Nota.
Reprodueixo aquí els APUNTS del Tridu
Pasqual de l’Any B, amb algunes variants.
Dijous,
Divendres i Dissabte Sant.
INTRODUCCIÓ.
1. Els
tres dies del Tríduum Pasqual estan pensats, litúrgicament, com una única celebració. Per això es dóna la benvinguda al començament de la
celebració del Dijous, i no hi ha cap comiat
fins al final de la celebració del Dissabte. Entremig, no hi ha ni salutacions ni finals.
Considerar
els Tres Dies (Tríduum) com una sola
celebració té un significat important: els tres moments són només llenguatges
diferents per expressar una sola i única acció de Jesús.
2. La
celebració del Dijous interpreta i posa de
manifest el significat profund del Crucificat:
“Ningú no em pren la Vida; sóc jo qui la
dono lliurement”. A la taula del
Sant Sopar, la vida donada de Jesús
es fa aliment (pa i vi) ofert a
tothom: a qui vulgui alimentar-se’n (dijous) i a qui vulgui vendre’l o lliurar-lo als enemics de l’Home (divendres).
El Sant
Sopar expressa, en forma ritual, allò
que constitueix l’essència mateixa de la vida:
donar-se com aliment.
No és que
el pa i el vi es converteixin
en el Cos de Jesús sinó que és Jesús mateix que es fa “pa i vi” per donar-se com aliment. No és cap acció miraculosa, ni exclusiva de Jesús; al contrari: és el camí de
tota vida que vulgui esdevenir autènticament humana: “Feu això que és el meu memorial”. Ho
saben molt bé els pares (i tots els qui estimen de debò): tots ells,
quan estan a taula amb els seus fills, també podrien prendre el pa i, ensenyant-lo als fills, dir-los:
“Això és la nostra vida que anem convertint en aliment per vosaltres”.
3. Al Divendres, allò que s’ha celebrat ritualment, és
viscut d’una manera real i tràgica a la Creu. “Sense saber el que es feien”, els qui han crucificat Jesús i l’han
mort, han fet visible per a tothom la realitat de la vida donada. “Vida que es dóna”, en Jesús, no és una frase bonica sinó una realitat; una realitat visible per tothom. “Jo, quan seré enlairat, atrauré tothom cap a
mi” (Joan 12.32).
En l’espectacle del Calvari, Jesús no
hi està sol sinó acompanyat dels milers de “crucificats” d’arreu del món. La mort de cada un d’ells pot
no ser vida perdura sinó vida donada, acollida per les mans
bondadoses de Déu. Aquest és precisament el nucli de la fe cristiana.
4. Al Dissabte, celebrem explícitament aquesta nostra fe:
la vida donada no és una vida perduda. La vida donada “s’empelta” directament a la Vida mateixa de Déu. La
Vetlla Pasqual és rica en símbols de la vida-que-viu-donant-se:
la Llum, l’Aigua, el Pa i el Vi. La vida-que-es-dóna
crea comunió; i la comunió es
fa visible engendrant comunitats.
Una vida donada no cau en el buit. És cert
que hi pot haver qui la prengui només per “vendre-la” o per “matar-la”, però
són multitud aquells que l’han rebuda com
aliment de la seva pròpia vida, i s’han fet ells mateixos aliment per als altres. Aquesta comunió engendra les diferents comunitats, cada una de les quals pot
ser anomenada “cos de Crist”
perquè fa visible la seva vida
donada. I Jesús esdevé així el “cap
del cos” (Efesis 5,23).
Tenim,
doncs, tres dies però una única celebració: la vida
que viu donant-se,
entrant així en la dimensió divina.
LECTURES
1ª LECTURA. (Èxode 12, 1-8.11-14).
En
aquells dies,
el Senyor
digué a Moisès i a Aharon
mentre
eren al país d’Egipte:
«Per a
vosaltres, aquest mes serà el primer de tots els mesos de l’any.
Digueu a
tota la comunitat del poble d’Israel:
“El dia
deu d’aquest mes, que cada família, cada casa,
prengui
un anyell o un cabrit.
