18è. Diumenge de l'Any A.

1ª LECTURA.  (Isaïes 55,1-3).

Això diu el Senyor:

“Oh tots els assedegats,

veniu a l’aigua;

veniu els qui no teniu diners,

compreu i mengeu,

compreu llet i vi sense diners,

sense pagar res.

¿Per què perdeu els diners

comprant un pa que no alimenta,

i malgasteu els vostres guanys

en menjars que no satisfan?

Escolteu bé, i tastareu cosa bona,

i us delectareu assaborint el bo i millor.

Estigueu atents, veniu a mi

i us saciareu de vida.

Pactaré amb vosaltres una aliança eterna,

els favors irrevocables promesos a David”.

2ª LECTURA (Romans 8,35,37-39).

Germans,

¿qui serà capaç d’allunyar-nos del Crist,

que tant ens estima?

¿Els contratemps, la por, les persecucions,

la fam o la nuesa,

el perills, la mort sagnant?

De tot això en sortim fàcilment vencedors

amb l’ajut d’aquell que ens estima.

Estic ben segur que ni la mort ni la vida,

ni els àngels ni altres poders,

ni res del món present o del futur,

ni el estols del cel o de les profunditats,

ni res de l’univers creat

no serà capaç d’allunyar-nos de Déu

que, en Jesucrist, el nostre Senyor,

ha demostrat com ens estima.

EVANGELI. (Mateu 14,13-21).

En aquell temps,

quan Jesús rebé la nova de la mort de Joan Baptista,

se n’anà amb una barca cap un lloc despoblat.

així que la gent ho va saber,

el van seguir a peu des dels pobles.

Quan desembarcà veié una gran gentada;

se’n compadí i curava els seus malalts.

Els deixebles, veient que es feia tard,

anaren a dir-li:

“Som en un indret despoblat

i ja s’ha fet tard.

Acomiadeu la gent. Que se’n vagin

als pobles a comprar-se menjar”.

Jesús els respongué:

“No cal que hi vagin.

Doneu-los menjar vosaltres mateixos”.

Ells li diuen:

“Aquí només tenim cinc pans i dos peixos”.

Jesús respongué: “Porteu-me’ls”.

Llavors ordenà que la gent s’assegués a l’herba;

prengué els cinc pans i els dos peixos,

alçà els ulls al cel, digué la benedicció,

els partí i donava els pans als deixebles

i ells els donaven a la gent.

Tothom en menjà tant com volgué

i recolliren dotze coves plens de les sobres.

Els qui n’havien menjat eren tots plegats

uns cinc mil homes, sense comptar-hi

les dones i la mainada.

LLENGUATGE.

(Suggeriment. Seria bo llegir aquests Apunts tenint davant no solament la lectura que avui ens proposa el missal sinó el llibre de l’Evangeli de Mateu i poder llegir-hi altres relats citats en aquest comentari).

1. Després de les paràboles del regne, l’evangeli de Mateu continua amb uns relats que en podríem dir signes (de la presència) del regne.

El conjunt de les paràboles ens deixen clar que el Regne del cel no és pas com els regnes d’aquest món, els quals volen fer-se ben visibles exhibint Poder i Domini.

Com que el Regne de Déu no és de domini, el més normal és que passi desapercebut, com el llevat que fa fermentar la farina, o la llavor sembrada al camp, o el tresor amagat o la perla que es busca... De fet, tothom qui creu en el domini sobre els altres és incapaç de "veure" el (nou) Regne.

2. No obstant, el Regne que Jesús anuncia està ben present, i manifesta una gran eficàcia salvadora. És el que volen dir els relats que segueixen al capítol de les paràboles. Són uns relats que sovint, vistos des de la nostra perspectiva, contenen “miracles”.

