Diumenge 27 de durant l’any C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Habacuc 1,2-3.2,2-4).

Fins quan, Senyor, demanaré auxili i no m’escoltareu,

cridaré: «Violència», i no em salvareu?

Per què deixeu que vegi aquestes calamitats

i contempli tantes penes?

Tinc davant els ulls devastacions i violències;

hi ha baralles i s’aixequen discòrdies.

El Senyor em respongué:

«Escriu una visió, grava-la sobre tauletes d’argila,

que es puguin llegir corrents.

És una visió per a un moment determinat,

que aspira al seu terme, i no fallarà.

Espera-la, si es retardava;

segur que vindrà, no serà ajornada.

»L’home d’esperit orgullós se sentirà insegur,

però el just viurà perquè ha cregut.»

2ª LECTURA (2ª de Timoteu 1,6-8.13-14).

Estimat,

et recomano que procuris revifar la flama del do de Déu

que portes en virtut de la imposició de les meves mans.

L’Esperit que Déu ens ha donat no és de covardia,

sinó de fermesa, d’amor i de seny.

Per tant,

no t’avergonyeixis ni del testimoni

que donà el nostre Senyor

ni de mi, que estic empresonat per ell;

tot el que has de sofrir juntament amb l’obra de l’evangeli,

suporta-ho amb la fortalesa que Déu ens dóna.

Tingues com a norma la doctrina sana

que has escoltat dels meus llavis,

i viu en la fe i en l’amor de Jesucrist.

El tresor que t’ha estat confiat és valuós.

Guarda’l amb la força de l’Esperit Sant que viu en nosaltres.

EVANGELI. (Lluc 17,5-10).

NOTA.

Copio en blau les paraules de Jesús que, en el text evangèlic, precedeixen immediatament la Lectura d’avui, i que el Missal no ens ofereix. Penso que poden ajudar a entendre millor la “petició” dels apòstols i la resposta de Jesús.

Jesús digué als seus deixebles:

-Sempre hi haurà algú que en faci caure d’altres en pecat,

però ai del qui els fa caure!

Més li valdria que li lliguessin al coll una roda de molí

i el llancessin al mar,

abans que fes caure un d’aquests petits.

Estigueu alerta!

»Si el teu germà et fa una ofensa, reprèn-lo,

i si se’n penedeix, perdona’l.

I si t’ofèn set vegades al dia

i set vegades torna per dir-te: "Me’n penedeixo",

tu l’has de perdonar.

Llavors

(En aquell temps,)

els apòstols digueren al Senyor:

«Doneu-nos més fe.»

El Senyor els contestà:

«Només que tinguéssiu una fe menuda

com un gra de mostassa,

si dèieu a aquesta morera:

“Arrenca’t de soca-rel i planta’t al mar”,

us obeiria.

»Suposem que algú de vosaltres té un esclau

llaurant o pasturant el ramat.

Quan ell torna del camp,

li dieu mai que entri de seguida i segui a taula?

No li dieu, més aviat, que prepari el sopar,

que estigui a punt de servir-vos mentre mengeu i beveu,

i que ell menjarà i beurà després?

I quan l’esclau ha complert aquestes ordres,

qui ho agraeix?

Igualment vosaltres,

quan haureu complert tot allò que Déu us mana, digueu:

“Som servents sense cap mèrit:

no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”.»

B. LLENGUATGE.

1. “... doneu-nos més fe”.

La resposta sorprenent de Jesús a la petició dels apòstols ens suggereix que aquesta petició no és del tot pertinent. Jesús els ve a dir que no és pot sumar allà on no hi ha.

2. La petició dels apòstols em recorda una discussió que, ja fa molt de temps, vaig tenir amb un alumne. Es tractava d’un alumne que, a més de no estudiar, molestava contínuament els companys del seu voltant, de manera que aquests tampoc no podien aprofitar el temps.

Després de repetits avisos, vaig dir-li:

─ Si no canvies d’actitud, no solament perdràs el curs sinó que t’hauré d’expulsar de classe.

─ La culpa és de vostè. Faci la classe més divertida...

Em vaig quedar descol·locat. Qualsevol altre alumne que m’hagués dit allò m’hauria fet replantejar la manera de fer la classe. Però, tractant-se d’aquell alumne, vaig creure que havia de reaccionar amb contundència:

─ La meva feina no és entretenir la gent sinó ajudar a estudiar. I aquest és el teu problema: tu no vols estudiar, i aprofites la classe per divertir-te empipant la gent.

─ Les classes són molt avorrides. Si vol que estudiï hauria de fer les classes més  divertides.

─ Jo no “vull” que estudiïs. Altres nois de la teva edat estan treballant en tallers o oficines; i per a mi tenen el mateix valor que els que estudien. Poder estudiar és un privilegi. Estàs en una escola, no en un circ. Si estudiessis, ni que fos només una mica, et donaries compte de la sort que tens. I no et pensis que faries un favor a algú, estudiant; en tot cas te’l faries a tu mateix. Ningú no t’ho ha d’agrair. Ets tu qui hauries d’estar agraït a tots els qui t’ho fem possible.

3. Els apòstols, davant les paraules exigents de Jesús, intenten retornar-li la pilota: “doneu-nos més fe”. Si reben més fe, seran més capaços de complir el que Jesús els diu.

Però Jesús no accepta l’excusa. És cert que sense el do de la fe no és possible seguir el camí de Jesús, com per a molts estudiants seria difícil aprendre sense un professor. Però, així com no falta professor a les classes, tampoc no manca el do de la fe a ningú. El que passa és que, de la mateixa manera que un professor només resulta profitós si hi ha una actitud positiva en l’estudiant, també el do de la fe només resulta operant si hi ha una actitud adequada en l’apòstol.

Quina ha de ser aquesta actitud?

4. Jesús ha parlat als deixebles de la necessitat de no escandalitzar (“fer caure en pecat) a cap d’aquests petits, i de saber perdonar sempre.

