Diumenge 23è. A

1ª LECTURA.  (Ezequiel 33,7-9).

El Senyor em digué:

“Fill d’home, t’he fet sentinella

perquè vetllis sobre el poble d’Israel.

Quan sentis dels meus llavis una paraula,

els has d’advertir de part meva.

Si jo amenaço el pecador amb la mort,

i tu no li dius res

i no l’adverteixes que s’aparti del camí del mal,

ell morirà per culpa seva,

però jo et faré responsable de la seva sang.

Ara,

si tu l’havies advertit

que s’apartés del mal camí i es convertís,

ell morirà per culpa seva,

i tu hauràs salvat la teva vida”.

2ª LECTURA (Romans 13,8-10).

Germans,

no quedeu a deure res a ningú.

L’únic deute vostre ha de ser

el d’estimar-vos els uns als altres.

Qui estima els altres, ha complert la Llei.

No cometre adulteri, no matar, no robar,

no desitjar allò que és d’un altre,

i qualsevol altre manament,

es troba en aquestes paraules:

estima els altres com a tu mateix.

Qui estima no fa cap mal als altres.

Estimar és tota la Llei.

EVANGELI. (Mateu 18,15-20).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles:

“Si el teu germà peca,

vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols.

Si te’n fa cas, t’hauràs guanyat el germà.

Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més,

perquè la causa sigui judicada

per la paraula de dos o tres testimonis.

Si tampoc no feia cas d’ells,

parla’n a la comunitat reunida.

Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas,

considera’l com un pagà o un publicà.

Us ho dic amb tota veritat:

Tot allò que lligareu a la terra,

quedarà lligat al cel;

i tot allò que deslligareu a la terra,

quedarà deslligat al cel.

Us asseguro també que si dos de vosaltres

aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa,

el meu Pare del cel els la concedirà,

perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom,

jo estic enmig d’ells”.

LLENGUATGE.

1. L’evangeli d’avui és el final d’un breu discurs amb què Jesús respon una pregunta dels deixebles.

Els deixebles li havien fet una pregunta estranya: per si mateixa ja demostra que no havien entès res del missatge de Jesús. Jesús els havia deixat clar que el jutjarien i el matarien. I, a pesar de que també els havia dit que ressuscitaria al tercer dia, ara a ells els preocupa una cosa, i és el que li pregunten: “Qui és el mes important en el Regne del cel?”.

La resposta de Jesús és clara: crida un infant, el posa al mig i els diu: “Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel. Així, doncs, el qui es faci petit com aquest infant és el més important en el Regne del cel” (Mateu 18,2).

El discurs continua insistint en la importància dels més petits i de com cal respectar-los. En aquest context s’han d’entendre les paraules que hem llegit.

2. Evidentment, la pregunta (que no hem llegit) i la resposta (de la qual n’hem llegit només el final) se situen en el marc d’una comunitat cristiana. S’hi dóna per suposat que dintre la comunitat cristiana també hi ha pecat, com ho palesa la mateixa pregunta que han fet els deixebles. Per la pregunta que fan, ja es veu clar que els deixebles, tot i formar part del Regne del cel, encara tenen les preocupacions pròpies dels Reialmes d’aquest món. Per això Jesús els invita a ajudar-se mútuament per a una conversió progressiva. Si el teu germà peca... no el jutgis, no el condemnis, no l’excloguis..., sinó vés a trobar-lo i parleu-ne de tu a tu. Si amb això no n’hi ha prou, parleu-ne dos o tres. Si convé, parleu-ne tota la Comunitat reunida. Si no fes cas de la Comunitat, la qüestió és greu perquè ell mateix s’exclou de l’àmbit que el podria ajudar. Noteu que aquestes paraules de Jesús venen immediatament després de la paràbola de l’Ovella perduda.

3. Si el teu germà peca...

Aquí “pecat” no s’ha d’entendre en el sentit individualista que solem donar-li actualment. Pel seu context, es refereix a aquell “pecat” que fa caure els més petits (que són els més importants!). Es tracta del pecat que corromp la comunió i trenca la Comunitat.

4. Compte amb la paraula “comunió”.

En la nostra església jerarquitzada, sovint es parla de la comunió dins d’una relació vertical: els fidels d’una parròquia viuran en comunió si estan en sintonia amb el seu rector; els mossens viuran en comunió si estan en sintonia amb el seu bisbe; els bisbes viuran en comunió si estan en sintonia amb el papa.

