diumenge, 29 d’octubre del 2023

Diumenge vinent, 31 de durant l'any A.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).
Càtedra (de Moisès).    Mestre. (Assegut).      Pare.    

 

  Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional). Filactèries.  

 

  Veure també Entrevistes amb Fid’ho: Diumenge 31 A.

 

Veure també Relectures (Historietes): Diumenge 31 de l’any A. 

  

LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Malaquies 1,14b-2,2b.8-10).

Jo sóc el rei dels reis, diu el Senyor de l’univers,

i tots els pobles reverencien el meu nom.

I ara, sacerdots, us adverteixo que

si no feu cas de mi,

si no esteu atents a honorar el meu nom,

us trauré el poder de beneir.

Vosaltres heu abandonat el camí dret i,

en veure com jutjàveu,

molts s’han allunyat.

Heu violat l’aliança que jo havia fet amb Leví,

diu el Senyor de l’univers.

Per això, jo faré que tot el poble

perdi l’estima i el respecte que us tenia,

tal com vosaltres ho heu fet amb mi,

per no haver seguit els meus camins

i haver jutjat amb parcialitat.

No tenim tots un mateix pare?

No ens ha creat el mateix Déu?

Per què som deslleials els uns amb els altres

i violem així l’aliança dels nostres pares?

 

2ª LECTURA (1ª Tessalonicencs 2,7b-9.13).

Germans,

entre vosaltres ens férem amables

com les mares quan acaronen els seus fills.

Així, amb el desig de guanyar-vos,

no solament us volíem fer participar

de la bona nova de Déu,

sinó que us hauríem donat

fins i tot les nostres pròpies vides,

de tant que us vau fer estimar.

Ja recordeu, germans,

com era el nostre esforç i el nostre cansament:

per no ser una càrrega a ningú,

treballàvem nit i dia,

mentre us anunciàvem la bona nova de Déu.

I ara no deixem mai de donar gràcies a Déu,

recordant que,

quan rebéreu de nosaltres la paraula de Déu,

l’acollíreu com allò que és de veritat:

no paraula d’homes, sinó paraula de Déu,

que treballa eficaçment en vosaltres, els qui heu cregut.

 

EVANGELI (Mateu 23,1-12)

En aquell temps,

Jesús digué a la gent i als deixebles:

«Els mestres de la Llei i els fariseus

us parlen des de la càtedra de Moisès:

compliu i observeu tot el que us manen,

però no feu com ells, perquè diuen i no fan.

Preparen farcells pesadíssims

i els carreguen a les espatlles dels altres,

però ells no volen ni moure’ls amb el dit.

En tot obren per fer-se veure de la gent.

Per això es fan ben grosses les filactèries,

i les borles, ben llargues;

els agrada d’ocupar els primers llocs a taula

i els primers seients a les sinagogues,

i que la gent els saludi a les places

i els doni el nom de rabí, o sigui ‘mestre’.

Però vosaltres no us heu de fer dir mestres,

perquè, de mestre, només en teniu un,

i tots vosaltres sou germans;

ni heu de donar a ningú el nom de pare aquí a la terra,

perquè, de pare, només en teniu un, que és el del cel;

ni us heu de fer dir guies,

perquè, de guia, només en teniu un, que és el Crist.

El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre.

Tothom qui s’enaltirà serà humiliat,

però tothom qui s’humiliarà serà enaltit.» 

 

LLENGUATGE.

1. Els Evangelis Sinòptics (Mateu, Marc i Lluc) ens presenten l’obra de Jesús com un viatge de Galilea a Jerusalem. Jesús va a Jerusalem per “purificar” el Temple que els Poderosos havien convertit en una cova de lladres. L’enfrontament amb els Grans Sacerdots serà directe, i portarà Jesús a ser condemnat a mort.

 

2. Però l’evangelista Mateu, abans de començar el relat de la passió-mort-resurrecció, posa en boca de Jesús una llarga sèrie de recomanacions per als seus deixebles. Diríem que és com el seu testament espiritual de Jesús.
Segurament aquestes recomanacions que Mateu posa en boca de Jesús venen suggerides per la situació que vivien algunes comunitats cristianes, sobretot jueves.
L’Evangeli de Mateu va ser escrit després de l’any 70, quan els exèrcits de Roma ja havien destruït Jerusalem, i del seu Temple no en quedava pedra sobre pedra (Mateu 24,1). Això va provocar que alguns pensessin que les noves comunitats cristianes havien de ser les “successores” de l’antic Judaisme. Això els portava a imitar, d’alguna manera, l’estil i les maneres dels antics jerarques de Jerusalem. És molt possible que haguessin aparegut ja en les comunitats cristianes els primers intents de “jerarquització”.

