Diumenge 4rt. de Pasqua. A.

1ª LECTURA.  (Actes 2,14a.36-41).

El dia de la Pentecosta,

Pere es posà dret amb els onze,

alçà la veu i digué a la gent:

«Tot el poble d’Israel ha de saber sense cap dubte

que aquest Jesús que vosaltres vau crucificar,

Déu l’ha constituït Senyor i Messies.»

En sentir això, es van penedir de tot cor,

i deien a Pere i als altres apòstols:

«Germans, digueu-nos què hem de fer.»

Pere els va respondre:

«Convertiu-vos,

i que cadascun de vosaltres es faci batejar

en el nom de Jesús, el Messies,

per obtenir el perdó dels pecats.

Així rebreu el do de l’Esperit Sant,

ja que la promesa és per a vosaltres i els vostres fills,

i per a tots aquells que ara són lluny,

però que el Senyor, el nostre Déu, cridarà.»

Pere continuava confirmant això mateix

amb moltes altres paraules

i els feia aquesta recomanació:

«Aparteu-vos d’aquesta gent innoble.»

Els qui acceptaren la predicació de Pere es feren batejar,

i aquell dia s’afegiren a la comunitat

unes tres mil persones.

2ª LECTURA (1ª Pere 2,20b-25).

Estimats:

Si després d’obrar bé us toca sofrir,

i ho suporteu amb paciència,

això sí que té mèrit davant de Déu.

Aquesta és la vostra vocació,

ja que també Crist patí per vosaltres,

i així us deixà el seu exemple

perquè seguiu les seves petjades.

«Ell no obrava amb violència

ni tenia mai als llavis la perfídia.»

Quan l’insultaven, no responia insultant;

quan el turmentaven, no responia amb amenaces;

sinó que confiava la seva causa

a aquell que judica amb justícia.

A la creu, ell «portà» en el seu cos «les nostres culpes»,

perquè no visquem com a pecadors, sinó com a justos.

«Les seves ferides ens curaven.»

Tots vosaltres «anàveu errants

com un ramat que es dispersa»,

però ara heu tornat a aquell

que és el vostre pastor i guardià.

EVANGELI. (Joan 10,1-10).

En aquell temps, Jesús parlà així:

«Us ho dic amb tota veritat:

el qui no entra per la porta al corral de les ovelles,

sinó que salta per un altre indret,

és un lladre o un bandoler.

El qui entra per la porta és el pastor de les ovelles:

el guarda li obre la porta,

i les ovelles reconeixen la seva veu;

crida les que són seves, cadascuna pel seu nom,

i les fa sortir.

Quan té a fora totes les seves, camina al davant,

i les ovelles el segueixen, perquè reconeixen la seva veu.

Però si és un estrany, en lloc de seguir-lo, en fugen,

perquè no reconeixen la veu dels estranys.»

Jesús els parlà amb aquest llenguatge,

però ells no entengueren què volia dir.

Jesús continuà:

«Us ho dic amb tota veritat:

Jo sóc la porta de les ovelles.

Tots els qui havien vingut abans que jo

eren lladres o bandolers,

però les ovelles no en feien cas.

Jo sóc la porta.

Els qui entrin passant per mi,

se salvaran de tot perill,

podran entrar i sortir lliurement

i trobaran pasturatges.

Els lladres només vénen per robar, matar i fer destrossa.

Jo he vingut perquè les ovelles tinguin vida,

i en tinguin a desdir.»

LLENGUATGE.

1. A vegades el missatge dels Evangelis és tan radical que no tenim altra sortida que canviar-ne el sentit o dir que no l’entenem. Això ha passat sovint amb les paraules que hem llegit avui. El mateix evangelista ens fa notar que els oients no entengueren què volia dir, tot i que Jesús havia fet servir un llenguatge molt gràfic, concret, i basat en l’experiència diària. “El qui no entra per la porta al corral de les ovelles, sinó que salta per un altre indret, és un lladre o un bandoler”. Evidentment! Un lladre o un bandoler sempre busca el punt dèbil, inesperat, desprotegit...

2. Però, pel simple fet d’existir, ja entrem en la vida dels altres, i els altres entren en la nostra vida. Vivim convivint. Per tant, es tracta de veure si hi entrem per la porta o si som assaltadors; i també de veure si qui entra en la nostra vida hi entra per la porta o ens assalta per algun cantó. Assaltar vol dir entrar usant la força o l’engany, amb segones intencions, buscant només el propi interès, o utilitzant lleis o drets que pretenen “avalar” la intromissió.

3. Que Jesús sigui la porta de les ovelles vol dir que tenim dos espais: l’exterior, comú a tots; i l’interior, particular, personal, reservat, al qual només es pot entrar amb permís de la pròpia persona i en la mesura que ella el vulgui compartir. És un espai que ha de ser vist com a sagrat per tots els altres.

4. Que Jesús sigui la porta de les ovelles també vol dir que cada ovella té llibertat per entrar i sortir. Entrar i sortir de si mateixa, del món en què pot estar reclosa per les pròpies manies o per valoracions alienes. Tenir porta ens fa possible no ofegar-nos en l’aire resclosit de la nostra closca, o d’una “identitat” imposada.  

5. “Tots els qui havien vingut abans que jo eren lladres o bandolers”. Aquestes paraules de Jesús són duríssimes. Abans de Jesús havien vingut Moisès, els Profetes, els Reis, els Cabdills salvadors, els Mestres de la Llei... De tots ells s’afirma que eren lladres o bandolers. Terrible!

Però, quina diferència hi ha entre ells i Jesús? Doncs, que tots ells van parlar al poble situant-se per sobre del poble. Resultat? La destrossa de les ovelles. Només cal repassar la Història; només calia reconèixer la situació en què es trobava el poble.

