Diumenge vinent, 1er. d'Advent de l'any B

 

→ Nou Any litúrgic.

Any B. Basat en l’Evangeli de Marc.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).

→ Hora.   Temps.     Vetlleu.

  

→  Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional.

 

→ Veure també RELECTURES. 1er. Diumenge d’Advent. Any B.         

A. LECTURES.

1ª LECTURA. (Isaïes 63,16b-17.19b.64,2b-7).

Vós, Senyor, sou el nostre pare,

el vostre nom és, des de sempre, El-nostre-redemptor.

Senyor,

per què deixeu que ens desviem dels vostres camins,

que els nostres cors s’obstinin a no creure en vós?

Reconcilieu-vos amb nosaltres

per amor dels vostres servents,

per amor de les tribus que heu pres per heretat.

Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu,

si davant vostre es fonguessin les muntanyes!

Cap orella no ha sentit

ni cap ull no ha vist mai un Déu, fora de vós,

que salvés els qui esperen en ell.

Vós veníeu a trobar els qui feien el bé

i es recordaven dels vostres camins.

Però ara us heu disgustat amb nosaltres,

que hem pecat i ens hem rebel·lat sempre contra vós.

Tots som semblants a persones impures,

cap de les nostres bones obres

no és més que la roba tacada d’impureses.

Ens marcim tots nosaltres com la fulla caiguda

i les nostres culpes se’ns emporten com el vent.

No hi ha ningú que invoqui el vostre nom,

que es recolzi en vós en desvetllar-se,

perquè ens heu amagat la vostra mirada

i ens abandoneu a les nostres culpes.

Però enmig de tot, Senyor, sou el nostre pare;

nosaltres som l’argila, i vós, el terrisser;

tots som obra de les vostres mans.

 

2ª LECTURA (1ª als Corintis 1,3-9).

Germans,

us desitjo la gràcia i la pau de Déu, el nostre Pare,

i de Jesucrist, el Senyor.

Sempre beneeixo Déu per vosaltres,

pensant en la gràcia que us ha donat en Jesucrist.

De tot us ha enriquit en ell:

de tot do de paraula i de coneixement.

El testimoniatge que doneu de Crist

s’ha refermat tant entre vosaltres

que no us manca cap mena de do,

mentre viviu esperant la manifestació

de Jesucrist, el nostre Senyor.

Ell també us mantindrà ferms fins a la fi,

perquè el dia de Jesucrist, el nostre Senyor,

sigueu trobats irreprensibles.

Déu és fidel,

i és ell qui us ha cridat

a viure en comunió amb el seu Fill Jesucrist.

 

EVANGELI. (Marc 13,33-37).

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles:

«Estigueu atents, vetlleu.

No sabeu quan vindrà el temps decisiu.

L’home que se’n va a terres llunyanes,

sortint de casa deixa els seus criats responsables

de les tasques que confia a cadascun,

i al porter li recomana que vetlli.

Igual heu de vetllar vosaltres,

perquè no sabeu quan tornarà l’amo de casa;

no sabeu si vindrà al vespre,

a mitjanit, al cant del gall, a la matinada.

El tindreu aquí a l’hora menys pensada:

mireu que no us trobi dormint.

I això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom:

Vetlleu.»

B. LLENGUATGE.

 

1. “Vetlleu”, ens diu repetidament l’Evangeli.

Estigueu atents, que l’amo de casa pot arribar a l’hora menys pensada.

Sobre què hem de vetllar?
A què hem d’estar atents?
Qui és aquest “amo de casa” que ha d’arribar?

 

2. Podríem dir que qui arriba és “el Fill de l’Home”. També podríem dir que, com que s’acosta Nadal, qui arriba és Jesús. Però Jesús ja fa dos mil anys que va “venir”.
Si parlem de “El Fill de l’home” o del “Amo de casa”,... què volen dir?

 

3. El tros llegit és un fragment del Discurs Escatològic tal com ens l’ofereix l’Evangeli de Marc (Recordeu que els diumenges anteriors en vam llegir diversos fragments, però de l’Evangeli de Mateu. Podeu repassar-los, sobretot el diumenge 33, que ens ofereix el text paral·lel al d’avui).

 

4. Per començar el nou any litúrgic, l’evangeli ens proposa donar un cop d’ull al Final. Ens parla de la vinguda del Fill de l’Home, o sigui: la vinguda de l’Home. Així, ja des del principi se’ns indica que els éssers humans no som una realitat ja feta i acabada sinó que som una “història”, començada però encara no acabada. Ja som humans però encara no hem arribat a ser l’Home. Se’ns ofereix la plenitud humana com horitzó, i un camí per acostar-nos-hi. L’horitzó es va definint a mesura que caminem.