Això no depèn només de la fe sinó també d’una actitud realista.

El primer acte de realisme és acceptar que, complint allò que Déu ens mana, no fem cap favor a Déu sinó a nosaltres mateixos. Ser apòstol no comporta cap classe de superioritat envers ningú, ni s’ha d’entendre com un favor fet a Déu, sinó que és primerament un favor a nosaltres mateixos i als humans globalment. Els manaments de Déu són a favor nostre. Complir-los significa créixer, madurar i fer-nos capaços de rebre favors més grans. Els dons de Déu no són pas per crear categories entre nosaltres sinó per aprendre la comunió que és el nostre primer bé. “Els qui guarden els seus manaments estan en Déu, i Déu en ells” (Joan 3:24).

C. MISSATGE.

5. Perquè el do de la fe pugui ser operant en nosaltres, cal una actitud realista: el do rebut no ens fa superiors en res en relació als altres ni ens dóna drets envers Déu.

6. Això no impedeix que Déu, en la seva bondat, hagi volgut que els seus dons siguin també mèrit nostre. Passa com amb aquells pares que diuen al fill: “Si aproves el curs et comprarem la moto”. Això no vol dir que el fill pugui considerar que, aprovant el curs, fa un favor als pares de manera que aquests li hauran de “pagar” amb la moto. No; el favor se’l fa a si mateix. Però els pares, en la seva bondat, converteixen en mèrit del fill allò que en realitat és un do que ells li fan. És una manera de fer que el fill senti més seva la moto que li regalaran. D’una manera semblant, Déu vol que puguem sentir ben nostra la vida que Ell ens dóna, permetent-nos de merèixer-la. Però seria una insolència anar amb exigències davant Déu, o amb sentiments de superioritat davant els altres.

D: RESPOSTA.

7. Jesús parla als deixebles, però la petició la hi fan els apòstols. “Apòstol” significa “enviat”. Tots els deixebles, d’una manera o altra, som apòstols. Qui ha rebut una bona notícia que ho és per a tothom, està cridat a comunicar-la als altres. I això, que és un do, hem de procurar no convertir-ho en una excusa per sentir-nos superiors a ningú. El missatge de Jesús no s’anuncia des de cap forma de superioritat o de poder sinó des d’una actitud de servei, sempre discreta. ¿La “grandesa” que de vagades acompanya la proclamació de la bona notícia, no es converteix en un llenguatge que contradiu el missatge?

8. Avui en la nostra societat, hem convertit les notícies en mercaderies de gran preu. Això té un perill (en el que cauen tantíssims periodistes): “crear notícies”, o convertir en notícia valuosa qualsevol esdeveniment absolutament vulgar. Minúsculs escàndols, extraordinàriament engrandits en fer-ne notícia, es converteixen en gravíssims problemes de convivència.

Es sol retreure a l’Església una relació poc fluïda amb el Mitjans de Comunicació. Segurament és veritat. Però seria un error pretendre corregir això caient en l’extrem oposat. Església i Poder són directament contraris entre si; i no podem descuidar que actualment no hi ha Poder comparable al dels Mitjans de Comunicació. ¿Sabrem no caure en la temptació de tenir o disposar d’aquest poder? ­
Sembla que no.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. L’agraïment és, sens dubte, un sentiment noble. Ennobleix a qui el té i el mostra. ¿Penseu que Déu, o Jesús, és poc noble quan ens mana considerar-nos “servents sense cap mèrit: no hem fet altra cosa que complir el nostre deure”?

2. “Doneu-nos més fe”, diuen els apòstols a Jesús per retornar-li la pilota. Fem servir nosaltres també aquesta mateixa excusa, o alguna altra, per no decidir-nos a perdonar, o a no escandalitzar?

3. Tot i ser germans entre nosaltres, ¿ens comportem de vegades com si estiguéssim dividits en amos i servents?

VOCABULARI.  (> Índex general).

Fe.

(Del Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana Interconfessional): Apòstols. 

Veure també Tertúlia en espiral: Diumenge 27.C

Diumenge 26 de durant l’any. C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Amós 6,1a.4-7).

Això diu el Senyor, Déu de l’univers:

«Ai dels qui viuen tranquils a Sió,

dels qui es creuen segurs al turó de Samaria!

S’estiren en llits de marfil,

s’aclofen en els seus sofàs,

mengen els anyells més tendres

i els vedells engreixats a les estables,

improvisen al so de l’arpa,

creen com David les seves melodies,

beuen el vi en grans copes,

i s’ungeixen amb els perfums més fins,

però no els fa cap pena el desastre de les tribus de Josep.

Per això ara seran els primers en les files dels deportats;

així s’acabarà l’orgia dels vividors.»

2ª LECTURA (1ª de Timoteu 6,11-16).

Home de Déu,

busca de practicar sempre la justícia,

la pietat, la fe, l’amor, la paciència, la mansuetud.

Lluita en el noble combat de la fe

i guanya’t la vida eterna.

És per a obtenir-la que vas ser cridat

i vas confessar noblement la fe

en presència de molts testimonis.

Davant Déu, font de tota vida,

i davant Jesucrist,

que sota Ponç Pilat donà testimoni amb la seva noble confessió,

et recomano que guardis irreprensible i sense falta

el manament rebut,

fins que es manifestarà Jesucrist, el nostre Senyor.
Quan serà l’hora,

farà aparèixer la seva manifestació

aquell qui és de debò feliç i l’únic Sobirà,

el Rei dels reis i el Senyor dels senyors,

l’únic que té com a pròpia la immortalitat

i habita en una llum inaccessible:

cap home no l’ha vist mai, ni és capaç de veure’l.

A ell l’honor i el poder per sempre.

Amén.

EVANGELI. (Lluc 16,19-31).