Si una
família fos massa petita,
que el
prengui junt amb la família del veí més pròxim,
fins a
completar el nombre de persones.
Compteu
quants en calen per menjar-se’l.
Que sigui
mascle, sense tara,
i que no
tingui més d’un any.
Podeu
prendre igual un anyell que un cabrit.
L’heu de
guardar fins al dia catorze del mes,
i que
tots els qui formen part
de la
comunitat del poble d’Israel
el
degollin al capvespre d’aquell dia,
que
prenguin de la seva sang
i en
posin als dos muntants i a la llinda de les cases on se’l menjaran.
Aquella
mateixa nit han de menjar-ne la carn,
rostida a
la brasa, amb pans sense llevat i herbes amargues.
Per a
menjar-vos-el, aneu cenyits,
amb les
sandàlies posades i el bastó a la mà,
i us
l’heu de menjar a corre-cuita:
aquesta
víctima és la Pasqua, és a dir, el “pas” del Senyor.
Aquella
nit passaré pel país d’Egipte
i faré
morir tots els primogènits d’Egipte,
tant els
dels homes com els dels animals,
i faré
justícia contra les divinitats d’Egipte.
Jo sóc el
Senyor.
La sang
serà un senyal a les cases on vosaltres viviu.
Quan
veuré la sang «passaré» enllà i,
al moment
que jo castigui el país d’Egipte,
no caurà
damunt vostre la plaga de l’extermini.
Tingueu
aquest dia com un memorial,
i
celebreu-lo amb un pelegrinatge en honor del Senyor.
Que totes
les generacions el celebrin com una institució perpètua”.»
2ª LECTURA (1ª Corintis 11, 23-26).
Germans,
aquesta
tradició que jo he rebut
i que us
he transmès a vosaltres,
ve del
Senyor.
Jesús, el
Senyor, la nit que havia de ser entregat
prengué
el pa,
i, dient
l’acció de gràcies, el partí i digué:
«Això és
el meu cos, ofert per vosaltres.
Feu això
per celebrar el meu memorial.»
Igualment
prengué el calze, havent sopat, i digué:
«Aquest
calze és la nova aliança segellada amb la meva sang.
Cada
vegada que en beureu,
feu-ho
per celebrar el meu memorial.»
Així,
doncs, cada vegada
que mengeu
aquest pa i beveu aquest calze
anuncieu
la mort del Senyor fins que torni.
EVANGELI. (Joan 13, 1-15).
Eren ja
les vigílies de la festa de la Pasqua.
Jesús
sabia que havia arribat la seva hora,
la de
passar d’aquest món al Pare.
Ell que
sempre havia estimat els seus en el món,
ara els
demostrà fins a quin punt els estimava.
Durant el
sopar,
quan el
diable ja havia posat en el cor de Judes,
fill de
Simó Iscariot, la resolució de trair-lo,
Jesús,
conscient
que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses,
conscient
que venia de Déu i a Déu tornava,
s’aixecà
de taula,
es tragué
el mantell i se cenyí una tovallola;
després
tirà aigua en un gibrell
i es posà
a rentar els peus als deixebles
i a
eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura.
Quan
anava a rentar Simó Pere, aquest li diu:
«Senyor,
¿vós voleu rentar-me els peus a mi?»
Jesús li
respon:
«Ara no
entens això que faig; ho entendràs després.»
Pere li
diu: «Mai de la vida! Vós no em rentareu els peus.»
Jesús li
contestà:
«Si no et
rento, tu no ets dels meus.»
Li diu
Simó Pere: «Si és així, Senyor,
no em
renteu només els peus:
renteu-me
també les mans i el cap.»
Jesús li
respon:
«Qui s’ha
banyat només necessita rentar-se els peus;
ja està
net tot ell.
I vosaltres
ja esteu nets, encara que no tots.»
Jesús
sabia qui l’havia de trair;
per això
deia que no tots estaven nets.
Després
de rentar-los els peus,
quan
s’hagué posat el mantell i assegut a taula,
els
digué:
«¿Enteneu
això que us acabo de fer?
