1 de gener. Santa Maria, Mare de Déu.

 

→ Vocabulari.  (> Índex general).

Betlem.   Circumcisió.   Jesús.   Maria.     Menjadora.   Nit.   Nom.   Pastors.  

 

→ (Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Circumcisió.   Nom.

 

→ Veure també Relectures: Mare de Déu. Cap d’Any.

 

→ o bé: Entrevistes amb Fid’ho:  Santa Maria, mare de Déu.

 

 

A. LECTURES.

 

1ª LECTURA.  (Nombres 6,22-27).

En aquells dies, el Senyor digué a Moisès:

«Digues a Aharon i als seus fills:

Beneïu el poble d’Israel amb aquestes paraules:

“Que el Senyor et beneeixi i et guardi,

que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada

i s’apiadi de tu;

que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau.”

Així interposaran el meu nom

a favor del poble d’Israel,

i jo el beneiré.»

 

 

2ª LECTURA (Gàlates 4,4-7).

Germans,

quan el temps arribà a la seva plenitud,

Déu envià el seu Fill,

nascut d’una dona, nascut sota la Llei,

per rescatar els qui vivien sota la Llei,

perquè obtinguéssim ja la condició de fills.

I la prova que som fills de Déu és

que l’Esperit del seu Fill que ell ha enviat

crida en els nostres cors: «Abbà, Pare!»

Per tant, ja no ets esclau, sinó fill;

i si ets fill, també ets hereu, per gràcia de Déu.

 

EVANGELI. (Lluc 2,16-21).

 

En aquell temps,

els pastors anaren a Bet-Lèhem

i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora.

Havent-ho vist amb els propis ulls,

van contar el que els havien dit d’aquell infant,

i tothom qui ho sentia

es meravellava del que deien els pastors.

Maria conservava aquests records en el seu cor

i els meditava.

Després els pastors se’n tornaren,

glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit;

tot van trobar-ho com els ho havien anunciat.

Passats vuit dies,

quan hagueren de circumcidar-lo;

li posaren el nom de Jesús;

era el nom que havia indicat l’àngel

abans que el concebés la seva mare.

 

 

Dos comentaris:

(1) Sobre la festa i el significat de “Mare de Déu”  i  “Jesús”.

(2) Sobre l’Any Nou, i el text llegit.

 

 

(1) Sobre la festa.

B. LLENGUATGE.

 

1. La Festa de Nadal, igual que la de Pasqua, litúrgicament dura tota una setmana. Va ser decisió del concili Vaticà II que la Festa de la Mare de Déu (que abans es celebrava l’11 d’octubre, dia en què el concili d’Efes va proclamar Maria com a Mare de Déu, l’any 431) estigués en relació directa amb el naixement de Jesús, constituint una mateixa celebració.

 

2. Donat que Maria és la mare de Jesús, i Jesús és Déu, podem dir que Maria és “Mare de Déu”.

No obstant, s’ha de reconèixer que, en una societat laica i plural com la nostra, aquest llenguatge és una expressió dura, i pot quedar, per a una gran majoria de gent, en un simple joc de paraules sense significat, suposant que no arribi a ser motiu d’escàndol.

 

3. És cert que, per als cristians, aquesta expressió, que ja ve del segle V, està plena de sentit i expressa amb força el nucli central de la nostra fe. Però també és cert que, donat que el llenguatge normalment és entre dues parts, no ha de servir només per expressar els propis pensaments sinó també per comunicar-los comprensiblement. Si a mi em parleu en xinès, per important i ben dit que sigui allò que em voleu dir, jo no hi entendré res de res, i les vostres paraules seran per a mi només fressa.

 

4. Jesús no és “un altre Déu”, ni una fotografia o fotocòpia de Déu, ni una imatge separada de Déu, ni un home que ens serveix de “model” per imaginar Déu. És la vida mateixa de Déu que, en Jesús, pren forma humana experimentable per als humans. La vida de Jesús és la mateixa vida de Déu, com la vida de les sarments és la mateixa vida del cep; o com, en una llanterna, la llum de la bombeta és la mateixa energia de la pila que l’alimenta; o com l’aigua de les plantes de la riba és la mateixa que corre pel riu que les fa verdejar.

 

5. No hi ha “dos Déus” sinó un sol Déu que es dóna. Déu ha decidit donar-se, vessar-se en la Humanitat, i fer-se’ns visible en la vida plenament donada de Jesús i en la vida donada de cada un dels humans. Per això Maria el posa en una “menjadora”.

 

6. Quan venerem Maria com a mare de Déu estem venerant tota la Humanitat passada que, fent-se permeable a la Vida de Déu, ha arribat a engendrar un “fill” plenament home i plenament Déu.

 

7. Cada un de nosaltres som, a la vegada, “fills” de la Humanitat que ens ha precedit, i “pares-mares” de la Humanitat futura. Hem rebut, en la mesura que ens hi obrim, la força de l’Esperit (Vida) de Déu que ens porta a rebre humanitat i a engendrar Humanitat.

En la Humanitat, Déu, únic, hi va prenent la forma de “Déu engendrat” (Joan 1,18). Per això l’expressió: “Maria, mare de Déu” significa també “Humanitat, mare de Déu-engendrat”. En Maria celebrem la fecunditat de la Humanitat per obra de l’Esperit Sant.