5. No sembla que vagi per aquí l’evangeli. “Si dos de vosaltres aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo estic enmig d’ells”.

La comunió no és vertical sinó horitzontal, entre nosaltres, entre germans. I Déu és pren seriosament aquesta comunió: “Tot allò que lligareu a la terra, quedarà lligat al cel; i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel”.

“Cel” i “terra” no són dos móns inconnexos: el món de Déu i el món dels homes. Déu assumeix el món dels humans; el món real on vivim i donem sentit a la nostra vida. I és aquesta vida en el nostre món la que és assumida per Déu (“al cel”).

6. I aquí a la terra, tenim davant nostre dues opcions:

- o dedicar la vida a ser “els més importants”,

- o dedicar-la a servir els altres.

Entendre la vida com un servei és viure-la en comunió. I la comunió viscuda dóna com a fruit les comunitats: àmbits d’experiència i de creixement de la vida vida: aquella que connecta amb la Vida mateixa de Déu. En aquest cas, el cel comença ja a la terra.

7. Les comunitats que són fruit d’una actitud de comunió són múltiples, variades, obertes i imbricades entre si. Fem i ens sentim “comunitat” amb la família, amb els companys de la parròquia, amb els veïns, amb l’escola dels nostres fills, amb la gent del poble,...

"Fer comunitat" és un servei, sense deixar de ser també una fruïció. Per això, quan un germà peca, cal anar-lo a trobar amb actitud de servei, i no esperar que primer torni ell.

MISSATGE.

8. La comunitat (cristiana), assumida per Déu, es fa des d’una radical actitud de servei o de comunió. En la comunitat cristiana la vida donada de Jesús pren forma corporal en la vida rebuda de la Comunitat, que continua la donació. “On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo estic enmig d’ells”. Per això St. Pau podia dir que som el cos de Crist (1ª Corintis 12,27. També Efesis 5,23).

RESPOSTA.

9. Donat que en temps de Jesús la societat era religiosa, lògicament el seu missatge va anar prenent la forma d’una (nova) Religió, i així, en forma de religió, ens ha arribat a nosaltres. Però, en si mateix, el missatge de Jesús és anterior a la forma religiosa que puguem donar-li, i mira directament a la nostra manera de viure i de conviure.

En front de les relacions de domini (normalment legitimades en nom de Déu en les societats religioses), Jesús ens descobreix que l’únic projecte de vida que Déu assumeix i en garanteix l’èxit, és aquell que comporta fer de la pròpia vida un servei als altres, des de l’amor

10. Segurament això comporta, sobretot avui que estem en una societat laica, canviar el funcionament intern de la Comunitat Cristiana. El vincle de la Comunitat ja no ha d’estar sobretot en un culte mediatitzat per un sacerdot o persona sagrada que fa de “pont” entre Déu i els fidels reunits, sinó que el vincle principal ha de ser el comportament fraternal entre germans.

11. Pròpiament, la Comunitat cristiana no és una comunitat de culte, sinó una comunitat de fraternitat i de servei (a la humanitat, present en cada persona que està prop nostre: “proisme”. Lluc 10,36). En tot cas, aquesta fraternitat és el “culte” que Déu ens demana i accepta. 

Sembla que això és també el que hem llegit a la 2ª Lectura d’avui: “Estimar és tota la Llei”.

La providencial manca de sacerdots ens ofereix una bona situació per anar fent aquest canvi.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Quan sortim de casa per anar a missa, què ens mou: el desig d’anar al temple per donar culte a Déu, o el desig de fer comunitat sabent que, si no hi anéssim, els altres ens trobarien a faltar, i nosaltres a ells?

2. Considereu que és indiferent anar a missa cada diumenge a una església o celebració distinta, o penseu que és millor participar habitualment en una comunitat determinada? Per què?

3. Si un dia a la vostra parròquia es fa una celebració sense prevere, preferiu anar fora, a una missa amb sacerdot, perquè és “més missa”? Per què?

Diumenge 22. A.

1ª LECTURA.  (Jeremies 20,7-9).

