Diumenge de la Pentecosta. A.

1ª LECTURA. (Fets dels Apòstols 2,1-11).

Durant la celebració de la diada de la Pentecosta,

es trobaven tots junts en un mateix lloc,

quan, de sobte,  se sentí venir del cel un so

com si es girés una ventada violenta,

i omplí tota la casa on es trobaven asseguts.

Llavors se’ls aparegueren com unes llengües de foc,

que es distribuïren i es posaren sobre cadascun d’ells.

Tots quedaren plens de l’Esperit Sant

i començaren a expressar-se en diversos llenguatges,

tal com l’Esperit els concedia de parlar.

Residien a Jerusalem jueus piadosos

provinents de totes les nacionalitats que hi ha sota el cel.

Quan se sentí aquell so, la gent hi anà i quedaren desconcertats,

perquè cadascú els sentia parlar en la seva pròpia llengua.

Estranyats i fora de si deien:

«No són galileus tots aquests que parlen?

Doncs, ¿com és que cadascú de nosaltres

els sentim en la nostra llengua materna?

Entre nosaltres hi ha parts, medes i elamites,

hi ha residents a Mesopotàmia, al país dels jueus i a Capadòcia,

al Pont i a l’Àsia, a Frígia i a Pamfília,

a Egipte i a les regions de Líbia, tocant a Cirena,

hi ha forasters de Roma, hi ha jueus i prosèlits,

hi ha cretencs i àrabs,

però tots nosaltres els sentim proclamar les grandeses de Déu

en les nostres pròpies llengües.»

2ª LECTURA (1ª Corintis 12, 3-13).

Germans,

ningú no pot confessar que Jesús és el Senyor

si no és per un do de l’Esperit Sant.

Els dons que rebem són diversos,

però l’Esperit que els distribueix és un de sol.

Són diversos els serveis,

però és un de sol el Senyor a qui servim.

Són diversos els miracles,

però tots són obra d’un sol Déu,

que els fa valent-se de cadascun de nosaltres.

Les manifestacions de l’Esperit distribuïdes a cadascú

són en bé de tots.

Perquè el Crist és com el cos humà:

és un, encara que tingui molts membres,

ja que tots els membres, ni que siguin molts, formen un sol cos.

Tots nosaltres, jueus o grecs, esclaus o lliures,

hem estat batejats en un sol esperit per formar un sol cos,

i a tots ens ha estat donat com a beguda el mateix Esperit.

EVANGELI. (Joan 20, 19-23).

El vespre d’aquell mateix diumenge,

els deixebles eren a casa

amb les portes tancades per por dels jueus;

Jesús entrà, es posà al mig i els digué: «Pau a vosaltres.»

Després els ensenyà les mans i el costat.

Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor.

Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres.

Com el Pare m’ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres.»

Llavors alenà damunt d’ells i els digué:

«Rebeu l’Esperit Sant.

A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdoneu, quedaran sense perdó (Versió alternativa: Als qui els hi reprimiu, els quedaran reprimits)».

LLENGUATGE.

1. Aquest diumenge, juntament amb el de l’Ascensió, no té com a nucli inspirador un relat o text dels Evangelis sinó de Fets dels Apòstols. Però, com que la lectura de l’Evangeli sempre és central en les trobades del diumenge, el llenguatge d’avui serà sobre les dues Lectures.

Fets dels Apòstols.

2. El Fets (o Actes) dels Apòstols ens exhibeix la presència de l’Esperit Sant en la Comunitat fent servir el marc de la festa jueva de Pentecosta, (d’una manera semblant a com tots els evangelistes ens presenten la mort-resurrecció de Jesús utilitzant el marc de la festa jueva de Pasqua).

Aquest fet és important perquè ja indica per si mateix que no es tracta de la crònica d’un fet objectiu sinó d’expressar un nou i més profund significat, ja contingut en germen en les festes del poble. És a dir: les festes són utilitzades com a llenguatge, un llenguatge ben conegut, al qual s’hi afegeix i s’hi explicita una nova dimensió o significat.

3. La festa de la Pentecosta era la festa dels fruits o de la recol·lecció. St. Lluc vol fer-nos adonar que l’Esperit Sant és l’autèntic i definitiu “fruit” de la vida-mort-resurrecció de Jesús. O millor encara: que la vida-mort-resurrecció de Jesús no s’han d’entendre només com una experiència personal de Jesús sinó com una experiència de tot el “poble”, és a dir, de tota la Humanitat.

4. Pentecosta significa “50”. En el llenguatge popular els números estan carregats de simbolisme. “50” manifesta plenitud, una plenitud que provoca un nou i millor començament. Els “fruits madurs” són també “llavors” de vida nova.

“50” és el número que segueix la plenitud expressada pel “7”. Set vedades 7 són 49: la plenitud total. Després ve el “50” per tornar a començar des de la plenitud assolida. Cada 50 anys la vida del poble tornava a començar (Any jubilar. > Levític, 25:10).

5. Amb la Pentecosta comença el nou “poble de Deu” (l’Església), que té com a característica destacada la universalitat, expressada pel simbolisme de les llengües. “Residien a Jerusalem jueus (homes, en altres versions) piadosos provinents de totes les nacions que hi ha sota el cel”. I tots s’entenien. És la correcció d’allò que havia passat a la Humanitat en el seu afany de “ser com déus” que els impulsava a construir “torres que arribessin fins al cel”. (Relat de la Torre de Babel →Gènesi 11:5. També →Gènesi 3:5), Però no es van entendre, i es van dispersar.

6. Les llengües es posen sobre cada persona de la nova comunitat. Són llengües vives, de foc. Gràcies a aquestes llengües tothom s’entenia i sentia “proclamar en les nostres pròpies llengües les grandeses de Déu”.

Evangeli.

7. L’evangeli està tret St. Joan. Aquí, per a indicar el nou començament, no es fa servir la festa de Pentecosta sinó l’expressió “el primer dia de la setmana” (el nostre “diumenge”).

