Diumenge vinent, 5è. de Pasqua. B.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

 “Jo sóc”.    Demanar (Pregar).       Sarment.

 

→ Veure també: RELECTURES: Diumenge 5è. de Pasqua.

Nota.
L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això ha comportat que, en tots els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços quedin canviats. Ara, clicant l’enllaç d’una cita bíblica, anireu a la Pàgina d’Inici. Després escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol.

 

1ª LECTURA.  (Fets 9:26-31).

En aquell temps,

Saule arribà a Jerusalem,

i allà intentava incorporar-se als creients,

però ells no creien que s’hagués convertit,

i tots el defugien.

Llavors Bernabé el prengué pel seu compte,

el presentà als apòstols,

i els contà com, pel camí,

el Senyor se li havia aparegut i li havia parlat,

i amb quina valentia havia predicat a Damasc

el nom de Jesús.

 

Des d’aquell moment convivia amb ells

a Jerusalem amb tota llibertat,

predicava amb valentia el nom del Senyor,

conversant i discutint amb els jueus de llengua grega.

Aquests es proposaren de matar-lo,

però els germans, que ho saberen,

l’acompanyaren a Cesarea i el feren marxar a Tars.

 

L’Església vivia en pau per tot Judea, Galilea i Samaria.

Així creixia, s’anava edificant,

i vivia constantment a la presència del Senyor,

confortada per l’Esperit Sant. 

 

2ª LECTURA (1ª de Joan 3:18-24).

Fillets,

que el nostre amor no sigui només de frases i paraules,

sinó de fets i de veritat.

Llavors coneixerem que ens mou la veritat

i la nostra consciència es mantindrà en pau davant de Déu.

Perquè si la nostra consciència ens acusa,

pensem que Déu és més gran que la consciència,

i que ell ho sap tot.

 

Estimats,

si la consciència no ens acusa,

podem acostar-nos a Déu amb tota confiança,

i obtindrem el que li demanem,

perquè complim el que ens mana

i fem allò que és del seu grat.

 

El seu manament és que creguem en el seu Fill Jesucrist

i que ens estimem els uns als altres

tal com ens ho té manat.

Si complim els seus manaments,

ell està en nosaltres i nosaltres en ell.

I, per l’Esperit que ens ha donat,

coneixem que ell està en nosaltres.

 

 

EVANGELI. (Joan 15:1-8).

 

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater.

La sarment que no dóna fruit en mi, el Pare la talla,

i la que dóna fruit, l’esporga i la neteja

perquè encara en doni més.

Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat.

 

Estigueu en mi i jo en vosaltres.

Així com la sarment, si no està en el cep,

no pot donar fruit,

tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi.

Jo sóc el cep i vosaltres les sarments.

Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit,

perquè sense mi, no podríeu fer res.

Si algú se separa de mi, és llançat fora,

com ho fan amb les sarments,

i s’asseca.

Les sarments, un cop seques,

les recullen, les tiren al foc i cremen.

Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres,

podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu.

La glòria del meu Pare és

que vosaltres doneu molt de fruit

i sigueu deixebles meus».

B. LLENGUATGE.

 

1. De certes persones diem que són “uns manetes”: poden arreglar-nos tant un rellotge antic, com una làmpada, una porta, una persiana, un endoll...

Qui és Jesús? No sabem si era un manetes, però, segons l’Evangeli de Joan, ell és tot allò que els altres necessiten.
Per als qui se senten perduts, ell és el bon pastor (Joan 10,11); per als qui es troben aclaparats per la mort, és resurrecció i vida (Joan 11,25); per a les persones assedegades, és font d’aigua viva (Joan 4,10); per a la multitud famolenca, és pa de vida (Joan 6,35); per als cecs, és llum (Joan 8,12); per als paralítics, és camí (Joan 14,6);...

 

2. Qui és Jesús? És l’home pels altres. També ho podríem dir al revés: Els “homes pels altres”, en els Evangelis, venen personificats en Jesús. Per això no es pot fer una “biografia individual” de Jesús a partir dels Evangelis. Aquests exclouen que ens quedem en un sol individu concret i singular. Els Evangelis ens parlen de Jesús per parlar-nos dels Humans.

Posant aquests complements a l’expressió nuclear “jo sóc” (que és el nom de Déu. Èxode 3,14), l’Evangeli de Joan, amb un llenguatge diferent, repeteix allò que ens diu també l’Evangeli de Mateu: Jesús és Emmanuel (“Déu amb nosaltres” Mateu 1,23).

