Diumenge 13 de durant l’any. B.

Pere Torras.

 A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Saviesa 1,13-15.2,23-24).

Déu no va fer la mort,

ni li agrada que l’home perdi la vida;

tot ho ha creat perquè existeixi,

ha format el món perquè l’home visqui,

sense posar-hi cap mena de verí de mort.

El reialme de la mort no és de la terra,

perquè la bondat i la justícia són immortals.

Déu no creà l’home sotmès a la mort,

sinó a imatge de la seva existència eterna.

Però l’enveja del diable va introduir la mort al món,

i els partidaris d’ell són els qui en fan l’experiència.

2ª LECTURA (2ª Corintis 8,7.9.13-15).

Germans,

vosaltres teniu abundantment de tot:

fe, doctrina, coneixement, interès per tot,

i fins l’amor amb què us estimem.

Sigueu també generosos en aquest favor que us demano.

Coneixeu prou bé la generositat de Jesucrist, el nostre Senyor:

ell, que és ric, es va fer pobre per vosaltres,

per enriquir-vos amb la seva pobresa.

No seria just que, per alleujar els altres,

vosaltres patíssiu estretor.

Més aviat, que en el moment present,

buscant la igualtat,

allò que us sobra a vosaltres

compensi el que els falta a ells,

i si un dia els sobra a ells,

que supleixi el que us farà falta a vosaltres,

mirant que hi hagi igualtat.

És allò que diu l’Escriptura:

«Ni als qui n’havien recollit molt els en sobrava,

ni als qui n’havien recollit poc els en faltava.»

EVANGELI. (Marc 5,21-43).

(Nota. En blau, allò que correspon a la versió llarga)

En aquell temps,

Jesús arribà en barca de l’altra riba del llac,

molta gent es reuní al seu voltant,

i es quedà vora l’aigua.

Mentrestant, arriba un dels caps de sinagoga,

que es deia Jaire,

i, així que el veu, se li llença als peus i,

suplicant-lo amb tota l’ànima, li diu:

«La meva filleta s’està morint.

Veniu a imposar-li les mans perquè es posi bé i no es mori.»

Jesús se n’anà amb ell, i el seguia molta gent.

Hi havia una dona que patia pèrdues de sang

des de feia dotze anys.

Havia consultat molts metges,

que l’havien fet sofrir molt,

i s’hi havia gastat tot el que tenia.

No va millorar gens, sinó que anava de mal en pitjor.

Aquesta dona, que havia sentit parlar de Jesús,

se li acostà per darrere enmig de la gent

i li tocà el mantell, perquè pensava:

«Encara que li toqui només la roba que porta,

ja em posaré bona.»

A l’instant se li estroncà l’hemorràgia

i sentí que el mal havia desaparegut.

Jesús, que sabia prou bé el poder que havia sortit d’ell,

es girà a l’instant i preguntava a la gent:

«Qui m’ha tocat la roba?»

Els deixebles li deien:

«La gent us empeny pertot arreu,

i pregunteu qui us ha tocat?»

Però Jesús anava mirant, per veure qui ho havia fet.

Llavors aquella dona,

que sabia prou què havia passat,

s’acostà tremolant de por,

es prosternà davant d’ell i li digué tota la veritat.

Jesús li respongué:

«Filla, la teva fe t’ha salvat.

Queda lliure de la teva malaltia

i vés-te’n en pau».

Encara parlava,

que arriben uns de casa del cap de sinagoga i li diuen:

«La teva filla és morta.

Què en trauràs d’amoïnar el mestre?».

Però Jesús, sense fer cas del que acabava de sentir,

diu al cap de sinagoga:

«Tingues fe i no tinguis por.»

I només va permetre que l’acompanyessin

Pere, Jaume i Joan, el germà de Jaume.

Quan arriben a la casa del cap de sinagoga,

veu l’aldarull de la gent,

que plorava i cridava fins a eixordar.

Ell entra a casa i els diu:

«Què són aquest aldarull i aquests plors?

La criatura no és morta, sinó que dorm.»

Ells se’n reien,

però Jesús els fa sortir tots,

pren només el pare i la mare de la nena

amb els qui l’acompanyaven,

entra a l’habitació,

li dóna la mà i li diu:

«Talita, cum», que vol dir: ‘Noia, aixeca’t.’

A l’instant la noia, que ja tenia dotze anys,

s’aixecà i es posà a caminar.

Ells no se’n sabien avenir.

Jesús els prohibí, de tota manera,

que fessin saber què havia passat.

I els digué que donessin menjar a la noia.

B. LLENGUATGE.

1. L’evangeli d’avui, en la seva versió llarga, ens presenta dos relats, units de manera que no sigui possible separar-los; per això un està encastat en l’altre. En els dos hi figura el número “12”, que és el número que identifica Israel com a poble elegit (per allò de les 12 tribus), i que, en aquest cas, té també un altre significat, com veurem després.

