altres amb el bes de la Pau”.

Déu ens ha convertit en el “centre” de la seva Vida. Si acceptem, passem a ser fills en el Fill i germans en el Germà. La resta ve per si sola.

Cadascú veurà com canvia la seva vida. Cada Comunitat Cristiana veurà com celebra i exhibeix aquesta sorprenent realitat.

RESPOSTA.

10. La resposta positiva de cada un de nosaltres a l’amor de Déu no sempre es visualitza amb claredat en l’estil i en les formes que prenen les reunions de la Comunitat Cristiana.

Si algú no iniciat entrés a les nostres esglésies quan hi està reunida la Comunitat, ¿podria intuir-hi que Déu és comunió, i que nosaltres estem celebrant i participant d’aquesta meravella?

11. ¿Una assemblea en què ningú no es mira la cara (excepte el mossèn que “presideix”), pot ser entesa com una trobada de germanor?

El clatell i el trasero són parts ben dignes del cos humà; però quan volem comunicar-nos, ens posem de cares! Potser no seria tan difícil girar els bancs de la meitat de davant de l’església o els d’un costat perquè miressin cap al centre. Així, almenys una meitat dels “germans” estaria de cares amb l’altra meitat.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Quan anem missa, és per “trobar-nos amb Déu” o per “experimentar i afavorir la seva Presència en l’amor mutu”?    (→ Mateu 6,6).

2. Alguna vegada en què no teníeu ganes d’anar a missa, heu acabat anant-hi per atenció als altres, pensant que us trobarien a faltar?

3. Voldríeu explicar i compartir amb els altres algun moment o ocasió en què us heu sentit “estimats de Déu”?

VOCABULARI.  (> Índex general).

Condemnar ... salvar.        Creure.         Fill.        Vida eterna.           Vida eterna (del Glossari).  

  

Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Trinitat.

Pentecosta. Any A.

Nota.

La festa de la Pentecosta es bassa en el relat de Lluc en Fets dels Apòstols. Per això, la 1ª Lectura és comú als tres anys de cada cicle litúrgic: A.B.C. En canvi, la 2ª Lectura i l’Evangeli són pròpies de cada any: Any A (aquí), Any B o Any C.

   

1ª LECTURA. (Fets dels Apòstols 2,1-11).

Durant la celebració de la diada de la Pentecosta,

es trobaven tots junts en un mateix lloc,

quan, de sobte,  se sentí venir del cel un so

com si es girés una ventada violenta,

i omplí tota la casa on es trobaven asseguts.

Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc,

que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells.

Tots quedaren plens de l’Esperit Sant

i començaren a expressar-se en diversos llenguatges,

tal com l’Esperit els concedia de parlar.

Residien a Jerusalem jueus piadosos

provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel.

Quan se sentí aquell so, la gent hi anà i quedaren desconcertats,

perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.

Estranyats i fora de si deien:

«No són galileus tots aquests que parlen?

Doncs, ¿com és que cadascú de nosaltres

els sentim en la nostra llengua materna?

Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites,

hi ha residents a Mesopotàmia, al país dels jueus i a Capadòcia,

al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília,

a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena,

hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i prosèlits,

hi ha cretencs i àrabs,

però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu

en les nostres pròpies llengües.»

2ª LECTURA (1ª Corintis 12, 3-13).

Germans,

ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor

si no és per un do de l’Esperit Sant.

Els dons que rebem són diversos,

però l’Esperit que els distribueix és un de sol.

Són diversos els serveis,

però és un de sol el Senyor a qui servim.

Són diversos els miracles,

però tots són obra d’un sol Déu,

que els fa valent-se de cadascun de nosaltres.

Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú

són en bé de tots.

Perquè el Crist és com el cos humà:

és un, encara que tingui molts membres,

ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos.

Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures,

hem estat batejats en un sol esperit per formar un sol cos,

i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit.

EVANGELI. (Joan 20, 19-23).

