Diumenge 6è. de Pasqua. B.

1ª LECTURA.  (Fets dels Apòstols 10:25-26.34-35.44.48).

Així que Pere entrà,

Corneli sortí a rebre’l i es prosternà als seus peus.

Pere el féu aixecar dient-li:

«Posa’t dret, que jo sóc home igual que tu.»

Llavors Pere prengué la paraula i digué:

«Ara veig de veritat que Déu no fa diferències

a favor d’uns o altres;

Déu acull tothom qui creu en ell i fa el bé,

de qualsevol nacionalitat que sigui.»

Mentre Pere deia això,

l’Esperit Sant vingué sobre tots els qui escoltaven la seva predicació.

Els jueus creients que havien vingut amb Pere

s’estranyaren molt en veure

que el do de l’Esperit Sant era vessat

fins i tot sobre els qui no eren jueus.

De fet, els sentien parlar en llenguatges misteriosos

i proclamar les grandeses de Déu.

Llavors Pere digué:

«Qui pot excloure de l’aigua del baptisme

aquests que han rebut l’Esperit Sant igual que nosaltres?»

Tot seguit manà que els bategessin en el nom de Jesucrist.

Després li pregaren que es quedés amb ells uns quants dies.  

2ª LECTURA (1ª Joan 4:7-10).

Estimats meus,

hem d’estimar-nos els uns als altres,

perquè l’amor ve de Déu.

Tothom qui estima és fill de Déu;

ha nascut d’ell i el coneix.

Els qui no estimen no coneixen Déu,

perquè Déu és amor.

Hem vist clarament l’amor que Déu ens té

quan ell ha enviat al món el seu Fill únic,

perquè visquem gràcies a ell.

L’amor és això:

no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu;

ell ha estat el primer d’estimar-nos,

tant, que ha enviat el seu Fill

com a víctima propiciatòria pels nostres pecats. 

EVANGELI. (Joan 15:9-17).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Jo us estimo tal com el Pare m’estima.

Manteniu-vos en l’amor que us tinc.

Si observeu els meus manaments,

us mantindreu en l’amor que us tinc,

com jo també observo els manaments del meu Pare

i em mantinc en l’amor que em té.

Us he dit tot això perquè tingueu l’alegria que jo tinc,

una alegria ben plena.

El meu manament és que us estimeu els uns als altres

tal com jo us he estimat.

Ningú no té un amor més gran

que el qui dóna la vida pels seus amics.

Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano.

Ja no us dic servents,

perquè el servent no sap què fa el seu amo.

A vosaltres us he dit amics,

perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare.

No sou vosaltres, els qui m’heu escollit.

Sóc jo qui us he escollit

per confiar-vos la missió d’anar pertot arreu

i donar fruit, un fruit que durarà per sempre.

I el Pare us concedirà tot allò que demanareu en nom meu.

Això us mano: que us estimeu els uns als altres.»

B. LLENGUATGE.

1. Vivim convivint. Però la convivència pot quedar-se en una relació de superioritat-dependència, o podem fer el pas vers una relació d’igualtat-amistat.

Tots, com a vivents, hem començat en una relació de superioritat-dependència. És la forma “inicial” de conviure. Des dels inicis apareix la “lluita per la vida”.

Jesús accepta, només com a punt de partida, l’actitud de dependència dels seus deixebles en relació a ell mateix. “Vosaltres em dieu "Mestre" i "Senyor", i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc” (Joan 13,13). Però la seva “lliçó” consisteix en ensenyar-nos a passar des d’aquesta relació inicial de dependència a una relació d’igualtat-amistat: “Ja no us dic servents... A vosaltres us he dit amics” (Joan 15,15).