En aquell temps, Jesús digué als fariseus:

«Hi havia un home ric

que anava vestit de porpra i de lli finíssim,

i cada dia celebrava festes esplèndides.

Un pobre que es deia Llàtzer

s’estava estirat vora el seu portal

amb tot el cos nafrat,

esperant satisfer la seva fam

amb les engrunes que queien de la taula del ric.

Fins i tot venien els gossos a llepar les seves úlceres.

El pobre morí,

i els àngels el portaren a la falda d’Abraham.

El ric també morí

i el van sepultar.

»Arribat al país dels morts

i estant en un lloc de turments,

alçà els ulls, veié de lluny Abraham, amb Llàtzer a la falda,

el cridà i li digué:

“Abraham, pare meu, apiada’t de mi

i envia Llàtzer que mulli amb aigua la punta del seu dit

i em refresqui la llengua,

perquè sofreixo molt enmig d’aquestes flames.”

Abraham li respongué:

“Fill meu, recorda’t que en vida

et van tocar béns de tota mena,

i a Llàtzer mals,

però ara ell ha trobat consol

i tu, sofriments.

Pensa també que entre nosaltres i vosaltres

hi ha una fossa immensa,

tant que si algú volgués passar

del lloc on sóc jo cap on sou vosaltres, no podria,

ni tampoc del vostre lloc al nostre.”
»El ric digué:

“Llavors, pare, et prego que l’enviïs a casa meva.

Hi tinc encara cinc germans.

Que Llàtzer els adverteixi,

perquè no acabin també en aquest lloc de turments.”

Abraham li respongué:

“Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin.”

El ric contestà:

“No, pare meu Abraham, no els escoltaran.

Però si anava a trobar-los

algú que torna d’entre els morts, sí que es convertiran.”

Li diu Abraham:

“Si no fan cas de Moisès i dels profetes,

ni que ressuscités algú d’entre els morts no es deixarien convèncer”.»

B. LLENGUATGE.

1. La paràbola d’avui té dues parts ben diferenciades.

En la primera se’ns descriu la parella ric i pobre. Espontàniament sentim simpatia per Llàtzer, un pobre tan pobre que no té altra companyia que els gossos que corren pel carrer, tan pobres com ell.

Per contra, sentim ràbia envers aquest ricatxo que exhibeix la seva riquesa sense compadir-se gens ni mica del pobre, estirat vora el seu portal. Quina galta, aquest ricatxo, pensem!

2. Però a la segona part, el ric, ja difunt, ens apareix com un pobre, i desperta en nosaltres una certa compassió, sobretot enfront de la duresa que vers ell mostra pare-Abraham negant-li el més mínim consol. Diríem que a la segona part es repeteix la situació de la primera, però invertida: el ric ara és pobre, i Llàtzer, amb pare-Abraham, ara és ric.

Potser, davant les respostes de pare-Abraham, pensem: nosaltres no seríem tan durs... Més encara: d’alguna manera la duresa de pare-Abraham és la manifestació d’una duresa que ve de Déu. I això ens sorprèn perquè no lliga amb la imatge que de Déu ens dóna Jesús en els Evangelis.

3. Fins i tot sembla que aquesta segona part hagi estat escrita per presentar-nos el ric com a bona persona (Recordem que aquesta paràbola va dirigida als fariseus, considerats per tothom com a bones persones), ja que, en mig dels propis mals, ell es preocupa dels seus cinc germans per la situació perillosa en què es troben. I aquesta bondat del ric contrasta amb la duresa de la resposta que rep: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin”. El contrast  bondat-duresa  sembla expressament buscat.

Certament costa d’entendre aquesta duresa envers algú que suplica humilment l’ajut del seu pare.

4. És ben cert que els Evangelis ens presenten Jesús com la manifestació de la bondat de Déu; però aquesta bondat té una excepció: quan un ésser humà és dur amb altres éssers humans.

Repetidament i de diverses maneres se’ns diu que Déu farà amb nosaltres la mateixa mesura que nosaltres haurem fet amb els altres. (Lluc 6,38; Mateu 25,40; Mateu 6,15; Mateu 7,1).

5. Sobre aquest punt els textos dels evangelis són implacables, i, a més, van acompanyats d’una terrible declaració: “Us ho asseguro: tot allò que lligueu a la terra quedarà lligat al cel, i tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel” (Mateu 18:18). És a dir: la vida del més enllà queda decidida en la manera de viure aquí. La mort no introdueix una altra vida. Hi ha una sola vida, amb un primer temps per “decidir-la”, i amb una continuació d’allò que hàgim decidit. Passa com en la ceràmica: cada objecte, abans de ser posat al forn, es pot modelar i canviar; però, un cop posat al forn, ja res pot canviar. Semblantment els humans: (vist des de la situació actual) tenim la vida d’ara per canviar i transformar-nos, però amb la mort s’acaba el temps de construcció i serem el que hàgim decidit ser.

6. He de confessar que em resulta difícil entendre aquesta “fixació” a través de la mort. Encara que els evangelis ens ho presenten com a plenitud, em costa veure com aquesta plenitud es pot compaginar amb la llibertat. I en tot cas, una plenitud sense llibertat ja no seria plenitud.

Segurament la llibertat pròpia de la situació de plenitud serà tan diferent i tan superior a la d’ara, que és impossible imaginar-la. De fet, la llibertat d’ara és tan imperfecta que implica poder elegir entre amor i desamor; però no sembla gaire raonable que el desamor sigui fruit de llibertat. Certament, per a estimar necessitem llibertat; però per a no-estimar, basta la covardia o la indolència.

7. ... hi ha una fossa immensa...

Abraham parla d’una fossa immensa que separa els llocs de cadascú: del ric i del pobre. D’on surt, aquesta fossa? És la fossa que, en vida, ha establert el ric entre ell i el pobre. Tan a la vora i tan lluny! Tan fàcil de trobar-se i tan inaccessibles. Al pobre no li arriben ni les engrunes que cauen de la taula del ric! A partir d’aquí: “Allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat al cel”! “Perquè tenia fam i no em donàreu de menjar;...” (Mateu 25,42).