La Bíblia comença amb l’acció creadora de Déu, encaixada en el marc d’una “setmana”. El dia 6è (el nostre “divendres”) és el de la creació de l’Home “a imatge i semblança de Déu”. Aquesta “creació de l’Home” no queda acabada fins que Jesús, a la creu, no passa de la vida-tinguda a la vida-donada, semblant a la vida mateixa de Déu, i diu “s’ha acabat” (→Joan 19,30).

8. Després del repòs de dissabte, comença la Nova Setmana: la vida-donada de Jesús crea, en aquells que la acullen, la Nova Humanitat.

El relat posa de manifest el vincle directe entre la crucifixió i la resurrecció. En la crucifixió Jesús “expira”, “dóna l’esperit”. En la resurrecció Jesús “els va mostrar les mans i el costat”.... “Llavors va alenar damunt d'ells i els digué: Rebeu l'Esperit Sant. A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats; a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó”.

“Esperit Sant” vol dir “impuls vital”. És el contrari de “l’esperit maligne”, que és esperit de mort. Per això, els qui reben l’Esperit Sant o l’Esperit de Jesús tenen la capacitat de “perdonar els pecats”, que són el “producte” de l’acció de l’esperit maligne.

9. Aquí trobem una frase conflictiva.

La traducció que ofereix el missal, seguint una interpretació molt difosa, diu: “a qui no els perdoneu, li quedaran sense perdó”.

Sembla impossible, des de l’Evangeli, pensar en la possibilitat de no perdonar. Amb tot, el mateix Jesús declara als fariseus que “si fóssiu cecs, no tindríeu pecat. Però, com que dieu que hi veieu, el vostre pecat persisteix” (→ Joan 9:41). Seria allò que en l’evangeli de Marc se’n diu “pecat contra l’Esperit Sant”, que no pot ser perdonat (→Marc, 3:28), perquè és el pecat d’oposar-se directament al perdó.

Dintre aquesta interpretació, els deixebles reben de Jesús la missió de perdonar els pecats com a conseqüència directa d’haver rebut l’Esperit Sant. L’Esperit Sant i l’esperit maligne es “relacionen” com la llum i la foscor: la primera anul·la automàticament la segona.

Però, a pesar de que “la llum resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la” (→ Joan 1:5), és possible rebutjar la Llum. En aquest cas la Llum posa de manifest la “taca tenebrosa” d’aquells “que no volen la llum” (“els pecats queden sense perdó”).

10. De totes maneres hi ha una altra manera d’entendre i traduir aquestes paraules de l’evangeli de Joan proposada, entre altres, pel biblista gironí Miquel Gallart, i que sembla molt més coherent amb la resta de l’Evangeli. En l’evangeli de Joan, el “pecat” és una realitat dinàmica (que mou a "fer pecats”). Però l’Esperit de Jesús (que expulsava els esperits malignes) bloqueja, reprimeix o anul·la aquesta dinàmica del pecat. Segons Miquel Gallart, la traducció seria així: “als qui perdoneu els pecats els queden perdonats; als qui els hi reprimiu els quedaran reprimits”.

Es tractaria, doncs, d’una manera de posar en relleu la importància d’una afirmació dient-la dues vegades amb diferents paraules, cosa freqüent en els Escrits bíblics (Paral·lelisme bíblic).

MISSATGE.

11. Si no hi ha prejudicis que distorsionin el llenguatge, el missatge dels textos d’avui resulta clar: així com la Creació va començar per obra de l’Esperit de Déu que planava sobre les aigües (→ Gènesi 1:1 “Al principi, Déu va crear el cel i la terra. La terra era caòtica i desolada, les tenebres cobrien la superfície de l'oceà, i l'Esperit de Déu planava sobre les aigües”), així també ara la presència de l’Esperit crea la Nova Humanitat. L’home, que ja era “creatura de Déu”, ara passa, si acull l’Esperit Sant, a ser “Fill de Déu”. Som fills en el Fill. Ha començat l’Església, entesa com la comunitat dels fills de Déu; comunitat universal dintre la qual “tots s’entenen” perquè parlen el llenguatge de l’Amor, encara que pertanyin a diferents llengües, races, cultures, religions,...

RESPOSTA.

12. Sovint es poden sentir persones que diuen: “jo crec en Déu però no crec en l’església”. Segurament això és una mostra d’una gran deformació de l’església visible, que ha deixat de manifestar-se com un àmbit de comunió i apareix com una “comunitat de religió”. En la “comunitat religiosa” Déu hi és experimentat d’una manera mediatitzada a través d’objectes externs: sacerdot, ritus, temple, altar... En canvi, en la “comunitat de comunió”, la presència de Déu hi és experimentada en la mateixa vivència de la comunió, ja que Déu és COMUNIÓ.

13. És urgent redescobrir i optar altra vegada per comunitats que siguin “espais de comunió”.

Ens cal anar més enllà de moltes “comunitats cristianes” sense comunió, sense llengües, sense vida, massa “religioses” i massa poc fraternals.

Seria important aprofitar la “manca de vocacions sacerdotals” per superar d’una vegada un dels defectes que més han empobrit les nostres parròquies i comunitats: el clericalisme de clergues i de laics.

¿Ens creiem realment aquelles paraules de Jesús: “on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells” (→Mateu 18:20)?

PREGUNTES per al diàleg.

1.   L’actual disposició dels bancs i de la taula (“altar”) de la nostra església o capella, facilita que la nostra Trobada Setmanal sigui una trobada de comunió? Seria possible millorar-ho?

2.   L’Esperit Sant que hem rebut, quins fruits dóna en la manera de relacionar-nos entre nosaltres, i amb els altres? Ens converteix en “perdonadors de pecats”?

3.   Què podríem fer perquè en les nostres trobades i reunions sigui possible “parlar-nos i escoltar-nos mútuament"?

Què podríem fer perquè la nostra comunitat s’assemblés al cos humà, com ens suggereix sant Pau a la 2ª Lectura? No és veritat que sovint ens assemblem més als vagons passius d’un tren moguts per una màquina?

