Diumenge 14 de durant l'any A.

1ª LECTURA.  (Zacaries 9,9-10; 13,1)

El Senyor diu:

“Alegra’t, ciutat de Sió.

Aclama, ciutat de Jerusalem.

El teu rei fa la seva entrada.

És bo i salvador, muntat humilment en un ase,

en un pollí, fill de somera.

Bandejarà d’Efraïm els carros de guerra;

allunyarà de Jerusalem els cavalls,

i els arcs dels gerrers seran bandejats.

Adreçarà a tots els pobles paraules de pau,

i el seu domini s’estendrà d’un mar a l’altre,

des del Gran Riu fins a l’extrem del país”.

2ª LECTURA (Romans 8,9,11-13).

Germans,

vosaltres no viviu segons les mires de la carn

sinó segons les de l’esperit,

perquè l’Esperit de Déu habita en vosaltres,

i si algú de vosaltres no tingués l’Esperit de Crist,

no seria del Crist.

I si habita en vosaltres l’Esperit d’aquell

que va ressuscitar Jesús d’entre els morts,

també, gràcies al seu Esperit que habita en vosaltres,

aquell que va ressuscitar el Crist d’entre els morts,

donarà la vida als vostres cossos mortals.

Per tant, germans,

nosaltres tenim un deute, però no amb la carn,

que ens obligaria a viure com demana la carn.

Perquè si visquéssiu així, moriríeu.

En canvi, si per l’Esperit feu morir les obres de la carn,

viureu.

EVANGELI. (Mateu 11,25-30).

En aquell temps Jesús digué:

“Us enalteixo, Pare, senyor del cel i de la terra,

perquè heu revelat als senzills

tot això que heu amagat als savis i entesos.

Sí, Pare: així us ha plagut a vós.

El Pare ho ha posat tot a les meves mans:

fora del Pare,

ningú no coneix veritablement el Fill;

igualment,

ningú no coneix veritablement el Pare

fora del Fill,

i d’aquells a qui el Fill el vol revelar.

Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats;

jo us faré reposar.

Accepteu el meu jou,

feu-vos deixebles meus,

que jo sóc benèvol i humil de cor,

i trobareu el repòs que tant desitjàveu,

perquè el meu jou és suau,

i la meva càrrega, lleugera.

LLENGUATGE.

1. Potser alguna vegada haureu sentit algú que s’expressava així: “Mira, un dia vaig decidir deixar tot això de la religió, i ara visc molt més tranquil”.

Estic totalment d’acord amb aquesta actitud, i per això faig la següent proposta: si la religió i les seves pràctiques no ens ajuden a estar més tranquils (és a dir: en pau amb nosaltres mateixos) i a sentir-nos més lliures, desfem-nos d’elles.

És pura conseqüència d’aquella sentència de Jesús: “No és l’home per al dissabte (per a la religió) sinó el dissabte per a l’home” (Marc 2,27).

2. També l’evangeli d’avui ens porta per aquest camí: si ser deixebles de Jesús no ens porta a “trobar el repòs”, és que no hem entès res de res. O canviem o ho deixem.

El llenguatge de l’evangeli d’avui usa la contradicció per donar més relleu a allò que ens vol dir. Segons les paraules de Jesús, els “savis i entesos” no “saben ni entenen”. Però fixem-nos que en el contrapunt d’això no parla dels “ignorants” sinó dels “senzills”. Són els “senzills” els que reben la revelació de Déu que els permet saber i entendre.

3. Si els savis i entesos no saben ni entenen, no és pas a causa dels seus coneixements, sinó perquè consideren que els seus coneixements els situen per damunt dels altres. Això sí que impedeix conèixer i entendre els projectes de Déu.

Des de cent metres d’altura no es veu la vida de les cases; només es veuen els teulats.

4. El meu jou és suau i la meva càrrega lleugera...

Pot haver-hi un jou suau?

És possible una càrrega lleugera?

Cal donar a aquestes frases un significat actiu: parlen de jous que suavitzen la vida, i de càrregues que alleugen el pes de l’existència.

Els qui vivim a la costa veiem sovint els jous pesants i les càrregues feixugues que es carreguen els bussos. Però quan estan dintre l’aigua, com n’és de suau i lleuger aquell abillament que, a fora, els resultava tan feixuc!

¿No heu vist com els infants a la platja o a la piscina es carreguen de suros o flotadors que, un cop a l’aigua, alleugen el seu propi pes?

