1ª LECTURA. (Deuteronomi 18,15-20).
Moisès digué al poble:
«El Senyor, el teu Déu, farà que s’aixequi
d’enmig teu, d’entre els teus germans,
un profeta com jo. Escolteu-lo.
El dia que el poble s’havia reunit a la muntanya de l’Horeb
vas demanar al Senyor, el teu Déu,
de no tornar a sentir la veu del Senyor, el teu Déu,
i de no veure més aquelles flames,
per por de morir.
Llavors el Senyor em digué:
“Han fet bé de demanar-ho.
Jo faré que s’aixequi d’enmig dels seus germans
un profeta com tu,
li posaré als llavis les meves paraules
i ell els dirà tot el que jo li ordenaré.
I jo demanaré comptes
als qui no escoltin les paraules
que ell els dirà en nom meu.
Però si un profeta s’atreveix a dir en nom meu
Però si un profeta s’atreveix a dir en nom meu
alguna paraula que jo no li hauré ordenat,
o bé parla en nom d’altres déus,
morirà”.»
2ª LECTURA (1ª Corintis
7,32-35).
Germans,
jo voldria que visquéssiu sense neguit.
El qui no és casat
pot ocupar-se de les coses del Senyor
i mirar de fer el que és agradable al Senyor,
mentre que els casats
s’han d’ocupar de coses del món
i mirar d’agradar a la muller,
i tenen el cor dividit.
Igualment, la noia o la dona no casada
pot ocupar-se de les coses del Senyor
i de ser santa de cos i d’esperit,
mentre que les dones casades
s’han d’ocupar de coses del món
i mirar d’agradar al marit.
Tot això ho dic pensant què és més avantatjós.
No vull pas lligar-vos.
Penso només que és cosa més digna,
i que facilita de viure dedicat al Senyor
sense tràfecs que en distreguin.
EVANGELI. (Marc 1,21-28).
A Cafar-Naüm
Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava.
La gent s’estranyava de la seva manera d’ensenyar,
perquè no ho feia com els mestres de la llei,
sinó amb autoritat.
En aquella sinagoga hi havia
un home posseït d’un esperit maligne
que es posà a cridar:
«Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret?
Has vingut a destruir-nos?
Ja sé prou qui ets: ets el Sant de Déu.»
Però Jesús el reprengué i li digué:
«Calla i surt d’aquest home.»
Llavors l’esperit maligne sacsejà violentament el posseït,
llançà un gran xiscle i en va sortir.
Tots quedaren intrigats
i es preguntaven entre ells:
Què vol dir això?
Ensenya amb autoritat una doctrina nova,
fins i tot mana els esperits malignes,
i l’obeeixen.»
I aviat la seva anomenada s’estengué per tota la regió de Galilea.
LLENGUATGE.
1. Sorprèn que l’evangelista ens digui que Jesús ensenyava una
doctrina molt interessant i, en canvi, no ens digui res sobre aquesta doctrina.
Però això té un significat profund. Ja en el mateix relat se’ns fa notar la diferència entre la manera d’ensenyar
dels mestres de la Llei i la manera
d’ensenyar de Jesús. Jesús ensenya “amb
autoritat”. Segurament vol dir que ensenyava amb potestat o amb poder.
Les seves paraules contenen el “poder” de realitzar allò que diuen, com les paraules de Déu en el relat de la Creació: “Déu digué: -Que existeixi la llum. I la
llum va existir”. O també “Déu digué:
Que hi hagi un firmament enmig de les aigües, per a separar unes aigües de les
altres. I va ser així” (Gènesi 1, 3ss).
Déu “diu”, i es fa.
Semblantment, Jesús “parla”, i seguidament s’expliquen els efectes de
les seves paraules. No cal repetir les paraules:
es poden “veure” en els efectes.
2. En el relat d’avui, els efectes
de l’ensenyament de Jesús a la sinagoga són, primer, la reacció de l’esperit maligne; i després, l’alliberament
de l’home que n’estava posseït.
3. Reacció de l’esperit maligne.
Joan Baptista ja ens havia presentat Jesús com “el més fort”: no solament més fort que ell, Joan, sinó sobretot més fort que l’esperit maligne que governa el “món”. Jesús no comença la seva obra
en una societat neutra. A la societat ja hi ha qui mana; ja hi ha el “príncep
d’aquest món”. Jesús inaugura el regne de Déu en un món ja ocupat
per un altre “regne”.
