Ascensió del Senyor. Any C.

COMUNICAT PREVI:

El domini "parroquiesguixols.org", on aquests Apunts sortien també publicats, s'ha exhaurit.
Mirarem d'obrir pròximament un altre blog per continuar oferint informació sobre les parròquies i comunitats cristianes de Sant Feliu de Guíxols, com també aquests Apunts. 

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Actes 1,1-11).

En la primera part del meu llibre, Teòfil,

he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar,

des del principi fins al dia que fou endut al cel,

després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant,

la seva missió als apòstols que ell havia elegit.

Després de la passió, se’ls presentà viu,

i ho comprovaren de moltes maneres,

ja que durant quaranta dies se’ls aparegué,

i els parlava del regne de Déu.
Estant reunit amb ells,

els manà que no s’allunyessin de Jerusalem i els digué:

«Espereu aquí la promesa del Pare

que vau sentir dels meus llavis

quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua;

vosaltres, d’aquí a pocs dies,

sereu batejats amb l’Esperit Sant.»

Els qui es trobaven reunits li preguntaven:

«Senyor, és ara que restablireu la reialesa d’Israel?»

Ell els contestà:

«No és cosa vostra de saber quins temps

i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare,

però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres

rebreu una força que us farà testimonis meus

a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria

i fins als límits més llunyans de la terra.»

Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells,

i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista.

Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava,

quan es presentaren dos homes vestits de blanc,

que els digueren:

«Homes de Galilea, per què us esteu mirant al cel?

Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel

tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar

que se n’anava al cel.»

2ª LECTURA (Hebreus 9,24-28.10,9-23).

Crist no ha entrat en aquell santuari,

a imatge del veritable,

fet per mà d’homes,

sinó que ha entrat al cel mateix,

i s’ha presentat davant Déu per nosaltres.

El gran sacerdot entra cada any al santuari

amb una sang que no és la seva.

Crist, en canvi, no s’ha d’oferir moltes vegades,

altrament hauria hagut d’anar sofrint la seva passió

des de la creació del món.

De fet no ha aparegut fins ara, a la fi dels temps,

a oferir-se ell mateix una sola vegada

com a víctima per abolir el pecat.

Els homes morim una sola vegada,

i després de la mort ve el judici.

Semblantment el Crist va ser ofert una sola vegada,

quan va prendre damunt seu els pecats de tots.

Després tornarà a revelar-se, no ja per raó dels pecats,

sinó per salvar aquells qui esperen el moment de rebre’l.

Germans,

la sang de Jesús

ens permet d’entrar confiadament al lloc santíssim.

Ell n’ha inaugurat l’entrada, obrint-nos un camí nou i viu

en el cortinatge d’accés, que és el seu propi cos.

Tenim un gran sacerdot a la casa de Déu.

Per tant, presentem-nos-hi

amb tota la fe d’un cor que no enganya,

ja que el nostre cos ha estat rentat amb l’aigua del baptisme,

i els nostres cors, netejats de tota consciència de culpa.

Mantinguem ferma l’esperança

que ens dóna la fe que professem:

Déu compleix fidelment les seves promeses.

EVANGELI. (Lluc 24,46-53).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Així ho diuen les Escriptures:

El Messies havia de patir i de ressuscitar el tercer dia,

i calia predicar en nom d’ell a tots els pobles,

començant per Jerusalem,

la conversió i el perdó dels pecats.

Vosaltres en sou testimonis.

Ara, jo us enviaré el do que el Pare ha promès,

i vindrà sobre vosaltres;

no us mogueu de la ciutat

fins que haureu estat revestits del poder que us vindrà de dalt.»

Després se’ls endugué fora, fins a prop de Bet-Hània,

alçà les mans i els beneí.

Mentre els beneïa, s’allunyà d’ells portat amunt cap al cel;

ells es prosternaren adorant-lo.

Després, plens d’una alegria immensa,

se’n tornaren a Jerusalem.

I contínuament eren al temple donant gràcies a Déu.

B. LLENGUATGE.

Nota.

Podeu trobar altres apunts per a la festa d’avui en el comentari a l’Ascensió de l’any b.

1. Una vegada hi havia un grup de músics profundament decebuts. Tot havia començat quan s’havien anat reunint al voltant d’un mestre especial. Abans no havien sigut músics, però cada un d’ells s’havia trobat amb aquell home singular que els havia engrescat de debò.

Aquest home, musicalment parlant, constituïa una autèntica revolució perquè la seva música no tenia per objectiu recrear les oïdes sinó anar directament al cor i fer esclatar tota la persona.

