2on Diumenge de Quaresma. B.

1ª LECTURA.  (Gènesi 22, 1-2.9a.10-13.15-18).

En aquells dies,

Déu, per posar a prova Abraham, el cridà:

«Abraham».

Ell respongué:

«Aquí em teniu».

Déu li digué:

«Pren, si et plau, Isahac, el teu fill únic, que tant estimes,

vés-te’n al país de Morià i allà,

dalt de la muntanya que jo t’indicaré,

sacrifica’l en holocaust».

Arribats a d’indret que Déu havia indicat a Abraham,

hi aixecà l’altar i apilà la llenya.

Llavors agafà el ganivet per degollar el seu fill.

Però l’àngel del Senyor el cridà des del cel:

«Abraham, Abraham».

Ell li respongué:

«Aquí em teniu».

L’àngel li digué:

«Deixa estar el noi, no li facis res.

Ja veig que reverencies Déu,

tu que no m’has refusat el teu fill únic».

Llavors Abraham alçà els ulls

i veié un moltó agafat per les banyes en una bardissa.

Hi anà, el prengué

i el sacrificà en holocaust en lloc del seu fill.

L’àngel del Senyor

tornà a cridar Abraham des del cel i li digué:

«Escolta l’oracle del Senyor:

“Ja que has fet això de no refusar-me el teu fill únic,

juro per mi mateix que t’ompliré de benediccions

i faré que la teva descendència

sigui tan nombrosa com les estrelles del cel

i com els grans de sorra de les platges de la mar;

els teus descendents

heretaran les ciutats dels seus enemics,

i tots els nadius del país, per beneir-se,

es valdran de la teva descendència,

perquè has obeït el que jo t’havia manat.”»

2ª LECTURA (Romans 8, 31-34).

Germans,

si tenim Déu a favor nostre,

¿qui tindrem en contra?

Ell que va entregar el seu propi Fill per tots nosaltres

i no el va plànyer,

¿com no estarà disposat a donar-nos-ho tot,

juntament amb el seu Fill?

¿Qui es presentarà per acusar els elegits de Déu?

És Déu qui els declara innocents.

¿Qui gosarà condemnar-los?

Jesucrist, el qui va morir,

més encara, el qui va ressuscitar,

és el qui està a la dreta de Déu

intercedint per nosaltres.

EVANGELI. (Marc 9, 2-10).

En aquell temps,

Jesús prengué Pere, Jaume i Joan,

els dugué tots sols dalt d’una muntanya alta

i es transfigurà davant d’ells:

els seus vestits es tornaren fulgurants,

i eren tan blancs que cap tintorer del món

no hauria pogut blanquejar-los així.

Se’ls aparegué Elies amb Moisès,

i conversaven amb Jesús.

Llavors Pere diu a Jesús:

«Rabí, que n’estem de bé aquí dalt!

Hi farem tres cabanes,

una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies».

No sabia pas què dir, d’esglaiats que estaven.

Llavors es formà un núvol que els cobria,

i del núvol estant va sortir una veu:

«Aquest és el meu Fill, el meu estimat;

escolteu-lo».

Immediatament, mirant al seu voltant,

ja no veieren ningú més,

sinó Jesús tot sol amb ells.

Mentre baixaven de la muntanya,

Jesús els manà que no referissin a ningú

allò que havien vist,

fins després que el Fill de l’home

hagués ressuscitat d’entre els morts.

Ells retingueren aquestes paraules

i discutien entre ells què volia dir

això de «ressuscitar d’entre els morts».

B. LLENGUATGE.

1. Aquest relat surrealista de la Transfiguració és molt conegut, ja que es llegeix cada any al segon diumenge de quaresma. Dissortadament sovint és entès com un relat complet en si mateix, separat de tot allò que el precedeix. Aquest és un problema greu de la Litúrgia catòlica: la lectura tan fragmentada dels textos bíblics no ens permet copsar-ne el missatge global, i ens indueix a interpretacions de tipus simplement anecdòtic. Així aquest relat d’avui sovint s’ha entès com una espècie d’exhibició de la divinitat de Jesús en benefici de tres deixebles “privilegiats”. El sentiment espontani que pot produir és més o menys aquest: “millor per ells si van tenir la sort de veure Jesús així, però això no significa res per a la gent d’avui”.

Jesús no gasta temps amb exhibicionismes per a privilegiats. Els Evangelis van ser escrits per a nosaltres; per fer arribar a nosaltres la Bona Nova de Jesús. Per això, la pregunta per acostar-nos-hi no és “què va passar” o “què va fer, Jesús”, sinó “què ens volen dir”.

Què ens vol dir, aquest relat de la Transfiguració?

El seu missatge és massa ric per poder-lo comentar tot aquí; tampoc no en seria capaç. Però intentaré dir-hi alguna cosa que ens hi pugui ajudar.

2. L’evangeli de Marc, al capítol anterior, ens ha presentat els deixebles confessant, per boca de Pere, el messianisme de Jesús. Però Jesús els ha prohibit severament de dir-ho a ningú (Marc 8,29). Allò que ells entenen per “messies” està a les antípodes d’allò que és realment la missió de Jesús. Jesús es veu obligat a explicar-los allò que significa en la pràctica “ser el Messies”: “Llavors començà a instruir-los dient: Cal que el Fill de l'home pateixi molt. Els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei l'han de rebutjar, ha de ser mort, i al cap de tres dies ha de ressuscitar. I els ho deia amb tota claredat”.

