Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
→ VOCABULARI.
Conèixer. Defensor. Món (des del Glossari) Manament. Orfes. Pare. Tornada. Veritat. Veure.
→ ÍNDEX
ALFABÈTIC de “paraules” comentades a “Apunts d’homilia”.
→ ÍNDEX
BÍBLIC
dels “evangelis” comentats a “Apunts d’homilia”.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia
Catalana interconfessional).
→ Veure
també Entrevistes amb Fid’ho. 6è.
diumenge de Pasqua. A
LECTURES.
1ª LECTURA. (Actes 8,5-8.14-17).
En aquells dies,
Felip baixà a la província de Samaria,
i predicava el Messies als de la regió.
Unànimement la gent feia cas de Felip,
després de sentir-lo i de veure els prodigis que feia:
els esperits malignes sortien de molts posseïts,
xisclant tant com podien,
i molts invàlids o paralítics recobraven la salut.
La gent d’aquella província se n’alegrà molt.
Quan els apòstols, a Jerusalem,
sentiren dir que Samaria havia acceptat la paraula de Déu,
els enviaren Pere i Joan.
Hi anaren, doncs, i pregaven per ells,
perquè rebessin l’Esperit Sant,
que encara no havia vingut sobre cap d’entre ells;
només havien estat batejats en el nom de Jesús, el Senyor.
Pere i Joan els imposaven les mans, i rebien l’Esperit Sant.
2ª LECTURA (1ª Pere 3,15-18).
Estimats,
reverencieu de tot cor el Crist com a Senyor.
Estigueu sempre a punt per donar una resposta
a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu;
però feu-ho serenament i amb respecte.
Guardeu neta la vostra consciència;
així els qui critiquen la vostra bona conducta de cristians
s’hauran d’avergonyir d’haver-ne malparlat.
Si és voler de Déu,
val més sofrir per haver obrat bé
que per haver obrat malament.
També Crist morí una vegada per raó dels pecats.
Ell, el just, va morir pels injustos, per conduir-nos a Déu.
El seu cos va ser mort,
però per l’Esperit va ser retornat a la vida.
EVANGELI. (Joan 14,15-21).
En aquell temps,
Jesús digué als seus deixebles:
«Si m’estimeu, guardareu els meus manaments;
jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor,
l’Esperit de la veritat,
perquè es quedi amb vosaltres per sempre.
El món no el pot rebre,
perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo,
però vosaltres sí que el coneixeu,
perquè habita a casa vostra i està dins de vosaltres.
No us deixaré orfes: tornaré a venir.
D’aquí a poc, el món ja no em veurà,
però vosaltres sí que em veureu,
perquè jo visc, i vosaltres també viureu.
Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare,
i vosaltres en mi, i jo en vosaltres.
El qui m’estima
és aquell que té els meus manaments i els compleix;
el meu Pare l’estimarà,
i jo també l’estimaré i me li faré conèixer clarament.»
Nota.
Quan l’Ascensió del Senyor es celebra
el diumenge, la 2ª lectura i l’evangeli precedents poden ser
substituïts pels que corresponen al
→ diumenge
7è.
LLENGUATGE.
1. L’evangeli
d’avui és continuació del fragment que vam llegir diumenge passat. Aquí Jesús
parla d’un altre Defensor.
Per als deixebles, Jesús era el (primer) Defensor, donat que
seguir-lo comporta sovint anar contracorrent, i això és perillós.
Però ara “se’n va”, i els promet un altre Defensor.
La paraula original “paràclit”, segons els entesos, pot tenir diferents traduccions:
defensor, advocat, consolador, acompanyant, guia,
revelador, amic... Però, sigui quina sigui la traducció més correcta,
una cosa sembla clara: aquest nou defensor no és un “substitut”
de Jesús, sinó una seva nova "forma de presència".
És cert que
la mort de Jesús farà que Ell sigui experimentat com a absent.
Però, en realitat, es tracta d’un canvi de presència.
Fins ara Jesús era “present” entre ells com a mestre i senyor. Era
un més: si ells eren dotze, amb Jesús eren tretze.
2. Però, què
pensaríeu d’un mestre que es mantingués sempre present
i necessari? El millor mestre és aquell que aconsegueix
que els seus alumnes arribin a no necessitar-lo.
Jesús mateix ja els havia advertit: “Us convé que jo me'n vagi, perquè, si
no me'n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres; en canvi, si me'n vaig, us
l'enviaré” (Joan 16,7).
La “presència” del nou Defensor només és
possible si Jesús es fa “absent” com a mestre, d’una manera
semblant a com un hereu no esdevé realment “hereu” fins que el
pare no es “retira”.
3. La “retirada” de Jesús no és un
simple anar-se’n per deixar el protagonisme als seus
deixebles. L’acció de Jesús s’assembla a la d’aquells pares que reparteixen
l’herència als seus fills no pas quan moren sinó quan els fills ja són “capaços”
de rebre-la, administrar-la i gaudir-ne. En aquests casos, el repartiment de
l’herència es converteix en l’acte d’amor més important i definitiu dels pares
envers els fills. Aquests esdevenen hereus perquè els pares
els donen tot el que són i tenen, en un acte suprem d’amor.
4. El nou Defensor que
Jesús promet als deixebles és precisament el desvetllament en
ells mateixos d’allò que ell els ha donat: la seva pròpia vida de
comunió amb el Pare.