 

5. Per arribar al terme cal estar molt atents a l’horitzó i al camí. Per aconseguir que es vagi realitzant la nostra història, ens cal vetllar per no desviar-nos-en.

No s’arriba a la plenitud humana per simple evolució biològica o sociològica. Déu, que ens ha creat sense nosaltres, no ens porta a la plenitud sense nosaltres, perquè la plenitud a què ens convida, a més de ser un do seu, comporta també la lliure resposta nostra.

El camí on estem no ens porta, per si sol, al terme. Cal anar escollint entre trencants, bifurcacions i rutes anti-home” que poden també, per pròpia decisió, a negar-nos a ser humans.

 

Podríem pensar: Per què complicar-nos la vida? Per què considerar-nos una història? Per què hem d’entendre la nostra vida com un camí?

És veritat: podríem no ser una història; podríem no estar en cap camí. Els gats, o els lleons, o les formigues,... tots els animals, no són cap història vistos des de si mateixos, ni els cal cap camí per arribar a ser el que són.

Nosaltres podríem ser com ells, però no ho som.
Hem rebut la capacitat d’esdevenir semblants a Déu. És una invitació. Una invitació a participar de la Vida de Déu. Aquest és l’horitzó ofert a la nostra vida. Podríem no haver-lo rebut; però sortosament l’hem rebut. Però podem refusar-lo. És cosa nostra decidir-ho. 

 

6. El primer diumenge de l’any litúrgic és també el primer diumenge d’Advent, que ens prepara per al Nadal. Jesús és el “regal” que Déu ens fa per moure’ns a acceptar la seva invitació. Amb Jesús, Déu intenta “seduir-nos”.

Hi ha persones que viuen soles perquè “tenen mandra d’enamorar-se”,...  fins que es troben amb aquella altra persona que els sedueix de tal manera que ja no són capaces d’entendre la pròpia vida sense la persona que els ha captivat i les fa felices amb una felicitat que mai no havien somniat.

 

7. Déu coneix la nostra “mandra per enamorar-nos d’Ell”. Per això ens vol seduir, ja que coneix la inèrcia cap al no-res del cor humà. I nosaltres, en moments lúcids, també ens adonem que val la pena deixar-nos captivar.
St. Agustí ho reconeix explícitament al començament de la seva famosa autobiografia (“Confessions”): “Ens vau fer per a Vós, Senyor, i el nostre cor està inquiet fins que reposi en Vós”.

I el profeta Isaïes, en la 1ª lectura d’aquest diumenge, sospira: Oh, si esquincéssiu el cel i baixéssiu...

Qui ha d’arribar és Déu mateix que, fent-se un de nosaltres en Jesús, ve a seduir-nos.

 

8. “Advent” vol dir “vinguda”.

Què vol dir que “Déu ve”? ¿No hem dit sempre que Déu està a tot arreu?
Ben cert. També el Sol està permanentment il·luminant la Terra, i no obstant sovint és de nit: no ha marxat el Sol: és la nostra part de la Terra que s’hi ha posat d’esquenes.

La “vinguda de Déu” no és un viatge de Déu sinó nostre. Però, vist des de nosaltres mateixos, sovint ens sembla com si Déu ens fos absent, igualment com, des de la Terra, tenim la impressió que és el Sol que se n’ha anat.

 

9. “Estar atents i vigilar” significa adonar-nos que de mil maneres Déu sol·licita la nostra resposta al seu amor. Déu, que és invisible per nosaltres, ens “parla” a través de les coses i persones que veiem. Però hi hem d’estar atents. El “fill de l’Home” que ha de venir (la nostra Plenitud) no és pas algú que ens arriba des de fora sinó que es va generant en nosaltres mateixos quan responem positivament a la invitació de Déu.

Jesús, “l’home”, continua naixent en cada un de nosaltres en la mesura que responem positivament a la oferta de Déu de participar de la seva Vida, que és Amor.

 

C. MISSATGE.

10. “Advent”: Déu se’ns acosta. O millor: Déu se’ns fa trobadís en cada persona que acollim; en cada esdeveniment que se’ns fa “paraula” i hi responem. Nadal comporta “naixement”, no pas fora de nosaltres sinó en nosaltres, fins arribar a la plenitud a què som invitats.

Per cada un de nosaltres, l’arribada del fill de l’Home dóna com a resultat ser una mica més humans; una mica més imatges de Déu.

Per al conjunt de la humanitat, l’arribada del Fill de l’Home serà el “final de la Història”, la Plenitud de Crist, l’assoliment del Terme, com ho celebràvem diumenge passat, final de l’any litúrgic.

 

D: RESPOSTA.

11. L’evangeli d’avui ens diu ben explícitament quina és la “resposta” que s’espera de nosaltres: Estigueu atents. Vetlleu.

