Diumenge 23è. de l'any A.

 

1ª LECTURA.  (Ezequiel 33,7-9).

El Senyor em digué:

“Fill d’home, t’he fet sentinella

perquè vetllis sobre el poble d’Israel.

Quan sentis dels meus llavis una paraula,

els has d’advertir de part meva.

Si jo amenaço el pecador amb la mort,

i tu no li dius res

i no l’adverteixes que s’aparti del camí del mal,

ell morirà per culpa seva,

però jo et faré responsable de la seva sang.

Ara,

si tu l’havies advertit

que s’apartés del mal camí i es convertís,

ell morirà per culpa seva,

i tu hauràs salvat la teva vida”.

 

2ª LECTURA (Romans 13,8-10).

Germans,

no quedeu a deure res a ningú.

L’únic deute vostre ha de ser

el d’estimar-vos els uns als altres.

Qui estima els altres, ha complert la Llei.

No cometre adulteri, no matar, no robar,

no desitjar allò que és d’un altre,

i qualsevol altre manament,

es troba en aquestes paraules:

estima els altres com a tu mateix.

 

Qui estima no fa cap mal als altres.

Estimar és tota la Llei.

 

EVANGELI. (Mateu 18,15-20).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

“Si el teu germà peca,

vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols.

Si te’n fa cas, t’hauràs guanyat el germà.

Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més,

perquè la causa sigui judicada

per la paraula de dos o tres testimonis.

Si tampoc no feia cas d’ells,

parla’n a la comunitat reunida.

Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas,

considera’l com un pagà o un publicà.

Us ho dic amb tota veritat:

Tot allò que lligareu a la terra,

quedarà lligat al cel;

i tot allò que deslligareu a la terra,

quedarà deslligat al cel.

 

Us asseguro també que si dos de vosaltres

aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa,

el meu Pare del cel els la concedirà,

perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom,

jo estic enmig d’ells”.

 

 

LLENGUATGE.

 

1. L’evangeli d’avui és el final d’un breu discurs amb què Jesús respon una pregunta dels deixebles.

Els deixebles li havien fet una pregunta estranya: per si mateixa ja demostra que no havien entès res del missatge de Jesús. Jesús els havia deixat clar que a ell el jutjarien i el matarien. I, a pesar de que també els havia dit que ressuscitaria al tercer dia, ara a ells els preocupa una altra cosa, i és el que li pregunten: “Qui és el mes important en el Regne del cel?”.

La resposta de Jesús és clara: crida un infant, el posa al mig i els diu: “Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel. Així, doncs, el qui es faci petit com aquest infant és el més important en el Regne del cel” (Mateu 18,2).

El discurs continua insistint en la importància dels més petits i de com cal respectar-los. En aquest context s’han d’entendre les paraules que hem llegit.

 

2. Evidentment, la pregunta (que no hem llegit) i la resposta (de la qual n’hem llegit només el final) se situen en el marc d’una comunitat cristiana. S’hi dóna per suposat que dintre la comunitat també hi ha pecat. Per la pregunta que fan, ja es veu clar que els deixebles, tot i formar part del Regne del cel, encara tenen les preocupacions pròpies dels Reialmes d’aquest món. Per això Jesús els invita a ajudar-se mútuament per a una conversió progressiva. Si el teu germà peca... no el jutgis, no el condemnis, no l’excloguis..., sinó vés a trobar-lo i parleu-ne de tu a tu. Si amb això no n’hi ha prou, parleu-ne dos o tres. Si convé, parleu-ne tota la Comunitat reunida. Si no fes cas de la Comunitat, la qüestió és greu perquè ell mateix s’exclou de l’àmbit que el podria ajudar. Noteu que aquestes paraules de Jesús venen immediatament després de la paràbola de l’Ovella perduda (Mateu 18:10).

 

3. Si el teu germà peca...

Aquí “pecat” no s’ha d’entendre en el sentit individualista que solem donar-li actualment. Pel seu context, es refereix a aquell “pecat” que fa caure els més petits (que són els més importants!). Es tracta del pecat que corromp la comunió i trenca la Comunitat.