Ascensió del Senyor. A.

1ª LECTURA.  (Actes 1,1-11).

En la primera part del meu llibre, Teòfil,

he parlat de tot el que Jesús va fer i ensenyar,

des del principi fins al dia que fou endut al cel,

després de confiar, en virtut de l’Esperit Sant,

la seva missió als apòstols que ell havia elegit.

Després de la passió se’ls presentà viu,

i ho comprovaren de moltes maneres,

ja que durant quaranta dies se’ls aparegué,

i els parlava del Regne de Déu.

Estant reunit amb ells,

els manà que no s’allunyessin de Jerusalem

i els digué:

«Espereu aquí la promesa del Pare

que vau sentir dels meus llavis

quan us deia que Joan havia batejat només amb aigua;

vosaltres, d’aquí a pocs dies,

sereu batejats amb l’Esperit Sant.»

Els qui es trobaven reunits li preguntaven:

«Senyor, ¿és ara que restablireu la reialesa d’Israel?»

Ell els contestà:

«No és cosa vostra de saber

quins temps i quines dates ha fixat l’autoritat del Pare,

però quan l’Esperit Sant vindrà sobre vosaltres,

rebreu una força que us farà testimonis meus

a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria

i fins als límits més llunyans de la terra.»

Quan hagué dit això s’enlairà davant d’ells,

i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista.

Encara s’estaven mirant al cel com ell se n’anava,

quan es presentaren dos homes vestits de blanc,

que els digueren:

«Homes de Galilea, ¿per què us esteu mirant al cel?

Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel,

tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar

que se n’anava al cel.» 

2ª LECTURA (Efesis 1,17-23).

Germans,

demano al Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare gloriós,

que us concedeixi els dons espirituals

d’una comprensió profunda

i de la seva revelació,

perquè conegueu de veritat qui és ell;

li demano també que il·lumini

la mirada interior del vostre cor

perquè conegueu a quina esperança ens ha cridat,

quines riqueses de glòria us té reservades

l’heretat que ell us dóna entre els sants.

Que conegueu també la grandesa immensa

del poder que obra en vosaltres, els creients,

vull dir l’eficàcia de la seva força i de la seva sobirania

amb què obrà quan ressuscità el Crist d’entre els morts,

i el féu seure a la seva dreta dalt el cel,

per damunt de tots els governants

i dels qui tenen autoritat, poder o senyoria,

per damunt de tots els títols que es poden donar

en el nostre món i en l’altre.

Tot ho ha posat sota els seus peus,

i a ell l’ha fet cap de tot

i l’ha donat a l’Església, que és el seu cos i el seu complement,

ell que té en totes les coses la seva plenitud.

  

EVANGELI. (Mateu 28,16-20).

Final de l’Evangeli segons sant Mateu.

En aquell temps,

els onze deixebles se n’anaren cap a Galilea,

a la muntanya que Jesús els havia indicat.

En veure’l es prosternaren.

Alguns, però, dubtaren.

Jesús s’acostà i els digué:

«Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra.

Aneu a convertir tots els pobles,

bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant

i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat.

Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món.»

LLENGUATGE.

NOTA.

Per al llenguatge referent a la festa de l’Ascensió en si mateixa i a la 1ª Lectura, “origen” d’aquesta festa, podeu veure els apunts corresponents a Any B.  i Any C. Aquí em fixo sobretot en l’Evangeli.

1. Jesús, se’n va o es queda?

La 1ª Lectura i l’Evangeli d’avui semblen contradictoris, ja que la 1ª Lectura diu que Jesús “s’enlairà davant d’ells, i un núvol se l’endugué, i el perderen de vista”, i en canvi l’Evangeli de Mateu acaba amb unes paraules del mateix Jesús que diu: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”.

2. El llenguatge de l’Ascensió és exclusiu de Lluc, i el fa servir tant al final del seu Evangeli com al començament del seu segon llibre, anomenat Fets dels Apòstols, o també simplement Actes.

El relat més detallat és el dels Fets dels apòstols que hem llegit com a 1ª Lectura i que és el relat que donà origen a la Festa d’avui. Per això aquest relat és llegit els tres anys del cicle litúrgic. En aquest relat hi ha un detall important. Diu al final: “Aquest Jesús que ha estat endut d’entre vosaltres cap al cel, tornarà de la manera com vosaltres acabeu de contemplar que se n’anava al cel”. Aquest retorn de Jesús no es refereix pas (com a vegades s’ha pensat) a la seva vinguda al Final dels Temps sinó a la “vinguda” de l’Esperit Sant (que és l’Esperit de Jesús) “d’aquí a pocs dies” (Pentecosta).

En realitat, aquesta vinguda de Jesús com a Esperit coincideix amb la presència de Jesús de què ens parla l’evangeli de Mateu. No hi ha, doncs, cap classe de contradicció sinó, només, deferència de llenguatges.

3. ... se n’anaren cap a Galilea…

Centrant-nos en el relat de Mateu, allò que primer sorprèn és el lloc: Galilea. “Galilea” es contraposa a “Jerusalem”. La geografia, una vegada més, és usada com a llenguatge per indicar dues maneres oposades d’entendre l’Obra de Déu. Galilea comporta obertura al món per fer Humanitat ("Galilea dels pagans", segons Mateu 4,15); Jerusalem comporta obertura al món per fer Judaisme (o Cristianisme, o qualsevol altra religió exclusivista).

4. En relació als deixebles, “Galilea” també incorpora un altre significat: tornar al començament. En el llenguatge escolar diríem “repetir curs”. Els deixebles han acompanyat Jesús fins a Jerusalem, però al moment decisiu l’han abandonat. No han entès la mort-resurrecció de Jesús a Jerusalem. Per això, a Jerusalem, només les “dones” han vist Jesús. Elles sí que hi eren, tant al Calvari com al Sepulcre (Mateu 28,9). 