 

3. Amb aquest relat, l’evangelista Mateu deslegitima radicalment aquest intent, posant en boca de Jesús unes paraules directes i clares: “Entre vosaltres no ha pas de ser així” (Mateu 20:26).
I, perquè no hi hagi possibilitat de malentesos, ho repeteix per activa i per passiva, concretant al màxim: “No doneu a ningú...” (Mateu 23,9) i “Vosaltres no us feu dir...” (Mateu 23,8).
Les comunitats cristianes no s’han de jerarquitzar, sinó que han de ser àmbits de comunió fraternal. “Tots vosaltres sou germans”.

 

4. Hi ha, però, una cosa que s’ha de tenir en compte: allò que ensenyen els Mestres de la Llei i els Fariseus pot ser correcte, perquè ve de Moisès en forma de “promesa” que demana un acompliment. Jesús no nega ni s’oposa a la Llei de Moisès. El mal d’ells està en la manera de comportar-se, perquè diuen i no fan. Per tant, “no feu com ells” (Mateu 23,4).

 

MISSATGE.

5. El missatge de la Bíblia comença en Moisès i pren forma de Llei amb una “autoritat” que la interpreta. S’acompleix en Jesús prenent forma de Comunió fraternal entre iguals.
En aquesta comunitat d’iguals, si algú s’enalteix serà humiliat; igualment, si algú s’humilia, serà enaltit (Mateu 23,12)

 

RESPOSTA.

6. Diverses vegades, en trobades de diàleg, algú ha fet aquesta pregunta: És que no llegeixen els Evangelis, els bisbes i el papa? La pregunta ve provocada pel fet que, en les autoritats eclesiàstiques, es contradiuen directament les paraules de Jesús. Expressions com “Sant Pare”, “Excel·lència”, “director espiritual”, “rector”,... aplicades als seguidors de Jesús, són explícitament prohibides per ell. Com és, doncs, que continuen tan vives?

 

7. Segurament que la forta crisi en què ha entrat l’Església institucional no és deguda tant al laïcisme de la nostra societat com a la incongruència de molta gent d’església entre el que diem i el que fem.
Una vegada més, l’Evangeli ens demana conversió; no solament dels jerarques, sinó de tots. Als jerarques se’ls diu: “No us feu dir mestres...”; però també a tots se’ns mana: “A ningú doneu el nom de pare aquí a la terra,...”.

 

PREGUNTES per al diàleg.

1. La comunió a què ens convida l’Evangeli comporta viure amb alguna forma de comunitat. Les comunitats tendeixen a organitzar-se i a jerarquitzar-se. ¿Com eviteu el perill de què ens adverteix l’Evangeli?

 

2. En les nostres societats laiques es legitima el Poder en nom del Poble (“Demo-cràcia”). Considereu que l’Església podria organitzar-se en forma de democràcia?

 

3. Com imagineu el futur de l’Església si un dia s’arribés a superar el clericalisme?

 

dimecres, 25 d’octubre del 2023

Festa de Tots Sants (1 de Novembre).

 



Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.

  

VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).

 

(Jesús) Assegut.     Deixebles.     Feliços.     Justos.     Multitud.      Muntanya.  Recompensa.     Regne de Déu (del Cel). 

  

Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).

 

Veure també   - Entrevistes amb Fid’ho:  Tots Sants.                      

  

LECTURES

(Anys A, B, i C).

  

1ª LECTURA.  (Apocalipsi 7:2-4, 9-14).

Jo, Joan,

vaig veure un àngel que pujava de sol ixent

i tenia la marca del Déu viu,

i cridà amb totes les forces

als quatre àngels que havien rebut

el poder de fer mal a la terra i al mar:

«No feu cap mal a la terra,

ni al mar, ni als arbres,

fins que haurem marcat al front

els servents del nostre Déu».

 

Llavors vaig sentir el nombre

dels qui havien estat marcats:

eren cent quaranta-quatre mil

de totes les tribus d’Israel.

 

Després vaig veure una multitud tan gran

que ningú no l’hauria poguda comptar.