L’evangeli ens explica també la reacció de Pere: “Aleshores Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo”. I la resposta de Jesús és tallant: “Jesús es girà i, davant els deixebles, renyà Pere dient-li: Vés-te'n d'aquí, Satanàs! No veus les coses com Déu, sinó com els homes” (Marc 8,32).

3. En l’evangeli de Marc, “Pere, Jaume i Joan” representen els deixebles “durs”; aquells que, tot i ser seguidors de Jesús, “no veuen les coses com Déu sinó com els homes”.

Per això Jesús els força a entrar en el punt de vista de Déu: prengué Pere, Jaume i Joan, els dugué tots sols dalt d’una muntanya alta”. La “muntanya” representa l’àmbit de Déu. “A la muntanya”, els vestits de Jesús són enlluernadorament blancs. És una manera d’indicar que Jesús té i gaudeix de la Vida mateixa de Déu. Allà se’ls fan presents dos personatges que, al seu moment, també havien pujat a la “muntanya”: Moisès i Elies. Ara “conversen amb Jesús”, com en altre temps havien “conversat” amb Déu per rebre’n les indicacions del que havien de fer.

Però els tres deixebles encara no entenen res de res. Interpreten malament aquella visió. No s’han adonat dels vestits resplendents de Jesús ni d’allò que signifiquen. Ells veuen Jesús en paral·lelisme amb Moisès i Elies. Pensen: Moisès va donar la Llei, Elies la va reinstaurar, i ara Jesús, el messies, la imposarà definitivament. Tot gira al voltant de la Llei. Tot ho interpreten amb categories de “poder” i de violència. Pere fins i tot s’atreveix a oferir la seva col·laboració: “És bo que estiguem aquí” (traducció alternativa) per construir-hi tres cabanes: una per a cada personatge. “No sabia pas què dir”, comenta l’evangelista amb sorna.

Els tres deixebles creuen en Moisès, creuen en Elies, i també es pensen creure en Jesús. Però demostren no creure-hi realment, ja que, posant-lo al mateix nivell de Moisès i d’Elies, ni tan sols s’han adonat de la seva autèntica realitat, feta visible en els vestits resplendents.

4. Déu mateix, a través de la veu que ve del núvol, haurà de deixar clares les coses: “Aquest (en contrast amb Moisès i Elies) és el meu Fill, el meu estimat; escolteu-lo”.

Ha passat el “temps de Moisès” amb la seva Llei; ha passat el “temps d’Elies” amb la seva violència per reintroduir la Llei. Ara és el temps de Jesús, el qual fa present el Regne de Déu. “Escolteu-lo”.

Després que quedés clar a qui cal escoltar, Moisès i Elies simplement desapareixen: “Immediatament, mirant al seu voltant, ja no veieren ningú més, sinó Jesús tot sol amb ells”. Jesús tot sol. Moisès i Elies eren provisionals, com ho era la Llei que van rebre, donar i imposar.

Res de “cabanes” per instal·lar-s’hi. Només queda Jesús, que no habita en una cabana. Casa seva és la Comunitat; és a dir: aquells que acullen la seva vida-donada donant la seva pròpia vida. Això és el que significa escoltar (creure) Jesús, “Fill del Pare”.

5. Acabada aquesta experiència, els tres deixebles continuen sense entendre res de res. Igualment com quan van confessar que Jesús era el Messies, també ara se’ls prohibeix de dir res a ningú “fins després que el Fill de l’home hagués ressuscitat d’entre els morts”.

La resurrecció dels morts formava part de la fe majoritària dels jueus. Per tant això no era cap problema per a ells. El que no poden entendre els tres deixebles és que Jesús porti a terme la seva missió passant per la mort (encara que després ressusciti, com totes les persones bones).

6. La mort és fracàs. Als “bons” Déu els traurà d’aquest fracàs ressuscitant-los. Però, ¿per què Jesús els diu que l’han de condemnar i matar (fracassar) i ressuscitar?

Evidentment, no ho podien entendre, ni ells ni nosaltres.

Només el fet concret de la mort-resurreccional de Jesús ens pot fer adonar que la vida no s’ha de valorar amb categories de poder, força, triomf o domini sobre els altres, sinó amb categories d’amor, donació i filiació. “Aquest és el meu Fill, el meu estimat”.

No és la “resurrecció” allò que costa d’entendre; allò que ens costa d’entendre és la vida.

C. MISSATGE.

7. Creure en Déu no és “creure que Déu existeix” sinó “creure i acceptar que Déu ens estima”. Igualment, creure en Jesús (“escoltar-lo”) no és “creure que és el Messies” o “el Fill de Déu” sinó “creure i assumir que la seva vida-donada (mort-resurrecció) és l’autentica vida a què Déu ens invita, participant de la Seva”.

8. Els legisladors Moisès i Elies queden substituïts pel fill-estimat, que viu comunicant-nos la Vida que rep del Pare.

Això no vol dir que Moisès i Elies no fossin estimats per Déu, sinó que, en ells, l’amor rebut de Déu encara no era acollit com “amor” sinó com a “llei”, com passa amb tots els fills quan encara són petits. Jesús marca la “majoria d’edat humana”, la “plenitud del temps” o el “temps de plenitud”. Bona és la Llei, però no ens podem quedar en la Llei, igualment com és bona l’Escola, però cap alumne hi va per quedar-s’hi.

D: RESPOSTA.

9. Avui, la Religió Institucional ha entrat en una crisi profunda. Per a molts és com un vestit impossible de posar-nos perquè s’ha quedat massa petit. No cal donar les culpes al vestit o al sastre que el va fer. ¿És que, potser, ens pensàvem que havia de ser per sempre?

