1ª Lectura (2 Reis 4, 8-11. 14-16a)
Un dia Eliseu
passava per Sunam.
Hi havia allà una
dona benestant
que l'obligà a
quedar-se a menjar a casa seva.
Des d'aquell dia,
cada vegada que Eliseu hi passava,
s'hi quedava a
menjar.
Llavors ella digué
al seu marit:
«Estic convençuda
que l'home de Déu
que passa sempre
per casa nostra és un sant.
Fem-li una petita
habitació d'obra a la terrassa,
posem-hi un llit,
una taula, una cadira i un llum,
i cada vegada que
vingui podrà retirar-se allà.»
El dia que Eliseu
hi anà,
es retirà en aquella
habitació i s'hi quedà a dormir.
Llavors Eliseu
digué a Guihezí, el seu criat:
«¿Què podem fer per
aquesta sunamita?»
Guihezí li
respongué:
-«Mira, no té
fills, i el seu marit ja és gran.»
Eliseu li va dir:
«Crida-la.»
Guihezí la cridà, i
ella es presentà
i es quedà a
l'entrada de l'habitació.
Eliseu li digué:
«L'any que ve, per
aquest temps,
amanyagaràs un
fill».
2ª Lectura (Romans 6, 3-4. 8-11)
Germans:
Tots els qui hem
estat batejats en Jesucrist,
hem estat
submergits en la seva mort.
Pel baptisme hem
estat sepultats amb ell en la mort,
perquè, tal com
Crist,
gràcies al poder
admirable del Pare,
va ser ressuscitat
d'entre els morts,
també nosaltres
emprenguem una nova vida.
I si hem mort amb
Crist,
creiem que també
viurem amb ell.
I sabem que Crist,
un cop ressuscitat d'entre els morts,
ja no mor més,
la mort ja no té
cap poder sobre ell.
Quan ell morí,
morí per al pecat
una vegada per sempre,
però ara que viu,
viu per a Déu.
Igualment
vosaltres,
penseu que sou
morts pel que fa al pecat,
però viviu per a
Déu en Jesucrist.
Evangeli (Mateu 10, 37-42)
En aquell temps
Jesús digué als seus apòstols:
«Qui estima el pare
o la mare més que a mi,
no és bo per venir
amb mi.
Qui estima els
fills o les filles més que a mi,
no és bo per venir
amb mi.
Qui no pren la seva
creu i m'acompanya,
no és bo per venir
amb mi.
Els qui vulguin
guardar la vida en poder seu,
la perdran,
però els qui per
causa meva l'hauran perduda,
la retrobaran.
Qui us acull a
vosaltres, m'acull a mi,
i qui m'acull a mi,
acull el qui m'ha enviat.
Qui acull un
profeta perquè és profeta,
tindrà la
recompensa dels profetes,
qui acull un just
perquè és just,
tindrà la
recompensa dels justos,
i tothom qui doni
un vas d'aigua fresca
a un d'aquests
petits,
només perquè és el
meu deixeble,
us dic amb tota
veritat,
no quedarà sense
recompensa.»
LLENGUATGE.
Nota:
Les paraules
sorprenents del començament, que Mateu posa en boca de Jesús, tenen un
paral·lel en l’evangeli de Lluc que és llegit el diumenge23 de l’Any C. Allà hi podeu trobar altres
apunts, que us poden ser útils tenint en compte que van ser escrits abans que
aquests.
1. Mateu centra el
seu Evangeli en cinc grans discursos de
Jesús, en paral·lelisme amb els cinc
llibres de la Llei de Moisès (Pentateuc).
Les paraules que hem llegit pertanyen al segon
discurs, que Mateu dedica a les Instruccions
de Jesús als Dotze apòstols, en
enviant-los a predicar pels pobles de Galilea (Mateu
10,5).
És possible que
algunes paraules d’aquest discurs,
siguin del mateix Jesús. Amb tot, sembla evident que les primeres paraules
llegides en el fragment d’avui no van ser pronunciades per Jesús sinó que és
Mateu qui les posa en boca de Jesús quan ja no hi havia cap perill
d’entendre-les equivocadament, com si Jesús contraposés l’amor a ell a
l’amor que podem tenir al pare, a la mare, al fill o filla.
2. El mateix Jesús
havia ensenyat que l’amor a Déu es manifesta en l’amor al pròxim (Mateu
22,39), i ningú més pròxim que els propis pares o fills.
Però també pot
passar que, quan estimem les persones més pròximes, les estimem de tal
manera que, en realitat, no les estimem a elles sinó a nosaltres mateixos en
elles. Per això Mateu posa en boca de Jesús la referència a “prendre la creu”:
expressió que, després de l’experiència de Jesús, havia esdevingut el símbol
inequívoc d’una vida viscuda com a donació als altres. I ho confirmaria
amb paraules directes i explícites: “Els
qui vulguin guardar la vida en poder seu, la perdran; però els qui per causa
meva l'hauran perduda (donada), la
retrobaran”.
MISSATGE.
3. “...qui
m'acull a mi, acull el qui m'ha enviat”.
L’obra de Déu no
és ni la persona individual de Jesús, ni la Religió, ni els Cristians... L’obra de Déu és la Humanitat. Per això la missió dels apòstols (dels “enviats”) és fer-se humans fent Humanitat. Tot amor concret, sigui als pares,
als fills, o fins i tot als enemics (Mateu
5,44), només ens humanitza si és viscut en l’horitzó de l’amor a la
Humanitat.
RESPOSTA.
4. Una vegada vaig
veure una figuera petita i escarransida, voltada de rebrolls. Els rebrolls se
la menjaven. No podia donar fruits.
Els éssers humans
som capaços de tenir molts i variats amors. Però hem de vigilar perquè no ens
passi com a aquella figuera. Hem de veure si aquests amors ajuden o impedeixen
l’amor al Crist; és a dir: l’amor a
la Humanitat. Només l’amor a la Humanitat dóna unitat i eficàcia als altres
amors, i ens realitza també a nosaltres mateixos. “Els qui per causa meva hauran perdut la vida, la retrobaran”.
Cada un de
nosaltres és com una fulla d’un gran arbre. Cada fulla pot estimar el sol, la pluja, l’aire, les flors, els insectes, la
humitat,... Però tot està en funció de l’arbre per al que viu i del qual
viu. Separada de l’arbre, la fulla no podria ni existir.
5. Com a deixebles
de Jesús podem estimar la nostra família, la nostra comunitat, les nostres
veritats, les nostres obres d’art, les nostres festes, les nostres
celebracions, el nostre llenguatge,... Però tot això només és vàlid quan és una
manera concreta d’estimar la Humanitat.
PREGUNTES per al diàleg.
1. Alguna vegada,
el vostre amor a l’Església us ha dificultat el vostre amor a la societat en
què viviu?
2. En l’exercici
dels vostres drets, té preferència el bé comú?