 

4. Compte amb la paraula “comunió”.

En la nostra església jerarquitzada, sovint es parla de comunió dins d’una relació vertical: els fidels d’una parròquia viuen la comunió si estan en sintonia amb el seu rector; els mossens viuen la comunió si estan en sintonia amb el seu bisbe; els bisbes viuen la comunió si estan en sintonia amb el papa.

 

5. No sembla que vagi per aquí l’Evangeli. “Si dos de vosaltres aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo estic enmig d’ells”.

La comunió no és vertical sinó horitzontal, entre nosaltres, entre germans. I Déu és pren seriosament aquesta comunió: “Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel; i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel”.

“Cel” i “terra” no són dos mons inconnexos: el món de Déu i el món dels homes. Déu assumeix el món dels humans: el món real on vivim i donem sentit a la nostra vida. I és aquesta vida en el nostre món la que és assumida per Déu (“al cel”).

 

6. Aquí a la terra, tenim davant nostre dues opcions:

- o dedicar la vida a ser “els més importants”,

- o dedicar-la a servir els altres.

Entendre la vida com un servei és viure-la en comunió. I la comunió viscuda dóna com a fruit les comunitats: àmbits d’experiència i de creixement de la vida vida: aquella que connecta amb la Vida mateixa de Déu. En aquest cas, el cel comença ja a la terra.

 

7. Les comunitats que són fruit d’una actitud de comunió són múltiples, variades, obertes i imbricades entre si. Fem i ens sentim “comunitat” amb la família, amb els companys de la parròquia, amb els veïns, amb l’escola dels nostres fills, amb la gent del poble,...

"Fer comunitat" és un servei, sense deixar de ser també una fruïció. Per això, quan un germà peca, cal anar-lo a trobar amb actitud de servei, i no esperar que primer torni ell.

 

 

MISSATGE.

 

8. La comunitat (cristiana), assumida per Déu, es fa des d’una radical actitud de servei o de comunió. En la comunitat cristiana la vida donada de Jesús pren forma corporal en la vida rebuda de la Comunitat, que continua la donació. “On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo estic enmig d’ells”. Per això St. Pau podia dir que som el cos de Crist (1ª Corintis 12,27. També Efesis 5,23).

 

 

RESPOSTA.

 

9. Donat que en temps de Jesús la societat era religiosa, lògicament el seu missatge va anar prenent la forma d’una (nova) Religió. I així ha arribat a nosaltres. Però, en si mateix, el missatge de Jesús és anterior a la forma religiosa en què s’ha inculturat, i mira directament a la nostra manera de viure i de conviure.

En front de les relacions de domini (normalment legitimades en nom de Déu en les societats religioses), Jesús ens descobreix que l’únic projecte de vida que Déu assumeix i en garanteix l’èxit, és aquell que comporta fer de la pròpia vida un servei als altres, des de l’amor

 

10. Segurament això comporta, sobretot avui que estem en una societat laica, canviar el funcionament intern de la Comunitat Cristiana. El vincle de la Comunitat ja no ha d’estar sobretot en un culte mediatitzat per un sacerdot o persona sagrada que fa de “pont” entre Déu i els fidels reunits, sinó que el vincle principal ha de ser el comportament fraternal entre germans.

 

11. Pròpiament, la Comunitat cristiana no és una comunitat de culte, sinó una comunitat de fraternitat i de servei (a la humanitat, present en cada persona que està prop nostre: “proisme”. Lluc 10,36). En tot cas, aquesta fraternitat és el “culte” que Déu ens demana i accepta. 

Sembla que això és també el que hem llegit a la 2ª Lectura d’avui: “Estimar és tota la Llei”.

La providencial manca de sacerdots ens ofereix una bona situació per anar fent aquest canvi.