M’heu afalagat, Senyor, i m’he deixat seduir;

us heu apoderat de mi i m’heu dominat,

però ara passen el dia divertint-se a costa meva,

tothom es riu de mi.

Sempre que parlo, dono el crit d’alarma;

el meu clam anuncia invasions i devastació.

Tot el dia la paraula del Senyor

m’és un motiu d’escarnis i de burles.

A la fi pensava: no en vull parlar més;

no diré res més en nom d’Ell.

Però llavors sentia en el meu cor un foc que cremava;

sentia un incendi dintre els meus ossos.

Estic rendit de tant aguantar; ja no puc més.

2ª LECTURA (Romans 12,1-2).

Germans,

per l’amor entranyable que Déu ens té,

us demano que li oferiu tot el que sou,

com una víctima viva, santa i agradable.

No us emmotlleu al món present;

transformeu-vos

renovellant la vostra manera de veure les coses,

perquè pugueu reconèixer quina és la voluntat de Déu:

reconèixer allò que és bo, agradable a Déu i perfecte.

EVANGELI. (Mateu 16,21-27).

En aquell temps...

Jesús començà a deixar entendre als deixebles

que havia d’anar a Jerusalem,

que havia de patir molt de part dels notables,

els grans sacerdots i els mestres de la Llei,

i que havia de ser mort

i de ressuscitar el tercer dia.

Pere, pensant fer-li un favor,

es posà a renyar-lo:

“De cap manera, Senyor:

a vós això no us pot passar!”

Però Jesús es girà i li digué:

“Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure,

perquè no penses com Déu, sinó com els homes.

Llavors Jesús digué als deixebles:

“Si algú vol venir amb mi,

que es negui ell mateix,

que prengui la seva creu i m’acompanyi

Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà,

però el qui la perdi per mi, la retrobarà.

¿Què en trauria l’home

de guanyar tot el món si perdia la vida?

¿Què podria pagar l’home

per rescatar la seva vida?

Perquè el Fill de l’home ha de venir

en la glòria del seu Pare,

voltat dels seus àngels,

i ell pagarà cadascú segons les seves obres”.

LLENGUATGE.

Nota.
En part, els Apunts sobre el llenguatge de l’evangeli d’avui els podeu trobar a la festa de St. Pere, i al diumenge passat.

1. “... que prengui la seva creu...”

La Creu té dos significats diferents però complementaris.

En primer lloc representa allò més propi i característic dels deixebles de Jesús: la seva decisió de viure la vida en forma de vida-que-es-dóna.

En aquest sentit la Creu és vista com un arbre, i representa la recuperació del mític arbre de la vida, el fruit del qual permet gaudir d’una vida vida, aquella que no sucumbeix a la mort.

Rellegiu, si us sembla, el meravellós mite del Paradís terrenal (Gènesi 2,8-25). Al centre del jardí hi havia dos arbres: l’Arbre de la vida i l’Arbre del coneixement (de la determinació) del bé i del mal. L’Home queda advertit que, si menja del fruit de l’Arbre de la determinació del Bé i del Mal, morirà sense remei. La mort no serà un càstig per una desobediència, sinó l’efecte directe d’un fruit mortalment verinós per als Humans.

Però els Humans no hem resistit la temptació de “menjar del fruit” d’aquest arbre perquè “ens fa com déus”, i així hem engendrat el Reialme de la Mort, i hem perdut l’Arbre de la vida.

2. La decisió de “determinar el Bé i el Mal” converteix la Humanitat en una gran sala de judicis on tots s’enfronten a tots com a acusadors i acusats, jutges i jutjats, condemnadors i condemnats.

L’Arbre de la determinació del Bé i del Mal no és cap invent literari sinó el reflex, en forma de mite, de l’experiència més tràgica que hem generat i sofert els Humans. En nom del Bé i del Mal que cadascú determina segons el “poder” de què disposa, s’han fet guerres (fins i tot "santes"), genocidis, sacrificis humans, matances, tortures, violacions, esclavituds, neteges ètniques,...

3. Només deixant de menjar el fruit de l’Arbre del bé i del mal és possible recuperar l’Arbre de la vida, el fruit del qual és tota persona que fa de la pròpia vida un aliment per als altres. Aquest és el significat de la vida de Jesús, el Nou Adam, primogènit d’una nova Humanitat. La creu és el nou Arbre de la vida. Jesús n’és el fruit que en penja oferint-se com aliment.

