Diumenge 26. Any A.

1ª LECTURA.  (Ezequiel 18,25-28).

El Senyor diu:

“Vosaltres penseu:

No va ben encaminada la manera de pensar del Senyor.

Poble d’Israel, escolta bé això que et dic:

¿No és la vostra manera d’obrar, i no la meva,

la que va desencaminada?

Si el just deixa d’obrar el bé,

comet el mal i mor,

morirà per culpa seva.

Però si el pecador es converteix,

deixa de fer el mal i obra amb justícia i bondat,

salvarà la seva vida.

Només que reconegui el mal que havia fet

i es converteixi,

viurà i se salvarà de la mort.

2ª LECTURA (Filipencs 2,1-11).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

Germans,

per tot el que trobeu en Crist,

de fortalesa d’ànima,

d’amor que consola,

de dons de l’Esperit,

d’afecte entranyable i de compassió,

us suplico que em doneu plenament el goig

de veure-us units per uns mateixos sentiments

i per una mateixa estimació dels uns pels altres,

unànimes i ben avinguts.

No feu res per vanitat ni per vanaglòria.

Mireu els altres amb humilitat

i considereu-los superiors a vosaltres mateixos.

Que ningú no es guiï pels propis interessos,

sinó que miri pels altres.

Tingueu els mateixos sentiments

que heu vist en Jesucrist:

Ell,

que era de condició divina,

no es volgué guardar gelosament

la seva igualtat amb Déu,

sinó que es va fer no-res,

fins a prendre la condició esclau.

Havent-se fet semblant als homes,

i començant a captenir-se com un home qualsevol,

s’abaixà i es feu obedient fins a acceptar la mort,

i una mort de creu.

Per això Déu l’ha exaltat

i li ha concedit aquell nom

que està per damunt de tot altre nom,

perquè tothom, al cel, a la terra i sota la terra,

doblegui el genoll al nom de Jesús,

i tots els llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor,

a glòria de Déu Pare.

EVANGELI. (Mateu 21,28-32).

En aquell temps,

Jesús digué als grans sacerdots i notables del poble:

“¿Què us en sembla?

Un home que tenia dos fills,

va dir al primer:

Fill meu, ves a treballar a la vinya, avui.

Ell respongué: No hi vull anar.

Però després, se’n penedí i hi anà.

El pare digué això mateix al segon

i aquest li respongué:

Hi vaig de seguida, pare. Però no hi anà.

¿Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia?”

Li responen: “El primer”.

Jesús els diu:

“Us dic amb tota veritat

que els publicans i les dones de mala vida

us passen al davant cap el regne de Déu,

perquè ha vingut Joan

amb la missió d’ensenyar-vos el bon camí,

però vosaltres no l’heu cregut,

mentre que els publicans i les dones de mala vida

sí que l’han cregut.

I vosaltres, ni després de veure això,

encara no us en penediu ni voleu creure’l.

LLENGUATGE.

1. Els evangelis presenten el missatge de Jesús no només amb paraules sinó també amb accions que concreten el sentit de les paraules. Així, per exemple, els tres evangelis sinòptics presenten el missatge de Jesús com un camí de Galilea a Jerusalem. D’aquí que “acollir el missatge de Jesús” vol dir fer el camí que ell va fer.

2. A més, l’evangeli de Mateu ens presenta Jesús com un Nou Moisès. Moisès va haver de fer un camí: anar al centre del Poder (anar a trobar el faraó) per alliberar el seu Poble i guiar-lo cap a la Terra Promesa (Èxode 3:9).

Igualment Jesús ha d’anar al centre del Poder, que en aquest cas està representat per Jerusalem i el seu Temple, per alliberar el seu Poble.

El Temple, segrestat i ocupat pels grans sacerdots i els notables del Poble, s’havia convertit en la principal font d’esclavitud.

3. Quan Jesús, seguint el seu camí, arriba a Jerusalem, deixa clar que entra a la capital com a messies, i el primer que fa és anar a “purificar el Temple” expulsant-ne tots els que hi estaven comprant i venent, i que l’havien convertit en una cova de lladres (Mateu 21,12ss).

Evidentment, els que se n’havien fet amos li demanen explicacions, i li pregunten: “Amb quina autoritat fas tot això?” Però Jesús no respon aquesta pregunta perquè és impertinent. Eren ells qui s’havien fet els amos del temple i es consideraven els únics que hi tenien “autoritat”. Jesús els recorda quina és la situació real, i ho fa amb tres paràboles, la primera de les quals és aquesta que hem llegit. (Les dues següents es llegiran els dos pròxims diumenges. Mateu 21:33 i Mateu 22:1).