Després del seu Baptisme, Jesús és empès per l’Esperit cap al desert “per ser temptat per Satanàs” (Marc 1,13). Més que de
“temptació” aquí cal parlar de “confrontació”. Confrontació entre l’Esperit de Jesús, humanitzador, i
l’esperit maligne, deshumanitzador.
4. L’evangeli d’avui és una escenificació: es troben cara a cara
els dos “esperits”, els quals es reconeixen
mútuament. “Ja sé prou qui ets: ets el Sant
de Déu”.
5. “Ets el Sant de Déu”.
Resulta sorprenent la insistència dels evangelis en dir que els dimonis sabem qui és Jesús.
Amb el desenvolupament del cristianisme,
la predicació de l’Evangeli va anar prenent un caràcter apologètic, el qual intentava
sobretot convèncer de que “Jesús és Déu”. D’aquí es va passar a interpretar les
obres alliberadores de Jesús com a “miracles”. El raonament era fàcil: donat
que de miracles només en pot fer Déu,
si Jesús fa miracles, vol dir que és
Déu.
6. Sembla que aquesta manera d’acostar-se als Evangelis no és
correcta, sobretot perquè ens priva de l’autèntic missatge que ens volen
donar. Allò que ens volen dir els Evangelis no és pas que “Jesús és Déu” sinó
que “Déu ens estima, i en Jesús podem veure i experimentar fins a quin punt ens
estima: fins a fer-nos participants de la seva mateixa Vida”. Per això és tant important que Jesús sigui realment home (1ª Carta de Joan 4,2).
7. Segons els Evangelis, els dimonis
reconeixen de seguida que “Jesús és el
Sant de Déu”. Però Jesús els fa callar perquè aquest “reconeixement” no allibera
l’home posseït. Afirmant la divinitat de Jesús, l’esperit maligne vol mantenir la separació dels dos “regnes”, (com si el cel no s’hagués esquinçat, com llegíem diumenge passat).
“Per què et fiques amb
nosaltres?”. Per als esperits
malignes és “blasfem” que un home actuï a la manera de Déu; o dit al
revés: és blasfem creure que Déu s’hagi fet home. Aquest serà el gran “escàndol”!
Aquesta serà la gran “blasfèmia” que
provocarà la sentència a mort contra Jesús (Marc 14, 63).
L’esperit maligne
interpreta correctament la situació. Ha començat un pols a pols. Qui guanyarà?
8. La pregunta “qui guanyarà”
pot semblar impertinent. Evidentment guanyarà
Jesús, ja que l’Esperit Sant no solament és “el més fort”, sinó “l’únic fort”.
L’esperit maligne no té
consistència en si mateix; és pura inèrcia del no-res; presència en
nosaltres de l’encara no; resistència
a ser; por a la llibertat; peresa per a l’Amor;...
No obstant, la força de
Jesús no és per destruir.
“Has vingut a destruir-nos?”.
No!
Al contrari: Jesús ve a salvar, a completar la humanització de l’home. Per part
de Jesús no hi haurà “lluita destructiva”
sinó donació.
9. L’esperit maligne és el
mateix home en la seva situació d’alienació;
és la dosi de “des-humanitat” que hi ha en cada persona. L’esperit maligne és ideologia que ofusca la ment; és por
que paralitza; és orgull que obliga a imposar-se als altres,
condemnar-los i, si pot, destruir-los.
L’esperit maligne
destrueix; l’Esperit Sant crea.
La “força” de mentida de
l’esperit maligne mata. La “força” de
Jesús vivifica. “La llum resplendeix en
la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la” (Joan 1,5)
10. En els relats que
segueixen s’anirà visualitzant la força humanitzadora
de Jesús. No es tracta de “miracles” sinó d’Amor. Paral·lelament anirà prenent
forma el propòsit de “matar Jesús” (Marc 3, 6).
11. Qui guanyarà?
Guanyarà l’Home.
Això vol dir que també guanyarà
Jesús, ja que és home, i la “lluita” de Jesús és a favor de l’Home.
Alliberar l’Home de l’esperit
maligne que el domina, a Jesús li costarà
la vida. Semblarà, doncs, que Jesús “ha perdut”. Però tots aquells que
s’han adonat i han acceptat que viure és donar la vida per amor,
descobriran que la mort de Jesús és victoriosa
per a ell i per a nosaltres. Jesús no venç
sobre ningú; venç només sobre la
Mort.
12. “Surt d’aquest home”.
I l’esperit maligne va
sortir.
Heus aquí els efectes de la “nova doctrina ensenyada amb autoritat”.