Els mateixos evangelis ens parlen sovint de la vida com d’una travessia amb barca. Si n’és de pesant, una barca!; i, no obstant, gràcies a ella podem passar “flotant” a l’altra riba.

5. Per a una immensa majoria de persones la vida és una càrrega pesant en alguns (o molts) moments. És aleshores quan podem comprovar la veritat de les paraules de Jesús: “... i trobareu el repòs que tan desitjàveu, perquè el meu jou suavitza i la meva càrrega alleugera”.

I si no és així, deixem-nos de religions. I siguem senzills per poder copsar la revelació del Pare.

6. Ningú no coneix el Pare fora del Fill...

Des de les nostres necessitats poden arribar a Déu. El procés seria més o menys així: tots intuïm que la nostra vida no té el seu fonament en si mateixa. Existim, però podríem no existir. Per tant, si no som el fonament de la nostra existència, alguna altra cosa hi ha que ens fonamenta i ens aguanta. A aquesta “altra cosa” li podem donar el nom de “Déu”, o altres noms.

7. Però en Jesucrist els humans hem descobert que Déu no s’ha quedat en aquesta relació de creador–creatura, sinó que ens ha cridat i destinat a ser fills. Podria no haver-ho fet, però ho ha fet. No és una conseqüència d’allò que som, sinó pura generositat seva. No és exigit per les nostres necessitats ni podem aconseguir-ho o merèixer-ho per nosaltres mateixos. És un do gratuït. Som convidats a ser fills en el Fill.

Com explica St. Pau als cristians de Corinti, cap ull no ha vist mai, ni cap orella ha sentit, ni el cor de l'home somia allò que Déu té preparat per als qui l'estimen (1ª Corintis, 2,9).

NOTA.

A l’hora d’intentar entendre les “paraules de Jesús”, cal tenir molt present que la vida de Jesús presenta dues situacions ben diferents.

Una primera etapa ve constituïda per la vida de Jesús pels camins de Galilea. És una vida viscuda d’una manera individual i corporal com la nostra, en espais i temps concrets, i amb unes relacions humanes determinades.

La segona etapa comença amb la seva mort a la creu. La vida de Jesús passa de ser vida tinguda a ser vida donada, i, com a tal és present, experimentada i visibilitzada en les comunitats cristianes (que han acollit la seva “donació”).

En les dues etapes es tracta sempre del mateix Jesús i de la mateixa vida. Per això les comunitats cristianes no tindran cap inconvenient en posar en boca de Jesús aquelles “paraules” que expressen els sentiments i la fe que la seva presència genera en la comunitat.

Així naixeran una classe d’Escrits, únics en el seu gènere: els Evangelis. Els Evangelis ens presenten les paraules i les obres del Jesús real, el de les dues etapes, sense diferenciar allò que correspon a cada una d’elles.

És cert que la nostra curiositat actual ens fa preguntar què va dir i què no va dir el Jesús-galileu (el de la primera etapa). Però els Evangelis no són ni volen ser biografies del Jesús-galileu, sinó l’anunci de la bona notícia del Jesús real (Marc 1,1).

D’acord amb això, podem dir que segurament les paraules de Jesús que avui hem llegit a l’evangeli no van ser pronunciades pel Jesús-galileu. En canvi, expressen l’acció de Jesús-ressuscitat tal com és experimentada en la comunitat cristiana.

MISSATGE.

8. És possible alleugerir la “càrrega de la vida” acollint el missatge de Jesús.

Però només ho podrem fer si no ens sentim superiors als altres ni ens considerem autosuficients (savis i entesos) per aconseguir “per dret de conquesta” allò que ens és ofert com un do gratuït.

RESPOSTA.

9. ¿D’alguna manera, escriure aquests Apunts d’homilia, no és una mica “fer de savi i entès”?

I si l’evangeli ens diu que “tot això ho heu amagat als savis i entesos i ho heu revelat als senzills”, per què perdre el temps llegint aquests Apunts?

Penso que l’evangeli d’avui ens ajuda a posar les coses al seu lloc.

Per això, permeteu-me repetir aquí una cosa que a vegades també he dit a la parròquia: no us cregueu res de tot el que us he dit, fins que no descobriu per vosaltres mateixos allò que hi pugui haver de correcte o d’incorrecte. Faig meva una frase de Sant Pau: “Examineu-ho tot i quedeu-vos amb el que és bo” (1ª als Tessalonicencs 5,21).