2. Jesús, després de la seva acció alliberadora en terres paganes (relat que no queda recollit en el Missal. Marc 5,1-20), retorna a terres jueves. La situació de la comunitat jueva ve representada per dues figures femenines contraposades: una nena, filla del Cap de Sinagoga, i una dona ja adulta, amb pèrdues de sang. Sobre la situació d’aquestes dues figures, la valoració que en fa Jesús és molt diferent de la que fa la gent.

3. En relació a la “nena”, segons el seu pare i la seva gent, està a punt de morir, i de fet consideren que ja ha mort abans que Jesús hi arribi. En canvi, segons Jesús, només dorm. Es fa notar que té 12 anys; això significa el moment en què una nena passa a ser dona: un moment de plenitud. No cal “curar-la” ni “ressuscitar-la” sinó “desvetllar-la” i “alimentar-la” amb aliment per adults.

“Alimentar-la”. Aquest detall és molt significatiu. Es tracta de la filla d’un Cap de Sinagoga. A la Sinagoga s’hi ensenya la Llei de Moisès; i aquesta Llei era anomenada “pa del cel”, “aliment espiritual”.

Aquesta nena, que ja ha arribat als 12 anys, és imatge del Poble Elegit, per al qual, en un primer moment (infantesa), la Llei és un aliment suficient. Però aquest aliment ja no serveix per a la vida adulta. Alimentada només amb la Llei, quan la nena (Israel) arriba als “12 anys” (maduresa) ja no té prou vitalitat. El Cap de Sinagoga no disposa de cap altre aliment, però Jesús li diu: “Tingues fe i no tinguis por”.

Jesús dóna la mà a la nena i li diu: “Noia, aixeca’t”. De moment, la mà i la paraula de Jesús conforten la noia, que s’aixeca de seguida i es posa a caminar. Ara, l’aliment que la confortarà ja no serà la Llei. Quin serà? Encara no és l’hora de parlar-ne, però amb aquesta escena l’evangelista ens prepara per quan Jesús agafi el pa i digui: “Preneu, això és el meu cos” (Marc 14,22). Dit més simplement: l’aliment per viure en plenitud no és la Llei sinó l’Amor. L’Amor donat i l’Amor rebut. Comunió. Mentre no arribi aquest moment, “ningú no ha de dir res sobre el que ha passat a la noia”, perquè encara ningú no és capaç d’interpretar-ho correctament. Encara no s’ha visualitzat, en Jesús, la plenitud de l’Amor rebut i la resposta de l’Amor donat.

4. La Llei és bona per a menors, però, si no anem més enllà quan ja som adults, pot ser fatal.

En contraposició amb la nena que ja comença a ser dona (12 anys), Marc ens presenta també una dona adulta, de la qual també es diu que ja fa 12 anys que té pèrdues de sang. En la menstruació, la Llei declarava impura la dona.

“Impuresa” vol dir marginació: no podia relacionar-se amb l’altra gent ni podia assistir a la Sinagoga; si tocava algú o algú la tocava a ella, també quedava impur. Són els efectes de la Llei, especialment dura per a la dona adulta. Una situació tràgica que no té solució en el marc de la Llei. Més encara: per a la Llei, la dona no pot ser mai realment adulta.
Però per a Jesús, la “pèrdua de sang” no és cap impuresa sinó signe de plenitud. Vida oferta. Els “metges” que, d’acord amb la Llei, també la interpreten com a malaltia, no la poden curar.

Finalment, la dona decideix anar més enllà de la Llei i tocar Jesús. Ella intueix que, si aconsegueix tocar-lo, ni que sigui només la roba que porta, no serà la seva impuresa legal que contagiarà Jesús, sinó que serà la salut de Jesús que arribarà també a ella.

5. Aquesta és la novetat de Jesús: no dóna lleis que declaren pur o impur, sinó que ens fa descobrir la força de la Vida. “Filla, la teva fe t’ha salvat. Queda lliure de la teva malaltia i vés-te’n en pau”.

Jesús nota que ha sortit d’ell una energia cap a la dona, però declara que és la fe de la dona allò que l’ha salvada. Molts altres, d’entre la multitud apilonada entorn de Jesús, l’estan “tocant”, i no passa res. No tenen prou fe.

No es tracta d’un “miracle” sinó de fe, la qual ha permès a la dona ser atrevida. El contacte físic, símbol de comunió, prohibit per la Llei, l’ha salvada. Com en el cas del leprós (Marc 1,41), el contacte físic (comunió) salva. 

De la nena es diu que es va posar a caminar. A la dona adulta se li diu que se’n vagi en pau”. L’Èxode cap a la Llibertat no es deté en la Llei. Cal continuar més enllà: fins a l’Amor. Només aquí hi ha la plenitud de la vida.