 

3. “Jo sóc...  el cep veritable”...

Si som “sarments”, necessitem un cep.

La ciència actual ha descobert que tots els humans, amb tots els vivents de la Terra, formem una única Vida, que ha anat evolucionant prenent formes molt diverses. Tots plegats som com un únic i gran arbre de moltes branques que té el seu inici en una primera i única cèl·lula.

Això que la ciència moderna ha descobert, el missatge cristià ho havia intuït, pel que fa als humans, quan ens diu que “tots som germans”.

Com a vivents, tots experimentem que la vida no comença ni acaba en nosaltres. Som petits branquillons del gran arbre de la Humanitat. Estar units a l’arbre vol dir participar de la seva vida; separar-se’n, significaria separar-se de la vida. La solidaritat no és només una qüestió moral sinó vital.

 

4. L’evangeli d’avui ens parla del gran arbre de la Humanitat concretant-lo en el cep.

El “cep” i la “vinya” eren un dels símbols importants de la predilecció de Déu pel Poble Elegit. La vinya del Senyor de l'univers sou vosaltres, poble d'Israel. Vosaltres, gent de Judà, éreu la seva plantació predilecta (Isaïes 5,7). En l’evangeli de Joan veiem que aquesta predilecció s’estén a tota la Humanitat. “Jo (l’Home) sóc el cep veritable” (Joan 15,1).

Com a membre del poble d’Israel, Jesús acompleix la missió del Poble Elegit de ser en el món testimoni de la predilecció de Déu. “El meu Pare és el Vinyater”.

Com a Home, Jesús personifica la nova Humanitat que, com un cep, vincula i vivifica totes les sarments.

 

5. El cep és una planta que destaca per l’abundància del seu fruit. Les sarments neixen i creixen per donar fruit. Cal netejar-les i podar-les cada any perquè donin més fruit; si no, la saba del cep es “gasta” en les sarments velles, que només poden oferir penjolls esquifits.

L’expressió: “La sarment que no dóna fruit, el Pare la talla”, pot semblar dura. Si pensem en la sarment tallada, sembla un abús. Pot suggerir la idea d’un vinyater que “explota” les sarments (que som nosaltres). ¿Només se’ns valora pel nostre rendiment?

 

6. En aquell temps tothom coneixia l’acció experta del vinyater, ja que moltes famílies tenien la seva pròpia vinya, per petita que fos, o almenys una parra a l’entrada de casa.

Cal distingir dues accions diferents: tallar una sarment, i podar-la.

Una sarment només es talla quan ja és morta. El senyal de que ja és morta és que no dóna fruit. Tallant-la, el vinyater ni la mata ni li fa cap mal, perquè ja no rebia vida del cep.

Aplicant això a la comunitat, la sarment que no dóna fruit és que s’ha separat del cep: no té vida ni pot donar fruit. Tallant-la no se li fa cap mal perquè, en realitat, ja no forma part del cep. D’aquí l’afirmació de Jesús: “Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense mi, no podríeu fer res” (Joan 15,5).

 

7. Una altra cosa és podar. Es poda una sarment perquè doni més fruit, i així pugui rebre més vida. La quantitat de fruit donat marca la quantitat de saba que es pot rebre. La quantitat de vida donada marca la quantitat de vida rebuda. Passa com en un conductor elèctric: si s’hi connecta una bombeta de 500 watts, rep 500 watts; si s’hi connecta una bombeta de 10 watts, rep 10 watts.

És per això que es poda una sarment: perquè, donant més fruit, rebi més vida.

Amb el llenguatge de la poda, Jesús està també oferint als seus deixebles la interpretació de la seva Passió i Mort. Recordem que aquest relat està posat després del comiat de Jesús i mentre van cap a l’hort de Getsemaní on començarà la seva Passió (la Poda). També ofereix la interpretació de les persecucions que patia la comunitat cristiana.

 

Seria un error pensar que “donar fruit” significa només “fer coses per als altres”. El fruit és la nostra mateixa vida en la mesura que pren la forma de vida que es dóna. Jesús a la creu és l’expressió màxima de la vida feta “fruit”. Un malalt immobilitzat en el seu llit pot ser igualment imatge d’una vida que es dóna. El criteri del fruit no és l’eficàcia externa sinó l’amor.

 

8. ...podreu demanar tot el que desitgeu...