En canvi Jesús és cent per cent poble; i es manté fidel al poble fins i tot quan el poble mateix, enganyat pels poderosos, demana la seva destrossa (crucifixió).

6. Amb aquesta afirmació tan dura, Jesús ens indica que hi ha una única porta de les ovelles. No hi ha cap altra manera justa d’entrar en la vida d’una altra persona que no sigui d’igual a igual, d’humà a humà. Jesús és l’Home; en ell  hem “vist” que ser humans vol dir entendre la convivència com un servei mutu per créixer junts en humanitat.

Ningú està per sobre ni per sota. La trobada amb els altres ha de ser des de la llibertat i alliberadora per les dues parts. “Podran entrar i sortir lliurement i trobaran pasturatges”.

MISSATGE.

7. Cada ovella, cada comunitat (grup espontani d’ovelles), disposa d’un espai íntim, sagrat, inviolable, i al qual es pot “entrar i sortir” només passant per la porta de la llibertat.

Es tracta d’un missatge tremendament crític amb les nostres societats; un missatge que declara injustes moltes de les relacions humanes anomenades “institucionals” (Estat, Religió, Família...).

Però és també un missatge extraordinàriament alliberador per a tots aquells que no tinguin por a la llibertat i hagin decidit mantenir-se fidels als homes.

RESPOSTA.

8. Podríem pensar en la manera de funcionar de les nostres societats, desenvolupades o no. És cert que hi ha societats democràtiques; però, de moment, la seva democràcia és purament formal, utilitzada sobretot per legitimar el poder dels Poderosos.

9. Però les paraules que hem llegit haurien de ser escoltades sobretot pels qui ens anomenem deixebles de Jesús. És possible que sovint ens sentim assaltats pels propis germans. Potser també sovint nosaltres som assaltadors. Per això aquest punt hauria de ser de revisió constant, tant a nivell personal com a nivell comunitari.

10. A nivell comunitari som corresponsables de la manera com funciona la nostra Església. Sembla evident que s’hi han incorporat formes pròpies de les societats autoritàries. Considerem normal que s’entri en la vida de les persones o de les comunitats utilitzant lleis, decrets, costums, tradicions, ritus, organització,... A vegades, fins i tot, bloquejant la consciència i la llibertat.

Ens cal fer un gir de 180 graus. Si parlem d’ovelles, ha de ser perquè tots som ovelles. Si parlem de pastors, ha de ser perquè tots som pastors. Però sempre, ovelles o pastors alliberats i alliberadors, imitadors del Pastor-model, que dóna la pròpia vida pels altres convertit en anyell pasqual. Tot el que no sigui això és “ser lladre o bandoler”.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Repassant la vostra relació amb les persones més pròximes, considereu que a vegades han abusat d’aquesta proximitat? Se us han queixat d’abusar-ne vosaltres? Dit d’una altra manera: L’amor i l’afecte vers una persona són raó suficient per “entrar” en la seva vida més enllà del que ella vol?

2. En coses religioses, heu renunciat a reflexionar des de la vostra consciència? Dit d’una altra manera: Religiosament parlant, us considereu persones adultes, o necessiteu que us diguin com heu d’actuar?

3. Us sentiu mentalment reclosos en alguna idea o sentiment que no podeu superar? Dit d’una altra manera: Experimenteu la religió com un pany posat a la vostra porta, la clau del qual no teniu vosaltres?

Diumenge III de Pasqua. Any A..

1ª LECTURA.  (Actes 2:14, 22b-33).

El dia de Pentecosta,

Pere es posà dret amb els onze,

alçà la seva veu i digué a la gent:

«Homes de Judea i tots els qui viviu a Jerusalem:

Escolteu bé i sapigueu això que us dic:

Jesús de Natzaret era un home

que Déu acredità davant vostre

obrant entre vosaltres, per mà d’ell,

miracles, prodigis i senyals.

Tots ho sabem prou.

Doncs bé,

d’acord amb la decisió

que Déu havia pres i coneixia per endavant,

Jesús de Natzaret va ser traït,

i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu

per uns homes sense llei.

Però Déu l’ha ressuscitat

i l’ha alliberat dels llaços de la mort,

que de cap manera podia retenir-lo captiu.

Perquè David, referint-se a ell, deia:

“Sempre tinc present el Senyor;

amb ell a la dreta, mai no cauré.

El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo,

fins el meu cos reposa confiat:

no abandonareu la meva vida enmig dels morts,

ni deixareu que es corrompi el qui us estima.

M’ensenyareu el camí que duu a la vida:

joia i festa a desdir a la vostra presència”.»

 
«Germans, us he de parlar clar.

El patriarca David va morir

i va ser enterrat en un sepulcre

que avui encara podem veure.

Però ell, que era profeta

i coneixia el jurament de Déu

de fer pujar al seu tron un dels seus descendents,

havia contemplat en visió profètica

la resurrecció de Crist,

i en parlava quan deia

que “Déu no l’havia abandonat enmig dels morts

ni havia deixat que es corrompés el seu cos’.

Aquest Jesús, doncs, Déu l’ha ressuscitat.

Tots nosaltres en som testimonis.

I ara que la dreta de Déu l’ha glorificat,

ha rebut del Pare l’Esperit Sant com estava promès,

i l’ha donat amb profusió.

Això és el que vosaltres veieu i sentiu.»

2ª LECTURA (1ª Pere 1:17-21).

Estimats:

vosaltres invoqueu com a Pare

aquell que judica cadascú segons les seves obres,

sense fer distincions.

Per tant, vetlleu sobre la vostra conducta

durant l’estada en aquest món.

Penseu que heu estat rescatats

de la manera absurda de viure

que havíeu heretat dels vostres pares,

no pagant un preu que pot perdre valor,

com serien la plata o l’or,

sinó amb una sang preciosa, la de Crist,

sacrificat com un anyell sense tara ni defecte.