C. MISSATGE.

6. En les dues escenes no es tracta de “miracles” (en el sentit actual) sinó de la força de la vida que camina cap a la VIDA. La Llei pot ser l’impuls inicial que ens posi en marxa, però no és el terme. El terme és la comunió, des de la llibertat i la generositat. És la conseqüència d’allò que ja ens diu molt clarament la 1ª Lectura d’aquest diumenge: Déu no creà l’Home (home i dona) per a la mort sinó per a la Vida (Saviesa 2,23).

D: RESPOSTA.

7. Tenim tendència a “mantenir-nos en la Llei”; a romandre en actituds religiosament infantils. Sembla més segur.

De fet, comencem en la infantesa. Sigui quina sigui la Tradició religiosa o humanística en què hem començat, sempre comencem “alimentats” per la Llei. Però, sigui quina sigui la Tradició a què pertanyem, sempre arriba el moment dels “12 anys”; de “deixar de ser nena i convertir-se en dona”; és a dir: de passar de la Llei a l’Amor.

8. A nivell d’Església, el concili Vaticà II no va desmuntar el “transatlàntic” (fent servir el llenguatge de diumenge passat) però va avarar les barques; no va desmuntar la “torre de marfil”, però va obrir portes i finestres. Va repetir-nos les paraules de Jesús a Jaire: “Confia i no tinguis por”. ¿Ens riurem del Concili, com es van riure de Jesús, quan ens diu que la nostra societat no està espiritualment morta sinó que dorm? ¿Serem capaços de reconèixer que l’adormiment de la nostra societat pot ser degut en bona part a que no li hem donat l’aliment adequat per a una vida adulta?

9. La necessitat de buscar un aliment més sòlid s’està mostrant en moltíssimes persones. Fins i tot algunes, decebudes de l’aliment que han rebut en l’Església, el busquen en altres Tradicions Religioses. És important aquesta actitud de recerca; i tant de bo trobin allò que busquen, sigui on sigui. És el que van fer Jaire, Cap de Sinagoga, i la Dona amb pèrdues de sang (“dona adulta”): tot i que Jesús havia estat rebutjat pels dirigents de la Sinagoga (Marc 3,6), ells trenquen els dictàmens de la seva Religió i acudeixen a Jesús; acudeixen a “l’Home”. Accepten i exerceixen la seva “adultesa” prenent la iniciativa de buscar per si mateixos l’aliment que necessiten. I és que, a més d’haver arribat als “12 anys”, per a ser realment adults, també cal decidir-ho.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Pensant en vosaltres mateixos i en les persones que coneixeu, el missatge que heu rebut a l’Església, ¿us resulta suficient per alimentar la vostra vida adulta? Més directament: ¿us sentiu adults, com a membres de l’Església?

2. Hi ha persones de tradició cristiana que troben el seu aliment en altres tradicions religioses. Què opineu d’aquest fet?

3. Trobar l’aliment adequat per a una vida adulta, ¿depèn només del missatge propi de cada Religió, o també de l’actitud profunda de cadascú?

Vocabulari.

Aixeca’t (Drets (dempeus)).    Fe.    Jaire.   Mantell.    Menjar ... Beguda.   Mort.    Nombres (“12 anys”).     Por.   Salvar (Condemnar ... Salvar.).    Salvar-se.    Tocar.

Sant Joan.

Pere Torras.

LECTURES

1ª Lectura (Isaïes 49,1-6)

Escolteu-me, illes i costes,
estigueu atents, pobles llunyans:
Abans de néixer, el Senyor em cridà,
quan era al si de la mare, ell pronuncià el meu nom,
convertí els meus llavis en una espasa tallant
i em cobrí amb l’ombra de la seva mà,
féu de mi una fletxa aguda,
em guardà en el seu buirac, i em digué:
«Ets el meu servent, Israel, estic orgullós de tu.»
Jo estava pensant:
«M’he cansat en va, he consumit les meves forces per no res.»
De fet el Senyor sostenia la meva causa,
el meu Déu em guardava la recompensa.
El Senyor m’ha format des del si de la mare
perquè fos el seu servent
i fes tornar el poble de Jacob,
li reunís el poble d’Israel;
m’he sentit honorat davant el Senyor,
i el meu Déu ha estat la meva glòria;
però ara ell em diu:
«És massa poc que siguis el meu servent
per a restablir les tribus de Jacob i fer tornar els supervivents d’Israel;
t’he fet llum de tots els pobles
perquè la meva salvació arribi d’un cap a l’altre de la terra.»

2ª Lectura (Fets dels Apòstols 13,22-26).