Els nostres desigs poden prendre dues direccions oposades:

-a) mantenir i guardar la nostra pròpia vida, independentment de la resta. Són desigs sense futur perquè estan en contradicció amb el projecte creador de Déu; o

-b) associats a Jesús, connectar amb el projecte de Déu. “Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu”. Hi ha coincidència entre els nostres desigs i el projecte de Déu. Som “socis i beneficiaris” d’una mateixa i gran empresa que no farà fallida. Més encara: els horitzons de l’empresa van molt més enllà de tot allò que ara puguem desitjar.

 

C. MISSATGE.

9. La solidaritat amb la Humanitat és la condició indispensable per viure. Dit al revés: viure és “viure pels altres”. Viure pels altres comporta, de fet, acceptar que la nostra vida inicial  (la “vida tinguda”) vagi essent “podada” en molts punts, fins a convertir-se plenament en “vida donada”. Un cop s’ha entrat en la dinàmica de la vida donada, els nostres desigs es faran realitat, fins i tot més enllà del que som capaços de desitjar.

 

D: RESPOSTA.

10. En la mesura que anem descobrint què vol dir realment viure, podem decidir fer-ho amb generositat, i gaudir-ne. “Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa” (Joan 15,11).

A vegades sembla que en la nostra església està sorgint un pessimisme mal dissimulat sobre el futur. ¿No serà que confonem el cep amb les sarments? ¿No serà que no entenem que la sarment que dóna fruit, el Pare l’esporga i la neteja perquè encara en doni més? ¿No ens estarà passant com a aquells dos deixebles que, recordant Jesús cadàver, no el reconeixien com a Crucificat vivent? (Lluc 24,13).  

Avui, a l’Església, estem en temps de poda. La poda és un bé; un bé urgent. Cal podar moltes sarments alliberant-les de residus inútils d’una situació de Cristiandat que ja ha passat; i disposar-se a rebre saba nova per viure, i donar molt de fruit.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Sentint-nos cristians adults, pensem quines sarments de l’Església o de la nostra comunitat o de nosaltres mateixos caldria “podar”.

 

2. En la nova situació de pluralisme religiós, ¿veiem les altres Religions com una competència o com una oportunitat? Si hi veiem una oportunitat, en què consisteix aquesta oportunitat? És una oportunitat per a “convertir-los” o per a “convertir-nos”? Què vol dir “convertir-se”?

 

 

Diumenge vinent, 4rt. de Pasqua. B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

 

Bons (“bons del tot”).    Conèixer.     Pare.    Pastor (i Ovelles).

 
 

→ Veure també: RELECTURES: Diumenge 4rt. de Pasqua.

 

→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Pastor. 

 Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això ha comportat que, en tots els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços quedin canviats. Ara, clicant l’enllaç d’una cita bíblica, anireu a la Pàgina d’Inici. Després escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol.

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Fets dels Apòstols 4:8-12).

En aquells dies, Pere, inspirat per l’Esperit Sant, digué:

«Magistrats i notables del poble,

si avui ens demaneu compte

d’això que hem fet en bé d’un invàlid,

i voleu saber qui l’ha posat bo,

sapigueu, vosaltres i tot el poble d’Israel,

que aquest home, el teniu sa davant vostre

pel poder del nom de Jesucrist, el Natzarè.

Vosaltres el vau clavar a la creu,

però Déu el va ressuscitar d’entre els morts.

Ell és “la pedra que vosaltres, els constructors, havíeu rebutjat,

i ara corona l’edifici”.

La salvació no es troba en ningú més,

perquè, sota el cel,

Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos.» 

 

2ª LECTURA (1 Joan 3:1-2).

Estimats,

mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare:

Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som.

Per això el món no ens reconeix

com no l’ha reconegut a ell.

Sí, estimats:

ara ja som fills de Déu,

però encara no s’ha manifestat com serem;

sabem que quan es manifestarà,

serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és.

 

 

EVANGELI. (Joan 10:11-18).

En aquell temps, Jesús parlà així:

«Jo sóc el bon pastor.

El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles.

El qui no és pastor, sinó que treballa només a jornal,

quan veu venir el llop,

fuig i abandona les ovelles, perquè no són seves.

És que ell només treballa pel jornal,

i tant se li’n dóna de les ovelles.

Llavors el llop les destrossa o les dispersa.

 

Jo sóc el bon pastor.

Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare,

jo reconec les meves ovelles,

i elles em reconeixem a mi,

i dono la vida per elles.

 

Encara tinc altres ovelles, que no són d’aquest ramat.

També les he de conduir jo,

i faran cas de la meva veu.

Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor.

 

El Pare m’estima perquè dono la vida

i després la recobro.

Ningú no me la pren.

Sóc jo qui la dono lliurement.

