Diumenge 8è. de durant l’any C.

A. LECTURES.

1ª. Lectura (Sira 27,4-7).

Sacsegeu el garbell, i quedarà el rebuig:

així serà l’escòria de l’home quan serà examinat.

L’obra del terrisser ha de superar la prova del forn:

així serà provat l’home en el moment de donar comptes.

El fruit de l’arbre demostra el bon conreu:

així, quan l’home doni comptes, es veurà què tenia al cor.

No facis l’elogi de ningú abans no hagi estat examinat:

és llavors que l’home serà posat a prova.

2ªLectura (1ª Corintis 15,54-58).

Germans,

quan això que es consumeix

es revestirà d’allò que ja no es consumeix,

quan aquesta existència mortal

es revestirà d’aquella que és immortal,

es complirà allò que diu l’Escriptura:

«La victòria ha engolit la mort.

Oh mort, on és la teva victòria?

On és l’agulló que t’incitava?»

L’Agulló que incitava la mort és el pecat,

i el vigor del pecat ve de la Llei.

Però, donem gràcies a Déu:

ell ens dóna la victòria per Jesucrist, el nostre Senyor.

Per tant, germans meus estimats,

manteniu-vos ferms, incommovibles, sobre aquest fonament; prodigueu-vos cada dia en l’obra del Senyor,

segurs que, en el Senyor, el vostre treball no serà en va.

Evangeli (Lluc 6,39-45).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles aquest proverbi:

«¿Un cec seria capaç de guiar un altre cec?

¿No caurien tots dos dins un clot?

No hi ha cap deixeble més instruït que el mestre;

només un cop formats,

els deixebles arriben a ser com el seu mestre.

»¿Per què, doncs, veus l’estella dintre l’ull del teu germà,

i no t’adones de la biga que tens dintre el teu ull?

¿Com li pots dir:

“Germà, deixa’m, que et trauré aquesta estella de l’ull”,

si tu no veus la biga en el teu?

Hipòcrita, treu-te primer la biga del teu ull,

i llavors t’hi veuràs per poder treure l’estella de l’ull del teu germà.

»No hi ha cap arbre bo que doni fruits dolents,

ni cap arbre dolent que doni fruits bons.

Cada arbre es coneix pels seus fruits:

ningú no cull figues dels cards

ni raïms de les bardisses.

L’home bo, del tresor de bondat que guarda en el cor,

en treu a fora la bondat;

però l’home dolent, del seu tresor de maldat,

en treu el mal.

Perquè la seva boca parla d’allò que es desborda del seu cor.»

B. LLENGUATGE.

Els humans vivim convivint.
És aquí, en les múltiples i variades formes de convivència, que el missatge evangèlic té un paper important. Per a la convivència cal que hi hagi uns pactes que la facin possible i creativa. Aquests pactes creen vincles interns.

Però els vincles poden ser de comunió o de domini; o una barreja dels dos.

Els vincles de comunió generen una convivència basada en el servei mutu generós, i busquen de fomentar la iniciativa de cada un dels membres. Els responsables (l’autoritat) hi són elegits precisament per a crear i desenvolupar aquelles circumstàncies que ho facin possible. 

Els vincles de domini generen una convivència jerarquitzada, de servits i servidors; de protagonistes i seguidors; d’agents actius i de passius; dels que parlen i dels que escolten... La convivència hi funciona gràcies a l’obediència. Una obediència com més “cega” millor.

És aquí, en el si de les comunitats concretes, que les paraules que hem llegit resulten més oportunes. Perquè és en les comunitats concretes on poden haver-hi membres que no superin la temptació de marcar el camí dels altres; que no superin la temptació de manipular la “obediència” dels que troben més còmode obeir que pensar; de constituir-se en mestres, aprofitant la passivitat d’altres. També és en les comunitats concretes que algú pot pretendre treure l’estella de l’ull del germà, sense adonar-se de la biga del propi ull.

C. MISSATGE.

Els Evangelis ens mouen a conviure formant, tant com en siguem capaços, comunitats de comunió. Comunitats en les quals cada membre hi tingui el seu protagonisme al servei de tota la comunitat, i en el marc de la Comunitat Universal, que inclou tots els Humans, tots els Vivents i tot l’Univers. En les comunitats de comunió l’obediència expressa un obsequi mutu per a una llibertat compartida.