Els humans som invitats a “entrar en la convivència de Déu” on queden excloses les relacions de superioritat-dependència. Podríem no haver-hi estat invitats, però hi hem estat. “No sou vosaltres, els qui m’heu escollit. Sóc jo qui us he escollit...” (Joan 15,16). L’acceptació d’aquesta oferta per part nostra té caràcter de resposta. La iniciativa comença en Déu. Per tant, tampoc en aquest punt hi ha d’haver relacions de dependència entre nosaltres. “No us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de "pare" aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu dir "guies", perquè de guia només en teniu un, que és el Crist” (Mateu 23,8s).

2. Les relacions de superioritat-dependència han anat construint el “Regne d’aquest món”. Els “superiors”, per mantenir la seva superioritat, solen utilitzar sobretot dos camins: la força i el secret. El camí més directe i eficaç és la força bruta.
Tots els Estats actuals són el producte, directe o indirecte, d’una guerra, expressió màxima de la força bruta. Però no sempre els superiors disposen de més força que els altres. Per això s’ha creat el secret, que es converteix en una nova eina de domini. El secret genera inseguretat en aquells que no coneixen com “funciona” la convivència programada. El secret pot prendre diferents formes. Actualment, una de les més eficaces, perverses i irracionals és la burocràcia.

3. Jesús ens invita a una altra forma de convivència. La Comunitat de Jesús té com a vincle la dinàmica de l’Amor: “Jo us estimo tal com el Pare m’estima”. L’Amor exclou les eines pròpies del Domini: la força i el secret: “A vosaltres us he dit amics, perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare” (Joan 15,15).

4. L’amistat entre Jesús i els deixebles no és només una relació bilateral. Comporta un canvi radical en la forma de convivència. No es pot ser amic de Jesús i mantenir amb algú relacions de superioritat-dependència i de secret: “Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano”. I allò que ens “mana” són relacions d’amistat: “El meu manament és que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat” (Joan 15,17).

C. MISSATGE.

5. Som invitats a entrar en l’àmbit de l’amor, on ja ha entrat Jesús, un dels nostres. És un àmbit transparent, on no hi ha lloc per als secrets. Aquesta “entrada en l’àmbit de l’Amor” és escenificada en la l’Ascensió, que celebrarem diumenge que ve.

D: RESPOSTA.

6. El procés de jerarquització que ha patit la Comunitat Cristiana, l’ha feta, estructuralment, molt semblant als “regnes d’aquest món”.

Sembla que en l’Església actual hem renunciat a la força bruta, però s’hi manté encara una gran dosi de secret i de burocràcia. Com totes les jerarquies, també l’eclesiàstica funciona de tal manera que el secret hi és indispensable. El “respecte” més elemental a les persones concretes ho demana... Pensem en els nomenaments de bisbes, rectors, o d’altres responsables eclesiàstics.

7. És pràcticament impossible que una societat s’organitzi jeràrquicament sense generar la necessitat de secret.
Però la necessitat de secret posa de manifest que l’organització eclesiàstica continua del tot semblant als regnes d’aquest món.

La nostra resposta podria consistir en fer alguna cosa per corregir aquesta situació. No es tracta de que allò que ara és secret sigui públic, sinó de trobar aquella forma d’organització en què el secret no hi sigui necessari i en quedi exclòs.

8. Per aconseguir això, cal invertir el flux de la vida eclesial. Sovint es dóna per suposat (i acceptat) que la vida de l’Església segueix aquest procés: Jesucrist (al cel) → Papa (Vicari de Crist a la Terra) → Cardenals → Bisbes → Capellans → Poble Cristià. Aquest procés, essencialment jeràrquic, contradiu directament l’obra de Jesús, i és un calc dels regnes d’aquest món. Si l’Església hagués de funcionar així, resultaria inútil, i més aviat faria nosa (com, de fet, ja ho pensen molts). Per funcionar així, ja en tenim prou (i de sobres!) amb els Estats i altres organitzacions jeràrquiques.

9. El lloc de la presència i acció de Déu és l’Home, el qual, en la mesura que acull l’obra de Déu, es fa comunitat o poble (“Poble de Déu”). “On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells” (Mateu 18,20).