Molts professionals de la música el criticaven perquè ─deien─ allò seu no era música sinó una profanació de la música. Però a ells, els qui s’hi havien engrescat, no els preocupava gaire si allò era música o no; a ells, aquell conjunt sincopat de sons, ritme, vibracions, silencis, gestos, paraules, represes... els feia sentir la vida com un esclat de primavera. Potser no era música, però per a ells era vida, creativitat, vigor, plenitud.

Ara estan tristos i decebuts. Els músics professionals han acusat d’intrusisme el seu mestre, i han aconseguit de fer-lo condemnar a un exili total i definitiu.

Després del primer ensurt, aquella colla d’amics va tornar a trobar-se tímidament. Passaven llargues estones enyorant i recordant el mestre: els assaigs, les converses, les lliçons... anècdotes, experiències,... Algú va recordar que deia sovint: La música és la meva vida. Era ben cert: ells també ho havien experimentat: aquella música del mestre era la seva vida: la d’ell i la d’ells.

Un va prendre el seu instrument i va amanyagar-lo amb tendresa. Suaument va començar a tocar-lo com qui evoca un record.

A poc a poc, l’un darrera l’altre, s’hi van anar afegint. Lentament van anar descobrint, admirats, que estaven creant una melodia que els absorbia: va créixer la tensió, va inundar-los el record, va captivar-los la melodia, va aparèixer el desig de fer present el mestre,... i el veien realment allà, dirigint-los amb la seva mirada, amb els seus gestos, amb el seu alè, amb el seu èxtasi,... Qui podia dir que no hi era realment?! Qui podia dir que ells mateixos, amb aquella música que els sortia com un sospir, no el feien realment present, a ell per a qui la música era la seva vida?!

2. En un Món que gira i es capgira contínuament; en un Univers que, segons molts entesos, s’expandeix constantment creant nous espais en totes direccions, parlar de Jesús “pujant enlaire” pot resultar un llenguatge sense cap significat. Per això m’he atrevit a passar de l’Astronomia a la Música (i que em perdonin músics i astrònoms).

No sé si el llenguatge resulta encertat. En tot cas voldria que expressés aquella experiència vital de tants humans per als quals la figura de Jesús, el mestre, és a la vegada fortament absent i profundament present.

3. St. Lluc escenifica amb el relat de l’ascensió el final d’una presència que prepara i provoca la descoberta d’una altra presència més subtil i més profunda. “Us convé que jo me’n vagi, perquè, si no me’n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres” (Joan 16,7), havia dit Jesús als seus deixebles. Marxa com a mestre i senyor perquè el descobreixin com a llum i força. Força i llum que els uneix, els reuneix, els transforma i els projecta cap als altres. Serà l’experiència de la pentecosta, que celebrarem diumenge que ve.

“Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel”. No és tracta de que Jesús tornarà de la mateixa manera com ha marxat sinó que, així com ha marxat, tornarà. La sortida és en funció de la seva tornada; i la tornada consisteix en la descoberta que faran els deixebles d’una altra classe de presència: una presència gens ni mica avassalladora ni dominant, com una llum que ja no enlluerna perquè es fa visible només en les coses il·luminades. “Per què us esteu mirant al cel?”. Jesús desapareix com a “objectiu de la nostra mirada”;  i tornarà capacitant els nostres ulls per veure-hi amb el cor.

C. MISSATGE.

És quan els fills s’emancipen que apareixen en ells els fruits de l’educació rebuda. És l’absència de Jesús allò que ens permet comprovar els efectes transformadors de la seva acció en nosaltres.

D: RESPOSTA.

Què hi feu aquí, mirant el cel? Ara Jesús no és per ser contemplat, polaritzant les nostres mirades. Ni ell ni cap altra home que pretengui “substituir-lo”. Jesús és força, estímul, iniciativa, resposta... dintre cada un de nosaltres. Pretendre “substituir” la seva presència física amb altres “presències físiques” comportaria el bloqueig de la seva presència al cor. ¿No serà aquesta la causa de la tràgica pobresa d’impuls cristià en tantíssimes comunitats cristianes? Ocupats mirant el Papa, o els bisbes, o els mossens o tants i tants “líders religiosos”, no podem experimentar aquella presència transformadora que ens convertiria en vertaders homes adults, capaços de veure, escoltar i respondre al nostre món. La llum no és per ser vista sinó per fer visibles les altres coses. Ho entendrem algun dia? 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Entre nosaltres, el mossèn està al servei de la vida de la comunitat o, més aviat, les persones actives de la comunitat es posen al servei de l’obra del mossèn? Com ho veieu?

2. Podria ser convenient que les parròquies passessin per l’experiència de quedar-se per un temps sense mossèn? Què passaria? Desapareixerien? S’espavilarien? Madurarien com a comunitat?

Vocabulari. (ÍNDEX ALFABÈTIC)

Ascensió.   Cel.   Convertir.   Escriptures.    Jerusalem.   Ressuscitar.   Temple.   Tercer dia.  