“Prendre la pròpia Creu” vol dir alimentar-se del fruit de l’Arbre de la vida i, a la vegada, fer-se’n també fruit per als altres, com Jesús.

4. Però la Creu té un segon significat. El nou Arbre de la vida coexisteix amb l’Arbre de la mort. Al Reialme de la Mort s’hi jutja, s’hi condemna i s’hi mata. La Creu, en Jesús, va ser també el compliment d’una sentència: “Nosaltres tenim una Llei i, segons aquesta Llei, home aquest ha de morir” (Joan 19,7).

5. “Prendre la Creu” significa ser condemnat i, a pesar d’això, continuar mantenint-se fidel a la Humanitat. “Si ets Fill de Déu baixa de la creu, ... i creurem en tu”, li diuen els grans sacerdots, amb els mestres de la Llei i els notables (Mateu 27,40-42). Si Jesús hagués baixat de la Creu hauria corroborat el Reialme de la Mort i la seva manera de fer. Si hagués baixat de la Creu ¿en quin “Messies” haurien cregut els qui l’increpaven? Baixant de la Creu per salvar-se, Jesús s’hauria fet, ell també, súbdit del Reialme de la Mort.

“Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà.” Per això Jesús es va mantenir fidel a donar la vida. I aquí apareix la gran novetat: aquesta vida donada és acollida per Déu, que és Vida-que-es-dóna.  En Déu la vida donada és “resurrecció”. Gràcies a Jesús l’Arbre de la vida torna a estar al nostre abast.

6. “Prendre la Creu” no és conformar-se estoicament al sofriment. El sofriment sempre forma part de “l’encara no...” d’una vida que s’està fent.  “Prendre la Creu” és obrir-se a un horitzó que il·lumina la vida i transforma el dolor en solidaritat amb tots els qui pateixen, i converteix la mort en plenitud de donació i pas (“pasqua”) a la Resurrecció.

 

MISSATGE.

7. L’evangeli d’avui apunta directament al nucli del missatge cristià: Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi.

Aquest missatge queda ressaltat, per contrast, en l’actitud dels deixebles, personalitzada en la intervenció de Pere: “De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar”.

Pere acabava de proclamar que Jesús és el Messies, fill del Déu viu; però ell pensa encara com a “súbdit” del Reialme de la Mort. Ell encara confia més en l’espasa que en la vida-que-es-dóna (Joan 18,10). Pere personifica el “deixeble que encara no segueix Jesús, però que acabarà entenent, i el seguirà”.

RESPOSTA.

8. El missatge és una proposta. I la resposta consisteix en acceptar aquesta proposta.

L’actitud de Pere és un toc d’atenció: tan pròxim a Jesús i, no obstant, la seva “resposta” és totalment equivocada. Hi ha el perill que ho sigui també la nostra.

Hi ha moltes maneres de “prendre la creu”. A vegades s’ha pres perquè tenia forma d’espasa; a vegades s’ha pres com un amulet o talismà; a vegades s’ha pres com a bandera per anar a la guerra; a vegades s’ha pres per dictar sentències; a vegades s’ha pres per fer-ne un penjoll d’or o plata al coll;...

9. Durant dos mil anys els deixebles de Jesús hem comès tantes barbaritats en nom de la Creu, que ens cal estar molt atents per no tornar a caure en errors passats o de nous.

Potser ens pot servir allò de l’Arbre de la vida en contraposició a l’Arbre de la mort. Si dóna vida, és la Creu de Jesús; si dóna mort, és la creu que imposa Pilat.

PREGUNTES per al diàleg.

1. El Cristianisme és un missatge trist?

2. L’actitud de Pere que Jesús refusa, creieu que encara està present en l’Església? En quins aspectes?

3. Hi ha moltes classes i estils de santcristos. Com a suport simbòlic i expressió de fe, segurament que n’hi ha de més adequats i de no tant. Què opineu del santcrist de la vostra parròquia o de la vostra església o de la vostra habitació?

Assumpció de la Mare de Déu

Assumpció de Sta. Maria. 15 d’agost.

1ª LECTURA.  (Apocalipsi 11,19; 12,1-6).