10. I, com saber què és bo?

No hi ha altra solució que tenir una certa confiança en nosaltres mateixos. És cert que podem equivocar-nos, però hem de reconèixer que cada un de nosaltres està dotat de sensibilitat per assaborir el bé i sentir l’amargor del mal. En últim terme ens hem de fiar d’aquesta “sensibilitat” rebuda i creixent.

Podem recordar les paraules de Jesús: “Però vosaltres no us feu dir "mestre", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist” (Mateu 23,8).

Entre nosaltres no som mestres, ni pares ni guies. Però som germans. I res no ens ajuda tant a entendre els projectes del Pare com el diàleg sincer entre tots els germans.

La pretensió d’aquests Apunts és la dels “gossos que aixequen la llebre” i la fan anar cap al caçador. Caçar-la o no caçar-la ja no és cosa d’ells sinó del seu amo.

PREGUNTES per al diàleg.

1. El nostre temps no és tant de savis com d’especialistes; és a dir: de persones molt enteses en alguna cosa i força ignorants en moltes altres. ¿Quines conseqüències es poden treure d’aquest fet pensant en la nostra comunitat?

2. Com que sovint les coses de la religió ens resulten complicades, tenim tendència a dir: “doctores tiene la Iglesia”.  Què en penseu d’aquesta actitud?

3. Què proposeu perquè allò que Déu ens revela quan som senzills, pugui ser compartit per tots?

Sants Pere i Pau

Sant Pere i Sant Pau. 29 de juny.

1ª LECTURA.  (Actes 12,1-11)

En aquells dies,

el rei Herodes detingué alguns de l’Església

per fer-los mal.

Feu matar amb l’espasa Jaume, el germà de Joan,

i quan s’adonà que això era ben vist pels jueus,

féu agafar també Pere.

Eren els dies dels Àzims.

El féu tancar a la presó

i confià la seva guarda a quatre esquadres de soldats,

amb el propòsit de fer-lo comparèixer davant el poble

després de Pasqua.

Mentre Pere era a la presó ben vigilat,

la comunitat pregava Déu per ell sense parar.

Herodes ja anava a fer-lo comparèixer,

però la nit abans, mentre Pere dormia entre dos soldats,

lligat amb dues cadenes,

i els sentinelles feien guàrdia davant la porta de la presó,

tot d’una l’àngel del Senyor es presentà,

i la cambra s’omplí de claror.

L’àngel tocà Pere, el desvetllà i li digué:

De pressa, aixeca’t.

I les cadenes li caigueren de les mans.

Li digué: Cenyeix-te i posa’t les sandàlies.

Pere ho va fer, i l’àngel va afegir:

Pren el mantell i segueix-me.

Pere sortí a fora i el seguia,

sense saber que això que feia l’àngel era veritat;

es pensava tenir una visió.

Passaren la primera guàrdia, passaren la segona,

i arribaren a la porta de ferro que dóna a la ciutat.

La porta s’obrí tota sola, i ells sortiren,

anaren fins a la primera cantonada, i l’àngel el deixà.

Llavors Pere, tornant en si, digué:

Ara veig que el Senyor ha enviat de debò el seu àngel

i m’ha alliberat de les mans d’Herodes

i de tot el que el poble dels jueus esperaven contra mi.

2ª LECTURA (2ª a Timoteu 4,6-8, 17-18).

Estimat, pel que fa a mi,

la meva vida ja és oferta com una libació

vessada sobre l’altar.

Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres

i deixar el port.

Després de lluitar en aquest noble combat i acabada la cursa,

em mantinc fidel.

I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat.

El Senyor, jutge justíssim, me la donarà quan serà el dia,

i no tan sols a mi,

sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació.

El Senyor m’assistia i em donà forces

perquè acabés de proclamar el missatge de l’evangeli,

i poguessin escoltar-lo tots els pagans.

I Déu m’ha salvat de la gola del lleó.

El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar

i em guardarà per al seu Regne celestial.

A ell sigui donada la glòria pels segles dels segles. Amén.

EVANGELI. (Mateu 16,13-19).

En aquell temps...

Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip,

i un cop allà, preguntava als seus deixebles:

“Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?”

Ells li respongueren:

“Uns diuen que és Joan Baptista,

altres, que és Elies,

altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes”.