3. “miracles”. Heus aquí una paraula que avui s’ha convertit per a molts en un escull insalvable. Com diu un bon amic, “abans la gent creia gràcies als miracles; però avui creiem a pesar dels miracles”. No sé si abans la gent creia en Jesús gràcies als miracles... Potser seria més apropiat dir que algunes persones creien en miracles “gràcies a Jesús”.

(Mireu, si us sembla, la reflexió sobre miracles i  miracles de Jesús, al Glossari.

4. L’evangeli d’avui ens exposa el signe més important de la presència del Regne de Déu. Per destacar la seva importància, Mateu (que en aquest punt segueix l’evangeli de Marc 6:32) l’explica dues vegades, repetint-lo quasi amb les mateixes paraules (Mateu 15,32-39). Amb aquest recurs literari s’aconsegueix destacar també una altra cosa ben important: la centralitat d’una actitud de fe. La fe dels deixebles (Mateu 14,32), de la dona cananea (Mateu 15,28) o de la gent en general...(Mateu 15,29), en contrapunt amb l’observança de les “tradicions” dels fariseus (Mateu 15,1-20).

5. L’evangeli d’avui sol ser conegut com la 1ª Multiplicació dels pans. Segurament és una equivocació anomenar-lo així.

La nostra ment funciona amb paraules. Si se’ns ofereix una paraula inadequada, aquesta es converteix en un obstacle per entendre correctament.

La paraula “multiplicació” és inadequada perquè Jesús no “multiplica” el pans sinó que els parteix i reparteix. Caldria, doncs, parlar de la Partició dels pans o Fracció dels pans.

6. “Multiplicar els pans” suggereix una acció divina en forma de “miracle”. Si és un miracle, només Déu el pot fer, o algú altre amb el poder de Déu.

No és això el que vol dir-nos l’evangeli, sinó tot el contrari. No es tracta de multiplicar sinó de compartir. No és una qüestió de miracles sinó d’amor. Jesús provoca que els seus deixebles comparteixin allò que tenen, i facin l’experiència de que, compartint, n’hi per a tots, i de sobres.

Compartir, i comprovar l’eficàcia de fer-ho, és el primer signe de que “el Regne de Déu està enmig vostre” (Lluc 17,21).

7. Es tracta d’un relat molt elaborat, amb una gran quantitat de detalls plens de simbolisme. Es faria massa llarg comentar-los tots. Només n’enumeraré alguns perquè cadascú hi pensi i intenti descobrir-ne el significat.

- Els gestos i les paraules de Jesús

fan pensar directament en l’acció central de la missa: “prengué els pans..., alçà els ulls al cel, digué la benedicció, els partí i donava...a la gent”. El relat és una escenificació de la realitat profunda de l’eucaristia que ja celebraven les primeres Comunitats cristianes.

- Els números (que hi tenen caràcter simbòlic):

>El 5 (penseu en Pentecosta = 50; 5000).

>5 pans i 2 peixos = 7, que indica totalitat (Tot el que tenien).

>el 12, xifra que identifica el Poble de les 12 tribus. 

- “Homes” = barons adults = caps de família.
Per què no s’hi compten “les dones i la mainada”? Què se’ns vol dir amb aquest “detall”? ¿Expressa un masclisme subjacent?

- En barca i a peu...

Per què la gent “segueix a peu” per arribar allà on Jesús hi va “en barca”?

- Jesús “fuig” a un “lloc despoblat” però es troba amb una multitud de gent amb grans “necessitats” (?).

- Mengen asseguts (com els “senyors”)

Jesús “ordena que la gent s’assegui per menjar”.

MISSATGE.

8. La compassió de Jesús quan es troba amb la multitud no el porta a “fer de Déu”, sinó a ser company. No el porta a solucionar els seus problemes fent miracles sinó invitant-los a compartir.

Noteu que aquesta és precisament la 1ª temptació que el mateix Jesús va haver de superar allà al desert. Tenia gana, i el temptador li diu: “si ets Fill de Déu” (fes un miracle:), converteix aquestes pedres en pans (Mateu 4,3).