En aquells dies, Pau digué:
«Als nostres pares, Déu els donà David per rei
i, testimoniant a favor d’ell digué:
“M’he fixat en David, fill de Jesè,
que és un home com el desitja el meu cor,
ell durà a terme tot el que em proposo.»
De la descendència d’ell, tal com ho havia promès,
Déu ha donat a Israel un Salvador, que és Jesús.
Abans que vingués ell,
Joan va predicar a tot el poble d’Israel un baptisme de conversió.
Però Joan, en acabar la seva missió deia:
Jo no sóc pas allò que vosaltres penseu,
però després de mi en ve un altre
de qui no sóc digne de deslligar el calçat dels peus.
“Germans, a nosaltres, els descendents d’Abraham,
i també a tots vosaltres que creieu en Déu,
ens envia Déu aquest missatge de salvació.”»

Evangeli (Lluc 1,57-66.80)

Quan es complí el temps, Elisabet tingué un fill.
Els veïns i els parents sentien dir
que el Senyor li havia fet aquest favor tan gran,
i tots la felicitaven.
El dia vuitè es reuniren per circumcidar el nen,
i proposaven que es digués Zacaries, com el seu pare.
Però la mare s’hi oposava dient: «No, que s’ha de dir Joan.»
Ells li replicaren:
«Però si no hi ha ningú de la família que se’n digui!»
Llavors feren senyes al pare preguntant-li com volia que es digués.
Ell demanà unes tauletes i escriví:
«S’ha de dir Joan.»
Tots se’n van meravellar.
I a l’instant Zacaries recobrà la paraula i beneïa Déu.
Un gran respecte s’apoderà de tots els veïns.
La gent en parlava per tota la muntanya de Judea,
i tothom qui ho sentia en guardava el record i es preguntava:
«Què serà aquest noi?», perquè la mà del Senyor era amb ell.
I el noi creixia i s’enfortia en l’Esperit,
i va viure al desert fins al dia que es va manifestar a Israel.

LLENGUATGE.

1. El llenguatge d’aquest evangeli ve constituït, com sempre, per les paraules que fa servir, però també per la mateixa figura de Joan. Els evangelis ens parlen de Jesús. Per què, doncs, tots ells ens presenten també la figura de Joan? La resposta sembla clara: és una manera d’indicar-nos que Jesús no s’ha d’entendre com a persona aïllada que apareix de cop i volta, com els bolets. Jesús és “el fill de l’home”, fill de la Humanitat, en connexió amb tota la història precedent, i més concretament amb la història del Poble d’Israel. Joan i Jesús, no s’han d’entendre com a figures paral·leles sinó consecutives, l’una després de l’altra: Joan precedeix i prepara Jesús; Jesús segueix i complementa Joan. Joan i Jesús visualitzen la totalitat  de la història humana i de cada persona humana: comencem essent com Joan, però estem cridats a ser com Jesús. O dit més senzillament: comencem infants, sota normes i lleis,... però estem cridats a esdevenir adults i lliures: fills en el Fill.

2. I això és també el que signifiquen les paraules i els ritus que hem llegit.
En primer lloc trobem una expressió solemne: “Quan es va complir el temps”. La nostra Història està formada per diferents temps: comencem infants; després ens fem nens, després adolescents, majors d’edat, i arribem a la maduresa. Joan marca el límit d’una etapa que anuncia la nova i definitiva: aquella que inaugurarà Jesús: la PLENITUD (Lluc 14,17ss). Semblava impossible arribar a la “maduresa” de què parlava la Bíblia: Zacaries i Elisabet són ja vells i estèrils. Però, heus aquí que han tingut un fill; i, a més, ell marca el final de l’etapa que assenyala el començament de la nova (>dubtes de Zacaries. Lluc 1, 18ss). D’aquí la gran alegria.

3. La discussió sobre el nom és ben significativa. Volien posar-li el nom del seu pare per connectar així amb tota la tradició anterior. Però la “tradició” té valor sobretot perquè mira endavant, cap a Jesús; apunta vers la Plenitud. Per això el fill de Zacaries i Elisabet no ha de portar un nom que el faci mirar enrere. “S’ha de dir Joan”. “Joan” significa “do de Déu”. En aquest cas no vol pas indicar que ell mateix sigui “el do de Déu”, sinó que la seva missió serà fer descobrir al Poble d’Israel que ja està present aquell que és realment el “do de Déu”, que és Jesús.

4. Que Zacaries ho hagi d’escriure en unes “tauletes”, és una manera de recordar les “taules de la Llei”. Tota la Llei (Els famosos 10 Manaments) mira cap a Jesús. Interpretar-la d’una altra manera, com faran els mestres de la Llei condemnant Jesús (Lluc 22,66ss), serà un abús i una desobediència a la mateixa Llei.

5. En el relat, s’hi destaca la sorpresa, admiració i alegria de la gent. “Qui serà, aquest noi”. És una manera d’indicar que la presència del “precursor” desperta l’esperança de tot el poble. D’alguna manera el protagonista de tot plegat és el poble d’Israel. Com a poble elegit, Israel és també el “precursor” de Jesús, que inaugura la PLENITUD de l’Home.