Tinc poder de donar-la i de recobrar-la.

Aquesta és la missió que he rebut del Pare.»    

 

B. LLENGUATGE.

1. Sorprèn la radicalitat de les paraules que l’Evangeli de Joan posa en boca de Jesús. L’expressió “Jo sóc el bon pastor” es contraposa a unes paraules anteriors (no llegides avui) en què Jesús declara que “tots els qui han vingut abans de mi eren lladres i bandolers” (Joan 10,8). Com si digués: fins ara no hi ha hagut autèntics “pastors”, sinó aprofitats i explotadors. En canvi, “jo sóc el bon pastor” perquè “el bon pastor dóna la vida per les seves ovelles”.

Abans havia dit: “Jo sóc la porta de les ovelles” (Joan 10,7). Fins a Jesús no hi havia hagut “porta” per acostar-se a les ovelles, i els que de fet s’hi acostaven, era per aprofitar-se’n (No entraven per la “porta” sinó que assaltaven la pleta o el corral).

 

2. Que Jesús sigui la porta de les ovelles vol dir que l’única manera correcta i legítima d’acostar-se a les ovelles és compartint amb elles la pròpia vida. Acostar-se a elles per manar, dirigir, adoctrinar, colonitzar, convertir, aprofitar-se’n,... és ser lladre o bandoler.

3. “Donar la vida per les ovelles” és la missió que Jesús ha rebut del Pare. Per això Jesús coneix i és conegut pel Pare. Anomenem “pare” a aquell que és la font de la nostra vida. Jesús, donant la vida per les ovelles, també les coneix i és conegut vitalment per elles.

Donant la vida, Jesús no és només model de l’autèntic pastor sinó també model de l’autèntic ésser humà, creat a imatge i semblança de Déu-Pare.

 

4. “Tinc altres ovelles, que no són d’aquest ramat...”

La traducció del Missal queda molt ambigua quan tradueix amb una mateixa paraula, “ramat”, dues paraules que en l’original grec tenen significats diferents: “aulés” (que significa corral, clos, pleta...) i “poimen” (que significa ramat).
Després que els creients en Jesús hem format, de fet, una nova Religió (la Religió Cristiana), hi ha el perill d’entendre aquestes paraules com si tothom hagués de formar part d’aquesta Religió, constituint així “un sol ramat amb un sol pastor”. Però les paraules que l’Evangeli posa en boca de Jesús no tenen un significat confessional o de pertinença a una determinada Religió, sinó que tenen un significat humà. La traducció podria ser: “Tinc altres ovelles que no són d’aquesta pleta. També les he de conduir jo, i faran cas de la meva veu. Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor”.

Hi ha diferents “pletes” (És a dir: diferents Religions, Cultures, Pobles,...). Des de cada pleta es pot “escoltar” la veu de l’Home. Jesús és l’Home. La seva “veu” no és exclusiva de cap Religió, i invita tots els humans a relacionar-nos entre nosaltres donant cadascú la seva vida pels altres. Així es fa un sol ramat; és a dir: una sola Humanitat, unida pels vincles de la generositat. I també hi haurà un “sol pastor”: Jesús, no pas entès com a fundador d’una determinada Religió sinó com aquell que (en el nostre llenguatge) personifica “tots els humans” (dones i homes) que donen la vida per fer Humanitat.

5. Res no impedeix que hi hagi diferents “pletes” o “corrals”; és a dir: diferents Cultures i Religions; i que tinguem diferents Esquemes mentals i Llenguatges. El que importa és constituir un sol “ramat” (una sola Humanitat) en què les diferències no hi siguin utilitzades per separar sinó per completar. Així les diferències es converteixen en motiu de diàleg, de col·laboració i de mutu enriquiment.

Això exclou tota intenció proselitista o colonitzadora. En si mateixes, les Religions no són ni vertaderes ni falses. Són llenguatges.
A través d’elles allò que expressem és el que cadascú té al cor. Podem tenir-hi sentiments alienants i injustos, o sentiments de fidelitat a Déu i a l’Home. Els diferents comportaments religiosos esdevindran bons o dolents segons allò que el cor hi expressi. Per això, en els Evangelis, “convertir-se” no significa canviar de Religió sinó canviar de cor, obrint-lo als altres.