Abans de crear el món,

Déu havia decidit el seu destí,

i ara, a la fi dels temps,

l’ha manifestat per a vosaltres,

els qui, per ell, heu cregut en Déu,

que l’ha ressuscitat d’entre els morts i l’ha glorificat.

Per això teniu posada en Déu la fe i l’esperança.

EVANGELI. (Lluc 24:13-35).

Aquell mateix diumenge

dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble

anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem,

i conversaven entre ells comentant aquests incidents.
Mentre conversaven i discutien,

Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells,

però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin.

Ell els preguntà:

«De què discutiu entre vosaltres tot caminant?»

Ells s’aturaren amb un posat trist

i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué:

«De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem,

¿ets l’únic que no saps el que hi ha passat?»

Els preguntà: «Què?»

Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret.

S’havia revelat com un profeta

poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble.

Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble

l’entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat.

Nosaltres esperàvem que ell seria

el qui hauria alliberat Israel.

Ara, de tot això ja fa tres dies.

És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat:

han anat de bon matí al sepulcre,

no hi han trobat el cos,

i han vingut a dir-nos que fins i tot

se’ls han aparegut uns àngels

i els han assegurat que ell és viu.

Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre

i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit,

però a ell, no l’han vist pas.»

 
Ell els digué:

«Sí que us costa d’entendre!

Quins cors tan indecisos a creure

tot allò que havien anunciat els profetes.

No havia de patir tot això el Messies

abans d’entrar en la seva glòria?»

Llavors, començant pels llibres de Moisès

i seguint els de tots els profetes,

els exposava tots els llocs de les Escriptures

que es referien a ell.

 
Mentrestant s’acostaven al poblet on es dirigien

i ell va fer com si seguís més enllà.

Però ells el forçaren pregant-lo:

«Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard

i el dia ha començat a declinar.»

Jesús entrà per quedar-se amb ells.

Quan s’hagué posat amb ells a taula,

prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava.

En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren,

però ell desaparegué.

I es deien l’un a l’altre:

«No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre

mentre ens parlava pel camí

i ens obria el sentit de les Escriptures?»

Llavors mateix s’alçaren de taula

i se’n tornaren a Jerusalem.

Allà trobaren reunits els onze

i tots els qui anaven amb ells, que deien:

«Realment el Senyor ha ressuscitat

i s’ha aparegut a Simó.»

Ells també contaven el que els havia passat pel camí,

i com l’havien reconegut quan partia el pa.

LLENGUATGE.

1. La manera en què el Crucificat és experimentat com a vivent per les Comunitats cristianes és presentada diferentment en cada un dels quatre Evangelis. Avui hem llegit aquest preciós relat, exclusiu de Lluc, dels Deixebles d’Emaús. Es tracta d’una petita perla literària: amb un llenguatge àgil, tocat de fina ironia, l’evangelista aconsegueix transmetre’ns un missatge extraordinàriament positiu, però també trasbalsador pel canvi de perspectiva que comporta.

2. És possible que, llegit dos mil anys després de la seva redacció, se’ns escapi el significat d’algun “detall”. Per exemple: segur que els noms de “Emaús” o de “Cleofàs” volen dir alguna cosa que nosaltres no copsem del tot; igualment, el número exacte (“11 kilòmetres”; literalment “60 estadis”) per expressar una distància aproximada de Jerusalem.

3. Amb tot, sembla clar que el conjunt d’aquests detalls vol presentar-nos la situació d’uns membres de la comunitat cristiana (ho indicaria l’expressió “dos deixebles”), d’origen jueu (parlen de les autoritats del  “nostre” poble), tan decebuts per tot el que ha passat, que han decidit abandonar el judaisme i també el cristianisme; però no del tot. Es senten tan frustrats que se’n van de Jerusalem, la seva ciutat de referència, cap a Emaús, lloc associat al record de velles victòries (Primer llibre dels Macabeus 3,40ss).

4. Els seus ulls no el podien reconèixer...

La seva trobada amb Jesús està expressada amb un llenguatge finament irònic per accentuar el contrast entre la situació anímica dels dos deixebles i la realitat que de fet estan vivint. Dels dos deixebles només es diu el nom d’un, Cleofàs, l’únic que parla amb Jesús. És una manera subtil i delicada de suggerir-nos que l’altre deixeble podria ser cada un de nosaltres. Allò que diu Cleofàs sobre Jesús és el mateix que també sap i podria dir cada un de nosaltres, i que abans hem pogut llegir en el mateix Evangeli de Lluc. La perplexitat dels dos deixebles és la nostra perplexitat davant la realitat de la mort de l’Home. L’evangeli de Joan que llegíem diumenge passat ens suggeria això mateix servint-se de la figura de “Tomàs”, el “bessó” de cada un de nosaltres.

5. Se’ns diu que els ulls d’aquests deixebles estaven impedits de reconèixer Jesús (Noteu la traducció no gaire encertada del Missal quan diu que “Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin”). Els seus ulls hi veuen només un foraster. Resulta sorprenent que aquells deixebles no reconeguin Jesús. Què els passa? Ho explica el mateix Cleofàs: “Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel”. Jesús va alliberar realment Israel, però d’una manera molt diferent a com ells esperaven. Ells havien “vist” Jesús com un “profeta poderós davant Déu i el poble”. Per això, només eren capaços de reconèixer Jesús com a “messies vencedor”. En canvi, l’han vist condemnat a mort i crucificat! Per tant, res de vencedor ni d’alliberador.

A causa de les seves idees preconcebudes, quan es troben amb el Crucificat-vivent, no hi veuen res més que un foraster.

I tant foraster! Ell és l’únic que “no sap allò que ha passat a Jerusalem”, si ho comparem amb la manera equivocada de veure-ho dels deixebles i de tothom. Jesús se’ls fa trobadís precisament per ajudar-los a descobrir allò que de debò ha passat.