 

RESPOSTA.

9. En aquesta ocasió proposo dos àmbits per a la resposta.

A. També avui, com sempre, al nostre món hi ha persones que només són “multituds”.

Si nosaltres no estem en aquestes “multituds!”, ens cal desembarcar per trobar-nos amb elles, compadir-nos-en i curar el seus malalts.

Com? Cadascú veurà i decidirà com, però fer-ho és una conseqüència directa de considerar-nos deixebles de Jesús. Les “multituds” que pateixen fam no han de quedar en un “món apart del nostre”.

B. En un altre sentit també cal adonar-nos que la nostra església actual està més “dissenyada” per a convocar multituds que per generar comunitats. Fins quan durarà això que contradiu directament l’acció de Jesús?!

10. La crisi de l’Església Occidental no consisteix en que ha disminuït la pràctica de la religió sinó en que les nostres misses (que són “el cimal i la font de la vida cristiana”, segons el Concili Vaticà II) tenen més clima de multitud despersonalitzada (encara que hi hagi poca gent) que de comunitat de persones adultes, actives, amb veu i vot, amb capacitat de resposta.

Quan tardarem a aprofitar la providencial “manca de vocacions sacerdotals” per adonar-nos que els “cinc pans i dos peixos” de moltes de les nostres comunitats són suficients per fer camí, si els compartim?

PREGUNTES per al diàleg.

1. L’evangeli d’avui és una escenificació de l’eucaristia dels diumenges. Comparant les vostres trobades amb el relat evangèlic, què hi descobriu que us pugui ajudar a millorar-les?

2. Els evangelis insisteixen en una actitud de Jesús: la compassió (envers les multituds o les persones concretes). Però, ser compadit pot resultar humiliant. Com ha de ser la compassió perquè no sigui humiliant sinó alliberadora?

3. L’evangeli parla de 5000 homes sense comptar les dones i la mainada. Amb aquesta expressió segurament es vol ressaltar la (nova) condició de persones adultes i lliures dels “5000”. Per això es diu que “mengen asseguts”. Avui parlaríem de “caps de família”, que sempre eren homes adults. Però això, sortosament, avui ha canviat. ¿Com es viu en la vostra parròquia o comunitat la igualtat entre dona i home?

VOCABULARI.  (> Índex general).

Barca.    Compadir-se.   Despoblat.    Joan Baptista.   Menjar.   Multitud.     Nombres (2, 4, 5, 12, 40, 50, ... ).    Pa.    Partir (el pa)     

(Del Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana Interconfessional): Joan Baptista.   Benedicció.    Nombres.   

Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 18. A.

Diumenge 17. Any A.

1ª LECTURA.  (Primer Llibre dels Reis 3,5.7-12).

En aquells dies,

el Senyor s’aparegué a Salomó,

en un somni durant la nit,

en el santuari de Gabaon,

i li digué:

“Digue’m que vols que et doni”.

Salomó li respongué:

Senyor, Déu meu, vós m’heu fet rei a mi,

servent vostre,

perquè ocupés el tron de David, el meu pare;

però sóc encara un jove que no sé conduir la gent,

i em trobo enmig del poble que vós heu elegit,

un poble que ningú no és capaç de comptar,

de tan nombrós com és.

Feu al vostre servent la gràcia de saber escoltar,

perquè pugui fer justícia al vostre poble

i destriar el bé del mal.

Sense això,

¿qui seria capaç de governar

aquest poble vostre tan considerable?

Al Senyor li agradà que Salomó

li hagués demanat això, i li digué:

“Ja que no demanes molts anys de vida,

ni riquesa,

ni la vida dels teus enemics,

sinó discerniment per saber escoltar

i fer justícia,

jo et donaré això que demanes:

et faré tan prudent i sagaç que,

ni abans de tu ni després,

ningú no se’t podrà comparar”.