4. El mateix Jesús en fa l’aplicació: ells -els sacerdots i notables del poble- estan representats pel fill que respon al pare que anirà de seguida a treballar a la vinya; però no hi va. En canvi els “pecadors i pecadores”, venen representats pel fill que primer diu que no hi vol anar, però que després se’n penedeix i hi va.

De la paràbola se’n dedueix una lliçó evident, però sorprenent: “Els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap el regne de Déu”.

5. L’alliberament liderat per Moisès va acabar en fracàs perquè el “poble elegit” no va ser capaç d’assumir la Llibertat. Els antics esclaus del faraó, arribats a la Terra Promesa, van continuar essent esclaus dels seus propis jerarques. I la causa principal estava precisament en la utilització que sacerdots i notables feien del Temple i de la Religió, que els permetia enriquir-se, i crear marginacions, condemnes i esclavituds.

Calia purificar el temple! Aquesta era una de les “feines” del Messies esperat.

I Jesús, com a Messies, va fer neteja (Mateu 21,12).

6. Però Jesús no s’instal·la en el Temple ni el rehabilita.

El Temple, tal com s’entenia aleshores, necessitava de sacerdots, els quals, d’alguna manera, estaven per sobre del poble.

Jesús no “recupera” el Temple sinó que predica una altra cosa molt més important i nova: el Regne de Déu. En el regne de Déu tothom és igual. Hi queda exclosa qualsevol forma de Poder. Ja ha quedat prou clar que el Poder sempre és usat contra el Poble i contra els més dèbils del poble. Ha arribat el moment de prescindir dels grans i solemnes temples com a “llocs de la presència de Déu” (Joan 4,20-24). Déu ha decidit fer-se present en cada persona, i sobretot en aquelles en qui no hi ha ni rastre de Poder.

7. Déu s’ha instal·lat en l’home.

Des d’ara, l’home és el centre del regne de Déu.

Si Déu ens esperés al Temple, els sacerdots no necessitarien convertir-se. Al contrari: els altres s’haurien de convertir a ells. Ells anirien al davant i serien “els primers”. Però el “Temple” ha resultat un camí pervertit.
Així doncs, tothom s’ha de convertir: el Poble i els Sacerdots. Però els qui ho tenen més planer són aquells que la societat té per “pecadors” i ells mateixos ho reconeixen. D'aquí la sorpresa: “Els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap el regne de Déu”.

8. Jesús, nou Moisès, té per missió alliberar el Poble. Però ho farà d’una manera molt diferent i molt més radical de com ho va fer Moisès. Moisès va fer sortir el Poble del país on era esclau; però el Poble portava l’esclavitud encastada al cor.

Jesús busca alliberar el cor. Per això demana conversió.

9. Jesús no pretén un Èxode físic (sortir d’un país) sinó un Èxode personal: superar les idees i els sentiments que impedeixen tenir el cor obert, els braços oberts, els ulls oberts; abandonar les idees i sentiments que ens impedeixen veure el món i estimar-lo.

10. Jesús, per tirar endavant l’alliberament del cor, no anuncia “plagues” contra ningú (com va fer Moisès contra el faraó), que assumeix conscientment l’oposició frontal del Poder. En aquest “enfrontament”, la seva missió no és pas derrotar l’adversari. Per a Jesús, no hi ha “adversaris” sinó éssers humans, tots cridats a convertir-se i ser salvats. També els Poderosos, que, de fet, no saben el que es fan (Lluc 23:34).

MISSATGE.

11. El Temple s’havia corromput i s’havia tornat una cova de lladres, i s’havia convertit en la millor eina dels poderosos per dominar la consciència del poble.

Les situacions de poder religiós són perilloses també per als propis interessats: incapaciten per entendre allò que passa i respondre-hi correctament. Així, a l’hora de convertir-se, ho tenen més fàcil els “pecadors i pecadores”. Aquests, convertint-se, acaben passant davant cap al Regne de Déu.

RESPOSTA.

12. Sembla que en l’Església s’ha copiat aquella situació que Jesús havia denunciat amb tanta força. El clericalisme i les diferències de poder religiós són una greu equivocació, i també un autèntic perill.

L’Església globalment, i cadascú en allò que li correspongui, ens hem de convertir. Amb urgència. I calen gestos: gestos sincers i significatius.

PREGUNTES per al diàleg.

