Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.
→ VOCABULARI. (> Índex
general).
Assegut. Riqueses. Sacerdots? Temple. Tresor.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Filactèria. Mestre de la Llei. Temple.
Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol. (Els d’aquí, ja estan actualitzats).
A. LECTURES.
1ª LECTURA. (1er. llibre dels Reis 17,10-16).
En aquell temps
el profeta Elies se n’anà a Sarepta.
Quan arribà a l’entrada del poble
hi havia allà una viuda que recollia llenya.
Elies la cridà i li digué:
«Porta’m, si et plau, una mica d’aigua per beure.»
Mentre l’anava a buscar,
Elies la tornà a cridar i li digué:
«Porta’m, també, un tros de pa.»
Ella respongué:
«Per la vida del Senyor, el teu Déu,
et juro que no en tinc gens.
Només tinc un grapat de farina i una mica d’oli.
Ara estava recollint aquests branquillons
i anava a fer pa per a mi i per al meu fill.
Ens el menjarem i després morirem de fam.»
Elies li respongué:
«No tinguis por. Fes-ho tal com dius,
però primer fes un panet per a mi i dóna-me’l.
Després ja en faràs per a tu i per al teu fill.
Això diu el Senyor, Déu d’Israel:
No es buidarà el pot de la farina
ni s’abaixarà l’oli de la gerra
fins al dia que el Senyor enviarà la pluja al país.»
Ella va fer tal com Elies li havia dit,
i durant molts dies,
tant ella com la seva família van poder menjar:
no es va buidar el pot de la farina
ni s’abaixà l’oli de la gerra,
tal com el Senyor ho havia dit per boca d’Elies.
2ª LECTURA (Hebreus 9,24-28).
Crist no ha entrat en aquell santuari, a imatge del veritable, fet per mà d’homes, sinó que ha entrat al cel mateix, i s’ha presentat davant Déu per nosaltres.
El gran sacerdot entra cada any al santuari amb una sang que no és la seva.
Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades,
altrament hauria hagut d’anar sofrint
la seva passió des de la creació del món.
De fet no ha aparegut fins ara, a la fi dels temps,
a oferir-se ell mateix una sola vegada,
com a víctima per abolir el pecat.
Els homes morim una sola vegada,
i després de la mort ve el judici.
Semblantment el Crist va ser ofert una sola vegada,
quan va prendre damunt seu els pecats de tots.
Després tornarà a revelar-se,
no ja per raó dels pecats,
sinó per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l.
EVANGELI. (Marc 12,38-44).
(En blau allò que s’hi afegeix en la versió llarga del missal)
En aquell temps, Jesús, instruint la gent els deia:
«No us fieu dels mestres de la Llei.
Els agrada de passejar-se amb els seus vestits,
i que la gent els saludi a les places,
que els facin ocupar els primers seients a les sinagogues
i els primers llocs a taula;
devoren els béns de les viudes i,
al moment de l’oració,
per fer-se veure, es posen filactèries ben llargues.
Són els qui seran judicats més rigorosament.»
Estant assegut al temple, davant la sala del tresor,
Jesús mirava com la gent hi tirava diners.
Molts rics hi tiraven molt,
però vingué una viuda pobra
que hi tirà dues monedes de les més petites.
Jesús cridà els deixebles i els digué:
«Us dic amb tota veritat que aquesta viuda pobra
és la que ha donat més de tots;
els altres han donat del que els sobrava,
però ella, que ho necessitava per a viure,
ha donat tot el que tenia.»
B. LLENGUATGE.
1. “Filactèries”. Són unes cintes per aguantar unes petites capsetes dintre les quals hi ha uns trossets de pergamí o de paper amb les primeres paraules dels Deu Manaments. Es portaven lligades al
braç i o al cap per complir literalment el que indicava la Llei: “Lliga‑te-les a la mà com un distintiu, porta-les com una marca entre els ulls” (Deuteronomi 6,8).
Es porten durant la pregària; però, en temps de Jesús, alguns les portaven tot el dia, fent-ne ostentació.
2. Seguint el seu camí, Jesús, amb els deixebles, ha arribat a Jerusalem.
Per als deixebles és el final
del camí.
També serà el moment de la gran decepció, com explícitament farà constar Lluc:
“Nosaltres esperàvem que ell seria el qui
hauria alliberat Israel” (Lluc 24,21).
Per a Jesús, l’arribada a Jerusalem té dos pols oposats:
‒el Temple (amb els seus ocupants, que el condemnaran a mort) i
‒Betània (la casa del germans), a l’altra banda del torrent Cedró, sobre la muntanya
de les Oliveres.