 

6. "... dono la vida i després la recobro".
Aquestes paraules no signifiquen fer un pas enrere donant, primer, la vida i reprenent-la després. La “mort” no és un joc. Jesús dona realment la seva vida per les ovelles, i és precisament aquesta vida donada la que serà la seva nova vida o resurrecció.
La vida de cada un de nosaltres comença sempre essent una vida rebuda. En cada un de nosaltres esdevé vida tinguda. I la vivim en plenitud quan en fem vida donada.
La vida humana no és mai una realitat purament individual. Sempre la vivim rebent-la i donant-la. Només podem “viure” convivint. I, evidentment, els qui reben la nostra vida donada ens fan un gran regal, ja que fan possible la nostra existència com a vivents.
En l’evangeli d’avui Jesús s’aplica a si mateix la màxima dita per a tothom: “Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà” (Lluc 9,24).

 

7. NOTA.

El llenguatge “pastor/ovelles” és molt clar, però pot resultar una mica perillós. Jesús no va reclamar mai el títol de “pastor”, ni mai va considerar als altres “ovelles”. Va ser la Comunitat cristiana que, un cop feta l’experiència de la resurrecció de Jesús, va anar aplicant-li aquells títols que millor expressaven la seva fe en Ell: “Senyor”, “Bon Pastor”, “Camí, Veritat i Vida”, “Llum”... Aquests títols concreten l’expressió forta del “Jo sóc”, que és el nom de Déu mateix: “Jahvé” = “Jo sóc”.

La Comunitat Cristiana, aplicant a Jesús noms divins, ni el deshumanitza ni el “divinitza” com si hi haguessin dos Déus. És una manera d’expressar que els humans som invitats a participar de la Vida mateixa de Déu, i que la plenitud d’aquesta participació s’ha fet "visible" en l’Home-Jesús.

Aquest llenguatge aplicat a Jesús de cap manera pot legitimar que hi hagi categories entre els germans o membres de la Comunitat. En concret, no serveix per establir-hi dos nivells: “pastors” i “ovelles”. En tot cas, tots som pastors, perquè tots donem la vida, i tots som ovelles, perquè tots rebem la vida, de Jesús i els uns dels altres. I d’aquest intercanvi ningú no n’ha de quedar exclòs, encara que no sigui de la nostra pleta (Marc 9,38).

C. MISSATGE.

8. Viure donant i rebent la vida, des de la llibertat i excloent tota forma de servitud, és allò que ens fa autènticament “humans”, deixebles i imitadors de l’Home (per nosaltres, personificat en Jesús). Cap altre nom, d’aquells que confereix el món (rei, dirigent, pastor, mestre, amo, senyor, pare,...) no ens ha estat donat per poder realitzar-nos (1ª Lectura: Fets 4,12). Compareu també amb Mateu 23,8).

 

 D: RESPOSTA.

9. La nostra resposta, en aquest cas, podria ser doble:

A) Viure en la confiança d’estar guiats per un bon pastor, el qual no està pendent d’aprofitar-se del ramat sinó de com ajudar totes i cada una de les ovelles. Els relats evangèlics, que ens presenten l’exemple de Jesús, són una autèntica “guia per la nostra vida”, interpretats des de la vivència de la “vida que es dóna” (Comunitat).

B) Sembla que entre nosaltres hi ha hagut un autèntic abús de la paraula “pastor” creant categories dintre el ramat.
Cal corregir-ho. El component de passivitat, implícit en la idea de “ovelles”, no s’adiu amb persones adultes, cridades a ser imatges de Déu-Creador.

La fidelitat a l’Únic Pastor ens urgeix a repensar les relacions personals dintre la nostra Església a fi que siguin realment de fraternitat. I això s’ha de fer tant per part dels qui encara som considerats “pastors”, com dels qui encara s’empenyen en considerar-se (només) “ovelles”.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Existeixen les autoritats civils. A vegades també es parla de les autoritats eclesiàstiques. ¿Quines diferències hi ha entre aquestes dues classes d’autoritats?

2. En les comunitats que tenen assignat un mossèn, ¿aquest és un subaltern del bisbe per fer allò que el bisbe disposa, o és un enviat del bisbe per servir la vida de la Comunitat? Dit d’una altra manera: l’obediència del mossèn ha d’anar dirigida directament “al bisbe” o “a (la vida de) la Comunitat”?

 

Diumenge vinent, 3er. de Pasqua. B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

Camí.   Convertir.  Cos.   Creure.    Escriptures.   Fantasma  (Esperit).    Fe.   Ferides.   Fill de l’home.   Jerusalem.   Messies.   Mort.   Pa (Eucaristia).   Pau (us dono la ).   Tocar (de tacte).   Tres dies.   Ulls.    Veure.

 

→ Veure també: RELECTURES: Diumenge 3er. de Pasqua. B.