Vosaltres
em dieu “Mestre” i “Senyor”,
i feu bé
de dir-ho, perquè ho sóc.
Si,
doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor,
us he
rentat els peus,
també
vosaltres us ho heu de fer els uns als altres.
Us he
donat exemple perquè vosaltres ho feu
tal com
jo us ho he fet.»
LLENGUATGE
I COMENTARI.
1. El relat del rentament dels peus, amb el contrapunt de Pere i de Judes, conté un missatge clar. Però, per si no quedés prou clar,
Jesús mateix l’explica amb detall. Rentar
els peus era una de les feines dels servidors
(o de l’esposa, en aquell temps
primera servidora del marit). Les
relacions dintre la comunitat cristiana,
i de la comunitat cristiana vers la societat, consisteixen en ser-nos mútuament
servidors, no per dependència sinó
per amor. “Ell, que sempre havia estimat
els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els estimava”. I això
ho fa conscient que venia de Déu i a Déu
tornava.
2.
L’evangeli de Joan, contràriament als Sinòptics, no situa l’Últim Sopar en el marc del Sopar Pasqual. És simplement un sopar de comiat, que permet a
l’evangelista posar en boca de Jesús una llarga reflexió sobre el significat de
la seva Vida (Vida que es dóna), i
del seguiment dels deixebles (els qui reben
la seva vida donada).
3. Però
l’única referència al “menjar” és quan Jesús, responent a una pregunta del “deixeble que Jesús estimava”, assenyala
el traïdor donant-li un mos de pa sucat, i es diu que el mos de
pa va entrar en ell. És que
els deixebles encara no acompanyen realment Jesús. No celebren la “pasqua dels jueus”, però encara
no estan en situació de celebrar la “nova
pasqua de Jesús”.
4. L’únic
ritual en aquest Sopar és el rentament dels
peus. I no com a ritu de purificació
sinó com a signe de servei. Per això
Jesús insisteix en rentar els peus, que era feina dels esclaus.
És
possible que aquesta “desritualització” sigui intencionada. Quan es va escriure
l’Evangeli de Joan, en algunes Comunitats la ritualització de la Cena del
Senyor ja era prou excessiva com perquè es mantingués el “ritu” sense
viure’n el significat (1ª Corintis 11,17ss).
5. Aquest
és el gran perill dels ritus.
Segurament per això l’evangeli de Joan no conté el Sopar-pasqual-ritual. Només s’hi referirà en el context d’una gran discussió
al final de la qual Jesús fa als seus deixebles una pregunta inquietant: “També vosaltres em voleu abandonar?”
(Joan 6,67). De fet, tots l’abandonaren, excepte el “deixeble que Jesús estimava” que prefigurava la futura comunitat cristiana provinent del
Judaisme.
6.
M’atreviria a pensar que també actualment una ritualització excessiva de la missa
provoca que aquesta s’assembli ben poc al Sopar
del Senyor. Crec que ha ajudat molt a aquesta excessiva ritualització el fet d’haver entès
aquest sopar com un “sacrifici”. La “taula” s’ha convertit en “altar”;
els “germans” s’han convertit en “fidels” més o menys espectadors de l’acció
sagrada d’un “sacerdot”; “l’església”
ha esdevingut “temple”. El “prevere servidor”, cobert de vestidures
sagrades, ha passat a ser “ministre
del Sagrat”, ben diferenciat de
la comunitat.
Tot això
ha ajudat a que molta gent pensés que la
missa és cosa de capellans. Si no hi ha “capellà”, no hi ha missa. La comunitat hi té una presència passiva, només ritualment activa ja que fa allò que li diuen que
faci: aixequeu-vos; asseieu-vos; saludeu-vos;
responeu; canteu...
7. Jesús
no va fer “sacerdots” sinó “apòstols” (“enviats”).
La paraula “sacerdot” (sacer donans)
suggereix la idea d’algú encarregat de “donar les coses sagrades”. Seria com un
“intermediari” entre dos móns: el món de Déu (i de les coses sagrades) i el món
dels humans. El “sacerdot” seria com un “pont” (pontífex) entre dues ribes
separades.