6. Se’ls obriren els ulls...

La trobada amb Jesús queda emmarcada per la situació dels ulls dels dos deixebles (i nostra). Durant el camí, el foraster ha anat fent-los veure que calia ampliar horitzons: ells han parlat de les seves esperances en relació al seu poble; el foraster els proposa mirar la Humanitat. Ells han parlat del que havia passat a Jerusalem “aquests dies”; el foraster els posa davant “tota la Història humana”. Començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell (que es referien a l’Home).

7. Jesús és realment alliberador, i no només del seu poble sinó de la vida humana. Ens allibera fent-nos descobrir que la vida humana no és domini (generador de tanta esclavitud) sinó servei de comunió; mostrant que la vida no és per imposar-se sinó per donar-se. Era allò que els havia ensenyat fent del seu propi cos un aliment per als altres. Ara ho ha repetit davant seu. “En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren”.

8. ... però ell desaparegué.

El gest de partir i compartir el pa ha fet que el reconeguin. Amb tot, no el poden veure. Com és, això? És que Jesús juga a cuit i amagar amb ells? Com pot ser que els seus ulls el reconeguin, però no el puguin veure?

Amb aquest detall sorprenent, Lluc ens vol dir una cosa realment important i nova: Jesús només el podem veure fet comunitat. La seva vida és donada de debò. La vida donada només és realment visible en la comunitat dels qui l’han rebuda, d’una manera semblant a com la humitat (l’aigua) de la terra se’ns fa visible en la verdor dels camps.

Els dos deixebles, per poder “veure” Jesús, hauran de tornar a Jerusalem i retrobar-se amb els altres deixebles reunits (com també va haver de fer Tomàs, segons el relat de l’Evangeli de Joan llegit diumenge passat). Només la comunitat pot fer de “cos visible” d’una vida donada.

9. ...havia de patir...

Els diu el foraster: “No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seva glòria?” Aquestes paraules, tretes del seu context, podrien ser enteses molt erròniament.

Si el Messies havia de patir abans d’entrar al seu Regne, no serà que Déu és un sàdic que es complau en el sofriment, i l’exigeix? O és que el sofriment és una cosa bona? És indispensable patir per anar al cel?

Cal respondre aquestes preguntes amb una negativa total i rotunda.

L’Home ha estat creat per ser feliç, cridat a participar en la felicitat mateixa de Déu. Per contra, tot sofriment manifesta una situació inhumana contra la qual cal lluitar.

10. Com lluitar contra el sofriment?

Poden ser moltes i molt variades les causes del sofriment, i contra cada una d’elles caldrà lluitar-hi adequadament. Aquí es parla del sofriment que ve de la violència humana.

Heus aquí un dels grans misteris de l’ésser humà! És incomprensible que hi hagi humans que vulguin torturar els altres, i ho trobin legítim, útil o excusable!

Naixem petits, dèbils i insegurs, amb el mínim indispensable per poder esdevenir verdaders autors de la nostra pròpia vida. Però quan no som prou generosos o prou valents per esdevenirs humans, podem sentir la temptació de compensar o dissimular la nostra debilitat intentant deshumanitzar els altres. És absurd i incomprensible; però és real. La violència és la manifestació solapada de la incapacitat d’acceptar la pròpia debilitat.

11. La primera manera de lluitar contra la violència és no respondre-hi amb més violència. Això que, segons sembla, contradiu les tendències més primàries dels humans, és precisament l’única manera de trencar l’espiral de la violència. I és indispensable fer-ho per poder crear i entrar en el nou Regne.

Jesús, l’Home, no pateix “perquè s’hagi de patir”. Pateix per culpa dels turmentadors. I allò que Déu ens demana, i que Jesús va complir exemplarment, és mantenir-se fidel a l’Home, encara que això comporti haver de suportar la violència dels inhumans.

MISSATGE.

12. “Prengué el pa... i els el donava... En aquell moment se’ls obriren els ulls...”. Aquell que fins aleshores havia estat per als dos deixebles un foraster, de cop i volta és reconegut com el que era realment: Jesús; l’Home.

Tot plegat va ser conseqüència d’haver acollit un foraster. Per això aquest relat també es podria escriure d’aquesta altra manera: Qui viu compartint la seva vida (el seu “pa”) fa possible que els ulls humans s’obrin. Aleshores, amb sorpresa però també amb gran alegria, descobrirem que són infinits els “forasters” que parteixen i comparteixen el seu pa, i que el nostre món es va humanitzant precisament gràcies a ells.  

RESPOSTA.

13. Tothom ens resulta “foraster” mentre ens mantenim tancats dintre la nostra closca protectora. Com va passar als dos deixebles, potser també nosaltres, decebuts del nostre món i de les nostres autoritats, marxem de la nostra “Jerusalem” particular. Germans i amics poden esdevenir-nos forasters. Però sempre ens queda la possibilitat de dir-los: “Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar”. La nit que s’acosta és la nostra nit, que només ell, el foraster de torn, ens podrà il·luminar.

14. Si això és així, podem fer-nos una pregunta: És possible ser a la vegada deixeble de Jesús i ciutadà normal d’aquesta nostra societat de propietats privades i de recels creixents?

En tot cas he de confessar que, a la vista d’aquests dos deixebles, noto que em manca encara molt de recorregut en el camí d’Emaús. I és una sort poder fer-lo acompanyat, ni que sigui d’algun foraster.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Cleofàs (que significa “fill de pare gloriós”) és un dels dos deixebles. Us imagineu a vosaltres mateixos com si fóssiu l’altre deixeble? Què hauríeu dit? Què hauríeu fet?