2ª LECTURA (Romans 8,28-30).

Germans,

nosaltres sabem que Déu ho disposa tot

en bé dels qui l’estimen,

dels qui ell ha cridat per decisió seva.

Perquè ell,

que els coneixia d’abans que existissin,

els destinà a ser imatges vives del seu Fill,

que ha estat així el primer d’una multitud de germans.

Ell, que els havia destinat,

els crida, els fa justos i els glorifica.

EVANGELI. (Mateu 13,44-52).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

En aquell temps, Jesús digué a la gent:

“Amb el Regne del cel passa

com amb un tresor amagat en un camp.

L’home que el troba, el deixa amagat i,

content de la troballa,

se’n va a vendre tot el que té

i compra aquell camp.

També passa amb el Regne del cel

com amb un comerciant que buscava perles fines.

El dia que en trobà una de molt preu,

anà a vendre tot el que tenia

i la comprà.

També passa amb el Regne del cel

com amb aquelles grans xarxes que,

tirades a l’aigua,

arrepleguen de tot.

Quan són plenes, les treuen a la platja,

s’asseuen i recullen en coves tot allò que és bo,

i llencen allò que és dolent.

Igualment passarà a la fi del món:

sortiran els àngels,

destriaran els dolents d’entre els justos

i els llençaran al forn encès:

allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

¿Ho heu entès tot això?

Li responen: sí que ho hem entès.

Ell els digué: Mireu, doncs:

els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel

són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre

joies modernes i antigues.

LLENGUATGE.

1. Alguns solen dir i lamentar que els principals plaers de la vida o són cars o són pecat... Potser sí.

També hi ha persones que diuen que, si Déu no existís Déu, seria bo “inventar-lo” pels molts avantatges que proporciona “creure en Ell”... Potser també tenen raó.

2. En tot cas, dues de les tres paràboles de l’evangeli d’avui sintonitzen amb aquells que pensem que el Regne del cel és una sort, com ho és trobar, en un camp, un tresor prou gran com per vendre-s’ho tot i comprar aquell camp, o com ho és trobar una perla de tant valor que valgui la pena vendre-s’ho tot per adquirir-la.

3. Com és que, per a uns, formar part del Regne resulti difícil i complicat, mentre que, per a altres, sigui haver trobat un tresor? Com és que, per a uns, la paraula de Déu (la llavor del Regne) es torna una llei empipadora, i en canvi, per a altres, es torna evangeli (= bona notícia)?

4. Això té a veure amb l’actitud més profunda del cor humà. Un cor calculador no pot veure clar això de vendre-s’ho tot per comprar el camp o adquirir la perla. En canvi, un cor generós no dubta ni un moment, perquè no busca pas el tresor per tenir-lo sinó per compartir-lo; i la perla no és buscada per a la pròpia “col·lecció” sinó per regalar-la.

5. Potser per això, a les dues primeres paràboles de l’evangeli d’avui en segueix una tercera, que és un toc d’atenció: el Regne del cel és semblant a una xarxa de pescar on s’hi recull de tot, bo i dolent, i al final, es fa la tria (com ja es va dir en la paràbola del jull, llegida diumenge passat).

6. Tot aquest capítol de les paràboles del Regne es troba entre dos relats que li serveixen de marc i ens permeten entendre-les millor (Mateu 12, 46-49  i 13,53-58). Aquests dos relats ens parlen, el primer, de la “Mare de Jesús i els seus germans”, i el segon, ens parla directament del “seu Poble”.

7. Aquests relats, en el Missal, no s’hi recullen des de l’Evangeli de Mateu (any A) sinó des de l’Evangeli de Marc (Any B. Diumenges 10 i 14).
El “Poble” a què pertany Jesús, representat al principi per “la seva Mare i germans”, ha estat fins ara el camp amb un tresor amagat. Però aquest tresor no era pas per mantenir-lo amagat, com a propietat privada. Aquest tresor és un do de Déu per a tota la Humanitat, donat en custòdia al poble elegit fins al moment oportú.