8. Potser ara comencem a entendre la duresa de Déu. S’assembla a la duresa del professor preocupat per l’alumne que no estudia, i al qual adverteix: Si continues així, tens el curs suspès. No és el professor qui provoca el suspens sinó la ganduleria de l’alumne. La feina del professor és ajudar l’alumne a superar les seves limitacions cognitives, però no pot fer res enfront de la seva ganduleria. Només pot advertir-lo seriosament. Cada camí té el seu destí.

9. Moisès i els profetes...

La paràbola és un advertiment, i un advertiment seriós, sobretot quan ens diu: “Ja tenen Moisès i els profetes: que els escoltin”.

Moisès, aquí, representa allò que ens diu la Religió, l’Ètica o la Moral que tots, més o menys, hem pogut aprendre.

Els profetes són tots i cada un dels pobres que ens trobem en el camí de la vida. Tant se val que ens considerem cristians, creients, ateus, agnòstics o indiferents. Cada pobre és un profeta que ens parla directament amb un llenguatge sempre entenedor. I només hi ha dues possibilitats: “tenia gana i em donàreu menjar” o “tenia gana i no em donàreu menjar”. És aquí que ens ho juguem tot. La resta són trons.

10. La referència als cinc germans possiblement vulgui ser una referència directa a la comunitat cristiana, els membres de la qual, entre ells, s’anomenaven germans. A pesar de dir-se germans, entre ells s’hi establia també a vegades la “gran fossa” entre rics i pobres (1ª Corintis 11,20ss).

El número cinc potser vol suggerir la idea d’universalitat. Amb Moisès o sense, tothom disposa d’uns profetes que li parlen directament a ell.

El pobre no ho sap pas que és profeta per a algú. Ell només sap que està “estirat vora el seu portal amb tot el cos nafrat, esperant satisfer la seva fam”. Però la seva simple presència a la porta del ric el converteix en un “profeta” per a aquest: una invitació directa i personal a la solidaritat. No és pobre perquè és profeta sinó que és profeta perquè és pobre davant d’un ric.

No és dolent ser ric... si no hi ha pobres!

C. MISSATGE.

11. Només hi ha una vida, en la qual ens ho juguem tot: la capacitat o la incapacitat de comunió. La resta segueix per si mateixa.

Què és aquesta resta? Els evangelis ens pinten amb colors vius allò que significa la comunió; però la no-comunió ens és descrita només en forma de possibilitat amenaçadora. No forma part del “projecte de Déu”; només pot ser conseqüència de la mala decisió de cadascú.

Què comporta la no-comunió? No ho sé. Segurament no ho sap ningú; ni falta que fa. Com no fa cap falta a un estudiant saber què comporta el suspens. Per a un “estudiant”, l’únic horitzó, per a ell i per al professor, és aprendre. Igualment, per als éssers humans l’únic horitzó és la comunió. Menysprear-lo, és quedar-se sense horitzó.

D: RESPOSTA.

12. Fer cas de Moisès i dels profetes.

“Moisès” (qui sigui per a cadascú) quasi sempre predica un cert humanisme, amb elements ben positius.

Però allò definiu són els profetes. Els profetes són els pobres que cadascú troba pel camí. Ells ens parlen directament a cada un de nosaltres. Sovint sense paraules; i si fan servir paraules, poden ser no-vertaderes. Ells parlen amb la seva presència. Estan (estem) aquí; i és aquesta presència concreta allò que ens demana una resposta concreta. Podem atendre-la o defugir-la, però és impossible ignorar-la.

13. El ric de la paràbola sabia que hi havia Llàtzer al seu portal. El relat fa notar expressament el seu nom. “Llàtzer” significa “Déu ajuda”. Segons el relat, no es pot pas dir que sigui el mateix Llàtzer l’ajudat per Déu, sinó que Llàtzer és el profeta particular que Déu ha enviat per ajudar el ric. Què més podia fer?

14. A la segona part del relat, el ric demana a Abraham que enviï Llàtzer als seus cinc germans, però no com a “pobre” sinó com a “mort”, perquè sigui com un “miracle”. Així li faran cas, pensa. No ha entès res de res. La conversió no es decideix per la força amenaçadora d’un “mort” que parla de l’infern. No és la por allò que salva. Només salva la solidaritat. Llàtzer va ser profeta per al ric precisament perquè era pobre: la seva sola presència de pobre era una invitació inexcusable a la solidaritat. Els altres cinc germans també tenen els seus pobres-profetes. Poden escoltar-los o no. I aquí s’ho juguen tot.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. El canvi que Jesús provoca en el món religiós, seguint la línia dels profetes, és tan important que en la Carta de St. Jaume podem llegir: “La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats i guardar-se net de la malícia del món” (Jaume 1,27). Què en penseu, tenint en compte l’església actual?

2. Ser ric és una bona cosa, excepte si hi ha pobres. Però, segons sembla, sempre hi haurà pobres. Més encara: avui, entre nosaltres, hi ha qui ha decidit guanyar-se la vida fent l’ofici de “pobre” (que pot ser molt rendible!). Quins interrogants us posa tot això? Com compartir correctament les riqueses?

3. La majoria de nosaltres som rics si ens comparem amb els més pobres, i som pobres si ens comparem amb els més rics. Com ho viviu, això?

VOCABULARI.  (> Índex general).

Convertir-se.   Fam.   Llàtzer.   Vestit.     

(Del Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana Interconfessional): Fariseus.  

Veure també Tertúlia en espiral: Diumenge 26.C

Diumenge 25 de durant l’any C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Amós (Am 8,4-7).