Eren gent de tota nacionalitat,

de totes les races, i de tots els pobles i llengües.

S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell,

vestits de blanc i amb palmes a les mans,

i cridaven amb totes les forces:

«Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a l’Anyell».

I tots els àngels s’estaven drets al voltant del tron,

dels ancians i dels quatre  vivents, 

i es  prosternaren davant el tron

amb el front fins a terra, adorant Déu,

i deien: «Amén.

Lloança, glòria, saviesa,

acció de gràcies, honor, poder i força

al nostre Déu pels segles dels segles. Amén». 

Llavors un dels ancians em va preguntar:

«Aquests que van vestits de blanc,

¿qui són i d’on vénen?»  

Jo li vaig respondre: 

«Senyor meu, vós ho sabeu». 

Ell em digué: 

«Aquests són els qui vénen de la gran tribulació.

Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell,

i els han quedat blancs».

 

2ª LECTURA (1ª Joan 3:1-3).

Estimats,

mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare:

Déu ens reconeix com a fills seus,

i ho som.

Per això el món no ens reconeix,

com no l’ha reconegut a ell.

 

Sí, estimats:

ara ja som fills de Déu,

però encara no s’ha manifestat com serem;

sabem que, quan es manifestarà,

serem semblants a ell,

perquè el veurem tal com és.

I tothom que té aquesta esperança en ell, 

es purifica, tal com Jesucrist és pur.

 

EVANGELI. (Mateu 5:1-12).

En aquell temps,

en veure Jesús les multituds,

pujà a la muntanya, s’assegué

i els deixebles se li acostaren. 

Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l’esperit:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços els qui estan de dol:

vindrà el dia que seran consolats.

Feliços els humils: 

són ells els qui posseiran el país.

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos:

vindrà el dia que seran saciats.

Feliços els compassius:

Déu els compadirà.

Feliços els nets de cor: 

són ells els qui veuran Déu.

Feliços els perseguits pel fet de ser justos:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços vosaltres quan, per causa meva,

us ofendran, us perseguiran 

i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies:

alegreu-vos-en i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel».

 

LLENGUATGE. 

1. Tots Sants és una de les celebracions religioses que el Calendari laboral manté com a festiva pel fet d’estar tan unida a la Diada dels Difunts, molt popular, i que ja comença a la tarda abans.

En tot cas, per a l’Església, és una festivitat important i molt antiga. A Occident, aquesta festa es relaciona amb la cristianització d’un important temple de Roma dedicat a Tots els déus, anomenat Panteó (del grec pan (tots) + theos (déus). L’any 609 va ser dedicat a Santa Maria i Tots els Màrtirs (Sants).

 

2. De les tres Lectures d’avui, la més pròpia d’aquesta Festa és la primera, treta de l’Apocalipsi, en la qual se’ns descriu, amb un llenguatge simbòlic i solemne, una “Litúrgia Celestial”, presidida per l’Anyell (que representa Jesús mort i ressuscitat) i amb la participació de tots els salvats (tots els sants): gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües, a més dels 144.000 (12 x 12 x 1000. 12=xifra del “poble elegit”) de totes les tribus d’Israel. S’estaven drets, davant el tron i davant l’Anyell...

 

3. Convé no entendre aquesta festa com un intent de “no descuidar-se ningú” en la Memòria que l’Església Catòlica fa de les persones “santes”. Més aviat cal entendre-la com la visió i degustació anticipades de la festa permanent a la qual Déu convida la Humanitat.

Estem arribant al final de l’Any litúrgic; com si diguéssim, al “final de Curs” (en el Calendari litúrgic).
També, en el Ritme de les Estacions, estem en plena tardor (en l’hemisferi Nord), pressentint l’hivern.

Aquesta visió (apocalipsi) serveix per refermar-nos en l’èxit final de la Humanitat, i confortar-nos en èpoques de persecucions o de crisis (com actualment).

 

4. L’evangeli d’avui és el de les Benaurances (llegides també el diumenge 4rt.de l’any A, on podeu trobar-hi altres Apunts).

En l’Evangeli de Mateu les Benaurances ocupen el mateix lloc que ocupaven els 10 Manaments per al Poble d’Israel. Com Moisès, també Jesús “puja a la muntanya”, la qual representa el “lloc de la trobada amb Déu”.