El vespre d’aquell mateix diumenge,

els deixebles eren a casa

amb les portes tancades per por dels jueus;

Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.»

Després els ensenyà les mans i el costat.

Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor.

Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres.

Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.»

Llavors alenà damunt d’ells i els digué:

«Rebeu l’Esperit Sant.

A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó (Versió alternativa: Als qui els hi reprimiu, els quedaran reprimits)».

LLENGUATGE.

NOTA:
Aquest diumenge, juntament amb el de l’Ascensió, no té com a text inspirador un relat dels Evangelis sinó de Fets dels Apòstols. Però, com que la Lectura de l’Evangeli sempre és central en les trobades del diumenge, el llenguatge d’avui serà sobre les dues Lectures.
En relació a l’evangeli, diferent cada any, podeu trobar altres apunts per l’any b, any c (i també diumenge 6.C de pasqua).

 

Sobre Fets dels Apòstols. (Comentari comú als 3 anys)

1. El llibre Fets (o Actes) dels Apòstols ens presenta la vinguda de l’esperit sant dintre el marc de la festa jueva de Pentecosta, (d’una manera semblant a com els Evangelis ens presenten la mort-resurrecciosa de Jesús dintre el marc de la festa jueva de Pasqua). Això vol dir que el relat que hem llegit no és la crònica d’un fet objectiu sinó un relat simbòlic que aprofita el significat d’aquesta festa. És a dir: la festa jueva de la Pentecosta hi és utilitzada com a llenguatge; un llenguatge ben conegut per la gent de llavors, al qual s'afegeix una nova dimensió o significat.
Amb aquest llenguatge se'ns vol ajudar a entendre millor l'Obra de Jesús.

2. La festa de la Pentecosta és la festa dels fruits o de la recol·lecció. Els jueus hi celebren també la Recepció de la Llei (Aliança) que els constitueix en “Poble de Déu”. St. Lluc vol fer-nos adonar que la recepció de l’Esperit Sant és l’autèntic i definitiu “fruit” de l’Obra de Jesús. O dit d’una altra manera: la vida de Jesús no s’ha d’entendre només com una experiència purament seva i individual sinó com una experiència que es “projecta” sobre tota la Humanitat, constituint-la en el “Poble de Déu” definitiu.

3. “Pentecosta” significa “50”. En el llenguatge popular, els números estan carregats de simbolisme. “50” manifesta el nou començament que segueix a una certa plenitud ja adquirida. És una cosa semblant a allò que passa amb els fruits: quan arriben a la maduresa, “recomencen” com a llavors.

El número “50” suggereix la continuació de la plenitud expressada pel número “7”.   7x7=49 seria una plenitud "total". Després ja ve el “50”, que torna a començar cap una nova plenitud. A Israel, cada 50 anys es celebrava l’Any jubilar, que era un any de renovació (Levític, 25,10).

Segons el relat de fets dels apòstols, Israel, com a “Poble Elegit”, arriba a la seva plenitud en Jesucrist. Amb la nova Pentecosta recomença el “Poble Elegit”, ara ja universal i definitiu.

4. La universalitat és una característica destacada d’aquest nou Poble. Ve indicada també pel simbolisme de les llengües. “Residien a Jerusalem jueus piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel”. Amb la recepció de l’Esperit Sant “tots s’entenen”.
Això anul·la allò que la Humanitat havia experimentat quan els homes, en el seu afany de ser “com déu”, volien construir una torre “que arribés fins al cel”. (Relat de la Torre de Babel →Gènesi 11,5. També →Gènesi 3,5).
La “Torre” simbolitza el “Poder”; i el Poder no serveix per “entendre’s”. La Torre de Babel és un relat mític per expressar l’origen de les desavinences entre els humans, simbolitzades en la diversitat de les llengües. Com que no s’entenien, es van dispersar.

