Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
→ VOCABULARI. (> Índex
general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el
significat exposat).
Amics. Feliços. Manament. Pare. Pròxim.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional).
→ Veure també: RELECTURES: 6è.
diumenge de Pasqua.
1ª LECTURA. (Fets dels Apòstols 10:25-26.34-35.44.48).
Així
que Pere entrà,
Corneli
sortí a rebre’l i es prosternà als seus peus.
Pere
el féu aixecar dient-li:
«Posa’t
dret, que jo sóc home igual que tu.»
Llavors
Pere prengué la paraula i digué:
«Ara
veig de veritat que Déu no fa diferències
a
favor d’uns o altres;
Déu
acull tothom qui creu en ell i fa el bé,
de
qualsevol nacionalitat que sigui.»
Mentre
Pere deia això,
l’Esperit
Sant vingué sobre tots els qui escoltaven la seva predicació.
Els
jueus creients que havien vingut amb Pere
s’estranyaren
molt en veure
que
el do de l’Esperit Sant era vessat
fins
i tot sobre els qui no eren jueus.
De
fet, els sentien parlar en llenguatges misteriosos
i
proclamar les grandeses de Déu.
Llavors
Pere digué:
«Qui
pot excloure de l’aigua del baptisme
aquests
que han rebut l’Esperit Sant igual que nosaltres?»
Tot
seguit manà que els bategessin en el nom de Jesucrist.
Després
li pregaren que es quedés amb ells uns quants dies.
2ª LECTURA (1ª Joan 4:7-10).
Estimats
meus,
hem
d’estimar-nos els uns als altres,
perquè
l’amor ve de Déu.
Tothom
qui estima és fill de Déu;
ha
nascut d’ell i el coneix.
Els
qui no estimen no coneixen Déu,
perquè
Déu és amor.
Hem
vist clarament l’amor que Déu ens té
quan
ell ha enviat al món el seu Fill únic,
perquè
visquem gràcies a ell.
L’amor
és això:
no
som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu;
ell
ha estat el primer d’estimar-nos,
tant,
que ha enviat el seu Fill
com a víctima propiciatòria pels nostres pecats.
EVANGELI. (Joan 15:9-17).
En aquell temps,
Jesús digué als seus deixebles:
«Jo us estimo tal com el Pare m’estima.
Manteniu-vos en l’amor que us tinc.
Si observeu els meus manaments,
us mantindreu en l’amor que us tinc,
com jo també observo els manaments del meu Pare
i em mantinc en l’amor que em té.
Us he dit tot això perquè tingueu l’alegria que jo tinc,
una alegria ben plena.
El meu manament és que us estimeu els uns als altres
tal com jo us he estimat.
Ningú no té un amor més gran
que el qui dóna la vida pels seus amics.
Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano.
Ja no us dic servents,
perquè el servent no sap què fa el seu amo.
A vosaltres us he dit amics,
perquè us he fet saber tot allò que he sentit del meu
Pare.
No sou vosaltres, els qui m’heu escollit.
Sóc jo qui us he escollit
per confiar-vos la missió d’anar pertot arreu
i donar fruit, un fruit que durarà per sempre.
I el Pare us concedirà tot allò que demanareu en nom meu.
Això us mano: que us estimeu els uns als altres.»
B. LLENGUATGE.
1. Vivim convivint. Però la convivència pot quedar-se en una
relació de superioritat-dependència, o podem fer el pas vers una relació
d’igualtat-amistat.
Tots, com a vivents, hem començat en una relació de superioritat-dependència. És la forma “inicial”
de conviure. Des dels inicis apareix la “lluita per la vida”.
Jesús accepta, només com a punt de partida, l’actitud de dependència dels seus deixebles en relació a ell mateix.
“Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”, i
feu bé de dir-ho, perquè ho sóc” (Joan 13,13). Però
la seva “lliçó” consisteix en ensenyar-nos a passar des d’aquesta relació inicial de
dependència a una nova relació d’igualtat-amistat:
“Ja
no us dic servents... A vosaltres us he dit amics” (Joan 15,15).
Els humans som invitats a “entrar en la convivència de
Déu” on queden excloses les relacions de superioritat-dependència. Podríen no ser-ne excloses, però ho són.
“No sou vosaltres, els qui m’heu
escollit. Sóc jo qui us he escollit...” (Joan
15,16).
L’acceptació d’aquesta oferta per part nostra té caràcter de resposta, i de resposta lliure.
La iniciativa comença en Déu. Per
tant, tampoc en aquest punt no hi ha d’haver relacions de dependència entre nosaltres. “No us feu dir “rabí”, perquè de mestre només
en teniu un, i tots vosaltres sou germans; ni doneu a ningú el nom de “pare”
aquí a la terra, perquè de pare només en teniu un, que és el del cel; ni us feu
dir “guies”, perquè de guia només en teniu un, que és el Crist” (Mateu 23,8s).
2. Però cal reconèixer que les relacions de superioritat-dependència estan a la base
dels “Regnes d’aquest món”.
Els “superiors”, per mantenir la seva
superioritat, solen utilitzar
sobretot dos camins: la força
i el secret. El camí més directe
i eficaç és la força bruta.
Tots els Estats actuals són producte, directe o indirecte, d’una guerra,
expressió màxima de la força bruta.
Però no sempre els “superiors”
disposen de més “força bruta” que els “súbdits”. Per això s’ha creat el “secret”,
que es converteix en una nova eina de
domini.
El secret genera inseguretat en aquells que no coneixen com “funciona” una
“convivència programada”.