6. Pot sorprendre el final del relat d’avui: “El noi ... va viure al desert fins al dia que es va manifestar a Israel” (Lluc 1,80). Ell és sacerdot, perquè era fill d’un sacerdot. El seu lloc seria, doncs, Jerusalem, al servei del Temple. En canvi, viurà al desert. És per indicar que el “temple” definitiu no és el Temple de Jerusalem servit pels sacerdots. El temple de Jerusalem (com els possibles temples d’altres religions) és només un temple-precursor. La presència, ja actual però encara desconeguda, de Jesús fa que el “Precursor immediat” de Jesús ja no s’hagi de dedicar al Temple sinó directament al Èxode cap a la nova Terra Promesa. El seu lloc serà al Jordà, el riu que separa el Desert de la Plenitud (la nova Terra Promesa). Allà coincidiran Joan i Jesús. Joan, per a assenyalar ja la presència de Jesús (Lluc 3,16); Jesús, per inaugurar la nova Terra Promesa, sota un cel obert  i amb el testimoni solemne de Déu mateix: “Tu ets el meu Fill, el meu estimat; en tu m'he complagut” (Lluc 3,22). Ja no hi serà necessari cap “temple”, perquè Jesús mateix, l’Home, serà el “lloc” de la presència de Déu.

MISSATGE.

La nostra vida té forma d’història: té un origen petit, però camina cap una Plenitud, com a do de Déu. En aquest procés, a vegades hi ha canvis qualitatius, com passar de “Joan” a “Jesús”. És com passar de la infantesa a la majoria d’edat.

RESPOSTA.

¿Com saber que ha arribat el moment d’un canvi qualitatiu en la nostra vida? El concili Vaticà II va posar de moda una expressió feliç: “Estar atents als Signes dels temps”. Els temps no solament passen; són també paraules. Marquen les etapes d’un projecte diví que es va realitzant. Convivim en un món on les persones, els fets, les circumstàncies, els moments, els esdeveniments... ens “parlen” i ens permeten descobrir el moment per a la resposta generosa. No és el mateix viure “abans de Crist” que “després de Crist”. Abans del Concili o després. És normal viure infantilment quan es tenen quatre anys, però no, quan se’n tenen vint. En el camí de la nostra fe ens cal passar del “temple” a la nova Terra Promesa, on l’Home és el “lloc” on Déu ens espera , i on el podem trobar.

PREGUNTES per al diàleg.

1ª. El procés des de l’infantilisme cap a la maduresa propi de les persones individuals, es pot aplicar també d’alguna manera a les comunitats?

2ª. La vostra comunitat cristiana impulsa o frena el vostre procés cap a la vostra majoria d’edat en la fe?

 

3ª. Repassant la vostra vida de fe, hi descobriu moments especials de creixement cap a la maduresa personal? Quins?

Vocabulari.

     

Circumcisió.    Compliment.   Desert.   Elisabet.    Esperit.  Joan.   Muntanya.

Diumenge 12 de durant l’any B.

Pere Torras.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Job 38,1.8-11).

El Senyor, des de la tempesta, digué a Job:

«¿Qui posà les portes que limiten la mar

quan naixia plena d’insolència,

i jo la vestia amb les boires

i li donava, per bolquers, la nuvolada?

Jo vaig retallar les seves vores

i la vaig tancar amb portes i barrots, tot dient-li:

Fins aquí et permeto de venir, no més enllà.

Atura la insolència de les teves ones.»

2ª LECTURA (2ª Corintis 5,14-17).

Germans,

l’amor que el Crist ens té ens obliga:

hem de reconèixer que un ha mort per tots.

I és que tots han mort,

però ell ha mort per tots,

perquè els qui viuen no visquin ja per a ells mateixos,

sinó per a aquell que ha mort per tots i ha ressuscitat.

Per això nosaltres, des d’ara,

ja no valorem ningú per la seva condició mortal,

i si en altre temps havíem valorat així el Crist,

ara ja no ho fem.

Aquells qui viuen en Crist són una creació nova;

tot el que era antic ha passat,

ha començat un món nou.

EVANGELI. (Marc 4,35-41).

Un dia, cap al tard, Jesús diu als deixebles:

«Passem a l’altra riba.»

Deixaren, doncs, la gent,

i se l’endugueren en la mateixa barca on es trobava.

Vora d’ells seguien també altres barques.

Mentrestant s’aixecà un temporal de vent tan fort

que les onades queien sobre la barca

i s’anava omplint.

Jesús era a popa,

dormint amb el cap reclinat en un coixí.

Ells el criden i li diuen:

«Mestre, no veieu que ens enfonsem?»

Jesús es desvetllà,

renyà el vent i digué a l’aigua:

«Calla i estigues quieta.»

El vent amainà i seguí una gran bonança.

Després els digué:

«Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?»

Ells, plens de gran respecte, es preguntaven l’un a l’altre:

«Qui deu ser aquest,

que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?»