5. La nova Pentecosta capgira aquesta situació. Congrega tothom. Les llengües, purificadores, es posen sobre cada persona de la Nova Comunitat. Són llengües vives, de foc. Gràcies a aquestes llengües tothom s’entenia, i sentia “proclamar en les seves pròpies llengües les grandeses de Déu”.
Allò que impedia entendre’s no era la varietat de llengües sinó la recerca del Poder (La “torre”). Si l’Esperit ens obre a l’Amor, la varietat de llengües no impedeix entendre’s, sinó que mostra l’extraordinària riquesa que aporten les diferències.

Sobre l’Evangeli.

1. L’evangeli està tret St. Joan. Aquí, per a indicar el nou començament, no es fa servir la festa de Pentecosta sinó l’expressió “el primer dia de la setmana” (el nostre “diumenge”).

La Bíblia comença amb l’acció creadora de Déu, encaixada en el marc d’una “setmana”. El dia 6è (el nostre “divendres”) és el de la creació de l’Home “a imatge i semblança de Déu”. Aquesta “creació de l’Home” no queda acabada fins que Jesús, a la creu, no passa de la vida-tinguda a la vida-donada, semblant a la vida mateixa de Déu, i diu “Tot s’ha complert” (→Joan 19,30).

2. Després del repòs de dissabte, comença la Nova Setmana: la vida-donada de Jesús crea, en aquells que la acullen, la Nova Humanitat.

El relat posa de manifest el vincle directe entre la crucifixió i la resurrecció. En la crucifixió Jesús “expira”, “dóna l’esperit”. En la resurrecció Jesús els va mostrar les mans i el costat.... Llavors “va alenar” damunt d'ells i els digué: Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui els retingueu els quedaran retinguts”.

“Esperit Sant” vol dir “impuls vital”. És el contrari de “l’esperit maligne”, que és esperit de mort. Per això, els qui reben l’Esperit Sant o l’Esperit de Jesús tenen la capacitat de “perdonar els pecats”, que són el “producte” de l’acció de l’esperit maligne.

3. Aquí trobem una frase conflictiva.

La traducció que ofereix el missal, seguint una interpretació molt estesa, diu: “a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó”.

Sembla impossible, des de l’Evangeli, pensar en la possibilitat de no perdonar. Amb tot, el mateix Jesús declara als fariseus que “si fóssiu cecs, no tindríeu pecat. Però, com que dieu que hi veieu, el vostre pecat persisteix” (→ Joan 9:41). Seria allò que en l’Evangeli de Marc se’n diu “pecat contra l’Esperit Sant”, que no pot ser perdonat (→Marc, 3:28), perquè és el pecat d’oposar-se directament al perdó.

Dintre aquesta traducció, els deixebles reben de Jesús la missió de perdonar els pecats com a conseqüència directa d’haver rebut l’Esperit Sant. L’Esperit Sant i l’esperit maligne es “relacionen” com la llum i la foscor: la llum anul·la automàticament la foscor.

Però, a pesar de que “la llum resplendeix en la foscor, i la foscor no hagi pogut ofegar-la” (→ Joan 1:5), és possible rebutjar la Llum. En aquest cas, la Llum posa de manifest la “taca tenebrosa” d’aquells “que no volen la llum” (“els pecats queden sense perdó”).

4. De totes maneres hi ha una altra traducció proposada, entre altres, pel biblista gironí Miquel Gallart, i que sembla molt més coherent amb la resta de l’Evangeli. En l’Evangeli de Joan, el “pecat” és una realitat dinàmica (que mou a "fer pecats”). Però l’Esperit de Jesús (que expulsava els esperits malignes) bloqueja, reprimeix o anul·la aquesta dinàmica del pecat. Segons Miquel Gallart, la traducció hauria de ser així: “als qui perdoneu els pecats els queden perdonats; als qui els reprimiu els quedaran reprimits”.

No es tractaria, doncs, de dues possibilitats (perdonar o no) sinó de posar en relleu la importància d’una única i mateixa afirmació dient-la dues vegades amb diferents paraules; cosa freqüent en els escrits bíblics (Paral·lelisme bíblic).

