Festa dels Reis. Any C.

Reis.

Anys A, B, C

  

NOTA:

Les LECTURES són les mateixes per als tres anys. Per tant, hi copio, amb algunes variants, els mateixos apunts de l’Any B.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Isaïes 60,1-6).

Alça’t radiant, Jerusalem,

que arriba la teva llum

i sobre teu clareja com l’alba la glòria del Senyor.

Mentre les tenebres embolcallen la terra,

i fosques nuvolades cobreixen les nacions,

sobre teu clareja el Senyor i apareix la seva glòria.

Els pobles s’acosten a la teva llum,

els reis busquen la claror de la teva albada.

Alça els ulls i mira al teu entorn:

tots aquests s’apleguen per venir cap a tu;

porten de lluny els teus fills,

duen als braços les teves filles.

Tota radiant i meravellada veuràs amb el cor eixamplat

com aboquen damunt teu els tresors del mar

i porten a casa teva la riquesa de les nacions.

Et cobriran onades de camells,

dromedaris de Madian i d’Efà;

tots vénen de Sabà portant or i encens

i cantant la grandesa del Senyor.

2ª LECTURA (Efesis 3,2-3a.5-6).

Germans,

segurament heu sentit dir que Déu

m’ha confiat la missió

de comunicar-vos la seva gràcia:

per una revelació he conegut el misteri secret,

que els homes no havien conegut

en les generacions passades

tal com ara Déu l’ha revelat per l’Esperit

als sants apòstols de Crist i als profetes.
El secret és aquest:

que des d’ara, per l’evangeli,

tots els pobles, en Jesucrist,

tenen part en la mateixa herència,

formen un mateix cos

i comparteixen la mateixa promesa.

EVANGELI. (Mateu 2,1-12).

Quan va néixer Jesús

a Bet-Lèhem de Judea, en temps del rei Herodes,

vingueren d’Orient uns mags i,

en arribar a Jerusalem, preguntaven:

«On és el rei dels jueus que acaba de néixer?

Hem vist com s’aixecava la seva estrella

i venim a presentar-li el nostre homenatge.»

El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem

s’inquietaren en sentir aquestes noves.

Herodes convocà tots els grans sacerdots

amb els lletrats del poble

i els preguntava on havia de néixer el Messies.

Ells respongueren:

«A Bet-Lèhem de Judea.

Així ho escriu el profeta:

“Bet-Lèhem, terra de Judà,

no ets de cap manera la més petita

entre les famílies de Judà,

perquè de tu sortirà un príncep

que pasturarà Israel, el meu poble”.»

Llavors Herodes cridà secretament els mags

i s’informà ben bé del moment

en què s’havia aparegut l’estrella.

Després els encaminà a Bet-Lèhem

amb aquesta recomanació:

«Aneu, busqueu-lo ben bé, aquest nen,

i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber,

que jo també vull presentar-li el meu homenatge.»

Sortint de l’audiència del rei, es posaren en camí.
Llavors s’adonaren que l’estrella

que havien vist aixecar-se

anava davant d’ells

fins que s’aturà sobre el lloc on hi havia el nen.

La seva alegria en veure allà l’estrella va ser immensa.

Entraren tot seguit a la casa,

veieren el nen amb Maria, la seva mare i,

prostrats a terra, li prestaren el seu homenatge.

Van obrir llavors les seves arquetes

per oferir-li presents: or, encens i mirra.
Després, advertits en un somni

que no anessin pas a veure Herodes,

se’n tornaren al seu país per un altre camí.

B. LLENGUATGE.

1. La Festa de la Epifania és, a Orient, la festa paral·lela del nostre Nadal a Occident.

Aquí es pot veure la importància de les paraules. Tot i que les paraules són creades per nosaltres, un cop creades tenen la seva pròpia  dinàmica, i ens impulsen a fer o pensar d’acord amb les paraules que hem creat o que ens han imposat.

Resulta que, a la part occidental de l’antic Imperi Romà, el solstici d’hivern es celebrava amb una festa que se’n deia “Nadal del Sol invicte”. Per això, quan es va cristianitzar aquesta festa, va convertir-se en el “Nadal de Jesús”, i les celebracions es van centrar en el Naixement i la Infantesa de Jesús, ja que “nadal” significa “natalici”.  En canvi, a la part oriental de l’Imperi Romà, el solstici d’hivern es celebrava amb una festa que se’n deia “Epifania del Sol”. “Epifania” significa “manifestació”. Quan es va cristianitzar, es va convertir en l’Epifania de Jesús o l’Epifania del Senyor, i no tenia res a veure amb el seu naixement o infantesa sinó amb aquells relats evangèlics on es manifestava més clarament la divinitat de Jesús. En concret, l’evangeli propi del dia de l’Epifania, en les Esglésies orientals, és el del Baptisme de Jesús, posat pels evangelistes al començament de la seva vida pública, quan Déu mateix manifesta qui és realment Jesús: Una veu digué des del cel: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut” (Mateu 3,17).

2. Transvasament de festes.

Aviat la festa occidental del nadal va passar a l’Orient, i la festa oriental de l’epifania va incorporar-se al nostre Nadal, però canviant una mica el seu significat pel fet de celebrar-se en el marc de la Infantesa de Jesús. Per això el relat del Baptisme de Jesús va ser desplaçat al diumenge següent, i per al dia de l’Epifania es va escollir el relat dels Mags d’Orient. Així, de l’Epifania, entre nosaltres, també se’n diu festa dels Mags o dels Tres Reis.