El santuari del temple de Déu que hi ha en el cel s’obrí,

i dins el temple aparegué l’arca de l’aliança de Déu.

Llavors aparegué en el cel un gran prodigi:

una dona que tenia el sol per vestit,

la lluna sota els seus peus

i duia al cap una corona de dotze estrelles.

Al mateix temps aparegué en el cel un altre prodigi:

hi havia un gran drac rogenc,

que tenia set caps i deu banyes.

Als set caps duia set diademes,

i la seva cua arrossegà la tercera part de les estrelles

i les llança a la terra.

El drac s’aturà davant la dona

per devorar-li el fill així que nasqués.

La dona posà al món un fill,

un noi que ha de governar totes les nacions

amb ceptre de ferro.

El seu fill va ser endut cap a Déu i cap el seu setial,

i la dona va fugir al desert

on Déu li havia preparat un lloc.

Llavors vaig sentir al cel una veu

que cridava amb tota la força:

“Ara és l’hora de la victòria del nostre Déu,

l’hora del seu poder i del seu Regne,

i el seu Messies ja governa”.

2ª LECTURA (1ª Corintis 15,20-27).

Germans,

Crist ha ressuscitat d’entre els morts,

el primer d’entre tots els qui han mort.

Ja que la mort vingué per un home,

també per un home vindrà la resurrecció dels morts.

Tots són d’Adam, i per això tots moren.

Però tots viuran gràcies al Crist.

Cadascú al moment que li correspon:

Crist el primer;

Després, a l’hora que ell vindrà, els qui són de Crist;

a la fi, quan ell destituirà

tota mena de sobirania, d’autoritat o de poder,

com a coronament de tot,

posarà el Regne en mans de Déu, el Pare.

Perquè ell ha de regnar fins que Déu haurà sotmès

tots els seus enemics sota els seus peus.

El darrer enemic destituït serà la Mort.

Perquè l’Escriptura diu

que tot ho ha posat sota els seus peus.

EVANGELI. (Lluc 1,39-56).

Per aquells dies,

Maria se n’anà decididament a la Muntanya,

a la província de Judà,

entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet.

Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria,

el nen saltà dins les seves entranyes,

i Elisabet, plena de l’Esperit Sant,

cridà amb totes les seves forces:

“Ets beneïda entre totes les dones

i és beneït el fruit de les teves entranyes.

¿Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor

vingui a visitar-me?

Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació,

el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes.

Feliç tu que has cregut!

Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà”.

Maria digué:

“La meva ànima magnifica el Senyor;

el meu esperit celebra Déu que em salva,

perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.

Des d’ara totes les generacions em diran benaurada,

perquè el Totpoderós obra en mi meravelles.

El seu nom és sant,

i l’amor que té als qui creuen en ell

s’estén de generació en generació.

Les obres del seu braç són potents:

dispersa els homes de cor altiu;

derroca els poderosos del soli i exalça el humils.

Omple de bens els pobres,

i els rics se’n tornen sense res.

Ha protegit Israel, el seu servent,

com ho havia promès als nostres pares;

s’ha recordat del seu amor a Abraham

i a la seva descendència per sempre.

LLENGUATGE.

1. L’assumpció de maria no es troba directament en la Bíblia. No hi ha cap relat evangèlic que ens en parli.

Per això el Llenguatge dels APUNTS d'avui no serà sobre el text evangèlic sinó sobre el nom d’aquesta festa: “Assumpció de Maria en cos i ànima al cel”.

2. Quan diem que Maria és “assumpta en cos i ànima al cel”, ja veiem de seguida que no podem pas imaginar el cel com un àmbit habitat per Éssers Espirituals i amb dos cossos humans, el de Jesús i el de Maria, flotant per allà el mig...

Com cal entendre això de “en cos i ànima al cel”?

Abans de tot cal dir que no es tracta d’un llenguatge científic sinó mític. Dit d’una altra manera: si un periodista hagués estat present en la mort de Maria i hagués anat filmant tot el que passava amb el seu cos, no hauria vist ni filmat res d’especial en relació a com solen morir els humans.

(Sobre el llenguatge científic i mític, llegiu al Glossari: Miracles.

3. L’Assumpció de Maria en cos i ànima al cel, participant de la glòria del seu fill Jesús, pertany a l’àmbit de la fe, i s’ha d’entendre d’acord amb el llenguatge religiós o mític.