Nota.
L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això ha comportat que, en tots els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços quedin canviats. Ara, clicant l’enllaç d’una cita bíblica, anireu a la Pàgina d’Inici. Després escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol

 

1ª LECTURA.  (Fets dels Apòstols 3,13-15.17-19).

En aquells dies, Pere digué al poble:

«El Déu d'Abraham, d'Isaac i de Jacob,

Déu dels nostres pares,

ha glorificat Jesús, el seu Servent,

que vosaltres vau entregar i vau negar,

quan Pilat creia que l'havia de deixar lliure.

Ell era l'innocent i el sant,

però vosaltres el vau negar

i vau demanar a Pilat que us indultés un assassí,

mentre matàveu el qui ens obre el camí de la vida.

Però Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts.

Nosaltres en som testimonis.

Ja sé, germans, que ni vosaltres

ni els vostres dirigents no sabíeu què fèieu,

però així Déu ha complert allò que havia anunciat

per boca de tots els profetes:

que el seu Messies havia de patir.

Ara, doncs, penediu-vos i convertiu-vos,

i seran esborrades les vostres culpes.» 

 

2ª LECTURA (1 Joan 2,1-5a).

Fillets,

us escric això perquè no pequeu.

Però si algú pecava,

recordeu que tenim prop del Pare un defensor,

Jesucrist, que és just.

Ell mateix és la víctima propiciatòria pels nostres pecats.

I no només pels nostres,

sinó pels de tot el món.

Per saber si coneixem Jesucrist,

mirem si complim els seus manaments.

Els qui diuen que el coneixen,

però de fet no compleixen els seus manaments,

són mentiders, no diuen pas la veritat.

Però els qui fan cas de la paraula de Jesucrist

han arribat de debò a estimar Déu perfecta­ment.

 

EVANGELI. (Lluc 24,35-48).

En aquell temps,

els deixebles contaven el que els havia passat pel camí,

i com l'havien reconegut quan partia el pa.

 

Mentre parlaven d'això,

Jesús mateix es presentà enmig d'ells i els digué:

«La pau sigui amb vosaltres.»

Ells, esglaiats, van creure que veien un esperit.

Jesús els digué: «¿Per què us alarmeu?

¿Per què us vénen al cor aquests dubtes?

Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix.

Palpeu-me i mireu bé;

els esperits no tenen carn i ossos com veieu que jo en tinc.»

I mentre deia això, els ensenyava les mans i els peus.

Veient-los sorpresos,

i que de tanta alegria encara no acabaven de creure-ho,

els digué: «¿No teniu aquí res per a menjar?»

Ells li donaren un tall de peix a la brasa,

i se'l menjà davant d'ells.

 

Després els digué:

«Quan encara era amb vosaltres,

us havia dit que s'havia de complir

tot el que hi ha escrit de mi en el llibre de la Llei de Moisès,

i en els dels Profetes i dels Salms.»

Llavors els obrí els ulls

perquè comprenguessin el sentit de les Escriptures,

i els digué: «Així ho diuen les Escriptures:

El Messies havia de patir

i de ressuscitar d'entre els morts el tercer dia,

i calia predicar en nom d'ell a tots els pobles,

començant per Jerusalem,

la conversió i el perdó dels pecats.

Vosaltres en sou testimonis.»

 

B. LLENGUATGE.

 

1. No ens ha de sorprendre la no coincidència dels tres relats d’aparicions que trobem com acabament dels evangelis de Mateu, Lluc i Joan. (Recordem que en l’Evangeli de Marc no hi ha aquests relats. Els que ara hi ha no són originals sinó afegits més tard).

Aquests relats no són la crònica d’un fet objectiu sinó narracions surrealistes destinades a expressar i celebrar els efectes que la resurrecció de Jesús genera en els creients. Amb un “llenguatge de superfície” s’expressa una realitat profunda. Aquesta és expressada necessàriament amb llenguatges diferents perquè es tracta d’una realitat subjectiva; és a dir: té els seus efectes en l’interior de cada persona, i en cada persona hi provoca ressonàncies diferents.

2. A vegades pensem que “real” i “subjectiu” s’exclouen; però no és així. Al contrari: la realitat subjectiva és la més pròpia i constitutiva de l’ésser humà. Cada ésser humà és certament un “ésser objectiu”, però que esdevé “subjecte” o persona.