Els fets i esdeveniments no són només fets i coses que passen. Són també signes que ens parlen si hi estem atents. Els “signes dels temps” de què parlava el Concili Vaticà II.

 

12. Per poder interpretar els signes dels temps ens cal, abans de tot, confiar en la nostra capacitat personal de llegir-los i entendre’ls.

Potser aquesta confiança en la nostra capacitat de llegir i entendre  els signes del temps sigui la primera i més urgent resposta que se’ns demana avui. En l’església Catòlica estem massa acostumats a pensar que això és feina de la jerarquia o dels mossèns.

Com si l’Evangeli volgués prevenir-nos d’aquest error futur, diu ben explícitament: “I això que us dic a vosaltres, ho dic a tothom: Vetlleu” (Marc 13,37).

 

13. Si hem de vetllar, és perquè podem descobrir. I si descobrim, és perquè podem respondre; amb respostes decidides personalment.

Potser la “manca actual de vocacions al sacerdoci” sigui un “signe del temps”: una invitació directa a superar el clericalisme de la nostra església.

Com que el clericalisme forma part de l’estructura actual de la nostra església, és possible que tinguem la sensació que “sense capellans” l’església s’enfonsa. També s’ho pensaven els deixebles quan Jesús els deia que “havia de marxar”. La resposta de Jesús al temor dels deixebles és insistir-hi: “us convé que me'n vagi, perquè, si no me'n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres” (Joan 16,7).

 

14. El nostre món no necessita “ministres sagrats” sinó espais de comunió. En la nostra societat, l’Església, convertida en “religió”, va esdevenint un objecte de consum. Sense “sacerdots” li seria molt més fàcil retrobar la seva identitat: ser ferment, llum, camí de llibertat, celebració de la Vida, alternativa a l’individualisme,...

 

15. En ple segle XXI, una vulgar pandèmia ens fa adonar d’una cosa important: Cal decidir per nosaltres mateixos en moltes coses. També en Religió.

Les restriccions que hem hagut d’assumir en les “pràctiques religioses” ens ajuden a connectar fe i vida; i vida amb VIDA.
La Covid-19 ens ha fet adonar que, com a “vivents”, som con‑vivents. I la con‑vivència ens suggereix en cada moment unes “practiques” que són per nosaltres “practiques religioses”, que la nostra fe personal ens demana. La nostra fe ve dinamitzada més per la “vida” que pels “mossens”. I això és bo.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. ¿Considereu que la vostra comunitat desapareixeria si no hi hagués capellà? ¿No us sentiu capaços de tirar-la endavant i créixer?

 

2. Avui es parla molt de crisi. ¿Us sembla que hi podem veure un signe del temps? Si és així, què vol dir?

 

3. Examinant la vida de les comunitats que formeu (parella, família, parròquia, poble...), hi ha anat arribant el fill de l’Home? És a dir: heu crescut en humanitat?

 

Diumenge vinent, últim diumenge de l'Any A. Festa de la Plenitud (Crist Rei).

 

Festa de la Plenitud humana (o de Crist Rei).

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

VOCABULARI.  (> Índex general).

Fill de l’home.    Rei.    Veniu... Lluny de mi.   

 

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Judici. 

 

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 34. A. (Crist Rei).

 

→ Veure també Relectures (Historietes):  Diumenge 34 de l’any A.

 

LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Ezequiel 34:11-12, 15-17).

Això diu el Senyor Déu:

«Jo mateix buscaré les meves ovelles

i en faré el recompte.

Les comptaré com el pastor recompta el seu ramat

el dia que es troba amb les ovelles dispersades,

i les recolliré de tots els llocs

on s’havien dispersat el dia de núvols i boira.

Jo mateix faré pasturar les meves ovelles,

i jo mateix les duré a reposar,

diu l’oracle del Senyor Déu.

Buscaré l’ovella perduda,

faré tornar la que s’havia allunyat,

embenaré la que s’havia fet mal,

faré posar bona la malalta,

mantindré les grasses i robustes,

les pasturaré totes amb justícia.»

I a vosaltres, el ramat,

el Senyor Déu us diu això:

«Judicaré entre l’un i altre, moltons i cabrits». 

 

2ª LECTURA (1ª Corintis 15:20-26, 28).

Germans,

Crist ha ressuscitat d’entre els morts,

el primer d’entre tots els qui han mort.

Ja que la mort vingué per un home,

també per un home vindrà la resurrecció dels morts:

tots són d’Adam, i per això tots moren,

però tots viuran gràcies al Crist.

Cadascun al moment que li correspon:

Crist el primer,

després, a l’hora que ell vindrà,

els qui són de Crist;

a la fi, quan ell destituirà

tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder,

com a coronament de tot,

posarà el Regne en mans de Déu, el Pare.

Perquè ell ha de regnar

fins que Déu haurà sotmès

tots els enemics sota els seus peus.