Una comparació amb allò que passa en altres camps com, per exemple, la música, potser pugui ajudar la nostra “imaginació”.

Imagineu que heu anat a un concert que us ha agradat molt. Desitgeu poder escoltar-lo altres vegades. Per suposat que no penseu portar l’orquestra a casa vostra... Per altra part, “aquell concert” ja no existeix: la música és una realitat fugaç: unes simples vibracions aèries que coincideixen un instant.

4. Però, què passa si algú l’ha gravat en un CD?

La música consisteix en unes vibracions de l’aire que poden ser, d’alguna manera, gravades en un suport diferent del que heu pogut escoltar a la sala del concert. No hi ha música sense el suport de l’aire que vibra, però podem canviar de suport. Si compreu el CD i el poseu en un aparell reproductor a casa vostra, allà no hi ha ni l’orquestra que us ha emocionat ni l’aire de la sala del concert que ha vibrat a les vostres oïdes; i, no obstant, podeu tornar-lo escoltar.

5. De fet, el CD no reprodueix la música; només provoca en l’aire de la vostra habitació unes vibracions aèries semblants a les que els instruments musicals havien provocat en l’aire de la sala del concert.

Que les vibracions aèries siguin simplement un fenomen físic (fressa) o que siguin també llenguatge (música) no depèn només dels músics, o dels instruments, o de l’aire de la sala, o del CD, sinó també de vosaltres.

Una “música”, si ningú no l’escolta, és només fressa, vibracions de l'aire. En canvi, si algú l’escolta, l’acull i l’assumeix, es converteix en llenguatge musical. Continua essent cent per cent material, però s’hi ha afegit una nova dimensió que ja no és purament material.

La música, com tota classe d’art, és “matèria” feta llenguatge, comunicació, comunió. Però sense algú que l’aculli, només seria fressa (vibracions físiques de l’aire).

6. Els éssers humans som cent per cent materials. Som cos. Som corporals. El cos forma la nostra vida i n’és el suport indispensable. No hi ha vida humana sense cos, com no hi ha música sense vibracions de l’aire.

No obstant, quan vivim davant d’algú que assumeix la nostra existència, continuem essent corporals, però adquirim una nova dimensió. Ja no som purament corporals; som també llenguatge, comunicació, comunió.

7. Amb l’expressió “Maria assumpta en cos i ànima al cel” volem dir que la seva vida real, de cos i ànima, ha estat assumida per Déu. Això no vol dir que el seu “cos”, que és el suport indispensable de la vida humana, estigui flotant pels espais celestials. El suport de la vida ha canviat.

Així com allò que converteix la fressa en música és el fet de ser “assumida” per algú que l’escolta, així també la nostra realitat corporal passa a ser realitat personal quan és assumida per algú, i és el seu nou suport.

8. També pot ajudar a la nostra imaginació allò que ens diuen els entesos. Un “cos” és un flux d’impulsos energètics coincidents en un temps i en un lloc. El cos mai no és igual; mai no està fet dels mateixos elements.

Si mireu una foto vostra de vint anys enrere, podreu dir: jo sóc aquest, a pesar de que en el vostre cos d’ara no hi hagi absolutament res del que hi havia fa 20 anys.

Segons els entesos, cada 8 anys més o menys es renova tot el “material” que constitueix el nostre cos. Els àtoms que en aquest moment formen el nostre cos poden tenir més de mil milions d’anys d’existència, i és totalment segur que abans de formar el nostre braç o el nostre peu o el nostre bigoti... ja havien format part d’altres vivents o d’altes muntanyes o, fins i tot, d’antigues estrelles que potser ja no existeixen... Com l’aire de la sala del concert que, abans i després, haurà servit per multitud d’altres concerts, i fresses, i paraules, i crits...

MISSATGE.

9. El missatge de la festa de l’Assumpció és clar, i capaç de generar en nosaltres un sòlid optimisme.

Tots els humans, un moment o altre, ens fem aquesta pregunta: “Estem sols en l’Univers?”

Evidentment, convivim amb moltíssima gent. Però la pregunta va més a fons: els humans, globalment, vivim sols, o estem davant d’Algú? ¿Som simples “sacs biològics” apareguts per casualitat, i que desapareixem de la mateixa manera, o “interessem” a Algú?