8. I aquí
està el perill de la idea d’un sacerdoci:
pot enfosquir el fet central del missatge cristià: l’encarnació. En Jesús es fa visible que “Déu és amb nosaltres”. La Paraula de Déu “s’ha fet carn de la nostra carn”. “El Cel s’ha esquinçat i l’Esperit Sant ha baixat com un colom”.
El colom és un ocell que vola pel
cel però fa niu a casa nostra. Cel i terra estan units. A partir de
Jesús ja no són necessaris “sacerdots intermediaris”.
9. Va ser
per mimetisme amb altres religions, i sobretot amb el Judaisme, que es va introduir la idea d’un sacerdoci sacrificial.
Possiblement sigui testimoni d’això la carta
als hebreus, dirigida a aquells que encara
necessiten temples, sacerdots i sacrificis. La Carta ve a dir-los: si és
que “necessiteu” sacerdots,
considereu-hi Jesús. Ell és el “sacerdot ideal” perquè, essent cent per
cent home, ara està assegut a la dreta mateixa de Déu. I donat que és un sacerdot perfecte i etern, ja no
són necessaris altres sacerdots que
el substitueixin o que hagin de compensar-ne les deficiències.
La carta als hebreus pren un to seriós,
quasi amenaçador, ja que considera que la “necessitat” de temples, ritus i sacerdots està en contradicció amb la única cosa
necessària: la fe en jesús.
Jesús hi
és anomenat “sacerdot a la manera de Melquisedec”
(Hebreus 7,1ss). És una manera de dir que el seu “sacerdoci” no té res a veure
amb la manera com se sol entendre el “ministeri sacerdotal” en les diferents
Religions (Hebreus 8,4).
10. La institució sacerdotal en l’Església ha
tingut, i té encara, dos altres defectes que ja entren en el camp de la injustícia:
a) posar
una diferència de qualitat entre “sacerdots”
i “laics”, i
b) posar
una diferència de qualitat entre homes i dones, excloent aquestes d’un ministeri considerat exclusiu dels
barons.
Com que
es tracta d’una qüestió de justícia,
ningú no hauria d’esperar a corregir aquests comportaments incorrectes a que ho disposi l’autoritat competent. L’obediència deguda no deslliura ningú de
l’obligació de tractar tothom amb justícia.
Dient
això, no defenso pas que s’ordenin “sacerdotesses”. En aquest punt, la igualtat entre homes i dones no hauria
de ser que les dones fossin com els homes sinó que els homes fóssim
com les dones.
Jesús no
va fer ni sacerdots ni sacerdotesses. Ara bé: mentre es
mantingui la “categoria sacerdotal”, cal practicar una igualtat total i absoluta entre homes i dones. No fer-ho és
simplement injust.
11. Seria
bo aprofitar la manca providencial de “vocacions
al sacerdoci” per redescobrir la realitat de la comunitat,
fonamentada no pas en el culte sacerdotal
sinó en la pràctica del servei mutu i
en el gaudi de la germanor.
No és
cert que no hi hagi vocacions. Si
s’accepta el protagonisme de cada comunitat,
les vocacions que aquesta
necessita sorgeixen espontàniament. Si no les “veiem” deu ser perquè ens
passa com a aquell que es queixava que “la
primavera no fa flors perquè l’arboç no està florit...”.
1. Estem
al centre del Tríduum Pasqual. Entre
el símbol (Dijous) i la realitat profunda (Dissabte), avui es
posa davant nostre la realitat visible del crucificat, alçat com una senyera de contradicció (Lluc 2,34). Davant l’espectacle
dels crucificats, som interpel·lats a
decidir-nos per la solidaritat i a sortir de la connivència amb els poderosos o de la simple indiferència.
Cada ésser humà, cristià o no, fidel d’una religió o d’una altra o sense
religió, és posat davant l’home que pateix, que és torturat o menystingut, i
cal donar-li una resposta. Davant
els crucificats només existeixen dues
classes de persones: les que es posen a favor de l’home, i les que estan en contra d’ell o passen
de llarg.