3. El relat dels Mags.

L’evangeli no parla ni de “reis” ni de “tres” sinó de “uns mags”. Aquesta paraula és utilitzada amb intenció, ja que els mags, que sovint eren també astròlegs, eren considerats, pels jueus, persones sospitoses d’idolatria, perquè divinitzaven les estrelles.

En el Relat dels Mags, Mateu estableix un contrapunt entre els “mags” i els “grans sacerdots i els Lletrats d’Israel”. Aquests, tot i disposar de les Escriptures que parlen del Messies, no s’adonen de res ni estan al cas del naixement del Rei dels jueus. En canvi, fora d’Israel, on només comptaven amb el llenguatge “sospitós” de les estrelles, l’han conegut i hi responen amb generositat.

4. Segons la mentalitat popular, cada persona té la seva estrella (és a dir: està connectada a les realitats superiors). Evidentment, les persones que tenen una missió més important, la seva estrella ha de brillar més. Els Mags, atents al llenguatge dels estels, han vist com s’hi alçava una estrella molt important; tan important que van a retre homenatge al seu “propietari”.

Però s’han equivocat en una cosa: han pensat que una persona important havia de néixer en un lloc important: Jerusalem, la capital del país. Però allà no saben res de res... Primer “tota la ciutat” s’esvera molt pel que diuen els Mags. Després,  buscant a les Escriptures, troben que el Messies “havia de néixer a Betlem”. Només quan surten de Jerusalem, els Mags tornen a veure l’Estrella. I senten una gran alegria: ara han descobert que la importància del nen que van a adorar no té res a veure amb els poders constituïts. Quan se’n tornin, ja no passaran per Jerusalem a pesar de les indicacions que els havia donat Herodes.

5. Aquest relat resulta sorprenent entès des de la nostra cultura actual, ja que hem perdut el llenguatge de les estrelles. La majoria de persones no les coneix gens ni mica, les estrelles, ni s’ha parat mai a contemplar-les. És cert que força gent es mira els horòscops, i els astròlegs estan de moda... Però jo parlo de mirar el cel i de contemplar els estels reals, no de mirar... les pàgines dels diaris.

Amb tot, no cal preguntar-se de quina estrella, cometa o meteorit parla aquest relat evangèlic. Els evangelis no fan Astronomia (ni Astrologia!) sinó “Bona Notícia”. És un relat confeccionat a partir del llenguatge popular d’aleshores, enriquit amb “tradicions i promeses” extretes de la Bíblia. Un relat creat per a comunicar un missatge important.

6. El Relat dels Mags, exclusiu de l’evangeli de Mateu, és molt diferent del Relat dels Pastors, exclusiu de l’evangeli de Lluc. En els dos casos són els  únics a qui és comunicat el Naixement de Jesús. Tenen en comú que tant els mags com els pastors vetllaven de nit, estaven atents, i tenien un cor generós. També cal notar que tant els mags com els pastors, en aquell moment a Israel, eren persones marginades i sospitoses.

7. A cada país la Festa de Reis ha pres una determinada forma popular. Entre nosaltres ha cedit el protagonisme als infants, i al nostre anhel, més o menys dissimulat, de recuperar la “innocència”. Però he de confessar que no em resulta gens fàcil trobar la part positiva de tanta moguda en relació a una ficció. Em refereixo a les cavalcades oficials, amb autoritats implicades per fer més “creïble” la infantil mentida. Potser es tracta simplement d’una mostra més de la tendència actual a entendre la vida com un espectacle.

C. MISSATGE.

8. Déu se’ns manifesta en Jesús (Epifania), i es manifesta a tots els homes. Els Mags representen tots els Pobles que, tot i no ser considerats “Poble elegit”, tenen la seva manera d’estar atents, de conèixer i de respondre. Com hem llegit a la 2ª Lectura, “des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa”.

No compta ser fidel d’una religió o d’una altra (o no ser religiós). Allò que compta és la resposta que donem a l’Home, que s’ha convertit en la “manifestació universal” de Déu.

D: RESPOSTA.

9. La badoqueria dels Grans Sacerdots i Lletrats ens ha de servir d’advertiment. Hi ha una tendència en cada Poble a considerar-se d’alguna manera “poble elegit”. També, en tota religió, hi ha la tendència a considerar-se “la (única) vertadera Religió”. Però el relat d’avui ens deixa clar que allò que compta és estar atents a “l’estrella” de cada ésser humà i estar disposats a retre-li homenatge amb els nostres dons. El viatge dels Mags és un viatge espiritual que hem de fer cada un de nosaltres: del culte a les Estrelles a la veneració de l’Home; de la religió amb els seus temples a l’amor a l’Home, el qual s’ha convertit en el camí indispensable per arribar a Déu.

10. La resposta contrària ve representada per Herodes, el Poder antihumà. Per a ell, totes les persones que no estan sota el seu control són rivals perillosos que cal eliminar.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. En altres èpoques havíem pensat que la nostra Religió era la verdadera i, conseqüentment, les altres eren falses o menys verdaderes. Què en penseu avui?

2. En el nostre entorn, la Festa de Reis genera molta il·lusió, però també molta desil·lusió. Quin comentari us mereix tot plegat?

Diumenge 2 de Nadal C.

Diumenge 2on. de Nadal.

Any A, B i C.