 

 

PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Quan sortim de casa per anar a missa, què ens mou: el desig d’anar al temple per donar culte a Déu, o el desig de fer comunitat sabent que, si no hi anéssim, els altres ens trobarien a faltar, i nosaltres a ells?

 

2. Considereu que és indiferent anar a missa cada diumenge a una església o celebració distinta, o penseu que és millor participar habitualment en una comunitat determinada? Per què?

 

3. Si un dia a la vostra parròquia es fa una celebració sense prevere, preferiu anar fora, a una missa amb sacerdot, perquè és “més missa”? Per què?

 

 

VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Pecar.  

 

(Del Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana Interconfessional): Judici.   

 

 

Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 23. A.

 

22è. Diumenge de l'Any A.

 

 1ª LECTURA.  (Jeremies 20,7-9).

M’heu afalagat, Senyor, i m’he deixat seduir;

us heu apoderat de mi i m’heu dominat,

però ara passen el dia divertint-se a costa meva,

tothom es riu de mi.

Sempre que parlo, dono el crit d’alarma;

el meu clam anuncia invasions i devastació.

Tot el dia la paraula del Senyor

m’és un motiu d’escarnis i de burles.

A la fi pensava: no en vull parlar més;

no diré res més en nom d’Ell.

Però llavors sentia en el meu cor un foc que cremava;

sentia un incendi dintre els meus ossos.

Estic rendit de tant aguantar; ja no puc més.

 

2ª LECTURA (Romans 12,1-2).

Germans,

per l’amor entranyable que Déu ens té,

us demano que li oferiu tot el que sou,

com una víctima viva, santa i agradable.

 

No us emmotlleu al món present;

transformeu-vos

renovellant la vostra manera de veure les coses,

perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu:

reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte.

 

 

EVANGELI. (Mateu 16,21-27).

 

En aquell temps...

Jesús començà a deixar entendre als deixebles

que havia d’anar a Jerusalem,

que havia de patir molt de part dels notables,

els grans sacerdots i els mestres de la Llei,

i que havia de ser mort

i de ressuscitar el tercer dia.

 

Pere, pensant fer-li un favor,

es posà a renyar-lo:

“De cap manera, Senyor:

a vós això no us pot passar!”

Però Jesús es girà i li digué:

“Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure,

perquè no penses com Déu, sinó com els homes.

 

Llavors Jesús digué als deixebles:

“Si algú vol venir amb mi,

que es negui ell mateix,

que prengui la seva creu i m’acompanyi

Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà,

però el qui la perdi per mi, la retrobarà.

 

¿Què en trauria l’home

de guanyar tot el món si perdia la vida?

¿Què podria pagar l’home

per rescatar la seva vida?

Perquè el Fill de l’home ha de venir

en la glòria del seu Pare,

voltat dels seus àngels,

i ell pagarà cadascú segons les seves obres”.

 

 

LLENGUATGE.

 

Nota.
En part, els Apunts sobre el llenguatge de l’evangeli d’avui els podeu trobar a la festa de St. Pere, i al diumenge passat (Diumenge 21 A). Aquí em fixaré més en el significat de la Creu.

 

1. “... que prengui la seva creu...”

La Creu té dos significats diferents però complementaris.

En primer lloc representa allò més propi i característic dels deixebles de Jesús: la seva decisió de viure la vida en forma de vida-que-es-dóna.

En aquest sentit, la Creu és vista com un arbre, i representa la recuperació del mític arbre de la vida, el fruit del qual permet gaudir d’una vida vida, aquella que no sucumbeix a la mort.

Rellegiu, si us sembla, el meravellós mite del Paradís terrenal (Gènesi 2,8-25). Al centre del Jardí hi havia dos arbres: l’Arbre de la vida i l’Arbre del coneixement (de la determinació) del Bé i del Mal. L’Home queda advertit que, si menja del fruit de l’Arbre de la determinació del Bé i del Mal, morirà sense remei. La mort no serà un càstig per desobediència sinó l’efecte directe d’un fruit mortalment verinós per als Humans.