Hi ha, però, importants diferències entre Moisès i Jesús. Moisès puja a la muntanya per rebre de Déu les “taules de la Llei” tot sol. En canvi Jesús hi puja “i els deixebles se li acostaren”. Jesús “s’asseu a la muntanya” i dóna el seu MISSATGE per a tothom.
Sobretot canvia el llenguatge: ja no es tracta de “Manaments” sinó de “Benaurances”.

 

5. Amb tot, convé no posar oposició entre els Manaments i les Benaurances. Al contrari: les Benaurances són la visualització dels fruits del compliment dels Manaments. Les Benaurances són els mateixos Manaments vistos des de l’experiència de qui els compleix. I així com els Manaments es poden resumir en un de sol: rebre l’amor de Déu estimant els altres, així també les Benaurances es poden resumir en una de sola: feliç el qui es refia del Senyor perquè res no podrà separar-lo d’Ell.

 

6. Aquesta era la finalitat dels Manaments. Déu no mana per manar, sinó que amb els seus manaments ens va guiant perquè puguem participar de la seva mateixa Benaurança o Felicitat. L’objectiu dels Manaments és la felicitat de qui els rep. (Llegiu Gàlates, 3,23ss).

 

Cal entendre les Benaurances a partir dels Manaments. Igualment ara nosaltres hem d'entendre els Manaments amb l’esperit de les Benaurances. Per això Mateu estableix un paral·lelisme tan marcat entre ells i elles.

 

7. Però també deixa clara la gran diferència:
‒els Manaments eren com la “Constitució” per a un Poble concret que ja existia: els descendents de Jacob i d’Abraham. Amb aquest “Poble” Déu fa una aliança, i li dóna la Llei (Els Manaments) com a signe i garantia d’aquesta aliança.
 

‒En canvi les Benaurances són ofertes a tothom, sigui del Poble que sigui. Tots els pobres (en esperit: és a dir: aquells que no anhelen “ser com els rics”) són cridats a ser “ciutadans del Regne de la Felicitat”. Tots els qui estan de dol, tots els qui ploren, tots els qui tenen fam...

 

Nota. Llegint en profunditat el Missatge de la Bíblia, veiem que Déu va fer aliança amb Israel perquè “va veure la opressió que patia” (Èxode 3,7). D’aquí cal deduir que, segons la Bíblia, Déu fa aliança alliberadora amb cada Poble que sofreix opressió. Per això, en aquest moment concret en què el Poble Israelià exhibeix crueltat envers el Poble dels Palestins, és difícil continuar parlant d’Israel com “el Poble Elegit”.


8. L’Evangeli de Mateu estableix una clara inclusió entre les Benaurances (Mateu 5,1-14) i l’escena del Judici final (Mateu 25,31-46). Tota la predicació de Jesús queda inclosa entre aquestes dues escenes que tenen per centre Jesús (el Fill de l’Home) assegut”, primer com a mestre i després com a jutge.

La “llista” de les  Benaurances està al començament de l’activitat pública de Jesús; la “llista” dels Comportaments que determinen entrar o no al Regne es troba al final (just abans del Relat de la Passió).

Per això és convenient llegir les Benaurances juntament amb el capítol 25 de Mateu. 

 

Nota:
La inclusió entre "Benaurances” i  Judici final" es fa dintre una inclusió més gran formada pel concepte “l’Amo d’aquest món”, que, al començament, se l’atribueix “Satanàs” i que, al final, se l’atribueix Jesús ressuscitat (Mateu 4,8
Mateu 28,18).

 

MISSATGE.

9. El missatge de la festa de Tots Sants és d’esperança.
El “projecte d’amor” que Déu té sobre els Humans no quedarà frustrat, si bé assumir-lo o no, és responsabilitat de cadascú.

Com es llegeix a la segona Lectura: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som (1Joan 3,1)

 

RESPOSTA.

10. Déu dóna per a tothom les riqueses de la Terra. Hem estat creats “per a ser rics”. Si, a pesar d’això, resulta que hi ha pobres, és que alguna cosa funciona malament. Si hi ha persones pobres és que n’hi de massa riques. Això és injust i contrari al pla de Déu. En aquesta situació, Déu està de la part dels pobres perquè siguin “rics” (no “com els rics”).

Déu ens ha creat per a la Vida. Si hi ha gent que està de dol, és que alguna cosa genera mort.
Si hi ha mort, és que hi ha algú que mata. Déu està de la part dels “matats” i dels que estan de dol perquè puguin gaudir de la Vida (no “com els que maten”).  ...