5. ...a la muntanya que Jesús els havia indicat…

Jesús no s’apareix als deixebles vora el Llac de Galilea, com al començament (Mateu 4,13), sinó a la Muntanya. Els deixebles, d’alguna manera, han de repetir curs, però la situació, després de la mort-resurrecciosa de Jesús ja no és la mateixa. La “muntanya” és l’àmbit de Déu que s’acosta. Fins ara, la muntanya per excel·lència era la muntanya del Temple. Condemnant Jesús, el Temple s’ha convertit en lloc de mort. Ara hi ha una altra muntanya: la muntanya de Jesús. (Notem que, en l’Evangeli de Joan, aquesta muntanya alternativa serà la muntanya de les Oliveres, on hi ha “Betània”, la casa dels germans. Joan 12:1ss).

6. Jo seré amb vosaltres cada dia…

Amb aquesta expressió, Mateu estableix una gran INCLUSIÓ que  comprèn tot el seu Evangeli; una espècie de cap-i-cua format per la idea de la presència de Déu entre els humans. Al començament de l’Evangeli, després de presentar-nos la Genealogia de Jesús, ens parla del naixement d’un nen que tindrà per nom “Emmanuel”, que vol dir Déu amb nosaltres (Mateu 1,23). I ara, al final de tot, són les mateixes paraules de Jesús que ens diuen: “Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món”.

Aquesta gran inclusió resumeix el significat de tot l’evangeli de Mateu, i correspon al nucli mateix del missatge de la Bíblia. Recordem que el nom de Déu a la Bíblia és “Jahvé”, que significa “Jo hi sóc”.

7. Hi ha també una altra gran inclusió que agafa tota la vida publica de Jesús. En aquest cas es tracta d’una inclusió invertida entre la tercera temptació, on Satanàs és presentat com “l’amo del món”, i aquesta trobada del Ressuscitat amb els deixebles. Compareu els dos extrems de la inclusió:

- el diable se l'enduu dalt d'una muntanya molt alta, li mostra tots els reialmes del món i la seva glòria, i li diu: «Et donaré tot això si et prosternes i m'adores. (Mateu 4,8).

- els onze deixebles se n’anaren... a la muntanya que Jesús els havia indicat.

En veure’l es prosternaren... Jesús s’acostà i els digué: «Déu m’ha donat plena autoritat al cel i a la terra...

8. Aquesta inclusió invertida és ben significativa, ja que manifesta un canvi d’Amo: de ser adoradors de Satanàs (que significa “Enemic”) a ser adoradors de Jesús (que significa “Salvador”). En realitat, no és cap canvi d’Amo sinó el pas d’estar sotmesos a un Amo dominador a una situació de llibertat plena, ja que Jesús personifica l’Home.

La sobirania de Jesús ja ha estat explicada en el mateix Evangeli de Mateu amb aquella solemne i sorprenent escena del Judici Final, presidit precisament pel Fill de l’Home (Mateu 25,31). També hi fa referència la 2ª Lectura d’avui. Es tracta d’una sobirania que no situa ningú per sobre dels altres sinó que manifesta la plenitud a què tot estem cridats.  “...ell (Jesús) que té en totes les coses la seva plenitud”. La sobirania de Jesús no seria plena sense nosaltres i tota la Creació.

9. Bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant.

Aquest canvi de situació ve expressat visualment pel símbol de baptisme. “Batejar” significa immergir en l’aigua. En realitat aquesta acció té dos moments: entrar en l’aigua i sortir-ne. Entrem bruts, i en sortim nets; ens immergim cansats, i en sortim refets; entrem subjectes a Satanàs i en sortim en comunió amb el Pare, el Fill i l’Esperit Sant. El baptisme no és cap ritus màgic sinó un llenguatge simbòlic per expressar una realitat profunda: que Déu invita tots els humans a “immergir” tantes i tantes necessitats assumides per sortir lliures per a participar de la seva mateixa Vida, que és Vida en comunió.

10. Convé no entendre aquestes paraules de Jesús en sentit confessional.

En altres temps es parlava del baptisme com del ritus d’entrada a l’Església. En una situació de Cristiandat, segurament era un llenguatge correcte.

Però avui vivim en una societat religiosament plural, i no seria legítim entendre el baptisme com un entrar en una religió determinada, excloent les altres.

11. Donada la pluralitat de Religions, potser avui seria més correcte presentar el Baptisme com un sortir a la Església, entenent per “Església” no pas una comunitat religiosa contraposada a altres comunitats, sinó com aquella comunitat formada per tots els humans que no se n’autoexclouen, i que viuen les seves peculiaritats i diferències no pas com una cosa que separa sinó com a vincles de comunió entre persones diferents.

L’expressió és pròpia del llenguatge escolar. A les escoles, quan és l’hora del pati, mai no es diu que els nens entren al pati sinó que surten al pati. Al pati cada alumne manté les seves diferències (pertanyen a diferents cursos...), però les diferències no serveixen per separar sinó al contrari: al pati poden jugar tots plegats, ajudar-se, col·laborar... Les diferències hi esdevenen vincles. En canvi, quan entren a les classes, les diferències separen, i fan que cada alumne hagi d’anar a la seva aula, separat dels que pertanyen a altres cursos.

Pel baptisme deixem els nostres espais tancats i sortim al pati, a la gran Comunitat de tots els humans on les diferències es tornen vincles enriquidors.

MISSATGE.

10. Atenent a allò que hem llegit en l’evangeli d’avui, el missatge és clar i directe: Aneu a convertir tots els pobles, bategeu-los en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant i ensenyeu-los a guardar tot el que jo us he manat.

No és una crida al proselitisme sinó a fer arribar a tots els pobles la invitació universal de Déu a participar de la seva mateixa vida. Els deixebles (tots nosaltres) no són enviats a fer “cristians” (en sentit confessional) sinó a fer “humans en plenitud”, segons el projecte de Déu.

RESPOSTA.