Però els Humans no hem resistit la temptació de “menjar del fruit” d’aquest arbre perquè “ens fa com déus”, i així hem fet aparèixer el Reialme de la Mort, i hem perdut l’Arbre de la Vida.

 

2. La decisió de “determinar el Bé i el Mal” converteix la Humanitat en una gran sala de judicis on tots s’enfronten a tots com a acusadors i acusats, jutges i jutjats, condemnadors i condemnats.

L’Arbre de la determinació del Bé i del Mal no és cap invent literari sinó el reflex, en forma de mite, de l’experiència més tràgica que generem i sofrim els Humans. En nom del Bé i del Mal que cadascú determina segons el “poder” de què disposa, s’han fet guerres (fins i tot "santes"), genocidis, sacrificis humans, matances, tortures, violacions, esclavituds, neteges ètniques, empresonaments,...

 

3. Només renunciant al fruit verinós de l’Arbre del bé i del mal és possible recuperar l’Arbre de la vida. Aquest és el significat de la vida de Jesús, el Nou Adam, primogènit d’una nova Humanitat. La Creu és el nou Arbre de la vida. Jesús n’és el fruit que en penja oferint-se com aliment.

“Prendre la pròpia Creu” vol dir alimentar-se del fruit de l’Arbre de la vida i, a la vegada, fer-se’n fruit per als altres.

 

4. Però la Creu té un segon significat. El nou Arbre de la vida coexisteix amb l’Arbre de la mort que genera el Reialme de la Mort. Aquest continua jutjant, condemnant i matant. La Creu, en Jesús, va ser també el compliment d’una sentència: “Nosaltres tenim una Llei i, segons aquesta Llei, home aquest ha de morir” (Joan 19,7).

 

5. “Prendre la Creu” significa ser condemnat i, a pesar d’això, continuar mantenint-se fidel a la Humanitat. “Si ets Fill de Déu baixa de la creu, ... i creurem en tu”, li diuen els grans sacerdots, amb els mestres de la Llei i els notables (Mateu 27,40-42). Si Jesús hagués baixat de la Creu hauria corroborat el Reialme de la Mort i la seva manera de fer. Si hagués baixat de la Creu ¿en quin “Messies” haurien cregut els qui l’increpaven? Baixant de la Creu per salvar-se, Jesús s’hauria fet, ell també, súbdit del Reialme de la Mort.

“Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà.” Per això Jesús es va mantenir fidel a donar la vida. I aquí apareix la gran novetat: aquesta vida donada és acollida per Déu, que és Vida-que-es-dóna.  En Déu la vida donada és “resurrecció”. Gràcies a Jesús l’Arbre de la vida torna a estar al nostre abast.

 

6. “Prendre la Creu” no és conformar-se estoicament al sofriment. El sofriment sempre forma part de “l’encara no...” d’una vida que s’està fent.  “Prendre la Creu” és obrir-se a un horitzó que il·lumina la vida i transforma el dolor en solidaritat amb tots els qui pateixen, i converteix la mort en plenitud de donació i pas (“pasqua”) a la Resurrecció.

 

 

MISSATGE.

 

7. L’evangeli d’avui apunta directament al nucli del missatge cristià: Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi.

Aquest missatge queda ressaltat, per contrast, en l’actitud dels deixebles, personalitzada en la intervenció de Pere: “De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar”.

Pere acabava de proclamar que Jesús és el Messies, fill del Déu viu; però ell pensa encara com a “súbdit” del Reialme de la Mort. Ell encara confia més en l’espasa que en la vida-que-es-dóna (Joan 18,10). Pere personifica el “deixeble que encara no segueix Jesús, però que acabarà entenent, i el seguirà”.

 

 

RESPOSTA.

 

8. El missatge és una proposta. I la resposta consisteix en acceptar aquesta proposta.

L’actitud de Pere és un toc d’atenció: tan pròxim a Jesús i, no obstant, la seva “resposta” és totalment equivocada. Hi ha el perill que ho sigui també la nostra.