La “virginitat” de Maria no exclou Josep en l’infantament de Jesús. Exclou el domini del baró sobre la dona; exclou el Poder sobre els altres com a forma de generar Humanitat.

 

8. Però aquest llenguatge, correcte en un àmbit cristià, en una societat com l’actual es converteix en un llenguatge dur i molt equívoc. Per això, quan es vol parlar de Maria, potser seria millor fer servir l’expressió: “Maria, mare de Jesús”.

Una altra cosa és quan es parla de llocs, santuaris o festes que ja inclouen des de fa temps l’expressió “Mare de Déu”, com Mare de Déu de Núria; Mare de Déu de Montserrat,...

 

Li posaren el nom de “Jesús”.

9. En la Bíblia, el nom fa la cosa. “Posar el nom” indica autoritat per orientar la vida del qui rep el nom. En el relat de Lluc se’ns diu que Maria ha de posar el nom, però un nom indicat prèviament per Déu (Lluc 1,31). De fet, no era mai la mare sinó el pare qui posava el nom (recordem que aquella societat era masclista). També aquí és el “pare” (Déu) qui imposa el nom (“Fill de l’Altíssim”), però ho fa a través de Maria.

 

10. Notem que en el relat de l’Evangeli de Mateu, també es fa servir el simbolisme de la “imposició del nom”, però amb un significat diferent. En el relat de Mateu és Josep qui ha de “posar el nom” que li ha estat indicat en el somni (Mateu 1,21).

Si en Lluc es vol ressaltar la idea de “Jesús fill de l’Home i fill de Déu”, en Mateu es vol ressaltar sobretot la idea de “Jesús descendent d’Abraham, i hereu de les promeses a ell fetes”. Per això, en el relat de Mateu, s’hi destaca el “protagonisme” de Josep.

 

11. Potser us preguntareu: ¿així, doncs, qui va posar realment el nom: Josep o Maria?

Aquesta pregunta no té resposta des dels Evangelis. Recordem: els Evangelis no són ni volen ser “biografies”. Si la curiositat ens pica i volem trobar alguna resposta, haurem d’intentar conèixer els costums i normes d’aquell temps, a Palestina. Els evangelis no són “biografies”, si bé són “documents d’aquella època”, i juntament amb altres documents, relats, monuments, excavacions,... ens poden ajudar a conèixer algunes coses d’aquell temps i arribar a algunes conclusions sempre provisionals. Provisionals, perquè, en Història antiga, qualsevol nova troballa pot canviar-ho tot.

 

12. “Jesús”, forma grega del nom hebreu “Josuà o Josué”, significa “Déu salva”.

Tot i que “Jesús” era un nom molt freqüent, la insistència dels Evangelis en el nom, vol dir que aprofiten el fet objectiu del nom de Jesús per posar de manifest la seva missió.

Segurament també volen fer-nos pensar en Josué. Josué va ser qui realment va portar a terme l’obra iniciada per Moisès. Moisès no va poder fer entrar el seu poble a la Terra Promesa (Nombres 20,12); ho va fer Josué (Josué 3,1ss). No obstant, vistos els resultats, els Evangelis ens venen a dir que el Poble Elegit no havia entrat de debò a la Terra Promesa (Terra de Llibertat) ja que continuava esclau dels seus propis jerarques. Per això, sobretot l’Evangeli de Mateu, ens presenta Jesús com un nou Moisès; o millor, com l’autèntic i definitiu “Josué”, que guiarà el seu Poble cap a l’autèntica Llibertat.

 

C. MISSATGE.

13. Maria personifica la Humanitat, com Jesús personifica la Nova Humanitat o Humanitat adulta.

Com a “fills de la Humanitat”, nosaltres som hereus també de l’Esperit de Déu que la fecunda.

Com a “membres de la Humanitat” som invitats a col·laborar en la gestació de l’Home Nou, que va esdevenint “Déu engendrat”, expressió humana de la VIDA mateixa del Pare.

 

D: RESPOSTA.

14. Davant el missatge de la festa d’avui, i de tot el Nadal, segurament la reacció més espontània sigui dir: “Massa gran perquè sigui veritat”! O, com diu el Rabadà de la cançó: “No serà tant!”.
Però, aquest és precisament el missatge rebut. Per acollir-lo com cal, ens serveix l’exemple de Maria, que conservava aquests records en el seu cor i els meditava.

Per tres vegades el Relat d’infància de Lluc ens diu això de Maria (Lluc 1,29; 2,19; 2,51).

 

15. La societat actual ens empeny cap una vida accelerada. Però, “quan es va a cent per hora no es veuen les flors de camí”.

Maria, quan rep l’anunci de ser mare, se’n va ràpidament a ajudar Elisabet que estava de sis mesos (Lluc 1,39). Però quan ja és mare, Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava. No és una actitud passiva; tot el contrari: allò que té entre mans és tan important que demana d’ella estar atenta a qualsevol detall.

 

16. En serem conscients o no, però estem parint una Nova Humanitat. Podem deixar-nos portar per la inèrcia accelerada del món actual o podem “fer silenci dins nostre per escoltar els impulsos de l’Esperit”. Estem al volant del nostre cotxe i ens toca decidir. El resultat serà una Humanitat més adulta o més alienada.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. En la pietat popular sovint es contraposa la dolcesa de Maria a la justícia de Déu. Què en penseu?