2. Jesús es presenta en forma de desconegut. Us suggereix algun comentari especial, aquest fet?

3. El sofriment fa que una acció bona sigui més meritòria? Meritòria, davant qui?

Diumenge 2on. de Pasqua. A.

1ª LECTURA.  (Ac 2,42-47).

Els germans eren constants a assistir

a l’ensenyament dels apòstols,

a posar en comú els seus béns

i a reunir-se per partir el pa i per a la pregària.

Tothom sentia un gran respecte,

i els apòstols feien molts prodigis i miracles.

Tots els creients vivien units

i tenien en comú tots els seus béns;

venien les seves propietats

i les altres coses que posseïen

per distribuir entre tots el diner,

segons les necessitats de cadascú.

Cada dia assistien unànimement al culte del temple.

Després, a casa, partien el pa

i prenien junts el seu aliment amb senzillesa i alegria,

cantant les lloances de Déu.

Tot el poble els apreciava.

Cada dia el Senyor afegia nova gent a la comunitat

perquè fossin salvats.

2ª LECTURA (1ª Pere 1,3-9).

Beneït sigui Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist.

Pel gran amor que ens té,

ens fa néixer de nou

i ens ha donat una esperança viva,

gràcies a la resurrecció de Jesucrist d’entre els morts.

L’esperança que us dóna és una heretat

que res no pot destruir ni deteriorar ni marcir,

reservada dalt al cel per a vosaltres;

creients com sou,

el poder de Déu us guarda

fins que obtingueu la salvació que ell té preparada

perquè es reveli a la fi dels temps.

Això us ha de donar una gran alegria,

ni que ara, si convingués,

us haguessin d’entristir per poc temps diverses proves.

Si l’or, que al capdavall perdrà tot valor,

ara és provat al foc,

la vostra fe, més preciosa que l’or,

també ha de ser provada

perquè resulti mereixedora d’elogi, d’honor i de glòria

el dia que Jesucrist es revelarà.

Vosaltres, sense haver-lo vist, l’estimeu, i des d’ara,

perquè heu cregut en ell, sense haver-lo vist,

esteu plens d’una alegria tan gran i gloriosa

que no hi ha paraules per expressar-la,

ja que teniu segura, com a fruit de la vostra fe,

la salvació de les vostres ànimes.

EVANGELI. (Joan 20,19-31).

El vespre d’aquell mateix diumenge,

els deixebles eren a casa

amb les portes tancades per por dels jueus.

Jesús entrà, es posà al mig i els digué:

«Pau a vosaltres.»

Després els ensenyà les mans i el costat.

Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor.

Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres.

Com el Pare m’ha enviat a mi,

també jo us envio a vosaltres.»

Llavors alenà damunt d’ells i els digué:

«Rebeu l’Esperit Sant.

A tots aquells a qui perdonareu els pecats

els quedaran perdonats,

però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó.»

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze,

no era allà amb els altres.

Ells li digueren: «Hem vist el Senyor.»

Ell els contestà:

«Si no li veig a les mans la marca dels claus,

si no li fico el dit dins la ferida dels claus,

i la mà dins el costat,

no m’ho creuré pas.»

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada,

i Tomàs també hi era.

Estant tancades les portes,

Jesús entrà, es posà al mig i els digué:

«Pau a vosaltres.»

Després digué a Tomàs:

«Porta el dit aquí i mira’m les mans;

porta la mà i posa-me-la dins el costat.

No siguis tan incrèdul. Sigues creient.»

Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!»

Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut?

Feliços els qui creuran sense haver vist.»

Jesús va fer en presència dels deixebles

molts altres miracles

que no trobareu escrits en aquest llibre.

Els que heu llegit aquí han estat escrits

perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu,

i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

LLENGUATGE.

Nota:

L’evangeli d’avui és el mateix per als tres anys del cicle litúrgic. Per això, sobre el seu llenguatge, podeu trobar altres apunts a l’Any B i Any C.

1. Si haguéssim de resumir l’Evangeli i la 1ª Lectura d’avui en una sola paraula, aquesta seria comunitat (En grec: església).

La paraula comunitat està molt de moda, però té diferents significats que poden ser, fins i tot, oposats. De fet, segons sembla, els primers cristians van fer servir la paraula “església” (“comunitat”) per diferenciar-se d’una altra “comunitat” que va acabar essent-li contrària: la sinagoga. “Sinagoga” i “església” signifiquen pràcticament el mateix, però, poc després dels inicis, eren usades pels cristians amb significats del tot diferents.

2. La paraula comunitat pot tenir dos significats fonamentals:

A) tenir en comú i

B) posar en comú.

A) Són comunitat aquelles persones que tenen en comú alguna cosa. En aquest cas la comunitat sol ser anterior als membres que la formen, i és independent d’ells. Així, cada ésser humà, pel simple naixement, entra a formar part de comunitats ja existents, que li donaran la identitat: família, poble, país, àmbit cultural i religiós... Podríem dir que el flux vital d’aquestes comunitats va de dalt a baix; de la comunitat a l’individu. Si es tracta d’una comunitat organitzada jeràrquicament, l’individu que en forma part és a la vegada membre i súbdit, a no ser que entri a formar part de la pròpia jerarquia. El cas més evident serien els Estats.

B) També són comunitat aquelles persones que decideixen lliurement posar en comú allò que tenen i, sobretot, la seva pròpia vida.

En aquest cas, la comunitat ve després, i depèn de la lliure decisió dels membres que la formen. El seu flux vital va dels individus a la comunitat; de baix a dalt. Si la comunitat està organitzada jeràrquicament, l’autoritat és conseqüència exclusivament d’un encàrrec dels membres i té exclusivament forma de servei. Per això en aquesta classe de comunitats no hi ha mai súbdits sinó només servidors mutus. El matrimoni, tal com s’entén avui dia entre nosaltres (almenys teòricament!), podria ser un bon exemple d’aquesta segona manera de fer comunitat.