Escolteu això,

vosaltres que us abraoneu sobre els pobres

per anorrear els desvalguts del país,

vosaltres que dieu:

«Quan haurà passat la festa de la lluna nova

per poder vendre queviures!

Quan haurà passat el dissabte

per poder obrir els graners!

Vendrem el gra amb mesures més petites

i, per cobrar, pesarem la moneda amb pesos més grans.

Farem trampa amb les balances

i vendrem el rebuig barrejat amb el gra.

Per tenir un esclau,

comprarem amb diners gent necessitada,

amb un parell de sandàlies

comprarem un pobre.»
El Senyor ho jura per la glòria de Jacob:

«No oblidaré mai tot això que fan.»

2ª LECTURA (1ª de Timoteu 2,1-8).

Primer de tot us recomano que feu a Déu

pregàries, oracions, súpliques i accions de gràcies

per tots els homes,

pels reis i per tots els qui tenen autoritat,

perquè puguem portar una vida tranquil·la i serena,

tota donada a la pietat i a l’honestedat.

Pregar així és bo i agradable a Déu, el nostre salvador,

que vol que tots els homes se salvin

i arribin al coneixement de la veritat.

Hi ha un sol Déu.

El mitjancer entre Déu i els homes

és també un de sol, l’home Jesucrist,

que es donà ell mateix per rescatar tots els homes.

El testimoniatge sobre tot això

ha estat fet públic al temps apropiat,

i jo n’he estat fet herald i apòstol,

mestre per instruir en la fe i en la veritat

els qui no són jueus.

Això que dic és veritat, no menteixo.

Desitjo que els homes preguin pertot arreu,

i que puguin alçar les mans netes,

evitant les baralles i les discussions.

EVANGELI. (Lluc 16,1-13).

Nota.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps, Jesús deia als seus deixebles:

«A un home ric li van denunciar

que el seu administrador malversava els seus béns.

Ell el cridà i li digué:

“Què és això que sento dir de tu?

Dóna’m comptes de la teva administració:

d’ara endavant ja no podràs administrar els meus béns.”

L’administrador va pensar:

“Què podré fer,

ara que el meu amo em despatxa de l’administració?

Per cavar, no tinc prou força;

anar a captar em fa vergonya.

Ja sé què he de fer per trobar qui em vulgui a casa seva

quan perdré l’administració.”
»I cridà un per un els qui tenien deutes amb el seu amo.

Al primer li digué:

“Quant deus al meu amo?”

Ell li contestà: “Cent bidons d’oli.”

Li digué: “Aquí tens el teu rebut.

Seu de pressa i escriu-ne un que digui cinquanta.”

A un altre li digué: “I tu, quant deus?”

Li contestà: “Cent sacs de blat.”

Li diu: “Aquí tens el teu rebut. Escriu-ne un que digui vuitanta”.»

I aquest administrador de riquesa enganyosa,

el Senyor el lloà així:

«Ha estat prudent,

perquè, en el tracte amb els homes de la seva mena,

els homes del món són més prudents que els fills de la llum.
»I jo us dic:

Guanyeu-vos amics a costa de la riquesa enganyosa,

perquè quan desaparegui,

trobeu qui us rebi eternament a casa seva.

»L’home que és fidel en els béns que valen poc

també ho serà en els de més valor,

i l’home infidel en els béns que valen poc,

també ho serà en els de més valor.

Per això,

si no fóssiu fidels en l’administració de les riqueses enganyoses,

qui us confiaria les riqueses veritables?

Si no fóssiu fidels en les riqueses que són d’un altre,

qui us confiaria les que de dret us corresponen?

Ningú no pot servir dos amos:

si estima l’un, no estimarà l’altre,

si fa cas de l’un, no en farà de l’altre.

No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses.»

B. LLENGUATGE.

1. A la 2ª Lectura d’avui hi ha una afirmació que pot sorprendre, i que, per això, necessita un comentari. “El mitjancer entre Déu i els homes és un de sol, l’home Jesucrist, que es donà ell mateix per rescatar tots els homes”.

Penso que seria una mala interpretació d’aquestes paraules de St. Pau si les entenguéssim en sentit confessional; com volent dir: només dintre de la religió cristiana és possible arribar a Déu ja que Jesucrist és l’únic mitjancer.

Quan St. Pau va escriure aquestes paraules, el missatge cristià encara no havia esdevingut una religió. Cal, doncs, entendre-les en sentit humà i no pas confessional. És a dir: no és una qüestió “religiosa” sinó humana. El seu significat és: donar-se a si mateix a favor dels altres (és el que veiem en l’home Jesús) és l’únic que ens porta a Déu.

Sobre l’evangeli.

2. Cal notar que el protagonista de la paràbola que hem llegit no és l’home ric sinó el seu administrador. Així doncs, l’ensenyament que se’ns vol donar no és sobre ser o no ser ric sinó sobre com administrem les riqueses, siguin poques o moltes. En aquesta paràbola les paraules de Jesús no van dirigides als rics sinó a tothom, perquè tots som administradors de dons rebuts.

3. La primera cosa que sorprèn és la lloança que el senyor fa de la manera tramposa de reaccionar de l’administrador.

Diferents comentaristes “solucionen” aquesta qüestió explicant que, tal com funcionaven en aquell temps les relacions entre amo i administrador, la reacció del nostre protagonista no és pas tramposa. Els administradors, en aquell temps, cobraven la seva feina amb comissions sobre el producte. Com que ells mateixos les decidien, eren possibles tota classe d’abusos legals. En canvi en la paràbola, l’administrador, després de saber que se li ha acabat el “negoci”, procura guanyar-se amics precisament no cobrant-los la comissió amb què ell mateix havia gravat allò que devien al seu amo. És a dir: prefereix deixar de guanyar diners per poder guanyar amics, que més tard necessitarà.