MISSATGE.

5. Si no hi ha prejudicis que distorsionin el llenguatge, el missatge dels textos d’avui resulta clar: així com la Creació va començar per obra de l’Esperit de Déu que planava sobre les aigües (→ Gènesi 1:1 “Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l'oceà, i l'Esperit de Déu planava sobre les aigües”), així també la Creació arriba a la seva plenitud per obra de l’Esperit generant la Nova Humanitat adulta.

L’home, que ja era “creatura de Déu”, ara passa, si acull l’Esperit Sant, a ser “fill”. Fills en el Fill.

Ha començat L’ESGLÉSIA, entesa com la Comunitat Universal dels fills de Déu. Comunitat Universal dintre la qual “tots s’entenen” perquè parlen el llenguatge de l’Amor, tot i pertànyer a diferents llengües, races, cultures, religions,...

RESPOSTA.

6. Sovint es poden sentir persones que diuen: “Jo crec en Déu però no crec en l’Església”. Segurament això és una mostra d’una gran deformació de l’Església visible, que ha deixat de manifestar-se com un àmbit de comunió i apareix com la “Comunitat d’una determinada religió”.

En una “Comunitat religiosa”, Déu hi és experimentat d’una manera mediatitzada a través d’objectes externs: sacerdot, ritus, temple, altar... En canvi, en la “Comunitat de comunió”, la presència de Déu hi és experimentada en la mateixa vivència de la comunió, ja que Déu és COMUNIÓ.

7. És urgent redescobrir i optar altra vegada per COMUNITATS que siguin “espais de comunió”.

Ens cal anar més enllà de moltes “comunitats cristianes” sense comunió, sense llengües, sense vida, massa “religioses” i massa poc fraternals.

Seria important aprofitar la “manca de vocacions sacerdotals” per superar d’una vegada un dels defectes que més han empobrit les nostres parròquies i comunitats: el clericalisme de clergues i de laics.

¿Ens creiem realment aquelles paraules de Jesús: “on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells” (→Mateu 18:20)?

PREGUNTES per al diàleg.

1.   L’actual disposició dels bancs i de la taula (“altar”) de la nostra església o capella, facilita que la nostra Trobada Setmanal sigui una trobada de comunió? Seria possible millorar-ho?

2.   L’Esperit Sant que hem rebut, quins fruits dóna en la manera de relacionar-nos entre nosaltres, i amb els altres? Ens converteix en “perdonadors de pecats”?

3.   Què podríem fer perquè en les nostres trobades i reunions sigui possible “parlar-nos i escoltar-nos mútuament"?

4.   Què podríem fer perquè la nostra comunitat s’assemblés al cos humà, com ens suggereix sant Pau a la 2ª Lectura? No és veritat que sovint ens assemblem més als vagons passius d’un tren moguts només per algú que fa de màquina?

VOCABULARI.  (> Índex general).

Defensor (Paràclit).   Esperit (Sant).   Pentecosta.   Tots (Tots i totes).   Veritat.

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Esperit.    Pentecosta.

Veure també: - Entrevistes amb Fid’ho i Tertúlia en espiral.

Ascensió. A.

1ª LECTURA.  (Actes 1,1-11).

En la primera part del meu llibre, Teòfil,

he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar,

des del principi fins al dia que fou endut al cel,

després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant,

la seva missió als apòstols que ell havia elegit.

 

Després de la passió se’ls presentà viu,

i ho comprovaren de moltes maneres,

ja que durant quaranta dies se’ls aparegué,

i els parlava del Regne de Déu.

Estant reunit amb ells,

els manà que no s’allunyessin de Jerusalem

i els digué:

«Espereu aquí la promesa del Pare

que vau sentir dels meus llavis

quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua;

vosaltres, d’aquí a pocs dies,

sereu batejats amb l’Esperit Sant.»