1. D’alguna manera, Jesús contraposa “sacerdots i notables del poble” a “publicans i dones de mala vida”. ¿Continua vàlida aquesta contraposició en les nostres comunitats?

2. Una societat laica ajuda les Religions a superar el perill de caure en el Poder religiós i sacralitzar altres formes de Poder. És una situació nova, i això obliga les comunitats cristianes a inventar noves formes de presència i noves formes de servei a la societat. ¿Teniu alguna intuïció sobre aquest punt? ¿Com ho viviu en la vostra comunitat?

3. Avui es parla de “laics en l’església”, de “societat laica” i, fins i tot, de “laïcisme”. ¿Té el mateix significat aquesta paraula en els seus diferents usos? Quines són les diferencies?

Diumenge 25è. A.

1ª LECTURA.  (Isaïes 55,6-9).

Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar;

invoqueu-lo, ara que és a prop.

Que els injustos abandonin els seus camins,

i els homes malèfics, els seus propòsits;

que es converteixin al Senyor i s’apiadarà d’ells;

que tornin al nostre Déu, tan generós a perdonar.

“Perquè el meus pensaments no són els vostres,

i els vostres camins no són els meus”,

diu l’oracle del Senyor.

“Els meus camins i els meus pensaments

estan per damunt dels vostres

tant com la distància del cel a la terra”.

2ª LECTURA (Filipencs 1,20,24,27).

Germans,

tant si surto en vida d’aquesta presó,

com si he de morir,

sé que Crist serà glorificat en el meu cos.

Perquè per a mi, viure és Crist,

i morir em seria un guany.

Però quan penso que,

mentre continua la meva vida,

puc fer un treball profitós,

no sé pas què escollir.

Em trobo pres per aquesta alternativa:

d’una banda el meu desig de morir ja

per estar en Crist, cosa incomparablement millor;

però d’altra banda, pensant en vosaltres,

veig més necessari que continuï la meva vida corporal.

Ara, a vosaltres, us demano solament això:

que porteu una vida digna de l’evangeli del Crist.

EVANGELI. (Mateu 20,1-16).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles aquesta paràbola:

“Amb el Regne del cel passa

com amb un propietari que sortí de bon matí

a llogar treballadors per a la seva vinya:

va fer tractes per un jornal,

i els envià a la seva tasca.

Sortí altra vegada a mig matí,

en trobà d’altres a la plaça sense feina i els digué:

Aneu també vosaltres a la meva vinya;

us pagaré el que sigui just.

I ells hi van anar.

Pels vols de migdia i a mitja tarda,

tornà a sortir i va fer el mateix.

Una hora abans de pondre’s el sol

encara en trobà d’altres, i els digué:

¿Què feu aquí tot el dia desvagats?

Ells li contesten:

És que ningú no ens ha llogat!

Els diu: aneu també vosaltres a la meva vinya.

Al capvespre, l’amo de la vinya digué a l’encarregat:

Crida els treballadors i paga’ls el jornal.

Comença pels que han vingut més tard,

i acaba pels primers.

Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven,

i cobraren el jornal sencer.

Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més,

però van cobrar el mateix jornal.

En veure això rondinaven i deien al propietari:

Aquests darrers han treballat només una hora

i els pagues igual que a nosaltres,

que hem hagut de suportar

tot el pes de la jornada i la calor.

Ell va respondre a un d’aquests:

Company, ¿quin mal t’he fet?

¿No havíem fet tractes per un jornal?

Doncs, pren el que et toca i ves-te’n.

A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu.

¿Que no puc fer el que vull a casa meva?

¿Tens enveja perquè jo sóc generós?

Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers”.

LLENGUATGE.

1. Sempre que hem comentat aquesta paràbola en les homilies dialogades o ens grups d’estudi de la Bíblia, força dels participants s’han decantat a favor dels treballadors que es queixen d’aquest propietari, pretesament generós, que no compleix amb les exigències mínimes de la convivència humana. Perquè, donat que vol ser generós, hauria de ser-ho sobretot amb els que més s’ho mereixen, que, en aquest cas, són precisament els que han estat treballant tot el dia per ell.

2. Com a mínim, ja que “a casa seva pot fer el que vulgui”, a l’hora de pagar el sou, hauria hagut de començar pels treballadors de primera hora, i, quan aquests ja fossin fora, pagar el jornal sencer a la resta, si és que volia ser generós amb ells. Així, la seva “generositat” no hauria fet mal d’ulls als qui més se la mereixien. Però, començar pels darrers i pagar el mateix a tots, són ganes de provocar exhibint d’un greuge comparatiu.