Hi ha moltes maneres de “prendre la creu”. A vegades s’ha pres perquè tenia forma d’espasa; a vegades s’ha pres com un amulet o talismà; a vegades s’ha pres com a bandera per anar a la guerra; a vegades s’ha pres per dictar sentències; a vegades s’ha pres per fer-ne un penjoll d’or o plata al coll;...

 

9. Durant dos mil anys els deixebles de Jesús hem comès tantes barbaritats en nom de la Creu, que ens cal estar molt atents per no tornar a caure en errors passats o de nous.

Potser ens pot servir contraposar l’Arbre de la vida i l’Arbre de la mort: si dóna vida, és la Creu de Jesús; si dóna mort, és la creu que imposa Pilat.

 

 

PREGUNTES per al diàleg.

 

1. El Cristianisme és un missatge trist?

 

2. L’actitud de Pere que Jesús refusa, creieu que encara està present en l’Església? En quins aspectes?

 

3. Hi ha moltes classes i estils de santcristos. Com a suport simbòlic i expressió de fe, segurament que n’hi ha de més adequats i de no tant. Què opineu del santcrist de la vostra parròquia o de la vostra església o de la vostra habitació?

 

 

VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Creu.     Jerusalem.    Pensar.    Pere.    Satanàs.    Tercer dia.     

 

(Del Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana Interconfessional):

 

 

Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 22. A.

Diumenge 21 de durant l’any A.

 

 

1ª LECTURA.  (Isaïes 22,19-23).

El Senyor diu a Sobnà, cap del palau del rei:

“Et faré caure del pedestal,

et derrocaré del lloc que ocupes.

Aquell dia cridaré el meu servent Eljaquim, fill d’Helquies,

el vestiré amb la roba que portes,

li posaré les teves insígnies,

li donaré l’autoritat que tens,

i serà un pare per als habitants de Jerusalem,

i per als homes de Judà.

Li posaré a l’espatlla la clau del palau de David:

quan ell haurà obert, ningú no tancarà,

i quan ell haurà tancat, ningú no podrà obrir.

El fixaré com un clau en un indret segur,

i serà un tron gloriós per a la família del seu pare”.

 

2ª LECTURA (Romans 11,33-36).

Quina profunditat i riquesa

en la saviesa i el coneixement de Déu!

Que en són d’incomprensibles els seus judicis

i d’impenetrables els seus camins!

¿Qui pot conèixer el pensament del Senyor?

¿Qui l’ha assessorat com a conseller?

Qui s’ha avançat mai a donar-li res

perquè li ho pugui recompensar?

 

Tot ve d’ell, passa per ell i s’encamina cap a ell.

Glòria a ell per sempre, amén.

 

 

EVANGELI. (Mateu 16,13-20).

En aquell temps...

Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip,

i un cop allà, preguntava als seus deixebles:

“Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?”

Ells li respongueren:

“Uns diuen que és Joan Baptista,

altres, que és Elies,

altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes”.

 

Ell els diu: “I vosaltres, ¿qui dieu que soc?”

Simó Pere li contestà:

“Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”.

Jesús li va respondre:

“Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs:

això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang,

sinó el meu Pare del cel.

 

I ara, també jo et dic que tu ets Pere.

Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església,

i les portes del Reialme de la Mort no li podran resistir.

Et donaré les claus del Regne del cel,

i tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel,

i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel”.

Després prohibí severament als deixebles

de dir a ningú que ell era el Messies.

 

 

LLENGUATGE.

 

L’evangeli d’aquest diumenge 21 de durant l’any també el vam llegir en la festa de St. Pere i St. Pau. En el Llenguatge d’aquella festa es comenta sobretot la resposta donada per Pere a la pregunta de Jesús. Avui em fixaré sobretot en la pregunta. I és que fer-se la pregunta que Jesús va fer als seus deixebles també pot ser una manera d’acollir el seu missatge.