El darrer enemic destituït serà la Mort.

I quan tot li haurà estat sotmès,

el Fill mateix se sotmetrà a Déu

que li ho haurà sotmès tot.

Així Déu serà tot en tots. 

 

EVANGELI. (Mateu 25:31-46).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Quan el Fill de l’home vindrà amb el seu poder,

acompanyat de tots els àngels,

s’asseurà al seu tron gloriós

i es reuniran davant d’ell tots els pobles.

Llavors els separarà entre ells

com un pastor separa les ovelles i les cabres,

i posarà les ovelles a la dreta,

i les cabres a l’esquerra.

Després el Rei dirà als de la seva dreta:

Veniu beneïts del meu Pare:

preneu possessió del Regne

que ell us tenia preparat des de la creació del món.

Vosaltres quan jo tenia fam, em donàreu menjar,

quan tenia set em donàreu beure,

quan era foraster em vau acollir,

quan em veiéreu despullat, em vau vestir,

quan estava malalt em vau visitar,

quan era a la presó, vinguéreu a veure’m.

Els justos li respondran:

Senyor, ¿quan us vam veure afamat

i us vam donar menjar,

o que passàveu set, i us vam donar beure?

¿Quan us vam veure foraster i us vam acollir,

o despullat, i us vam vestir?

¿Quan us vam veure malalt o a la presó,

i vinguérem a veure-us?

El Rei els respondrà:

Us ho dic amb tota veritat:

Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus,

per petit que fos,

m’ho fèieu a mi.

Després dirà als de la seva esquerra:

Lluny de mi, maleïts:

aneu-vos-en al foc etern

preparat per al diable i els seus àngels.

Vosaltres, quan jo tenia fam,

no em donàreu menjar,

quan tenia set, no em donàreu beure,

quan era foraster, no em vau acollir,

quan em veiéreu despullat, no em vau vestir,

quan estava malalt o a la presó,

no em vau visitar.

Ells li respondran:

Senyor, ¿quan us vam veure afamat

o que passàveu set, foraster,

despullat, malalt o a la presó,

i no vam fer res per vós?

Ell els contestarà:

Us ho dic amb tota veritat:

Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests,

per petit que fos,

m’ho negàveu a mi.

I aniran als suplicis eterns,

mentre que els justos entraran a la vida eterna.»

 

LLENGUATGE. 

És una festa instituïda per Pius XI, l’any 1925, i es celebrava l’últim diumenge d’octubre. El concili Vaticà II la va posar com a cloenda de tot l’Any litúrgic.

Heus aquí una bona FESTA amb un mal LLENGUATGE. 

1.) LA FESTA.

 

A. Una “Bona Festa”.
Perquè és reconfortant poder acabar l’any litúrgic celebrant l’èxit de la Humanitat.

1. Des del primer capítol de la Bíblia se’ns presenta el propòsit de Déu de crear l’Home a imatge i semblança seva. I aquest Home, a imatge i semblança de Déu, està destinat a ser “rei de la creació” (Gènesi, 1,26-29).

Però quan mirem la història de la Humanitat comprovem que la immensa majoria dels humans ha viscut i viu sota el pes de l’opressió, del dolor i de la mort. Semblaria, doncs, que el projecte de Déu ha fracassat.

 

2. Però en Jesús de Natzaret  −que forma part dels condemnats a mort−  descobrim que aquesta nostra vida sobre la terra no és pas encara la Vida a què estem cridats, sinó només el camí que ens hi porta, si el volem seguir. Això canvia radicalment el significat del sofriment i de la mort. La mort ja no comporta el fracàs de la Vida sinó el terme del camí que hi porta.

 

3. No és en els que moren o són assassinats que la Vida “fracassa”, sinó en els seus assassins.
En canvi, aquells en els quals la Vida ha reeixit són “una multitud tan gran que ningú no l'hauria poguda comptar... Gent de totes les nacions, tribus, pobles i llengües”, com llegíem el dia de Tots Sants (Apocalipsi 7,9). Tothom qui estima, recorre amb èxit el camí cap a la Vida, i esdevé imatge i semblança de Déu, perquè Déu és amor (1Joan 4,8).

 

4.
B. Un “mal llenguatge”.

Perquè l’expressió “Jesucrist, Rei de tot el món”, en una societat plural com la nostra, pot ser entesa en sentit fonamentalista, tant pels no cristians com per molts dels mateixos cristians. Passa el mateix que amb la paraula “messies” en temps de Jesús. Els Evangelis ens diuen una i altra vegada que Jesús va prohibir severament als seus deixebles que diguessin a ningú que ell era el messies (Marc 8,30). Jesús només accepten el qualificatiu de “messies” o “rei” en el context de la Creu. És a dir: quan no hi ha la més mínima possibilitat d’interpretar erròniament la seva “reialesa”; una reialesa que té la Creu per únic tron, (Mateu 27,37)

 

5. Però, després que el missatge cristià s’ha convertit en una Religió amb més de mil milions de “seguidors”, i el “Vicari de Crist” és un “Cap d’Estat” amb ambaixadors a la majoria de països... una festa que se’n digui “Crist, rei de tot el món” comporta, com a mínim, una ambigüitat perillosa i provocativa.