D. RESPOSTA.

En l’àmbit de les actuals comunitats cristianes és urgent i necessària una veritable conversió.
Limitant-nos al terreny de la (nostra) Església Catòlica, cal reconèixer que la seva jerarquització l’ha portada a una situació límit.
Però aquesta situació límit pot ser convertida en un moment favorable per a la indispensable conversió. La manca de preveres, sempre pensats per “presidir”, ofereix ara una ocasió immillorable per retornar al protagonisme de les comunitats. Això comporta invertir l’estructura jeràrquica de les Parròquies i d’altres formes de  Comunitat. Cal repensar totalment l’anomenat “sagrament de l’orde”, entès com a base i fonament de l’estructura jeràrquica. Una estructura jeràrquica que ha esdevingut, de fet, un Poder sagrat, directament oposat al manament de Jesús: “Però vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist. (Mateu 23,8ss).

L’estructura jeràrquica s’oposa a l’antiga profecia d’Isaïes, recordada pel Baptista i acomplerta en Jesús: S’alçaran les fondalades, s’abaixaran les muntanyes i els turons (Isaïes 40,4 / Lluc 3,4s.). En les comunitats cristianes, qui vulgui ser primer només pot ser-ho en el servei, i encara des de darrera de tots (Marc 9,35).

En l’Evangeli de Mateu 18,20 Jesús diu: On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells. No diu pas que hi hagi d’haver un capellà per activar o visualitzar la seva presència. És el fet mateix d’estar reunits en el seu nom, allò que realitza i visualitza la presència de Jesús. Són els components de la comunitat que, fent de les seves vides aliment per als altres, fan present i visible la vida donada i rebuda de Jesús. “Això és el meu cos, ofert per vosaltres. Feu això, que és el meu memorial” (1Co 11,24).

Aquestes afirmacions poden semblar contràries a la Doctrina de l’Església. Però la situació actual de la nostra Església obliga a pensar que alguna cosa important no funciona correctament. Jesús va sentenciar: “El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte” (Marc 2,27). ¿No estarà dient-nos avui: La doctrina ha estat feta per a l’home, i no l’home per a la doctrina?
Són massa evidents les injustícies que neixen de les nostres doctrines: l’anèmia de moltes comunitats i, sobretot, l’aberrant marginació de la dona, considerada “incapaç” de rebre el sagrament de l’Orde (!!!). ¿No serà la “biga” del nostre ull que impedeix de veure-hi clar?

E. Preguntes per al diàleg.

1. Actualment, entre nosaltres, són majoria les parròquies sense prevere resident. ¿Ho considereu un problema o una oportunitat?

2. Comunitat és una paraula maca i està de moda. Però fer comunitat no és fàcil. ¿Què us ha ensenyat, l’experiència?

3. Tots formem part de diverses i variades comunitats: família, poble,...
¿Què espereu de la parròquia o comunitat cristiana, i què hi aporteu?

Vocabulari.

Cec.   Deixebles.    Mestre.   Tresor.

   

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Deixebles. 

Diumenge 7è. de durant l’any C

A. LECTURES.

1ª Lectura (1 Samuel 26,2.7-9.2-13.22-23).

En aquells dies,

Saül, amb tres mil homes d’entre els millors guerrers d’Israel,

baixà al desert de Zif a buscar-hi David.

David i Abisai entraren de nit al campament de Saül,

i el trobaren dormint, ajagut al centre de tots.

Tenia la llança clavada a terra vora el seu capçal.

Tot al voltant jeien Abner i els altres homes.

Abisai digué a David:

«Avui Déu ha fet caure el teu enemic a les teves mans.

Ara mateix el clavaré a terra d’una llançada.

No en caldran pas dues.»

Però David li contestà:

«No el matis pas.

¿Qui quedaria net de culpa

si amb les seves mans feia res de mal a l’Ungit del Senyor?»

Llavors David agafà la llança i el gerro d’aigua

que Saül tenia vora el capçal i se n’anaren.

Ningú no ho veié, ni se n’adonà, ni es despertà.

Tothom dormia.

El Senyor havia fet caure sobre ells un son profund.

David passà a l’altra banda

i s’aturà un tros lluny, dalt la muntanya.

Els separava una bona distància.

David cridà: «Aquí tinc la llança del rei.

Que vingui a buscar-la un dels teus homes.

I que el Senyor recompensi aquell de nosaltres

que és de debò magnànim i lleial;

avui el Senyor t’havia posat a les meves mans,

però jo no he volgut fer res de mal a l’Ungit del Senyor.»