Ara que hem descobert que hem crescut, no lamentem la pèrdua del vestit, sinó alegrem-nos d’haver crescut i de poder créixer encara. Hi ha diferents ritmes de creixement. També es creix en diferents direccions. Quan els fills són petits, tots solen viure a la mateixa casa; però quan han crescut, formen famílies i vides diferents. El pluralisme mostra la força de la vida rebuda. Realment, una bona notícia.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Un vestit ens pot anar petit perquè hem crescut o perquè ens hem engreixat massa. Què us suggereix aquesta imatge aplicada a la vostra relació amb l’Església Institucional?

2. L’Evangeli no ens vol parlar de “Pere, Jaume i Joan”, sinó que, a través d’ells, ens presenta una manera “dura”, que cal superar, de ser deixebles de Jesús. ¿Trobeu comportaments “durs” en vosaltres o en la vostra comunitat? És a dir: la vostra fe en Jesús passa pel Calvari? Què significa, això, en concret?

3. No vivim “en l’església” sinó que “som església que viu en el món”. ¿Què comporta per nosaltres “escotar Jesús” en la nostra societat?

1er. diumenge de quaresma.B.

QUARESMA.

1. Quaresma ve de “quaranta”.

“Quaranta anys” correspon a la durada d’una generació. D’aquí ve que el número “quaranta” en si mateix també serveixi per expressar la idea d’una “acció completa” o de “tota una vida”.

2. La Quaresma fa referència als quaranta dies que, segons els relats dels tres Evangelis Sinòptics, Jesús va passar al desert, superant les temptacions de Satanàs (que significa “enemic”, “temptador”, “acusador”...). Aquests quaranta dies de desert viscuts en fidelitat a Déu “corregien” la infidelitat dels Israelites per culpa de la qual cap dels que van sortir del País d’Esclavitud no va poder entrar a la Terra Promesa de la Llibertat. Per això es diu que el seu Èxode va durar “quaranta anys”; és a dir: tota una generació.

Jesús, ciutadà del Poble Elegit, realitza amb èxit aquest pas pel desert. Això li permet “entrar realment” a la Terra Promesa i inaugurar-hi el “Regne de Déu” com a regne de Llibertat.

3. Així els Evangelis ens presenten Jesús com la personificació de l’Israel Fidel. La fidelitat de Jesús permet que es compleixin les Promeses de Déu fetes a la Humanitat a través del Poble Elegit. Per això Jesús pot ser anomenat “el Messies” (“l’Elegit”).

Nota.

“Messies” pròpiament vol dir “ungit”. La “unció” amb oli perfumat era el ritus pel qual una persona elegida per Déu per portar a terme una missió important, era presentada al Poble. S’ungien especialment els Grans Sacerdots i els Reis.

4. En l’Església, la Quaresma són quaranta dies de conversió com a preparació de la gran festa de la Pasqua. Va des del 1er. diumenge fins al Tridu Pasqual (Dijous, Divendres i Dissabte sants).

Incoherentment, durant un temps, es va confondre la “conversió” amb la “penitència”. I com que els diumenges són dies festius, no oportuns per a la penitència, es van treure del còmput dels quaranta. Per a compensar-los, es va avançar el seu començament al Dimecres de Cendra.

Amb el concili Vaticà II es va recuperar l’autèntic significat de la conversió quaresmal. Es va entendre que els diumenges eren precisament els millors dies per a la conversió, donat que convertir-se, evangèlicament parlant, sempre inclou la idea de trobar la pròpia llibertat en la comunió amb els altres, que és precisament allò que se celebra els diumenges. Amb tot, per raons de tradició, no es va treure el Dimecres de Cendra.

5. Dintre el calendari, el temps de quaresma varia molt degut a la seva vinculació a la Pasqua. La Pasqua és una festa mòbil perquè no depèn només del Sol (calendari solar) sinó també de la Lluna (calendari lunar).

No totes les Esglésies celebren la Pasqua als mateixos dies. Depèn de la tradició de cadascuna. A l’Església Catòlica es celebra el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera (en l’hemisferi nord). Per tant, hi ha un marge de variació d’unes cinc setmanes, podent anar des del 21 de març al 27 d’abril.

A partir del moment en què el Cristianisme es va estendre a països de l’hemisferi sud, seria convenient repensar tot això del Calendari litúrgic força lligat a les quatre estacions de l’Any.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Gènesi 9:8-15).

Déu digué a Noè i als seus fills:

«Jo faig meva l’aliança amb vosaltres,

amb els vostres descendents

i amb tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres,

els ocells, el bestiar

i tots els animals domèstics i feréstecs que han sortit de l’arca.

Jo faig amb vosaltres aquesta aliança meva:

La vida no serà mai més exterminada

per l’aigua del diluvi,

no hi haurà mai més cap diluvi que devasti la terra.»

Déu digué:

«El signe d’aliança que poso

entre jo i vosaltres

i tots els éssers animats que hi ha amb vosaltres

per totes les generacions és aquest:

posaré el meu arc en els núvols

com a signe de la meva aliança entre jo i la terra.

Quan cobriré la terra de nuvolades

i apareixerà l’arc entre els núvols,

em recordaré de l’aliança que hi ha entre jo i vosaltres

i tots els éssers animats;

l’aigua no formarà més un diluvi

que faci desaparèixer tot rastre de vida.»

2ª LECTURA (1ª de Pere 3:18-22).

Estimats:

Crist morí una vegada per raó dels pecats.

Ell, el just,

va morir pels injustos,

per conduir-nos a Déu.