3. Un greuge comparatiu.

Potser aquí està la clau per entendre què ens vol dir Jesús amb aquesta paràbola estranya.

Tot el problema ve de comparar el treball d’uns i altres.

4. Imaginem per un moment que els llogats a última hora fossin fills d’alguns dels treballadors de primera hora. ¿Creieu que els pares s’haurien queixat del propietari?

Evidentment que no se n’haurien queixat sinó que li estarien agraïts. Segurament tampoc els altres companys no s’haurien queixat, sinó que més aviat, amb sorna i ironia, haurien dir als darrers vinguts: “Au, vinga! A veure si una altra vegada us ho mereixeu això que us donen!

I és que un pare, quan es tracta del fill, fa servir uns altres criteris. I els companys del pare, també.

5. Aquesta paràbola la va dir Jesús com a resposta a una pregunta que li havia fet Pere. Pere (que personifica aquells deixebles que encara no han assumit el missatge de Jesús) havia dit a Jesús: “Mira: nosaltres ho hem deixat tot per venir amb tu. Què ens tocarà?”(Mateu 19:27).

Jesús, després de contestar-li que la paga serà generosa, afegeix unes paraules misterioses, que es repeteixen també al final de la lectura d’avui: “Els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers”.

Posant aquesta paràbola com a resposta a la pregunta de Pere, Mateu indica que hi havia un problema important en les comunitats (cristianes).

6. Una comunitat està formada per persones molt diferents. Passa com en una família: entre els seus membres n’hi ha uns que treballen i d’altres que no; n’hi ha que ajuden i d’altres que són ajudats; uns que guanyen diners i d’altres que ho fan tot gratuït; n’hi ha de petits que només juguen, i de vells que sembla que no hi fan res;... I, en tot cas, els últims (com l'infant acabat de néixer) són els primers (en les atencions de tots).

El vincle d’una comunitat no és la justícia sinó la generositat.

7. La justícia fa comparacions; la generositat, no.

En les autèntiques comunitats, el perill més gran és fer comparacions entre el que “fan”, “aporten” o “gasten” uns i altres.

Els pares que tenen més d’un fill ho saben perfectament. Quantes discussions familiars a causa de les comparacions que fan els germans entre ells!

També l’evangeli de Lluc recull aquest problema quan explica la reacció del fill gran davant el fill petit que torna a casa (Paràbola del Fill pròdig. Lluc 15,25-32).

8. Treballar a la vinya...

La vinya no era una camp qualsevol. Era el tros de terra preferit; el més cuidat i mimat. “Anar a treballar a la vinya d’algú” era com participar de la seva vida familiar.

Per això els profetes a vegades es refereixen al poble elegit com a la Vinya del Senyor (per exemple Isaïes 5,7)

MISSATGE.

9. La paràbola d’avui ens adverteix que per “fer comunitat” cal excloure les comparacions entre nosaltres. Esdevenir comunitat és impossible sense una actitud de generositat inspirada en l’amor. Cal anar més enllà de la justícia o de la legalitat.

Fer comunitat és bonic i gratificant, però demana una generositat creixent. No s’improvisa.

RESPOSTA.

10. No sé si a la nostra Església aconseguirem superar el clericalisme i viure el missatge de Jesús en forma de comunitats, nascudes d’una actitud de comunió. En tot cas hem de ser conscients que viure la comunió demana una autèntica conversió; un canvi radical en la manera de relacionar-nos amb els altres, sense comparar els serveis ni passar factura pels comportaments generosos.

11. És possible que parròquies, enteses des de fa molts segles com les comunitats bàsiques, ja no siguin en la nostra societat els principals àmbits de comunió, sobretot a les ciutats. La comunió és permanent, però les comunitats són ocasionals.

12. També és possible que vagin apareixent noves i molt diverses formes de fer comunitat no basades en l'estructura territorial clàssica sinó en altres coses com un àmbit compartit, un carisma inspirador, una persona aglutinadora, uns serveis a compartir, un problema a solucionar, una oportunitat, un ideal...

13. En tot cas sembla convenient que la diversitat de comunitats no neixi de la diversitat de gustos, sinó de circumstàncies objectives, i sempre com a servei mutu que inclogui la societat on es viu. Hi ha moltes formes de comunitat. La comunitat de comunió que ens proposa l'evangeli comporta sempre compartir algun aspecte de la pròpia vida, oberta a la vida de l'entorn.