2ª Lectura (1ª Corintis 15,45-49).

Germans,

quan Déu modelà Adam, el primer home,

es convertí en un ésser animat,

però el darrer Adam es convertí en Esperit que dóna vida.

No va ser primer el cos espiritual, sinó el cos animat.

El cos espiritual vingué després.

El primer home, fet de terra, era de pols.

Però el segon home és del cel.

Tal com era el de pols són tots els de pols,

i tal com és el del cel seran tots els del cel.

Abans érem semblants a l’home fet de pols;

després serem semblants a l’home que és del cel.

Evangeli (Lluc 6,27-38).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«A vosaltres que escolteu, jo us dic:

Estimeu els enemics,

feu bé als qui no us estimen,

beneïu els qui us maleeixen,

pregueu per aquells que us ofenen.

Si algú et pega en una galta, para-li l’altra.

Si algú et pren el mantell, no li neguis el vestit.

Dóna a tothom qui et demani,

i no reclamis allò que és teu als qui t’ho hagin pres.

Feu als altres allò que voleu que ells us facin.

Si estimeu els qui us estimen, ¿qui us ho ha d’agrair?

També els pecadors estimen aquells que els estimen.

Si heu fet bé als qui us en fan, ¿qui us ho ha d’agrair?

També ho fan els pecadors.

Si presteu diners als qui de cert us els tornaran,

¿qui us ho ha d’agrair?

També els pecadors presten diners als pecadors

quan saben que els recobraran.

Però vosaltres heu d’estimar els enemics,

heu de fer bé i de prestar sense esperar de rescabalar-vos:

llavors la vostra recompensa serà gran

i sereu fills de l’Altíssim,

que és bo amb els desagraïts i amb els dolents.

Sigueu compassius com ho és el vostre Pare.

No judiqueu i Déu no us judicarà.

No condemneu, i Déu no us condemnarà.

Absoleu, i Déu us absoldrà.

Doneu i Déu us donarà.

Us abocarà a la falda una bona mesura,

atapeïda, sacsejada i curulla fins a vessar.

Déu us farà la mesura que vosaltres haureu fet.»

B. LLENGUATGE.

El filòsof F. Nietzsche menyspreava la moral que ell considerava cristiana com una Moral d’esclaus, directament oposada a la Moral de vencedors que ell predicava. Segons ell, la vida és Poder; i són els poderosos els qui fan avançar la Vida sobre la Terra ajudant a construir el “Superhome”, que és el destí de la Humanitat actual.

No està del tot desencaminada la crítica de Nietzsche. Durant moltíssims anys, en l’anomenada “Cristiandat”, els Evangelis han estat entesos per molta gent com a manuals d’una Moral més opressiva que alliberadora.
Però els Evangelis no són Codis de Moral sinó el que indica el seu nom: eu-angelion, que significa bona notícia. Només quan són entesos com a bona notícia esdevenen per al creient també un codi de conducta. Però entendre’ls directament com a codis de Moral, sense haver acollit abans el seu missatge alliberador, els convertiria realment en una Moral d’esclaus.

L’Evangeli de Lluc, com la resta dels Evangelis, expressa, de diferents maneres i en diferents ocasions, aquest missatge alliberador. Per exemple quan posa en boca de Jesús afirmacions tan categòriques com: Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà (Lluc 9,24). Això no és un sentència moral sinó que expressa la realitat més profunda de la vida humana. Per als Humans, viure no és tenir la vida sinó donar la vida. La vida, rebuda com un do, la vivim donant-la. I no podem donar-la si no hi ha algú que la rebi. Només “els altres” creen espai vital per a la nostra vida.
Viure la vida donant-la no és una exigència moral sinó l’essència mateixa de la vida humana.

En la vida humana passa una cosa semblant a la llum, que només existeix quan es dóna. Els científics parlen de “forats negres”. Es refereixen, dintre l’Univers, a “cossos” en què la força de la gravetat és tan intensa que les radiacions de llum no poden “sortir” sinó que “s’autoengoleixen” concentrant-se en la massa que les produeix. Per això es diuen forats negres.

El missatge de Jesús ens fa adonar que la nostra vida no és cap “forat negre”. La vida “viu” donant-se, expandint-se. I així com la llum es fa “visible” només en les coses que la reben, també la pròpia vida es fa “vivent” gràcies a les “presències” que l’acullen.
Els Evangelis són alliberadors no tant perquè ens exposen una veritat alliberadora (Joan 18,37), sinó sobretot perquè ens presenten un home, Jesús de Natzaret, que experimenta i acull la seva pròpia vida com a vida rebuda, i en fa vida donada per a tots, superant així tot egocentrisme (2ª Lectura d’avui: 1 Corintis 15,45ss).