Ell els diu: “I vosaltres, ¿qui dieu que soc?”

Simó Pere li contestà:

“Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”.

Jesús li va respondre:

“Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs:

això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang,

sinó el meu Pare del cel.

I ara, també jo et dic que tu ets Pere.

Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església,

i les portes del Reialme de la Mort no li podran resistir.

Et donaré les claus del Regne del cel,

i tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel,

i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel”.

(Després va manar als seus deixebles que no diguessin a ningú que ell era el Messies.

Des d’aleshores Jesús començà a explicar als deixebles que calia que anés a Jerusalem i que patís molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia.

Llavors Pere, prenent-lo a part, es posà a renyar-lo dient:

-Déu te’n guard, Senyor! A tu això no et passarà.

Però Jesús es girà i digué a Pere:

-Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure,

perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes).

LLENGUATGE.

Altres Apunts >> Diumenge 21 de l'Any A.

1. Qui és Jesús?

Pregunta de gran actualitat.

Pregunta la resposta de la qual és important entendre bé.

El relat distingeix explícitament entre la gent i els deixebles.

“Qui diu la gent que és el Fill de l’home?”...

“I vosaltres, qui dieu que sóc jo?”.

2. La resposta de la gent no és pas incorrecta, però es queda curta. La resposta justa la donen els deixebles per boca de Pere. Però Jesús deixa clar que aquesta bona resposta no ve pas del fet que els deixebles el coneguin millor sinó perquè han rebut una revelació del Pare del Cel.

3. Però no s’ha de prescindir de la gent. En atenció a la gent, que encara no pot entendre la vertadera resposta, els deixebles no han de dir a ningú “que Jesús és el Messies”. En realitat, ni els deixebles entenen el significat de la seva resposta.

(Per facilitar la comprensió de tot aquest relat, he inclòs, en blau i entre parèntesis, uns versets més).

4. Tots, gent i deixebles, imaginaven el Messies com algú que instauraria el Regne de Déu fent exhibició de poder diví per imposar la justícia, purificar el temple, expulsar els enemics d’Israel i netejar de “pecadors” el Poble elegit.

Però aquests no eren els plans de Déu. Aquesta no era la missió que Jesús havia rebut del Pare.

5. Déu estima el poble d’Israel i tots els pobles, i no es vol mostrar com el Déu que jutja per condemnar sinó com el Pare misericordiós que jutja per perdonar.

Això comporta que tampoc el seu “Messies” no condemni, sinó que accepti ser un condemnat entre els condemnats; i no mati, sinó que doni la vida entre els altres “crucificats”.

És d’aquesta manera que Jesús vencerà el mal per salvar el malfactor.

Déu anul·larà les sentències que condemnen l’Home, però salvarà, si ho accepten, als qui han pecat jutjant injustament.

Un exemple d’això serà el mateix St. Pau, que va passar de ser jutge i perseguidor a ser salvat, deixeble i apòstol.

6. De moment, ni els mateixos deixebles no són capaços d’acceptar això i, per boca de Pere, manifesten a Jesús la seva negativa. Jesús els corregeix amb paraules dures i clares, ja que es tracta del nucli mateix de la seva missió: “Vés-te'n d'aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no veus les coses com Déu, sinó com els homes” (Mateu 16:23. També 4:10).

    

7. “Tu ets pedra o roca”.

La confessió de Pere és el fonament de la Nova Comunitat, o del Nou Regne de Déu, ben construït sobre roca, capaç de resistir les riuades que el voldrien sotmetre al “Regne de la Mort”.

El nou Regne de Déu i el vell Regne de la Mort cara a cara.

L’evangelista Mateu posa aquest relat entre la mort de Joan Baptista per obra d’Herodes, i el propòsit de matar Jesús per obra dels notables dels poble, dels grans sacerdots i dels mestres de la Llei  (Mateu 14:10 i 16:23). El Regne de la Mort és poderós, ja que el Poder és la seva marca; però no triomfarà perquè, en el Món creat per Déu, el Poder és una equivocació.

8. Les portes del Regne de la Mort engoleixen tothom qui cau sota el seu poder, i no hi havia, fins ara, ningú per obrir-les. En canvi, el Regne de Déu té servei permanent de porteria per poder entrar i sortir. És un regne de persones lliures. “Et donaré les claus del Regne del Cel”.