Jesús, de dia, actua en el Temple. De
nit, es refugia a Betània.
“Temple”
i “Betània”
no s’han d’entendre en sentit local
sinó teològic. És a dir: són llocs
utilitzats com a llenguatge:
‒El “temple” representa una forma de relació amb Déu a través de persones,
llocs i accions considerades “sagrades”;
i això sovint esdevé una excusa per exercir un poder sagrat sobre els
fidels.
‒“Betània” representa una relació amb Déu a través dels altres, considerats germans.
També els “dies” de l’estada a Jerusalem han de ser entesos en
sentit teològic, i no pas cronològic.
Simbòlicament constitueixen una setmana, que pren el seu significat de
la Setmana de la Creació, en la qual
el “dia sisè” és el de la creació
de l’home (Gènesi
1:1-31).
Els evangelis, posant la mort de Jesús (“vida donada”) al “dia sisè” (divendres), volen explicitar el “compliment” la plenitud
de l’Home, creat a imatge de Déu.
(3. La Litúrgia ens fa llegir els episodis de Jesús a Jerusalem sobretot als voltants de la Setmana santa. Ara, quan estem a les acaballes de l’any litúrgic, s’hi recullen només alguns episodis molt concrets. Segurament aquest trencament en l’ordre lògic de les Lectures dificulta força la comprensió del Camí de Jesús. Seria bo intentar de corregir-ho).
4. L’evangeli d’avui, en la seva versió llarga, recull dos episodis diferents, però molt lligats entre ells.
En el primer, Jesús
expressa un judici sobre els mestres de
la Llei. Ells, com els vinyaters
criminals de la paràbola de l’inici d’aquest capítol 12 (Marc 12,7), s’han
apoderat del Temple o de la “vinya del Senyor”. Pretenen ser tinguts per persones pietoses, però “...devoren els béns de les viudes”.
Jesús no amaga que seran jutjats severament.
En el segon, se’ns
presenta el contrast: la viuda pobra i
explotada. L’escena és sorprenent:
Jesús assegut davant la Sala del Tresor. “Assegut” és la posició
pròpia del mestre, i també del jutge. Jesús observa. Molts rics
hi tiren molt, d’allò que els sobra. Una viuda
pobra hi tira poquíssim, però és tot
el que té.
Jesús-mestre crida els
deixebles per donar-los un ensenyament
important: la viuda pobra hi tira més
que tots els rics.
5. Però aquest ensenyament
és també una sentència, explicitada
dos versets més enllà (no recollits en la Lectura d’avui): “Veus aquestes grans construccions? No en
quedarà pedra sobre pedra: tot serà enderrocat” (Marc 13,2).
La viuda pobra és esclava de la “ideologia del Temple”, convertit en Sala del Tresor. Ella creu que ho dóna tot a Déu en un acte suprem de confiança en Ell, quan en realitat està engreixant el Tresor dels Mestres de la Llei. Però Jesús no mira el Tresor del Temple sinó el cor de la viuda, i posa de manifest la seva fe en Déu. Donant tot el que tenia per viure, aquesta viuda pobra esdevé anunci i intèrpret de la donació total de Jesús a la Creu.
6. Compte!:
La 2ª Lectura és un fragment de la Carta als Hebreus. Aquesta carta
és llegida aquests últims diumenges de l’Any B. Ens presenta Jesús com a gran i etern sacerdot. És una
expressió el significat de la qual sovint s’ha tergiversat fent-li dir el
contrari del que vol dir.
Entre els primers cristians
(i encara avui dia) n’hi havia que enyoraven el temple i els sacrificis
que hi oferien els sacerdots. És a
aquests cristians que va dirigida la Carta als Hebreus (noteu el
nom).
La carta fa un raonament que es
podria resumir així:
“Germans: donat que encara “necessiteu” temples,
sacerdots i sacrificis, sapigueu que, en Jesucrist, hi tenim un sacerdot que, tot i ser totalment
diferent dels sacerdots normals, és tan perfecte que el seu culte ja no necessita ser continuat ni
completat. Ni necessita de temples,
perquè ell està ja directament davant Déu, al cel. I com que, un cop ressuscitat,
ja no mor més, tampoc no necessita que altres sacerdots continuïn la seva ofrena,
que ja és perfecta, i feta una vegada per sempre.
Així doncs, germans: vigileu que la vostra enyorança de l’antic culte i del temple, no es converteixi en una falta
de fe en Jesucrist, que és l’únic
vertader camí per arribar a Déu.”