B. LLENGUATGE.

  

1. El fragment que hem llegit avui fa de “xarnera” entre el relat de les Paràboles sobre el Regne de Déu i el relat de la Sortida de Jesús a terres paganes, que ve a continuació (i que no està recollit en el Missal).

El relat d’avui està construït amb una colla de “frases fetes” carregades de sentit per a les primitives comunitats cristianes, però clarament incoherents en si mateixes. Aquesta incoherència és buscada, i serveix per indicar que no es tracta de la “crònica d’uns fets objectius” sinó de l’escenificació d’una experiència traumàtica per als deixebles, que “tenen por” perquè “encara no tenen fe”.

2. El centre de l’escena està posat en “Jesús, adormit a popa amb el cap reclinat en un coixí”. És una al·lusió clara a la seva mort i sepultura. En els versets anteriors, Jesús ha parlat de la vida de la petita llavor que, un cop enterrada, creix fins a fer-se una hortalissa prou gran com perquè els ocells del cel hi facin niu” (Diumenge 11, els anys que s’escau. Marc 4,32).

El relat d’avui comença amb la indicació de Jesús de “passar a l’altra riba”, al captard d’aquell mateix dia. El vent i les onades prefiguren la “tempesta” que, en els deixebles, estarà provocada per la mort (dormició) de Jesús.

Els crits dels deixebles provoquen que Jesús és desvetlli. Ells fan l’experiència de la seva nova presència activa (“resurrecció”).  Aquesta experiència els retorna la confiança. Però provoca la pregunta clau: “qui deu ser aquest que fins el vent i l’aigua obeeixen?”

3. Aquesta pregunta és fonamental en l’Evangeli de Marc. És una pregunta “tàctica”: no es fa perquè busquem la resposta sinó perquè ens adonem de la resposta. Al final del seu Evangeli, Marc proclamarà solemnement aquesta resposta, posant-la en boca precisament del centurió romà: “Verdaderament aquest home era Fill de Déu” (Marc 15,39).
Però abans, han de passar moltes coses perquè els deixebles “entenguin” el vent i les aigües que “obeeixen” Jesús...

C. MISSATGE.

4. “¿Qui és aquest...?”.

Aquesta pregunta serveix per provocar-ne una altra: Qui és l’Home? O millor: Qui som, els humans? O més directament: Qui som, nosaltres?

No és una pregunta teòrica o especulativa, ni fan falta estudis per trobar la resposta. La resposta ja existeix, i és patent, brillant i magnífica, per a tothom qui vulgui veure-la:

─Qui som, nosaltres? 

─Creatures estimades per Déu, i convidades a participar de la seva mateixa Vida.
Així de simple, i així de trasbalsador.

Està clar que aquesta resposta és una “Bona Notícia” (En grec: “eu angelion”  >evangeli).

Per fer-nos-la arribar i celebrar, van ser escrits els Evangelis.

 

D: RESPOSTA.

5. D’entrada, és possible que ens espanti, això de ser estimats per Déu. És un repte massa gran. Qui seria capaç “d’aguantar” amb tranquil·litat de ser estimat per Déu! L’Amor de Déu no és un amor qualsevol! Com l’ull no pot mirar directament el Sol sense quedar encegat, tampoc el cor humà podria resistir l’impacte directe de l’Amor de Déu.

En el relat d’avui, l’Amor de Déu pren la forma d’un home adormit, amb el cap reclinat (mort), però capaç de calmar la (nostra) tempestat. “¿Qui és aquest?”. L’Amor de Déu ens arriba “filtrat”. Déu ens estima a través de les persones que ens estimen, i més enllà. I nosaltres podem respondre al seu Amor estimant els altres, i més enllà.

Més enllà... Més enllà hi ha l’horitzó obert. “I encara allí voldria ser-hi hom!”, diu bellament el poeta. (Cant espiritual, de Joan Maragall). L’Amor de Déu, l’anem descobrint, i ens hi anem preparant, a través de les ànsies d’infinit que Déu ha posat en cada cor humà.

“Tot el que era antic ha passat; ha començat un món nou”, ens diu St. Pau (Final de la 2ª Lectura.  2ª Corintis 5,17).

La “dormició” d’aquest home que està “amb nosaltres a la barca” no significa l’actitud absent d’algú que es despreocupa de la barca i dels seus navegants, sinó la presència d’aquell que viu en forma de “vida donada” per ser en nosaltres “vida rebuda”. “Encara no teniu fe?”

6. Segons sembla, també avui molts “deixebles” tenen por que l’Església no pugui aguantar el vent i les onades, mentre Jesús dorm a la “barca” reclinat en un coixí. Però, ni que estigui “adormit”, continua dient-nos: Per què sou tan porucs? Encara no teniu fe?