Cada ésser humà comença experimentant una absoluta dependència i inseguretat. A pesar de començar amb una vida rebuda, la primera tendència és assegurar-la com a vida pròpia. Això ens fa tendir a l’egocentrisme. Els resultats de l’egocentrisme són variats, però sempre porten a “utilitzar” els altres per afirmar el propi Jo.
Els Evangelis ens ajuden a descobrir el significat humanitzador de la presència dels altres, juntament amb els efectes deshumanitzadors de l’egocentrisme.

C. MISSATGE.

L’evangeli d’avui és una crida a “ser com el vostre Pare”. Aquest és l’únic camí que porta a la Vida, que sempre és vida-que-es dóna.  Tenint en compte aquest missatge, les paraules llegides avui prenen tot el seu significat. No ens mostren una Moral de vençuts. Ben al contrari: ens indiquen el camí per néixer de l’Esperit o néixer de dalt (Joan 3,5ss). És a dir: humanitzar-nos fent humanitat.
El superhome de què parla Nietzsche no s’aconsegueix a través del Poder d’uns sobre altres sinó a través de l’Amor (vida que es dóna).

D. RESPOSTA.

La resposta que ens demana l’evangeli és imitar el “comportament” del Pare, que és bo amb els desagraïts i amb els dolents. En la pràctica això significa acceptar “l’oferta” de participar en la seva paternitat generadora de la Humanitat. Som fills de la Humanitat existent, i som invitats a ser pares de la Humanitat que es va fent.

Però aquí cal filar prim. L’evangeli ens posa davant per davant dels deshumanitzats, i també dels deshumanitzadors.
Molt sovint els deshumanitzadors es presenten a si mateixos com “els qui volen fer una nova humanitat”. Però la “Humanitat” que pretenen construir amb el seu Poder contradiu el projecte de Déu, ja que aquest ha estat posat en mans de tots humans. “No doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra” (Mateu 23,9).
La gran tragèdia del món actual (i de sempre) és la gran quantitat de “projectes humanitzadors” fets o imposats des del Poder que, oposats al Projecte de Déu, sempre acaben matant o aniquilant innumerables éssers humans. Els més perversos programes polítics es presenten i s’imposen amb l’excusa de “salvar” la Humanitat, el País, la Llei, la Democràcia, la Llibertat... Els “salvadors” des del Poder imposen una “humanització” que mata persones i Pobles!!!
No és possible humanitzar des de l’egocentrisme. Només es pot fer humanitat responent als deshumanitzats. Només ells assenyalen el camí vers una humanització de tots per a tots.  Només veient com Jesús moria (era deshumanitzat), el Centurió del Calvari va adonar-se de la injustícia que havia comès (Lluc 23,47).
Tot projecte d’humanització que no es generi des dels deshumanitzats acaba en tirania deshumanitzadora.

E. Preguntes per al diàleg.

1. Actualment s’està posant de moda la paraula “empoderar” o “empoderar-se”. Quin sentit sol tenir? Quin sentit li doneu?

2. Hem llegit en l’evangeli: Si algú et pega en una galta, para-li l’altra. Quin sentit li doneu? (Noteu que Jesús, segons el relat de Joan 18,22s, no va pas parar l’altra galta quan el servent del Sanedrí el va pegar).

3. Si Déu fa la mesura que vosaltres haureu fet, ¿trobes just que sigui igualment bo amb els desagraïts i amb els dolents?

Vocabulari.

Bons (bons del tot).   Fill (de Déu).   Justos.    Perdonar.    Recompensa.  

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Deixebles.

Diumenge 6è. de durant l’any. C.

 A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Jeremies 17,5-8).

Això diu el Senyor:

Maleït l’home que es refia de l’ajut humà,

que busca un home per fer-ne el seu braç dret,

mentre el seu cor s’allunya del Senyor.

Serà com la pomera de Sodoma en el desert de l’Arabà,

que no tasta mai un moment de bonança;

viu en els indrets xardorosos de l’estepa,

en una terra salada que no es pot habitar.

Beneït l’home que es refia de l’ajut del Senyor

i troba en el Senyor la seguretat.