NOTA: Les LECTURES són les mateixes per als tres anys. Per tant, hi copio, amb poques variants, els mateixos apunts de l’Any B. L’EVANGELI és també el mateix de Nadal, on podeu trobar altres apunts.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Llibre de Jesús, fill de Sira 24,1-4.12-16).

La saviesa, s’elogia ella mateixa,

es gloria enmig del seu poble,

parla en la reunió del poble de l’Altíssim,

es gloria davant dels seus estols,

s’enalteix enmig del poble,

s’admira d’ella mateixa en la reunió santa,

fa el seu elogi davant la multitud dels elegits

i entre els beneïts es proclama beneïda, dient:

«El Senyor de l’univers em donà una ordre,

el qui em va crear

i m’assenyala on plantaré la meva tenda em digué:

“Acampa entre els fills de Jacob,

fes d’Israel la teva heretat,

treu nous plançons entre els meus elegits.”

»M’ha creat abans del temps,

des del principi,

i mai més no deixaré d’existir.

Li dono culte davant d’ell al temple sant.

Així m’he establert a Sió,

m’ha fet trobar repòs a la ciutat que ell i jo estimem,

exerceixo el meu poder a Jerusalem.

He tret brotada en un poble ple de glòria,

en la possessió del Senyor, en la seva heretat;

estaré per sempre en la reunió dels sants.»

2ª LECTURA (Efesis 1,3-6.15-18).

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist,

que ens ha beneït en Crist

amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel;

ens elegí en ell abans de crear el món,

perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls.

Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist,

segons la seva benèvola decisió,

que dóna lloança a la grandesa dels favors

que ens ha concedit en el seu Estimat.

Per això, ara que he sentit parlar

de la fe que teniu en Jesús, el Senyor,

i del vostre amor per tots els fidels,

jo no em canso de donar gràcies per vosaltres,

i us recordo en les meves pregàries,

demanant al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós,

que us concedeixi els dons espirituals

d’una comprensió profunda i de la seva revelació,

perquè conegueu de veritat qui és ell:

demanant-li també

que il·lumini la mirada interior del vostre cor,

perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat,

quines riqueses de glòria us té reservades,

l’heretat que ell us dóna entre els sants.

EVANGELI. (Joan 1,1-18).

(En blau, allò que s’hi afegeix en la versió llarga).

Al principi ja existia el qui és la Paraula.

La Paraula era amb Déu i la Paraula era Déu.

Era, doncs, amb Déu al principi.

Per ell tot ha vingut a l’existència,

i res del que ha vingut a existir

no hi ha vingut sense ell.

Tenia en ell la Vida,

i la Vida era la Llum dels homes.

La Llum resplendeix en la foscor,

però la foscor no ha pogut ofegar-la.

Déu envià un home que es deia Joan.

Era un testimoni;

vingué a donar testimoni de la Llum,

perquè per ell tothom arribés a la fe.

Ell mateix no era la Llum;

venia només a donar-ne testimoni.

Existia el qui és la Llum veritable,

la que, en venir al món, il·lumina tots els homes.
Era present al món,

al món que li deu l’existència,

però el món no l’ha reconegut.

Ha vingut a casa seva,

i els seus no l’han acollit.

Però a tots els qui l’han rebut,

als qui creuen en el seu nom,

els concedeix poder ser fills de Déu.

No són nascuts per descendència de sang,

ni per voler d’un pare o pel voler humà,

sinó de Déu mateix.

El qui és la Paraula es va fer home

i plantà entre nosaltres el seu tabernacle,

i hem contemplat la seva glòria,

que li pertoca com a Fill únic del Pare,

ple de gràcia i de veritat.

Donant testimoni d’ell, Joan cridava:

«És aquell de qui jo deia:

El qui ve després de mi m’ha passat davant,

perquè, abans que jo, ell ja existia.»

De l’abundància de la seva plenitud

tots nosaltres hem rebut gràcia sobre gràcia.

Perquè la Llei, Déu la donà per Moisès,

però la gràcia i la veritat ens han vingut per Jesucrist.

Déu ningú no l’ha vist mai;

Déu Fill únic, que està en el si del Pare,

és qui l’ha revelat.

B. LLENGUATGE.

1. Al principi existia la Paraula.

Segons la hipòtesi actualment més acceptada, el nostre Univers va 

començar amb una Gran Explosió (Big Bang). D’això faria, més o menys, uns 14 mil milions d’anys.

¿I abans del Big Bang, què hi havia? Això encara no ho poden respondre els científics. És més: alguns pensen que aquesta pregunta és incoherent. Seria com preguntar què hi ha 10 kilòmetres al nord del pol Nord. Evidentment, aquesta pregunta no té sentit perquè si quan arribem al pol Nord continuem endavant, en realitat no anem endavant sinó enrere, cap al pol Sud. Semblantment, és possible que la pregunta “¿què hi havia abans del Big Bang?” no tingui sentit. Amb el Big Bang tot comença, també l’espai i el temps. Evidentment, des de la ciència, no podem preguntar què hi havia “abans” del temps.

2. Quan l’evangeli de Joan ens diu que “al principi existia la Paraula” no se’ns vol dir ni quan, ni on, ni com va començar l’Univers sinó per què va començar. No és una afirmació científica sinó religiosa.

Les preguntes científiques són sobre allò que existeix, allò que és objectiu (els objectes). Però l’ésser humà es fa també altres preguntes que no són sobre les coses sinó sobre el sentit de les coses, i sobretot sobre el sentit d’ell mateix i el sentit de l’Univers en què existeix. Són preguntes subjectives perquè impliquen el subjecte que les fa.