És molt possible que l’exercici de la comunió vagi demanant serveis concrets, sense secrets, ni estratègies ni burocràcia. És en la (petita) Comunitat on hi ha l’inici del flux de la vida eclesial.

I no es tracta de “democratitzar” l’Església. La “Democràcia” (de demós = poble, i kratos = poder) és una manera d’originar i legitimar Poder. A l’Església no ha d’haver-hi cap classe de Poder perquè és un àmbit de comunió. La comunió demana i ofereix serveis, però exclou tota forma de dependència i de secret.

10. En una societat religiosa, és possible que la religió estructurada hi tingués una certa “utilitat”: servir de contra-poder. Però no és aquesta la missió de l’Església. En tot cas, en una societat laica i democràtica (encara que només sigui formalment democràtica), una Església jerarquitzada es converteix en una complicació afegida per a Societat i per als fidels. Tal com funciona l’Església estructural en la nostra societat actual, a vegades fa més nosa que servei. Evidentment, no estic parlant de l’Església més real: aquella que es caracteritza, i de manera destacada, pels innombrables serveis de tot tipus que fa a la societat i al món actuals.

11. Cal un canvi, i un canvi important. I no hem d’esperar que aquest canvi es faci “des de dalt”. “A dalt” hi ha uns companys nostres que necessiten el nostre ajut per poder “baixar” i gaudir, també ells, del vertader goig de la germanor, alliberant-se del fals goig de la submissió rebuda.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Per la manera com està organitzada l’Església, sobretot a nivell mundial, hi ha persones que consideren que s’assembla a una màfia. Vosaltres, què en penseu?

2. En alguns llocs van sorgint, al marge de l’organització oficial, grups o petites comunitats que es reuneixen per llegir la Bíblia i compartir. Què en penseu? Ho veieu positiu? Ho veieu negatiu o perillós? Per què?

3. Com valoreu la possibilitat de que el “servei presbiteral” d’una parròquia sigui dissenyat i escollit dintre la pròpia comunitat, i, després, confirmat pel bisbe de la diòcesi en senyal de comunió eclesial?

 
Vocabulari.

Amics.   Feliços.   Manament.   Pare.   Pròxim.

5è. diumenge de Pasqua. B.

1ª LECTURA.  (Fets 9:26-31).

En aquell temps,

Saule arribà a Jerusalem,

i allà intentava incorporar-se als creients,

però ells no creien que s’hagués convertit,

i tots el defugien.

Llavors Bernabé el prengué pel seu compte,

el presentà als apòstols,

i els contà com, pel camí,

el Senyor se li havia aparegut i li havia parlat,

i amb quina valentia havia predicat a Damasc

el nom de Jesús.

Des d’aquell moment convivia amb ells

a Jerusalem amb tota llibertat,

predicava amb valentia el nom del Senyor,

conversant i discutint amb els jueus de llengua grega.

Aquests es proposaren de matar-lo,

però els germans, que ho saberen,

l’acompanyaren a Cesarea i el feren marxar a Tars.

L’Església vivia en pau per tot Judea, Galilea i Samaria.

Així creixia, s’anava edificant,

i vivia constantment a la presència del Senyor,

confortada per l’Esperit Sant. 

2ª LECTURA (1ª de Joan 3:18-24).

Fillets,

que el nostre amor no sigui només de frases i paraules,

sinó de fets i de veritat.

Llavors coneixerem que ens mou la veritat

i la nostra consciència es mantindrà en pau davant de Déu.

Perquè si la nostra consciència ens acusa,

pensem que Déu és més gran que la consciència,

i que ell ho sap tot.

Estimats,

si la consciència no ens acusa,

podem acostar-nos a Déu amb tota confiança,

i obtindrem el que li demanem,

perquè complim el que ens mana

i fem allò que és del seu grat.