A la vinya del Senyor tothom és invitat a treballar-hi sense que això generi "drets d'uns sobre dels altres".
Si no és així, podria passar que alguns “treballadors” de la Vinya pretenguessin fer-se’n “propietaris” (Mateu 21:28-32). (És el problema que denuncia la paràbola que segueix, i que llegirem diumenge que ve). 

PREGUNTES per al diàleg.

1. A la vostra comunitat, ¿heu aconseguit no fer comparacions entre les diferents maneres que cadascú té de “fer comunió”?

2. Sovint s’ha considerat que el mossèn és l’ànima de la parròquia. D’aquí que, per a molts, col·laborar a la parròquia vol dir ajudar el mossèn. Que en penseu d’aquesta situació? 

3. En una societat laica com la nostra, la religió no forma part de l’estructura de la societat. No obstant, una comunitat cristiana s’ha d’entendre a si mateixa com un servei a la societat de què forma part. ¿Com hauria de ser el servei de les comunitats cristianes a una societat no-confessional?

Diumenge 24. Any A.

1ª LECTURA.  (Siràcida 27,30 – 28,7).

És odiós irritar-se i guardar rancúnia,

però el pecador ho fa i no vol apaivagar-se.

El venjatiu toparà amb la venjança del Senyor,

que li demanarà compte rigorós dels seus pecats.

Perdona als altres el mal que t’han fet,

i Déu et perdonarà els pecats quan tu el preguis.

L’home que s’irrita contra un altre home,

¿com pot esperar que el Senyor li retorni la salut?

No s’ha compadit d’un home com ell,

i ara ¿s’atreveix a pregar pels seus propis pecats?

Si ell, que és de carn i ossos, guarda rancúnia,

¿qui li obtindrà el perdó quan haurà pecat?

Recorda la fi que t’espera

i amainarà la teva enemistat;

pensa en la mort,

i guardaràs fidelment el manaments.

Recorda’t dels manaments,

i no seràs rancorós amb els altres;

pensa en l’aliança de l’Altíssim,

i no tindràs en compte l’ofensa rebuda.

2ª LECTURA (Romans 14,7-9).

Germans,

cap de nosaltres no viu ni mor per a ell mateix:

mentre vivim, vivim per al Senyor,

i quan morim, morim per al Senyor.

Per això, tant si vivim com si morim,

som del Senyor;

ja que, si Crist va morir i va tornar a la vida,

va ser justament perquè havia de ser

sobirà de morts i de vius.

EVANGELI. (Mateu 18,21-35).

En aquell temps,

Pere preguntà a Jesús:

“Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar

al meu germà el mal que m’haurà fet?

¿Set vegades?”

Jesús li respon: “No et dic set vegades,

sinó setanta vegades set”.

Per això passa amb el Regne del cel

com amb un rei que va voler demanar comptes

als qui ocupaven els llocs de govern.

Tot just començava,

ja li van presentar un dels seus ministres

que li devia deu mil milions.

Com que no tenia res per pagar,

el rei va manar que venguessin tots els seus béns,

i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills,

els venguessin com esclaus,

per poder pagar el deute.

Però ell se li llançà als peus i li deia:

Tingueu paciència i us ho pagaré tot.

Llavors el rei se’n compadí,

el deixà lliure i li perdonà el deute.

Quan sortia, trobà un dels seus col·legues

que li devia uns quants diners.

L’agafà i l’escanyava dient-li:

Paga’m tot el que em deus.

L’altre se li llança als peus i li suplicava:

Tingues paciència i ja t’ho pagaré.

Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó

fins que li pagués el deute.

El altres col·legues, en veure-ho,

se n’entristiren molt

i anaren a informar el rei de tot el que havia passat.

El rei el cridà i li digué:

Que n’ets de mal home!

Quan tu em vas suplicar,

et vaig perdonar tot aquell deute.

¿No t’havies de compadir del teu col·lega,

com jo m’havia compadit de tu?

Llavors el rei el posà en mans dels botxins

perquè el torturessin fins que pagués tot el deute.

Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial

si cadascú no perdona de tot cor el seu germà”.

LLENGUATGE.

1. L’evangeli d’avui comença amb una pregunta de Pere: “Senyor, ¿quantes vegades hauré de personar al meu germà el mal que m’haurà fet? ¿Set vegades?”.

(Recordem-ho: sembla que en els evangelis, i sobretot en el de Mateu, “Pere” personifica aquells deixebles que, havent decidit en ferm seguir Jesús, encara no l’entenen ni han assumit el seu missatge. Diríem que són deixebles que veuen en Jesús el líder (messies) que pot guiar-los per aconseguir els seus objectius: els d’ells, no els de Jesús. Però finalment acabaran convertint-se.)