Serà com un arbre plantat ran de l’aigua

que estén les arrels vora el corrent;

quan ve l’estiu, ell no té por,

i el seu fullatge es manté fresc;

en anys de secada no es neguiteja

ni deixa de donar fruit.

2ª LECTURA (1Corintis 15,12.16-20).

Germans,

si prediquem que Crist ha ressuscitat d’entre els morts,

com és que entre vosaltres alguns

neguen la resurrecció dels morts?

Perquè si fos veritat que els morts no ressusciten,

tampoc Crist no hauria ressuscitat.

I si Crist no hagués ressuscitat,

la vostra fe no tindria objecte,

encara estaríeu submergits en els vostres pecats.

A més, els qui han mort creient en Crist

estarien perduts sense remei.

Si l’esperança que tenim posada en Crist

no va més enllà d’aquesta vida,

som els qui fem més llàstima de tots els homes.

Però la veritat és

que Crist ha ressuscitat d’entre els morts,

el primer d’entre tots els qui han mort.

EVANGELI. (Lluc 6,17.20-26).

En aquell temps,

Jesús amb els deixebles baixà de la muntanya

i s’aturà en un indret pla

on hi havia molts dels seus seguidors

i una gentada del poble que havia vingut

de tot el país dels jueus, de Jerusalem

i de la costa de Tir i de Sidó.

Jesús alçà els ulls i digué mirant els seus deixebles:

«Feliços els pobres:

el regne de Déu és per a vosaltres.

Feliços els qui ara passeu fam:

vindrà el dia que sereu saciats.

Feliços els qui ara ploreu:

vindrà el dia que riureu.

Feliços vosaltres quan, per causa del Fill de l’home,

la gent us odiarà, us esquivarà,

us ofendrà i denigrarà el vostre nom:

aquell dia alegreu-vos i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel;

igual feien els seus pares amb els profetes.

Però ai de vosaltres, els rics:

ja heu rebut el vostre consol.

Ai de vosaltres els qui ara aneu tips:

vindrà el dia que passareu fam.

Ai de vosaltres, els qui ara rieu:

vindrà el dia que us doldreu i plorareu.

Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres:

igual feien els seus pares amb els falsos profetes.

B. LLENGUATGE.

1. Als evangelis hi ha dues versions de les benaurances. Són força diferents perquè cada una depèn del seu context.

La versió de Mateu (5,1ss), la més clàssica i coneguda, està en el context de la presentació de Jesús com a nou Moisès. Com Moisès va donar als Israelites els 10 manaments, rebuts de Déu a la muntanya del Sinaí, també Jesús puja a la muntanya i hi proclama les benaurances, que són la base del Regne de Déu universal que ell inaugura. Diríem que les benaurances, en Mateu, tenen una funció paral·lela als 10 manaments per al poble d’Israel.

2. La versió de Lluc (6,20ss, que hem llegit avui) té un context més social. Jesús no puja a la muntanya sinó que baixa al pla per trobar-se amb tota la gent, amb la multitud.

La situació de la multitud és que, en la vida de cada dia, hi ha dues classes de persones: uns pocs rics i una multitud de pobres. Són els qui riuen i els qui ploren; els que van tips i els qui passen gana; els triomfants i els menyspreats.
I les coses no són així per casualitat sinó que hi ha molts pobres perquè uns pocs són massa rics; hi ha persones que ploren perquè d’altres es burlen d’elles; hi ha qui passa gana perquè d’altres van massa tips; hi ha menyspreats perquè hi ha qui els menysprea.

Davant d’aquesta situació, Jesús mira directament els deixebles i els diu sense embuts: feliços els pobres, però desgraciats els rics; feliços els qui ara passeu gana, però desgraciats els que ara aneu tips;...

3. Les Benaurances són també una sentència que Lluc posa en boca de Jesús sobre la situació que viu la gent.
D’entrada, i segons la nostra manera habitual de pensar, costa d’entendre que els pobres, o els que passen gana, o els que ploren...  puguin ser anomenats feliços. Sembla contradictori. També sembla contradictòria la segona part: desgraciats els rics, els que riuen o els que van tips.

Ben cert: les paraules de Jesús semblen contradictòries, i ho són si mantenim els nostres criteris habituals de valoració.

Per a entendre i acceptar les sentències de Jesús és necessari canviar el nostre sistema de valors.