8. Dintre la Història d’Israel, Jesús representa el moment oportú. Encara que ell és l’hereu de les Promeses del seu Poble (Mateu 1,1ss), haurà de “comprar el camp” per oferir a tothom el “tresor” que s‘hi troba, ja que, com en la gran majoria de casos, els “Poderosos” se n’havien apropiat en exclusiva.  (Mateu 21,38).

L’evangeli d’avui diu clarament que Jesús “topa” amb el seu poble per aquesta qüestió. ¿Qui és la meva mare i qui són els meus germans? I, assenyalant amb la mà els seus deixebles, digué: aquests són la meva mare i els meus germans. El qui fa la voluntat del meu Pare del cel, aquest és el meu germà, la meva germana, la meva mare (Mateu 12,49).

9. Jesús, i cada deixeble, és com el “mestre de la Llei” que treu del seu cofre joies modernes i antigues. El “tresor” destinat a tothom.

MISSATGE.

10. El regne de Déu és com trobar un tresor.

Pertànyer al Regne del cel és gratificant. Si no és així, vol dir que alguna cosa falla... Potser el nostre cor no és prou generós i busca posseir en exclusiva o fer negoci.

RESPOSTA.

11. Avui dia ja no hi ha “tresors amagats o perduts”. Avui totes les riqueses estan ben controlades. O, potser no? Potser les millors riqueses queden sempre fora control? Hi ha tantes classes de riqueses!

Les comunitats cristianes d’avui estem formades sobretot per persones madures, amb llargs anys de fidelitat, amb una vida de generositat a tota prova. ¿No hi haurà aquí immensos tresors de saviesa humana i cristiana, perduts perquè estem acostumats a no fer-los servir?

A causa del clericalisme de les nostres comunitats, quants “tresors” han quedat “amagats”? Quantes “perles” han deixat de brillar?

Amb el clericalisme, el Regne s’ha convertit en una religió moralista i ritualista, i s’ha perdut com a tresor.

12. És cert: descobrir el tresor amagat i la perla més valuosa no depèn nomes de nosaltres. És un do de Déu. Però també depèn de nosaltres.
Per això ens cal fer-nos buscadors; estar atents; tenir orelles per sentir-hi i ulls per veure-hi.

És convenient optar per una actitud activa en la recerca i en el coneixement; exercir la nostra capacitat personal de valorar tresors i perles, i no deixar que això sigui exclusiu dels mossens o dels directors espirituals.

13. Preocupats per trobar “vocacions clericals”, deixem perdre una gran quantitat de tresors amagats dintre les comunitats cristianes i en tantes i tantes altres persones.

En les comunitats, el mossèn no supleix la valoració que pot fer cada persona sobre la qualitat del tresor trobat. Tots som “buscadors” i tots estem a l’expectativa... I amb la seguretat de que “qui busca, troba” (Mateu 7,8).

PREGUNTES per al diàleg.

1. Comenteu si ser “membres de l’Església” és com si haguéssiu trobat un tresor o és una obligació que pesa?

2. Com “gestionem” el nostre tresor, tant a nivell personal com a nivell comunitari?

3. Quins canvis proposeu en l’Església perquè el tresor de l’Evangeli quedi cada vegada menys amagat en les comunitats cristianes i pugui alegrar tothom qui s’hagi fet “buscador”, sigui de la religió que sigui?

VOCABULARI.  (> Índex general).

 Regne de Déu.   Tresor.    Xarxa.   

(Del Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana Interconfessional): Mestres de la Llei.  

Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 17. A.

Diumenge 16è. de durant l’any A.

1ª LECTURA.  (Saviesa 12,13,16-19).

Fora de vós, que vetlleu sobre tothom,

no hi ha cap Déu a qui hàgiu de convèncer

que la vostra sentència és justa.