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Cel. Jerusalem).

→Tertúlia en espiral.

Diumenge 6è. de PASQUA. C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Actes 15,1-2.22-29).

En aquells dies,

uns que havien baixat de Judea

ensenyaven als germans d’Antioquia

que si no es feien circumcidar

 d’acord amb la Llei de Moisès

no podien salvar-se.

Això portà una desavinença i una discussió tan seriosa

de Pau i Bernabé amb ells

que decidiren que Pau i Bernabé, amb alguns més,

pugessin a Jerusalem per tractar d’aquesta qüestió

amb els apòstols i els preveres.

Llavors els apòstols i els preveres,

amb tota la comunitat reunida,

decidiren d’elegir uns delegats

i enviar-los a Antioquia junt amb Pau i Bernabé.

Els elegits foren Judes,

conegut també amb el nom de Bar-Sabàs, i Siles,

homes que es distingien

com a dirigents en la comunitat dels germans.

Els donaren aquesta carta:

«Els apòstols i els preveres saluden com a germans

els germans no jueus d’Antioquia, de Síria i de Cilícia.

Hem sabut que alguns havien vingut d’entre nosaltres

sense la nostra autorització,

us havien pertorbat amb les seves opinions

i havien inquietat els vostres esperits.

Per això hem decidit unànimement

d’escollir uns representants nostres

per enviar-vos-els junt amb els nostres estimats Bernabé i Pau,

que han entregat les seves vides

per la causa del nostre Senyor, Jesucrist.

Els qui us enviem són Judes i Siles.

Ells us exposaran de paraula

això mateix que us diem per escrit,

i és que l’Esperit Sant i nosaltres hem cregut

que no us havíem d’imposar cap altra càrrega

que aquestes indispensables:

que us abstingueu de menjar carn sacrificada als ídols,

de menjar sang i animals ofegats

i de contraure un matrimoni entre pròxims parents.

Fareu bé de guardar-vos de tot això.

Adéu-siau.»

2ª LECTURA (Apocalipsi 21,10-14.22-23).

L’àngel em transportà en l’esperit

dalt una muntanya gran i alta,

i m’ensenyà la ciutat santa de Jerusalem,

que baixava del cel, de la presència de Déu,

i la glòria de Déu l’envoltava.

Resplendia com les pedres més precioses,

com un jaspi de transparència cristal·lina.

Tenia una muralla gran i alta, amb dotze portes.

A les portes hi havia dotze àngels i dotze noms gravats,

que són els de les dotze tribus d’Israel.

Tres de les portes miraven a llevant,

tres al nord,

tres al sud

i tres a ponent.

La muralla reposava sobre un fonament de dotze pedres

que duia els noms dels dotze apòstols de l’Anyell.

No hi vaig veure el santuari del temple,

perquè el Senyor, Déu de l’univers, amb l’Anyell,

és el santuari.

La ciutat no necessita que la il·luminin el sol o la lluna,

perquè la glòria de Déu l’omple de claror

i l’Anyell li fa llum.

EVANGELI. (Joan 14,23-29).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles :

«Qui m’estima farà cas del que jo dic;

el meu Pare l’estimarà

i vindrem a viure amb ell.

Els qui no m’estimen no fan cas de les meves paraules,

que no són meves, sinó del Pare que m’ha enviat.

Us he dit tot això mentre era amb vosaltres,

però el Defensor,

l’Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu,

us farà recordar tot el que us he dit

i us ho farà entendre.

Us deixo la pau,

us dono la meva pau.

No una pau com la que dóna el món.

Que s’asserenin els vostres cors, no us acovardiu!

Heu sentit que us deia: Me’n vaig, però tornaré.

Si m’estimeu, us alegrareu de saber que me’n vaig al Pare,

perquè el Pare és més gran que jo.

Us ho dic per endavant perquè cregueu quan ho veureu.»

B. LLENGUATGE.

1. A vegades, sobretot llegint l’evangeli de Joan, pot semblar com si Jesús jugués a cuit i amagar amb nosaltres: “Ara no em veureu, però poc després em tornareu a veure” (Joan 16,16). “Me’n vaig, però tornaré a vosaltres”... (Joan 14,28).

Per ajudar a entendre el llenguatge dels Evangelis permeteu-me posar un exemple tret de les antigues màquines de fotografiar. Amb aquelles màquines, abans de cada nova foto, s’havia d’ajustar l’obertura i velocitat del diafragma, la distància del objecte, la llum... Si una foto sortia malament no era per defecte de l’objecte retratat ni de la màquina, sinó perquè no s’havia ajustat bé.