¿Com us sembla que serà interpretada aquesta festa pels companys musulmans, budistes o simplement no religiosos?

¿Com reaccionaríem nosaltres si a les mesquites de casa nostra celebressin una festa semblant, però des del punt de vista de l’Islam?

 

 

2.) EL TEXT DE L’EVANGELI.

6. L’evangeli d’avui ens situa en la perspectiva correcta. Ens parla de Jesús fent servir l’expressió “el Fill de l’home”. És a dir: l’Home.

L’ésser humà és el criteri d’avaluació. L’escenificació que fa Mateu és solemne i radical. Només hi ha dues classes de Humans:

- els qui han atès l’Home en els altres,

- els qui no han atès l’Home en els altres.

Per això només hi ha dues sentències:
- Veniu, beneïts, als primers,
- Lluny de mi, maleïts, als segons.

 

−“Veniu, beneïts del meu Pare... quan jo tenia fam, em donàreu menjar, quan tenia set em donàreu beure,... (Mateu 25,34)

 

− “Lluny de mi, maleïts... quan jo tenia fam, no em donàreu menjar, quan tenia set, no em donàreu beure,...” (Mateu 25,41)

 

7. Cap referència a si eren d’una religió o d’una altra o sense religió. Cap al·lusió a altres coses que no siguin el comportament generós i solidari envers els altres.

I no hi valen les excuses:
“Senyor, ¿quan us vam veure afamat o que passàveu set, foraster, despullat, malalt o a la presó, i no vam fer res per vós?
Ell els contestarà:
Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests, per petit que fos, m’ho negàveu a mi” (Mateu 25,44).

No s’hi parla de Jesús com a fundador, iniciador o centre d’una religió. S’hi parla només de l’ésser humà, per petit que sigui.

 

8. Seguint el llenguatge d’aquest evangeli, potser seria més oportú anomenar aquesta celebració final de l’any litúrgic: “Festa de l’Home, Rei de la Creació”. Però, donat que la paraula “rei” està tan devaluada, potser en podríem dir simplement: Festa de la Plenitud humana.

 

 

MISSATGE.

9. L’ésser humà, creat a imatge i semblança de Déu, arriba a la seva plenitud aprenent a estimar els altres. Per fer aquest aprenentatge ha rebut el do de la vida terrena com a camí vers la Vida. “Veniu beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món”.

 

RESPOSTA.

10.
A) Esforçar-nos per adequar el llenguatge a la nova situació de pluralisme. El llenguatge serveix per expressar-se, però també perquè arribi als altres, els quals l’entendran des de la seva pròpia experiència i manera de pensar.

El llenguatge ha de ser apte per esdevenir diàleg; i perquè el diàleg sigui correcte cal tenir sempre en compte com serà entès.

 

B) Sigui quina sigui la nostra religió o no-religió, cal atendre l’altre, per petit que sigui.

També cal dir que vivim en una societat en què el missatge de Jesús hi ha entrat suficientment com perquè l’atenció als altres hagi pres, en molts aspectes, la forma de Serveis Socials.
Cal alegrar-se d’aquesta situació i és necessari col·laborar-hi des de la pròpia situació; per exemple: pagant els impostos que fan possibles aquests serveis; controlant el seu ús, destinació i gestió; suplint deficiències;...
 
També cal no abusar d'aquests serveis, perquè els abusos d'uns impedeixen que se'n beneficiïn altres que els necessiten realment.

Avui, els serveis socials estan tan “erosionats” per persones que no els necessiten realment, per empreses poderoses que n’abusen o per una gestió incorrecta, que sovint no arriben als qui els necessiten de debò. No ho podem tolerar, ni excusar les seves causes.

I això sense parlar de les diferències que una incorrecta distribució de les riqueses ha generat entre els països. No hi ha “països pobres” i “països rics” sinó països empobrits i països enriquits.

 

PREGUNTES per al diàleg.

 

1. El missatge central de la festa d’avui coincideix força amb les diferents declaracions de l’ONU sobre “Drets Humans”,  “Drets dels Infants”, ... Busqueu-hi diferències i coincidències.

 

2. L’evangeli d’avui fa inclusió amb l’evangeli de les Benaurances (Mateu 5, 1ss). A la paraula “feliços” aquí hi correspon l’expressió “veniu beneïts del meu Pare”. Compareu els dos textos.