El seu cos va ser mort,

però per l’Esperit fou retornat a la vida.

Per això anà a dur la seva proclama

als esperits empresonats,

que s’havien resistit a creure en temps de Noé,

quan la paciència de Déu esperava,

mentre preparaven l’arca.

En aquella arca se salvaren

a través de l’aigua

unes poques persones, vuit en total,

i l’aigua prefigurava el baptisme que ara us salva,

i que no consisteix a deixar net el cos,

sinó a demanar a Déu una consciència bona

gràcies a la resurrecció de Jesucrist

que se n’anà al cel,

va rebre la submissió de les potestats i dels estols angèlics,

i està a la dreta de Déu.

EVANGELI. (Marc 1:12-15).

En aquell temps,

l’Esperit empenyé Jesús cap al desert,

on passà quaranta dies, temptat per Satanàs.

Vivia entre els animals feréstecs

i l’alimentaven els àngels.

Després d’haver estat empresonat Joan,

Jesús es presentà a Galilea

predicant la Bona Nova de Déu;

deia:

«Ha arribat l’hora i el Regne de Déu és a prop.

Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.»

B. LLENGUATGE.

1. L’evangeli de Marc no explica (com ho fan Mateu i Lluc) les Temptacions de Jesús al desert. Simplement diu que, després d’haver rebut l’Esperit Sant, aquest mateix Esperit l’empenyé cap al desert, on passà quaranta dies, temptat per Satanàs. Les Temptacions aniran apareixent després, sobretot en la relació amb els deixebles, representats per Pere. Recordem, només, quan Jesús l’anomena directament satanàs en motiu de la predicció de la seva mort-resurrecció (Marc 8,33).

2. Encara que no s’hi expliquin les Temptacions, una cosa hi queda clara: Jesús ha estat fidel a Déu. La seva fidelitat, en certa manera, converteix el desert en jardí, recuperant així la situació de l’home al Paradís o Jardí Terrenal (Gènesi 2) on vivia sense necessitat de “guanyar-se la vida” (disposava de l’Arbre de la Vida) i en convivència pacífica amb els animals i feres.

Sortint del desert sense haver caigut en la temptació de “voler ser com Déu”, Jesús està legitimat per predicar el Regne de Déu, que ell fa present. El “Regne de Déu” és la oferta de Déu de retrobar el Paradís perdut: aquell lloc mític on, en el projecte inicial de Déu, l’Home hi era convidat com amic. Amb Jesús, la Humanitat recupera l’amistat inicial amb Déu Creador i Pare.

L’acció de “satanàs” (“temptador”), estableix un vincle amb el relat de la Temptació mare de totes les temptacions: “voler ser com déus” (Gènesi 3,4)

(Vegeu, si us sembla, el comentari que vaig fer per a la festa de la Puríssima. Llenguatge.6  > Pecat Original.

3. Si, com a fills d’Adam i Eva, sentim la temptació de entrar en competència amb Déu, rivalitzant-t’hi com a “déus”, amb la fidelitat de Jesús, home com nosaltres, recuperem la situació d’amistat amb Ell. Però és cadascú que ha de decidir si es converteix al Regne de Déu o s’hi manté enfrontat.

4. Convertir-se al Regne de Déu és presentat com una Bona Nova. L’experiència de la Humanitat demostra ben clarament que no acceptar l’oferta del Regne de Déu no ens deixa pas en una situació neutral, sinó que ens posa a mercè d’un altre “regne” dintre el qual, progressivament, serem més esclaus i promotors d’esclavitud. Aquest “regne de l’esclavitud” dominat pel “príncep d’aquest món”, no és pas un “regne alternatiu” sinó que apareix en l’home com un subproducte residual i atrofiat del refús a la invitació amorosa de Déu a participar de la seva mateixa vida; és a dir: la invitació a ser “déus” per filiació. 

C. MISSATGE.

5. Usant un llenguatge tret de la vida familiar, diríem que tot home experimenta la temptació d’emancipar-se del pare a través de l’autoafirmació i del refús de l’acció paterna. Per contra: Jesús ens proposa confiar en l’amor del Pare que ens ofereix una emancipació filial, acollint com un do la Vida a què ens crida. D’aquesta confiança filial, el mateix Jesús n’és el primer exemple, i ens invita a convertir-nos-hi i a creure en la Bona Nova. 

D: RESPOSTA.

6. La resposta és la que ens demana directament la proposta de Jesús: convertir-se creient en la Bona Nova.

Això, en la pràctica, què comporta?

Acceptar el Regne no vol pas dir “ser més religiós”, o “entrar a l’Església”, o “fer-se monjo”, o “participar en una ONG”, o apuntar-se al voluntariat, o... Pot ser tot això, però també pot no ser-ho. El Regne de Déu no és un regne que ens “posseeix” sinó que ens allibera, ens emancipa, ens fa actius i creatius. Cadascú ha d’anar descobrint què significa per ell, en cada moment i en cada circumstància, “sentir-se del Regne” i “fer Regne”. No sempre serà clar; però no estem sols. 7000 milions de companys ofereixen molt de camp a la nostra bona disposició; per ajudar-nos o per corregir-nos. A pesar de la nostra bona voluntat, és possible equivocar-se. No passa res. Déu escriu recte amb les nostres lletres tortes. Rectifiquem, quan veiem que ens hem equivocat, i endavant.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Quaresma és preparació per la Pasqua. Què és la Pasqua per nosaltres? Què va ser per a Jesús?