La vostra força és font de justícia,

i el mateix domini que teniu sobre tothom

fa que tracteu amb tota consideració.

Demostreu només  la vostra força

si algú no creu que ho podeu tot,

o bé quan humilieu aquells que,

sabent que sou fort, es mostren arrogants.

Vós, que disposeu de la força,

sou moderat en les sentències

i ens governeu amb tota consideració.

El poder, si volguéssiu, sempre el teniu a mà.

Obrant així, heu ensenyat al vostre poble

que els justos han de ser humans amb tothom,

i heu omplert d’esperança els vostres fills,

en veure que doneu l’ocasió de penedir-se

dels pecats.

2ª LECTURA (Romans 8,26-27).

Germans,

és l’Esperit mateix el qui,

per ajudar la nostra feblesa,

intercedeix amb gemecs que no es poden expressar.

Perquè nosaltres no sabem què hem de demanar,

per pregar com cal,

però és ell, l’Esperit, qui es posa en lloc nostre.

I, ni que els seus gemecs no es puguin expressar,

el qui penetra l’interior dels cors

sap prou bé quin és el deler de l’Esperit:

ell intercedeix a favor del poble sant,

com Déu ho vol.

EVANGELI. (Mateu 13,24-43).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

En aquell temps,

Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola:

“Amb el Regne del cel passa com amb un home

que havia sembrat bona llavor al seu camp,

però a la nit, mentre tothom dormia,

vingué el seu enemic,

sembrà jull enmig del blat, i se n’anà.

Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà,

aparegué també el jull.

Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren:

¿No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp?

¿Com és, doncs, que hi ha jull?

Ell els respongué:

Això ho ha fet algú que em vol mal.

Els mossos li digueren:

¿Voleu que anem a collir-lo?

Ell els diu: no ho feu pas:

si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat.

Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega,

i llavors diré als segadors:

colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo;

després colliu el blat i porteu-lo al meu graner”.

Els proposà encara una altra paràbola:

“Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa

que un home va sembrar al seu camp:

és la més petita de totes les llavors,

però, a mesura que creix,

es fa més gran que totes les hortalisses

i arriba a ser com un arbre,

tant que els ocells hi van

per ajocar-se a les seves branques”.

Els digué també una altra paràbola:

“Amb el Regne del cel passa com amb el llevat

que una dona amaga dintre la pasta

de mig sac de farina,

i espera, fins que tota ha fermentat”.

Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles,

i no els deia res sense paràboles.

així es complia allò que havia anunciat el profeta:

“Els meus llavis parlaran en paràboles;

exposaré coses que han estat secretes

des de la creació del món”.

Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa.

Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués

la paràbola del jull sembrat en el camp.

Ell els digué:

“El que sembra la bona llavor és el Fill de l’home.

El camp és el món.

La bona llavor són els del Regne.

El jull són els del Maligne.

l’enemic que els ha sembrat és el diable.

La sega és la fi del món;

i els segadors són els àngels.

Així com cullen el jull i el cremen,

passarà igual a la fi del món:

el Fill de l’home enviarà els seus àngels,

recolliran del seu Regne tots els escandalosos

i els qui obren el mal,

i els llençaran al forn encès:

allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Llavors, els justos en el Regne del seu Pare

resplendiran com el sol.

Qui tingui orelles, que ho senti”.

LLENGUATGE.

1. Com diumenge passat, també aquest diumenge ens presenta una versió curta i una de llarga de l’evangeli.

També com diumenge passat, només la versió llarga ens presenta el relat complet i ens permet copsar el seu missatge més directe.

En la versió llarga s’hi poden distingir tres parts. També en aquesta ocasió, la tercera part és com una repetició de la primera: així s’aconsegueix destacar allò que queda al centre del relat.