 

2. Maria és representada amb una gran varietat d’imatges: Mare asseguda amb el Nen, Mare dreta amb el Nen, dreta sense el Nen, la Puríssima, la Dolorosa,... ¿Totes les imatges són igualment coherents amb el missatge de l’evangeli? Si no, quines ho són més segons vosaltres?

 

3. La festa d’avui coincideix amb l’inici d’un Nou Any. Com interpreteu les paraules de la 2ª Lectura: “Quan el temps arribà a la seva plenitud”?

 

= = = = = = = = = =

 

(2). Sobre l’Any Nou i el text llegit.

 

B. LLENGUATGE.

 

1. Any Nou.

A part de la festa de la mare de déu, avui es celebra l’entrada a l’Any Nou. Sobre aquest punt és especialment il·luminadora la 2ª lectura. És curta però densa. Cal llegir-la a poc a poc.

La idea de la plenitud del temps és important en la Bíblia. Abans d’arribar a la plenitud, hi ha el camí que va des de “nascuts sota la Llei” fins a “esdevenir fills” (Gàlates 4,4s).

També els cristians, tot i estar cridats a ser fills, normalment comencem “sota la Llei”, encara que no sigui la “Llei de Moisès” sinó del mateix Evangeli entès d’una manera legalista.

“Després de Crist”, la Llei ja no està en el missatge, però pot trobar-se incrustada al cor fins que no ens obrim a l’Esperit que ens fa fills. Com ens diu St. Pau :” Mentre l'hereu d'una casa és menor d'edat, no es diferencia gens d'un esclau, per bé que és amo de tot” (Gàlates 4,1s).

 

2. L’evangeli insisteix en donar relleu a la “menjadora”. És allò que identifica Jesús. Jesús és aliment, i per això el lloc per trobar-lo és a la menjadora.

Es fa notar que els pastors troben Jesús amb Maria i Josep. Són ells qui ens l’ofereixen en una menjadora, posant així de manifest la seva realitat més profunda: viure la vida donant-la. L’aliment és el signe més clàssic d’una vida-que-es-dóna.

 

3. “Maria amb Josep i el nen a la menjadora” és com una diapositiva estàtica que els pastors poden contemplar. Sorprèn que en aquesta escena siguin precisament els pastors els únics que es mouen, parlen i provoquen admiració. Això és sorprenent perquè, segons els entesos, els pastors, com a classe, eren considerats gentussa vulgar, lladregota i mentidera. Però van ser els únics (en el relat de Lluc) que van rebre el missatge perquè estaven vetllant de nit (Lluc 2,8).

Amb ells ha començat la gran “inversió” (capgirament). “Dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils”, com havia celebrat Maria en el Magníficat (Lluc 1,51)

 

4. Quan hagueren de circumcidar-lo...

A través del ritual de la Circumcisió, els nois entraven a formar part del seu Poble. Jesús és jueu. Per més que els Evangelis ens presentin Jesús com a “l’home-mostra”, també insisteixen en que és una persona concreta, fill d’uns pares concrets, membre d’un Poble concret.

Els Evangelis no són relats teòrics sobre l’ésser humà. En realitat, no existeixen “éssers humans” com a classe, sinó persones concretes de carn i ossos, amb nom propi, i també amb vincles concrets amb una col·lectivitat concreta. Cada ésser humà és únic i sagrat en si mateix, però no és un solitari. És fill de la Mare-Terra, que l’ha engendrat a través de la vida d’un Poble concret en una Família determinada.

 

C. MISSATGE.

 

Vivim en el temps. Millor: som “temporals”.

El temps és una idea que ens hem creat els humans per poder mesurar els canvis.
Els canvis poden ser només quantitatius, però també poden passar a ser qualitatius. Un ansat d’aigua posat al foc va canviant de temperatura quantitativament fins als 100 graus. A partir d’aquí l’aigua fa un canvi qualitatiu: es torna vapor, i ja respon a unes altres lleis.

Tots nosaltres comencem petits i anem creixent, fins que deixem de ser petits. Ser adults ja és tota una altra cosa.

 

D: RESPOSTA.

Naixem i creixem seguint les lleis de la biologia (i de la sociologia). Però per ser realment adults ens cal la decisió lliure i conscient (i valenta) d’acceptar el do de Déu: la filiació.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. Per la Circumcisió, els nens s’incorporaven al seu Poble. ¿Com veieu això de ser “Poble” en una societat globalitzada? ¿Podem considerar justa la Societat actual on només són reconeguts com a “poble” els Estats (que, quasi tots, són conseqüència d’una guerra)?

 

2. ¿Feu servir a vagades l’expressió “la gent” per referir-vos a persones concretes?

 

3. Solem dir: “Any nou, vida nova”. Però sembla que, de fet, la vida es torna vella. ¿Quines “novetats” descobriu en la vostra vellesa o en la vellesa dels qui us envolten?

 

 

Festa de la Sagrada família. Any B.

 

==============================

VOCABULARI.  (> Índex general).

Anys, 84.      Moisès.       Natzaret.      Senyera.

 

==============================

 

1ª LECTURA.  (Gènesi 15,1-6.21,1-3).

En aquells dies,

el Senyor va fer sentir la seva paraula a Abraham en una visió

i li digué:

«No tinguis por, Abraham: jo sóc el teu protector.

La teva recompensa serà molt gran.»