3. Per què l’ésser humà es fa aquesta classe de preguntes?

D’una manera o altra, quan comencem a ser adults, ens adonem que estem “al volant de la nostra vida”; ens adonem que la nostra vida, més o menys, “està a les nostres mans”.

És cert: no tot està a les nostres mans. En bona part som un producte de la història i altres circumstàncies. No obstant, ens adonem que precisament tot això que hem rebut ens fa capaços de decidir què volem fer-ne de la nostra vida. Per exemple, podem decidir donar o no donar sentit a la nostra vida; i si decidim donar-li sentit, haurem de decidir encara quin sentit li donem.

I és quan hem decidit donar sentit a la nostra vida que, com a contrapunt, ens preguntem també d’on venim i per què existim. Ens adonem que podríem no existir; però existim. Per què? I la pregunta s’eixampla més enllà de nosaltres: per què existeix l’Univers? Per què existeix alguna cosa en comptes del no-res?

4. Avui, des de la Ciència, es parla molt de “casualitat”. Des de l’anàlisi d’allò que coneixem, podem comprovar que tot allò que existeix podria haver estat d’una altra manera. Contràriament de com es pensava fa uns anys, les lleis físiques inherents a la matèria no predeterminen que les coses sigui com són. Tot podria ser d’una altra manera totalment diferent. Per això la Ciència actual ha incorporat una paraula que abans era considerada no científica: la casualitat. Podem comprovar que existeixen lleis físiques; però, que siguin aquestes i no unes altres, és pura casualitat.

Hi ha persones que cauen en l’error d’entendre aquesta “casualitat” com la “causa” objectiva que explica l’origen de l’Univers. Però quan els científics actuals fan servir la paraula “casualitat” volen dir exactament el contrari: que l’Univers no s’explica des de si mateix.

5. Per què existeix l’Univers?

Les Religions en general són fruit d’una experiència vital, molt més rica i global que el coneixement científic.  És la convicció íntima de formar part de l’Univers.  Aquesta experiència vital i profunda ens suggereix una resposta que s’ha anar “teixint” durant milers d’anys de simbiosi amb tot allò que ens envolta. Amb llenguatges diferents, amb mites més o menys significatius dintre el propi àmbit cultural, la humanitat ha anat “donant forma” a una intuïció (no científica, però profundament implantada en el més profund de nosaltres mateixos): que les coses no existeixen per pura casualitat.

Amb això no es neguen les conclusions de la Ciència sinó que es va més enllà, perquè el coneixement científic no esgota la capacitat humana de connectar amb el món que ens envolta.

6. Per què existeix l’Univers?

En l’evangeli que hem llegit, Joan ens ofereix una resposta religiosa amb un llenguatge d’una gran bellesa i solemnitat.

“Al principi existia la Paraula”.

Aquí “Paraula” pot entendre’s com a “Projecte”.

“Al principi” no vol pas dir al moment del Big Bang. No es refereix al temps sinó al “perquè del temps”. És com si digués: tot, fins i tot el temps, va començar perquè hi havia un projecte. Un projecte que estava en “Déu”. Perquè no hi ha projecte sense “algú” que el projecti.

És cert: “Déu mai ningú no l’ha vist”. Però a mesura que es va realitzant en nosaltres el “projecte”, des del projecte anem descobrint Projecte i “Projector”.

7. ¿I, quin és aquest projecte?

Atenció!, perquè aquí l’evangeli la diu molt grossa! El projecte era “Déu”.

El projecte de Déu era crear un ésser en el qual vessar-se fins a divinitzar-lo, fins a fer-lo “Déu”. No pas un altre “Déu”, sinó Algú que participés de la seva mateixa Vida, com el foc arroenta el ferro no pas fent-ne un altre foc sinó vessant en ell tota la seva escalfor.

Tot va començar amb un projecte.

Era un projecte de Déu

i “Déu” era el projecte.

Tota la resta és “realització del projecte”.

8. Però projectar “Déu” no és com fer el projecte d’una màquina. Una màquina és un simple producte. En canvi, “Déu” només pot venir d’una resposta lliure i generosa.

Pensem en allò que passa entre nosaltres: no és el mateix quan un enginyer projecta i realitza una màquina, que quan uns pares “projecten” tenir un fill. El projecte dels pares no consisteix en “produir” un ésser vivent sinó en engendrar un fill que, a partir de la vida inicial que li han donat, vagi construint-se a si mateix descobrint i acollint lliurement la vida i l’amor dels pares, fins arribar a participar-ne en plenitud en un intercanvi de generositat.

El projecte de Déu no és la grandiosa maquinària de l’Univers sinó la VIDA. I no qualsevol vida, sinó una vida que va creixent fins a fer-se intel·ligent i capaç de descobrir-se a si mateixa com una vida que està dintre un projecte de VIDA.

La VIDA és l’horitzó. La VIDA és la llum dels vivents que ja han assolit la capacitat de conèixer-se a si mateixos.

9. “Déu envià un home que es deia Joan”.

Joan vol dir: do de Déu.

Era un testimoni.

Joan representa els milers i milers d’humans de sensibilitat prou afinada per adonar-se que estem “dintre d’un projecte de VIDA”, digueu-ne profetes, gurus, sufís, místics...; testimonis d’una “realitat” que molts encara no han descobert (Hebreus 1,1).

Aquests testimonis, amb totes les seves limitacions i defectes, no són uns somiatruites sinó testimonis d’una cosa ben real: “Existia la llum veritable”.