4. El senyor el lloà...

En el relat no queda clar si el “senyor” que lloa l’astúcia d’aquest administrador és el seu amo o es refereix a Jesús mateix (sovint anomenat “senyor” en els Evangelis). Però, en tot cas, sembla clar que la finalitat de la paràbola és posar en relleu l’astúcia de l’administrador perquè serveixi d’exemple als deixebles. És a dir: saber fer servir les riqueses que tenim o podríem tenir per fer amics que ens acullin quan les riqueses ja no ens serveixin donat que són “enganyoses”.

5. Riqueses enganyoses...

Les riqueses són bones però enganyoses. Són bones perquè ens poden ajudar a fer amics; són enganyoses perquè en si mateixes no ens serveixen per a la necessitat més important de la vida.

L’autèntica necessitat de la vida humana és respondre generosament a la invitació de Déu a participar de la seva Vida. Però Déu és Amor; i no hi ha possibilitat de gaudir de la seva Vida si no és aprenent a estimar. Imaginem que algú va al cel sense haver aprés a estimar. Com que al cel tot és amor, el pobre home que no sap estimar s’hi trobaria tan desplaçat que, per a ell, allò seria un infern.

Per gaudir del cel, cal haver après a estimar, com per gaudir d’un bon llibre cal haver après a llegir.

6. En si mateixes, les riqueses són enganyoses perquè no són amor; però si les compartim, ens permeten aprendre a estimar; i així ens preparen per rebre la riquesa autèntica que Déu ens té destinada.

I se’ns fa un advertiment: si no aprenem a compartir unes riqueses que són tan poca cosa per nosaltres, ni Déu mateix no ens pot donar aquella riquesa autèntica per a la qual ens ha creat.

C. MISSATGE.

7. El missatge està resumit en la frase final: “No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses”. Les riqueses no són per servir-les sinó per servir-nos-en per aprendre a estimar (compartir).

D: RESPOSTA.

8. Si alguna vegada heu tingut riqueses, sens dubte haureu experimentat la tirania que exerceixen. Només amb una decisió molt decidida podrem girar la truita i no servir-les sinó servir-nos-en.

“Servir-nos-en” vol dir, d’una manera o altra, desfer-nos-en o fer-les rendir en benefici dels altres, als quals, sobretot si són pobres, hem de considerar com els autèntics “amos” de les riqueses que tenim per administrar.

9. Avui dia tot això pot resultar molt complicat a causa del teixit que forma el conjunt de les riqueses. Un teixit del que no ens en podem desfilar. Els nostres diners, pocs o molts, fan xarxa amb tota la resta del Diner, just, no-just o extremadament injust. D’una manera o altra són accionistes d’una Economia global més que sospitosa. Què fer? Sostreure-nos-en? Això és impossible. Actuar amb responsabilitat? Per suposat; però això demana uns coneixements que sovint no tenim ni podem tenir. L’Economia avui és un laberint impossible d’entendre si no hi estàs molt ficat.

Com l’administrador de la paràbola, també ens preguntem: Què podré fer...? Ell va demostrar ser astut. Ho sabrem ser també, nosaltres?

I qui hi entengui més, que comparteixi amb nosaltres la riquesa dels seus coneixements...

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. L’Economia ha evolucionat de tal manera que actualment tot pren forma de diner. Com us ho feu per ser cada dia una mica menys esclaus del diner? Ho aconseguiu, més o menys?

2. Quins ajuts i quines limitacions comporta el fet de viure en família, per a una economia solidària? És tema de conversa i de planificació entre vosaltres?

3. Donada la situació d’on venim, l’Església disposa d’un important i molt variat patrimoni que no pot mantenir ni, potser, repartir. Què opineu sobre aquest punt? Quins camins de solució intuïu? Us sembla correcte, evangèlicament parlant, anar continuant com sempre?

VOCABULARI.  (> Índex general).

Déu.      Riqueses.  

Veure també Tertúlia en espiral: Diumenge 25.C

Diumenge 24 de durant l’any C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Èxode 32,7-11.13-14).

En aquells dies, el Senyor digué a Moisès:

«Vés, baixa a la plana:

s’ha pervertit el teu poble,

que tu havies fet pujar de la terra d’Egipte.

De seguida s’han desviat del camí que jo els havia prescrit.

S’han fet un vedell de fosa i l’han adorat,

li han sacrificat víctimes i diuen:

“Poble d’Israel, aquí tens els teus déus,

els qui t’han fet sortir d’Egipte”.»

Per això el Senyor digué a Moisès:

«Veig que aquest poble és rebel al jou.

Deixa’m que s’inflami la meva indignació

i no en deixaré rastre.

Després et convertiré en un gran poble.»

Però Moisès apaivagava el Senyor, el seu Déu, i li deia:

«Senyor, per què s’encén el vostre enuig

contra el vostre poble,

que havíeu fet sortir de la terra d’Egipte

amb gran poder i amb mà forta?

Recordeu-vos d’Abraham, d’Isaac i d’Israel, els vostres servents;

recordeu que els vau jurar per vós mateix i els vau dir:

“Faré que la vostra descendència

sigui tan nombrosa com les estrelles del cel,

i tot aquest país que jo us havia dit

el donaré als vostres descendents

i el posseiran per sempre”.»

Llavors el Senyor es desdigué del mal

que havia amenaçat de fer al seu poble.

2ª LECTURA (Timoteu 1,12-17).

Estic agraït a Jesucrist, el nostre Senyor.

És ell qui m’ha donat forces.

Li agraeixo que m’hagi considerat prou fidel

per a confiar-me un servei a mi,

que primer blasfemava contra ell

i el perseguia i l’injuriava.

Però Déu s’apiadà de mi,

perquè quan encara no tenia fe no sabia què feia.

La gràcia del nostre Senyor ha estat pròdiga amb mi,

juntament amb la fe i l’amor en Jesucrist.
Això que ara et diré és cert, i del tot digne de crèdit:

que Jesucrist vingué al món a salvar els pecadors,

i entre els pecadors jo sóc el primer.