 

Abraham li respongué:

«Senyor, Déu meu, què em donareu?

Jo me’n vaig sense fills,

i l’hereu de casa haurà de ser Elièzer de Damasc.»

Abraham afegí:

«No m’heu donat descendència

i el meu hereu haurà de ser un dels meus servidors.»

 

Llavors el Senyor li va fer sentir la seva paraula i li digué:

«No serà pas aquest, el teu hereu:

serà el fill que naixerà de tu.»

Després el Senyor el va fer sortir a fora i li va dir:

«Mira el cel

i posa’t a comptar les estrelles,

a veure si les pots comptar;

doncs, així serà la teva descendència.»

Abraham cregué en el Senyor

i el Senyor ho tingué en compte

per donar-li una justa recompensa.

El Senyor visità Sara tal com havia dit,

i va complir en ella allò que havia promès.

Sara va concebre

i va donar un fill a Abraham a les seves velleses,

just al temps que Déu li havia predit.

Abraham va posar el nom d’Isahac al fill que li havia nascut,

que Sara li havia infantat.

 

2ª LECTURA (Hebreus 11,8.11-12.17-19).

Germans,

gràcies a la fe,

Abraham, quan Déu el cridà,

obeí a la invitació d’anar-se’n

a la terra que havia de posseir en herència.

Sortí del seu país sense saber on aniria.

Gràcies a la fe,

igual que Sara, que era estèril,

Abraham obtingué la capacitat de fundar un llinatge,

tot i la seva edat avançada;

i és que va creure en la fidelitat de Déu que li ho havia promès.

Per això d’un sol home, ja caduc,

en nasqué una descendència tan nombrosa

com les estrelles del cel

i com els grans de sorra de les platges de la mar.

Gràcies a la fe, Abraham, posat a prova,

oferí el seu fill Isahac.

I era el seu fill únic que oferia,

el que havia rebut les promeses.

Déu havia dit d’ell:

Per Isahac tindràs la descendència que portarà el teu nom.

Però Abraham confiava que Déu seria prou poderós

per ressuscitar un mort.

Per això recobrà el seu fill,

com una prefiguració d’aquesta veritat.

 

 

EVANGELI. (Lluc 2,22-40).

Passats els dies que manava la Llei de Moisès

referent a la purificació,

els pares de Jesús el portaren a Jerusalem

per presentar-lo al Senyor,

complint el que prescriu la Llei,

que tot noi fill primer sigui consagrat al Senyor.

També havien d’oferir en sacrifici

«un parell de tórtores o dos colomins»,

com diu la Llei del Senyor.

Hi havia llavors a Jerusalem

un home que es deia Simeó.

Era un home just i pietós,

que esperava l’hora en què Israel seria consolat,

i tenia en ell l’Esperit Sant.

En una revelació,

l’Esperit Sant li havia promès

que no moriria sense haver vist el Messies del Senyor.

 

Anà, doncs, al temple, guiat per l’Esperit Sant,

i quan els pares entraven amb el nen Jesús,

per complir en ell el que era costum segons la Llei,

Simeó el prengué en braços

i beneí Déu dient:

«Ara, Senyor,

deixeu que el vostre servent se’n vagi en pau,

com li havíeu promès.

Els meus ulls han vist el Salvador

que preparàveu per presentar-lo a tots els pobles;

llum que es reveli a les nacions,

glòria d’Israel, el vostre poble.»

 

El seu pare i la seva mare estaven meravellats

d’això que es deia d’ell.

Simeó va beneir-los

i digué a Maria, la seva mare:

«Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel

i molts d’altres s’alcin;

serà una senyera combatuda,

i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima;

així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts.»

Hi havia també una profetessa,

Anna, filla de Fanuel, de la tribu d’Aser.

Era d’edat molt avançada:

havia viscut set anys amb el seu marit,

però havia quedat vídua fins aleshores,

als vuitanta-quatre anys.

Mai no es movia del temple,

dedicada nit i dia al culte de Déu

amb dejunis i oracions.

Ella, doncs, que es trobava allà a la mateixa hora,

donava gràcies a Déu

i parlava del nen a tots els qui esperaven

el temps en què Jerusalem seria redimida.

 

I quan hagueren complert tot el que ordenava la Llei del Senyor,

se’n tornaren a Galilea, al seu poble de Natzaret.

El noi creixia i es feia fort, era entenimentat

i Déu li havia donat el seu favor.

 

LLENGUATGE.

1. Nadal és festa grossa. La litúrgia li dedica tota una setmana. Els primers dies d’aquesta octava de Nadal estan especialment dedicats a persones “relacionades” amb el Naixement de Jesús.

 

- El dia 26 està dedicat a St. Esteve, perquè va ser el primer màrtir. Els màrtirs s’associen a la vida de Jesús. Per això, en l’església, el dia del martiri també és anomenat “dies natalis”: dia del naixement.

 

- El dia 27 està dedicat a St. Joan Evangelista, perquè el seu (suposat) Evangeli és el que expressa amb més profunditat el significat de “l’Encarnació del Verb”, és dir: el significat de la “Vida de Jesús”.

 

- El dia 28 està dedicat als Sants Innocents. Segons el relat de Mateu, Herodes, que aquí encarna el “Poder Anti­-Home”, mata per mantenir-se al seu tron.