11. La resposta té dues cares. Per un cantó, acceptar, agraïts, la sorprenent i meravellosa invitació de Déu d’immergir-nos en la seva Vida, que és vida de comunió. Per l’altre, preparar-nos per a aquesta comunió amb Déu fent ja comunió entre nosaltres. Dit amb un llenguatge més directe, es tracta d’humanitzar-nos construint Humanitat.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Heu experimentat, en relació a alguna persona molt estimada, un canvi de presència en el sentit de “pujar cel amunt”? Sabríeu explicar-ho? Us ha ajudat a immergir-vos més en la comunió amb ella i amb Déu?

2. ¿Més enllà dels gestos rituals, com creieu que podem fer arribar a tothom l’oferta a “ser batejat en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant”? Què vol dir això en concret, avui i aquí?

3. Després d’uns anys de materialisme pràctic, està reapareixent una creixent set d’espiritualitat. Com hauríem de respondre a aquesta set perquè la nostra oferta (el missatge de Jesús) fos realment alliberadora?

Dit d’una altra manera: En una societat laica i plural, l’oferta de l’Església ha de tendir sobretot a augmentar el número de “fidels”, o a alliberar els altres?

Diumenge 6è. de Pasqua. A.

1ª LECTURA.  (Actes 8,5-8.14-17).

En aquells dies,

Felip baixà a la província de Samaria,

i predicava el Messies als de la regió.

Unànimement la gent feia cas de Felip,

després de sentir-lo i de veure els prodigis que feia:

els esperits malignes sortien de molts posseïts,

xisclant tant com podien,

i molts invàlids o paralítics recobraven la salut.

La gent d’aquella província se n’alegrà molt.
Quan els apòstols, a Jerusalem,

sentiren dir que Samaria havia acceptat la paraula de Déu,

els enviaren Pere i Joan.

Hi anaren, doncs, i pregaven per ells,

perquè rebessin l’Esperit Sant,

que encara no havia vingut sobre cap d’entre ells;

només havien estat batejats en el nom de Jesús, el Senyor.

Pere i Joan els imposaven les mans, i rebien l’Esperit Sant.

2ª LECTURA (1ª Pere 3,15-18).

Estimats,

reverencieu de tot cor el Crist com a Senyor.

Estigueu sempre a punt per donar una resposta

a tothom qui us demani la raó de l’esperança que teniu;

però feu-ho serenament i amb respecte.

Guardeu neta la vostra consciència;

així els qui critiquen la vostra bona conducta de cristians

s’hauran d’avergonyir d’haver-ne malparlat.

Si és voler de Déu,

val més sofrir per haver obrat bé

que per haver obrat malament.

També Crist morí una vegada per raó dels pecats.

Ell, el just, va morir pels injustos, per conduir-nos a Déu.

El seu cos va ser mort,

però per l’Esperit va ser retornat a la vida.

EVANGELI. (Joan 14,15-21).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

«Si m’estimeu, guardareu els meus manaments;

jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor,

l’Esperit de la veritat,

perquè es quedi amb vosaltres per sempre.

El món no el pot rebre,

perquè no és capaç de veure’l ni de conèixer-lo,

però vosaltres sí que el coneixeu,

perquè habita a casa vostra i està dins de vosaltres.

No us deixaré orfes: tornaré a venir.

D’aquí a poc, el món ja no em veurà,

però vosaltres sí que em veureu,

perquè jo visc, i vosaltres també viureu.

Aquell dia sabreu que jo estic en el meu Pare,

i vosaltres en mi, i jo en vosaltres.

El qui m’estima

és aquell que té els meus manaments i els compleix;

el meu Pare l’estimarà,

i jo també l’estimaré i me li faré conèixer clarament.»

LLENGUATGE.

1. L’evangeli d’avui és continuació del fragment que vam llegir diumenge passat. Aquí Jesús parla d’un altre Defensor. Per als deixebles, Jesús era el (primer) Defensor, donat que seguir-lo comporta sovint anar contracorrent, i això és perillós. Però ara “se’n va”, i els promet un altre Defensor. La paraula original “paràclit”, segons els entesos, pot tenir diferents traduccions: defensor, advocat, consolador, acompanyant, guia, revelador, amic... Però, sigui quina sigui la traducció més correcta, una cosa sembla clara: aquest nou defensor no substituirà Jesús. És cert que la mort de Jesús serà experimentada pels deixebles com una absència; però en realitat es tracta d’un canvi de presència. Fins ara Jesús havia estat present entre ells com a mestre i senyor. Hi era un més: si ells eren dotze, amb Jesús eren tretze.

2. Però, què pensaríeu d’un mestre que es mantingués sempre necessari? El millor mestre és aquell que aconsegueix que els seus alumnes arribin a no necessitar-lo. Jesús mateix ja els havia advertit: “Us convé que jo me'n vagi, perquè, si no me'n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres; en canvi, si me'n vaig, us l'enviaré” (Joan 16,7). La presència del nou Defensor només és possible si Jesús es fa “absent” com a mestre, d’una manera semblant a com l’hereu no esdevé realment “hereu” fins que el pare no es retira.

3. La retirada de Jesús no és un simple anar-se’n per deixar el protagonisme als seus deixebles. L’acció de Jesús s’assembla a la d’aquells pares que reparteixen l’herència als seus fills no pas quan moren sinó quan els fills són capaços de rebre-la, administrar-la i gaudir-ne. En aquests casos, el repartiment de l’herència es converteix en l’acte d’amor més important i definitiu dels pares envers els fills. Aquests esdevenen hereus perquè els pares els donen tot el que són i tenen, en un acte suprem d’amor.