Recordem-ho una vegada més: la mort de Jesús al Calvari és la visualització de
la seva vida donada. I “deixebles” ho són tots aquells
que acullen aquesta donació.
Perquè aquesta vida donada sigui plenament activa en
ells, Jesús marxa “com a Mestre i Senyor”. Aleshores
la vida donada que els deixebles han acollit es fa plenament
activa. “Marxar com a Mestre i Senyor” serà la manifestació més
clara i definitiva de l’amor de Jesús als deixebles. “Ell, que
havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem” (Joan 13,1).
5. Però
el Calvari no és només la manifestació màxima de l’amor de
Jesús a l’Home, sinó també la manifestació màxima de la inhumanitat del Poder i
els seus sequaços: el “Món”.
Aquí “Món” significa el conjunt d’humans que, creient en
l’eficàcia del Poder, han creat una “societat” que està basada
en relacions de domini-subordinació.
Aquest és el “Món” que ha dictat sentència contra Jesús, i que no pot rebre l’Esperit
de la Veritat perquè ha proclamat com a “veritat” la seva pròpia mentida.
6. En la
nostra vida de cada dia, conviuen la mentida del Poder i
la veritat de l’Home. En els Dotze ha quedat ben
clar com l’ésser humà sent l’impuls del món de mentida i
sent també l’esperit de veritat.
Acceptar ser deixeble de Jesús comporta optar per l’esperit
de veritat, que permet vèncer l’impuls del “món”. “D’aquí a poc,
el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i
vosaltres també viureu”.
“Viure” és
sempre fruit de la veritat. El Poder sempre
és mentida, i genera “vida falsa" (“mort”).
7. Hi ha una
única font de tota realitat: el Pare.
I, en Ell, l’Home. I, en l’Home, cada un dels humans en
la mesura que són solidaris de la Humanitat. Fora d’aquí, cap altra
cosa és realment real. “Per Ell tot ha vingut a l'existència, i
res no hi ha vingut sense Ell” (Joan 1,3).
La foscor i la mort existeixen només com
a contrapunt de la Llum i de la Vida, com
una ombra, que no té altra “realitat” que el fet d’assenyalar
l’espai on no arriba la Llum per l’opacitat d’un cos
il·luminat.
I no
obstant...
8. El
Pare us donarà un altre Defensor...
Per a què
el necessitem un altre Defensor?
L’existència
de l’amor provoca, per contrast, l’experiència del des-amor.
I podem caure en la temptació de donar consistència a
aquest des-amor.
Donar consistència al des-amor: heus aquí el perill del qual hem de
ser defensats, sobretot quan el des-amor pren
formes tan seductores com el domini sobre els altres, el
triomf, la fama, el prestigi, l’arrogància,...
9. “Pregueu
per no caure en la temptació”, havia insistit Jesús als seus deixebles (Lluc 22,40). Però hi van
caure. La seva fe encara era massa “infantil”.
El nou Defensor els permetrà fer-se adults.
L’Esperit de Jesús donat als deixebles, s’encarna en
ells, i en cada ésser humà que l’acull (“que guarda els seus manaments”).
Aquesta nova situació comporta la rica i joiosa experiència de saber que “jo
(Jesús) estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres”. Tot i
haver-hi una sola i única realitat, és una realitat viva,
diferenciada i vinculada per les relacions de comunió que es
van construint. Existim en forma d’història.
MISSATGE.
10. Com en
la vida natural es va passant de la infantesa a
l’adultesa, així també la comunió amb el Pare va
passant d’una situació “infantil” a una adultesa creixent per
l’acció de l’Esperit, vessat abundosament sobre nosaltres (Titus 3,6). Comencem petits,
necessitats de Lleis i Manaments. El compliment
d’aquests mostra la nostra disponibilitat a rebre la vida donada de
Jesús, fins que aquesta es fa “activa” en nosaltres. És el nou Defensor,
aquell que ens defensa de la mentida de donar
consistència al Poder.
RESPOSTA.
11. Actualment
moltes persones s’han situat al marge de l’Església. ¿És perquè no necessiten
cap nou Defensor o perquè no troben en l’Església el clima
adequat on aquest nou Defensor pugui actuar en ells? ¿No
podria ser que molts hagin abandonat l’Església precisament
impulsats per l’Esperit de veritat que els mou a buscar una
Llibertat que no troben en l’Església-institució?
12. En relació
a les anomenades societats cristianes, ¿no podria ser que hagués
arribat el moment en què la “Església” hagi de canviar la seva forma de
presència retirant-se “com a mestra i senyora”,
i fent-se present com a ferment (segurament
no gaire visible) d’Humanitat? ¿La presència institucional de
l’Església no resulta sovint massa pesada, formant part d’un Sistema bàsicament
opressor? ¿La anomenada crisi de valors, no serà una reacció contra
la mentida del nostre “món”? ¿No serà que l’altre
Defensor que Jesús ha promès
continua actuant en més persones de les que imaginem, també “fora” de
l’Església?
PREGUNTES per
al diàleg.
1. La
superació de la situació de cristiandat pren formes i maneres
molt diferents segons cada lloc i cada àmbit sociològic. En el vostre ambient
¿queden trets de Cristiandat que, en la vostra opinió, haurien
de canviar?
2. Com a
persones, experimenteu la vostra pertinença a l’Església com un ajut o
com un obstacle per a la Llibertat?
3. ¿Coneixeu
persones que diguin, de paraula o de fet: Des que he deixat l’Església
(o la Religió) em sento més lliure?
Què en penseu?