 

1. Jesús pregunta: “I vosaltres, qui dieu que sóc jo?” Potser seria bo que, dintre les comunitats cristianes, cada cristià es fes també aquesta pregunta: I vosaltres, qui dieu que sóc jo? Perquè una cosa és allò que som i una altra allò que els altres diuen de nosaltres. Allò que els altres diuen de nosaltres pot ajudar o destorbar a saber allò que som. No es tracta de convertir-se en el centre de referència; però la nostra fidelitat a Déu i a l’Evangeli comença per saber i assumir allò que som.

2. Aquest exercici de saber i assumir allò que som ha pres avui una urgència extrema degut a que vivim en una societat en què altres pretenen injustament decidir allò que som.

Els Estats moderns tenen tanta influència sobre els ciutadans que marquen i determinen què i qui som cada un de nosaltres. Els Estats dicten la nostra identitat, i la fixen en uns  papers, que només ells ens donen i sense els quals ni tan sols “existim”.

Sempre el Poder ha intentat ser l’amo de la identitat dels seus súbdits. La diferència entre ara i abans està en l’augment, quasi fins a l’infinit, d’aquesta capacitat d’imposar identitat, anul·lant la pròpia de cada persona i de cada poble.

 

3. Si imposar la identitat és “normal” (per injust que sigui!) quan es tracta dels Estats o dels Poderosos, resulta molt més sorprenent i decebedor quan ho fa l’Església, ja que això va directament contra l’Evangeli en què creiem i que volem encarnar. És una mostra més de com, a pesar de les declaracions en sentit contrari, continuem envoltant-nos d’estructures de poder. Potser no es tracti tant de mala voluntat com de “seguir com sempre”, dintre un lamentable mimetisme de l’administració civil.

 

4. Sortosament, a l’Església actual hi ha una gran riquesa d’identitats. Però, lamentablement, moltes d’aquestes identitats no són assumides pels altres ni per la jerarquia. La jerarquia continua proposant per a tothom una espècie “d’identitat oficial” en forma d’una sola Moral, una sola Teologia, un sol Dret, una única Pastoral, una sola “Comunió”...

És cert que, en la pràctica, bona part de les identitats no oficials són tolerades i, fins i tot acceptades com a excepció. “Acceptar com a excepció” pot donar una “imatge de tolerància” (molt de moda), però és una manera subtil i eficaç d’anul·lar la identitat de tot aquell que no coincideix amb una pretesa “normalitat oficial”.

 

5. “I vosaltres, qui dieu que sóc jo?”

A l’Evangeli de Mateu 16,22 llegim que Jesús va haver d’enfrontar-se amb Pere perquè aquest intentava imposar-li, amb tota la seva bona voluntat, una identitat que no era la seva. Jesús compara Pere amb el mateix Satanàs (= el “temptador”) que, també, al començament mateix de la missió de Jesús, volia indicar-li quina havia de ser la seva identitat: “Si ets Fill de Déu”...

“Si ets Fill de Déu”... digues que aquestes pedres es tornin pans” (Mateu 4:3).

“Si ets Fill de Déu”... tira’t daltabaix (Mateu 4:6)

“Si ets Fill de Déu”... a tu això no et pot passar (Mateu 16:22) 

“Si ets Fill de Déu”... baixa de la creu (Mateu 27:40).

Durant tota la seva vida pública, Jesús va haver superar la temptació d'apartar-se de la seva identitat-servei.

 

MISSATGE.

6. La situació jerarquitzada de l’Església ha portat sovint a entendre aquest evangeli d’avui en un sentit contrari a allò que ens vol dir. Això explicaria que s’hagi escollit com a 1ª Lectura per “acompanyar” aquest evangeli un fragment de l’Antic Testament que no hi té res a veure.

A la 1ª Lectura s’hi contraposen “dos poders”, i s’afirma que el segon substituirà el primer. En canvi en l’Evangeli hi ha només “un poder” del qual es diu que no aconseguirà impedir la instauració del regne de Déu. El regne de Déu no és cap “poder alternatiu” sinó un àmbit de llibertat ofert a tothom. (Llegiu >Mateu 20:24-28).