8. També és veritat que la “barca” de Jesús s’ha anat convertint en un immens, feixuc i incòmode “transatlàntic”, massa gran per a la nostra “travessia”. Entaforats en ell, se’ns fa molt difícil de veure l’horitzó obert. Massa “maquinària” per a la Vida tan simple a què Déu ens convida!

A l’Església Catòlica li ha passat el mateix que està passant a la majoria dels Estats “moderns” (Estat, ella també!): amb el pretext de “salvar” o de “servir” els fidels, ha anat creant una maquinària tan gran i aclaparadora, que ofega.

Si la nostra Església retornés sincerament a l’Evangeli desmuntant l’extraordinari “tinglado” del seu Poder ja buit, no solament deixaria de ser un obstacle per a la fe de molts, sinó que podria ser, fins i tot, un exemple per a les nostres societats civils, progressivament deshumanitzades i deshumanitzadores a causa del Poder absolut (“sagrat”) que s’atorguen a si mateixos els Estats, i les Multinacionals.

7. “Vora d’ells seguien també altres barques”.

L’època del “transatlàntic” que havia segrestat Jesús (“se l’endugueren en la mateixa barca on es trobava”) ha passat. I n’hauríem d’estar contents. Avui el Vell Transatlàntic no serveix per a la travessia a l’altra riba, ni per conviure amb les altres barques. Més encara: avui l’atrotinat Transatlàntic comporta un gran perill per a la nostra fe: el perill de confiar més en la seva “grandària” que en Jesús. La nostra seguretat no està en la magnitud de la “barca” sinó en la presència de Jesús. Quan ens trobem amb “tempestats”, no hauríem de preocupar-nos tant de reequipar el Transatlàntic com de “despertar” Jesús que ens acompanya. “Encara no teniu fe?”

És en l’experiència de comunió de les petites comunitats on podem descobrir la solidesa de la fe.

Una multitud de “comunitats” mai no fa un imperi, com tampoc una multitud de barques no esdevé mai un transatlàntic.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. S’ha parlat tant de la crisi de l’Església que hem acabat creient-nos-ho. Però mirant bé la vostra (i les altres) comunitat, ¿què és el que està en crisi: la comunitat o la barcassa en què havíem confiat?

2. ¿Heu fet l’experiència de viure la fe en el clima d’una “barca” prou “petita” com perquè us conegueu personalment, i prou “oberta” com perquè us pugui portar vers la Comunitat Universal?

Vocabulari.

Apoderar-se de Jesús (“se l’endugueren”).      Barca.     Creure.     Dormir.     Fe.      Jesús.    Mar (Llac).     Mestre (Assegut).     Por. 

Diumenge 11 de durant l'any B.

Pere Torras.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (d’Ezequiel 17, 22-24).

Això diu el Senyor:

«També jo prendré un esqueix

del brot alterós que corona el cedre,

arrencaré un ull tendre de la punta del seu brancatge,

i el plantaré visiblement en una muntanya ben alta,

en una muntanya de la serralada d’Israel.

Estendrà les seves branques,

donarà fruit,

i es farà un cedre magnífic.

Ocells de tota mena s’ajocaran a la seva ombra

i viuran en el seu brancatge.

Tots els arbres del bosc sabran que jo sóc el Senyor.

Jo abaixo els arbres alts i faig créixer els menuts,

asseco els arbres verds i faig reverdir els secs.

Sóc jo, el Senyor, qui ho he dit i qui ho faré.»

2ª LECTURA (2ª Corintis 5,6-10).

Germans,

ens sentim molt coratjosos.

Sabem que mentre vivim en el cos,

vivim com emigrats lluny del Senyor,

ja que no podem fer altra cosa sinó creure sense veure’l;

però ens sentim tan coratjosos,

que preferim emigrar del cos

per anar a viure amb el Senyor,

i no ambicionem res més que ser-li plaents,

tant ara que som en el cos com quan en sortirem.

Perquè tots nosaltres hem de comparèixer

davant el tribunal del Crist,

on cadascú ha de rebre el que li correspongui

segons el bé o el mal que haurà obrat vivint en el cos.

EVANGELI. (Marc 4,26-34).

En aquell temps, Jesús deia a la gent:

«Amb el regne de Déu passa

com quan un home sembra el gra a la terra.

De nit i de dia,

mentre ell dorm o està llevat,

la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com.

La terra, tota sola, produeix primer els brins,

després les espigues

i finalment el blat granat dintre les espigues.

Llavors, quan el gra ja és a punt,

se’n va a segar-lo,

perquè ja ha arribat el temps de la sega.»

Deia també:

«A què podem comparar el regne de Déu?

Quina paràbola li escauria?

És com un gra de mostassa,

la més petita de les llavors, però un cop sembrada,

es posa a créixer

i acaba més gran que totes les hortalisses,

amb unes branques tan grosses

que els ocells es poden ajocar a la seva ombra.»
Jesús anunciava el regne de Déu

amb moltes paràboles semblants,

perquè la gent l’entengués

segons les seves disposicions;

no els deia res sense paràboles,

però en privat ho explicava tot als deixebles.