2. La Pasqua no té només una dimensió personal sinó també, i sobretot, comunitària. Com us agradaria que fos la pasqua de la vostra comunitat i la de l’Església Universal? Considereu que el camí de la Pasqua continua “passant pel Calvari”? Què vol dir, això, en concret?

3. Tradicionalment, i sobretot en Quaresma, l’Església ens proposa la pràctica del dejuni i de l’abstinència. Què en penseu? Quin significat se li pot donar?

Diumenge 6è. B

1ª LECTURA.  (Levític 13,1-2.44-46).

El Senyor digué a Moisès i a Aharon:

«Si algú té a la pell una inflor, crostes o erupcions

que facin témer el mal de la lepra,

serà portat al sacerdot Aharon

o a un dels seus fills sacerdots.

Els qui pateixen del mal de la lepra han d’anar escabellats,

amb els vestits esquinçats,

tapats fins a la boca,

i han de cridar: “Impur, impur!”

Mentre el mal persisteixi són impurs,

i han de viure sols, fora del campament.»

2ª LECTURA (1ª Corintis 1Co 10,31-11,1).

Germans,

quan mengeu o begueu, o feu alguna altra cosa,

feu-ho tot a glòria de Déu.

No sigueu mai ocasió d’escàndol,

ni per als jueus,

ni per als grecs,

ni per a l’Església de Déu,

tal com ho faig jo,

que en tot procuro d’adaptar-me a tots,

i no busco allò que em convé a mi,

sinó allò que convé als altres,

perquè se salvin.

Seguiu el meu exemple,

tal com jo segueixo el de Crist.

EVANGELI. (Marc 1,40-45).

En aquell temps,

es presentà a Jesús un leprós,

s’agenollà i li digué, suplicant-lo:

«Si voleu, em podeu purificar.»

Jesús, compadit, el tocà amb la mà i digué:

«Sí que ho vull: queda pur.»

A l’instant la lepra desaparegué i quedà pur.

Tot seguit Jesús el va fer marxar,

després de recomanar-li seriosament

de no dir-ho a ningú,

sinó d’anar a fer-se examinar pel sacerdot,

oferir per la seva purificació

el que Moisès havia ordenat

i certificar que ja era pur.

Però ell, així que se n’anà,

començà de proclamar-ho davant la gent

i de fer-ho conèixer pertot arreu,

tant, que Jesús ja no podia

entrar manifestament als pobles

i havia de quedar-se a fora,

en llocs despoblats.

Però la gent venia a trobar-lo de tot arreu.

B. LLENGUATGE.

1. L’esperit maligne, possessiu, pot provocar un efecte que sembli oposat a la possessió: l’exclusió, apartant el posseït de l’àmbit de convivència.

Als relats dels dos diumenges anteriors hem vist l’esperit maligne sobretot en la seva forma possessiva. Al relat d’avui se’ns presenta en la seva forma excloent, en la persona del “leprós”.

2. La situació dels leprosos era realment tràgica. Ho hem llegit a la 1ª Lectura. L’aspecte visual que presenta el leprós, juntament amb la possibilitat de contagi, havien convertit aquesta malaltia en un símbol dels efectes del “pecat”, i del “càstig de Déu” sobre el pecador. El leprós era declarat impur. Exclòs de la convivència, no podia entrar al temple ni participar en les reunions de la sinagoga. Havia de viure apartat de la societat, i anar cridant “impur! impur!” perquè ningú casualment no es trobés amb ell. Si algú el tocava, també quedava impur. El leprós era un cadàver vivent; la seva “vida” consistia en viure la seva pròpia mort, apartat dels homes, “castigat per Déu”.

3. El trobament.

El relat del trobament de Jesús i el leprós està carregat de detalls significatius. Jesús va pels camins, de poble en poble. El leprós, en veure’l, crida perquè Jesús s’aparti d’aquell lloc contaminat. Però Jesús no s’aparta. S’entrecreuen les mirades. Com deuria ser la mirada de Jesús, que el leprós se li acosta, s’agenolla i li diu: “Si ho voleu, em podeu purificar”.

 4. “Compadit”.

Segons els estudiosos de la Bíblia, la paraula grega original que el missal tradueix per “compadit”, en el Nou Testament només s’aplica a Jesús o a Déu-Pare. Ens recorda les paraules de Déu a Moisès: “He vist l’opressió del meu poble... per això he baixat a alliberar-lo” (Èxode 3,8).

Aquesta “com-passió” no consisteix només en sintonitzar amb el sofriment de l’altre, sinó sobretot en actuar per alliberar-lo del mal que li causa dolor.

Jesús fa dues coses per alliberar el leprós d’aquella situació:

5. Primera.

“El tocà amb la mà”. Literalment: “va estendre la mà i el tocà”. Aquesta acció recorda el gest mític de Moisès obrint el mar Roig perquè els Israelites poguessin sortir del país on eren esclaus: Moisès va estendre la mà cap al mar... i les aigües es van partir, i els israelites van passar a peu eixut pel mig del mar (Èxode 14,21). Jesús repeteix sobre el leprós el gest mític de Moisès sobre les aigües, obrint un pas per sortir d’aquella situació d’esclavitud.

6. L’evangelista s’ha servit del llenguatge d’allò que passava amb els leprosos per denunciar uns sentiments molt profunds i malignes en les relacions humanes: “no tocar”, “no escoltar”, “posar al marge”, “sentiments de superioritat” basats en qualsevol cosa que assenyali una diferència de raça, sexe, aspecte físic, salut, país, llengua, religió, cultura, nivell econòmic, nacionalitat,... Sentiments que afloren també avui en expressions tan “normals” com “tercer món”, “quart món”, “immigrant”, i tantes altres que tots coneixem, i que no vull repetir aquí per no ajudar a mantenir un vocabulari marginador.