 

7. I aquí està precisament el missatge: enfront del “reialme del Poder”, que sempre és un “reialme de la mort” on les persones i els pobles hi perden la seva identitat, s’ofereix un “àmbit de llibertat”, que ens porta a preguntar-nos: Qui sóc, jo? Qui som, nosaltres? Preguntes que permeten desvetllar i construir la nostra identitat, en la certesa de ser assumits com a ciutadans del Regne.

Les “claus” del Regne de Déu es contraposen a les “portes” del Reialme de la Mort. Les claus ens són donades, i no pas per tancar o obrir sinó per lligar o deslligar (unir o deslliurar). En canvi les portes són imposades, i s’obren només per empresonar; mai per alliberar.

 

 

RESPOSTA.

 

8. Encara que comporti anar contracorrent, és d’una gran urgència que ens atrevim a pensar, i a tenir la nostra pròpia identitat personal i de grup. I no acceptar ser simplement “tolerats com a excepció”, perquè una comunitat (“Església”) no es fa d’excepcions sinó d’aportacions en comunió entre tots.

La llibertat, i la identitat que en neix, no són per a nosaltres mateixos sinó que són un servei: són l’aportació que cadascú fa per anar construint la comunitat.

 

9. Qui soc, jo? Quina és la identitat de la nostra comunitat?

La resposta no és indiferent. A Jesús, ser-hi fidel va portar-lo a la Creu. A moltes comunitats cristianes, ser-hi fidels les està portant a ser tingudes per sectes, grups tancats, parròquies una mica especials,... Excepcions!

Aquest perill també pot arribar a parròquies petites o perifèriques. Acostumats a que la identitat de cada parròquia vingués marcada per la personalitat del mossèn de torn, ara la manca de capellans podria deixar moltes parròquies sense “suport” a la seva identitat.

 

10. La manca de capellans és un moment propici perquè les comunitats o parròquies petites redescobreixin la seva identitat, conscients de que fan un bon servei als companys del propi grup, i a l’Església (i a la Humanitat).

 

11. Recuperar la identitat de cada comunitat ajudaria als companys escollits per al “servei comunitari” a descobrir quina ha de ser la seva missió més pròpia: assumir les diferents i variades identitats per a una comunió més ampla. No pas imitant l’estil de la societat civil sinó segons l’estil de l’Evangeli. En un altre lloc Jesús diu a Pere: “Simó, Simó, mira que Satanàs us ha reclamat per sacsejar-vos com es garbella el blat, però jo he pregat per tu, perquè no defalleixi la teva fe. I tu, quan t’hauràs convertit, confirma els teus germans” (Lluc 22:31).

 

12. La Còvid-19 potser sigui providencial per la seva capacitat de desmuntar l’estructura encarcara de la “Jerarquia” de l’Església. De cop i volta, cada “fidel” s’ha hagut de fer i respondre la pregunta “Qui sóc jo?” Els resultats podrien ser sorprenents i magnífics.

 

 

PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Atreviu-vos a pensar, i pregunteu-vos amb actitud de servei: Qui sóc? Qui som? Quina és la nostra aportació específica a la Comunitat i al Poble?

 

2. ¿Dintre del vostre mateix grup o comunitat, descobriu intents de sacrificar la identitat de cadascú a una pretesa identitat de grup?  Dit d’una altra manera: ¿Les “exigències d’una estratègia de grup” són utilitzades per no atendre les ofertes de comunió de cadascú?

 

3. Quines diferències hi veieu entre una secta i una comunitat?

 

 

VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Claus.    Deixebles.    Fill (de Déu).   Fill de l’home.   Messies.   Messies, El (Del Glossari).   Mort. Reialme de la.    Pere.   Regne de Déu.  

 

(Del Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana Interconfessional): Messies.

 

 

Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 21. A.