B. LLENGUATGE.

1. En les Lectures d’aquest diumenge cal primer de tot fixar-se en el contrast entre allò que es diu en la 1ª Lectura com una promesa del profeta Ezequiel, i la realitat del regne que ens presenta la 2ª paràbola de l’evangeli. Ezequiel parla del brot alterós que corona el cedre,... Estendrà les seves branques, donarà fruit, i es farà un cedre magnífic. En canvi la paràbola de Jesús parla del regne com un gra de mostassa, la més petita de les llavors, però un cop sembrada, es posa a créixer, i acaba més gran que totes les hortalisses. Ser més gran que les hortalisses no vol pas dir ser com un cedre del Líban (que és arbre gegantí). Als dos llocs s’hi parla d’ocells que poden ajocar-se a l’ombra de les branques; però no és el mateix ajocar-se entre les branques d’un gran cedre que entre les branques d’un arbust com la mostassa.
O pot ser, sí? Una àguila pot ajocar-se a les branques d’un cedre, no pas a les d’un arbust; però els humils i petits ocellets estan més segurs entre les branques d’un arbust que dintre el grandiós brancam d’un cedre amb la perillosa “companyia” de les aus rapaces.

2. En un món de grans i petits, els petits hi solen ser “devorats” o oprimits. Israel sempre havia sigut un poble petit entre pobles grans. Pensava (com tots als altres pobles) que l’única manera de reeixir era fer-se també gran. Els seus profetes alimentaven aquesta esperança. Però Jesús ensenya a tothom que els plans de Déu no van per aquí. El Projecte de Déu és una Humanitat de germans, sense grans ni petits. Els “grans Pobles” no són plantació de Déu sinó el resultat d’una història carregada de violències i d’injustícia que generen Inhumanitat.

3. La 1ª paràbola que hem llegit ens visualitza el pla de Déu: un camp que un home ha sembrat amb bona llavor, i que de nit i de dia, mentre ell dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. La terra, tota sola, produeix primer els brins, després les espigues i finalment el blat granat dintre les espigues. Llavors, quan el gra ja és a punt, se’n va a segar-lo, perquè ja ha arribat el temps de la sega.

4. La “sega” significa que el gra plantat no ha pas de competir amb els altres per veure qui és més important. Tota la plantació serà recollida i portada a casa. Tota la “collita” és invitada a participar de la mateixa vida del Sembrador. L’hort on són sembrades les llavors no s’ha pas de convertir en un camp de batalla, sinó en l’espai mimat i protegit perquè hi neixi i hi creixi una gran i exuberant varietat de Vida.

5. Les paràboles suggereixen, però cadascú ha de completar-les des de la seva pròpia experiència i opció. Però, qui decideix ser deixeble, les ha d’entendre d’acord amb allò que vol dir el Mestre. Per això el relat d’avui acaba dient que Jesús “...en privat ho explicava tot als deixebles”.

  

C. MISSATGE.

6. Jesús exposa el Projecte de Déu. Però cadascú l’entén segons les seves disposicions: qui aspira a ser “cedre” no pot acceptar de viure en un simple hort.
El Projecte de Déu no s’enuncia pas parlant-ne magistralment com d’alguna cosa que està fora de nosaltres. El “Regne de Déu” està en nosaltres, i nosaltres estem en Ell. Encaixar-hi bé o malament depèn de les pretensions de cadascú. És segons l’actitud de cadascú que és possible entendre’l o no; gaudir-lo o no.

D: RESPOSTA.

7. No es pot fer un hort sota d’un cedre o d’un avet o d’un simple pi. Són arbres que segreguen substàncies nocives per als altres vegetals. En canvi es pot plantar un hort amb una figuera o una olivera o una parra... Els seus fruits combinen esplèndidament. ¿No heu gaudit mai d’una bona llesca de pa amb tomata, amb bon oli i amb figues i/o raïms? Una delícia!
Vivim convivint. Però només convivim de veritat si cadascú entén la seva vida particular com un servei a la Vida compartida. És allò que en diem comunió, i que engendra comunitats.
Potser en el jardí de la nostra Església hi ha massa pins, avets i cedres...

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. La nostra Església actual apareix ambivalent: amb grans “cedres” i també amb moltíssims petits “arbustos” com la mostassa. A què us apunteu?

2. A l’evangeli hem llegit que de nit i de dia, mentre el sembrador dorm o està llevat, la llavor germina i creix sense que ell sàpiga com. Quin comentari us suggereix això aplicant-ho al procés de la vostra vida i de la vostra fe?

3. Posant l’exemple del gra de mostassa, ¿es desvalora la nostra vida? En què poseu el valor de la vida?

Vocabulari.

Dir.     Paràboles.    Regne de Déu.   Temps.