Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració. Per tant, la data que hi apareix, posada automàticament pel Sistema, no correspon a la de la festa sinó de 8 dies abans.
→ VOCABULARI. (> Índex
general).
A Casa. Casament. Dona. Esposa
de. Moisès.
Nens (Petitesa). Regne
de Déu.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana interconfessional): Deixebles. Fariseus.
Nota. L’Associació Bíblica de Catalunya ha canviat el format de la seva Bíblia on line. Això comporta que, en els meus escrits anteriors al febrer del 2021, els enllaços portin a la Pàgina d’Inici. Des d’allà, escolliu → Llegir la Bíblia. → Llibre → Capítol. (Els d’aquí, ja estan actualitzats).
A. LECTURES.
1ª LECTURA. (Gènesi 2,18-24).
El Senyor-Déu digué:
«No seria bo que l’home estigués sol.
Li faré qui l’ajudi i l’acompanyi.»
El Senyor-Déu modelà amb terra
totes les bèsties salvatges i tots els ocells,
i els presentà a l’home,
a veure quin nom els donaria:
el nom que l’home donava a cada un dels animals
era el seu nom.
L’home donà el nom a cadascun dels animals
domèstics i salvatges
i a cadascun dels ocells,
però no en trobà cap capaç d’ajudar-lo
i fer-li companyia.
Llavors el Senyor-Déu
va fer caure l’home en un son profund.
Quan quedà adormit,
li prengué una de les costelles
i omplí amb carn el buit que havia deixat.
Després, de la costella que havia pres,
el Senyor-Déu va fer-ne la dona,
i la presentà a l’home.
L’home digué:
«Aquesta sí que és os dels meus ossos
i carn de la meva carn.
El seu nom serà l’esposa,
perquè ha estat presa de l’espòs.»
Per això l’home deixa el pare i la mare
per unir-se a la seva esposa,
i des d’aquell moment ells dos formen una sola família.
2ª LECTURA (Hebreus 2,9-11).
Germans,
Jesús, abaixat, va ser posat un moment per sota dels àngels,
però ara, després de la passió i la mort,
el veiem coronat de glòria i de prestigi,
perquè Déu, que ens estima,
va voler que morís per tots.
Déu, que ho ha creat tot
i ho ha destinat tot a ell mateix,
volia portar molts fills a la glòria,
i convenia que aquell
qui els havia de guiar a la salvació
fos consagrat pels sofriments.
Tant el qui santifica com els qui són santificats
tenen un mateix pare,
i per això no s’avergonyeix d’anomenar-los germans.
EVANGELI. (Marc 10,2-16).
(Nota. En blau allò que correspon a la versió llarga)
En aquell temps, els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo,
i li preguntaren si el marit es podia divorciar de la seva dona.
Ell els preguntà: «Què us va ordenar Moisès?»
Li respongueren:
«Moisès permet de donar a l’esposa
un document de divorci i separar-se.»
Jesús els digué:
«Moisès va escriure aquesta prescripció
perquè sou tan durs de cor.
Però al principi, Déu creà l’home i la dona.
Per això deixa el pare i la mare,
per unir-se a la seva esposa,
i ells dos formen una sola família.
Per tant, ja no són dos, sinó una sola família.
Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar.»
Un cop a casa, els deixebles
tornaren a preguntar-lo sobre això mateix.
Jesús els digué:
«Aquell qui es divorcia de la seva dona
i es casa amb una altra
comet adulteri contra la primera,
i si la dona es divorcia del seu marit
i es casa amb un altre, comet adulteri.»
La
gent portava a Jesús uns nens
perquè els imposés les mans,
però els deixebles renyaven els qui els havien portat.
A Jesús li sabé greu que els renyessin,
i els digué:
«Deixeu venir els nens, no els exclogueu,
el regne de Déu és per als qui són com ells.
Us ho dic amb tota veritat:
Qui no rebi el regne de Déu com el rep un nen,
no hi entrarà pas.»
I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans.
B. LLENGUATGE.
1. ...El marit es pot divorciar de la seva dona?...
Seria un greu error pensar que l’evangelista Marc va escriure aquesta escena per solucionar un problema legal. La resposta de Jesús preguntant als fariseus sobre allò que els va manar Moisès no vol pas cridar l’atenció sobre les aplicacions de la Llei sinó sobre l’Aliança de Déu amb el Poble d’Israel en si mateixa. De fet, resulta sorprenent aquesta referència a Moisès si després desautoritza “allò que ell va permetre”.
Però precisament aquesta referència a allò que va ordenar Moisès indica que la discussió de Jesús amb els fariseus (i amb els deixebles!) té un doble nivell de significació: un nivell legal, que és utilitzat com a llenguatge per portar-nos a un altre nivell molt més profund, el teològic. Fixem-nos primer en el nivell teològic.
