1ª LECTURA. (Fets 9:26-31).
En aquell temps,
Saule arribà a
Jerusalem,
i allà intentava
incorporar-se als creients,
però ells no
creien que s’hagués convertit,
i tots el
defugien.
Llavors Bernabé el
prengué pel seu compte,
el presentà als
apòstols,
i els contà com,
pel camí,
el Senyor se li
havia aparegut i li havia parlat,
i amb quina
valentia havia predicat a Damasc
el nom de Jesús.
Des d’aquell
moment convivia amb ells
a Jerusalem amb
tota llibertat,
predicava amb
valentia el nom del Senyor,
conversant i
discutint amb els jueus de llengua grega.
Aquests es
proposaren de matar-lo,
però els germans,
que ho saberen,
l’acompanyaren a
Cesarea i el feren marxar a Tars.
L’Església vivia
en pau per tot Judea, Galilea i Samaria.
Així creixia,
s’anava edificant,
i vivia
constantment a la presència del Senyor,
confortada per
l’Esperit Sant.
2ª LECTURA (1ª de Joan 3:18-24).
Fillets,
que el nostre amor no sigui només de frases i paraules,
sinó de fets i de veritat.
Llavors coneixerem que ens mou la veritat
i la nostra consciència es mantindrà en pau davant de Déu.
Perquè si la nostra consciència ens acusa,
pensem que Déu és més gran que la consciència,
i que ell ho sap tot.
Estimats,
si la consciència no ens acusa,
podem acostar-nos a Déu amb tota confiança,
i obtindrem el que li demanem,
perquè complim el que ens mana
i fem allò que és del seu grat.
El seu manament és que creguem en el seu Fill Jesucrist
i que ens estimem els uns als altres
tal com ens ho té manat.
Si complim els seus manaments,
ell està en nosaltres i nosaltres en ell.
I, per l’Esperit que ens ha donat,
coneixem que ell està en nosaltres.
EVANGELI. (Joan 15:1-8).
En aquell temps,
Jesús digué als seus deixebles:
«Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater.
La sarment que no dóna fruit en mi, el Pare la talla,
i la que dóna fruit, l’esporga i la neteja
perquè encara en doni més.
Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat.
Estigueu en mi i jo en vosaltres.
Així com la sarment, si no està en el cep,
no pot donar fruit,
tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi.
Jo sóc el cep i vosaltres les sarments.
Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit,
perquè sense mi, no podríeu fer res.
Si algú se separa de mi, és llançat fora,
com ho fan amb les sarments,
i s’asseca.
Les sarments, un cop seques,
les recullen, les tiren al foc i cremen.
Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres,
podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu.
La glòria del meu Pare és
que vosaltres doneu molt de fruit
i sigueu deixebles meus».
B. LLENGUATGE.
1. De certes persones diem que són “uns manetes”: poden
arreglar-nos tant un rellotge antic, com una làmpada, una porta, una persiana,
un endoll...
Qui és Jesús? No sabem si era un manetes, però, segons l’Evangeli de Joan, ell és “tot allò que els
altres necessiten”. Per als qui se senten perduts, ell és el bon pastor (10,11); per als qui es
troben aclaparats per la mort, és resurrecció
i vida (11,25); per a les persones assedegades, és font d’aigua viva (4,10); per a la multitud
famolenca, és pa de vida (6,35); per
als cecs, és llum (8,12); per als
paralítics, és camí (14,6);...
2. Qui és Jesús? És l’home
pels altres. També ho podríem dir al revés: Els “homes pels altres”, en els
Evangelis, venen personificats en Jesús. Per això no es pot fer una “biografia
individual” de Jesús a partir dels Evangelis. Aquests exclouen que ens quedem
en un sol individu concret i singular. Els Evangelis ens presenten Jesús per
parlar-nos dels humans.
Posant aquests complements a l’expressió nuclear “jo sóc” (que és
el nom de Déu), l’Evangeli de Joan, amb un llenguatge diferent, repeteix allò
que ens diu també l’Evangeli de Mateu: Jesús és Emmanuel (“Déu amb nosaltres”. 1,23).
3. “Jo sóc... el cep veritable”...
Si som “sarments”, necessitem un cep.
La ciència actual ha descobert que tots els humans, amb tots els
vivents de la Terra, formem una única Vida, que ha anat evolucionant prenent
formes molt diverses. Tots plegats som com un únic i gran arbre de moltes
branques que té el seu inici en una primera i única cèl·lula.
Això que la ciència moderna ha descobert, el missatge cristià ho
havia intuït, pel que fa als humans, quan ens diu que “tots som germans”.
Com a vivents, tots experimentem que la vida no comença ni acaba
en nosaltres. Som petits branquillons del gran arbre de la Humanitat. Estar
units a l’arbre vol dir participar de la seva vida; separar-se’n, significa
separar-se de la vida. La solidaritat no és només una qüestió moral sinó vital.
4. L’evangeli d’avui ens parla del gran arbre de la Humanitat concretant-lo en el cep.
El “cep” i la “vinya” eren un dels símbols importants de la
predilecció de Déu per al Poble Elegit. La vinya del Senyor de l'univers sou
vosaltres, poble d'Israel. Vosaltres, gent de Judà, éreu la seva plantació
predilecta (Isaïes 5,7). En l’evangeli de Joan veiem que aquesta
predilecció s’estén a tota la Humanitat. “Jo (l’Home) sóc el cep veritable”.