Pere, amb la pregunta, ofereix també una resposta que ell suposa correcta. Cal reconèixer que la resposta de Pere és generosa: perdonar “set vegades” significa perdonar moltes vegades, ja que el número “set” implica una certa plenitud. Set són els dies de la setmana. Perdonar “set vegades” és com dir “perdonar cada dia”.

2. No obstant, Jesús no accepta la (generosa) resposta proposada per Pere. En realitat, el que no accepta Jesús és ja la pregunta: “Quantes vegades he de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet?”. En aquesta pregunta s’hi manifesta una actitud força pretensiosa. “Perdonar” és una acció de “benèvola” superioritat. El ric pot perdonar el pobre, no a l’inrevés; el superior perdona l’inferior, no a l’inrevés; el mestre a l’alumne; el pare al fill; l’adult al nen petit;...

¿No havíem quedat que, per entrar el Regne del cel, cal fer-se com els infants? (Mateu 18:3)... ¿A què ve ara aquesta pretensió de “perdonar” a un germà?

3. La paràbola amb què Jesús explica l’actitud correcta de l’autèntic deixeble és d’una gran claredat. Canviant “ofensa” per “deute”, deixa clar que entre companys no es pot parlar realment de deutes a reclamar, perquè cap deute mereix aquest nom si el comparem amb el do de la vida, que tots hem rebut gratuïtament.

4. Els autèntics deixebles són ben conscients de com n’és de gran el do de la vida, i l’herència meravellosa que porta adjunta. En comparació d’aquest do gratuït, parlar dels possibles deutes que hi pugui haver entre nosaltres, és pura ridiculesa.

Suposant que algú es consideri “ofès”, el mínim que pot fer és “compadir-se del seu col·lega, com Déu s’ha compadit d’ell”. Altrament ho té complicat perquè, posats a parlar de deutes, haurem començar per parlar del nostre deute amb Déu; i ¿qui serà capaç de retornar-l’hi?

5. Per això, l’única actitud realment coherent és no “ofendre’s”.

Si ens ofenem, cal perdonar sense límit; però l’autèntic deixeble no s’ofèn. Com Jesús que no “perdona” als qui l’han crucificat sinó que els excusa “perquè no saben el que fan”. Per a ells, Jesús implora el perdó del Pare, que és l’únic que té “dret a reclamar”, i sempre acaba perdonant.

6. Aquí cal notar el doble significat que, en els evangelis, té la paraula “perdonar”:

- Una cosa és “perdonar els pecats” o “perdonar el pecat”, entenent per “pecat” aquella situació que impedeix rebre l’acció bondadosa i amorosa de Déu. En aquest sentit, Jesús va dedicar tota la seva vida a treure el pecat del món; i aquesta és també la missió que confia als seus deixebles.

- Una altra cosa ben diferent és (la pretensió de) “perdonar l’ofensa que m’ha fet un germà”. Això s’hauria d’evitar perquè, entre companys, l’única relació correcta és el servei mutu; i una actitud de servei exclou enfadar-se amb els altres o pensar que ens deuen realment alguna cosa.

7. La 1ª lectura, amb un llenguatge concret i sapiencial, ja ens introdueix en aquesta manera d’entendre les relacions entre nosaltres, com a conseqüència d’haver acollit el do de Déu. Acaba dient: “Pensa en l’aliança de l’Altíssim, i no tindràs en compte l’ofensa rebuda” (Siràcida 28:7).

MISSATGE.

8. Quan ens enfadem contra els companys perquè “ens han ofès o ens han fet mal”, allò que realment es posa de manifest és que ens hem tornat uns “mira’m i no em toquis”. Si ens fa mal, és perquè som de vidre massa fi i no de carn.

RESPOSTA.

9. Entre companys (i tots som companys!), perdonar sempre. Millor: no ofendre’s mai.

Però, compte! Això no vol dir “passar del company” sinó portar els amortidors ben calibrats perquè la trobada amb els companys no ens trenqui per massa fràgils.

Sembla que en la nostra societat s’ha posat de moda “anar de dur” per la vida. Sovint sembla com si portéssim carrega elèctrica que fa saltar, a la més mínima, la guspira del nostre orgull ferit. Forma part de l’espectacle actual, però tots sabem que “no n’hi ha per tant”. Comportar-se davant els altres com una “persona bona” no està de moda, però és la cosa més pràctica i saludable.

PREGUNTES per al diàleg.

