Les Esglésies Orientals
anomenen aquesta festa
“Dormició de Maria”,
i són freqüentíssimes
les icones que la visualitzen.
2 Comentaris: sobre el Text
i sobre la Festa.
Encara que no hi ha cap text bíblic que directament o indirecta ens
parli de
l’assumpció de Maria al cel,
la litúrgia ens ofereix un evangeli per celebrar aquesta festa.
Diríem que és una festa d’origen “democràtic” ja que ha nascut de
la fe del poble cristià. Per això hi
ha doble Apunts:
- uns sobre el text evangèlic que en proposa la
litúrgia, i
- uns altres sobre la festa en si mateixa.
A.
LECTURES (Per als cicle A, B i C).
1ª LECTURA. (Apocalipsi de sant Joan
11,19a.12,1.3-6a.10ab).
El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel
s’obrí,
i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu.
Llavors aparegué en el cel un gran prodigi:
una dona que tenia el sol per vestit,
la lluna sota els peus
i duia al cap una corona de dotze estrelles.
Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi:
hi havia un gran drac rogenc,
que tenia set caps i deu banyes.
Als set caps duia set diademes,
i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles
i les llançà a la terra.
El drac s’aturà davant la dona
per devorar-li el fill així que nasqués.
La dona posà al món un fill,
un noi que ha de governar totes les nacions
amb el ceptre de ferro;
el seu fill va ser endut cap a Déu i cap al seu setial,
i la dona va fugir al desert,
on Déu li havia preparat un lloc.
Llavors vaig sentir al cel una veu que cridava amb tota la força:
«Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu,
l’hora del seu poder i del seu Regne,
i el seu Messies ja governa.»
2ª LECTURA (1ª Corintis
15,20-27a).
Germans,
Crist ha ressuscitat d’entre els morts,
el primer d’entre tots els qui han mort.
Ja que la mort vingué per un home,
també per un home vindrà la resurrecció dels morts:
tots són d’Adam, i per això tots moren,
però tots viuran gràcies al Crist.
Cadascun al moment que li correspon:
Crist el primer,
després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist;
a la fi, quan ell destituirà
tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder,
com a coronament de tot,
posarà el Regne en mans de Déu, el Pare.
Perquè ell ha de regnar fins que Déu
haurà sotmès tots els enemics sota els seus peus.
El darrer enemic destituït serà la Mort.
Perquè l’Escriptura diu
que tot ho ha posat sota els seus peus.
EVANGELI. (Lluc 1,39-56).
Per aquells dies,
Maria se n’anà decididament a la Muntanya,
a la província de Judà.
Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet.
Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria,
el nen saltà dins les seves entranyes,
i Elisabet, plena de l’Esperit Sant,
cridà amb totes les seves forces:
«Ets beneïda entre totes les dones
i és beneït el fruit de les teves entranyes.
Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor
vingui a visitar-me?
Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació,
el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes.
Feliç tu que has cregut!
Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.»
Maria digué:
«La meva ànima magnifica el Senyor,
el meu esperit celebra Déu que em salva,
perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.
Des d’ara totes les generacions em diran benaurada,
perquè el Totpoderós obra en mi meravelles.
El seu nom és sant,
i l’amor que té als qui creuen en ell
s’estén de generació en generació.
Les obres del seu braç són potents:
dispersa els homes de cor altiu,
derroca els poderosos del soli
i exalça els humils.
Omple de béns els pobres,
i els rics se’n tornen sense res.
Ha protegit Israel, el seu servent,
com ho havia promès als nostres pares;
s’ha recordat del seu amor a Abraham
i a la seva descendència per sempre.»
Maria es quedà tres mesos amb ella,
i després se’n tornà a casa seva.
B. LLENGUATGE.
(1) Sobre el text.
1. Les persones que van preparar les Lectures del missal, a l’hora d’escollir un fragment dels
evangelis per a la festa d’avui, es van decidir pel text que hem llegit, extret
de l’evangeli de Lluc. Encara que no s’hi parla de l’assumpció de Maria, conté dues expressions que, d’alguna manera,
la poden “il·lustrar”.