2. Els evangelis, unànimement, ens presenten les dificultats dels deixebles per entendre Jesús. La fe no és una cosa que es té o no es té, sinó que és com un camí que s’aprèn tot caminant. I, així com cada fotografia mal feta manifesta que no s’ha ajustat bé la màquina, així també els Evangelis ens presenten els errors i les infidelitats dels Dotze perquè puguem detectar en ells els nostres defectes, i corregir-los. (Aquesta pedagogia dels evangelis la trobem també en la 2ª part de l’obra de Lluc: fets dels apòstols. El decret de la Comunitat cristina de Jerusalem que hem llegit en la 1ª Lectura mostra clarament que encara no estava ben ajustada, a pesar d’implicar-hi l’Esperit Sant).

Els evangelistes Lluc i Joan ens parlen molt de l’Esperit Sant que ens farà recordar i entendre tot allò que havia ensenyat Jesús. L’Esperit Sant és com si se’ns donés un Manual d’instruccions per a la Vida que es va actualitzant automàticament a mesura que anem ajustant-hi millor la nostra fe.

3. Als Evangelis, la figura de Jesús (és a dir: de l’Home) hi està ben definida, clara i engrescadora. Però veure’l borrós o clar, sentir-lo pròxim o llunyà, més present o més absent, comprendre o no comprendre-ho el que diu... tot això depèn de si tenim ben ajustada la nostra receptivitat i, sobretot, el nostre cor.

4. El fragment de l’evangeli que hem llegit avui ens vol fer mirar cap a la Festa de l’Ascensió, de diumenge que ve. L’ascensió, a pesar de ser un relat exclusiu de Lluc, dintre la Litúrgia, s’ha convertit en el coronament de l’obra de jesús, i ens prepara per a la pentecosta. Quan Jesús ens diu que se’n va, en realitat ens està dient que encara no estem ben ajustats per “veure” la nova presència seva; presència que anirem redescobrint en la mesura que, llegint el Manual d’instruccions, és a dir, obrint-nos a l’Esperit Sant, anirem ajustant la nostra vida.

5. I, una vegada més, se’ns diu que la capacitat d’ajustar la nostra vida depèn del nostre amor a Jesús, és a dir, del nostre amor a l’Home.

Només coneixem realment allò que estimem. Només l’amor ens permet descobrir que en cada ésser humà hi ha un espai sagrat i inviolable que cal respectar. I només si creix l’amor creix també el nostre respecte vers els altres i el desig de veure’ls més respectats.

L’amor perfecte ens permet veure en nosaltres i en els demés la presència mateixa de Déu. “Vindrem a viure amb ell”. No es tracta pas d’una presència que ocupi lloc; que desplaci una part de nosaltres. Al contrari: és el fonament d’allò més íntim i sagrat que hi ha en cada ésser humà, com la presència de l’aire en un lloc, hi fa possible el sorgiment de la música.

C. MISSATGE.

6. La vida és un camí. Més important que el terme és el camí, diu un aforisme conegut. I és ben cert en aquest cas, perquè el terme no és pas un lloc o un espai fora de nosaltres sinó que som nosaltres mateixos. Fer camí ens va preparant per a aquella saviesa amorosa o aquell amor savi que ens porta a viure i gaudir realment de la Vida en comunió amb Déu i els germans. És un camí que no ens “desplaça” sinó que ens transforma. És el pas (“pasqua”) de la vida tinguda a la vida donada.

D: RESPOSTA.

No instal·lar-nos en un punt del camí, ni que sigui un punt “avançat”.  No instal·lar-nos en el present, que deixa d’existir tan bon punt arriba. Som caminants, i val la pena caminar. Com diu el poeta Joan Maragall:

Fora terres, fora platja;

oblida’t de tot regrés:

no s’acaba el teu viatge,

no s’acabarà mai més...

(> Excelsior).

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Jesús distingeix entre la pau que ell dóna i la pau que el món dóna. Quina és la diferència?

2. En el camí de la fe, heu caigut en el parany de considerar-vos més avançats que la resta i que això us permetia instal·lar-vos-hi?

VOCABULARI.

Anar-se’n.    Conèixer.   Creure.    Deixebles.   Defensor (Paràclit).    Esperit (Sant).    Nom.   Pau.   Pare.   Veure.   Viure (fer Estada).

Diumenge 5è. de PASQUA. Any C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Actes 14,21b-27).

En aquells dies,

Pau i Bernabé se’n tornaren a Listra, a Iconi i a Antioquia.

Confortaven els convertits de nou

i els exhortaven que es mantinguessin fidels a la fe.

Els recordaven que per entrar al regne de Déu

hem de passar per moltes tribulacions.

Ordenaren preveres en cadascuna de les comunitats,

i amb pregàries i dejunis els encomanaren al Senyor,

en qui havien cregut.

Continuaren el seu viatge a través de Pisídia

i arribaren a Pamfília.