1. No hauríem de “ser de vidre”, però la veritat és que sovint ho som, i els nostres companys també. Quan hi ha alguna situació tensa entre companys, ¿des de fora, com ens portem? ¿Sabem trobar la paraula que amoroseix la situació o hi posem més llenya?

2. Es diu: Una paraula inoportuna fa més mal que un cop d’espasa. Podeu comentar-ho amb algun exemple?

3. Segons alguns comentaristes polítics, guerres molt cruels van tenir els seus inicis en paraules provocadores de diferents emissores de ràdio. Si escolteu la ràdio o veieu la televisió ¿sou crítics amb les notícies i informacions que s’hi donen, s’hi suggereixen o s’hi vomiten?

Diumenge 23. Any A.

1ª LECTURA.  (Ezequiel 33,7-9).

El Senyor em digué:

“Fill d’home, t’he fet sentinella

perquè vetllis sobre el poble d’Israel.

Quan sentis dels meus llavis una paraula,

els has d’advertir de part meva.

Si jo amenaço el pecador amb la mort,

i tu no li dius res

i no l’adverteixes que s’aparti del camí del mal,

ell morirà per culpa seva,

però jo et faré responsable de la seva sang.

Ara,

si tu l’havies advertit

que s’apartés del mal camí i es convertís,

ell morirà per culpa seva,

i tu hauràs salvat la teva vida”.

2ª LECTURA (Romans 13,8-10).

Germans,

no quedeu a deure res a ningú.

L’únic deute vostre ha de ser

el d’estimar-vos els uns als altres.

Qui estima els altres, ha complert la Llei.

No cometre adulteri, no matar, no robar,

no desitjar allò que és d’un altre,

i qualsevol altre manament,

es troba en aquestes paraules:

estima els altres com a tu mateix.

Qui estima no fa cap mal als altres.

Estimar és tota la Llei.

EVANGELI. (Mateu 18,15-20).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

“Si el teu germà peca,

vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols.

Si te’n fa cas, t’hauràs guanyat el germà.

Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més,

perquè la causa sigui judicada

per la paraula de dos o tres testimonis.

Si tampoc no feia cas d’ells,

parla’n a la comunitat reunida.

Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas,

considera’l com un pagà o un publicà.

Us ho dic amb tota veritat:

Tot allò que lligareu a la terra,

quedarà lligat al cel;

i tot allò que deslligareu a la terra,

quedarà deslligat al cel.

Us asseguro també que si dos de vosaltres

aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa,

el meu Pare del cel els la concedirà,

perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom,

jo estic enmig d’ells”.

LLENGUATGE.

1. L’evangeli d’avui és el final d’un breu discurs amb què Jesús respon una pregunta dels deixebles.

Els deixebles li havien fet una pregunta estranya: per si mateixa ja demostra que no havien entès res del missatge de Jesús. Jesús els havia deixat clar que a ell el jutjarien i el matarien. I, a pesar de que també els havia dit que ressuscitaria al tercer dia, ara a ells els preocupa una cosa, i és el que li pregunten: “Qui és el mes important en el Regne del cel?”.

La resposta de Jesús és clara: crida un infant, el posa al mig i els diu: “Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel. Així, doncs, el qui es faci petit com aquest infant és el més important en el Regne del cel” (Mateu 18,2).

El discurs continua insistint en la importància dels més petits i de com cal respectar-los. En aquest context s’han d’entendre les paraules que hem llegit.

2. Evidentment, la pregunta (que no hem llegit) i la resposta (de la qual n’hem llegit només el final) se situen en el marc d’una comunitat cristiana. S’hi dóna per suposat que dintre la comunitat cristiana també hi ha pecat, com ho palesa la mateixa pregunta que han fet els deixebles. Per la pregunta que fan, ja es veu clar que els deixebles, tot i formar part del Regne del cel, encara tenen les preocupacions pròpies dels Reialmes d’aquest món. Per això Jesús els invita a ajudar-se mútuament per a una conversió progressiva. Si el teu germà peca... no el jutgis, no el condemnis, no l’excloguis..., sinó vés a trobar-lo i parleu-ne de tu a tu. Si amb això no n’hi ha prou, parleu-ne dos o tres. Si convé, parleu-ne tota la Comunitat reunida. Si no fes cas de la Comunitat, la qüestió és greu perquè ell mateix s’exclou de l’àmbit que el podria ajudar. Noteu que aquestes paraules de Jesús venen immediatament després de la paràbola de l’Ovella perduda (Mateu 18:10).