7. Però, aquell cadàver vivent ha vist en Jesús la presència de la Vida. No d’una vida propietat privada de Jesús, sinó de la “Vida que es dóna”. D’alguna manera el leprós ha descobert en Jesús que la Vida també s’encomana. Ell, leprós, pot encomanar la “lepra”, i això fa impur. Però la Vida també s’encomana, i purifica. “Tocant-lo”, Jesús li “contagia” Vida.

8. Segona.

“Tot seguit el va fer marxar”. Literalment: “de seguida el va fer sortir”.

La traducció del Missal (“Tot seguit el va fer marxar”) resulta una mica ambigua. No és que Jesús se’l tregui de sobre. Recordem altra vegada l’acció de Moisès quan va estendre la mà sobre el Mar Roig: les aigües es van partir per deixar pas lliure als israelites perquè sortissin del país que els posseïa com esclaus. “El Senyor va dir a Moisès: Ordena als israelites que es posin en marxa” (Èxode 14,16).

Jesús “ordena” al leprós que “surti de seguida”. D’on ha de sortir? ¿Com es pot dir a un que “ha d’estar fora”, a un “marginat”, que surti?!

9. La possessió té diferents nivells. Al País d’esclavitud, els israelites eren exclosos com a ciutadans, però posseïts i utilitzats com a esclaus. El leprós és un exclòs i, a la vegada, un posseït a través de la seva pròpia mentalitat. Ell s’identifica com a membre del Poble Elegit, però com a membre exclòs. Per això la seva exclusió no comporta un alliberament de l’àmbit que l’exclou sinó un càstig: marginat per la mateixa ideologia que ell ha acceptat com a base de la seva identitat.

10. Jesús estén la mà i el toca per tallar aquesta espècie de “cordó umbilical” que el manté exclòs però posseït. Ara el leprós se sent purificat. Veu la seva situació des de fora de la ideologia que el feia sentir impur.

Jesús l’envia al sacerdot no pas com un signe de submissió o perquè necessiti que un sacerdot “certifiqui que ja és pur” (aquí la traducció del Missal torna a ser ambigua), sinó “perquè, com solem dir, se n’enterin”. “Com una prova contra ells”, tradueixen alguns (com quan Moisès va ser “enviat” al faraó per assabentar-lo de que Déu havia fet “lliure” el poble que ell volia esclau).

11. De fet, l’ex-impur, un cop “ha sortit”, ja no pensa ni en el sacerdot ni en l’advertiment de Jesús de no dir-ho a ningú, sinó tot el contrari. No és desobediència sinó experiència exultant de la llibertat.

I aquí l’evangelista apunta a una sorprenent permuta de situacions: ara és el “purificat” qui comença a proclamar (el regne de Déu en) l’experiència que ha tingut, i, en canvi, Jesús “havia de quedar-se a fora, en llocs despoblats”. Jesús li ha encomanat la vida; el leprós li ha “encomanat” la marginació. Aquest és el “preu” de la solidaritat. “Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Isaïes: Ell va portar les nostres febleses i prengué damunt seu les nostres malalties” (Mateu 8,17). No es tracta de “miracles” sinó de solidaritat; o, si ho voleu, del miracle de la solidaritat.

C. MISSATGE.

12. L’esperit maligne (recordem-ho: l’home mateix en situació d’alienat) posseeix i esclavitza; en casos extrems, posseeix i esclavitza a partir de la mateixa consciència religiosa del posseït. És la corrupció de la religió.

Jesús, el nou Moisès, trenca el cercle viciós del marginat, que havia assumit com a identitat la seva pròpia marginació. El Regne de Déu no és un “pedaç” al Regne del maligne sinó que és un “altre regne”, per gaudir del qual primer s’ha de trencar amb el regne (ideologia, valors, criteris...) d’aquest món. “Surt de seguida!”

D: RESPOSTA.

13. Suggereixo una resposta en dues direccions:

a). Totes les religions (també la nostra) tenen el perill de caure en la temptació en què va caure la sinagoga: dividir la realitat en dues parts: allò pur i allò impur; i, a partir d’aquí, declarar impures determinades persones excloent-les de la comunitat, sense permetre que se sentin lliures.

Quan una religió cau en aquesta corrupció, deixa de ser legítima, i, si no es pot corregir, és urgent abandonar-la “com una prova contra ells” (contra els seus dirigents).

És una qüestió de fidelitat, encara que serà interpretada pels “dirigents” com una mostra d’orgull i de rebel·lia, mereixedora de càstig. Tots aquests marginats han de poder comptar amb la nostra solidaritat eficaç.

Aplicant això a casa nostra, ens permet entendre positivament, com un “signe del temps”, el gran èxode de tanta gent en relació a les pràctiques religioses i a la mateixa Institució. Estem cridats a la llibertat; si per a algú la Religió no és font de llibertat, que en surti; a menys que tingui alguna possibilitat, o vocació, d’ajudar a corregir aquesta situació maligne.

b). Jesús, abans de fer sortir el leprós de la ideologia maligne que el feia sentir impur, “el tocà”, perquè la Vida, més encara que la lepra, s’encomana.

“Contagiar Vida”: heus aquí, en resum, l’obra de Jesús. Heus aquí la “resposta” dels “tocats” per Jesús.

Nota.