Jesús no ensenya com els mestres
de la Llei. Aquests no poden fer altra cosa que llegir les Escriptures i
explicar a la gent el seu significat. Més o menys com fem també els capellans a
la missa. Els mestres de la Llei
havien assistit a l’Escola de Mestres
de Jerusalem per estudiar la “Torà”
(els Llibres sagrats) i després explicar a la gent, a les sinagogues dels
pobles, com havien de complir-la.
13. Jesús no és mestre de la
Llei. Ell és “el Fill en qui Déu s’ha
complagut”. Quan es va posar a la cua, amb els pecadors, per rebre el baptisme
de Joan, va portar a la plenitud la seva solidaritat amb els humans. Ell és
cent per cent home. Per això es va
esquinçar el cel i va baixar l’Esperit.
Els mestres de la Llei
ensenyen a obeir la Llei. Jesús ens dóna la seva força (l’Esperit) per
participar en la Vida mateixa de
Déu. Això ens humanitza (“Fem l’Home a imatge i semblança Nostra”),
ens deslliura dels esperits malignes
que provoquen des-humanitat, sovint
servint-se de la Llei (Joan 19,7).
14. En una societat de normes (religioses, civils,
familiars, culturals, polítiques, econòmiques...) Jesús “ensenya” una nova doctrina humanitzadora,
alliberadora, d’amples horitzons. És lògic que “tots quedaren intrigats i es preguntaven entre ells: Què vol dir,
això?”.
MISSATGE.
15. Com diu l’evangeli de Joan, “Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es
perdi cap dels qui creuen en ell” (Joan 3,16). I també: “Ara el príncep d’aquest món serà llançat a
fora” (Joan 12,31).
El príncep d’aquest món
està ficat en l’entranya mateixa dels éssers humans i en les institucions que
hem creat. Fins i tot a les sinagogues,
on cada dissabte es llegeix la Paraula de
Déu. Per això Jesús comença la seva missió a la Sinagoga; a la sinagoga de Cafar-Naüm, el mateix poble de la Comunitat on Jesús es troba “a casa”.
RESPOSTA.
16. En molts aspectes, les parròquies actuals som continuació de
les sinagogues, i les nostres
trobades del diumenge imiten les trobades jueves del dissabte. I els mossens expliquem la Paraula de Déu, més
o menys com feien també, i fan encara, els mestres
de la Llei.
Però a les trobades del
diumenge, el clima de germanor hi fa present Jesús. “On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu
nom, jo sóc allí enmig d’ells” (Mateu 18,20). Sobre la taula ja no hi ha la Torà
(Llibre de la Llei) sinó el pa i el vi
en què s’ha convertit la “vida donada” de Jesús i de cada un dels germans. El culte, és la germanor expressada i experimentada.
17. Però, és realment així?
La missa té dues parts: la litúrgia de la Paraula i la litúrgia
de la Taula.
En la litúrgia de la Paraula, la fragmentació de les
Lectures de la Bíblia i la manca d’un clima de diàleg ens fan perdre el
més important del missatge evangèlic.
La litúrgia de la Taula,
que hauria de visualitzar els efectes de la Paraula que s’ha proclamat, continua centrada en uns ritus massa
encarcarats. Només el ritus de la pau
aconsegueix descongelar el “misteri” per expressar la germanor.
18. No és fàcil fer-hi canvis. Els mateixos “participants” de la
missa sovint prefereixen el “misteri” del ritus a la vivència de la comunió.
Sortosament avui sorgeixen en molts llocs nous grups, noves
petites comunitats, alliberades de
compromisos i d’inèrcies passades. Es reuneixen al voltant d’una taula, alimentant-se amb la Paraula de Déu i amb els pròpies vides
convertides en aliment
compartit.
Aquestes comunitats
paral·leles ofereixen una bona oportunitat. És tornar als orígens, sense que això vulgui dir que sigui un pas
enrere.
Així vam començar, els deixebles de Jesús; i, possiblement, així
podrem recomençar en la nova societat
en què vivim.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. La tendència a l’Apologètica ha estat constant en l’Església, i
encara és forta. Quins inconvenients provoca en la vostra comunitat? Quina
semblança descobriu entre Apologètica i Dogmatisme?
2. La Paraula de Déu és eficaç; és a dir: realitza allò que diu.
Relacioneu això amb allò que sovint diu Jesús als qui l’escolten: “Demaneu i se us donarà”. És a dir: pot
considerar-se la pregària com “una paraula
de Déu dita per nosaltres”?
