A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Jeremies 1,4-5.17-19).
En temps de Josies,
el Senyor em va fer sentir la seva paraula i em
digué:
«Abans que et modelés a les entranyes de la mare
ja et vaig conèixer;
abans de néixer
ja et vaig consagrar i et vaig fer profeta,
destinat a les nacions.
Ara, doncs, cenyeix-te el vestit
i vés a dir-los tot el que et manaré.
No tinguis por d’ells, si no, seria jo, qui te’n
faria tenir.
Avui faig de tu una ciutat inexpugnable,
una pilastra de ferro,
una muralla de bronze que resistirà contra tot el
país:
contra els reis de Judà i els seus governants,
contra els seus sacerdots i contra el seu poble.
T’assaltaran però no et podran abatre,
perquè jo et faré costat per alliberar-te.
Ho diu l’oracle del Senyor.»
2ª LECTURA (1Corintis 12,31-13,13).
NOTA.
En blau, allò que correspon a la versió llarga.
Germans,
interesseu-vos més pels dons millors.
Però ara us indicaré un camí
incomparablement més gran.
Si jo tingués el do
Si jo tingués el do
de parlar els llenguatges dels homes i
dels àngels
però no estimés,
valdria tant com les campanes que toquen
o els platerets que dringuen.
Si tingués el do de profecia
i arribés a conèixer tots els secrets de
Déu i tota la veritat;
si tingués tanta fe
que fos capaç de transportar les
muntanyes,
però no estimés,
no seria res.
Si distribuís tot el que tinc,
fins i tot si em vengués a mi mateix per
esclau,
sense estimar, només per ser ben vist,
no em serviria de res.
El qui estima és pacient, és bondadós;
el qui estima no té enveja,
no és presumit ni orgullós,
no és groller ni egoista,
no s’irrita ni es venja,
no s’alegra de les farses, sinó de la rectitud;
ho suporta tot,
i no perd mai la confiança, l’esperança, la
paciència.
L’amor no passarà mai.
Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil,
que el do de parlar llenguatges misteriosos
s’acabarà,
que el do de conèixer també serà inútil.
Els dons de conèixer o de profecia
que ara posseïm són incomplets;
el dia que ho coneixerem tot,
allò que era incomplet ja no tindrà utilitat.
Quan jo era un nen, parlava com els nens,
sentia com els nens,
raonava com els nens;
però d’ençà que sóc un home,
ja no m’és útil el que és propi dels nens.
De moment coneixem com si hi veiéssim poc clar
una imatge reflectida en un mirall;
després hi veurem cara a cara.
De moment conec només en part;
després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix.
Mentrestant la fe, l’esperança i l’amor
subsisteixen tots tres,
però, de tots tres, l’amor és el més gran.
EVANGELI. (Lluc 4,21-30).
En aquell temps,
Jesús, a la sinagoga de Natzaret,
començà així la seva explicació:
«Això que avui sentiu contar de mi
és el compliment d’aquestes paraules de
l’Escriptura.»
Tothom ho comentava
estranyant-se que sortissin dels seus llavis
aquelles paraules de gràcia.
Deien: «No és el fill de Josep, aquest?»
Jesús els digué:
«De segur que em retraureu aquesta dita:
“Metge, cura’t tu mateix”:
hem sentit dir el que has fet a Cafar-naüm;
fes-ho també aquí, al poble dels teus pares.»
Però ell afegí:
Però ell afegí:
«Us ho dic amb tota veritat:
no hi ha cap profeta que sigui ben rebut al seu
país natal.
En temps d’Elies, quan el cel,
durant tres anys i sis mesos, no s’obrí per donar
pluja,
i una gran fam s’apoderà de tot el país,
ben segur que hi havia moltes viudes a Israel,
però Elies no va ser enviat a cap d’elles,
sinó a una viuda de Sarepta de Sidó.
I en temps del profeta Eliseu
també hi havia molts leprosos a Israel,
però cap d’ells no va ser purificat del seu mal,
sinó Naaman, un leprós de Síria.»
En sentir això, tots els qui eren a la sinagoga,
indignats, es posaren a peu dret,
el tragueren del poble
i el dugueren cap a un cingle de la muntanya
on hi havia el poble per estimbar-lo.
Però ell se n’anà passant entremig d’ells.
B.
LLENGUATGE.
Nota.
El relat paral·lel de
l’evangeli de Marc es va llegir al Diumenge 14 de
durant l’any, de l’any B. Allà podeu trobar-hi alguns altres apunts.
1.
Continua el relat de diumenge passat.
Jesús, a la sinagoga del seu poble,
acaba de donar la notícia més esperada per tots els jueus (per tots els petits i
oprimits): “Això
que avui sentiu contar de mi és el compliment d’aquestes paraules de
l’Escriptura”, (és a dir: el compliment dels anhels més profunds dels qui pateixen).
2. Però de sobte la situació es capgira com un
mitjó.”No és el fill de Josep, aquest?”.
Jesús pertany a la colla dels homes petits (sense importància) de Natzaret. També Natzaret era
en aquell temps un llogaret petit i
sense importància entre les viles d’Israel. I també Israel era un poble petit i sense importància entre els
pobles de l’entorn.