“Maria
se n’anà decididament a la Muntanya...”
2. Una vegada més cal insistir en no entendre els evangelis com a cròniques
d’uns fets objectius. “Anar a la muntanya”, en la Bíblia, té una intenció
profundament religiosa. La muntanya representa el lloc de la
presència alliberadora de Déu. Així, quan algú va a la muntanya, és per col·laborar directament a l’acció creadora-alliberadora de Déu.
La muntanya per
excel·lència en la història d’Israel és el Sinaí, on Déu va fer aliança
amb el Poble. També, en relació al temple de Jerusalem, es fa notar que estava
a la muntanya de Sió.
En l’evangeli d’avui s’hi diu només que Maria anà decididament
a la muntanya, a la província de
Judà. L’evangelista vol que pensem en Jerusalem, però no vol identificar
directament la seva muntanya. De fet,
en els evangelis, i especialment en l’evangeli de Lluc, es parlarà d’una altra muntanya, contrapunt de la muntanya on hi havia el temple.
Aquesta muntanya alternativa per als
cristians és la muntanya de les Oliveres,
on hi ha Betània
(que significa “casal”), la “casa” de la comunitat
de germans (comunitat cristiana), on vivien els germans “Marta,
Maria i Llàtzer”.
3. A la muntanya hi ha
la casa d’un “sacerdot”. Però Maria no saluda al sacerdot sinó a la seva dona.
Trobada de dones: es tracta d’engendrar humanitat...
Però la situació de les dues dones és diferent i, fins i tot contraposada:
Elisabet representa la història passada del poble elegit i la seva última gran aportació a la Humanitat. Ja és
anciana i esgotada. En canvi Maria representa la nova història d’Israel
en la nova Humanitat. És jove, fecunda i plena de vitalitat. La seva
simple presència anima tota l’escena: “Tan
bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, el nen saltà dins les seves
entranyes”. A la muntanya
aquestes dues dones fan un pregó sorprenent. Comença Elisabet dirigint-se a la mare
de la nova Humanitat, cridant amb totes
les seves forces ( és a dir: fins al final de les forces que li quedaven):
“Ets beneïda entre totes les dones i és
beneït el fruit de les teves entranyes”. I continua Maria explicitant la
nova situació amb el famós cant del Magníficat.
Pujant a la muntanya,
Maria entra en l’àmbit de l’acció de Déu. La festa de l’assumpció al cel és també “pujar” definitivament a l’àmbit diví,
com a prefiguració del destí últim de la Humanitat, la qual, en Maria, acull el
projecte de plenitud que Déu té sobre ella.
“Totes
les generacions em diran benaurada...”.
4. També aquesta frase lliga
amb la festa de l’Assumpció. Com ja hem dit, en cap lloc de la Bíblia es parla
de l’assumpció de Maria. Quan l’any
1950 el papa Pius XII va dir que aquesta creença és un dogma, és a dir, una veritat que forma part integrant de la
fe cristiana, ho va fonamentar sobretot en la creença constant del poble
cristià.
La raó de que totes les generacions proclamin benaurada Maria és perquè “Déu ha
mirat la petitesa de la seva serventa i ha decidit fer-hi meravelles. Com hem dit, Maria aquí és figura de la
Humanitat. Davant els Poderosos, la Humanitat apareix com a “petita”i
incapaç per si sola de vida plena. Però
Déu ha decidit fer-hi meravelles. Per
això, i a pesar de la inhumanitat dels poderosos que volen substituir el
projecte de Déu pel seu propi projecte, Déu hi fa meravelles
contínuament.
5. Potser podríem dir que es tracta d’unes meravelles una mica estranyes: “Dispersa
els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalça els humils.
Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res”.
No es pot negar que tot això són coses “meravelloses”... Però, són veritat? No són massa optimistes
les paraules de Maria? Si mirem el nostre món, dos mil anys després, veiem que
els rics continuen essent rics, i els
pobres són més pobres que mai. I els poderosos continuen al seu soli,
i els humils són reduïts a servitud
com sempre.
O, potser, no?