Les malalties contagioses són una realitat que no podem passar per alt. Evidentment cal protegir-se’n i evitar la seva propagació. És una qüestió sanitària que s’ha de tractar amb criteris mèdics. Cal agrair a la Medicina i als seus experts els avenços que hi ha hagut en aquest camp. També ens fa adonar de com n’és de bona la superació d’una mentalitat mítica que tot ho relacionava amb la religió, i portava a veure el malalt com una persona culpable i, per això, castigada per Déu. Jesús va denunciar aquesta manera de pensar com una perversió de la religió. La Religió només és vàlida si genera un plus de solidaritat. Si no, és millor sortir-ne i fer-ne sortir.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. “Pur” i “impur” són conceptes que ens han arribat des del camp de la Religió, però que tenen el seu origen sobretot en la vida social. Dissortadament en les societats no-religioses no hi ha pas menys marginació. ¿Com es manifesta en la nostra societat actual? ¿Quines paraules es fan servir per dissimular-la o legitimar-la?

2. Sortosament la nostra societat ha assumit molta de l’acció solidària que fins ara es veia com a més pròpia d’Institucions religioses. ¿Creieu que aquest fet hauria de fer canviar alguna cosa en l’acció de l’Església?

3. ¿Hi ha entre nosaltres persones posades al marge de la societat? Quines? Com hi hem de respondre com a ciutadans i deixebles de Jesús?

5è. diumenge. Any B.

1ª LECTURA.  (Job 7,1-4.6-7).

Job digué als seus amics:

«L’home, a la terra, no està sotmès a servitud?

No passa la vida com un jornaler?

Com un esclau es deleix per asseure’s a l’ombra,

espera l’hora de cobrar com el treballador.

Però a mi m’ha tocat per herència

passar mesos en va,

la paga que em donen són les nits en blanc.

Així que em fico al llit ja penso:

Quan serà de dia perquè em pugui llevar?

I estic neguitós del vespre a la matinada.

Els meus dies han corregut més

que una llançadora,

ja s’acaben, ja no hi queda fil.

Recordeu que la meva vida no és sinó un respir:

els meus ulls no tornaran a veure la felicitat.»

2ª LECTURA (1Corintis 9,16-19.22-23).

Germans,

jo no puc gloriar-me d’anunciar l’evangeli:

hi estic obligat,

i pobre de mi que no ho fes!

Si jo m’ho hagués buscat

podria esperar-ne una recompensa,

però no havent-ho buscat,

per a mi és un encàrrec que he rebut de Déu.

Per quin motiu puc esperar una recompensa?

Doncs que jo,

quan treballo per difondre l’evangeli,

no el converteixi en cosa costosa,

sinó que renunciï al dret que em dóna el meu servei.

Jo sóc lliure:

no era esclau de ningú,

però m’he fet esclau de tots

per guanyar-ne tants com pugui.

Per guanyar els febles, m’he fet feble com ells.

M’he fet tot amb tots per guanyar-ne alguns,

sigui com sigui.

Tractant-se de l’evangeli,

estic disposat a fer tot el que calgui

per poder-hi tenir part.

EVANGELI. (Marc 1,29-39).

En aquell temps,

Jesús, sortint de la sinagoga,

se n’anà amb Jaume i Joan a casa de Simó i Andreu.

La sogra de Simó era al llit amb febre,

i llavors mateix ho digueren a Jesús.

Ell li va donar la mà i la va fer llevar,

la febre li desaparegué

i ella mateixa els serví a taula.

Al vespre, quan el sol s’havia post,

li portaren tots els malalts i els endimoniats.

Tota la ciutat s’havia aplegat davant la porta

i ell va curar molts malalts de diverses malalties;

va treure molts dimonis,

i no els deixava parlar, perquè sabien qui era.

De bon matí, quan encara era fosc,

es llevà, se n’anà a un lloc solitari

i s’hi quedà pregant.

Simó, amb els seus companys, sortí a buscar-lo.

Quan el trobaren li digueren:

«Tothom us està buscant.»

Ell els digué:

«Anem a d’altres llocs, als pobles veïns,

i també hi predicaré,

que aquesta és la meva missió.»

I anà per tot Galilea,

predicant a les sinagogues de cada lloc

i traient els dimonis.

LLENGUATGE.

1. A la sinagoga de Cafarnaüm ha començat la confrontació entre “el fort” i “el més fort”, entre l’esperit maligne que “posseeix” i l’esperit de Jesús que allibera. Possiblement va haver-hi a Cafarnaüm una comunitat cristiana prou singular com per fer-la servir de contrapunt.

L’expressió “a casa de Simó i Andreu”, germans, sens dubte fa referència a la “comunitat cristiana”, que és una comunitat de germans. Normalment aquest és el significat de l’expressió “a casa”, referida a Jesús (Marc 2,1). En els evangelis, “a casa de Jesús” és la Comunitat.

En aquest cas no es diu que Jesús està “a casa” sinó “a casa de Simó i Andreu”. Aquests germans encara no encarnen la “comunitat” ja que també aquí l’esperit maligne hi ha fet arribar el seu domini: la sogra de Simó està enfebrada.

No sé exactament quin significat simbòlic pot tenir aquí la “febre”, però una cosa sembla clara: la febre impedeix a la sogra de Simó de fer allò que és propi dels membres de la Comunitat: servir.

2. La presència de Jesús “que li dóna la mà” (símbol de la transmissió de la seva “força”) l’allibera de la subjecció a la “febre” i li permet “servir ella mateixa a taula”. Ha començat la Comunitat Cristiana! És el “lloc” de la presència de Jesús, on i des d’on ell vessa amb abundància el seu Esperit que allibera els endimoniats i cura els malalts. “Tota la ciutat s’havia aplegat a la porta...”.