El seu manament és que creguem en el seu Fill Jesucrist

i que ens estimem els uns als altres

tal com ens ho té manat.

Si complim els seus manaments,

ell està en nosaltres i nosaltres en ell.

I, per l’Esperit que ens ha donat,

coneixem que ell està en nosaltres.

EVANGELI. (Joan 15:1-8).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Jo sóc el cep veritable, i el meu Pare és el vinyater.

La sarment que no dóna fruit en mi, el Pare la talla,

i la que dóna fruit, l’esporga i la neteja

perquè encara en doni més.

Vosaltres ja sou nets gràcies al missatge que us he anunciat.

Estigueu en mi i jo en vosaltres.

Així com la sarment, si no està en el cep,

no pot donar fruit,

tampoc vosaltres no podeu donar fruit si no esteu en mi.

Jo sóc el cep i vosaltres les sarments.

Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit,

perquè sense mi, no podríeu fer res.

Si algú se separa de mi, és llançat fora,

com ho fan amb les sarments,

i s’asseca.

Les sarments, un cop seques,

les recullen, les tiren al foc i cremen.

Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres,

podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu.

La glòria del meu Pare és

que vosaltres doneu molt de fruit

i sigueu deixebles meus».

B. LLENGUATGE.

1. De certes persones diem que són “uns manetes”: poden arreglar-nos tant un rellotge antic, com una làmpada, una porta, una persiana, un endoll...

Qui és Jesús? No sabem si era un manetes, però, segons l’Evangeli de Joan, ell és “tot allò que els altres necessiten”. Per als qui se senten perduts, ell és el bon pastor (Joan 10,11); per als qui es troben aclaparats per la mort, és resurrecció i vida (Joan 11,25); per a les persones assedegades, és font d’aigua viva (Joan 4,10); per a la multitud famolenca, és pa de vida (Joan 6,35); per als cecs, és llum (Joan 8,12); per als paralítics, és camí (Joan 14,6);...

2. Qui és Jesús? És l’home pels altres. També ho podríem dir al revés: Els “homes pels altres”, en els Evangelis, venen personificats en Jesús. Per això no es pot fer una “biografia individual” de Jesús a partir dels Evangelis. Aquests exclouen que ens quedem en un sol individu concret i singular. Els Evangelis ens parlen de Jesús per parlar-nos dels humans.

Posant aquests complements a l’expressió nuclear “jo sóc” (que és el nom de Déu. Èxode 3,14), l’Evangeli de Joan, amb un llenguatge diferent, repeteix allò que ens diu també l’Evangeli de Mateu: Jesús és Emmanuel (“Déu amb nosaltres”. 1,23).

3. “Jo sóc...  el cep veritable”...

Si som “sarments”, necessitem un cep.

La ciència actual ha descobert que tots els humans, amb tots els vivents de la Terra, formem una única Vida, que ha anat evolucionant prenent formes molt diverses. Tots plegats som com un únic i gran arbre de moltes branques que té el seu inici en una primera i única cèl·lula.

Això que la ciència moderna ha descobert, el missatge cristià ho havia intuït, pel que fa als humans, quan ens diu que “tots som germans”.

Com a vivents, tots experimentem que la vida no comença ni acaba en nosaltres. Som petits branquillons del gran arbre de la Humanitat. Estar units a l’arbre vol dir participar de la seva vida; separar-se’n, significa separar-se de la vida. La solidaritat no és només una qüestió moral sinó vital.

4. L’evangeli d’avui ens parla del gran arbre de la Humanitat concretant-lo en el cep.

El “cep” i la “vinya” eren un dels símbols importants de la predilecció de Déu per al Poble Elegit. La vinya del Senyor de l'univers sou vosaltres, poble d'Israel. Vosaltres, gent de Judà, éreu la seva plantació predilecta (Isaïes 5,7). En l’evangeli de Joan veiem que aquesta predilecció s’estén a tota la Humanitat. “Jo (l’Home) sóc el cep veritable” (15,1).