Passió segons Sant Joan.
2. Aquest
relat està dintre una gran inclusió que ens permet descobrir el seu
significat més profund: comença a l’hort de Getsemaní, i acaba a l’hort que hi havia vora el Calvari. Els “horts” poden ser considerats
“sepulcres” perquè s’hi enterren les llavors, però són “sepulcres” al
servei de la vida. Posant en un hort el “cadàver” de Jesús es vol
indicar que ell és la llavor
de l’autèntica vida.
3. És
possible que, relacionada amb aquesta inclusió,
n’hi hagi una altra formada per la paraula “natzarè”. Els evangelistes juguen amb el fet que la pronunciació de
la paraula aramea corresponent a “natzarè” pot ser entesa com “de Natzaret” i també com “rebrot”. Els soldats que han anat a
agafar Jesús insisteixen en que busquen “Jesús
de Natzaret” (literalment: Jesús
el natzarè). La Bíblia parla sovint del Messies com el “rebrot” de Jessé, pare de David (Isaïes 11,10). Jesús és el “rebrot” que els Poderosos arrenquen de l’hort de Getsemaní i que després
Josep d’Arimatea i Nicodem (deixebles de
Jesús) l’enterren en un hort que hi havia vora el Calvari. Aquest
“rebrot”, en la nova creació (el
Diumenge, primer dia de la setmana),
ja és vida madura. Maria Magdalena, la Nova Eva, sorpresa, el confon
amb “l’hortolà” (Joan 20,15).
4. La Passió segons St. Joan està marcada per
diverses afirmacions que tenen un doble nivell: un nivell superficial, a
vegades burlesc o de fracàs, i un nivell profund en el qual s’hi
expressa la realitat més profunda de Jesús. A la Passió és on es manifesta amb
més força la identitat de Jesús.
- Comença
amb els soldats que busquen “Jesús de Natzaret”, i Jesús els diu: “Sóc jo”. “Jo
sóc” (= “jahvé”) és el nom de Déu.
Per això “retrocediren i caigueren per
terra”).
- Caifàs
declara Jesús “salvador del Poble”
quan afirma que més val que un home mori pel
poble.
- Els soldats, que entronitzaven i proclamaven
els Emperadors Romans, “vesteixen i saluden Jesús com a Rei”. Ho fan com a burla, però expressen la realitat profunda.
- Pilat
en persona presentarà Jesús al poble dient: “Aquí teniu l’Home” i “Aquí
teniu el vostre Rei”.
També ho
proclama el rètol de la Creu: “Jesús el
Natzarè, el Rei dels jueus”. És escrit com una sentència a mort, però en
realitat és la nova “Escriptura”. Per això el mateix Pilat sentenciarà:
“Això que he escrit, ja està escrit”.
-
L’última paraula la té Jesús quan al final diu: “Tot s’ha acabat”.
Superficialment, indica la seva mort; però, en un nivell profund, indica que,
amb Jesús donant la seva vida, s’acaba
la creació-generació de l’home-imatge-de-déu.
Ara acaba realment el dia sisè
(dia de la Creació de l’Home) i comença el gran
repòs, el dissabte.
- “Al
tercer dia”, quan comenci una nova
setmana, tot podrà ser diferent: el gra
de blat ja s’haurà fet espiga;
i el “rebrot de David” haurà
inaugurat el seu nou regne, obert
a tothom qui s’hi vulgui apuntar.
“Dona, aquí tens el teu fill”.
5. Amb
l’expressió “la mare de Jesús”,
l’evangeli de Joan estableix una altra gran inclusió.