4. En un primer moment el nostre sistema de valors ve marcat per la “posició” que donem al nostre Jo. Situem el propi Jo al centre de tot. Aleshores el bé i el mal és allò que em fa bé o mal a mi. Resulta plaent o desplaent allò que em dona o no plaer a mi o als meus.

5. Però és possible que, de mica en mica, anem descobrint i acceptant que no som el centre de la realitat; que no som el criteri per determinar allò que és bo o dolent. És possible que de mica en mica anem descobrint que vivim convivint, i que el nostre Jo és part activa i passiva d’una realitat més àmplia, extraordinàriament rica, exuberant, variada, en contínua transformació i digna de ser viscuda.

A partir d’aquí, progressivament, el nostre sistema de valors anirà canviant. Serà tota la realitat en la qual hem nascut, vivim i ens realitzem, allò que donarà valor, sentit i horitzó a la nostra vida.

6. Serà llavors, i només llavors, quan podrem entendre que ser ric està molt bé si no hi ha pobres; però que si hi ha pobres, la nostra riquesa es torna injusta, si no és compartida.

Igualment entendrem que riure és molt bona cosa si podem riure tots; però que, si hi ha gent que plora, l’única actitud vàlida és plorar amb ells, i esforçar-nos per treure, tots junts, les causes dels plors. I anar creant un món on hi puguem “riure” tots plegats.

C. MISSATGE.

7. Les paraules de Jesús, tallants i radicals, tenen en compte allò que passa en la vida real, i ens ofereixen uns criteris de valoració que capgiren la nostra visió, i ens obren a una nova realitat que té la garantia de Déu mateix: el Regne de Déu.

Cadascú pot acollir o no el Regne, però la seva realització ja ha començat i tothom hi està convidat. I ningú no podrà aturar-la.

Les denúncies que s’hi fan són més un advertiment que una amenaça. “Ai de vosaltres...” ens ajuda a no deixar-nos portar per la tendència del propi Jo a situar-nos al “centre del món”.

D: RESPOSTA.

8. La resposta que se’ns proposa és sentir-nos plenament humans i dedicar la pròpia vida a fer Humanitat en comunió amb tots els humans, amb tots el vivents i amb tot l’Univers. El Regne es basa en relacions de fraternitat universal, quedant-ne excloses totes les relacions de domini i de servitud.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Dediqueu uns moments a descobrir i adonar-vos dels múltiples vincles que teniu amb l’altra gent i amb tot l’univers.

2. El significat concret de paraules com “pobre” o “ric” és molt relatiu. Segurament som rics en relació a molts pobres, i som pobres en relació a altres rics. Quines conseqüències traieu d’aquest fet? Com us sentiu afectats per les paraules de l’evangeli d’avui?

3. En la nostra societat es parla sovint de les riqueses de l’Església. Què en penseu? Com us agradaria que fos la vostra església?

Vocabulari.
Cel.   Feliços.   Gentada.  Muntanya.   Recompensa.  

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Profeta.

Diumenge 5è. de durant l’any. C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Isaïes 6,1-2a,3-8).

L’any que morí el rei Ozies

vaig veure el Senyor assegut en un tron alt i prominent.

Els plecs del seu mantell omplien el temple.

L’assistien, drets, uns serafins que cridaven l’un a l’altre:

«Sant, sant, sant és el Senyor de l’univers,

tota la terra és plena de la seva glòria.»

Aquell crit feia estremir els muntants de les portes

i l’edifici s’omplia de fum.

Jo vaig dir: «Ai de mi, no podré parlar!

Jo que sóc un home de llavis impurs

i visc enmig d’un poble de llavis impurs,

he vist amb els meus ulls el rei, el Senyor de l’univers.»

Llavors un dels serafins volà cap a mi

duent amb uns molls una brasa que havia pres de l’altar.

Em tocà els llavis amb aquella brasa

i em digué:

«Això t’ha tocat els llavis:

ja ha desaparegut la teva culpa,

el teu pecat ja ha estat esborrat.»

Després vaig sentir la veu del Senyor que deia:

«Qui enviaré? Qui ens hi anirà?»

Jo vaig respondre: «Aquí em teniu: envieu-m’hi.»

2ª LECTURA (1Corintis 15,1-11).

NOTA:

En blau, allò que correspon a la versió llarga que ofereix el Missal.

Germans,

us recordo la bona nova que us vaig anunciar

i que vosaltres acollíreu;

fins ara us hi manteniu ferms

i per ella obteniu la salvació.