 

9. Resulta sorprenent la “feina” d’aquestes claus: no són per “tancar i obrir” sinó per “lligar i deslligar” (tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel, i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel).

Aquestes paraules no s’han d’entendre en sentit disjuntiu: com si algú tingués la facultat d’incloure o d’excloure del Regne de Déu. Són un exemple més de paral·lelisme bíblic; és a dir: una manera de donar relleu a una afirmació dient-la dues vegades amb paraules diferents. Entre els dos regnes oposats, tot aquell que es lliga (s'uneix) amb l’un, queda deslligat (alliberat) de l’altre.

10. La feina de Pere, i de tots els deixebles de Jesús, és mantenir obertes les “portes” del Regne de Déu perquè tothom pugui ser lligat a la seva Vida deslligant-se del Regne de la Mort.

11. Un text amb sobrecàrrega...

A partir del segle IV, la Comunitat Cristiana va deixar de ser perseguida i va ser convertida en religió oficial de l’Imperi. Els deixebles del Crucificat fan aliança amb el Poder, i els seus representants comencen a ser poderosos.

Paraules de Jesús com les que hem llegit avui, van començar a ser interpretades com a legitimadores del “Poder” dels successors dels apòstols.

12. A partir d’aquí es podia esperar tot. I va venir el pitjor: la pèrdua de la identitat cristiana i la dramàtica divisió de la Comunitat Cristiana.

Al segle XI, gran divisió, per qüestions de Poder, entre Roma i Constantinoble; entre les Esglésies d’Orient (Ortodoxos) i les Esglésies d’Occident (Romans).

Al segle XVI, gran divisió, per qüestions de Poder, entre Roma i les Esglésies Reformades (Protestants).

13. Mentre confonguem Autoritat i Poder, quedarem dividits, perquè el fruit natural del Poder és la divisió (i la mort).

El Poder crea súbdits, i cada Poder reclama en exclusiva la propietat dels “seus”.

14. Però la (unitat de la) comunió no depèn del Poder ni de “l’Autoritat”, sinó que neix d’un cor obert. Per això, res, absolutament res, no ens separa dels Germans en la Fe, ni dels Germans en la Humanitat, ni dels Germans en la Vida. No hi ha “Germans separats”. Només hi ha germans: germans, amb tanta riquesa de vida, que podem ser molt diferents els uns dels altres.

MISSATGE.

15. Jesús és el messies (l’elegit per realitzar l’alliberament promès per Déu) i el Fill del Déu viu (vivificador).

Confessar que “Jesús és Messies i Fill del Déu viu”, és el fonament de la nostra fe. Però podem no entendre-ho correctament. Sembla que el criteri per saber si ho entenem correctament o no és l’acceptació que el messianisme de Jesús passa pel Calvari: exhibició de la vida que es dóna (servei).

Si no assumim el Calvari, és millor que no parlem de Jesús, ja que no l’hem entès.

RESPOSTA.

16. Si avui no hem llegit les Lectures del diumenge, és perquè la festa de St. Pere i St. Pau és una festa "important".

Pere i Pau van ser realment persones importants... perquè, a l’Església, tothom és important.

17. I, potser, aquí podem descobrir la “resposta” que ens demana la festa d'avui: superar el culte a la personalitat.

Sembla que a l’Església sempre hi ha hagut, i encara hi ha, un excés de culte a la personalitat, sobretot en relació al Papa (i als bisbes). Això està en contradicció explícita amb el que demana l’Evangeli: “Vosaltres no us feu dir "mestre", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist (Mateu 23:8-10).

18. És freqüent criticar El Vaticà i la forma jerarquitzada que ha pres la Comunitat Eclesial. Cal fer-ho, perquè són defectes de la nostra Església, que hem d'ajudar a corregir. Però aquests defectes tindrien molta menys força si tots plegats fóssim més fidels a la indicació de Jesús: Tots vosaltres sou germans.

El culte a la personalitat és una forma d’idolatria, la culpa de la qual no està només en qui la rep sinó sobretot en qui la dóna.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Qui és Jesús, per nosaltres?

2. Quines mostres  de “culte a la personalitat” descobriu en la vostra manera de fer?

3. Jesús prohibeix als deixebles que diguin a ningú que ell és el Messies. Creieu que aquesta prohibició pot ser encara vàlida? En quines circumstàncies?

Corpus. Any A.