Després d’anunciar a Perga la paraula, baixaren a Atàlia,

i d’allà se’n tornaren per mar a Antioquia,

des d’on la comunitat els havia confiat a la gràcia de Déu

perquè duguessin a terme l’obra que acabaven d’acomplir.

Així que arribaren,

reuniren la comunitat per anunciar-los

tot el que Déu havia fet junt amb ells,

i que Déu havia obert les portes de la fe als qui no són jueus.

2ª LECTURA (Apocalipsi 21,1-5a).

Jo, Joan, vaig veure un cel nou i una terra nova.

El cel i la terra d’abans havien desaparegut,

i de mar ja no n’hi havia.

Llavors vaig veure baixar del cel, venint de Déu,

la ciutat santa, la nova Jerusalem,

abillada com una núvia que s’engalana per al seu espòs,

i vaig sentir cap a l’indret del tron una veu forta que cridava:

«És el tabernacle on Déu es trobarà amb els homes.

Viurà amb ells, ells seran el seu poble

i el seu Déu serà Déu-que-és-amb-ells.

Els eixugarà totes les llàgrimes dels ulls

i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes.

Les coses d’abans han passat.»

Llavors el qui seia al tron afirmà:

«Jo faré que tot sigui nou.»

EVANGELI. (Joan 13,31-33a.34-35).

Nota: Hi he posat en vermell el verset 33b que el Missal no recull.

Quan Judes va ser fora del cenacle, Jesús digué:

«Ara el Fill de l’home és glorificat,

i Déu és glorificat en ell.

Si Déu és glorificat en ell,

és que també Déu el glorificarà en Déu mateix,

i el glorificarà ben aviat.

Fillets,

és per poc temps que encara estic amb vosaltres.

Vosaltres em buscareu,

però ara us dic allò que vaig dir als jueus:

Allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir.

Us dono un manament nou:

que us estimeu els uns als altres.

Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres.

Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres

tothom coneixerà si sou deixebles meus.»

B. LLENGUATGE.

1. “Quan Judes va ser fora...”

La sortida de Judes dóna inici a l’hora de jesús. Però pot semblar fins i tot cínic que precisament quan la traïció de Judes marca el començament del tràgic procés d’humiliació, condemna i mort de Jesús, l’evangelista posi a la seva boca les paraules que hem llegit: “Ara el Fill de l’home és glorificat, i Déu és glorificat en ell”. ¿Que potser viu a la lluna, Jesús? ¿Que potser l’evangelista no sap què va passar realment?

I, si la passió i mort de Jesús és com una radiografia d’allò que passava i continua passant a la Humanitat, ¿no resulta escandalós que el Quart Evangeli ens en parli com del moment en què Déu hi és glorificat?!

La passió i mort de Jesús, i la de milers i milions de persones al llarg de la Història, és la cosa més cruel i inhumana que pot existir. ¿Com pot ser sublimada parlant-ne com d’una glorificació?!

2. Podem, i potser devem, escandalitzar-nos. Però l’evangelista vol obrir els nostres ulls a una nova manera de veure les coses. És ben cert: la tortura i la mort de qualsevol ésser humà és la cosa més inhumana i reprovable, i els qui fan això no mereixen el nom de “humans”. El mateix evangeli no s’està de recordar-ho: “El Fill de l'home se’n va, tal com l'Escriptura ha dit d'ell, però ai de l'home que el traeix! Més li valdria no haver nascut.” (Mateu 26,24). Amb tot, l’evangeli també ens vol dir que els torturadors i assassins no tenen l’última paraula.

3. Déu no vol la mort. Més encara: parlant a la nostra manera diríem que Déu no creu en la mort. Ell ha creat la Vida, no la mort. Per a Déu, allò que nosaltres en diem “mort” no existeix realment. O millor: la mort existeix com un moment de la Vida. Com és un moment de la vida de l’eruga quan mor per esdevenir papallona. Com és un moment de la vida del gra de blat quan mor per esdevenir una nova espiga.

4. Però, encara que puguem arribar a entendre la mort, ¿qui pot entendre i acceptar el dolor i la tortura? ¿És legítim parlar de la dolorosa passió de Jesús (i de tantíssims humans) dient-ne una glorificació? ¿Pot no ser vist com a cruel un Déu del qual es diu que és “glorificat” en la dolorosa passió de Jesús?

5. Una cosa ens ha de quedar ben clara: l’Evangeli no permet una sublimació del dolor. El dolor és dolent; el dolor és inhumà fins i tot quan produeix algun bé. Sempre seria millor aconseguir el bé sense passar pel dolor. Jesús mateix ho demana: ”Pare meu, si és possible, que aquesta copa (patiment) s'allunyi de mi” (Mateu 26,39).

Déu no vol el patiment de ningú. Déu ha creat l’home per a la felicitat.