Com a membre del poble d’Israel, Jesús acompleix la missió del Poble Elegit de ser en el món testimoni de la predilecció de Déu. “El meu Pare és el Vinyater”.

Com a Home, Jesús personifica la nova Humanitat que, com un cep, vincula i vivifica totes les sarments.

5. El cep és una planta que destaca per l’abundància del seu fruit. Les sarments neixen i creixen per donar fruit. Cal netejar-les i podar-les cada any perquè donin més fruit; si no, la saba del cep es “gasta” en les sarments velles, que només poden oferir penjolls esquifits.

L’expressió: “La sarment que no dóna fruit, el Pare la talla”, pot semblar dura. Si pensem en la sarment tallada, sembla un abús. Pot suggerir la idea d’un vinyater que “explota” les sarments (que som nosaltres). ¿Només se’ns valora pel nostre rendiment?

6. En aquell temps tothom coneixia l’acció experta del vinyater, ja que moltes famílies tenien la seva pròpia vinya, per petita que fos, o almenys una parra a l’entrada de casa.

Cal distingir dues accions diferents: tallar una sarment, i podar-la.

Una sarment només es talla quan ja és morta. El senyal de que ja és morta és que no dóna fruit. Tallant-la, el vinyater ni la mata ni li fa cap mal, perquè ja no rebia vida del cep.

Aplicant això a la comunitat, la sarment que no dóna fruit és que s’ha separat del cep: no té vida ni pot donar fruit. Tallant-la no se li fa cap mal perquè, en realitat, ja no forma part del cep. D’aquí l’afirmació de Jesús: “Qui està en mi i jo en ell dóna molt de fruit, perquè sense mi, no podríeu fer res” (Joan 15,5).

7. Una altra cosa és podar. Es poda una sarment perquè doni més fruit, i així pugui rebre més vida. La quantitat de fruit donat marca la quantitat de saba que es pot rebre. La quantitat de vida donada marca la quantitat de vida rebuda. Passa com en un conductor elèctric: si s’hi connecta una bombeta de 500 watts, rep 500 watts; si s’hi connecta una bombeta de 10 watts, rep 10 watts.

És per això que es poda una sarment: perquè, donant més fruit, rebi més vida.

Amb el llenguatge de la poda, Jesús està també oferint als seus deixebles la interpretació de la seva Passió i Mort. Recordem que aquest relat està posat després del comiat de Jesús i mentre van cap a l’hort de Getsemaní on començarà la seva Passió (la Poda). També ofereix la interpretació de les persecucions que patia la comunitat cristiana.

Seria un error pensar que “donar fruit” significa només “fer coses per als altres”. El fruit és la nostra mateixa vida en la mesura que pren la forma de vida que es dóna. Jesús a la creu és l’expressió màxima de la vida feta “fruit”. Un malalt immobilitzat en el seu llit pot ser igualment imatge d’una vida que es dóna. El criteri del fruit no és l’eficàcia externa sinó l’amor.

8. ...podreu demanar tot el que desitgeu...

Els nostres desigs poden prendre dues direccions oposades:

-a) mantenir i guardar la nostra pròpia vida, independentment de la resta. Són desigs sense futur perquè estan en contradicció amb el projecte creador de Déu; o

-b) associats a Jesús, connectar amb el projecte de Déu. “Si us quedeu en mi, i el que jo us he dit queda en vosaltres, podreu demanar tot el que desitgeu, i ho tindreu”. Hi ha coincidència entre els nostres desigs i el projecte de Déu. Som “socis i beneficiaris” d’una mateixa i gran empresa que no farà fallida. Més encara: els horitzons de l’empresa van molt més enllà de tot allò que ara puguem desitjar.