3. La 1ª Lectura d’avui dóna a entendre que les comunitats cristianes corresponen a aquest segon model exposat, tot i que la descripció que s’hi fa correspon a una comunitat ideal. Segurament les comunitats reals no eren tan “boniques”. Fer comunitat segons aquest model demana una maduració constant i progressiva en cada un dels seus membres; i no és fàcil d’aconseguir, com l’experiència de cada dia deixa ben clar.

4. També l’evangeli, amb un llenguatge diferent, ens proposa aquesta segona forma de comunitat. L’expressió “Rebeu l’Esperit Sant” és molt forta. L’Esperit Sant, és dir, el flux vital, està en cada membre. No va de dalt a baix sinó que s’instal·la a baix i capacita cada membre per obrar amb iniciativa i responsabilitat en la tasca comú.

Jesús havia dit als seus deixebles: “Vosaltres em dieu mestre i senyor, i ho sóc”. Amb la donació de l’Esperit Sant, Jesús vessa en cada deixeble aquest “ser mestre i senyor”, la qual cosa comporta la missió de servir (Joan 13,3ss. Rentament dels peus). El servei és sempre el mateix: fer humanitat; o dit al revés: neutralitzar les forces deshumanitzadores. “Perdoneu els pecats”.

5. L’Esperit Sant no es pot rebre com un do a posseir o com un bé a conservar. L’Esperit és força, és dinamisme. L’Esperit es rep com el molí de vent rep la marinada, com la flauta rep la bufada, com la bombeta rep l’electricitat.

La situació de Tomàs és un exemple concret d’això: quan no fa comunió, no veu Jesús ni rep el seu Esperit; quan fa comunió, veu Jesús i rep l’Esperit que el porta a comprendre i dir al “crucificat”: “Senyor meu i Déu meu”.

6. “Tomàs” significa “bessó”. Bessó de cada un de nosaltres que som invitats a creure sense haver vist, sempre que no siguem tan exigents com el nostre bessó, del qual Jesús critica precisament que hagi exigit veure primer per creure després.

“Creure sense haver vist” comporta saber que hem rebut l’Esperit de Jesús, sense necessitat de ficar el dit al forat dels claus, o de comprovar per endavant que els crucificats del món son vivents.

MISSATGE.

7. Rebre l’Esperit Sant comporta un canvi radical en la manera de ser comunitat. En el llenguatge que he fet servir abans, diríem que comporta passar de la 1ª forma de comunitat a la segona.

Imaginem una família. Neix un fill. Des del primer moment aquest fill forma part de la comunitat familiar. Però el fill creix, i arribarà un moment en què es sentirà impulsat i capacitat per posar en comú la seva vida amb algú altre amb qui formarà una altra classe de comunitat. Per al fill, això comporta el pas d’una comunitat no decidida a una comunitat voluntària, lliure i alliberadora.

Rebre l’Esperit comporta rebre la capacitat de fer comunitat des de la pròpia llibertat i iniciativa.

RESPOSTA.

8. Sembla que l’Església catòlica, la nostra església, s’ha solidificat excessivament. Hi té tanta importància l’estructura, la història, la jerarquia, la doctrina... que s’hi fa difícil “fer comunitat”. Constantment se’ns recorda que “som comunitat” per tot allò que tenim en comú. És una comunitat ja feta, preexistent, decidida amb anterioritat, jerarquitzada... Amb una jerarquia que ve “de dalt”, que es reserva l’exclusivitat de la iniciativa, única “font” del flux vital. La nostra Església actual s’assembla extraordinàriament a la Sinagoga del temps de Jesús.

9. Potser no val la pena perdre temps lamentant les situacions equivocades o demanar reformes estructurals. Potser allò que cal és simplement que cadascú comenci (o continuï) a ser adult, lliure i alliberador, rebent i posant en comú els dons rebuts. I és que en l’Església, encara que resulti difícil d’acceptar, el flux vital comença a baix, i va de baix a dalt, en el cas de que hi hagi un “dalt”. “Allà on n’hi dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells” (Mateu 18,30). I També: “... vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans” (Mateu 23,8).

PREGUNTES per al diàleg.

1. Sovint es demana que la jerarquia faci reformes. Hi ha alguna cosa o alguna raó que us impedeixi començar aquestes reformes ja en la vostra comunitat?

2. En l’evangeli, per tres vegades, Jesús diu: “Pau a vosaltres”. Com ho enteneu, això: com un desig de Jesús, com un do o com un manament?

3. Segons els Evangelis, està clar que l’Esperit Sant ens arriba per Jesús. ¿Es pot interpretar això com si l’Esperit ens vingués “de dalt”?

Pasqua de Resurrecció. anys A,B i C.

1ª LECTURA.  (Fets dels Apòstols 10, 34a. 37-43).

En aquells dies,

Pere prengué la paraula i digué:

«Ja sabeu què ha passat darrerament per tot el país dels jueus,

començant per la Galilea,

després que Joan havia predicat a la gent

que es fessin batejar.

Parlo de Jesús de Natzaret.

Ja sabeu com Déu el consagrà

ungint-lo amb l’Esperit Sant i amb poder,

com passà pertot arreu fent el bé

i donant la salut a tots els qui estaven sota la dominació del diable,

perquè Déu era amb ell.

Nosaltres som testimonis de tot el que va fer

en el país dels jueus i a Jerusalem.

Després el mataren penjant-lo en un patíbul.

Ara bé: Déu el ressuscità el tercer dia,

i concedí que s’aparegués, no a tot el poble,

sinó a uns testimonis que, des d’abans,

Déu havia escollit, és a dir, a nosaltres,

que hem menjat i hem begut amb ell

després que ell hagué ressuscitat d’entre els morts.

Ell ens ordenà que prediquéssim al poble

assegurant que ell és

el qui Déu ha destinat a ser jutge de vius i de morts.