1ª LECTURA. (Deuteronomi 8, 2-16.

Moisès digué al poble:

”Recorda’t del camí que el Senyor t’ha fet fer

pel desert des de fa quaranta anys per afligir-te,

per provar-te, per conèixer els sentiments del teu cor

i veure si observaries o no els seus manaments.

T’afligí fent-te passar fam,

però després t’alimentà amb el mannà,

que ni tu ni els teus pares no coneixíeu,

perquè aprenguessis que l’home no viu només de pa;

viu de tota paraula que surt de la boca de Déu.

Recorda’t del Senyor, el teu Déu,

que et va fer sortir de la terra d’esclavatge;

que t’ha fet passar per aquest desert immens i terrible,

infestat de serps verinoses i d’escorpins,

una terra eixuta, sense aigua,

on per a tu va fer saltar un doll d’aigua de la roca dura,

i t’alimentava amb el mannà,

que els teus pares no coneixien”.

2ª LECTURA (1ª Corintis 10, 16-17).

Germans,
el calze de la benedicció que nosaltres beneïm,

¿no és, potser, comunió amb la sang de Crist?

El pa que nosaltres partim,

¿no és, potser, comunió amb el cos de Crist?

El pa és un de sol.

Per això tots nosaltres, ni que siguem molts,

formem un sol cos,

ja que tots participem del mateix pa.

EVANGELI. (Joan 6, 51-58).

En aquell temps Jesús digué als jueus:

”Jo sóc el pa viu baixat del cel.

Qui menja pa d’aquest viurà per sempre.

Més encara: el pa que jo donaré és la meva carn,

perquè doni vida al món”.
Els jueus es posaren a discutir.

Deien: “¿Com s’ho pot fer aquest,

per donar-nos la seva carn per menjar?”

Jesús els respongué:

“Us ho dic amb tota veritat:

si no mengeu la carn del Fill de l’home

i no beveu la seva sang,

no podeu tenir vida en vosaltres.

Qui menja la meva carn i beu la meva sang

té vida eterna,

i jo el ressuscitaré el darrer dia.

Ben cert:

la meva carn és un veritable menjar,

i la meva sang és una veritable beguda.

Qui menja la meva carn i beu la meva sang

està en mi i jo en ell.

A mi m’ha enviat el Pare que viu,

i jo visc gràcies al Pare;

igualment, els qui em mengen a mi viuran gràcies a mi.

Aquest és el pa baixat del cel.

No és com el que van menjar els vostres pares.

Ells van morir.

Però els qui mengen aquest pa, viuran per sempre”.

         

LLENGUATGE.

1. Aquesta festa té un nom realment estrany. Potser per això popularment continua usant-se el seu nom llatí “Corpus”, ja que així no fa tan mal d’orelles.

El llenguatge entorn del “cos i la sang de crist” ha passat a ser tan retorçat que o no diu res o provoca rebuig. Encara recordo el gest espontani d’un nen que la seva mare va portar a la parròquia amb l’objectiu d’acabar-lo de convèncer perquè fes la 1ª Comunió. Davant meu, i amb llenguatge manllevat pel fet d’estar parlant amb un “capellà”, la mare li va dir: “Fill, fent la comunió, Jesús vindrà al teu cor”. El nen va creuar de seguida els braços davant el pit, per un simple instint d’autoprotecció.

2. La festa del Corpus constitueix una certa repetició del Dijous Sant. En les discussions del concili Vaticà II alguns van proposar de suprimir-la, però es va mantenir en atenció a la seva gran popularitat.

3. Els orígens de la festa cal buscar-los ja al segle XII com a reacció a alguns teòlegs que posaven en dubte la presència real de Jesús en el pa i el vi eucarístics. Es va optar per l’exuberància de les formes. Es considerava una manera d’ajudar la fe impactant els sentits. Per això, allò més popular de la Diada de Corpus era la Processó, com més espectacular millor i amb la participació dels prohoms de la ciutat.

Avui costa de trobar sentit a aquesta festa. Segurament ha estat un molt bon encert convertir-la en el “Dia de Càritas”. (→missatge).

4. L’evangeli d’avui resulta volgudament provocador, com es reconeix en el mateix text quan diu: “Els jueus es posaren a discutir...”. ”Menjar la carn i beure la sang”...

A vegades s’ha insistit tant en el realisme d’aquestes paraules que s’han entès en un sentit antropofàgic o canibalesc.