Aquesta vida-llum pot ser acollida o no. Als qui l’acullen, els és concedit d’esdevenir fills de Déu.

10. Hi ha un “home” que ha acollit tan plenament aquesta vida-llum, que en ell aquesta vida-llum ha pres forma humana. Com si diguessin, en ell la vida-llum s’ha fet carn; s’ha encarnat.

Parlo de Jesús. Jesús és, per als qui tenen ulls per veure, l’home-mostra; l’Home en qui ja podem veure, com en un esbós avançat, en què consisteix el “Déu projectat” o “Déu engendrat”.

En Jesús hi descobrim no només allò que podem ser nosaltres, sinó també l’Autor del Projecte. Descobrim que “Déu és Amor que es vessa”. I de la seva plenitud que “es vessa”, nosaltres n’anem rebent vida i més vida, fins a la VIDA.

11. Mentre encara som “petits”, el projecte se’ns adapta i ens arriba en forma de Llei, però d’una Llei que mira cap a la VIDA. La VIDA de debò no ens arriba per la Llei sinó per Jesucrist, “Déu engendrat”, “Déu Fill únic del Pare”.

L’evangeli d’avui és un Himne a la paraula. Aquí “paraula” vol dir alè, vent, projecte, esperit, energia, força, creativitat, eficàcia... També podríem dir-ne energia positiva, com agrada a molta gent d’avui dia.

C. MISSATGE.

12. Evidentment el missatge és el mateix que s’ha anat repetint durant tot el Nadal, aquí expressat no tant des de la vida quotidiana sinó amb un llenguatge d’alta volada. Per això l’evangelista Joan sol ser representat per una àguila. El seu Evangeli vola alt!

Estem en una “Història” que respon al “projecte de Déu de compartir la seva vida amb nosaltres”. Som invitats a incorporar-nos, des de la llibertat, a la “Família divina”.

D: RESPOSTA.

13. La resposta pot ser la mateixa que ens demana el conjunt de les Festes de Nadal, i de tot l’evangeli.

Podem dir Sí, i podem di No. La invitació ens ofereix l’oportunitat de dir Sí. És la resposta de Maria: “Que es compleixin en mi les teves paraules” (els teus projectes) (Lluc 1,38).

Dir Sí, no significa pas dir Sí a tot l’embolcall amb què avui dia sol arribar-nos la “invitació”. Dir Sí significa acollir amb cor obert l’amor amb què Déu ens estima.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Hem llegit que “la Paraula es va fer Home”. No diu pas que es fes llei, autoritat, sacerdot o mestre de religió. ¿Creieu que els deixebles de Jesús som coherents amb “l’encarnació de la Paraula”? ¿O ens mantenim en “l’Antic Testament” quan la “Paraula” encara no s’havia fet “carn” sinó que era una “Llei”, proposada i ensenyada per sacerdots i doctors de la Llei? 

2. A vegades es repeteix una frase atribuïda al famós científic Louis Pasteur: “Poca ciència aparta de Déu; molta, ens hi acosta”. Què us sembla que vol dir? Què en penseu vosaltres?

1 de gener. Festa de la Mare de Déu.

Anys A, B i C.

NOTA:

Les LECTURES són les mateixes per als tres anys.

Als apunts corresponents a l’Any B podeu trobar un comentari sobre l’expressió “Mare de Déu” i sobre el significat del nom “Jesús”.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Nombres 6,22-27).

En aquells dies, el Senyor digué a Moisès:

«Digues a Aharon i als seus fills:

Beneïu el poble d’Israel amb aquestes paraules:

“Que el Senyor et beneeixi i et guardi,

que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada

i s’apiadi de tu;

que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau.”

Així interposaran el meu nom

a favor del poble d’Israel, i jo el beneiré.»

2ª LECTURA (Gàlates 4,4-7).

Germans,

quan el temps arribà a la seva plenitud,

Déu envià el seu Fill,

nascut d’una dona, nascut sota la Llei,

per rescatar els qui vivien sota la Llei,

perquè obtinguéssim ja la condició de fills.

I la prova que som fills de Déu és

que l’Esperit del seu Fill que ell ha enviat

crida en els nostres cors: «Abbà, Pare!»

Per tant, ja no ets esclau, sinó fill;

i si ets fill, també ets hereu, per gràcia de Déu.

EVANGELI. (Lluc 2,16-21).

En aquell temps,

els pastors anaren a Bet-Lèhem

i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora.

Havent-ho vist amb els propis ulls,

van contar el que els havien dit d’aquell infant,

i tothom qui ho sentia

es meravellava del que deien els pastors.

Maria conservava aquests records en el seu cor

i els meditava.

Després els pastors se’n tornaren,

glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit;

tot van trobar-ho com els ho havien anunciat.

Passats vuit dies,

quan hagueren de circumcidar-lo;

li posaren el nom de Jesús;

era el nom que havia indicat l’àngel

abans que el concebés la seva mare.

B. LLENGUATGE.

1. Any Nou.

A part de la festa de la mare de déu, avui es celebra l’entrada a l’Any Nou. Sobre aquest punt és especialment il·luminadora la 2ª lectura. És curta però densa. Cal llegir-la a poc a poc.

La idea de la plenitud del temps és important en la Bíblia. Abans d’arribar a la plenitud, hi ha el camí que va des de “nascuts sota la Llei” fins a esdevenir “fills”.