C. MISSATGE.

9. La solidaritat amb la Humanitat és la condició indispensable per viure. Dit al revés: viure és “viure pels altres”. Viure pels altres comporta, de fet, acceptar que la nostra vida inicial  (la “vida tinguda”) vagi essent “podada” en molts punts, fins a convertir-se plenament en “vida donada”. Un cop s’ha entrat en la dinàmica de la vida donada, els nostres desigs es faran realitat, fins i tot més enllà del que som capaços de desitjar.

D: RESPOSTA.

10. En la mesura que anem descobrint allò que vol dir realment viure, podem decidir fer-ho amb generositat, i gaudir-ne. “Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa” (Joan 15,11).

A vegades sembla que en la nostra església està sorgint un pessimisme mal dissimulat sobre el futur. ¿No serà que confonem el cep amb les sarments? ¿No serà que no entenem que la sarment que dóna fruit, el Pare l’esporga i la neteja perquè encara en doni més? ¿No ens estarà passant com als deixebles que, pensant en Jesús com a cadàver, no el reconeixien com a Crucificat vivent?

Avui, a l’Església, estem en temps de poda. La poda és un bé; un bé urgent. Cal podar moltes sarments alliberant-les de residus inútils d’una situació de Cristiandat que ja ha passat; i disposar-se a rebre saba nova per viure, i donar molt de fruit.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Sentint-nos cristians adults, pensem quines sarments de l’Església o de la nostra comunitat o de nosaltres mateixos caldria “podar”.

2. En la nova situació de pluralisme religiós, ¿veiem les altres Religions com una competència o com una oportunitat? Si hi veiem una oportunitat, en què consisteix aquesta oportunitat? És una oportunitat per a “convertir-los” o per a “convertir-nos”? Què vol dir “convertir-se”?

Vocabulari.

“Jo sóc”.    Sarment.

4rt. Diumenge de Pasqua. B.

1ª LECTURA.  (Fets dels Apòstols 4:8-12).

En aquells dies, 

Pere, inspirat per l’Esperit Sant, digué:

«Magistrats i notables del poble,

si avui ens demaneu compte

d’això que hem fet en bé d’un invàlid,

i voleu saber qui l’ha posat bo,

sapigueu, vosaltres i tot el poble d’Israel,

que aquest home, el teniu sa davant vostre

pel poder del nom de Jesucrist, el Natzarè.

Vosaltres el vau clavar a la creu,

però Déu el va ressuscitar d’entre els morts.

Ell és “la pedra que vosaltres, els constructors,

havíeu rebutjat,

i ara corona l’edifici”.

La salvació no es troba en ningú més,

perquè, sota el cel,

Déu no ha donat als homes cap altre nom que pugui salvar-nos.» 

2ª LECTURA (1 Joan 3:1-2).

Estimats,

mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare:

Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som.

Per això el món no ens reconeix

com no l’ha reconegut a ell.

Sí, estimats:

ara ja som fills de Déu,

però encara no s’ha manifestat com serem;

sabem que quan es manifestarà,

serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és.

EVANGELI. (Joan 10:11-18).

En aquell temps, Jesús parlà així:

«Jo sóc el bon pastor.

El bon pastor dóna la vida per les seves ovelles.

El qui no és pastor, sinó que treballa només a jornal,

quan veu venir el llop,

fuig i abandona les ovelles, perquè no són seves.

És que ell només treballa pel jornal,

i tant se li’n dóna de les ovelles.

Llavors el llop les destrossa o les dispersa.

Jo sóc el bon pastor.

Tal com el Pare em coneix i jo conec el Pare,

jo reconec les meves ovelles,

i elles em reconeixem a mi,

i dono la vida per elles.

Encara tinc altres ovelles, que no són d’aquest ramat.

També les he de conduir jo,

i faran cas de la meva veu.

Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor.

El Pare m’estima perquè dono la vida

i després la recobro.

Ningú no me la pren.

Sóc jo qui la dono lliurement.

Tinc poder de donar-la i de recobrar-la.

Aquesta és la missió que he rebut del Pare.»    