D’entrada, permeteu-me fer una doble consideració:

1ª. Aquestes paraules van ser escrites més de 50 anys després de la mort de Jesús. Per tant, és impossible menjar la seva carn...

2ª. És pràcticament segur que no es tracta d’unes paraules de Jesús, recollides a l’evangeli de Joan, sinó d’unes paraules que l’evangelista posa en boca de Jesús, i que volen expressar la realitat més profunda de la VIDA: de la vida de Jesús i de la vida de qualsevol persona autènticament humana.

5. També l’evangeli de Lluc usa un llenguatge semblant quan diu que, en néixer Jesús, Maria el va posar en un menjadora. No es tracta de cap forma de canibalisme. Es tracta d’afirmar, amb un llenguatge extremadament clar, que els humans podem fer de la nostra vida un aliment per als altres. Qualsevol pare o mare, assegut a taula, podria agafar el pa i, ensenyant-lo als seus fills, dir-los: això és la meva vida.

Els pares “gasten” o “donen” la seva vida convertint-la en tot allò que necessiten els seus fills per poder viure i créixer. No és una qüestió de “miracles” sinó d’amor.

6. ”La meva carn és un veritable menjar”. Això és veritat en qualsevol persona que estima de debò.

És l’experiència de que la nostra vida pot passar de “vida tinguda” a “vida donada”, i que aquesta és la vida autèntica, aquella que ja no inclou la “mort”, la Vida eterna o Vida divina.

La vida donada de Jesús és fa visible quan hi ha algú que la rep. Els que la reben es converteixen així en el nou “cos de Crist”.

7. La comunitat cristiana no ha de voler retenir només per a ella mateixa la vida donada de Jesús. Tota la raó de ser de la Comunitat cristiana és gaudir, celebrar i ser testimoni de la bondat i de la meravella de la vida donada.

Els deixebles de Jesús ens trobem cada setmana per menjar aquest aliment. “Menjar”, aquí, vol dir també assumir, fer nostra, aquesta manera de viure. Anar a combregar sense assumir que la nostra vida es faci també aliment per als altres, seria un engany perillós, com ja ho va advertir Sant Pau als cristians de Corint (→ 1ª Carta als Corintis, capítol 11,27).

MISSATGE.

8. Prescindint dels textos i tornant a la festa del Corpus, el seu missatge tradicional era molt “humà” per l’exhibició que permetia, però no era gaire cristià.

Actualment, la vinculació d’aquesta festa amb allò que representa CÀRITAS ens permet recuperar el missatge profund i radical de l’Eucaristia.

9. CÀRITAS ens porta a redescobrir el significat real del “Cos de Crist”.   
”Déu estima tant el món que li ha donat el seu Fill Únic”. En Jesús es fa visible l’amor de Déu encarnat. S’ha fet “carn de la nostra carn”. En l’home-Jesús, tota la humanitat és “cos de Crist”. Només en quedem exclosos si “sortim de la humanitat”, situant-nos per sobre d’ella. Tot el que signifiqui “domini sobre els altres” queda exclòs del “cos de Crist”.

10. Cal recordar aquí aquell text meravellós del Concili: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors.” (Inici de la Constitució pastoral).

L’evangeli de Mateu és encara més contundent: “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” (Mateu 25, 40).

RESPOSTA.

11. El canvi que ha experimentat la festa del Corpus pot orientar la nostra pròpia resposta i la de la parròquia.

Es tracta d’anar-nos apartant del freqüent i variat exhibicionisme religiós i anar redescobrint l’única imatge de Déu i de Jesús que el mateix Evangeli ens proposa: el rostre de l’altre, sobretot quan aquest “altre” és víctima d’alguna forma de poder.

Els evangelis han volgut que la imatge venerable de Jesús a la Creu fos, per sempre més, inseparable de la dels altres “condemnats” que l’acompanyaven.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Quan sento l’expressió: “El cos de Crist”, què m’imagino realment?

2. Si coneixeu o recordeu el llenguatge que es fa servir per la 1ª Comunió dels nens, creieu que és adequat per dir el que vol dir?

3. Quan la nostra era una “societat  cristiana”, eren considerades normals certes formes d’exhibicionisme religiós. ¿Quina dosi d’exhibicionisme queda encara entre nosaltres especialment inadequat en una “societat laica”?