També els cristians, tot i estar cridats, com tothom, a ser fills, normalment comencem “sota la Llei”, encara que no sigui la “Llei de Moisès”, sinó que es tracti del mateix Evangeli entès d’una manera legalista.

“Després de Crist”, la Llei ja no està en el missatge, però pot trobar-se incrustada al cor fins que no ens obrim a l’Esperit que ens fa fills. Com ens diu St. Pau :” Mentre l'hereu d'una casa és menor d'edat, no es diferencia gens d'un esclau, per bé que és amo de tot” (Gàlates 4,1s).

2. L’evangeli insisteix en donar relleu a la “menjadora”. És allò que identifica Jesús. Jesús és aliment, i per això el seu lloc està en una menjadora.

Es fa notar que els pastors troben Jesús amb Maria i Josep. Són ells qui ens l’ofereixen en una menjadora, posant així de manifest la seva realitat més profunda: la vida la vivim donant-la, i l’aliment és el signe més clàssic d’una vida-que-es-dóna.

3. “Maria amb Josep i el nen a la menjadora” és com una diapositiva estàtica que els pastors poden contemplar. Sorprèn que en aquesta escena siguin precisament els pastors els únics que es mouen, parlen i provoquen admiració. Això és sorprenent perquè, segons els entesos, els pastors, com a grup, eren considerats gentussa vulgar, lladregota i mentidera. Però van ser els únics que van rebre el missatge perquè estaven vetllant de nit.

Amb ells ha començat la gran “inversió” (capgirament). “Dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils”, com havia celebrat Maria en el Magníficat.

4. Quan hagueren de circumcidar-lo...

A través del ritual de la Circumcisió, els nois entraven a formar part del seu Poble. Jesús és jueu. Per més que els evangelis ens presentin Jesús com “l’home-mostra”, també insisteixen en que és una persona concreta, fill d’uns pares concrets, membre d’un Poble concret.

Els Evangelis no són relats teòrics sobre l’ésser humà. En realitat, no existeixen “éssers humans” com a classe, sinó persones concretes de carn i ossos, amb nom propi, i també amb vincles concrets amb una col·lectivitat concreta. Cada ésser humà és únic i sagrat en si mateix, però no és un solitari. És fill de la Mare-Terra, però la Mare-Terra l’ha engendrat a través de la vida d’un Poble i d’una Família

C. MISSATGE.

Vivim en el temps. Millor: som “temporals”.

El temps és una idea que ens hem creat els humans per poder mesurar els canvis. Però els canvis no són sempre només quantitatius sinó que, a vegades, passen a ser qualitatius. Un ansat d’aigua posat al foc va canviant de temperatura quantitativament fins als 100 graus. A partir d’aquí l’aigua fa un canvi qualitatiu: es torna vapor, i ja és una altra cosa i depèn d’unes altres lleis.

Tots nosaltres comencem petits i anem creixent, fins que deixem de ser petits. Ser adults ja és tota una altra cosa.

D: RESPOSTA.

Naixem i creixem seguint les lleis de la biologia (i de la sociologia). Però per ser realment adults ens cal la decisió lliure i conscient (i valenta) d’acceptar el do de Déu: la filiació.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Per la Circumcisió, els nens s’incorporaven al seu Poble. ¿Com veieu això de ser “Poble” en una societat globalitzada? ¿Podem considerar justa la Societat actual on només són reconeguts com a “poble” els Estats (que, quasi tots, són conseqüència d’una guerra)?

2. ¿Feu servir a vagades l’expressió “la gent” per referir-vos a persones concretes?

3. Solem dir: “Any nou, vida nova”. Però sembla que, de fet, la vida es torna vella. ¿Quines “novetats” descobriu en la vostra vellesa o en la vellesa dels qui us envolten?

La Sagrada Família. Any C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (1 de Samuel 1,20-22.24-28).

El Senyor es recordà d’Anna i va tenir un fill.

Li posà el nom de Samuel,

perquè era el fill que ella havia demanat al Senyor.
Elcanà, el marit d’Anna, va pujar al santuari de Siló

amb tota la família per oferir el sacrifici anual

i complir la prometença.

Anna no hi va anar.

Va dir al seu marit:

«Quan hauré desmamat el nen, ja l’hi portaré;

el presentaré al Senyor,

i que es quedi allà per sempre més.»

Anna s’endugué Samuel a Siló amb un toro de tres anys,

mig sac de farina i un odre de vi,

i presentà el noi al temple del Senyor.

Samuel encara era un nen.
Després d’immolar el toro, presentaren el nen a Elí.

Anna li digué: «Senyor meu, ho juro per la vostra vida:

Jo sóc aquella dona que un dia

vaig pregar aquí mateix, davant vostre.

Aquest noi és el que jo vaig demanar al Senyor,

i ell me’l va concedir.

Per això jo l’hi cedeixo: serà d’ell tota la vida.»
Després es prosternaren allà mateix i adoraren el Senyor.

2ª LECTURA (Primera carta de sant Joan  3,1-2.21-24).

Estimats,

mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare:

Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som.

Per això el món no ens reconeix,

com no l’ha reconegut a ell.

Sí, estimats:

ara ja som fills de Déu,

però encara no s’ha manifestat com serem;

sabem que quan es manifestarà

serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és.

Estimats,

si la consciència no ens acusa,

podem acostar-nos a Déu amb tota confiança,

i obtindrem el que li demanem,

perquè complim el que ens mana

i fem allò que és del seu grat.
El seu manament és que creguem en el seu Fill Jesucrist

i que ens estimem els uns als altres com ens ho té manat.