Del fet de patir; del fet de tanta gent que pateix, no n’hem de deduir mai que això sigui la voluntat de Déu.

6. Per què, doncs, el dolor? No ho sé. Per a mi és un misteri. Sé que sobre molts dolors no hi podem actuar directament per evitar-los. Però que no sapiguem el perquè de molts sofriments no ens permet descuidar la gran quantitat de sofriments causats pels mateixos humans. I d’aquests, n’hem de respondre nosaltres, els humans. Davant qualsevol dolor hem de fer el que puguem per treure’l; però han de ser sobretot els patiments causats pels humans els que han de provocar en nosaltres la reacció més decidida, precisament perquè en aquests hi podem fer alguna cosa.

7. El relat de la passió de Jesús (la passió de l’Home) ens presenta aquest dolor provocat per l’home, i el denuncia com a pecat; i com un pecat terrible.

I aquí precisament s’hi mostra la grandesa de Jesús: a pesar del poder deshumanitzant de la tortura, ell s’ha mantingut fidel a estimar, i a no tornar mal per mal.

I també aquí és on Déu hi és glorificat. La glòria de Déu no està en el sofriment sinó en la fidelitat d’aquells que continuen estimant a pesar de ser odiats; d’aquells que continuen humanitzant a pesar de ser víctimes d’un intent de deshumanització. Si un pont es manté ferm al seu lloc quan hi ha hagut un grandíssim aiguat, esdevé una glòria per als seus dissenyador i constructors. Si un home continua donant amorosament la seva vida, fins i tot quan la hi prenen per vendre-la (Judes. Mateu 26,15), aquest home dóna glòria a qui l’ha engendrat i l’ha enviat al món perquè hi faci visible i experimentable l’amor de Déu a tots els humans.

I, “si Déu és glorificat en ell, és que també Déu el glorificarà en Déu mateix, i el glorificarà ben aviat”.

8. “Us dono un manament nou...”
Només l’Evangeli de Joan fa servir aquesta expressió. El manament de Jesús es pot dir “nou” en un triple sentit:

a) Per la seva qualitat.

Abans de Jesús, la perfecció de l’amor venia marcada per estimar el pròxim com a tu mateix (Lluc 10,27. Vegeu també Mateu 5,43 ó 19,19). En canvi, l’evangeli de Joan que hem llegit ens diu: “Estimeu-vos tal com jo us he estimat”.

b) Per contrast amb la Llei.

Segurament el Quart Evangeli usa la paraula “manament” per connectar amb la situació de la persona abans d’acollir el missatge de l’evangeli. Abans de l’evangeli, la vida d’una persona està marcada per la Llei amb els seus manaments. Per contrast amb la Llei, Jesús parla d’una altra classe de “manament”, un manament nou. En realitat ja no és un “manament” perquè, comparant-lo amb la situació anterior, no es basa en la submissió sinó en la participació en la Vida mateixa de Déu. És l’Esperit Sant, ofert com a do i acollit com a impuls que ens possibilita col·laborar en l’Obra de Déu.

c) Per la seva funció identificadora.

“Per l’estimació que us tindreu entre vosaltres tothom coneixerà si sou deixebles meus”.

Els deixebles de Jesús no són identificats pel fet de pertànyer a un determinat Poble o a una determinada Religió. La identitat del deixeble no li ve del col·lectiu al qual pertany sinó de la pràctica d’un amor com el de Jesús. Els diferents col·lectius o comunitats poden ser fruit de moltes coses. Fins i tot poden ser fruit del domini d’uns sobre d’altres. Però la identitat cristiana es visualitza només per l’amor preferent per a l’Home. (Mireu, si us sembla bé, els apunts del Diumenge tercer de Pasqua. 9).

Un amor així no es pot improvisar. Ho deixen clar les mateixes paraules de Jesús (no recollides al Missal, i que jo hi he posat en vermell): “Ara... allà on jo vaig, vosaltres no hi podeu venir”. Aquest “ara” no exclou que “més tard” sí que el podran seguir.

C. MISSATGE.

9. La glòria de l’home no està en la possessió i exhibició de Poder o de Força o de Domini sobre els altres sinó en la fidelitat al projecte amorós de Déu envers la Humanitat. Déu ens ha creat per amor i per a l’Amor, i el glorifiquem quan acollim aquest projecte, i hi col·laborem de la mateixa manera que ho ha fet Jesús.

D: RESPOSTA.

10. La resposta ens ve directament indicada a la segona part del text que hem llegit: “Tal com jo us he estimat, estimeu-vos també vosaltres”.

Cal adonar-se que hem creat una societat que té, com a primer valor (com a primer “déu”) el Poder, dissimulat amb mil màscares diferents: Estat, Constitució, Llei, Ciutadania, Democràcia, Drets,... Tot de coses que podrien ser bones si no fossin utilitzades per menysprear persones i pobles; Cultures, Ètnies i Religions...