Els qui es trobaven reunits li preguntaven:

«Senyor, ¿és ara que restablireu la reialesa d’Israel?»

Ell els contestà:

«No és cosa vostra de saber

quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare,

però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres,

rebreu una força que us farà testimonis meus

a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria

i fins als límits més llunyans de la terra.»

 

Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells,

i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista.

Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava,

quan es presentaren dos homes vestits de blanc,

que els digueren:

«Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant al cel?

Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel,

tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar

que se n’anava al cel.» 

 

2ª LECTURA (Efesis 1,17-23).

Germans,

demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós,

que us concedeixi els dons espirituals

d’una comprensió profunda

i de la seva revelació,

perquè conegueu de veritat qui és ell;

li demano també que il·lumini

la mirada interior del vostre cor

perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat,

quines riqueses de glòria us té reservades

l’heretat que ell us dóna entre els sants.

Que conegueu també la grandesa immensa

del poder que obra en vosaltres, els creients,

vull dir l’eficàcia de la seva força i de la seva sobirania

amb què obrà quan ressuscità el Crist d’entre els morts,

i el féu seure a la seva dreta dalt el cel,

per damunt de tots els governants

i dels qui tenen autoritat, poder o senyoria,

per damunt de tots els títols que es poden donar

en el nostre món i en l’altre.

Tot ho ha posat sota els seus peus,

i a ell l’ha fet cap de tot

i l’ha donat a l’Església, que és el seu cos i el seu complement,

ell que té en totes les coses la seva plenitud. 

EVANGELI. (Mateu 28,16-20).

Final de l’Evangeli segons sant Mateu.

 

En aquell temps,

els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea,

a la muntanya que Jesús els havia indicat.

En veure’l es prosternaren.

Alguns, però, dubtaren.

Jesús s’acostà i els digué:

«Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra.

Aneu a convertir tots els pobles,

bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant

i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat.

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»

 

LLENGUATGE.

 

NOTA.

Per al llenguatge referent a la festa de l’Ascensió en si mateixa i a la 1ª Lectura, “origen” d’aquesta festa, podeu veure els apunts corresponents a Any B i Any C. Aquí em fixo sobretot en l’Evangeli.

 

1. Jesús, se’n va o es queda?

La 1ª Lectura i l’Evangeli d’avui semblen contradictoris, ja que la 1ª Lectura diu que Jesús “s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista”, i en canvi l’Evangeli de Mateu acaba amb unes paraules del mateix Jesús que diu: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”.

 

2. El llenguatge de l’Ascensió és exclusiu de Lluc, i el fa servir tant al final del seu Evangeli com al començament del seu segon llibre, anomenat Fets dels Apòstols (o també simplement Actes).

El relat més detallat és el de Fets dels apòstols que hem llegit com a 1ª Lectura i que és el relat que donà origen a la Festa d’avui. Per això aquest relat és llegit els tres anys del cicle litúrgic. En aquest relat hi ha un detall important. Diu al final: “Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel”. Aquest retorn de Jesús no es refereix pas (com a vegades s’ha pensat) a la seva vinguda al Final dels Temps sinó a la “vinguda” de l’Esperit Sant (que és l’Esperit de Jesús) “d’aquí a pocs dies” (Pentecosta).

En realitat, aquesta vinguda de Jesús com a Esperit coincideix amb la presència de Jesús de què ens parla l’evangeli de Mateu. No hi ha, doncs, cap classe de contradicció sinó, només, deferència de llenguatges.

 

3. ... se n’anaren cap a Galilea…

Centrant-nos en el relat de Mateu, allò que primer sorprèn és el lloc: Galilea. “Galilea” es contraposa a “Jerusalem”. La geografia, una vegada més, és usada com a llenguatge per indicar dues maneres oposades d’entendre l’Obra de Déu. Galilea comporta obertura al món per fer Humanitat ("Galilea dels pagans", segons Mateu 4,15); Jerusalem comporta obertura al món per fer Judaisme (o Cristianisme, o qualsevol altra religió entesa de manera “colonitzadora”).