 

- El diumenge dintre l’octava de Nadal està dedicat a la Sagrada Família. Aquest any (2020) se sobreposa a la festa de St. Joan Evangelista.

= = = = = = = = = = =

 

La festa de la Sagrada Família és moderna: la va instituir el papa Lleó XIII, fa un centenar d’anys, per contrarestar la “crisi de la família” que començava a perfilar-se.

 

Sobre el TEXT de l’evangeli.

2. L’evangeli d’avui, pròpiament, no ens parla de “la família”. El missatge del relat que hem llegit va per un altre cantó, i ens afecta molt més directament.

Prenent com a punt de partida les “normes religioses”, representades pel “Temple de Jerusalem”, el relat ens vol preparar per al missatge central de la predicació de Jesús, que es podria expressar així: En la nostra relació amb Déu, no arribem a ser “adults” fins que no anem més enllà d’una religió de “Déu com a Senyor” per trobar-nos amb “Déu com a Pare”, i amb els altres com a germans.

 

3. Tot i que els pares de Jesús el porten al Temple per complir el que manava la Llei de Moisès o Llei del Senyor, de fet no és això el que ens explica el relat, sinó que hi apareixen dos personatges que, moguts per l’Esperit Sant, “amablement segresten el grup” −el nen i els pares− per parlar-los de qui és realment aquell “nen” i de quina serà la seva Missió. Es tracta de dos personatges “ancians”, que ja han viscut la seva vida (vida d’esperança) i deixen clar que “ara ja poden morir en pau perquè els seus ulls han vist el Salvador de tots els pobles” (no només d’Israel).

 

4. Un d’ells, Simeó (el nom significa: “el que sap acollir”), diu a Maria unes paraules sorprenents: Aquest noi serà motiu que molts caiguin a Israel i molts d’altres s’alcin; serà una senyera combatuda, i a tu mateixa una espasa et traspassarà l’ànima; així es revelaran els sentiments amagats als cors de molts.

Per entendre el significat d’aquestes paraules cal anar al final de la vida de Jesús. Al Calvari, Jesús a la creu és hissat com una senyera combatuda. Posat entre dos criminals: un l’increpa, mentre l’altre l’accepta com a salvador. Al peu de la creu, els representants del temple l’increpen, mentre el centurió l’accepta com a l’Home Just (Lluc 23, 35ss). En ple migdia s’hi fa de nit per donar inici a una nova etapa que ja no estarà presidida pel Temple (“la cortina del temple es va partir pel mig”). Queda a la creu l’Home, que serà des d’ara l’únic criteri per avaluar els sentiments amagats al cor.

 

5. Si Maria anunciava el futur de Jesús posant-lo en una menjadora, ara, al Temple, en braços de dos ancians, s’anuncia “l’Innocent condemnat” com a “senyera”, combatuda però decisiva i definitiva.

 

Sobre la FESTA de la Sagrada Família.

6. Encara que el text llegit no té per finalitat parlar-nos de la "família”, els Relats d’infància ens presenten Jesús com a “fill d’una família”. I això és molt significatiu.

Jesús “el salvador” no és un extraterrestre ni un semidéu o un ésser sobrenatural o celestial... que ve des de fora a “salvar-nos”. Jesús és cent per cent home; és un dels nostres; carn de la nostra carn; història de la nostra història.

 

7. Una vegada un bon amic em deia: per què els capellans ens parleu tant de “salvació”? De què hem de ser “salvats”? És que naixem “perduts”? Per què, segons dieu, estaríem “perduts”?

El meu amic es queixava amb raó perquè ni naixem “perduts” ni “estem perduts”.

Només podem parlar de “salvació” després de descobrir la classe de Vida a què estem cridats.

 

8. Un caminant, només sap el camí que li falta després de conèixer el terme a on va. També, és la seva capacitat d’esdevenir papallona allò que permet parlar de “salvació” de l’eruga. Els simples cucs no necessiten “salvació”.

Semblantment podríem dir que les cordes d’una guitarra són “salvades” quan les mans d’un artista les converteix en font de música.

 

9. És la nostra capacitat humana de ser estimats i d’estimar allò que “salva” el cor humà quan és dòcil a les mans de Déu. Sense aquesta capacitat no passaríem de ser, com diu David Jou en el seu Cant espiritual, “una estranya opacitat”.

L’Home no és un ésser perdut que necessita ser salvat des de fora. Jesús, nascut de dona com cada un de nosaltres, i, com cada un de nosaltres, nascut infant, sotmès a la “llei”, es converteix en “salvador” perquè amb ell descobrim que som estimats de Déu, cridats a ser fills seus participant de la seva mateixa Vida. En ell ens descobrim “Família de Déu”.

 

MISSATGE.

Missatge del relat evangèlic.

10. Naixem i comencem “sota la llei”, tant se val que sigui un edicte del Cèsar o la Llei de Moisès o les lleis de la Religió, o les lleis de la no-Religió o les lleis de l’Ateisme. Naixem sota la Llei, però estem cridats a la Llibertat (“salvació”), encara que això provoqui fortes tensions (senyera combatuda), perquè no sempre estimem la Llibertat. “Una espasa et traspassarà l’ànima”.

 

Missatge de la Festa.

11. Som família de Déu i germans de tots els homes.

 

RESPOSTA.