Estem, doncs, en l’àmbit de les coses petites; i sovint en el món
de les coses petites, fins i tot els petits desconfien de la seva petitesa. Dissortadament, entre les
“debilitats” dels petits hi ha la
seva confiança en els grans i poderosos.
L’autèntica desgràcia dels “petits”
no està en la seva suposada petitesa
sinó en la seva equivocada confiança
en els “grans” o poderosos.
3. És cert que Israel, com a poble religiós, té posada la seva confiança en Déu, però entén Déu com un Déu gran i poderós que es manifesta en l’obrar dels poderosos. D’aquí dedueix la falsa
convicció de ser el poble més important de
tots, a pesar de la seva petitesa.
Jesús reacciona contra això. És cert que ells són
“poble de Déu”, però això no vol dir que Déu sigui el “seu” Déu. Si fos així,
com és que, en temps d’escassetat, Déu va enviar el profeta Elies a socorre una
pobra viuda precisament estrangera? I per què, d’entre els molts
leprosos que hi havia en temps d’Eliseu, només un estranger va ser curat
pel profeta?
¿Tan cecs
són que encara no han “vist” com Déu dóna proves del seu amor i protecció a tots
els petits i marginats de tots els Pobles? En Jesús descobrim el Déu dels pobres i oprimits. Només
aquests són capaços de “creure en Ell”. Els altres... (creuen que) no el necessiten!
4. Davant la provocació
de Jesús, els habitants del petit
poble de Natzaret reaccionen en sentit contrari: volen demostrar la seva força
envers aquell que consideren més feble que ells. Juguen a “ser poderosos”, i el
porten al cim de la seva petita muntanyeta per estimbar-lo.
Pretenen compensar amb la violència envers els més dèbils la seva pròpia
debilitat.
5. “Però ell se n’anà passant entremig d’ells”.
Sorprenent
final. El relat no diu com s’ho va fer, Jesús.
Amb
aquesta frase, tan lacònica com inesperada, l’evangelista vol evocar i
il·lustrar una altra situació més difícil d’entendre, però molt més important.
El cingle de la muntanyeta on han portat Jesús i des d’on el volen
estimbar evoca la muntanyeta del Calvari
on el portaran al moment suprem, i
des d’on el precipitaran a la fossa de la
mort.
Però,
quan les dones van al sepulcre (a la fossa de la mort), es
troben amb dos homes de vestits
resplendents que els diuen, com renyant-les: “Per què busqueu entre els morts al qui és vivent?” (Lluc
24,5).
El final
sorprenent de l’escena de Natzaret vol ajudar-nos a imaginar la resurrecció,
que és inimaginable. Pre-anuncia l’últim final, on es podria dir
igualment: “Però Jesús, “passant”
entremig dels qui el van matar, va entrar a la Vida”.
C.
MISSATGE.
6. Hi ha
dues maneres de conviure:
- Una d’enganyosa,
nascuda de la equivocació de pensar que hi ha “persones importants” i “persones
insignificants”. I pensar que per a aquestes és bo d’assumir les formes i els
comportaments dels poderosos.
- L’altra
manera és entendre que realment no hi ha “importants” i
“insignificants”. I que si, de fet, s’han creat aquestes diferències, cal estar a favor dels tinguts per “insignificants”.
En tot cas, aquesta és la manera com Déu actua. “Ha derrocat del soli els poderosos i ha exalçat el humils” (Lluc
1,52).
Sí: en el
fill de Josep, que és un dels
nostres, reposa l’Esperit del Senyor, que
l’ha ungit per portar la bona nova
als desvalguts (com llegíem diumenge passat); per fer tornar els deshumanitzats a la plenitud humana,
i esdevenir fills de Déu.
D:
RESPOSTA.
7. Les
paraules del profeta Isaïes, que Jesús fa seves (com llegíem diumenge passat),
ens inviten a corregir la nostra manera habitual de veure la societat.
No hi ha desvalguts (avui podríem dir
“sense papers”), captius, cecs, oprimits... sense opressors i encegadors.
Però
també és veritat que no hi podria haver opressors i encegadors
sense la connivència d’una multitud de “petits”
que els manté i els venera. Hi ha massa culte a la personalitat. També a
l’Església.
En la
nostra societat, el culte a la
personalitat pot ser considerat un mecanisme
de defensa per auto-projecció. Però dintre l’Església és un pecat d’idolatria. I aquest pecat no està només en els qui reben i
accepten aquest “culte” sinó també en els qui el donen.
8. Potser
sigui necessari denunciar els poderosos quan
fan víctimes. Però també pot passar
que la simple denúncia es
converteixi, de fet, en propaganda i enfortiment del seu poder. Per això moltes vegades, més que denunciar, potser
sigui millor ignorar i prescindir; no col·laborar ni alimentar aquelles situacions que
engendren o perpetuen o dissimulen el culte
a la personalitat.
E.
PREGUNTES per al diàleg.
1. “No hi ha cap profeta que sigui ben rebut al
seu país natal”. Per què?
2. En
l’Església, la principal “font” de diferències és el sagrament de l’orde. Què en diuen, els
Evangelis? Com ho enteneu, vosaltres? Sabríeu imaginar una església
no-clerical?
3. Heu
col·laborat alguna vegada o esteu col·laborant en el “culte a la personalitat” envers algú?
Vocabulari.
Compliment. Elies. Escriptures. Josep. Natzaret. Poble. Profeta.