Només es parla de la “mare de Jesús”
al començament (Joan 2,1) i al final
(Joan 19,26). A Maria, Jesús mai no li diu “mare” sinó “dona”. La Bíblia sol
representar les relacions entre Déu i el seu Poble sota el signe de l’aliança matrimonial. Segons el model
matrimonial d’aquell temps, l’home salvava
la dona quan l’elegia entre totes per l’estima-la com a esposa. En la pedagogia de la Bíblia, Déu, en un primer moment,
estableix una aliança matrimonial
amb la Comunitat del Poble d’Israel. El signe d’aquesta aliança és la Llei. Vista des de la novetat de Jesús,
és una aliança sense gaire alegria: “No tenen vi” (Joan 2,3). Aquesta aliança té per finalitat preparar, a
través del Poble Elegit, una aliança
definitiva amb tota la Humanitat. Maria, la “mare de Jesús”, personifica la Comunitat del Poble Elegit
que és fidel a la missió de la Primera
Aliança. Per això Jesús l’anomena “dona”.
A les noces de Canà de Galilea, Maria diu als servidors
allò que han de fer per preparar l’Aliança
Definitiva i Universal simbolitzada en l’aigua
convertida en el millor vi. Al Calvari, aquesta aigua surt del costat de Jesús mort,
com Eva havia sortit del costat
d’Adam adormit. “Sang i aigua”:
símbol de la vida-que-es-dóna. Comença la Humanitat renovada.
6. Al peu
de la Creu, Maria és incorporada i acollida a la comunitat de la nova
aliança, representada ara pel “deixeble
que Jesús estimava”. “Dona, aquí tens
el teu fill”. I al deixeble: “Aquí
tens la teva mare”. La Nova Aliança
no exclou pas la Primera Aliança sinó
que la realitza ja que aquesta tenia forma de promesa. A la creu, en Jesús, fill d’Israel, s’acompleix la promesa,
i comença l’Aliança definitiva que
incorpora també la Primera. En el
llenguatge dels Evangelis, l’Israel de
les Promeses és la “mare” de les noves Comunitats
Cristianes.
1. El gra de blat s’ha fet espiga. La vida donada s’ha fet comunió
i es fa visible en les comunitats.
En la
manera jueva d’entendre el temps, el dia
acaba amb la posta del sol. El gran repòs
(dissabte) ha acabat en pondre’s el
sol, i comença una nova setmana.
Comença en plena foscor, i el Ressuscitat
en serà la nova llum, com en el
dia primer de la Creació: “Que es faci la
llum” (Gènesi 1,3).
2. La comunitat és convocada per la guspira que surt de la pedra, o per la flama que surt del caliu. S’encén el Ciri Pasqual. Els reunits s’acosten al Ciri Pasqual per encendre la candela i es reparteixen
la nova flama entre ells. S’hi canta un himne a la Llum i a la Vida.
3. La vetlla pasqual és rica en símbols.
Després de l’Himne a la Llum es llegeixen unes quantes Lectures. A part d’allò
que proclama cada una, el conjunt de les Lectures vol suggerir que l’obra de déu té forma d’història:
comença amb la Creació des del no-res,
des de la foscor, des del caos..., i camina cap a la vida, i arriba fins a la llibertat. Amb la Llibertat neix la
possibilitat de resposta i de diàleg; i d’acceptar l’oferta de Déu:
ser fills en el fill.
La
renovació del baptisme ens recorda
que també la nostra vida té forma d’història.
Un any rere l’altre, anem fent realitat allò que significa el Baptisme de cada
un de nosaltres: una petita història
que troba el seu lloc en la gran història.
Evangeli (Lluc
24,1-12).
El
diumenge, molt de matí,
les dones
anaren al sepulcre
amb les
espècies aromàtiques que havien preparat.
Trobaren
que la pedra havia estat apartada de l’entrada del sepulcre.
Hi
entraren,
però no
trobaren el cos de Jesús, el Senyor.
Mentre es
preguntaven què havia passat,
se’ls
presentaren dos homes amb vestits resplendents.
Esglaiades,
s’inclinaren amb la cara fins a terra,
i ells
els digueren:
«¿Per què
busqueu entre els morts aquell que viu?
No hi és,
aquí: ha ressuscitat.
Recordeu
com us parlava quan era a Galilea,
i us deia
que el Fill de l’home
havia de
ser entregat a uns homes pecadors,
que havia
de ser crucificat
i que, al
tercer dia, havia de ressuscitar.»