12. En primer lloc convé no utilitzar els Relats d’infància per defensar un determinat model sociològic de família o de societat. Els evangelis no fan “sociologia” sinó “bona notícia” o, si es vol dir així, fan “humanitat adulta”.

13. Posada dintre la celebració del Nadal, la festa de la Sagrada Família és una invitació a sentir-nos família de tots els humans i de tots els vivents, i a treballar perquè les relacions de domini-subjecció vagin essent substituïdes per relacions “familiars”. I cal començar pel nostre mateix entorn: família, poble, comunitat cristiana,...

Això, que és tan bonic i tan fàcil de dir, no és tan fàcil de practicar. El vell Simeó ens ho adverteix d’antuvi: “sentir-se família” vol dir aixecar l’ésser humà com a senyera de referència; i per a això cal  anar més enllà dels manaments religiosos o pseudoreligiosos propis i aliens. “No és l’home pel dissabte sinó el dissabte per  l’home” (Marc 2, 27).

 

14. En la nostra societat pretesament laica, està ressorgint amb força una antiga “religió” amb les seves “festes” i els seus “escrits sagrats”; amb els seus “sacerdots” i amb els seus “dogmes” i “manaments”. La seva capacitat de domini i d’alienació és extrema. El seu “déu” s’amaga darrera múltiples i embellides màscares. Té mil noms. La seva acció s’oposa directament a que la Humanitat esdevingui “família”, ja que no genera germans sinó consumidors.

Hem estat transformats en consumidors! M’uneixo als qui se’n desapunten!

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Convertits en consumidors, tot es converteix per a nosaltres en un “consum”; fins a tot la religió. Descobriu “pràctiques religioses” actuals que més aviat serien simplement “religió de consum”.

 

2. Actualment hi ha força debat sobre els “models de família”. Feu diàleg sobre les idees que teniu en relació a aquest punt, i en què les fonamenteu.

 

4rt. diumenge d’Advent. Any B.

 

→ VOCABULARI.  (> Índex general).

Àngel.  David.  Elisabet.  Esperit.  Estèril.   Fill de Déu.   Fill de l’home.  Jesús. Josep.  Gabriel.  Maria.  Natzaret.

 

→ Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Angel.    Galilea.     

 

→ Veure també RELECTURES. 4rt. diumenge d’Advent. B.

 

 

1ª LECTURA.  (2Samuel 7,1-5.8b-11.16).

Quan el rei David s’hagué traslladat al seu palau,

després que el Senyor l’hagué deixat en pau

de tots els enemics que tenia al voltant,

digué al profeta Natan:

«Mira, jo visc en un palau de cedre,

mentre l’arca de Déu està en un envelat.»

Natan digué al rei:

«Vés, fes tot el que es proposi el teu cor;

tens amb tu el Senyor.»

Però aquella nit Natan rebé aquesta paraula del Senyor:

«Vés, digues a David, el meu servent:

Això diu el Senyor:

Tu m’has de fer un casal per a residir-hi?

Jo t’he pres del clos del ramat,

de guardar les ovelles i les cabres,

per fer-te cap del meu poble Israel.

He estat amb tu en totes les campanyes que has emprès,

he derrotat els teus enemics

i t’he donat una anomenada

com la dels més famosos de la terra.

»He destinat un lloc per al meu poble Israel,

l’hi he plantat perquè hi visqui sense por,

i no l’oprimiran més els perversos com ho havien fet abans,

durant el temps en què vaig enviar jutges

per governar Israel, el meu poble.

 

A tu, et deixaré en pau de tots els teus enemics.

I ara el Senyor t’anuncia que et farà un casal.

Quan t’arribarà l’hora de reposar amb els teus pares

et donaré per successor un descendent,

sortit de les teves entranyes,

i consolidaré el seu regne.

Jo li seré pare, i ell serà per a mi un fill.
»El teu casal, la teva dinastia, es perpetuarà davant meu,

el teu tron es mantindrà per sempre.»

 

2ª LECTURA (Romans 16,25-27).

Germans:

Glòria a aquell

qui té el poder de confirmar-vos en la bona nova que us anuncio,

en allò que proclamem de Jesucrist,

que és la revelació del pla de Déu,

amagat en el silenci dels segles,

però que ara ha sortit a la llum,

per la decisió del Déu etern,

d’acord amb els escrits profètics,

i ha estat posat a l’abast de tots els pobles

perquè siguin obedients a la fe.

Déu és l’únic ple de saviesa.

Glòria a ell eternament per Jesucrist.

Amén.

 

EVANGELI. (Lluc 1,26-38).

En aquell temps,

Déu envià l’àngel Gabriel a un poble de la Galilea anomenat Natzaret,

per dur un missatge a una noia,

promesa amb un descendent de David, que es deia Josep,

i el nom de la noia era Maria.

L’àngel entrà a casa d’ella i li digué:

«Déu te guard, plena de gràcia, el Senyor és amb tu.»

Ella es torbà en sentir aquestes paraules,

i pensava per què la saludava així.

Però l’àngel li digué:

«No tinguis por, Maria;

Déu t’ha concedit el seu favor.

Tindràs un fill i li posaràs el nom de Jesús.

Serà gran i l’anomenaran Fill-de-l’Altíssim.

El Senyor Déu li donarà el tron de David, el seu pare,

serà rei del poble d’Israel per sempre,

i el seu regnat no tindrà fi.»

 

Maria preguntà a l’àngel:

«Com pot ser, això, si jo no tinc marit?»