El secret pot prendre diferents formes. Actualment, una de les més esteses,
eficaces, perverses i irracionals és la burocràcia.
3. Jesús ens invita a una altra forma de convivència.
La Comunitat de Jesús té com a vincle la dinàmica de l’Amor: “Jo us estimo tal com el Pare m’estima”.
L’Amor exclou les eines del Domini:
la força i el secret: “A
vosaltres us he dit amics, perquè us
he fet saber tot allò que he sentit del meu Pare” (Joan 15,15).
4. L’amistat entre Jesús
i els deixebles no és només una
relació bilateral. Comporta un canvi radical en la nostra forma de convivència. No es pot ser amic de Jesús i mantenir amb algú altre relacions de superioritat-dependència i de secret: “Vosaltres sou els meus amics si
feu el que jo us mano”. I allò que ens “mana” són relacions
d’amistat: “El meu manament és que us
estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat” (Joan
15,17).
C.
MISSATGE.
5. Som invitats a entrar en l’àmbit
de l’amor, on ja ha entrat plenament Jesús fent-se “un de nosaltres”.
És un àmbit transparent, on no hi ha
lloc per als secrets. Aquesta entrada en “l’àmbit de l’Amor” és escenificada en la l’Ascensió a la
dreta del Pare, que celebrarem diumenge que ve.
D:
RESPOSTA.
6. El procés de jerarquització
que ha patit la Comunitat Cristiana, l’ha feta, estructuralment, molt semblant
als “regnes d’aquest món”.
Sembla que en l’Església actual hem renunciat ja a la força
bruta, però s’hi manté encara una gran dosi de secret i de burocràcia. Com totes les “jerarquies”,
també l’eclesiàstica funciona de tal
manera que el secret hi ha esdevingut “indispensable”. El “respecte” més
elemental a les persones concretes ho demana... Pensem en els nomenaments de
bisbes, rectors, o d’altres responsables eclesiàstics...
7. És pràcticament impossible que una societat s’organitzi “jeràrquicament”
sense generar la necessitat de secret.
I és precisament la necessitat de secret allò que posa de manifest la
seva semblança amb els regnes d’aquest món.
La nostra resposta
podria consistir en fer el que puguem per corregir aquesta situació. No es
tracta de que allò que ara és secret
es faci sigui públic. El que cal és trobar
aquella forma d’organització en què el secret no hi sigui necessari
i en quedi exclòs.
8. Per aconseguir això, és urgent “invertir” el flux de la vida eclesial.
Sovint es dóna per suposat (i acceptat) que la vida de l’Església segueix
aquest procés: Jesucrist (al cel) → Papa (Vicari de Crist a la Terra) → Cardenals → Bisbes → Capellans → Poble
Cristià.
Però aquest procés, estructuralment
jeràrquic, contradiu directament
l’obra de Jesús, i és un calc dels regnes
d’aquest món.
Si l’Església hagués de funcionar
així, resultaria inútil, i més aviat faria nosa en la nostra societat(com, de
fet, ja ho pensen molts), perquè, per funcionar
així, ja en tenim prou (i de sobres!!!)
amb els Estats i altres organitzacions jeràrquiques.
9. El lloc de la presència i acció de
Déu és l’Home, el qual, en la mesura que acull l’obra de Déu, es fa comunitat
o poble (“Poble de Déu”). “On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu
nom, jo sóc allí enmig d’ells” (Mateu 18,20).
És normal que l’exercici de la comunió vagi demanant serveis concrets, sense secrets ni estratègies ni burocràcia.
És en la (petita) Comunitat on hi ha “l’inici”
del flux
de la vida eclesial perquè Jesús s’ha fet “COMUNIÓ” (“Emmanuel”. Mateu 1,23)
I no es tracta de “democratitzar” l’Església.
La “Democràcia” (de demós = poble, i kratos = poder) és una manera d’originar
i legitimar el Poder. Però a
l’Església no hi ha d’haver cap classe
de Poder, perquè és un àmbit
de comunió.
La comunió demana i ofereix serveis,
però exclou tota forma de secret i de
dependència (excepte la “dependència funcional” dels qui han estat
escollits per a fer un servei, un
cop l’han acceptat lliurement).
10. En una societat “religiosa”, és possible que una religió estructurada
jeràrquicament hi tingués una certa “utilitat”: servir
de “contrapoder”. Encara que no és
aquesta la missió de l’Església. Però
en una societat laica i democràtica com
la nostra (encara que sigui només formalment democràtica), una Església
jerarquitzada es converteix en una complicació
afegida, tant per a “Societat” com per als “Fidels”.
11. Cal un canvi. I no hem d’esperar que aquest canvi comenci primer “des de
dalt”. En l’Església, “els de dalt”
sempre tenen menys llibertat que “els de
baix”. Per això sovint els companys que estant “a dalt” necessiten el
nostre ajut per gaudir, també ells, del vertader goig de la germanor, alliberant-se de les
“limitacions” d’una submissió deguda.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Per la manera com està organitzada l’Església, sobretot a
nivell mundial, hi ha persones que consideren que s’assembla a una màfia. Vosaltres, què en penseu?
2. En alguns llocs van sorgint grups o petites comunitats que es reuneixen per llegir
la Bíblia i compartir. Què en penseu?
3. Com valoreu la “possibilitat” de que el “servei presbiteral” d’una parròquia vingués dissenyat i escollit dintre la pròpia comunitat, confirmat després
pel bisbe en senyal de comunió eclesial?