B. LLENGUATGE.

1. Sorprèn la radicalitat de les paraules que l’Evangeli de Joan posa en boca de Jesús. L’expressió “Jo sóc el bon pastor” correspon a unes paraules anteriors (no llegides avui) en què Jesús declara que “tots els qui han vingut abans de mi eren lladres i bandolers” (Joan 10,8). Com si digués: fins ara no hi ha hagut autèntics “pastors”, sinó aprofitats i explotadors. En canvi, “jo sóc el bon pastor” perquè “el bon pastor dóna la vida per les seves ovelles”.

Abans havia dit: “Jo sóc la porta de les ovelles”. Fins a Jesús no hi havia hagut “porta” per acostar-se a les ovelles, i els que de fet s’hi acostaven, era per aprofitar-se’n (No entraven per la “porta” sinó que assaltaven la pleta o el corral).

2. Que Jesús sigui la porta de les ovelles vol dir que l’única manera correcta i legítima d’acostar-se a les ovelles és compartint amb elles la pròpia vida. Acostar-se a elles per manar, dirigir, adoctrinar, colonitzar, convertir, aprofitar-se’n,... és ser lladre o bandoler.

3. “Donar la vida per les ovelles” és la missió que Jesús ha rebut del Pare. Per això Jesús coneix i és conegut pel Pare. Anomenem “pare” a aquell que és la font de la nostra vida. Jesús, donant la vida per les ovelles, també les coneix i és conegut vitalment per elles.

Donant la vida, Jesús no és només model de l’autèntic pastor sinó també model de l’autèntic ésser humà, creat a imatge i semblança de Déu-Pare.

4. “Tinc altres ovelles, que no són d’aquest ramat...”

La traducció del Missal queda molt ambigua quan tradueix amb una mateixa paraula, “ramat”, dues paraules que en l’original grec tenen significats diferents: “aulés” (que significa corral, clos, pleta...) i “poimen” (que significa ramat). Després que els creients en Jesús hem format, de fet, una nova Religió (la Religió Cristiana), hi ha el perill d’entendre aquestes paraules com si tothom hagués de formar part d’aquesta Religió, constituint així “un sol ramat amb un sol pastor”. Però les paraules que l’Evangeli posa en boca de Jesús no tenen un significat confessional o de pertinença a una determinada Religió, sinó que tenen un significat humà. La traducció podria ser: “Tinc altres ovelles que no són d’aquesta pleta. També les he de conduir jo, i faran cas de la meva veu. Llavors hi haurà un sol ramat amb un sol pastor”.

Hi ha diferents “pletes” (És a dir: diferents Religions, Cultures, Pobles,...). Des de cada pleta es pot “escoltar” la veu de l’Home. Jesús és l’Home. La seva “veu” no és exclusiva de cap Religió, i invita tots els humans a relacionar-nos entre nosaltres donant cadascú la seva vida pels altres. Així es fa un sol ramat; és a dir: una sola humanitat, unida pels vincles de la generositat. I també hi haurà un “sol pastor”: Jesús, no pas entès com a fundador d’una determinada Religió sinó com aquell que (en el nostre llenguatge) personifica “tot home” que dóna la vida per fer Humanitat. 

5. Res no impedeix que hi hagi diferents “pletes” o “corrals”; és a dir: diferents Cultures i Religions; i que tinguem diferents Esquemes mentals i Llenguatges. El que importa és constituir un sol “ramat” (una sola Humanitat) en què les diferències no siguin utilitzades per separar sinó per unir. Així les diferències es converteixen en motiu de diàleg, de col·laboració i de mutu enriquiment.

Això exclou tota intenció proselitista o colonitzadora. En si mateixes, les Religions no són ni vertaderes ni falses. Són llenguatges.
A través d’elles allò que expressem és el que cadascú té al cor. Podem tenir-hi sentiments alienants i injustos, o sentiments de fidelitat a Déu i a l’Home. Els diferents comportaments religiosos esdevindran bons o dolents segons allò que el cor hi expressi. Per això, en els Evangelis, “convertir-se” no significa canviar de Religió sinó canviar de cor, obrint-lo als altres.