L’àngel li respongué:

«L’Esperit Sant vindrà sobre teu,

i el poder de l’Altíssim et cobrirà amb la seva ombra;

per això el fruit sant que naixerà l’anomenaran Fill de Déu.

 

També la teva parenta, Elisabet,

ha concebut un fill a la seva edat;

ella que era tinguda per estèril ja es troba al sisè mes,

perquè a Déu res no li és impossible.»

Maria va respondre:

«Sóc l’esclava del Senyor:

que es compleixin en mi les teves paraules.»
I l’àngel es va retirar.

 

Nota.

Aquest evangeli és el mateix que per la festa de la Puríssima. Per això reprodueixo aquí el comentari sobre el TEXT posat allà.

B. LLENGUATGE.  

1. Sobre el text de l’evangeli.

1. L’evangeli d’avui està escrit seguint el model dels “relats d’aparició”, freqüents en el llenguatge bíblic. Aquí la “aparició” està protagonitzada per l’àngel “Gabriel”. El nom de l’àngel ja ens indica que l’objectiu de l’aparició serà fer conèixer els “projectes de Déu sobre la Humanitat”. Recordem que, en la Bíblia, el nom fa la cosa. Encara que els estudiosos no estan del tot d’acord en el significat exacte de “Gabriel”, la seva aparició sempre serveix per fer conèixer a unes persones elegides la col·laboració que s’espera d’elles en la realització del Projecte-Home, de Déu.

 

2. En aquesta ocasió, l’aparició de Gabriel serveix també per posar en estreta relació dos relats semblants però ben diferenciats: L’aparició a Zacaries, per al naixement de Joan Baptista (Lluc 1,8ss), i l’aparició a Maria, per al naixement de Jesús (Lluc 1,26ss).

Es tracta de dos infantaments paral·lels però no del tot, perquè el segon comença “al sisè mes” del primer. Aquest “detall” és important en la diferenciació dels dos. L’expressió “sisè més” porta a la memòria el Relat de la Creació en el qual, al “sisè dia” és creat l’Home a imatge i semblança de Déu” (Gènesi 1, 27). Amb aquest “detall” l’Evangeli de Lluc ens suggereix que, abans de Jesús, encara no existia realment l’Home-imatge-de-Déu, sinó només el pre-Home o “precursor”.

A Zacaries se li anuncia el naixement del “precursor” més immediat.

Al “sisè mes” d’aquesta gestació, s’anuncia el naixement de l’Home, ja plenament imatge de Déu, i, per tant, fill de Déu.

 

3. Però hi ha altres diferències entre els dos infantaments. Suggereixo llegir els dos relats en paral·lel per descobrir-hi aquests “contrastos” directament. (Lluc 1,5ss i Lluc 1,26ss).

 

4. En el relat que avui hem llegit, Maria té un “problema”: ella està casada amb un jove important, descendent del rei David, que pot donar-li un fill que seria “fill de Josep”, o, fins i tot, “fill de David”, ja que els fills continuaven el rang del pare. Però l’àngel li parla d’un fill que serà “fill de l’Altíssim”. És clar: Maria no coneix “cap home” que pugui fer-la mare d’un fill així. Com pot fer-ho, doncs?

 

5. La resposta de l’àngel és clara i precisa: el “fill” naixerà per obra de l’Esperit Sant. Per tant, per aquest costat, cap problema. I Maria hi dóna la seva conformitat: “Jo sóc l’esclava del Senyor: que es compleixin en mi les teves paraules”.

 

6. La resposta que l’àngel ha donat a Maria és extremadament significativa. Només un altre “home” (en el mític Relat bíblic) havia nascut directament “per obra de l’Esperit de Déu”: Adam. (Notem que “Adam” significa “Home”). Recordem com ho diu el llibre del Gènesi: “El Senyor-Déu va modelar l'home amb pols de la terra. Li va infondre l’alè (esperit) de vida, i l’home es convertí en un ésser viu” (Gènesi 2,7).

 

7. L’Esperit alenat sobre un “ninot de fang” va fer-ne un ésser vivent. El mateix Esperit alenat sobre una noia pletòrica de vida i generosa, fa del seu fill un fill de l’Altíssim .

Maria representa la Humanitat jove, plena de capacitat per esdevenir mare, i ja capaç de rebre en plenitud l’Esperit de Déu”. Per això el seu fill serà fill de l’Altíssim, coronament de l’obra de Déu. En Maria i en el fill que d’ella naixerà, el Projecte inicial de Déu (crear l’Home a imatge i semblança seva) comença a fer-se visiblement real.

 

8. Tota la “Història anterior” ara és entesa com a preparació; tota la “història següent” serà entesa com a continuació. Jesús esdevé, en el llenguatge bíblic, centre de la Història i “primogènit” de la “Humanitat adulta” (Lluc 2,6).

 

9. Aquesta “connexió directa amb Déu” no empetiteix pas la “humanitat” de Jesús. Jesús és cent per cent home (Fill de l’Home) i cent per cent Déu (Fill de Déu).

 

10. En aquest relat, com tantes altres vegades, es fa servir un llenguatge tret de la natura per a comunicar un missatge sobrenatural; o millor: un missatge que porta la natura més enllà d’ella mateixa.