Si complim el seus manaments,

ell està en nosaltres i nosaltres en ell.

I per l’Esperit que ens ha donat

coneixem que ell està en nosaltres.

EVANGELI. (Lluc 2,41-52).

Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem

amb la peregrinació de Pasqua.

Quan ell tenia dotze anys

pujaren a celebrar les festes com era costum,

i passats els dies,

quan tothom se’n tornava,

el noi es quedà a Jerusalem

sense que els seus pares se n’adonessin.

Pensant que anava amb altres de la caravana,

feren la primera jornada de camí.

Al vespre el buscaren entre els parents i coneguts

i no el trobaren.

L’endemà se’n tornaren a Jerusalem a buscar-lo.
El tercer dia el trobaren al temple,

assegut entre els mestres de la Llei,

escoltant-los i fent-los preguntes.

Tots els qui el sentien

estaven meravellats de la seva intel·ligència

i de les seves respostes.

Els seus pares quedaren sorpresos de veure’l allà,

i la seva mare li digué:

«Fill, per què t’has portat així amb nosaltres?

El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia.»

Ell els digué:

«Per què em buscàveu?

No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?»

Ells no comprengueren aquesta resposta.
Després baixà amb ells a Natzaret

i vivia sotmès a ells.

La seva mare conservava tots aquests records en el seu cor.

A mesura que Jesús creixia,

avançava en enteniment

i es guanyava el favor de Déu i dels homes.

B. LLENGUATGE.

1. Comentant aquest evangeli, un dels participants va dir:

─ Si el meu fill m’hagués fet una mala passada d’aquestes, el primer saludo haurien estat un parell de bufetades!

Tots vam somriure, i alguns hi estaven d’acord.

Però de seguida vam pensar que Lluc ens volia dir alguna cosa més significativa...

2. “Quan tenia 12 anys...”

Cal tenir en compte, sobretot en els Relats d’infància, que Lluc no fa “biografia” sinó “evangeli”.

Als 12 anys era l’edat de l’emancipació en el sentit que els nois i noies sovint ja marxaven de casa per anar a servir o fer de mosso. Només l’hereu es quedava ajudant i aprenent del pare si aquest tenia un ofici.

3. L’evangelista aprofita aquest fet per dir-nos una cosa important sobre Jesús i sobre la vida humana. Per la infantesa, tots comencem essent inferiors en relació als pares i als grans. Però es tracta d’una inferioritat temporal.

Lluc ja ens havia dit, després de la Presentació al temple (2,40), que Jesús “creixia i s’enfortia” al costat dels seus pares. En el Relat d’avui es torna a dir això mateix, i s’hi afegeix que vivia sotmès a ells. En el primer relat no calia dir-ho perquè ja es podia suposar. Com tots els nens, Jesús estava sotmès per inferioritat. Però, als 12 anys, deixa clara la seva independència, i, des d’aquesta independència, torna a sotmetre’s per generositat. I això el fa créixer encara més.

Per què em buscàveu?...

4. Aquesta resposta de Jesús és realment insolent.

Com és que l’evangelista Lluc posi en boca de Jesús una resposta tan impertinent?

Segurament Lluc ja era testimoni de la dificultat de moltes comunitats per assumir la llibertat cristiana. Segurament, ja als inicis de l’Església, s’hi constatava la por de moltes persones a viure d’acord amb una fe adulta, més enllà de l’inicial infantilisme de la pròpia religió. Recordem la carta als hebreus! O la carta al gàlates (“Gàlates insensats! Qui us ha pogut fascinar, després que jo us havia posat davant els ulls la figura de Jesucrist clavat en creu?”. 3.1). Amb la “insolència” de la resposta posada en boca de Jesús, Lluc ens vol cridar l’atenció sobre la crida de Déu a ser “fills”, i “fills adults”.

Dos mil anys després, és evident que, ni tan sols amb un llenguatge tan provocador, l’evangeli de Lluc ha aconseguit que la majoria dels cristians visquin la seva pertinença a la Comunitat d’una manera adulta.

5. Es fa notar que els seus pares no comprengueren la resposta de Jesús. És natural: la primera relació dels pares amb els seus fills comporta un fort sentiment de propietat. L’emancipació sempre ve de nou. Amb tot, segurament Lluc no pensa tant en les relacions de pares-fills com en les relacions entre jerarquia-fidels.

Jesús hi respon fent referència al “seu Pare”. No és que Déu substitueixi els pares naturals sinó que tota la superioritat dels pares (jerarquia) envers els infants ha de portar cap a l’emancipació i a experimentar aquella “filiació més profunda” que ens fa sentir germans de tothom i servidors els uns dels altres des de la igualtat i la llibertat generosa.

Amb la referència a “la casa del meu Pare” (més exactament a “les coses del meu Pare”), Lluc ens vol indicar que cada persona té una missió no rebuda dels pares sinó de Déu mateix, per complir la qual té l’obligació (i el dret) de ser lliure.

6. Però Lluc ens vol dir encara una altra cosa més significativa.

De moment Jesús, per a “les coses del meu Pare”, es queda al temple de Jerusalem. Però, precisament la missió de Jesús serà ajudar tothom a descobrir que les “coses del meu Pare” que trobem al temple tenen per finalitat fer-nos religiosament adults. A partir aquí, les “coses del meu Pare” es troben allà on hi hagi un ésser humà.