6. Permeteu-me explicar una historieta.
Hi havia una vegada un país on els rics eren cada vegada més rics, i els pobres eren cada vegada més reduïts a servitud. Hi creixia un gran
malestar entre tots.
Sorprenentment un dia va ser anomenat rei d’aquell país un home
noble que estimava de debò el seu poble.
De seguida va convocar els seus consellers i es va informar ben bé
dels problemes de la gent. Quan va tenir un coneixement suficient de la
situació, va fer un decret que deia així:
“A partir de les dotze de la
nit del dia d’avui queda abolida la moneda actual, tant a l’interior del país
com en el comerç exterior.
Segons els càlculs
fets, la riquesa real del país correspon a 10 peces de la nova moneda per ciutadà. A partir de les sis del
matí tothom podrà adquirir les 10 monedes que li corresponen a la Casa de la
Vila del propi municipi. Els qui pretenguin adquirir més monedes del compte
seran considerats lladres, i castigats com
correspon”.
7. El Decret va provocar
una gran excitació, però tot estava ben organitzat per fer-lo complir; i així
va ser.
Aviat molts pobres, acostumats a compartir, van ajuntar-se en
grups de 50, o de 100, o més, i posant en comú les 10 monedes de cadascú, van
ser capaços d’organitzar-se, adquirir maquinària i altres eines i crear una
economia productiva i creixent.
En canvi, les 10 monedes dels rics aviat es van esgotar i alguns
van acabar demanant caritat per poder viure.
8. Després d’escoltar el Cant exultant de Maria, alguns
sospitem que ella deuria tenir informació
privilegiada sobre el pròxim canvi de moneda...
C.
MISSATGE.
9. Amb informació
privilegiada o sense, el missatge de l’evangeli d’avui sembla clar:
per al Regne de Déu hi ha canvi de
moneda; i l’Assumpció de Maria al cel
en fa visibles els resultats.
D:
RESPOSTA.
10. El mateix evangeli de Lluc ens proposa la resposta adequada quan diu
en un altre lloc: “Veneu els
vostres béns i doneu els diners com a almoina. Procureu-vos bosses que no es
facin malbé, reuniu-vos al cel un tresor que no s'acabi; allà, els lladres no
s'hi acosten, ni les arnes no destrossen res” (Lluc
12,33).
I és que l’evangeli, en el fons, no és res més que “informació privilegiada”.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Consideres que les comunitats cristianes ens ho prenem
seriosament això del canvi de moneda?
2. Creus possible que, amb la devoció a Maria, el Poble
Cristià intenta “humanitzar” una excessiva masculinització
en la manera d’entendre el missatge cristià?
3. Quina presència té
Maria en la teva vida? Té entitat pròpia, o “rivalitza” amb Jesús, o t’ajuda a
entendre Jesús?
VOCABULARI.
(2). Sobre la Festa en si mateixa.
LLENGUATGE.
1. L’assumpció
de maria no es troba directament en la Bíblia. No hi ha cap relat
evangèlic que ens en parli.
Per això el Llenguatge
d’aquests APUNTS no serà sobre el text evangèlic sinó sobre el nom
d’aquesta festa: “Assumpció de Maria en cos i ànima al cel”.
2. Quan diem que
Maria és “assumpta en cos i ànima
al cel”, ja veiem de seguida que no podem pas imaginar el cel com un àmbit
habitat per Éssers Espirituals i amb
dos cossos humans, el de Jesús i el de Maria, flotant per allà el mig...
Com cal entendre
això de “en cos i ànima al cel”?
Abans de tot cal
dir que no es tracta d’un llenguatge científic sinó mític. Dit d’una altra
manera: si un periodista hagués estat present en la mort de Maria i hagués anat
filmant tot el que passava amb el seu cos, no hauria vist ni filmat res
d’especial en relació a com solen morir els humans.
(Sobre el llenguatge
científic i mític, llegiu al Glossari: Miracles.
3. L’Assumpció de Maria en cos i ànima al cel,
participant de la glòria del seu fill Jesús, pertany a l’àmbit de la fe, i s’ha
d’entendre d’acord amb el llenguatge
religiós o mític.