 

 

Amb aquest diumenge acaba l’actual Any A del Calendari litúrgic. Diumenge que ve començarem, amb l’Advent, l’Any B. I llegirem preferentment l’Evangeli de Marc.

 

Diumenge vinent, 33è. de durant l'any A.

  

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat). 

Anar-se’n.     Celebra-ho.    Paràbola.  

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Paràbola.

  

→ Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 33. A.

 

→ Veure també Relectures:  Diumenge 3 de l’any A.

 LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Proverbis 31:10-13, 19-20, 30-31).

Que en té de valor una bona esposa!

És molt més preuada que les perles.

El cor del seu marit hi confia,

no són escassos els guanys que en traurà.

Durant tota la vida el farà feliç i no desgraciat.

Es procura la llana i el lli,

que les seves mans transformen com vol.

Pren a les mans la filosa,

i els seus dits agafen el fus.

Obre les mans als pobres,

allarga el braç als indigents.

L’encant és aparença;

la bellesa s’esvaeix;

l’esposa que creu en el Senyor

és la que val tots els elogis.

Dediqueu-li cants pels fruits del seu treball:

que la seva obra l’elogiï davant de tot el poble. 

 

2ª LECTURA (1ª Tessalonicencs 5:1-6).

Germans,

no cal que us escrivim quan i a quins moments

arribarà el Dia del Senyor:

vosaltres mateixos ja sabeu prou bé

que vindrà com un lladre a la nit.

La gent es pensaran que tot està en pau i ben assegurat,

quan de sobte vindrà la devastació,

com els dolors a la dona que ha de tenir un fill,

i no se n’escaparà ningú.

Però a vosaltres, germans,

que no viviu en la foscor,

aquell dia no us podrà sorprendre com un lladre,

ja que tots sou fills de la llum i del dia.

No som pas de la nit ni de la foscor.

Per això no hem de dormir, com els altres,

sinó vetllar i viure sòbriament.

 

 

EVANGELI. (Mateu 25:14-30).

(En blau allò que correspon a la versió llarga).

 

En aquell temps,

Jesús digué als deixebles aquesta paràbola:

«Un home que se n’anava fora del país,

cridà els seus administradors i els confià els seus béns.

A un li donà cinc milions,

a l’altre dos

i a l’altre un,

segons la capacitat de cadascú,

i se n’anà.

 

El qui n’havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi,

i en guanyà cinc més.

També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més.

Però el qui n’havia rebut un

guardà en un amagatall els diners del seu amo.

 

Al cap de molt temps l’amo tornà

i els demanà comptes.

Es presentà primer el qui havia rebut cinc milions,

portà també els cinc que havia guanyat i digué:

Senyor, m’havíeu confiat cinc milions

i n’he guanyat cinc més.

L’amo li va dir: Molt bé.

Ets un administrador bo i de tota confiança.

El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment.

Ara t’encomanaré molt més.

Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

 

Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué:

Senyor, m’havíeu confiat dos milions

i n’he guanyat dos més.

L’amo li va dir: Molt bé.

Ets un administrador bo i de tota confiança.

El que t’havia encomanat, ho has administrat fidelment.

Ara t’encomanaré molt més.

Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

 

Es presentà també el que n’havia rebut un, i digué:

Senyor, sé que sou un home exigent,

que voleu collir on no havíeu sembrat

i aplegar on no havíeu escampat.

Per això vaig tenir por

i vaig amagar els vostres diners.

Aquí teniu allò que és vostre.

L’amo li contestà:

Ets un administrador dolent i gandul.

¿Tu sabies que vull collir on no he sembrat

i aplegar on no he escampat?

Doncs havies de posar al banc els meus diners,

i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos.

Preneu-li aquest milió i doneu-lo al qui en té deu,

perquè als qui tenen,

els donaré encara més i en tindran a vessar,

però als qui no en tenen,

els prendré fins allò que els queda.

I aquest administrador inútil,

traieu-lo fora, a la fosca.

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.»

 

LLENGUATGE. 

1. Estem arribant al final de l’Any Litúrgic.

L’Evangeli de Mateu ens ha anat presentant el “camí de la Vida” a través del “camí de Jesús”. El Natzaré, que havia començat el seu camí a Betlem (una manera d’indicar que el seu camí connecta amb tota la Història anterior, i la continua), al final ha arribat a Jerusalem, la ciutat on l’aliança de Déu amb Israel havia estat segrestada pels grans sacerdots i notables del poble. Jesús ha denunciat aquesta situació, s’ha enfrontat a les autoritats i ha reconstituït el “poble elegit”, personificat primer en els “12 apòstols”, i després en “la Comunitat dels germans”.