 

11. Les Benaurances neixen per contrast amb una realitat que no ve de Déu; neixen d’una humanitat partida: hi ha pobres perquè hi ha rics massa rics; hi ha qui plora perquè hi ha qui ofèn; hi ha perseguits perquè hi ha qui persegueix; ...

Donada aquesta situació real, no volguda per Déu, cadascú ha de decidir on se situa; de quina part està.

 

12. En tot cas se'ns fa saber de quina part està Déu: “Veniu, beneïts del meu Pare... perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m...” (Mateu 25, 31ss).

 

PREGUNTES per al diàleg.

 

1. No solament les persones es divideixen en “pobres” i “riques”; també els països. Com valorem i assumim el fet de pertànyer a “països rics”?

 

2. Les Benaurances són “benaurances”. Les heu utilitzat alguna vegada per imposar-les o exhibir-les com si fossin “manaments”?

 

3. En la 2ª Lectura es contraposa “ser fills de Déu” i “ser del món”. ¿Com experimenteu aquesta contraposició en “el món actual”? Què s’entén, aquí, per “mon”?

 

diumenge, 22 d’octubre del 2023

Diumenge vinent, 30è. de durant l'any A.

 

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  

VOCABULARI.  (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el significat exposat).


Els altres (Pròxim).     Llei.     Manament (Primer).    Profetes.   

 

 
Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional):

Fariseus.  Llei.  Manaments.    Mestre de la Llei.   Profetes.   Saduceus. 

   

Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 30. A.

 

Veure també Relectures (Historietes):  Diumenge 30 de l’any A.

 

LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Èxode 22:20-26).

El Senyor diu:

«No maltractis ni oprimeixis els immigrats,

que també vosaltres vau ser immigrats al país d’Egipte.

No maltractis cap viuda ni cap orfe:

si els maltractes i alcen a mi el seu clam,

jo l’escoltaré i,

encès d’indignació, us mataré amb l’espasa:

les vostres dones quedaran viudes,

i orfes els vostres fills.


Si prestes diners a algú del meu poble,

als pobres que viuen amb tu,

no facis com els usurers:

no li exigeixis els interessos.

Si et quedes com a penyora el mantell d’algú,

torna-l’hi abans no es pongui el sol.

És tot el que té per abrigar-se,

el mantell que l’embolcalla.

¿Amb què dormiria?

Si ell alçava a mi el seu clam,

jo l’escoltaria, perquè sóc compassiu.»

 

2ª LECTURA (1ª Tessalonicencs 1:5-10).

Germans,

ja sabeu el que fèiem per vosaltres

mentre érem a la vostra ciutat.

També vosaltres heu imitat

el nostre exemple i el del Senyor,

acollint la paraula de Déu

enmig de moltes adversitats,

plens del goig de l’Esperit Sant.

Així heu estat un model

per a tots els creients de Macedònia i d’Acaia,

perquè, des de la vostra ciutat,

s’ha estès el ressò de la paraula del Senyor.

I no solament a Macedònia i a Acaia;

pertot arreu parlen de la vostra conversió

de manera que no ens cal afegir-hi res:

ells mateixos conten com va ser

la nostra arribada entre vosaltres

i com abandonàreu els ídols

i us convertíreu a Déu

per adorar només el Déu viu i veritable

i esperar del cel Jesús, el seu Fill,

que ell ressuscità d’entre els morts

i que ens salvarà de la pena

en el judici que ha de venir.

 

EVANGELI. (Mateu 22:34-40).

En aquell temps,

quan els fariseus s’assabentaren

que Jesús havia fet callar els saduceus,

es tornaren a reunir,

i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo,

li va fer aquesta pregunta:

«Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?»

Jesús li contestà:

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,

amb tota l’ànima, amb tot el pensament.

Aquest és el manament més gran i el primer de tots.

El segon és molt semblant:

Estima els altres com a tu mateix.

Tots els manaments escrits

en els llibres de la Llei i dels Profetes

vénen d’aquests dos.»

 

LLENGUATGE. 

1. L’electricitat no es veu. Una manera de saber si hi ha corrent és veure els seus efectes. (per exemple, si una bombeta s’encén,...).

El primer dels manaments és estimar Déu. Però Déu no el veiem. La millor manera per saber si estimem Déu (que no veiem) és veure si estimem els altres (que sí veiem) (1Joan 4,20).