Una comparació amb
allò que passa en altres camps com, per exemple, la música, potser pugui ajudar
la nostra “imaginació”.
Imagineu que heu
anat a un concert que us ha agradat molt. Desitgeu poder escoltar-lo altres
vegades. Per suposat que no penseu portar l’orquestra a casa vostra... Per
altra part, “aquell concert” ja no existeix: la música és una realitat fugaç:
unes simples vibracions aèries que coincideixen un instant.
4. Però, què passa
si algú l’ha gravat amb algun mitjà adequat (Disc, YouTube, Telèfon,...?
La música
consisteix en unes vibracions de l’aire que poden ser, d’alguna manera, gravades
en un suport diferent del que heu pogut escoltar a la sala del concert.
No hi ha música sense el suport de l’aire que vibra, però podem canviar
de suport. Si compreu un disc i el poseu en un aparell reproductor a
casa vostra, allà no hi ha ni l’orquestra que us ha emocionat ni l’aire de la
sala del concert que ha vibrat a les vostres oïdes; i, no obstant, podeu
tornar-lo escoltar.
5. De fet, el mitjà
no reprodueix la música; només provoca en l’aire de la vostra habitació
unes vibracions aèries semblants a les que els instruments musicals havien
provocat en l’aire de la sala del concert.
Que les vibracions
aèries siguin simplement un fenomen físic (fressa) o que siguin també llenguatge
(música) no depèn només
dels músics, o dels instruments, o de l’aire de la sala, o del disc, sinó també de vosaltres.
Una “música” és
només fressa, vibracions de l'aire. Però si algú l’escolta, l’acull i
l’assumeix, es converteix en llenguatge
musical. Continua essent cent per cent material, però s’hi ha
afegit una nova dimensió.
La música, com tota
classe d’art, és “matèria” feta llenguatge,
comunicació, comunió. Però sense algú que l’aculli, només seria fressa
(vibracions físiques de l’aire).
6. Els éssers
humans som cent per cent materials. Som cos. Som corporals. El cos forma la nostra vida i n’és el suport
indispensable. No hi ha vida humana sense cos, com no hi ha música sense
vibracions de l’aire.
No obstant, quan vivim
davant d’algú que assumeix la nostra existència, continuem essent corporals, però adquirim una nova
dimensió. Ja no som purament corporals;
som també llenguatge, comunicació,
comunió.
7. Amb l’expressió
“Maria assumpta en cos i ànima al cel”
volem dir que la seva vida real, de cos i ànima, ha estat assumida per Déu.
Això no vol dir que el seu “cos”, que és el suport indispensable de la vida
humana, estigui flotant pels espais celestials. El suport de la vida ha
canviat.
Així com allò que
converteix la fressa en música és el fet de ser “assumida” per
algú que l’escolta, així també la nostra realitat corporal passa a ser
realitat personal quan és assumida per algú. És el seu nou suport.
8. També pot ajudar
a la nostra imaginació allò que diuen els Físics actuals. Un “cos” és un flux d’impulsos energètics
coincidents en un temps i en un lloc. El cos mai no és igual; mai no està
fet dels mateixos elements.
Si mireu una foto
vostra de vint anys enrere, podreu dir: jo sóc aquest, a pesar de que en el
vostre cos d’ara no hi hagi absolutament res del que hi havia fa 20 anys.
Segons els entesos,
cada 8 anys més o menys es renova tot el “material”
que constitueix el nostre cos. Els àtoms que en aquest moment formen el nostre
cos poden tenir més de mil milions d’anys d’existència, i és totalment segur
que abans de formar el nostre braç o el nostre peu o el nostre bigoti... ja
havien format part d’altres vivents o d’altes muntanyes o, fins i tot,
d’antigues estrelles que potser ja no existeixen... Com l’aire de la sala del
concert que, abans i després, haurà servit per multitud d’altres concerts, i
fresses, i paraules, i crits...
MISSATGE.
9. El missatge de
la festa de l’Assumpció és clar, i capaç de generar en nosaltres un sòlid
optimisme.