4. El nou Defensor que Jesús promet als deixebles és precisament el desvetllament en ells mateixos d’allò que ell els ha donat: la seva pròpia vida de comunió amb el Pare. Recordem-ho una vegada més: la mort de Jesús al Calvari és la visualització de la seva vida donada. I “deixebles” són tots aquells que acullen aquesta donació. Perquè aquesta vida donada sigui plenament activa en ells, Jesús marxa “com a Mestre i Senyor”. Aleshores la vida donada que els deixebles han acollit es fa plenament activa. “Marxar com a Mestre i Senyor” serà la manifestació més clara i definitiva de l’amor de Jesús als deixebles. “Ell, que havia estimat els seus que eren al món, els estimà fins a l'extrem” (Joan 13,1).

5. Però el Calvari no és només la manifestació màxima de l’amor de Jesús a l’Home, sinó també la manifestació màxima de la inhumanitat del Poder i els seus sequaços: el “món”. Aquí “món” significa el conjunt d’humans que, creient en l’eficàcia del Poder, han creat una societat basada en relacions de domini-subjecció. Aquest és el “món” que ha dictat sentència contra Jesús, i que no pot rebre l’Esperit de la veritat perquè ha proclamat com a “veritat” la seva pròpia mentida.

6. En la nostra vida de cada dia, conviuen la mentida del Poder i la veritat de l’Home. En els Dotze ha quedat ben clar que l’ésser humà sent l’impuls del món de mentida i sent també l’esperit de veritat. Acceptar ser deixeble de Jesús comporta optar per l’esperit de veritat, que permet vèncer l’impuls del “món”. “D’aquí a poc, el món ja no em veurà, però vosaltres sí que em veureu, perquè jo visc, i vosaltres també viureu”.

7. Hi ha una única realitat: el Pare. I, en Ell, l’Home. I, en l’Home, cada un dels humans en la mesura que som solidaris de la Humanitat. Fora d’aquí, cap altra cosa és realment real. “Per Ell tot ha vingut a l'existència, i res no hi ha vingut sense Ell” (Joan 1,3). La foscor i la mort existeixen només com a contrapunt de la Llum i de la Vida, com una ombra, que no té altra “realitat” que el fet d’assenyalar l’espai on no arriba la Llum per l’opacitat del cos il·luminat.

I no obstant...

8. El Pare us donarà un altre Defensor...

Per a què el necessitem un altre Defensor?

L’existència de l’amor provoca, per contrast, l’experiència del des-amor. I podem caure en la temptació de donar consistència a aquest des-amor. Donar consistència al des-amor: heus aquí el perill del qual hem de ser defensats, sobretot quan el des-amor pren formes tan seductores com el domini sobre els altres, el triomf, la fama, el prestigi, l’arrogància,...

9. “Pregueu per no caure en la temptació”, havia insistit Jesús als seus deixebles (Lluc 22,40). Però hi van caure. La seva fe encara era massa “infantil”. El nou Defensor els permetrà fer-se adults. L’Esperit de Jesús donat als deixebles, s’encarna en ells, i en cada ésser humà que l’acull (“que guarda els seus manaments”). Aquesta nova situació comporta la rica i joiosa experiència de saber que “jo (Jesús) estic en el meu Pare, i vosaltres en mi, i jo en vosaltres”. Tot i haver-hi una sola i única realitat, és una realitat viva, diferenciada i vinculada per relacions de comunió.

MISSATGE.

10. Com en la vida natural es va passant de la infantesa a l’adultesa, així també la comunió amb el Pare va passant d’una situació “infantil” a una adultesa creixent per l’acció de l’Esperit, vessat abundosament sobre nosaltres (Titus 3,6). Comencem petits, necessitats de Lleis i Manaments. El compliment d’aquests mostra la nostra disponibilitat a rebre la vida donada de Jesús, fins que aquesta es fa activa en nosaltres. És el nou Defensor, aquell que ens defensa de la mentida de donar consistència al Poder.

RESPOSTA.

11. Actualment moltes persones s’han situat al marge de l’Església. ¿És perquè no necessiten cap nou Defensor o perquè no troben en l’Església el clima adequat on aquest nou Defensor pugui actuar en ells? ¿No podria ser que molts hagin abandonat l’Església precisament impulsats per l’Esperit de veritat que els mou a buscar una Llibertat que no troben en l’Església?

12. En relació a les anomenades societats cristianes, ¿no podria ser que hagués arribat el moment en què la “Església” hagi de canviar la seva forma de presència retirant-se “com a mestra i senyora”, i fent-se present com a ferment (segurament no gaire visible) d’Humanitat? ¿La presència institucional de l’Església no resulta sovint massa pesada, formant part d’un Sistema bàsicament opressor? ¿La anomenada crisi de valors, no serà una reacció contra la mentida del nostre “món”? ¿No serà que l’altre Defensor que Jesús ha promès continua actuant en més persones de les que imaginem?

PREGUNTES per al diàleg.

1. La superació de la situació de cristiandat pren formes i maneres molts diferents segons cada lloc i cada àmbit sociològic. En el vostre ambient ¿queden trets de Cristiandat que, en la vostra opinió, haurien de canviar?

2. Com a persones, experimenteu la vostra pertinença a l’Església com un ajut o com un obstacle per a la Llibertat?

3. ¿Coneixeu persones que diguin, de paraula o de fet, Des que he deixat l’Església (o la Religió) em sento més lliure? Què en penseu?

5è. diumenge de Pasqua. A.

1ª LECTURA.  (Actes 6,1-7).

Per aquells dies,

anava augmentant el nombre dels creients,

i els immigrats de llengua grega

es queixaven dels nadius perquè,

en la distribució diària d’ajuda als pobres,

les seves viudes no eren ateses.

Llavors els dotze

convocaren una reunió de tots els creients i els digueren:

«No estaria bé que nosaltres deixéssim

la predicació de la paraula de Déu

i ens poséssim a distribuir l’ajuda als pobres.

Per això, germans, busqueu entre vosaltres mateixos

set homes fiats, plens de l’Esperit Sant i de seny,

i els encarregarem aquesta feina;

nosaltres continuarem ocupant-nos de la pregària

i del ministeri de la paraula.»