Llavors
es recordaren del que Jesús havia predit.
Se’n
tornaren del sepulcre
i
anunciaren tot això als onze i a tots els altres.
Aquestes
dones eren Maria Magdalena,
Joana, i
Maria, mare de Jaume.
També les
altres que eren amb elles els ho deien.
Però als
apòstols aquesta història
els
semblà una quimera, i no se les cregueren.
Pere se
n’anà corrents al sepulcre,
s’ajupí
per mirar dintre i veié
que no hi
havia res més que el llençol d’amortallar tot aplanat,
i se’n
tornà a casa,
preguntant-se
amb estranyesa què podia haver passat.
LLENGUATGE.
1. La
Lectura de l’Evangeli és treta de Lluc. El relat
de Lluc, en molts detalls, és força diferent del de Marc que llegíem l’any
passat.
Les dones
que van al sepulcre representen les futures comunitats
cristianes. No es preocupen per la pedra que separa els morts del món dels vius. Entren tranquil·lament
al sepulcre i s’estranyen de no trobar-hi el cos de Jesús. Aquesta “descripció” serveix per posar de relleu la
pregunta fonamental del relat d’avui: “¿Per
què busqueu entre els morts aquell que viu?”. Notem que la pregunta la fan
“dos homes”, amb vestits resplendents
(“divins”) que Lluc ja ens havia
presentat en el relat de la
Transfiguració (Lluc 9,30). Allà ens va dir que eren Moisès i Elies.
L’evangelista encara tornarà a fer intervenir aquests “dos homes” en el relat
de l'Ascensió de Jesús al Cel, al començament del segon volum de la seva obra
(Fets 1,10).
2.
Aquests “dos homes” representen la Llei i
els Profetes; i, des de l’àmbit de la Religió (de totes les Religions), donen
fe de qui és realment Jesús; o
sigui: de qui és realment l’home.
Són com els “notaris” de l’obra de déu en
relació a l’ésser humà.
Les dones es creuen allò que diuen aquests notaris excepcionals, els quals, per
altra part, simplement les ajuden a recordar
allò que ja els havia dit el mateix Jesús. No obstant, Lluc deixa constància de
la duresa dels deixebles masculins
a l’hora de creure allò que els havia dit Jesús, corroborat ara per aquests
“dos homes” i transmès a ells per les dones.
Pere, com que no es creu ni les dones
ni els notaris, se’n va al sepulcre i
comprova que el cos de Jesús no hi és
(“el llençol d’amortallar era aplanat”); i es pregunta què podia haver
passat...
A la
“conversió” de Pere i els altres,
Lluc dedicarà la segona part de la seva obra que nosaltres coneixem com a fets dels apòstols. Se’n llegiran alguns
fragments els diumenges del temps pasqual.
3. El
gran símbol de la resurrecció és
la comunitat. Símbol i realitat.
Però esdevenir comunitat no és fàcil,
sobretot per als homes barons, com queda clar en el relat que hem llegit. En el
relat de la Passió, Lluc ja havia
posat en boca de Jesús unes paraules ben significatives: “Simó, Simó, Satanàs us ha reclamat a tots per garbellar-vos com el
blat; però jo he pregat per tu perquè no defalleixi la teva fidelitat”.
Però la “fidelitat” de Simó va defallir, com la de tots els altres. Amb tot, la
pregària de Jesús va ser eficaç i, al final, Pere és convertirà. Per
això Jesús ja li havia dit: “Tu, un cop
t’hagis convertit, confirma els teus germans” (Lluc 22, 32).
Lluc,
tant en l’evangeli com en els fets dels apòstols, ens presenta la
dificultat dels deixebles per seguir el camí
de jesús. És una manera de dir als seus lectors: si als qui estaven tan
a prop de Jesús els va costar tant entendre’l i seguir-lo, no us heu de
desanimar si també us costa a vosaltres. I si ells, tan durs de cor, van acabar identificant-se amb Jesús, també
ho podeu fer vosaltres.