 

2. Després que les autoritats ja han decidit matar Jesús, Mateu posa en boca d’ell un llarg discurs, anomenat discurs escatològic perquè parla de la fi dels temps, o millor, del final del camí (eskhatos = final).

És el cinquè i últim dels grans “discursos” que articulen l’Evangeli de Mateu, en paral·lelisme amb els cinc discursos de Moisès en el Deuteronomi (que significa “Segona Llei”).
Moisès, abans de morir, s’acomiada del seu Poble donant-los les últimes instruccions per la nova etapa que començaran quan entrin a la Terra Promesa.

 

3. També Jesús, Nou Moisès en el llenguatge de Mateu, es dirigeix als deixebles. Abans de morir, els explica la nova situació en què es trobaran i les actituds que hi hauran de tenir.

En la paràbola d’avui (que forma part d’aquest Discurs escatològic) Jesús els parla d’un home que va fer un llarg viatge: clara referència a la seva mort i a l’absència que experimentaran els deixebles abans no torni.

 

4. El discurs acaba presentant-nos el “judici final” presidit pel Fill de l’Home. (Ho llegirem diumenge que ve, que marcarà l’acabament de l’Any Litúrgic A).
 

Cal tenir en compte que aquest Discurs escatològic és la resposta que Mateu posa en boca de Jesús a una pregunta dels deixebles. Els deixebles havien mostrat a Jesús les meravelloses construccions del Temple vistes des de la Muntanya de les Oliveres. Però Jesús els adverteix que de tot allò no en quedarà pedra sobre pedra (Mateu 24,2). És aleshores quan els deixebles li pregunten quan passarà això i quin serà el senyal de la teva vinguda i de la fi del món?

Els deixebles, com la majoria dels Jueus, consideraven que serien simultanis els tres esdeveniments: la Vinguda definitiva del Messies, que faria innecessari el temple i que per això seria destruït, i la Fi d’aquest món, per deixar lloc al Nou Món definitiu.

 

5. Les diferents seccions d’aquest llarg discurs estan centrades en el personatge que arriba: el Fill de l’Home, que és anomenat “l’espòs” (Mateu 25,1), o “l’amo” en aquesta paràbola d’avui.

En l’evangeli d’avui es tracta d’un “home” que marxa per fer un llarg viatge (al·lusió, com ja he dit, a la mort de Jesús, experimentada pels deixebles com a “absència”). Per això confia els seus bens als seus servents (deixebles), a cadascú segons la seva capacitat.

 

6. Quan torna després de molt temps, els demana comptes, i es mostra molt generós amb els servents que han fet rendir els talents que havien rebut.
L’evangeli parla de “talents”, una mesura de pes corresponent a uns 25 kgs. de plata. El Missal català ho tradueux per “milions”. Potser en aquest cas hauria estat millor mantenir la paraula “talent”, donat el seu significat simbòlic.

La generositat de l’amo es manifesta no solament perquè augmenta els bens confiats als servents bons sinó, i sobretot, perquè els invita a participar de la seva mateixa vida: “Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor”. Literalment:  “Entra al goig del teu Senyor”. No podien rebre una recompensa més gran! De servents passen a ser socis amics.

 

7. Però sorprèn la duresa amb el “servent dolent i peresós”. Com en el cas de les cinc noies que no havien pres oli per les seves torxes (diumenge passat), aquest servent peresós és llançat fora, a les tenebres.

¿No és massa dura la reacció d’aquest “amo”, que representa Déu?

El servent peresós, en realitat no ha fet cap mal; només ha estat peresós i covard...

 

8. Com ja vaig comentar diumenge passat, “estar fora, a la fosca”, no és cap càstig sobreafegit. És simplement el vessant negatiu de no haver acceptat el do ofert.
Si acluquem els ulls, ens quedem a les fosques. No és un càstig; és només la conseqüència de tancar els ulls, ja que els ulls humans, per veure-hi, han d’estar oberts.

 

9. Però, a més: què vol dir en aquest cas ser un bon servent? Què vol dir administrar bé els “talents” rebuts?

Encara que això depèn dels dons que cadascú ha rebut, en definitiva el bon servei consisteix en això: “tenia gana i em donàreu menjar, tenia set i em donàreu de beure...”. Per contra, el mal servei consisteix en això: “tenia gana i no em donàreu menjar, tenia set i no em donàreu de beure...” (com llegirem diumenge que ve).

En realitat els “talents rebuts” es concreten en un “cor amb capacitat d’estimar”.

Si estimem, haurem estat uns bons administradors i serem invitats a participar en el goig de Déu; si no estimem, el cor rebut queda malaguanyat, encara que podrà ser “compensat” per l’amor dels altres: “...doneu-lo al qui en té deu..., perquè als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar, però als qui no en tenen, els prendré fins allò que els queda”.

 

MISSATGE.