2. Nivell teològic.
En l’Evangeli, just abans d’allò que hem llegit avui, es diu que Jesús, en el seu camí, anà al territori de Judea “a l’altra banda del Jordà” (Marc 10,1). Tothom sabia que Judea no està “a l’altra banda del Jordà” sinó a la banda d’ençà. Per altra part, no serveix de res dir a quina banda del Jordà està Judea, a no ser que es vulgui donar a aquesta expressió (“errònia” en si mateixa) algun significat especial. I aquest és el cas.
El riu Jordà serveix de límit simbòlic per “entrar” a la Terra Promesa (Judea). La Terra Promesa havia de ser un lloc de Llibertat, per oposició al lloc d’Esclavitud
d’on Moisès havia fet sortir (“Èxode”) el Poble d’Israel. Aquest era
l’objectiu de l’Aliança.
Però Judea, de fet, no va ser mai per als Israelites una terra de llibertat sinó terra d’una nova d’esclavitud, per la prepotència del Temple i les seves Autoritats.
Així, doncs, els Israelites, tot i estar físicament a Judea, no havien “entrat” encara a la Terra de la Llibertat. Per això Jesús, amb la multitud (Marc 10,1), està a l’altra banda del Jordà, a punt de completar l’Èxode. Però l’Èxode de Jesús ja no acabarà passant el Jordà i entrant a Judea, sinó que el camí de Jesús continua, passant per Jerusalem i per la Mort (vida que es dóna), fins arribar a la Nova Vida (Resurrecció), autèntica i definitiva “Terra Promesa”.
3. Les primeres Comunitats Cristianes, formades sobretot per jueus expulsats de les sinagogues, tenien un important problema a l’hora d’entendre la nova situació: ¿Quin era, ara, el Poble elegit: Israel o les Comunitats Cristianes? ¿Com quedava Israel després de refusar Jesús, i crucificar-lo? ¿Com quedava Israel després de proclamar, per boca dels grans sacerdots: “Nosaltres no tenim cap altre rei fora del Cèsar”? (Joan 19,15).
4. L’Aliança de Déu amb el Poble Elegit era expressada amb el llenguatge de l’aliança matrimonial. Déu era l’espòs; Israel era l’esposa.
¿Havia, Déu, “repudiat” l’esposa infidel, i l’Església esdevenia ara la seva nova esposa?
Aquesta era la qüestió de fons, important als inicis del
Cristianisme, i també avui.
Per contrast amb la Llei introduïda per Moisès, Jesús apel·la a allò que és “des del principi”. Igual que la unió home–dona és indissoluble (“ja no són dos sinó una sola carn”. Marc 10,8), l’aliança Déu–Israel és igualment indissoluble. D’aquí que “si una dona es casa amb un home ja casat, comet adulteri contra la primera”. Aquesta possibilitat, absolutament inimaginable en el pla legal i pràctic, és un advertiment seriós contra el perill de pensar que Déu hagi “repudiat” Israel, i l’hagi “substituït” per l’Església.
5. De cap manera l’Església pot considerar-se a si mateixa la nova esposa de Déu, substituint la primera (Israel). Déu és
fidel a Israel. Més encara: en Jesús, cent per cent israelita, l’aliança
de Déu amb Israel arriba a la
seva plenitud. I és des d’aquesta plenitud que s’obre a tothom.
L’Església és el “cos de Crist”; i Crist és “Israel en plenitud”. A pesar de la infidelitat de les autoritats, Déu és fidel a Israel.
La “nova aliança”, com
és anomenada algunes vegades (Lluc 22,20), no és
nova perquè Déu hagi canviat d’esposa sinó perquè l’esposa de sempre esdevé mare de tots els fills (de tots els creients), com solemnement declara Jesús des de la Creu: “Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d’ella,
el deixeble que ell estimava, digué a la mare: -Dona, aquí tens el teu fill.
Després digué al deixeble: -Aquí tens la teva mare. I d’aleshores ençà el
deixeble la va acollir a casa seva” (Joan 19,26).
Maria representa l’Israel fidel,
i el Deixeble estimat representa la Comunitat
cristiana.
6. Nivell legal.
En aquest cas, el nivell legal esdevé important com a llenguatge per expressar el significat teològic.
La permissió de Moisès
de rebutjar l’esposa era per acomodar-se a la “duresa de cor”, però
anava contra la voluntat de Déu.
La “permissivitat” de Moisès no fa bona ni legal la duresa de cor. Es tracta d’una Llei dolenta,
però “convenient” per disminuir els efectes perniciosos de la duresa de cor.
La duresa de cor ha portat a considerar la dona com un objecte que el marit pot adquirir o rebutjar; però la intensió de Déu en crear l’Home (home i dona. Gènesi 1,27) no era aquesta.
El vincle home-dona és tan fort que “ja no són dos”. És un
vincle més fort fins i tot que els vincles de la sang: “Per això l’home deixa el pare i la mare” (Gènesi 2,24).