Tots els humans, un
moment o altre, ens fem aquesta pregunta: “Estem
sols en l’Univers?”
Evidentment,
convivim amb moltíssima gent. Però la pregunta va més a fons: els humans,
globalment, vivim sols, o estem davant d’Algú? ¿Som simples “sacs biològics” apareguts per
casualitat, i que desapareixem de la mateixa manera, o “interessem” a Algú?
10. Imaginem un
locutor de ràdio que comença un nou programa. Mentre està parlant, un moment o
altre es farà aquesta pregunta: “¿Hi ha
algú que m’estigui escoltant?” Perquè la situació és molt diferent si hi ha
algú que l’escolti o si no l’escolta absolutament ningú.
Igualment, la
nostra vida és radicalment diferent si hi ha o no “algú que ens mira”;
si hi ha o no “algú que assumeix la nostra existència”.
11. Tenen raó els
científics quan ens diuen que som “un sac de reaccions químiques”. És veritat.
Es pot comprovar cada dia, a cada instant. Però no és el mateix si aquest sac
de reaccions químiques està o no davant d’Algú. Tot és
diferent si, quan estem contents, hi ha o no Algú que ens mira
complagut; si quan patim, hi ha o no Algú que ens mira amb compassió; si
quan estimem, hi ha o no Algú que dóna suport al nostre amor; si quan vivim,
hi ha o no Algú que assumeix la nostra vida.
Certament no som
res més que un sac de reaccions químiques, però si estem davant d’Algú
que assumeix la nostra existència, aquesta passa a ser també llenguatge,
comunicació, comunió;
com la fressa de les cordes
d’un violí es torna música
quan algú l’acull i l’escolta amb plaer.
12. La festa de Maria
assumpta en cos i ànima al cel ens diu: la vostra vida, i la vida de la
Humanitat, és assumida per Déu.
I això fa que tot
sigui diferent: lluminós, interessant, engrescador.
13. El missatge de l’Assumpció de Maria és el
mateix que el de l’Ascensió de Jesús. En Crist personalitzem
l’experiència més radical i positiva de la Humanitat: “Pare, confio el meu alè a les vostres mans” (Lluc
23,46).
Però els cristians
ens hem anat creant una imatge de Jesús cada cop més “solemne i divinitzada”.
Per això la fe del poble, espontàniament, ha anat creant una nova
“personificació” més al nostre nivell: Maria.
I és ben legítim
aquest procés ja que, tal com la
Bíblia ens presenta Maria, també ella pot ser presa com a “figura de la
humanitat”.
14. Els evangelis
no ens parlen de l’Assumpció de
Maria, però expressen amb claredat la consciència que ella tenia de ser assumida
per Déu, com tan bellament ho
expressen les paraules que hem llegit: ”El
meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva
serventa”. Des d’ara totes les generacions
em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles.
15. De fet, aquest missatge ja està contingut en el “nom”
amb què Déu vol ser conegut. Quan Moisès pregunta a Déu quin és el seu “nom”, la
resposta és: “Jo sóc el qui sóc”. O
més exactament: “Jo sóc el que hi sóc”
(Jahvè, en hebreu. Èxode
3,14). És a dir: Déu és “presència”;
El-qui-hi-és; El-qui-ens-mira; El-qui-assumeix la nostra vida fent-la alguna
cosa més que un sac de reaccions
químiques.
16. Bellament
expressa aquest sentiment el Cant
espiritual, de David Jou, que
podeu llegir a l’Apartat TEXTOS.
La primera estrofa
diu així:
Quan em mires sóc més, creixo, existeixo més rotundament
que no pas quan, esvaint-me, em retires Ta mirada:
sigues, doncs, clement:
mira’m, crida’m, fes-me ser en la Teva ment
una plenitud en el Teu amor salvada.
RESPOSTA.
17. Evidentment, la
resposta adequada a aquest missatge
és un optimisme radical,
expressat i celebrat. “La meva ànima
magnifica el Senyor; el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat
la petitesa de la seva serventa”.