No crec pas que us convertíssiu en va a la fe.

Per tant, si encara ho reteniu,

recordeu amb quines paraules

us vaig anunciar la bona nova.

Primer de tot us vaig transmetre

el mateix ensenyament que jo mateix havia rebut,

és a dir, que Crist, com deien ja les Escriptures,

morí pels nostres pecats,

que fou sepultat

i que al tercer dia, com deien ja les Escriptures, ressuscità.

Que després s’aparegué a Quefes i després als dotze.

Després s’aparegué

a més de cinc-cents germans a la vegada;

molts d’aquests encara viuen, però alguns ja són morts.

Després s’aparegué a Jaume,

i més tard a tots els apòstols.

Finalment, el darrer de tots,

com un que neix fora de temps,

se m’aparegué fins i tot a mi.
Perquè jo sóc el més petit dels apòstols

i ni tan sols mereixo que em diguin apòstol,

perquè vaig perseguir l’Església de Déu.

Però per gràcia de Déu sóc el que sóc,

i la gràcia que ell m’ha donat

no ha estat infructuosa.

Al contrari, he treballat més que tots,

no jo, sinó la gràcia de Déu que ha treballat amb mi.

Però, què hi fa?
Tant si sóc jo com si són ells,

això és el que vosaltres heu cregut.

EVANGELI. (Lluc 5,1-11).

En una ocasió la gent s’aglomerava sobre Jesús

per escoltar la paraula de Déu.

Ell, que es trobava vora l’estany de Genesaret,

veié dues barques a la platja.

Els pescadors n’havien baixat

i rentaven les xarxes.

Pujà en una de les barques, que era de Simó,

li demanà que l’apartés una mica de terra,

s’assegué i ensenyava la gent de la barca estant.

Quan acabà de parlar, digué a Simó:

«Tira endins, i caleu les xarxes per pescar.»

Simó li respongué: «Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit

i no hem pescat res, però ja que vós ho dieu calaré les xarxes.»

Així que ho feren agafaren tant de peix

que les xarxes s’esquinçaven.

Llavors feren senyal als pescadors de l’altra barca

que vinguessin a ajudar-los.

Ells hi anaren,

i ompliren tant les barques que quasi s’enfonsaven.

Simó Pere, en veure això,

es llançà als genolls de Jesús i li deia:

«Senyor, allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador.»

Ni ell ni cap dels qui anaven amb ell

no se sabien avenir d’una pesca com aquella.

Igual passà amb Jaume i Joan, fills de Zebedeu,

que eren socis de Simó.

Però Jesús digué a Simó:

«No tinguis por: des d’ara seràs pescador d’homes.»

Llavors tornaren a terra les barques,

ho deixaren tot i se n’anaren amb ell.

B. LLENGUATGE.

1.  Dues barques...

Als ports pesquers dels llacs una mica grans sol haver-hi moltes barques. L’evangeli d’avui parla de dues, una de les quals és de Simó, amb els seus socis Jaume i Joan. De l’altra només es diu que era allà, i que va ajudar a recollir l’abundosa pesca.

2. Era habitual representar les Comunitats cristianes com una “barca” que ens permet travessar el mar de la vida. Segurament les dues barques siguin una referència a les dues classes de Comunitats cristianes: les formades pels membres que provenien del Judaisme i les formades pels no-jueus. Sobretot als inicis dels Cristianisme, i especialment a Palestina, aquestes dues Comunitats eren força distintes i, a vegades, amb unes relacions una mica conflictives (Actes 6,1ss). L’evangelista vol destacar-ne la mútua complementarietat.

De la barca de Simó, amb els socis Jaume i Joan, fills de Zebedeu, es diu que no havien pescat res la nit anterior. Però la paraula de Jesús (el qual era cent per cent jueu) fa que s’ompli totalment i desbordi fins a omplir també totalment l’altra barca.

3. Pot semblar una mica incongruent que el relat d’avui comenci presentant-nos la multitud “aglomerada sobre Jesús per escoltar la paraula de Déu” i, en canvi, no se’ns digui res d’allò que els deia, i que trobaven tant interessant. Però es tracta d’una “tècnica” del llenguatge. L’evangelista ens vol indicar que les paraules de Jesús no són només paraules. Les paraules de Jesús continuen l’obra creadora de Déu en relació a l’Home. La Bíblia ens presenta Déu com aquell que “diu, i es fa”. Per exemple, al començament de la Creació: “Déu digué: Que existeixi la llum. I la llum va existir.” (Gènesi 1,3). També Jesús “diu, i es fa”. L’evangelista no ens repeteix les paraules de Jesús però ens mostra els seus resultats: dues barques plenes de peixos. És a dir: dues Comunitats que fan visible la multitud dels salvats. La barca de Simó és la iniciadora. L’altra també s’omple, i fa que la de Simó no s’enfonsi.