Però Déu se n’apiadà

perquè Jesucrist pogués demostrar primerament en mi

tota la grandesa de la seva paciència,

fent de mi un exemple dels qui es convertiran a la fe

i tindran així la vida eterna.
Al rei de tot el món, Déu únic, immortal, invisible,

honor i glòria pels segles dels segles. Amén.

EVANGELI. (Lluc 15,1-32).

NOTA.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

veient que tots els cobradors d’impostos

i els altres pecadors

s’acostaven a Jesús per escoltar-lo,

els fariseus i els mestres de la Llei

murmuraven entre ells i deien:

«Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.»

Jesús els proposà aquesta paràbola:

«¿Qui de vosaltres, si tenia cent ovelles i en perdia una,

no deixaria en el desert les noranta-nou

i aniria a buscar la perduda fins que la trobés?

I quan l’hagués trobada,

¿oi que se la posaria tot content a les espatlles

i, arribant a casa, convidaria els amics i els veïns dient-los:

“Veniu a celebrar-ho: he trobat l’ovella que havia perdut”?

Us asseguro que al cel hi haurà també

més alegria per un sol pecador convertit

que no pas per noranta-nou justos

que no necessiten convertir-se.

»I si una dona tenia deu monedes de plata i en perdia una,

¿no encendria el llum i escombraria la casa

i la buscaria amb tot l’interès fins que la trobés?

I quan l’hagués trobada,

oi que convidaria les amigues i les veïnes dient-los:

“Veniu a celebrar-ho: he trobat la moneda que havia perdut”?

Us asseguro que hi ha una alegria semblant

entre els àngels de Déu

per un sol pecador convertit.»

I també els digué:

«Un home tenia dos fills.

Un dia el més jove digué al pare:

“Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.”

Ell els repartí els seus béns.

Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia,

se n’anà cap a un país llunyà

i, un cop allà, dilapidà els seus béns

portant una vida dissoluta.

Quan ho hagué malgastat tot

vingué una gran fam en aquell país

i començà a passar necessitat.

Llavors es llogà a un propietari d’aquell país,

que l’envià als seus camps a pasturar porcs.

Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs,

però ningú no li’n donava.

Llavors reflexionà dintre seu:

“Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres,

i aquí jo m’estic morint de fam!

Aniré a trobar el meu pare i li diré:

Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu;

pren-me entre els teus treballadors.”

I se n’anà a trobar el seu pare.

»Encara era lluny,

que el seu pare el veié i es commogué,

corregué a tirar-se-li al coll i el besà.

El seu fill li digué:

“Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu.”

Però el pare digué als criats:

“Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo,

poseu-li un anell i calçat,

porteu el vedell gras per celebrar-ho,

mateu-lo i mengem,

perquè aquest fill meu, que ja donava per mort,

ha tornat viu;

ja el donava per perdut i l’hem retrobat.”

I es posaren a celebrar-ho.

»Mentrestant el fill gran tornà del camp.

Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls

i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò.

Ell li digué:

“Ha tornat el teu germà.

El teu pare, content d’haver-lo recobrat amb bona salut,

ha fet matar el vedell gras.”

El germà gran s’indignà i no volia entrar.

Llavors sortí el pare i el pregava.

Però ell li respongué:

“He passat tants anys al teu servei,

sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments,

i no m’has donat mai un cabrit

per fer festa amb els meus amics;

i ara que torna aquest fill teu

després de consumir els teus béns amb dones públiques,

fas matar el vedell gras?”

El pare li contestà:

“Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu.

Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa,

perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort,

ha tornat viu;

ja el donàvem per perdut

i l’hem retrobat”.»

B. LLENGUATGE.

NOTA.

La versió llarga de l’evangeli d’avui ens proposa la famosa i coneguda Paràbola del Pare bondadós, fins fa poc coneguda impròpiament com a Paràbola del fill pròdig. El Missal ja ens la va proposar el diumenge 4rt. de Quaresma C. Allà hi podeu trobar els Apunts corresponents. Aquí els complemento una mica.

1. “... i menja amb ells”.

El relat comença amb l’acusació que els fariseus i mestres de la Llei fan contra Jesús: “Aquest home acull els pecadors i menja amb ells”. L’anotació “menja amb ells”  sembla una referència directa a l’àpat eucarístic de les comunitats cristianes. Si és així, aquí Lluc vol parlar-nos d’un possible problema intern de les comunitats. Això vindria confirmat pel fet que la paràbola amb què es vol donar solució a aquest problema parli de (dos) germans, que és la manera com s’anomenaven entre si els membres d’una comunitat cristiana.

L’al·lusió als fariseus i mestres de la Llei seria perquè la mentalitat que ells representen s’hauria introduït també dintre les comunitats (Lluc 12,11).

2. No podem pas pensar que les trobades de germans fossin sempre sense problemes. Els escrits del Nou Testament i l’experiència quotidiana són testimoni de que no era així. La germanor, portada a la pràctica, no és fàcil (1ª Corintis 1,11).

3. “Tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors s’acostaven a Jesús per escoltar-lo. Ell els acollia i menjava amb ells”. No s’hi diu pas que els pecadors primer s’hagin convertit. Això provoca la reacció d’alguns germans “més complidors” que consideren que s’hauria de ser una mica més exigent. Com a mínim exigir als pecadors que, abans de participar en l’eucaristia, es convertissin per deixar de ser pecadors.

4. Les paràboles amb què Jesús respon són molt radicals, i Lluc ens prepara amb dues preguntes retòriques, d’aquelles que es fan sense esperar la resposta de tan evident com és.

- ¿Qui de vosaltres, si tenia cent ovelles i en perdia una, no deixaria en el desert les noranta-nou i aniria a buscar la perduda fins que la trobés?

- ¿Quina dona, si tenia deu monedes de plata i en perdia una, no encendria el llum i escombraria la casa i la buscaria amb tot l’interès fins que la trobés?