3. Allò que converteix la “casa de Simó i Andreu” en comunitat, és la germanor i l’esperit de servei. Allà on hi ha germanor servicial allà hi ha “Comunitat”. També podria ser-ho la Sinagoga. Només faria falta deixar-se alliberar de l’esperit maligne que impedeix viure-hi la germanor servicial. Encara que, com vèiem diumenge passat, Jesús ha fet sortir l’esperit maligne d’un cert home, no ha sortit de la Sinagoga, com es posarà en evidència en els relats següents (Marc 3,6). La Sinagoga, centrada en la Llei, continuarà amb la seva activitat alienadora, deshumanitzadora, sense convertir-se en “Comunitat”. No accepta que Déu ens crida a anar més enllà de la Llei. La Llei és útil per frenar l’embranzida de l’esperit maligne, però no ens permet ser comunitat.

4. En el relat que hem llegit avui hi ha un detall a tenir en compte: tot el devessall d’amor alliberador i curador de Jesús té lloc “al vespre quan ja s’havia post el sol”, i acaba “de bon matí, quan encara era fosc”. És a dir: de nit. En el món jueu, el “dia” comença amb la sortida del sol i acaba amb la posta. La resta és “nit”. Amb aquestes precisions segurament es vol fer una referència explícita a la vida de les comunitats cristianes concretes, perseguides per les autoritats religioses, i que, per reunir-se, havien d’aprofitar la protecció de la nit.

5. També hi ha una altre “detall”: Jesús aprofita la nit per “sortir” i anar-se’n a un lloc solitari a pregar; a “carregar piles”. La “comunitat” encara no és per a ell un lloc de repòs i de trobada amb el Pare. Això es dedueix del fet que “Simó, amb els seus companys, sortí a buscar-lo”. La nova comunitat encara no s’ha alliberat del tot de l’esperit maligne, que tendeix a ser possessiu. Simó, i els qui eren amb ell, van a buscar Jesús per fer-lo el seu líder, per tenir-lo en propietat. “Tothom us està buscant”. Encara no han entès la missió de Jesús. La missió de Jesús no és “que la gent el busqui” sinó que la gent sigui; que cadascú sigui adult, lliure, capaç d’estimar, feliç.

Jesús reacciona: “Anem a d’altres llocs, als pobles veïns, i també hi predicaré, que aquesta és la meva missió”.

6. Que Jesús acceptés ser el “líder” de la gent que el buscava és la 1ª temptació de Pere a Jesús. Les “temptacions” que no explica l’evangeli de Marc quan Jesús està al desert (Marc 1,13), aniran apareixent com a provinents dels seus “deixebles”, representats en “Pere”. En la 2ª temptació, Jesús qualificarà Pere directament de “satanàs” (acusador) (Marc 8,33). A la 3ª, hi haurà el gran col·lapse dels deixebles: “Tots l’abandonaren i fugiren” (Marc 14,50), deixant clar que l’Esperit de Jesús no és “possessiu”. La vertadera comunitat no és possessiva sinó alliberadora. Una comunitat “possessiva” no seria realment una comunitat sinó una secta.

MISSATGE.

7. L’Esperit Sant, instal·lat en Jesús, continua la creació de l’Home, curant i alliberant. Neix la comunitat com a àmbit d’humanització i d’experiència d’Humanitat. Però cal no equivocar-se: el punt de referència no és el lideratge de Jesús sobre els seus “seguidors” sinó la comunitat en si mateixa. O millor: una actitud de comunió oberta a tothom, que es concreta en “comunitats”. Tothom pot optar per la comunió. A qualsevol lloc on hi conviuen persones hi ressona la crida a ser comunitat servicial, expulsant l’esperit maligne d’unes relacions de possessió, de dependència o de domini.

RESPOSTA.

8. En el nostre àmbit, estem sortint d’allò que els entesos en diuen una Situació de Cristiandat, en què l’Església exercia accions de lideratge en molts aspectes. Sembla que la sintonia amb Jesús ens suggereix una manera diferent de fer. Avui vivim una situació totalment inèdita. Al llarg de dos mil anys, l’Església ha estat o perseguida o privilegiada. En una societat laica no som ni perseguits ni hem de ser privilegiats. ¿Trobarem la manera de ser Església en aquesta nova societat? Potser no hi hagi una manera sinó moltíssimes maneres. Algunes ja són reals, però xoquen amb unes estructures rígides i sacralitzades. Potser ha arribat el moment d’anar creant, entre tots, estructures dúctils, que siguin realment un servei a la gran varietat de vida que avui floreix arreu.

9. Avui l’Evangeli viu una autèntica primavera. A molts llocs estan sorgint grups o comunitats servicials amb un gran contingut evangèlic, encara que a vegades en refusin la referència. Aquest “refús” és comprensible per raons històriques i de llenguatge. En realitat, potser només es tracta d’allò mateix que ja va passar als inicis de l’Evangeli en relació a la sinagoga. Aleshores es va comprendre que per al vi nou, calen bots nous (Marc 2,22).

PREGUNTES per al diàleg.

1. Intenteu descobrir exemples actuals de “vi nou en bots nous”. O sigui: grups servicials, més o menys al marge de l’organització eclesial.

2. A partir de la vostra experiència de persones estimades i que estimeu, quines diferències descobriu entre un “amor possessiu” i un “amor alliberador”?

3. ¿Passa que a vegades preferim ser estimats amb un amor possessiu més que amb un amor alliberador? Dit d’una altra manera: ¿Ens fa por, a vegades, la llibertat? Per què?