En una societat així, si com Església volem complir-hi la missió rebuda, hem de canviar radicalment la nostra manera de fer i el nostre compromís. Cal abandonar el tradicional mimetisme amb els Estats i tornar de debò a l’Evangeli. La nostra Església, tal com és ara, no ha d’excloure el Calvari (“donar la pròpia vida”) quan hi passi el camí de la fidelitat. “Jo faré que tot sigui nou”, acaba dient la segona Lectura.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Les Religions, i també el Cristianisme, a vegades han fet als seus fidels un “servei” força sospitós: no escandalitzar-se del dolor provocat pels mateixos humans. Com ho veieu, vosaltres?

2. És millor l’amor quan hi ha més dolor?

3. Sovint, a l’Església, a algú se li demana la Partida de Baptisme com a prova de la seva identitat cristiana. Què en penseu? Considereu coherent amb l’Evangeli tot allò relacionat amb la burocràcia eclesiàstica, sobretot en aquest temps de pluralisme?

VOCABULARI.

Deixebles.    Déu.   Fill de l’home.   Judes.   Manament.  Pròxim (Amor).   Temps.   

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Deixebles.  Llei.

Diumenge 4rt. de PASQUA. C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Actes 13,14.43-52).

En aquells dies,

Pau i Bernabé continuaren el seu viatge des de Perga

i arribaren a Antioquia de Pisídia.

El dissabte entraren a la sinagoga i s’assegueren.

Quan ja es dispersava la gent reunida a la sinagoga,

molts dels jueus i dels prosèlits seguiren Pau i Bernabé.

Ells els parlaven, mirant de persuadir-los

que es mantinguessin fidels a la gràcia de Déu.

El dissabte vinent gairebé tota la ciutat

es reuní per escoltar la paraula del Senyor.

Quan els jueus veieren aquella multitud,

s’engelosiren tant

que es posaren a impugnar amb paraules injurioses

tot el que deia Pau.

Però Pau i Bernabé els respongueren amb valentia:

«Era el nostre deure

anunciar-vos primer a vosaltres la paraula de Déu.

Però ja que vosaltres no la voleu rebre

i us feu vosaltres mateixos indignes de la vida eterna,

ara ens adreçarem als qui no són jueus.

Així ens ho té ordenat el Senyor:

“T’he fet llum de les nacions perquè portis la salvació

fins als límits de la terra”.»

Quan sentiren això els qui no eren jueus,

se n’alegraren, i lloaven la paraula del Senyor.

Tots aquells que Déu havia destinat a la vida eterna

es convertiren a la fe.

La paraula del Senyor s’escampava per tota la regió.

Però els jueus instigaren les dones devotes més distingides

i els principals de la ciutat

a promoure una persecució contra Pau i Bernabé,

fins que els expulsaren del seu territori.

Ells, en senyal de protesta,

s’espolsaren els peus sobre els qui els feien marxar,

i se n’anaren a Iconi.

Els convertits de nou vivien feliços,                                                                                                                                                                                                                                                                                                                  

plens d’alegria i de l’Esperit Sant.

2ª LECTURA (Apocalipsi 7,9.14b-17).

Jo, Joan, vaig veure una multitud tan gran

que ningú no hauria pogut comptar.

Eren gent de tota nacionalitat,

de totes les races i de tots els pobles i llengües.

S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell,

vestits de blanc i amb palmes a les mans.

Un dels ancians em digué:

«Aquests són els qui vénen de la gran tribulació.

Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell,

i els han quedat blancs.

Per això estan davant el tron de Déu,

donant-li culte nit i dia dins el seu santuari.

El qui seu en el tron els protegirà amb la seva presència,

mai més no passaran fam,

mai més no passaran set,

ni estaran exposats al sol ni a la calor,

perquè l’Anyell que està en el tron els guiarà

i els conduirà a les fonts on brolla l’aigua de la vida.

Déu els eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls.»

EVANGELI. (Joan 10,27-30).

En aquell temps, digué Jesús:

«Les meves ovelles reconeixen la meva veu.

També jo les reconec i elles em segueixen.

Jo els dono la vida eterna:

no es perdran mai

ni me les prendrà ningú de les mans.

Allò que el Pare m’ha donat val més que tot,

i ningú no ho podrà arrencar de les mans del Pare.

Jo i el Pare som u.»

B. LLENGUATGE.

1. Les meves ovelles...

Directament, Jesús no va fundar cap nova Religió ni va organitzar cap nova Comunitat religiosa (Església) sinó que ens va mostrar, de paraula i d’obra, una nova manera de ser humans centrada en la comunió. Per això els Evangelis ens el presenten com “el fill de l’Home”.