Tots els profetes donen testimoni a favor seu

anunciant que tothom qui creu en ell

rep el perdó dels pecats gràcies al seu nom.»

2ª LECTURA (Colossencs 3, 1-4).

Germans,

ja que heu ressuscitat juntament amb el Crist,

cerqueu allò que és de dalt,

on hi ha el Crist, assegut a la dreta de Déu;

estimeu allò que és de dalt,

no allò que és de la terra.

Vosaltres vau morir,

i la vostra vida està amagada en Déu juntament amb el Crist.

Quan es manifestarà el Crist, que és la vostra vida,

també vosaltres apareixereu amb ell plens de glòria.

O bé  (1Corintis 5, 6b-8)

Germans,

¿no sabeu que una engruna de llevat fa pujar tota la pasta?

Netegeu-vos bé del llevat que éreu abans

perquè sigueu una pasta nova.

Vosaltres heu de ser com pans sense fermentar,

ara que Crist, el nostre anyell pasqual, ha estat immolat.

Per això, celebrem Pasqua cada dia,

no amb el llevat que érem abans,

el llevat de la dolenteria i de la malícia,

sinó amb pans sense fermentar,

vivint amb sinceritat i veritat.

EVANGELI. (Joan 20, 1-9).

Nota:

La visita al sepulcre, de Pere i de l’altre deixeble forma part d’un relat més llarg centrat en la figura de Maria Magdalena, i és molt difícil entendre el seu significat si es separa d’aquest relat més ampli. Per això aquí hi afegeixo en vermell el tros del relat que no es troba en el missal.

El diumenge Maria Magdalena se n’anà al sepulcre de matí,

quan encara era fosc,

i veié que la pedra havia estat treta de l’entrada del sepulcre.

Ella se’n va corrents a trobar Simó Pere i l’altre deixeble,

aquell que Jesús estimava tant, i els diu:

«S’han endut el Senyor fora del sepulcre

i no sabem on l’han posat.»

Llavors, Pere, amb l’altre deixeble, sortí cap al sepulcre.

Corrien tots dos junts, però l’altre deixeble s’avançà

i arribà primer al sepulcre,

s’ajupí per mirar dintre

i veié aplanat el llençol d’amortallar,

però no hi entrà.

Darrera d’ell arribà Simó Pere,

entrà al sepulcre i veié aplanat el llençol d’amortallar,

però el mocador que li havien posat al cap

no estava aplanat com el llençol,

sinó lligat encara al mateix lloc.

Llavors entrà també l’altre deixeble

que havia arribat primer al sepulcre,

ho veié i cregué.

Fins aquell moment encara no havien entès que,

segons les Escriptures,

Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts.

I els dos deixebles se’n tornaren a casa.

Maria es va quedar plorant a fora, a la vora del sepulcre.

Mentre plorava, s’ajupí per mirar dins el sepulcre

i veié dos àngels vestits de blanc,

asseguts al lloc on havia estat posat el cos de Jesús,

l’un al cap i l’altre als peus.

Ells li diuen:

-Dona, per què plores?

Ella els respon:

-S’han endut el meu Senyor i no sé on l’han posat.

Així que acabà de dir aquestes paraules,

es girà enrere i veié Jesús allà dret,

però no s’adonava que fos ell.

Jesús li diu:

-Dona, per què plores? Qui busques?

Ella, pensant-se que era l’hortolà, li respon:

-Si te l’has emportat tu, digues-me on l’has posat,

i jo mateixa me l’enduré.

Li diu Jesús:

-Maria!

Ella es gira i li diu en la llengua dels hebreus:

-Rabuni -que vol dir «mestre».

Jesús li diu:

-Deixa’m anar, que encara no he pujat al Pare.

Vés a trobar els meus germans i digues-los:

“Pujo al meu Pare, que és el vostre Pare,

al meu Déu, que és el vostre Déu.”

Maria Magdalena anà a trobar els deixebles

i els anunciava: «He vist el Senyor.»

També els va contar el que ell li havia dit.

LLENGUATGE.

Nota.

Podeu veure també altres comentaris als APUNTS corresponents de l'Any B i de l'Any C.

1. Com tot l’Evangeli de Joan, també el relat de l’experiència del Crucificat-vivent té dos nivells de llenguatge: un de superficial, sorprenent i increïble, tan absurd que mou el lector a buscar i descobrir un altre nivell profund que, quan es descobreix, resulta extraordinàriament humanitzador. És un llenguatge essencialment simbòlic.

El llenguatge simbòlic és entès diferentment per cada persona que el rep, ja que cada persona l’ha de completar des de la seva pròpia experiència. És, per tant, un llenguatge també subjectiu.

2. Com és el llenguatge subjectiu?

Imaginem un endoll qualsevol de casa nostra: si hi connectem una bombeta, fa llum; si hi connectem un ventilador, fa aire; si hi connectem una nevera, fa fred; si hi connectem una estufa, fa calor... L’electricitat és sempre la mateixa, però els seus efectes depenen de l’aparell que hi connectem.

Així també, el missatge de la resurrecció té efectes diferents segons el subjecte que el rep. És una bona notícia, però pot entendre’s també com un absurd, un engany, un problema...; fins hi tot pot ser vist com una notícia perillosa que cal prohibir severament!

3. A partir de la mort de Jesús, els diferents evangelistes continuen el relat de maneres ben diverses. Cada evangelista s’expressa amb el llenguatge del seu entorn i segons les vivències de la seva Comunitat. Amb aquests relats no ens volen dir allò que va passar materialment amb el cadàver de Jesús. Això ja ho podem imaginar des de l’experiència de cada dia. Allò que pretenen els diferents relats evangèlics és fer-nos descobrir i celebrar la realitat més profunda de la vida humana: que la vida-donada no és perd sinó que “s’endolla” en la VIDA mateixa de Déu.