L’evangeli de Lluc repeteix una i una altra vegada que els pares de Jesús compleixen en ell “tot allò que està manat en la Llei del Senyor”. En canvi, després dels “12 anys”, Jesús no torna al temple si no és per ensenyar que “ja ha passat el temps del temple”. En la predicació de Jesús el “temple d’Israel” deixa pas al “Regne de Déu” universal. Jesús no és un “sacerdot del temple” sinó l’home-adult, i, com a tal, senyor del temple, del dissabte, de la Llei i de la religió (Lluc 6,5).

7. Al cap de tres dies...

Referència clara als tres dies en què els deixebles van “perdre” Jesús després de la seva mort a Jerusalem.

A Josep i Maria se’ls va perdre el “seu” nen Jesús, i al cap de tres dies el retroben adult i emancipat. Als deixebles se’ls va perdre el “seu” messies d’Israel, i al cap de tres dies el retroben com a salvador universal.

Jesús (tot ésser humà) no és propietat privada de ningú: ni dels seus pares, ni del seu Poble, ni de les Comunitats cristianes. En tot cas pertany a Déu, i d’Ell el rebem com un do, quedant exclosa tota relació de propietat, de domini o de subjecció. Jesús és l’home-adult, el nou Adam, primogènit de la Humanitat adulta, lliure i generosa.

8. Lluc divideix la història humana en dues parts: infantesa/llei (abans de Crist) i adultesa/servei generós (amb Crist). I aplica aquesta divisió a la mateixa vida personal de Jesús, abans i després dels 12 anys. Igualment passa en cada un de nosaltres.

Però aquí sorprèn una cosa: segons Lluc, Jesús comença la seva vida pública quan tenia uns 30 anys (Lluc 3,23). ¿Què passa amb els “18 anys” de vida adulta, però subjecta als seus pares?

Com ja he dit, per a Lluc, ser adult no vol pas dir viure “independent de tothom” sinó fer de la pròpia vida un servei als altres des de llibertat.

C. MISSATGE.

9. Formem part de la història universal, i tots som també una història personal.

Dintre la història universal, estem ja “amb crist”, en situació de majoria d’edat; és a dir: en temps de llibertat generosa i servicial.

Però, en la nostra història personal, cadascú comença en la infantesa, i és cridat a créixer fins arribar a la maduresa personal, d’acord amb el “seu temps”. Tots, religiosament parlant, comencem “abans de Crist”, però cadascú, al seu ritme i segons la seva generositat, està cridat a assolir la plenitud de la llibertat cristiana, i a gaudir-ne.

D: RESPOSTA.

10. La resposta és doble:

- De cara a nosaltres mateixos:

Ens cal ser fidels a la nostra vocació a ser adults.

La llibertat és un dret perquè és un deure. Si volem servir, ens cal ser lliures (com els “taxis”, que només ens serveixen si posen “lliure”). Per còmoda que ens sigui la “infantesa”, la fidelitat a la Vida (al do de Déu) ens demana créixer fins a la plenitud de crist.

L’emancipació-llibertat no l’assolim quan ens la donen sinó quan en descobrim la necessitat i l’obligació. En aquest sentit, seria contradictori esperar l’emancipació-llibertat com una concessió dels pares o de la jerarquia; simplement hem d’assumir-les per responsabilitat.

Les persones realment adultes no “creuen” en l’autoritat sinó que, en tot cas, la “creen” quan la consideren necessària per a uns serveis determinats.

- De cara als altres:

Cal fomentar i respectar la seva autonomia. Això comportarà l’aparició de comunitats adultes, lliures per esdevenir creatives.

11. En aquest punt és urgent promoure reformes profundes en els criteris i en els comportaments de la nostra Església.

Cal tenir en compte un fet: en la mesura que el missatge cristià va anar prenent la forma d’una religió, va retornar al temps “d’abans de crist”. En aquesta situació, molts “cristians” no superen la minoria d’edat religiosament parlant. I ha estat precisament el creixement de la vida humana al marge de la religió, allò que més ens ha ajudat a re-descobrir la nostra vocació a ser adults. Benvinguda laïcitat!!!

Caldria aprofitar la carència de vocacions al “sacerdoci” per recuperar la vitalitat de les Comunitats. Són aquestes les que generen les vocacions per als serveis que s’hi necessitin.

12. Quan avui dia es parla de “manca de sacerdots”, possiblement s’està cometent una equivocació important i de resultats nefastos. Els “sacerdots” fan falta si volem mantenir la situació de Cristiandat. La Cristiandat, tot i haver tingut coses bones, va ser una reculada a “abans de Crist”, quan encara es necessiten “temples”, “sacerdots” i “ritus sagrats” per connectar amb “les coses de Déu”.

Però avui, fins i tot la societat civil, a més de l’Evangeli, ens impulsa, ens demana i ens exigeix una opció decidida per a la majoria d’edat. La nostra societat ja no necessita “serveis religiosos” a menys que siguin ferment de llibertat. Hi ha moltes llibertats, però poca llibertat. Aquí el missatge cristià hi té encara molta feina a fer.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Examinant les diferents lleis eclesiàstiques que coneixeu, us sembla que en determinades ocasions caldria no complir-les per respecte a la vida adulta de la comunitat? Concreteu lleis i moments.

2. Podríeu il·lustrar l’evangeli d’avui des de la vostra pròpia experiència amb els fills, alumnes, ajudants o persones dependents de vosaltres?

3. En aquests temps de canvis, trobeu moments per, com Maria, conservar tots aquests records en el vostre cor?