 

4. En relació als deixebles, “Galilea” també incorpora un altre significat: tornar al començament. En el llenguatge escolar diríem “repetir curs”. Els deixebles han acompanyat Jesús fins a Jerusalem, però al moment decisiu l’han abandonat. No han entès la seva mort-resurrecció a Jerusalem. Per això, a Jerusalem, només les “dones” han vist Jesús. Elles sí que hi eren, tant al Calvari com al Sepulcre (Mateu 28,9). 

 

5. ...a la muntanya que Jesús els havia indicat…

Jesús no s’apareix als deixebles vora el Llac de Galilea, com al començament (Mateu ,13), sinó a la Muntanya. Els deixebles, d’alguna manera, han de repetir curs, però la situació, després de la mort-resurrecciosa de Jesús ja no és la mateixa. La “muntanya” és l’àmbit de Déu que s’acosta. Fins ara, la muntanya per excel·lència era la muntanya del Temple. Condemnant Jesús, el Temple s’ha convertit en lloc de mort. Ara hi ha una altra muntanya: la muntanya de Jesús. (Notem que, en els evangelis de Lluc i de Joan, aquesta muntanya alternativa serà la muntanya de les Oliveres, on hi ha “Betània”, la casa dels germans (Lluc 24,50 i  Joan 12,1ss).

 

6. Jo seré amb vosaltres cada dia…

Amb aquesta expressió, Mateu estableix una gran INCLUSIÓ que  comprèn tot el seu Evangeli; una espècie de cap-i-cua format per la idea de la presència de Déu entre els humans. Al començament de l’Evangeli, després de presentar-nos la Genealogia de Jesús, ens parla del naixement d’un nen que tindrà per nom “Emmanuel”, que vol dir Déu amb nosaltres (Mateu 1,23). I ara, al final de tot, són les mateixes paraules de Jesús que ens diuen: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”.

Aquesta gran inclusió resumeix el significat de tot l’Evangeli de Mateu, i correspon al nucli mateix del missatge de la Bíblia. Recordem que el nom de Déu a la Bíblia és “Jahvé”, que significa “Jo hi sóc”.

 

7. Hi ha també una altra gran inclusió que agafa tota la vida publica de Jesús. En aquest cas es tracta d’una inclusió invertida entre la tercera temptació, on Satanàs és presentat com “l’amo del món”, i aquesta trobada del Ressuscitat amb els deixebles. Compareu els dos extrems de la inclusió:

- el diable se l'enduu dalt d'una muntanya molt alta, li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria, i li diu: «Et donaré tot això si et prosternes i m'adores. (Mateu 4,8).

 

- els onze deixebles se n’anaren... a la muntanya que Jesús els havia indicat.

En veure’l es prosternaren... Jesús s’acostà i els digué: «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra...

 

8. Aquesta inclusió invertida és ben significativa, ja que manifesta un canvi d’Amo: de ser adoradors de Satanàs (que significa “Enemic”) a ser adoradors de Jesús (que significa “Salvador”). En realitat, no és cap canvi d’Amo sinó el pas d’estar sotmesos a un Amo dominador a una situació de llibertat plena, ja que Jesús personifica l’Home.

La sobirania de Jesús ja ha estat explicada en el mateix Evangeli de Mateu amb aquella solemne i sorprenent escena del Judici Final, presidit precisament pel Fill de l’Home (Mateu 25,31). També hi fa referència la 2ª Lectura d’avui. Es tracta d’una sobirania que no situa ningú per sobre dels altres sinó que manifesta la plenitud a què tots estem cridats.  “...ell (Jesús) que té en totes les coses la seva plenitud”. La sobirania de Jesús no seria plena sense nosaltres i tota la Creació.