4. ... el mocador estava lligat al "lloc "...

En el relat d’avui hi ha un “detall” estrany. S’hi diu que el llençol d’amortallar estava aplanat; és a dir: no hi havia cap cadàver a sota. En canvi el mocador que lligava el cap no estava aplanat sinó que continuava ple, lligant un “lloc” (Noteu que la traducció que ens ofereix el Missal és força deficient en aquest punt quan parla del “mateix” lloc. “Mateix” és un afegit).

Quin “lloc”?

Segons alguns comentaristes (Evangelio de Juan, de J. Mateos y J. Barreto. pag. 848), “lloc” era una paraula usual entre els jueus per designar el temple de Jerusalem. De manera que el significat d’aquest “detall” seria que el sudari mortuori amb què s’havia pretès lligar el “cap” de Jesús, ara lligava el temple. És a dir: la resurrecció de Jesús posa de manifest que allò que està mort de debò és el “cap” de la institució que el va condemnar: el temple. Els grans sacerdots, condemnant a mort l’Home, han provocat la mort de la seva pròpia institució.

5. “... havia de ressuscitar d’entre els morts”.

“Fins aquell moment encara no havien entès que, segons les Escriptures, Jesús havia de ressuscitar d’entre els morts”. Ara, el deixeble estimat ja ho ha entès; Pere encara no.

No hi ha resurrecció sense passar per l’experiència de la mort. Això no s’ha d’entendre com un inconvenient. Si “resurrecció” és “vida plenament donada”, no és cap inconvenient assolir aquesta plenitud. Ho descobrim en la mateixa vida de cada dia: gaudim de la vida sobretot quan la donem (quan actuem per amor). “Qui busca la seva vida, la perd”. Ho diu l’Evangeli, però és també una experiència comuna. La vida es viu donant-la, i només des d’una “vida que es dóna” (“que va morint”) és possible fer l’experiència d’una vida plena (Resurrecció).

El simbolisme del “sepulcre buit” no ens ha de fer pensar com si el cos físic de Jesús “recuperés” la vida que havia donat. La resurrecció no és el contrari de la mort, com la mort no és el contrari de la vida. Per a nosaltres, el cos físic és la mostra d’una “vida tinguda”; però, quan es tracta d’una “vida donada”, només la comunitat dels qui la "reben" pot fer-li de “cos”.

6. Per la comunió, tots els humans formem una única gran comunitat que inclou també, evidentment, tots aquells que ens han precedit, i dels quals hem rebut la vida que tenim. Ells ja són “vida donada”. La resurrecció de Jesús no té un significat purament individual sinó també i sobretot representatiu: representa la vida donada de tots els qui ens han precedit. Així Jesús esdevé “el fill de l’Home”, cap de la vella i de la nova Humanitat. Com a fill de l'Home, ell acull l’amor creador de Déu, i, responent-hi filialment, porta tota la Vida Humana a la Plenitud.   

MISSATGE.

7. “Jo no crec en la resurrecció de la carn“, va dir-nos una vegada una bona companya que sol participar a la missa. Ella donava per suposat que, dient això, estava negant una de les creences més comunes de la Doctrina cristiana. Però una altra companya li va contestar: “Això que tu no creus, els altres tampoc no ho creiem”.

L’expressió “Resurrecció de la carn” s'ha tornat poc adequada per expressar allò que els Evangelis ens volen dir quan parlen de la resurrecció. En realitat, cap llenguatge no és del tot adequat. Però, parlant-ne, ens podem ajudar a trobar paraules i expressions que ens portin a entendre-ho cada dia una mica més. Anem comprenent la VIDA en la mesura que vivim i creixem. I aquest creixement en la comprensió ens va canviant també el llenguatge. El llenguatge és fonamental, però l’hem d’anar renovant al ritme del nostre creixement personal i de l’evolució de la Societat.

RESPOSTA.

8. “Dona, per què plores?”, pregunta Jesús a Maria Magdalena.

Hi ha molt de plor en la Humanitat. I són molts els intents per apaivagar aquest plor. Com a deixebles de Jesús, la nostra manera d’ajudar a treure tant de plor és viure i anunciar a tothom allò mateix que tant va “consolar” Maria Magdalena: “He vist el Senyor!”. És com si digués: “He descobert que la vida humana té horitzó de plenitud, i val la pena dedicar-se a la seva realització. Tothom hi és convidat, i l’èxit està assegurat per Déu mateix”.

9. La nostra Església, amb els seus dos mil anys d’història, ha anat acumulant molta crosta: arts, llenguatges, ritus, dogmes, papers, festes, temples, vestidures,... Moltes coses que potser podrien servir per fer un bon museu, però que avui sovint són obstacle per portar endavant la “feina” que se’ns ha encomanat.

“Llàtzer, surt a fora!”, va cridar Jesús al seu amic. “Església, surt a fora!”, crida una infinitat de persones avui dia. Hi ha molta més fe de la podria semblar; una fe que demana créixer, fer-se adulta, alliberada i alliberadora.

10. Potser no cal perdre temps desmuntant velles carcasses. Els apòstols, un cop convertits, no van pas dedicar-se a reformar el temple. “Deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu”, havia dit Jesús a un que havia convidat a seguir-lo (Lluc 9,60).

PREGUNTES per al diàleg.

1. Segurament sense pretendre-ho, els mitjans de comunicació estant aconseguint posar de moda la mort. Si creieu en la vida, heu pensat de reaccionar-hi d’alguna manera? De quina?

2. El missatge de la resurrecció pot ajudar-nos a entendre aquesta crisi de què tant es parla, i a donar-hi respostes vàlides? Quines podrien ser, segons vosaltres, aquestes respostes vàlides? O potser no té res a veure una cosa amb l’altra?