Dissortadament molta gent es queda en el “llenguatge natural”, convertint en virtut (la virginitat) allò que és llenguatge. Passa com quan amb el dit s’assenyalen les estrelles, i algú es queda mirant el dit.

 

11. El relat fa servir la virginitat biològica com a llenguatge per expressar la plenitud de Jesús. Però massa sovint ens hem quedat només en la virginitat purament biològica, això sí: convertida en “virtut”. El resultat és una interpretació sospitosa. Considerar “virtut” la virginitat biològica comporta, d’alguna manera, considerar la sexualitat com una cosa “menys pura”. Això contradiu els Evangelis segons els quals no hi ha coses impures. Només el cor humà pot generar impuresa quan té intencions injustes (Mateu 15,11).

 

12. Cal reconèixer que, a pesar del missatge evangèlic, ha entrat sovint en el sentiment religiós de molts cristians un cert dualisme, sempre condemnat com a doctrina però mai superat com a mentalitat.

13. Dualisme és veure l’Home com el resultat de dos components contraris: un cos material, corruptible, dolent; i una ànima espiritual, incorruptible, bona. En aquest supòsit, la virtut consistiria en alliberar l’ànima espiritual de les tendències pecaminoses del cos.

 

14. El Dualisme, com a filosofia, és un intent d’explicar l’existència del Mal en el món. Però és un camí equivocat i perillós:

 

- Equivocat, perquè deforma la realitat de l’ésser humà. No som el resultat de dos components contraris, com dues meitats enfrontades. Som cent per cent corporals, però amb un cos capaç de rebre la força de l’Esperit i així esdevenir, també, cent per cent espirituals. “Cos” i “Esperit” no s’oposen, com no s’oposen l’aire (material) i la música que poden generar les seves vibracions. La música és espiritual.

 

- Perillós: perquè, si entenem el cos com la causa del Mal, no reeixirem mai a vèncer el Mal, perquè som corporals.
El Mal només és conseqüència de la nostra resposta egoista a la presència dels altres. En canvi, el cos és bo en si mateix, com tot allò creat (Gènesi 1,31).

 

15. En si mateixes, ni la sexualitat és dolenta ni la virginitat és bona. Tant l’una com l’altra seran bones quan expressin una actitud generosa; i seran dolentes quan expressin una actitud injusta: relacions de domini, de superioritat, d’indiferència, de menyspreu, d’utilització de l’altre,...

 

16. També cal dir que la “virginitat” de Maria no disminueix la figura de Josep. En la mentalitat de l’època, el “baró” representava la força fecundant. En el relat evangèlic no s’ignora ni es nega aquesta força fecundant; però s’afirma que el “Projecte de Déu sobre l’Home” és tan gran que va més enllà de la capacitat natural dels humans, com es pot comprovar en la “parenta Elizabet” que ja està al sisè mes, ella que era tinguda per estèril.

 

C. MISSATGE.

17. Quan els Evangelis ens parlen de Maria no fan “biologia” sinó “bona notícia”. L’anunci de l’àngel a Maria és per a tota la Humanitat. Amb el llenguatge de la virginitat de Maria se’ns diuen dues coses importants:

-la seva disponibilitat a col·laborar en la gestació de la Nova Humanitat,

-l’acolliment de la força de l’Esperit per aconseguir-ho.

 

18. Gestar una Nova Humanitat és el desig més profund d’una infinitat  de persones. Però, per experiència sabem que nosaltres sols no ens en sortirem. Ho demostra la història dels diferents Humanismes salvadors que han existit, els quals han acabat produint més injustícies de les que pretenien corregir. La mateixa història humana de l’Església està plena de contradiccions. Però no estem sols, sinó que comptem amb el designi d’Aquell per al qual res no és impossible (Lluc 1,37).

 

D: RESPOSTA.

19. Encara que, com Maria, tots podem dir: Jo no conec l’home que pugui engendrar una Nova Humanitat justa, solidària i feliç, també  podem dir: Que es compleixin en mi les teves paraules. No és una resposta de passivitat. Ben al contrari: Maria se’n va de pressa a ajudar Elisabet en la gestació del Precursor (Lluc 1,39).
 
En el llenguatge bíblic “paraula” significa força, energia, alè, esperit creatiu. “Al principi existia la Paraula...” (Joan 1,1). “Que es compleixin en mi les teves paraules” significa prestar-se a ser col·laboradors de Déu en el seu “Projecte Home”

 

20. Per això, “celebrar el Nadal” sense prendre la nostra responsabilitat en la gestació de la Nova Humanitat, seria fer trampa. I així com Maria i Josep van exercir el protagonisme que els corresponia en el naixement de Jesús (Mateu 1,20), també nosaltres, membres de la Humanitat, hem de prendre el protagonisme que ens correspon en el naixement de l’Home Nou.

 

21. Igualment, venerar la virginitat de Maria i pretendre fer néixer la Nova Humanitat confiant en el Poder (polític, religiós, econòmic, social,...) seria no haver entès res de res de la pròpia Història i del Missatge evangèlic.

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

 

1. A la vostra comunitat, heu pensat o programat alguna cosa per ajudar qui ho vulgui a viure el Nadal amb un mínim de coherència?

 

2. Quines mostres de “inhumanitat” descobriu en la societat i en l’església d’avui?

 

3. A part de l’acció de cadascú, com a grup o comunitat heu pensat alguna cosa per ajudar a fer un món més “humà”?