2. Al centre de la part central hi trobem una paràbola molt curta i sorprenent. Resulta sorprenent que Jesús compari el Regne del cel amb el llevat que una dona “amaga” dintre una quantitat considerable de farina.

En la valoració religioso-popular d’Israel el llevat és considerat un agent de corrupció. ¿Vol dir-nos, doncs, Jesús, amb aquesta paràbola que ocupa el “centre” del relat, que el Regne de Déu corromp el nostre món? Evidentment, no!

Entendre bé aquesta paràbola seria difícil si no es trobés “envoltada” per una altra paràbola que ens prepara per entendre-la com cal.

La primera i la tercera parts del relat ens presenten la paràbola del jull. Diumenge passat llegíem la paràbola del sembrador en la qual els oients eren el terreny, bo o no tant bo, que rebia la bona llavor. En el relat d’avui el “terreny” és el món sencer. I no hi ha estat sembrada només llavor bona sinó que algú (l’enemic) hi ha sembrat també llavor dolenta (el jull).

3. Així és el nostre món: amb molta llavor bona, i també amb llavor dolenta. Què fer?

El propietari del camp rebutja del tot la proposta dels mossos de “arrencar” el jull, perquè si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat.

Abans de la collita final ningú no és capaç de separar el jull del blat perquè les seves arrels estan imbricades. Per això, no es pot arrencar l’un sense arrencar també l’altre.

4. Ara entenem la intenció, i fins i tot la ironia, de la paràbola del llevat. ¿La força del llevat és “corruptora” o “transformadora”? Hi ha coses que quan “fermenten” es fan malbé; però n’hi ha d’altres que es fan millors. Per al culte, el pa havia de ser àzim (sense llevat). En canvi, per menjar-lo, la dona hi posa llevat, i espera que tota la massa fermenti.

5. Immediatament abans de la paràbola del llevat hi ha la paràbola del gra de mostassa. També és sorprenent; també té la seva ironia.

D’acord amb les profecies, s’esperava el restabliment del “Poble de Déu” per obra del Messies, considerat un “rebrot de Cedre del Líban” (Ezequiel, 17:23). Els cedres del Líban eren famosos per la seva majestuosa grandària.

En canvi Jesús compara el Regne de Déu no amb un “cedre” sinó amb la “mostassa”, un arbust que surt de la més petita de totes les llavors, i que es fa més gros que les hortalisses, sense arribar a ser un gran arbre. Als horts hi feia més nosa que servei perquè no dóna fruits ni rendeix el cent per u com el blat. En realitat: serveix o destorba?

-Serveix... Serveix perquè puguin ajocar-s’hi els petits ocellets que es mouen entre els horts!

Així és el “Regne de Déu”. Qui ho diria!

Els mateixos deixebles senten (sentim) la necessitat de que Jesús ho aclareixi una mica i li demanen una explicació.   

MISSATGE.

6. El Regne de Déu no s’imposa; s’ofereix.
Els seus “ciutadans” convivim amb qui podria semblar que són “ciutadans del Maligne”; però... ves a saber!

Potser allò que sembla jull, és una altra classe de blat...

Potser allò que sembla corrupció, és transformació que millora...

Potser aquells que semblen inútils, serveixen per acollir els ocells del cel...

7. “No els deia res sense paràboles...”. Perquè les paràboles ens ajuden a “anar entenent”, sense arribar mai a creure’ns prou savis com per arrencar ningú del camp en què tots creixem tan bé com sabem.

RESPOSTA.

8. La resposta sembla clara: bons són els dogmes, però res tan contrari a l’evangeli com el dogmatisme.

Al camp del món hi ha llavor bona i llavor dolenta (i en cada un de nosaltres, també) imbricades entre si.