10. Els “talents” rebuts són per fer-los fructificar.
En l’Evangeli de Joan s’expressa això mateix amb una comparança diferent: “Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més” (Joan 15,2).

En realitat, això de “donar fruit” no és pas una feina afegida a la vida, sinó que és el sentit de la vida.

RESPOSTA.

11. En la nostra societat no està de moda preguntar-se sobre el sentit de la vida. En canvi s’ha posat de moda una espècie de “vitalisme”, com si viure fos només “viure”. Això, teòricament (viure és “viure”) pot semblar la cosa més “normal”, però en la pràctica no funciona.

En la pràctica, l’ésser humà experimenta que viure vol dir viure per; i viure per comporta donar un sentit vàlid a la pròpia vida.

De fet, també aquells que només intenten “viure”, en la pràctica també “viuen per”: per divertir-se, per passar-ho bé, per ser rics, per fer experiències, ...

 

És ben cert: tots desitgem el plaer i la felicitat. Però el plaer i la felicitat no són coses objectives que es poden aconseguir buscant-les directament. El plaer i la felicitat són realitats subjectives, que experimentem com a fruit d’una vivència.

12. Hi ha un primer nivell de plaer (que compartim amb els animals) que és el resultat de satisfer les necessitats, físiques o psíquiques. Menjar és plaent quan tenim gana; però ens repugna quan estem tips. Un bany d’aigua fresca ens ve molt bé quan estem acalorats; però no ens agrada si estem enfredorits. També ens dona plaer la companyia d’una persona estimada quan ens sentim sols; o el plaer d’aprendre quan ens sentim ignorants.

 

13. Hi ha un segon nivell de plaer o de felicitat, més específicament humà, que no depèn de les nostres necessitats sinó del desenvolupament de les nostres capacitats amb l’exercici de la creativitat.
Les capacitats humanes són moltíssimes, i en cada un de nosaltres poden créixer, però també decréixer. Depèn en part de si les cultiven o no. Les arts, els esports, la ciència, la comunicació, ... en són un clar exemple.

 

14. Però els Humans podem experimentar encara una altra forma de felicitat que podríem dir-ne del tercer nivell.
Quan ens trobem amb altres persones, si les atenem, si les tenim en compte, si hi “sintonitzem”, si responem amb gust a la seva “presència”... és possible vagi naixent una “felicitat” que ens porta a sentir aquella presència com un do, i fa de la nostra vida una resposta a aquest “do”.

És cert que aquesta situació pot generar frustració quan no és corresposta. Però, si la resposta és mútua, genera una felicitat profunda, difícil d’explicar, i fins i tot de conceptualitzar.

És una forma de felicitat que neix de la generositat. Ens ve de la mútua presència i de la mútua resposta experimentades com a do mutu i gratuït.
Com a do, aquesta felicitat ja no depèn de la realització de les nostres capacitats, però n’activa moltes i en crea de noves.

 

15. Aquesta felicitat ens prepara per “entrar” en la FELICITAT DE DÉU MATEIX (quan ens hi sentim convidats).
L’Evangeli s’hi refereix quan diu “Entra al goig del teu Senyor”. No és una expressió metafòrica sinó ben real.
 
En canvi, quan algú descarta la generositat es manté incapaç de gaudir de la “Festa de la generositat” de què ens parla l’Evangeli. Per al “no-generós”, entrar a la Festa de la Generositat seria desagradable. S’hi trobaria com un os fora de lloc. L’Evangeli ho descriu parlant de “plors i cruixir de dents”.

 

16. La 1ª Lectura d’aquest diumenge ens presenta la “bona esposa” com un exemple de vida generosa.
És de justícia reconèixer el bé extraordinari que la generositat femenina ha estat i és per a la Vida Humana.
Amb tot, caldria superar la visió encara masclista d’aquesta Lectura (de més de 2500 anys d’antiguitat).
Encara avui, sovint es considera que la “igualtat” entre “dona” i “home” ha de portar a que les dones siguin “com els homes”. Però són molts els camps en els quals aquesta “igualtat” hauria de portar els homes a ser “com les dones”.
La generositat és un d’aquests camps.

 

PREGUNTES per al diàleg. 

1. Segur que haureu experimentat la felicitat de la generositat. Mireu de recordar algun moment especial i, si ho creieu oportú, compartir-ho amb la resta del grup.

 

2. El contrari de la “convivència generosa” és l’entotsolament en el propi JO. El contrari de la comunió és la soledat. Però no és el mateix “estar sol” que “sentir-se sol”. Comenteu les diferències, sobretot en relació al goig de la comunió.

 

3. La trobada de la comunitat és un tast avançat del goig del Senyor, que ens arriba com un do rebut. Sentim agraïment envers els altres per aquest do rebut? (“Eucaristia” significa “Acció de gràcies”).