L’expressió de la Bíblia llegida en la 1ª Lectura d’aquest diumenge, “perquè ha estat presa de l’espòs” (Gènesi 2,23) no indica cap forma de dependència sinó la igualtat de la comunió: “aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn”.
El “matrimoni”, com a "institució legal", no afegeix res a la unitat home-dona; pot servir per contrarestar en part la “duresa de cor”.
C.
MISSATGE.
7. Dintre el sentit teològic.
Déu és fidel a Israel i, amb Israel, a tota la Humanitat.
La fidelitat de l’Església envers Déu inclou també la fidelitat envers Israel. De cap manera l’Església “desplaça” Israel, sinó que és com la seva corona.
8. Dintre el sentit legal.
En la relació home-dona, la Llei de Moisès no és bona perquè, tot i servir per evitar mals
pitjors, assumeix la duresa de cor.
La intenció de Déu és que home-dona arribin a formar un sol ésser,
en comunió, a semblança de Déu mateix (Gènesi 1,27).
Haver deduït de les paraules de Jesús la necessitat d’una legislació eclesiàstica sobre el Matrimoni ha estat segurament una de les grans equivocacions de les Jerarquies Eclesiàstiques. Jesús no és un “legislador”. Ell es situa en allò que és des del principi, “abans de tota Llei”.
Creant un “Dret Matrimonial” propi, l’Església s’ha ficat en bucs; uns bucs d’abelles, d’aquelles que piquen... Les contradiccions i el sofriment que el Dret Matrimonial Eclesiàstic ha provocat en molts fidels han sigut realment grans. Cal reconèixer-ho; i corregir-ho.
D: RESPOSTA.
9. Dintre el sentit teològic.
Cada cristià, com a persona individual i com a membre de l’Església, hem de revisar les nostres idees sobre el Judaisme (i les altres Religions). Tots els humans, amb les nostres Religions i Cultures, som escollits i estimats de Déu. L’Aliança, experimentada inicialment per Israel (per tots els Pobles oprimits), és universal.
En la nostra resposta, no podem pas prescindir, per demanar-ne perdó i per compensar-ho en el possible, del secular antisemitisme de tants cristians i de l’Església mateixa: segurament la taca més greu i repugnant de les que afecten la nostra Història.
10. Dintre el sentit legal.
Des de que el virus del
Poder va infectar l’Església, les Autoritats
religioses van caure en la temptació de “legislar” sobre la unió home-dona.
Vista l’experiència, no es pot pas dir que les lleis de l’Església hagin estat millors que les de Moisès. També
responen a la duresa de cor.
Potser, quan estàvem en situació de cristiandat, les lleis de l’Església sobre el
Matrimoni podien ser més o menys convenients
a causa de la duresa de cor persistent. Però avui dia no passen de ser una complicació
afegida en la vida de molts fidels.
Potser aquest és un d’aquells àmbits en què té aplicació la denúncia de Jesús:
“Vosaltres abandoneu els manaments de Déu
per mantenir les tradicions dels homes” (Marc 7,8).
11. La unió home-dona és quelcom molt més sagrat i
originari que les Lleis que pretenen
consagrar-la, legitimar-la, validar-la o invalidar-la. La unió home-dona
forma part de la responsabilitat creativa de cada ésser humà. Déu no va donar
per “acabada” la creació de l’Home sinó
que el crida a una vida de comunió semblant a la d’Ell mateix. Però la “comunió”
no és pot “crear”, perquè només pot
néixer de la generositat del cor.
Déu ha creat l’Home capaç de comunió. Quan l’Home opta generosament per la comunió,
continua en ell mateix l’obra de Déu. És la vocació i la responsabilitat de
cadascú. “Allò que Déu ha unit, l’home no
ho pot separar”. Tampoc l’Església.
Durant centenars d’anys, dintre l’Església, no va existir això que anomenem El matrimoni canònic. Els Cristians es casaven seguint els costums dels seus Pobles. És cert que en aquests costums hi deuria tenir també molta influència la duresa de cor, escampada arreu. Però aquesta duresa no està pas tampoc absent de les formes que l’Església ha assumit i, a vegades, imposat.
La missió de l’Església no és pas legislar sobre Dret Matrimonial. La missió de l’Església és ser testimoni de la fidelitat de Déu, la qual, per contrast, posa en evidència i denuncia la duresa de cor encara present precisament allà on tot hauria de ser tendresa.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. Sembla clar que la duresa de cor inclou, entre moltes altres coses, el masclisme. ¿Es manifesta també en l’àmbit eclesial? Com?
2. El sentit teològic de l’evangeli d’avui ens porta a replantejar‑nos la manera com entenem el Judaisme, i també les altres Religions. Quins punts hauríem de replantejar-nos sobretot?
3. La “Moral matrimonial” de l’Església es situa dintre el marc més ampli d’una “Moral sexual”. En la mesura que coneixeu aquesta Moral, us sembla que prové bàsicament de l’Evangeli?