Com a membre del poble d’Israel, Jesús acompleix la missió del
Poble Elegit de ser testimoni de la predilecció de Déu. “El meu Pare és el
Vinyater”.
Com a Home, Jesús personifica la nova Humanitat que, com un cep,
vincula i vivifica totes les sarments.
5. El cep és una planta que destaca per l’abundància del seu
fruit. Les sarments neixen i creixen per donar fruit. Cal netejar-les i
podar-les perquè donin més fruit; si no, la saba del cep es “gasta” en les
sarments velles, que només poden oferir penjolls de raïm esquifits.
L’expressió: “La
sarment que no dóna fruit, el Pare la talla”, pot semblar dura. Si pensem en la
sarment tallada, sembla un abús. Pot suggerir la idea d’un vinyater que “explota”
les sarments (que som nosaltres). ¿Només se’ns valora pel nostre rendiment?
6. En aquell temps tothom coneixia l’acció experta del vinyater,
ja que moltes famílies tenien la seva pròpia vinya, per petita que fos, o
almenys una parra a l’entrada de casa.
Cal distingir dues accions diferents: tallar una sarment, i
podar-la.
Una sarment només es talla
quan ja és morta. El senyal de que ja és morta és que no dóna fruit.
Tallant-la, el vinyater ni la mata ni li fa cap mal, perquè ja no rebia vida
del cep.
Aplicant això a la comunitat, la sarment que no dóna fruit és que
s’ha separat del cep: no té vida ni pot donar fruit. Tallant-la no se li fa cap
mal perquè, en realitat, ja no forma part del cep. D’aquí l’afirmació de Jesús:
“Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense mi, no podríeu fer
res”.
7. Una altra cosa és podar.
Es poda una sarment perquè doni més fruit, i així pugui rebre més vida. La
quantitat de fruit donat marca la quantitat de saba que es pot rebre. La
quantitat de vida donada marca la quantitat de vida rebuda. Passa com en un
conductor elèctric: si s’hi connecta una bombeta de 500 watts, rep 500 watts;
si s’hi connecta una bombeta de 10 watts, rep 10 watts.
És per això que es poda una sarment: perquè, donant més fruit,
rebi més vida.
Amb el llenguatge de la poda, Jesús està també oferint als seus
deixebles la interpretació de la seva Passió i Mort. Recordem que aquest relat
està posat després del comiat de Jesús i mentre van cap a l’hort de
Getsemaní on començarà la seva Passió (la Poda). També ofereix la
interpretació de les persecucions que patia la comunitat cristiana.
Seria un error pensar que “donar fruit” significa només “fer coses
per als altres”. El fruit és la nostra mateixa vida en la mesura que
pren la forma de vida que es dóna. Jesús a la creu és l’expressió màxima
de la vida feta “fruit”. Un malalt immobilitzat en el seu llit pot ser
igualment imatge d’una vida que es dóna. El criteri del fruit no és l’eficàcia
externa sinó l’amor.
8. ...podreu demanar tot el que desitgeu...
Els nostres desigs poden prendre dues direccions oposades:
-a) mantenir i guardar la nostra pròpia vida, independentment de
la resta. Són desigs sense futur perquè estan en contradicció amb el projecte
creador de Déu; o
-b) associats a Jesús, connectar amb el projecte de Déu. “Si us
quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el
que desitgeu, i ho tindreu”. Hi ha coincidència entre els nostres desigs i el
projecte de Déu. Som “socis i beneficiaris” d’una mateixa i gran empresa que no
farà fallida. Més encara: els horitzons de l’empresa van molt més enllà de tot
allò que ara puguem desitjar.
C.
MISSATGE.
9. La solidaritat amb la Humanitat és la condició indispensable
per viure. Dit al revés: viure és “viure pels altres”. Viure pels altres comporta, de fet,
acceptar que la nostra vida inicial (la
“vida tinguda”) vagi essent “podada”
en molts punts, fins a convertir-se plenament en “vida donada”. Un cop s’ha entrat en la dinàmica de la vida donada, els nostres desigs es faran realitat, fins i tot més
enllà del que som capaços de desitjar.
D:
RESPOSTA.
10. En la mesura que anem descobrint allò que vol dir realment viure,
podem decidir fer-ho amb generositat, i gaudir-ne. “Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la
vostra joia sigui completa” (Joan 15,11).
A vegades sembla que en la nostra església està sorgint un pessimisme
mal dissimulat sobre el futur. ¿No serà que confonem el cep amb les sarments?
¿No serà que no entenem que la sarment que dóna fruit, el Pare l’esporga i la neteja
perquè encara en doni més? ¿No ens estarà passant com als deixebles
que, pensant en Jesús com a cadàver,
no el reconeixien com a Crucificat vivent?
Avui, a l’Església, estem en temps
de poda. La poda és un bé; un bé
urgent. Cal podar moltes sarments
alliberant-les de residus inútils d’una situació
de Cristiandat que ja ha passat; i disposar-se a rebre saba nova per viure, i
donar molt de fruit.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Sentint-nos cristians adults, pensem quines sarments de l’Església o de la nostra comunitat
o de nosaltres mateixos caldria podar.