18. Amb un
llenguatge o altre, totes les Religions expressen aquest optimisme que
respon a l’experiència més profundament humana:
sentir-se real. Notem que no
som la font de la nostra existència; però existim. Doncs..., Algú ens
aguanta en l’existència.
19. Però aquí serà
bo dir també una altra cosa.
Tots sabem que hi
ha “presències” que ens fan sentir més lliures i d’altres que ens abasseguen.
Recordo una persona
que em deia en una ocasió: “No crec en
Déu: no seria capaç d’aguantar algú que em mira contínuament. M’agrada la
solitud”.
Cal reconèixer que,
en el marc de les Religions, sovint s’ha aplicat a Déu una forma de “presència”
inspirada en les relacions humanes de domini. Més encara: sovint s’ha utilitzat
la “presència de Déu” per dominar els altres a través de la por. S’ha ofert una
“presència de Déu” fiscalitzadora i
controladora.
Una presència així,
inspirada en la “vigilància” dels dominadors sobre els seus “súbdits”, no és
cap suport de la nostra existència sinó més aviat una llosa que
ens esclafa.
20. Per aquest
motiu, a Occident, sobretot als segles XIX i XX, des de diferents punts de
vista, i sobretot des de la Filosofia, va donar-se una denúncia creixent contra
el Cristianisme i contra les Religions en general.
Entesa la
“presència de Déu” com una presència
rival, molts ho van convertir en un argument per negar l’existència de Déu.
Es podria resumir així: “Si Déu existís, la seva presència seria tan abassegadora que cap altra cosa podria existir
amb un mínim de dignitat. Si Déu existís, tindria una llibertat tan absoluta
que faria impossible la llibertat de qualsevol altre vivent. Si els homes podem
ser lliures, és precisament perquè no existeix cap Déu”.
Jean Paul Sartre fa
dir a un dels seus personatges (cito de memòria): “Déu no existeix; però si,
per un impossible, existís, tindríem l’obligació de matar-lo per salvar
mínimament la nostra dignitat”.
Aquests filòsofs
prediquen l’ateisme a fi de salvar l’home.
I tenen tota la
raó. No existeix aquest “Déu” que ells neguen; i si existís, per dignitat hi
hauríem de lluitar en contra.
21. Però no és
aquesta la “presència” que l’ésser humà de tots els temps, també d’avui, és
capaç de descobrir en el més profund de si mateix.
Allò que “salva al
locutor” és que hi hagi algú que l’escolti. Allò que “salva la fressa”
que fan les cordes d’un violí és que hi hagi algú que, escoltant-la, la
converteix en música,.
Allò que “salva” aquest sac de reaccions químiques que és cada un de
nosaltres, és que hi ha una “presència” que ens assumeix.
22. La llibertat de
Déu no competeix amb la nostra. Al contrari: li obre horitzons que la fan possible.
¿Podria ser lliure
un locutor que ningú no l'escolta? ¿No són precisament els oients que el converteixen en locutor i fan possible la seva creativitat? Ben cert: són
els oients que fan possible la
llibertat creativa d’un locutor. I
també la seva responsabilitat.
23. La responsabilitat
és l’altra cara de la llibertat.
La presència
que ens fa lliures també ens fa responsables. La presència de Déu
no és una presència neutra: “derroca
els poderosos del soli i exalça el humils”. Déu no és rival de l’home. Però l’home que ha decidit fer el mal s’ha fet rival de Déu i no accepta el suport de la seva mirada.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Si el cel fos un
“lloc”, el podríem imaginar i parlar-ne fàcilment. Però no sembla correcte
imaginar-lo com un “lloc”. Per això és difícil parlar-ne. No obstant, és bo
intentar-ho. ¿Què us suggereix la paraula cel?
2. En la tradició
cristiana, sobretot a Orient, de la mort de Maria se’n sol dir “dormició”. Què
us en sembla? Penseu que seria bo dir-ho també de les altres persones quan
moren?
3. Els psicòlegs, i
la pròpia experiència, ens diuen que “sentir-se sol” és el pitjor dels mals. Us
heu sentit sols alguna vegada? Quina solució hi heu trobat?