D’entrada, aquestes dues preguntes no semblen coherents amb el problema que ens ocupa. Una ovella perduda no és pas pecadora. Una moneda perduda més aviat manifesta una badada de la seva propietària. Aquí no hi ha “pecat” ni necessitat de “conversió”. No és pas aquest el problema que denuncien els fariseus i mestres de la Llei.

5. Segur que no és aquest, el problema?

Tota societat genera unes normes, uns costums o una moral que porten fàcilment a dividir la gent en bons i dolents; en purs i impurs; en practicants i no-practicants; en justos i pecadors; en “ciutadans” i “forasters”,...
Preguntem-nos: és vàlida aquesta divisió als ulls de Déu? És legítim introduir aquests criteris al si de la Comunitat?

“Us asseguro que al cel hi haurà més alegria per un sol pecador convertit que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se”. Hi ha molta ironia en aquesta sentència de Jesús, perquè ni la moneda ni l’ovella s’havien de “convertir”; en canvi, en la paràbola que segueix, sí que hi ha necessitat de conversió.
Primer hi ha una conversió que ja s’ha donat: la del germà petit, “pecador”. I la seva tornada ha produït una gran alegria a la casa del pare.

Però hi ha una altra conversió que encara no s’ha produït: la del germà gran, tan “complidor” que mai no ha marxat de casa, però que ara no vol entrar a la festa perquè hi ha el germà “pecador”. Pròpiament la queixa no és pas contra el germà sinó contra la bondat del pare. Exactament com la queixa dels fariseus i els mestres de la Llei. La seva murmuració posa de manifest que ells, que es consideren tan justos, també s’han de convertir, i encara no ho han fet.

C. MISSATGE.

6. Els criteris que puguem establir entre nosaltres sobre qui és just o pecador no coincideixen amb els criteris de Jesús (o del cel); i si algú els ha introduït al si de la Comunitat, precisament això manifesta que també ell és pecador, i necessita convertir-se.

En tot cas, la presència de pecadors s’ha de considerar normal en les comunitats cristianes, com és normal la presència de malalts en un hospital. Amb una diferència important: a les comunitats, tots som a la vegada malalts i metges, i mútuament ens ajudem a curar-nos vivint la germanor. Per això les comunitats, a més de ser hospitals, poden ser, i han de ser, també sales de festa.

D: RESPOSTA.

7. Sembla molt difícil ser membre actiu d’una Comunitat i no establir judicis de valor entre nosaltres. Però que sigui difícil no significa que no sigui necessari intentar-ho. Un vell company meu, molt valorat pels seus savis consells, solia dir: Si d’algú no en pots parlar bé, calla.

Per altra part, sovint s’ha dit que per anar a combregar no s’ha de tenir pecat. En la pràctica, molta gent ha entès això com si no es pogués anar a combregar sense confessar-se abans.

És cert que actualment s’ha superat força aquesta mentalitat ritualista, però potser encara no ens adonem prou de la capacitat convertidora de la comunió quan no és un simple ritu sinó una actitud vital.

8. El germà petit, “pecador”, no es converteix quan demana perdó sinó quan decideix tornar. Tot pecat comporta una actitud de menyspreu cap als altres. Igualment, tota conversió comporta tornar cap als altres, sentir-s’hi en comunió i, si ve el cas, fer comunitat amb ells. El “pecat” del germà petit no està en les disbauxes amb què es va divertir sinó en la manera com va marxar de casa. Igualment el germà gran: per molts que siguin els seus mèrits i obediències, té “pecat” perquè no vol entrar a una festa amb “aquest fill teu” (replica al seu pare) que ell no vol reconeix com a germà.

La comunió ja és conversió. Tornar, ja és conversió. Tornar significa acceptar ser humà entre els humans; germà; solidari,...

9. Sobre aquest punt cal evitar un malentès important:

Venint com venim d’una situació de cristiandat, aquest “tornar” podria entendre’s com “tornar a l’església”.

Si considerem l’església com el lloc propi de les cent ovelles, avui ens trobaríem amb una situació quasi invertida a la que descriu l’evangeli: noranta-nou que han marxat i una que hi ha quedat...

Però no és aquesta la situació. L’església, entesa com a comunitat concreta, no és el destí del camí de tornada. La destinació és la humanitat. L’església és un mitjà que a vegades pot ser útil i a vegades no. La “tornada” vol dir tornar a la comunió amb la Humanitat. A vegades hi ajudarà formar part d’una comunitat concreta; a vegades hi ajudarà canviar de comunitat; també pot passar que, en certs moments, qualsevol comunitat concreta i estructurada ens resulti un obstacle. La comunió pot passar per molts camins i molt variats: religiosos, no-religiosos o fins i tot “antireligiosos”. l’objectiu final és sempre el mateix per a tots: fer Humanitat.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. La trobada de la comunitat arriba al seu punt àlgid al moment de la comunió. ¿En aquelles misses on hi ha un clima de germanor i de proximitat, considereu correcte que a algú no se li doni la comunió perquè és pecador, o perquè no està batejat, o no ha fet la 1ª Comunió, o és d’una altra religió, ...?

2. La missa és la trobada de la comunitat cristiana. Però, entre nosaltres, sovint es fan misses que responen a celebracions de caràcter social: casaments, enterraments, aplecs populars,... Què en penseu? Quins canvis de llenguatge s’hi haurien de fer?

3. ¿Dir que “al cel hi haurà més alegria per un sol pecador convertit que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se”, no comporta una certa injustícia envers tots aquells que s’han esforçat per ser bones persones durant tota la vida?

VOCABULARI.  (> Índex general).

Festa.   Germà gran.    Mort.   Pare.   Pecar.   Pecadors.   Vestit.    

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Fariseus.  Monedes.   

Veure també Tertúlia en espiral: Diumenge 24.C