Com a éssers vivents, els humans podem dedicar-nos a tenir i mantenir la vida que hem rebut, però també podem descobrir i acceptar que la vida és per rebre-la i donar-la, com passa amb les fonts d’aigua que podem trobar quan fem una excursió a muntanya. La Vida no neix de nosaltres mateixos sinó que, com diu el conegut vers de R. Tagore, la rebem com un do i la mereixem donant-la.

2. Arreu de la Humanitat, i en el marc de les diferents Religions o fora de tota religió, són innumerables les persones que explícitament o implícita, viuen donant la vida. I no calen demostracions, proves o sentències perquè qui viu així sàpiga que aquesta manera de viure és justa, saludable i plena. “Les meves ovelles reconeixen la meva veu. També jo les reconec i elles em segueixen”.

3. No ens ha d’enganyar l’ús, aquí, de la paraula “ovelles”. Aquí aquesta paraula no es contraposa a “pastor”, ni té un sentit confessional (els cristians), sinó que vol dir estar en comunió. En l’evangeli de Joan, Jesús encarna l’home que ha arribat a la seva plenitud fent de la seva vida una vida que es dóna del tot. I som “ovelles” d’aquest “pastor” tots els humans en la mesura que vivim la nostra vida, donant-la.

Cal adonar-se que, de fet, la paraula “cristià” es fa servir sovint per designar els membres d’una determinada Religió. Però, no és la pertinença a una determinada Religió allò que ens fa realment “ovelles” de Jesús, sinó el seguiment del mateix camí que ell va seguir, i que, per això, molts anomenem pastor.

4. Jo i el Pare som u.

Declaració solemne i explícita de qui és Jesús. I en Jesús, també nosaltres podem descobrir qui som quan decidim viure donant la vida. Perquè la vida que donem és la mateixa vida que primer hem rebut; i la vida que hem rebut té el seu origen en la bondat de Déu, la vida del qual és donar-se. Per això entenem Déu com a comunió, i podem parlar d’Ell com a Pare que es dóna i com a Fill que és engendrat.

Nosaltres hem estat invitats a participar en aquest corrent de vida. Som invitats a ser fills en el Fill, la vida del qual és la mateixa Vida del Pare en forma de vida rebuda. Com l’aigua de la font. L’aigua de la font és la mateixa aigua que cobreix les muntanyes en forma de neu; però, en la font, se’ns ofereix a punt per ser beguda.

C. MISSATGE.

5. La Vida sobirana de Déu-Pare se’ns ofereix a punt per ser beguda en la persona humana del Fill i de tots aquells qui la reben i es deixen transformar en beguda. Com hem llegit a la segona Lectura: “...vaig veure una multitud tan gran que ningú no hauria pogut comptar. Gent de tota nacionalitat, de totes les races i de tots els pobles i llengües...  ...mai més no passaran fam, mai més no passaran set...”

O com es diu en el relat de la Samaritana: “El qui begui de l’aigua que jo li donaré, mai més no tindrà set: l'aigua que jo li donaré es convertirà dintre d'ell en una font d'on brollarà vida eterna” (Joan 4,14).

D: RESPOSTA.

6. Com hem llegit a la 1ª Lectura: “Quan sentiren això, tots se n’alegraren, i lloaven la paraula del Senyor”. La resposta que se’ns demana en aquest diumenge, com en tots els diumenges del temps pasqual, és la d’alegrar-nos.

El text fa notar el contrast entre els jueus i els no jueus. Com en el seu Evangeli, també en Fets dels Apòstols Lluc interpreta el refús que els jueus van fer del missatge dirigit abans que tot a ells, com l’ocasió perquè aquest missatge arribi també als no jueus. El refús temporal que fan els elegits primerament provoca que l’elecció es faci universal.

Aquest refús que fan els primers elegits es converteix en una sort per a nosaltres, però també és un advertiment. Els membres de l’Església ens sentim fills i continuadors de la Sinagoga; però podríem caure en el mateix defecte de les autoritats jueves d’aquell temps: pretendre convertir en privilegi allò que és una missió. ¿No ha passat massa sovint que els de l’Església ens hem cregut els únics o els principals deixebles (ovelles) de Jesús?

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Fins no fa gaire, era habitual que cadascú considerés la pròpia religió com l’única vertadera. També pensàvem així molts cristians a pesar del que ens diu l’Evangeli. Ara, en ple pluralisme religiós, com ho veieu?

2. La paraula “ovelles” pot ser entesa en un sentit passiu, com si se sobreentengués que, en l’Església, la majoria són ovelles mentre d’altres són pastors. Com ho veieu això, mirant-ho des de l’Evangeli?

VOCABULARI.

Pare.    Pastor (i Ovelles).    Vida eterna.   

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional:  Pastor.