Aquest missatge de la Carta als Hebreus resulta molt il·luminador per entendre els molts aspectes positius de l’actual laïcització de la nostra societat.
C. MISSATGE.
7. El missatge de l’evangeli és doble.
a) Institucionalment:
S’ha acabat el “temps del Temple”.
Això comporta que també s’ha acabat la distinció entre “persones del Temple” (mestres de la Llei i sacerdots) i
“laics”. Comença una nova forma de relació entre Déu i els Humans.
L’evangeli de Joan ho expressa explícitament quan la Samaritana pregunta a
Jesús: “Senyor, veig que ets un profeta.
Els nostres pares van adorar Déu en aquesta muntanya, però vosaltres dieu que
el lloc on cal adorar-lo és Jerusalem. Jesús li diu: Creu-me, dona, arriba
l’hora que el lloc on adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni
Jerusalem. ... Però arriba l’hora, més ben dit, és ara, que els autèntics
adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. (Joan 4,20).
Els Evangelis Sinòptics expressen això mateix amb una escena molt gràfica: la cortina
del temple esparracada de dalt a baix (Marc 15,38. Mateu 27,51. Lluc 23,45).
b) Personalment:
Les persones que, enganyades per la ideologia dels mestres de la Llei, han cregut que servir Déu consistia en servir el Temple o el Tresor del Temple, no quedaran decebudes, perquè Déu mira el cor i la seva generositat.
Amb tot, cal actuar amb sentit crític perquè, també en les coses religioses, podem estar enganyats
D: RESPOSTA.
8. La semblança entre l’estructura jeràrquica del Judaisme en
temps de Jesús i l’estructura jeràrquica de l’Església actual sembla
evident: grans temples, amb grans sales del Tresor, i molts mestres de la Llei.
Molts rics que fan importants aportacions a partir d’allò que els sobra, i
també moltes “viudes pobres” que fan
petites aportacions a partir d’allò que necessiten per viure.
Segons allò que apareix, l’Església estaria encara com en l’Antic Testament; és a dir: “abans de
Crist”.
Per això és urgent revisar a fons les “formes”
de la nostra manera de viure la fe.
No obstant, avui en la nostra Església també s’hi poden trobar abundantíssimes
mostres d’una generositat a tota prova: generositat en hores, en dedicació, en
serveis de tota classe, en diners...
Vista l’experiència, cal exercir aquesta generositat amb sentit crític per veure si serveix per mantenir les formes,
o si realment està en la línia de “fer humanitat”, “fer poble”, fer regne de
Déu.
9. L’Església estava acostumada a ser una cosa important en
la nostra societat. Actualment hi ha perdut “presència”. Sembla que això genera en algunes
persones una reacció, normal però infantil i antievangèlica, que les mou
a voler retornar a una Església “que es faci notar més”.
Aquesta reacció fàcilment porta a abusar de la generositat de moltes persones
que se senten cridades a fer un servei verdaderament comunitari i no pas “eclesiàstic”.
10. A casa nostra, aquest afany d’afirmar la presència de
l’Església, també porta a voler “sumar efectius” per augmentar la pròpia grandària,
i que així es noti que hi som.
Aquest joc és molt perillós. La “grandària” que s’aconsegueix uniformant la diversitat és fal·laç i injusta.
És fal·laç, perquè sol presentar-se com una exigència de la comunió quan, en realitat és un mecanisme equivocat d’autodefensa.
És injusta, perquè no respecta la iniciativa i el tarannà de les
diferents Comunitats, que és on es pot generar de debò la vida eclesial.
El recurs a les “macro-comunitats”
podria contradir les indicacions de Jesús de ser com el gra de mostassa (que creix molt, però sense abandonar mai l’àmbit
domèstic de les hortalisses. Mateu 13,31);
o com el llevat (que es dissol en la
massa. Mateu 13,33);
o com la sal (que desapareix en
l’aliment); o com la llum, (que no busca de ser vista ella
mateixa sinó de fer visibles les altres coses. Mateu 5,14).
Igualment l’Església: no existeix perquè la contemplin
sinó per ajudar a veure el món.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Simplificant molt, podríem dir que la presència de l’Església en la Societat ha estat, de fet, o com a perseguida o com a poderosa. Com us sembla que hauria de ser la presència de les Comunitats Cristianes en una Societat que no les persegueix, però en la qual no han de ser poderoses?
2. Donat que del Temple no en va quedar pedra sobre pedra, ¿com podem demostrar avui la nostra fe les persones que som com la viuda pobra de qui parla l’evangeli?
3. ¿Les nostres esglésies, no s’assemblen massa al desaparegut Temple de Jerusalem?