Quan es diu que la resurrecció de Jesús no és un fet objectiu sinó subjectiu, es vol dir que no és un fet superficial, externament visible i controlable. Si en aquell temps hi haguessin hagut reporters gràfics, cap d’ells no hauria pogut “filmar” que una gran pedra s’apartava de l’entrada del sepulcre, ni que un cadàver es reanimava, ni el jove vestit de blanc que van “veure” les dones. Tampoc no hauria tingut ocasió de filmar l’arribada de les dones al sepulcre, o el seu esglai. Tot això és llenguatge de superfície per expressar una realitat profunda i interior.

 

3. Els autors dels Evangelis no són “cronistes” sinó “evangelistes”; és a dir: anunciadors d’una bona notícia dirigida directament al “cor” de la persona, i que en cada persona tindrà ressonàncies diferents ja que el “cor” de cada persona és absolutament únic. En la Comunitat dels creients, aquestes ressonàncies poden generar una simfonia meravellosa que converteix la trobada en celebració. Per això el Evangelis poden ser considerats també Guions de celebració.

 

4. El relat d’avui, tret de l’Evangeli de St. Lluc, ve preparat pel relat dels Deixebles d’Emaús (Lluc 24,13ss). Aquest, pròpiament, no és un relat d’aparició perquè quan els dos deixebles “veuen” Jesús, no el reconeixen; i quan el reconeixen, deixen de “veure’l”. Però serveix perquè retornin a la Comunitat, i, en la Comunitat, sí que poden “veure” el Crucificat ressuscitat. (Mireu els Apunts del diumenge 3er. de Pasqua A).

“Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix”. En la Comunitat, la presència de Jesús és real i visible; no és una fantasia (“un esperit”). “Palpeu-me i mireu bé; els esperits no tenen carn i ossos com veieu que jo en tinc”. “Tenir carn i ossos” és una manera d’expressar la realitat de la presència de Jesús. Però no hem d’imaginar aquesta presència real com la conseqüència de la “reanimació” del seu cadàver. Aquell que “veuen” els creients no és un “cadàver reanimat”, sinó Jesús mateix en forma de vida donada, assumida per la Comunitat que, així, la fa corporalment visible en la comunió de la Comunitat. La Comunitat és el cos de la vida donada. La referència al “peix a la brasa” i al “sentit de les Escriptures” posen de manifest que aquesta vivència dels deixebles correspon a la trobada setmanal de la Comunitat en què es compartia l’aliment i es llegien les Escriptures.

 

5. La trobada setmanal no és la simple coincidència d’una colla d’amics en un lloc determinat. És una trobada per fer visible que la vida donada està connectada a la VIDA mateixa de Déu. A través de la trobada s’experimenta la presència de Déu amb el Crucificat assegut a la seva dreta (Lluc 22,69.  Actes 7,55.  Romans 8,34). Per això la trobada setmanal es revesteix d’un cert ritual, que li permet expressar millor aquest significat profund. El ritu hi té una funció important. El llenguatge ritual manifesta que la trobada no es queda a un nivell superficial i anecdòtic sinó que s’hi expressa la comunió entre tots els humans, i entre aquests i Déu. El llenguatge, en els ritus, adquireix un significat que els transcendeix.

Però els ritus són ambivalents. Si són presos com a llenguatge, expressen allò que signifiquen; però si són presos com a actes màgics, es converteixen en ritualisme.

El ritualisme no és llenguatge; no és comunicació; no fa comunitat.

El ritualisme és alienació. És una forma d’idolatria.

En el ritualisme, la fe en Jesús és substituïda per la fe en el ritu. 

Però, no són els ritus allò que fa present el Ressuscitat sinó la comunitat reunida, que acull la vida donada de Jesús i la vida donada de cada un dels humans que continuen la seva donació.

 

... perquè comprenguessin el sentit de les “Escriptures”.

6. A vegades es diu que el Cristianisme és una “Religió del Llibre”, juntament amb el Judaisme i l’Islam.

En certa manera és veritat: les Escriptures són importants, però només, si no perdem de vista la clau per interpretar-les.
Els deixebles s’havien fet una falsa idea del Messies, tot i que pensaven que seguien les Escriptures. Igualment els grans sacerdots van creure que aplicaven la seva Llei Escrita quan van condemnar Jesús.
L’experiència ens ensenya que podem fer de les Escriptures un ús extraordinàriament pervers. Les Escriptures només són il·luminadores si són enteses des de l’experiència i acceptació dels crucificats. Els crucificats són la clau per la seva correcta interpretació. Ho reconeixen els mateixos grans sacerdots quan Pilat els diu que jutgin Jesús “segons la seva Llei”, i ells responen: “A nosaltres no ens és permès d'executar ningú” (Joan 18,31). Les Escriptures no serveixen per executar, ni matar, ni jutjar, ni marginar ningú, sinó que expressen la voluntat salvadora del Déu de la Vida i de l’Amor. Només en aquest sentit són “paraula de Déu”. Un Déu Alliberador quan “parla” a les víctimes, i Acusador quan “parla” als prínceps d’aquest món (Èxode 3,7-10).