3. Si el teu germà peca...

Aquí “pecat” no s’ha d’entendre en el sentit individualista que solem donar-li actualment. Pel seu context, es refereix a aquell “pecat” que fa caure els més petits (que són els més importants!). Es tracta del pecat que corromp la comunió i trenca la Comunitat.

4. Compte amb la paraula “comunió”.

En la nostra església jerarquitzada, sovint es parla de comunió dins d’una relació vertical: els fidels d’una parròquia viuen la comunió si estan en sintonia amb el seu rector; els mossens viuen la comunió si estan en sintonia amb el seu bisbe; els bisbes viuen la comunió si estan en sintonia amb el papa.

5. No sembla que vagi per aquí l’evangeli. “Si dos de vosaltres aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo estic enmig d’ells”.

La comunió no és vertical sinó horitzontal, entre nosaltres, entre germans. I Déu és pren seriosament aquesta comunió: “Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel; i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel”.

“Cel” i “terra” no són dos mons inconnexos: el món de Déu i el món dels homes. Déu assumeix el món dels humans: el món real on vivim i donem sentit a la nostra vida. I és aquesta vida en el nostre món la que és assumida per Déu (“al cel”).

6. I aquí a la terra, tenim davant nostre dues opcions:

- o dedicar la vida a ser “els més importants”,

- o dedicar-la a servir els altres.

Entendre la vida com un servei és viure-la en comunió. I la comunió viscuda dóna com a fruit les comunitats: àmbits d’experiència i de creixement de la vida vida: aquella que connecta amb la Vida mateixa de Déu. En aquest cas, el cel comença ja a la terra.

7. Les comunitats que són fruit d’una actitud de comunió són múltiples, variades, obertes i imbricades entre si. Fem i ens sentim “comunitat” amb la família, amb els companys de la parròquia, amb els veïns, amb l’escola dels nostres fills, amb la gent del poble,...

"Fer comunitat" és un servei, sense deixar de ser també una fruïció. Per això, quan un germà peca, cal anar-lo a trobar amb actitud de servei, i no esperar que primer torni ell.

MISSATGE.

8. La comunitat (cristiana), assumida per Déu, es fa des d’una radical actitud de servei o de comunió. En la comunitat cristiana la vida donada de Jesús pren forma corporal en la vida rebuda de la Comunitat, que continua la donació. “On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo estic enmig d’ells”. Per això St. Pau podia dir que som el cos de Crist (1ª Corintis 12,27. També Efesis 5,23).

RESPOSTA.

9. Donat que en temps de Jesús la societat era religiosa, lògicament el seu missatge va anar prenent la forma d’una (nova) Religió. I així ens ha arribat a nosaltres. Però, en si mateix, el missatge de Jesús és anterior a la forma religiosa en què s’ha inculturat, i mira directament a la nostra manera de viure i de conviure.

En front de les relacions de domini (normalment legitimades en nom de Déu en les societats religioses), Jesús ens descobreix que l’únic projecte de vida que Déu assumeix i en garanteix l’èxit, és aquell que comporta fer de la pròpia vida un servei als altres, des de l’amor

10. Segurament això comporta, sobretot avui que estem en una societat laica, canviar el funcionament intern de la Comunitat Cristiana. El vincle de la Comunitat ja no ha d’estar sobretot en un culte mediatitzat per un sacerdot o persona sagrada que fa de “pont” entre Déu i els fidels reunits, sinó que el vincle principal ha de ser el comportament fraternal entre germans.

11. Pròpiament, la Comunitat cristiana no és una comunitat de culte, sinó una comunitat de fraternitat i de servei (a la humanitat, present en cada persona que està prop nostre: “proisme”. Lluc 10,36). En tot cas, aquesta fraternitat és el “culte” que Déu ens demana i accepta. 

Sembla que això és també el que hem llegit a la 2ª Lectura d’avui: “Estimar és tota la Llei”.

La providencial manca de sacerdots ens ofereix una bona situació per anar fent aquest canvi.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Quan sortim de casa per anar a missa, què ens mou: el desig d’anar al temple per donar culte a Déu, o el desig de fer comunitat sabent que, si no hi anéssim, els altres ens trobarien a faltar, i nosaltres a ells?

2. Considereu que és indiferent anar a missa cada diumenge a una església o celebració distinta, o penseu que és millor participar habitualment en una comunitat determinada? Per què?

3. Si un dia a la vostra parròquia es fa una celebració sense prevere, preferiu anar fora, a una missa amb sacerdot, perquè és “més missa”? Per què?