 

2. A Jesús li pregunten quin és el manament més gran de la Llei.

Aquesta pregunta li fan conjuntament els fariseus i els saduceus “per posar-lo a prova”. Resulta estrany que vulguin posar-lo a prova amb una pregunta la resposta de la qual sabien de memòria tots els jueus.

L’Evangeli de Mateu ens descriu el clima tens entre Jesús i els responsables religiosos. Aquests ja han decidit eliminar-lo, però, per por al poble, necessiten que Jesús es fiqui de peus a la galleda amb alguna resposta comprometedora.

Aquesta és la tercera pregunta que li fan. En les dues anteriors no l’havien pogut “sorprendre”.

Però, on està el parany d’aquesta pregunta mal intencionada?
 

3. Sorprèn la solemnitat que Mateu posa en aquesta escena: reunits tots junts fariseus i saduceus, i, per fer-li la pregunta, busquen tot un “doctor de la Llei”. És una exhibició d’autoritat i simulen sotmetre Jesús a un examen. “Quin és el manament més gran”.

Ells saben que Jesús respondrà correctament. I pensen que precisament la seva “resposta correcta” podrà ser “utilitzada” per mostrar a tothom que Jesús no compleix el “manament més gran”. Li podran replicar: si l’amor a Déu és el més gran dels Manaments, ¿com és que tu no el compleixis quan trenques el “sagrat” repòs del dissabte curant malalts, o quan no respectes el Temple de Déu, o toques leprosos impurs, o menges amb pecadors? I, a sobre, ens critiques a nosaltres que complim al màxim.

 

4. Aquestes, de fet, van ser les acusacions que li van fer en el Judici, i per les quals va ser condemnat a mort.
Però, en la seva resposta, Jesús mostra l’autèntic significat del “manament més gran”, i també del seu comportament.
Ells li preguntaven només pel primer i més gran dels Manaments, però Jesús els respon dient-los també el segon. El “segon” no es pot separar del primer ja que és la seva "semblança" o la visualització del seu compliment.

 

5. Ningú “estima Déu” (a qui no veu) si no estima els altres que veu (1Joan 4,20). Per això curar, també en dissabte, fa visible l’amor a Déu; acollir els “pecadors” visualitza l’amor a Déu; alliberar el poble d’un “Temple” que s’ha tornat opressiu, fa visible l’amor a Déu;...

 

MISSATGE.

6. El missatge d’aquest evangeli el podríem expressar amb unes paraules del mateix Jesús a la gent, escrites un xic més endavant: “Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit (Mateu 23,1-4).

El primer i el segon manament no són pas dos manaments sinó les dues cares d’un sol i únic manament. No es pot parlar d’un sense incloure-hi l’altre. I, en tot cas, el compliment del segon és l’única prova de la fidelitat al primer.

 

RESPOSTA.

7. No hi ha mai incompetència entre amor a Déu i amor als altres. Igualment “complir amb Déu” no pot ser mai excusa per no “complir amb els altres”. (Podeu llegir: Mateu 15,4-7).

Els autèntics actes religiosos, d’una manera o altra han de ser actes d’amor als altres.

L’Amor pren formes diferents segons qui estimem i les circumstàncies. A Déu l’estimem rebent i acollint el seu amor. Als altres els estimem també acollint el seu amor i donant-los un amor que pren forma de resposta a allò que necessiten o els pot fer créixer.


8. A vegades, “estimar els altres” ens demanarà “deixar-nos estimar per ells”, i veure en l’amor rebut una expressió de l’amor amb què Déu ens estima. De fet, Déu ens fa “experimentable” el seu amor per a cada un de nosaltres sobretot a través de les persones que ens estimen.

 
9. Per això el matrimoni és un sagrament. En la parella, cada un és per l’altre “sagrament de l’amor de Déu cap a ell o ella”.

Estimar vol dir entrar en el circuit de l’Amor. Una bombeta no s’encén si està tallat qualsevol dels dos fils per on entra i surt el corrent elèctric. Semblantment, el circuit de l’amor desapareix si queda tallat en qualsevol punt.

 

PREGUNTES per al diàleg.

 

1. En les nostres misses i actes religiosos, s’hi fa suficientment explícit l’amor als altres?

 

2. Quan es diu d’una persona que és practicant, què es vol dir: que assisteix als actes religiosos o que estima els altres?