Destriar el Bé del Mal; assenyalar qui destrueix l’Església o la fa avançar; determinar qui són sembrats pel Maligne i qui són sembrats pel Fill de l’home... no és cosa nostra: està reservat als àngels de Déu a la fi del món quan els “fruits” seran visibles.
Aquesta és, avui, la terrible tragèdia del nostre món. Els “Poders” s’han dotat de “lleis” que converteixen en “jull” (en “delinqüents”) als qui valoren les coses diferentment. I així són “arrencats”. Estan a les presons, als centres de reclusió, en pateres en ple mare nostrum, o en “camps de refugiats”, apartats del món real. Lleis que determinen qui és “ciutadà” i qui és “un migrant”; qui és “turista” i qui és “un il·legal”. Gastem milionades perquè vinguin turistes, i deixem “sense papers” als qui venen per treballar i ser dels nostres.

Resultat? Avui el nostre món s’assembla més a un camp on han entrat els senglars que a un camp de blat preparat per la collita.     

9. ¿Qui és blat i qui és jull? Recordo una frase, sorprenent per qui la deia i pel lloc on la deia, de José Mª Díez Alegria, jesuïta i professor de la Universitat Gregoriana de Roma: Karl Marx ha estat l’últim "gran pare de l’església”.

Marx va ser considerat un dels enemics més radicals de l’Església i de la Religió. Però, cent anys després, ningú que conegui l'evolució renovadora que ha tingut l'Església des de la segona meitat del s.XX, pot ignorar que, en bona part, ha estat possible gràcies als "enemics” més grans que ha tingut", com Marx, Freud, Nietzsche, i tants d’altres...

10. Cal refrenar la nostra tendència a “arrencar” el mal. Bellament ho diuen uns versos valents d’un científic-poeta actual, David Jou, a Déu parla dels àngels:

No es pot deixar tot en mans dels àngels:

ells voldrien intervenir a cada instant,

corregir contínuament,

interposar-se entre el pit i la bala,

evitar l’accident,

eliminar la malaltia,

imposar la veritat...:

cal creure molt en l’home per poder aturar els àngels.

Ells prou que m’ho demanen:

es revolten en veure la maldat,

es migren als capçals dels llits dels hospitals,

clamen en el camp de batalla,

s’encenen per cada nen que mor,

s’indignen amb els núvols que no ragen

sobre els camps assedegats...

Cal creure molt en l’home per poder aturar els àngels:

no tenen prou paciència per consentir l’error,

no tenen prou sang freda per sofrir la llibertat,

no són prou forts per morir amb prou esperança,

no comprenen un Messies mort en creu;

m’exhorten a mostrar-me amb majestat irrefutable

sense veure com seria irresistible

aquest excés de fulgurant realitat

per a uns ulls que no han passat

per l’aigua fresca de la mort.

I em costa contenir-los;

de vegades jo mateix els enviaria a posar ordre:

m’ho demanen els seus aürts anhelants,

el seu panteix impacient,

els seus precs desesperats i freturosos;

m’ho demanen els humans

en els renecs i en les pregàries,

però m’esglaia

el seu món d’autòmats infal·libles,

de joguines reverents,

de mecanismes impecables,

d’amors obligatoris.

Oh, sí: cal creure molt en l’home

(més del que ells creuen en mi)

per poder aturar els àngels.

Potser m’he equivocat.

(El ressaltat és meu).

PREGUNTES per al diàleg.

1. Si, segons demostra la Història, els enemics han fet tant de bé a l’Església, com en serà de gran el bé que podem fer-li els amics! ¿Com a grup o comunitat, quin bé, us sembla, podríeu fer a l’Església actual?

2. Us ha passat alguna vegada que una cosa que us pensàveu que era “jull” va resultar ser “blat”, o al revés?

3. L’Església que somnieu per al futur, s’assembla més als Cedres del Líban o a la Mostassa del horts? O us agradaria combinar les dues coses?

VOCABULARI.  (> Índex general).

Casa (Llar).   Jull.     Paràboles.    Regne de Déu.         

Veure també Entrevistes amb Fid’ho. Diumenge 16. A.