 

Segons les Escriptures, el Messies havia de patir...

7. Seria un greu error entendre això com si Déu hagués decidit que Jesús havia de patir i morir. Qui van turmentar i matar Jesús van ser els Poderosos i els seus aliats; i ho van fer contra la voluntat de Déu. La Passió i la Crucifixió és la resposta dels Poderosos a l’Amor: a l’amor de Déu, a l’amor de Jesús, i a l’amor de tots aquells que estimen com Jesús. Allò que “estava escrit” en relació al Messies era la seva fidelitat a l’Amor en aquest nostre món pervertit pel Poder, generador de sofriment i mort.

La temptació del Poder la patim tots els humans. I, per tant, també Jesús. La temptació prové dels poderosos (Mateu 4,8-10); i també dels deixebles, ansiosos de Poder (Mateu 16,23).
Jesús va vèncer totes les temptacions. I la seva victòria, que és una victòria humana, ha entrat al món del Poder i ha començat a transformar-lo. “Calia predicar en nom d'ell a tots els pobles, començant per Jerusalem, la conversió i el perdó dels pecats. Vosaltres en sou testimonis”. 

 

C. MISSATGE.

8. El missatge és semblant al de diumenge passat i del diumenge de Pasqua: la Comunitat és el nou “cos de Crist” on la seva vida donada es fa visible en la vida donada dels seus membres. La Comunitat neix de la vida donada de Jesús i la fa visible (“sagrament de Jesucrist”, en llenguatge teològic).

 

D: RESPOSTA.

9. La “vida que s’imposa” ha perdut el seu monopoli en el nostre món, ja que també s’hi ha fet present i visible la “vida que es dóna”. Ara cadascú es troba davant l’alternativa: “Guardar la seva vida” (imposant-se als altres) o “Donar-la” (Mateu 16,25). Si escollim donar-la, generem Comunitat.

 

10. Avui la paraula comunitat s’ha posat de moda. Però cal distingir dos nivells de comunitat:

- el primer nivell correspon a persones que “tenen en comú” determinades coses;

- el segon nivell apareix quan hi ha persones que “posen en comú” la seva vida, amb allò que tenen (Actes 2,44ss).

La comunitat de primer nivell és tancada: allò que uneix els seus membres també els separa dels altres. En aquest sentit es pot parlar de comunitat de propietaris, comunitat de llengua, comunitat política, comunitat religiosa, comunitat de sang,... Hi queda clar qui pertany a la Comunitat, i qui no.

En canvi, la comunitat de segon nivell és oberta: les diferències no hi posen separació sinó vincle. Per això és una comunitat sense límits. Posar en comú la pròpia vida porta a fer comunitat, amb qui sigui, per diferent que sigui. Les diferències són enriquidores: són punts de diàleg i d’intercanvi. “L’Oceà no té altres límits que la costa de les illes”.

 

11. Quan es parla de comunitat cristiana, cal estar atents a no quedar-se en el primer nivell, descuidant el segon. En el camp religiós, una comunitat que es quedi en el primer nivell esdevé secta. En les sectes, allò que uneix a uns, a la vegada separa dels altres.

Per evitar aquest perill, directament oposat al missatge de l’Encarnació, avui dia ens cal canviar moltes coses, i abans que tot el llenguatge confessional: paraules, ritus, accions, festes, símbols...

Siguem-ne conscients: en la nostra societat religiosament plural i laica, el llenguatge confessional sempre és entès per la resta com un llenguatge sectari. 

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. ¿L’estil i el tarannà de les nostres trobades setmanals (“missa”) expressen amb suficient claredat que som “cos” de la vida-que-es-dóna, és a dir, “cos de Crist”?

 

2. Avui dia, a molts cristians, els costa parlar en públic de la seva fe. ¿Considereu que això és degut a covardia, o podria ser degut a la intuïció de que el llenguatge religiós actual ja no pot ser ben interpretat?

 

3. Les diferències entre “comunitat” i “secta” poden ser molt subtils. Examineu si hi ha elements de sectarisme en la nostra Església, i en la vostra comunitat.