Tothom trobà bé aquesta proposta,

i elegiren Esteve, un home ple de fe i de l’Esperit Sant,

Felip, Pròcor, Nicànor, Tímon, Parmenàs

i Nicolau, un antioquè convertit al judaisme.

Els presentaren als apòstols,

i aquests, després de pregar, els imposaren les mans.
La paraula de Déu s’anava estenent,

i a Jerusalem creixia molt el nombre dels creients;

fins i tot molts sacerdots acceptaven la fe.

2ª LECTURA (1ª Pere 2,4-9).

Estimats,

acosteu-vos al Senyor, que és la pedra viva.

Els homes l’havien rebutjada,

però als ulls de Déu és «escollida, de gran valor».

També vosaltres, com pedres vives,

deixeu que Déu faci de vosaltres un temple espiritual,

un sacerdoci sant, que oferirà víctimes espirituals,

acceptables a Déu per Jesucrist.

Per això diu l’Escriptura:

«Jo poso a Sió una pedra angular, de gran valor, escollida:

el qui creu, no quedarà defraudat.»

És de gran valor per a vosaltres, els qui heu cregut,

però per als qui no creuen

«la pedra que rebutjaven els constructors ara corona l’edifici»,

i «s’ha convertit en pedra d’ensopec, en roc que fa caure».

Ensopeguen quan no fan cas de la predicació.

Sempre n’hi haurà, que no en fan cas.

Però vosaltres sou «un poble escollit,

un reialme sacerdotal, una nació sagrada,

la possessió personal de Déu»,

perquè «proclamo la lloança» d’aquell

que us ha cridat del país de tenebres

a la seva llum admirable.

EVANGELI. (Joan 14,1-12).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Que els vostres cors s’asserenin.

Confieu en Déu, confieu també en mi.

A casa del meu Pare hi ha lloc per a tots:

si no n’hi hagués,

us podria dir que vaig a preparar-vos estada?

I quan hauré anat a preparar-vos-la,

tornaré i us prendré a casa meva,

perquè també vosaltres visqueu allà on jo estic.

I ja sabeu quin camí hi porta, allà on jo vaig.»

Tomàs li diu:

«Senyor, si ni tan sols sabem on aneu.

Com podem saber quin camí hi porta?»

Jesús li diu: «Jo sóc el camí, la veritat i la vida:

ningú no arriba al Pare si no hi va per mi.

Si m’heu conegut a mi,

heu de conèixer igualment el meu Pare:

des d’ara ja el coneixeu i ja l’heu vist.»

Li diu Felip:

«Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més.»

Jesús li diu:

«Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres,

i encara no em coneixes?

Qui em veu a mi, veu el Pare.

Com pots dir que us mostri el Pare?

No creus que jo estic en el Pare i el Pare està en mi?

Les paraules que jo us dic no vénen de mi mateix.

És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres.

Creieu-me: jo estic en el Pare i el Pare està en mi;

si no, creieu-ho per aquestes obres.

Us ho dic amb tota veritat:

Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig,

i fins en farà de més grans, perquè jo me’n vaig al Pare.»

LLENGUATGE.

1. Aquest fragment de l’evangeli que hem llegit avui, d’entrada, sembla el joc dels disbarats. Jesús diu als seus deixebles coses del tot incomprensibles i, a sobre, els diu que ho entenen. Tomàs replica: «Senyor, si ni tan sols sabem on aneu. Com podem saber quin camí hi porta?». Al final sembla que els deixebles intueixen que Jesús els està parlant del Pare. Per això Felip s’atreveix a demanar una cosa: «Senyor, mostreu-nos el Pare, i no ens cal res més». Però tampoc l’encerta. Amb aquesta petició només posa de manifest que no han entès res de res! Ara és Jesús qui replica a Felip: “Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?”.

Realment, sembla el joc dels disbarats!

2. La veritat és que l’evangeli de Joan ja ens té acostumats a aquesta manera de fer. I és que allò que l’evangeli de Joan ens vol fer descobrir només es pot entendre des d’una certa l’experiència. Abans de fer-ne una certa experiència, és com pretendre que un cec desitgi els colors o que algú pre-gusti la llibertat quan encara té cor d’esclau.

3. Confieu en Déu, confieu també en mi.

En una societat religiosa les persones confien en Déu, tot i no haver-lo vist mai. En realitat és fàcil “confiar” en algú que no s’ha vist mai i que te’l pots imaginar a la teva manera... En canvi, Jesús demana als seus deixebles una cosa més difícil: que confiïn en ell. Això és més difícil perquè a ell el veuen però encara no l’entenen.

4. Si bé la litúrgia ens proposa aquest relat com una preparació per a la propera festa de l’Ascensió, la veritat és que l’evangeli de Joan el situa en el marc del sopar de comiat que Jesús va fer amb els deixebles abans de la seva passió-mort-resurrecció.

La situació era tensa. Jesús acabava de dir que seria traït per un d’ells, i que Pere el negaria tres vegades aquella mateixa nit. És sorprenent la “tranquil·litat” amb què comenten entre ells aquests comportaments, i la no-reacció dels altres apòstols... ¿Es vol suggerir amb això una certa “normalitat de fet” en l’acció de trair l’Home i de negar-lo?

5. El relat té com dues parts: la 1ª centrada en la idea del “camí”. La 2ª està centrada en la idea del “Pare”. O sigui: es parla del camí que porta al Pare.

Però el Pare no està pas lluny, i el camí per arribar-hi no es fa pas caminant sinó creient. Quatre vegades s’hi repeteix el verb “creure”. Aquí està el desllorigador de tot.

6. Tot l’Evangeli de Joan té com a eix unificador la invitació a creure. El seu autor ho afirma de manera explícita a l’acabament: Allò que s’ha escrit “ha estat escrit perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu, i, creient, tingueu vida en el seu nom” (Joan 20,31).

En l’Evangeli de Joan, creure és una descoberta i una resposta progressives. Passa com en la vida: quan tenim dos mesos ja som éssers humans, però encara no som plenament humans. Vivim creixent. Així també: creiem creixent. Els deixebles ja creuen en Jesús, però no suficientment com per no abandonar-lo aquella mateixa nit, i després tornar amb ell.