 

9. Bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

Aquest canvi de situació ve expressat visualment pel símbol del baptisme. “Batejar” significa immergir en l’aigua. En realitat aquesta acció té dos moments: entrar en l’aigua i sortir-ne. Entrem bruts, i en sortim nets; ens immergim cansats, i en sortim refets; entrem subjectes a Satanàs i en sortim en comunió amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. El baptisme no és cap ritu màgic sinó un llenguatge simbòlic per expressar una realitat profunda: que Déu invita tots els humans a “immergir-se” amb tantes i tantes necessitats assumides i sortir lliures per a participar de la seva mateixa Vida, que és Vida en comunió.

 

10. Convé no entendre aquestes paraules de Jesús en sentit confessional.

En altres temps es parlava del baptisme com del ritu d’entrada a l’Església. En una situació de Cristiandat, segurament era un llenguatge correcte.

Però avui vivim en una societat religiosament plural, i no seria legítim entendre el baptisme com un entrar en una religió determinada, contraposada a les altres.

 

11. Donada la pluralitat de Religions, potser avui seria més correcte presentar el Baptisme com un sortir a la Església, entenent per “Església” no pas una comunitat religiosa contraposada a altres comunitats, sinó com aquella Comunitat formada per tots els humans que no se n’autoexclouen, i que viuen les seves peculiaritats i diferències no pas com una cosa que separa sinó com a vincles de comunió entre persones diferents.

És una expressió inspirada en el llenguatge escolar. A les escoles, quan és l’hora del pati, mai no es diu que els nens entren al pati sinó que surten al pati. Al pati, cada alumne manté les seves diferències (pertanyen a diferents cursos...), però les diferències no serveixen per separar sinó al contrari: al pati poden jugar tots plegats, ajudar-se, col·laborar... Les diferències hi esdevenen vincles. En canvi, quan entren a les classes, les diferències separen, i fan que cada alumne hagi d’anar a la seva aula, separat dels que pertanyen a altres cursos.

Pel baptisme deixem els nostres espais tancats i sortim al pati, a la gran Comunitat de tots els humans on les diferències es tornen vincles enriquidors.

 

MISSATGE.

10. Atenent a allò que hem llegit en l’evangeli d’avui, el missatge és clar i directe: Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat.

No és una crida al proselitisme sinó a fer arribar a tots els pobles la invitació universal de Déu a participar de la seva mateixa vida. Els deixebles (tots nosaltres) no són enviats a fer “cristians” (en sentit confessional) sinó a fer Humanitat segons el Projecte de Déu.

 

RESPOSTA.

11. La resposta té dues cares. Per un cantó, acceptar, agraïts, la sorprenent i meravellosa invitació de Déu d’immergir-nos en la seva Vida, que és vida de comunió. Per l’altre, preparar-nos per a aquesta comunió amb Déu fent comunió entre nosaltres. Dit amb un llenguatge més directe, es tracta d’humanitzar-nos construint Humanitat.

 

PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Heu experimentat, en relació a alguna persona molt estimada, un canvi de presència en el sentit de “pujar cel amunt”? Sabríeu explicar-ho? Us ha ajudat a immergir-vos més en la comunió amb ella i amb Déu?

 

2. ¿Més enllà dels gestos rituals, com creieu que podem fer arribar a tothom l’oferta a “ser batejat en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”? Què vol dir això en concret, avui i aquí?

 

3. Després d’uns anys de materialisme pràctic, està reapareixent una creixent set d’espiritualitat. Com hauríem de respondre a aquesta set perquè la nostra oferta (el missatge de Jesús) fos realment alliberadora?

Dit d’una altra manera: En una societat laica i plural, l’oferta de l’Església ha de tendir sobretot a augmentar el número de “fidels”, o a alliberar els altres?

 

VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Ascensió.   Autoritat.   Batejar.   Cel.   Convertir.   Esperit Sant.   Galilea.   Jerusalem.    Muntanya.    Nom.    Onze (Els).   Quaranta.   Regne de Déu.   Teòfil.       

 

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Cel. Jerusalem.  

 

Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Ascensió. Any A.