6. NOTA.

El llenguatge “pastor/ovelles” és molt clar, però pot resultar una mica perillós. Jesús no va reclamar mai el títol de “pastor”, ni mai va considerar als altres “ovelles”. Va ser la Comunitat cristiana que, un cop feta l’experiència de la resurrecció de Jesús, va anar aplicant-li aquells títols que millor expressaven la seva fe en Ell: “Senyor”, “Bon Pastor”, “Camí, Veritat i Vida”, “Llum”... Aquests títols concreten l’expressió forta de “Jo sóc”, que és el nom de Déu mateix: “Jahvé” = “Jo sóc”.

La Comunitat Cristiana, aplicant a Jesús noms divins, ni el deshumanitza ni el “divinitza” com si hi haguessin dos Déus. És una manera d’expressar que els humans som invitats a participar de la Vida mateixa de Déu, i que la plenitud d’aquesta participació ja s’ha fet visible en l’Home-Jesús.

Aquest llenguatge aplicat a Jesús de cap manera pot legitimar que hi hagi categories entre els germans o membres de la Comunitat. En concret, no serveix per establir-hi dos nivells: “pastors” i “ovelles”. En tot cas, tots som pastors, perquè tots donem la vida, i tots som ovelles, perquè tots rebem la vida, de Jesús i els uns dels altres. I d’aquest intercanvi ningú no n’ha de quedar exclòs, encara que no sigui de la nostra pleta (Marc 9,38).

C. MISSATGE.

7. Viure donant i rebent la vida, des de la llibertat i excloent tota servitud, és allò que ens fa autènticament “humans”, deixebles i imitadors de l’Home (per nosaltres, personificat en Jesús). Cap altre nom, d’aquells que confereix el món (rei, dirigent, pastor, mestre, amo, senyor, pare,...) ens ha estat donat per poder realitzar-nos (“salvar-nos”. 1ª Lectura. Compareu també amb Mateu 23,8).

D: RESPOSTA.

8. La nostra resposta, en aquest cas, podria ser doble:

A) Viure en la confiança d’estar guiats per un bon pastor, el qual no està pendent d’aprofitar-se del ramat sinó de com ajudar totes i cada una de les ovelles. Els relats evangèlics, que ens presenten l’exemple de Jesús, són una autèntica “guia per la nostra vida”, interpretats des de la vivència de la “vida que es dóna” (Comunitat)

B) Sembla que entre nosaltres hi ha hagut un autèntic abús de la paraula “pastor” creant categories entre les ovelles. Cal corregir-ho. El component de passivitat, implícit en la idea de “ovelles”, no s’adiu amb persones adultes, cridades a ser imatges de Déu-Creador.

La fidelitat a l’Únic Pastor ens urgeix a repensar les relacions personals dintre la nostra Església a fi que siguin realment de fraternitat. I això s’ha de fer tant per part dels qui encara som considerats “pastors”, com dels qui encara s’empenyen en considerar-se només “ovelles”.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Existeixen les autoritats civils. A vegades també es parla de les autoritats eclesiàstiques. ¿Quines diferències hi ha entre aquestes dues classes d’autoritat?

2. En les comunitats que tenen assignat un mossèn, ¿aquest és un subaltern del bisbe per fer allò que el bisbe disposa, o és un enviat del bisbe per servir la vida de la comunitat? Dit d’una altra manera: l’obediència del mossèn ha d’anar dirigida directament “al bisbe” o “a (la vida de) la Comunitat”?

Vocabulari.

Bastó.   Bons (bons del tot).    Conèixer.   Judes Iscariot. Prendre la vida).    Pare.    Pastor (i Ovelles).