7. “A casa del meu Pare...”

Quan Jesús diu als deixebles que se’n va a casa del seu Pare s’està referint al Calvari. Serà al Calvari, donant del tot la seva vida, quan Jesús entrarà en l’àmbit de l’amor total, que ell anomena “casa del meu Pare”. Per això, és en el Crucificat, vida del tot donada, on els deixebles podran veure el Pare. “Déu no l’ha vist mai ningú” (Joan 1,18), però se’ns fa visible en Jesús i en cada ésser humà segons la mesura del nostre amor. Ser deixeble significa haver acceptat de viure “on Jesús viu”, és a dir: en l’àmbit de l’Amor.

8. Qui és Jesús?

Podria semblar que aquesta és la pregunta més important, i, no obstant, aquesta pregunta pot convertir-se en l’obstacle que més impedeixi creure en Jesús.

“Qui és Jesús?” és una mala pregunta perquè pot fer que ens quedem ancorats en la idea d’un Jesús individual, singular, únic, extraordinari... i separat de la resta dels humans, aliè a les nostres vides.

Imagineu-vos que algú pregunta quina forma té l’aigua. Seria una mala pregunta perquè l’aigua no té forma pròpia sinó que sempre pren la forma d’allò que la conté. Una cosa semblant passa amb Jesús: ell és segons cada persona i cada situació personal. Jesús, com l’aigua, pren la “forma” que respon a la nostra situació. És aliment per a qui té gana, és llum per a qui no s’hi veu; és porta per qui està tancat; és pastor per a qui és ovella;...

9. Notem que això passa també amb les persones que estimem; per exemple els pares. Per al fill petit i dèbil, els pares són força; si el fill està malalt, li són metge; si no parla, li són paraula; si està sol, li són company; li són contrapunt quan és adolescent; són les seves arrels quan està en la plenitud;... Per això, l’amor entre persones que s’estimen no es basa en “qui és” cadascú sinó en què es fa per a mi ara i aquí. Quedar-se en “qui és” l’altre faria impossible el vertader amor. Definir l’altre seria congelar-lo, endurir-lo, cossificar-lo... Seria com l’aigua convertida en glaç.

Creure en Jesús no és definir-lo sinó acollir la seva presència feta resposta a la nostra situació. Però això no és tot: la presència-resposta de Jesús fa visible la presència-resposta del Pare Invisible.

10. “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”.

L’Evangeli de Joan no “defineix” Jesús sinó que ens porta progressivament a sentir la seva presència amorosa (“Creure”). L’expressió “Jo sóc el camí, la veritat i la vida” expressa la relació de Jesús amb els deixebles. Jesús ens és camí perquè la crida del Pare ens invita a fer-nos caminants; ens és veritat perquè el projecte del Pare sobre els humans, visualitzat en Jesús, és l’horitzó real que s’obre davant nostre, i tot altre projecte seria mentida i alienació; ens és vida perquè amb ell connectem amb l’única “font” de vida: el PARE.

L’expressió “Jo sóc” no és per definir Jesús sinó per indicar-nos la forma que pren la seva presència davant nostre.

En la Bíblia, també Déu es presenta amb el nom de “Jo sóc” (Jahvé, en hebreu). Tampoc no és una definició de Déu (que és indefinible) sinó l’afirmació de la seva presència salvadora. En català segurament la traducció més correcte del nom “Jahvé” seria “Jo hi sóc”, millor que “Jo sóc”.

MISSATGE.

11. El relat d’avui de cap manera no és el joc dels disbarats. Es tracta d’un llenguatge molt elaborat a través del qual l’evangelista ens va preparant gradualment per poder descobrir i gaudir la presència del Pare, visualitzada en la presència de Jesús i en la de tothom qui viu com ell: vida que es dóna. Per això el Calvari ens és presentat per tots els evangelistes com el moment del “gran espectacle” que fa visible l’amor de Déu als tots els humans. La vida donada (resurrecció) de Jesús ens afecta més directament del que podria semblar, ja que ens és donada a nosaltres, i per a nosaltres es fa camí, veritat, vida, porta, pastor, llum, pa, aigua,... I tot això no comença en Jesús sinó en la font de tot: el PARE. “Les paraules que jo us dic no vénen de mi mateix. És el Pare qui, estant en mi, fa les seves obres”.

RESPOSTA.

12. Déu se’ns presenta fet resposta. No és que Déu depengui de nosaltres; som nosaltres que som fruit del seu projecte. I en aquest projecte estem “dissenyats” com a persones lliures. Això comporta que podem acceptar l’oferta, o refusar-la. Acceptar-la ens permet sentir-nos fills, gràcies a que Déu se’ns presenta com a Pare. Només Ell pot ser l’aigua per a la set que Ell mateix ha generat en nosaltres. L’oferta a participar de la seva VIDA fa néixer en nosaltres desig d’Ell. “Ens heu fet per a Vós, i el nostre cor està inquiet fins que no reposa en Vós” (St. Agustí).

13.

-Però, per als humans del segle XXI, no solament el Pare és invisible sinó també Jesús...

-Jesús, invisible? Ben cert que no. Jesús és l’Home. Allà on hi ha un ésser humà, allà “veiem” Jesús. Recordem el relat dels deixebles d’Emaús que llegíem fa dos diumenges: ells no reconeixen Jesús fins que no acullen a casa seva un foraster. Per “veure” Jesús ens cal acollir l’Home, ni que ens resulti un foraster.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Quina d’aquestes dues frases sembla més coherent amb els Evangelis:

- Hem de ser bons, i així Déu en premiarà amb el Cel.

- Déu és bo, i ens invita a gaudir de la seva Vida.

2. Jesús diu a Felip: Qui em veu a mi, veu el Pare. Això val només per als qui van veure Jesús fa dos mil anys, o val també per a nosaltres? Com?