4. En relació a Simó, els evangelis sovint l’anomenen “Pere” (que significa pedra, “cap de roc” o “cap dur”). Normalment l’afegitó “Pere” vol indicar que la seva intervenció o el seu comportament està en poca sintonia amb Jesús a causa del seu enduriment en una mentalitat tancada que no acaba d’acceptar la novetat de Jesús en relació a la vocació del Poble Elegit (Israel).

5. En el relat d’avui el qualificatiu “Pere” s’adjunta quan Simó interpreta malament l’abundància de la pesca. Diu Simó “Senyor, allunyeu-vos de mi, que sóc un pecador”, com si la carència de pesca la nit anterior fos a causa del seu “pecat” i, en canvi, la pesca abundosa fos deguda a la “santedat” de Jesús.

Jesús el corregeix amablement (com haurà de fer tantes altres vegades!): “No tinguis por: des d’ara seràs pescador d’homes”. El fracàs de la pesca anterior no és per culpa del “pecat” dels pescadors sinó pel fet que (encara) era de nit per l’absència de Jesús (per l’absència del valor “home”). Ara, la pesca extraordinària fa visible la presència de Déu en l’home Jesús. I, amb ell, en tots els homes, pecadors inclosos (com explica Lluc en els relats que emmarquen la pesca. 4,33ss  5,12ss).
Simó-Pere, amb els socis que l’acompanyen, són els primers cridats a col·laborar en l’abundosa pesca que ja és possible per la presència de Jesús. “Llavors tornaren a terra les barques, ho deixaren tot i se n’anaren amb ell”.

C. MISSATGE.

6. L’escena és fàcil d’imaginar: Jesús, per separar-se de la multitud que l’anul·la amb tanta pressió, aprofita la barca de Simó per parlar-nos, assegut, des de les aigües. Aquesta acció, juntament amb el nom de “Senyor” que Simó-Pere dóna a Jesús, té un simbolisme profund: la mort resurreccional de Jesús, la qual es visualitza en els peixos pescats que, al seu torn, simbolitzen la Humanitat salvada.

(D’aquí podríem deduir [si ens fa gràcia] quines podrien ser, més o menys, les paraules de Jesús des de la barca: “Forma part del designi creador-humanitzador de Déu que tots aquells que es converteixen a una vida que es dóna [“pescats”] tinguin un lloc en la Comunitat dels Salvats [“barca”]).

D: RESPOSTA.

7. La nostra societat està especialitzada en crear contínuament noves necessitats. L’Economia, la Política, la Cultura actuals... es basen en aquest fet. Això ens converteix en consumidors. El funcionament de la societat exigeix que augmentin diàriament les necessitats i en surtin de noves. Fins i tot la religió ha caigut sovint en aquesta deformació de crear noves necessitats per mantenir el consum religiós.

També els mitjans de comunicació ens mostren sovint les multituds que s’aglomeren sobre els “salvadors” que ofereix el mercat.

8. Però, a l’evangeli d’avui, Jesús s’aparta de la gent i els “salva” no pas satisfent les seves necessitats sinó al contrari: alliberant-los de les  necessitats.

Jesús ensenya assegut a la barca que “flota sobre les aigües”. La seva missió és ajudar a fer un “pas” important: passar de ser “multitud” (plena de necessitats) a ser “comunitat”. Per dir-ho d’una altra manera: Jesús no ens salva de la set donant-nos més begudes sinó traient-nos la set i convertint-nos (Ell i nosaltres) en beguda per als altres (Joan 4,13).

Ajudar les “multituds” a ser “comunitats”. Potser aquesta és la resposta que els deixebles de Jesús podem oferir avui a la nostra societat.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Quines diferències posaríeu entre “multitud” i “comunitat””?

2. En el nostre llenguatge, “pescar gent” significa fer “clients” i “adeptes”. És aquest el significat de pescar homes? Com ho interpreteu?

Vocabulari

Assegut.   Barca.  Mar (Llac).   Multitud.  Pecador.   Pere.   Pescadors d’homes.  Xarxa.