10. Imaginem un locutor de ràdio que comença un nou programa. Mentre està parlant, un moment o altre es farà aquesta pregunta: “¿Hi ha algú que m’estigui escoltant?” Perquè la situació és molt diferent si hi ha algú que l’escolti o si no l’escolta absolutament ningú.

Igualment, la nostra vida és radicalment diferent si hi ha o no “algú que ens mira”; si hi ha o no “algú que assumeix la nostra existència”.

11. Tenen raó els científics quan ens diuen que som “un sac de reaccions químiques”. És veritat. Es pot comprovar cada dia, a cada instant. Però no és el mateix si aquest sac de reaccions químiques està o no davant d’Algú. Tot és diferent si, quan estem contents, hi ha o no Algú que ens mira complagut; si quan patim, hi ha o no Algú que ens mira amb compassió; si quan estimem, hi ha o no Algú que dóna suport al nostre amor; si quan vivim, hi ha o no Algú que assumeix la nostra vida.

Certament no som res més que un sac de reaccions químiques, però si estem davant d’Algú que assumeix la nostra existència, aquesta passa a ser també llenguatge, comunicació, comunió; com la fressa de les cordes d’un violí es torna música quan algú l’acull i l’escolta amb plaer.

12. La festa de Maria assumpta en cos i ànima al cel, igual que la festa de l’ascensió de Jesús, ens diu: la vostra vida, i la vida de la Humanitat, és assumida per Déu.

I això fa que tot sigui diferent: lluminós, interessant, engrescador.

13. El missatge de l’Assumpció de Maria és el mateix que el de l’Ascensió de Jesús. En Crist personalitzem l’experiència més radical i positiva de la Humanitat: “Pare, confio el meu alè a les vostres mans” (Lluc 23,46).

Però els cristians ens hem anat creant una imatge de Jesús cada cop més “solemne i divinitzada”. Per això la fe del poble, espontàniament, ha anat creant una nova “personificació” més al nostre nivell: Maria.

I és ben legítim aquest procés ja que, tal com la Bíblia ens presenta Maria, també ella pot ser presa com a “figura de la humanitat”.

14. Els evangelis no ens parlen de l’Assumpció de Maria, però expressen amb claredat la consciència que ella tenia de ser assumida per Déu, com tan bellament ho expressen les paraules que hem llegit: ”El meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”. Des d’ara totes les generacions em diran benaurada, perquè el Totpoderós obra en mi meravelles.

15. De fet, aquest missatge ja està contingut en el “nom” amb què Déu vol ser conegut. Quan Moisès pregunta a Déu quin és el seu “nom”, la resposta és: “Jo sóc el qui sóc”. O més exactament: “Jo sóc el que hi sóc” (Jahvè, en hebreu. Èxode 3,14). És a dir: Déu és “presència”; El-qui-hi-és; El-qui-ens-mira; El-qui-assumeix la nostra vida fent-la alguna cosa més que un sac de reaccions químiques.

16. Bellament expressa aquest sentiment el Cant espiritual, de David Jou, que podeu llegir a l’Apartat TEXTOS.

La primera estrofa diu així:

Quan em mires sóc més, creixo, existeixo més rotundament

que no pas quan, esvaint-me, em retires Ta mirada:

sigues, doncs, clement:

mira’m, crida’m, fes-me ser en la Teva ment

una plenitud en el Teu amor salvada.

RESPOSTA.

17. Evidentment, la resposta adequada a aquest missatge és un optimisme radical, expressat i celebrat. “La meva ànima magnifica el Senyor; el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa”.

18. Amb un llenguatge o altre, totes les Religions expressen aquest optimisme que respon a l’experiència més profundament humana: sentir-se real. Notem que no som la font de la nostra existència; però existim. Doncs..., Algú ens aguanta.

19. Però aquí serà bo dir també una altra cosa.

Tots sabem que hi ha “presències” que ens fan sentir més lliures i d’altres que ens abasseguen.

Recordo una persona que em deia en una ocasió: “No crec en Déu: no seria capaç d’aguantar algú que em mira contínuament. M’agrada la solitud”.

Cal reconèixer que, en el marc de les Religions, sovint s’ha aplicat a Déu una forma de “presència” inspirada en les relacions humanes de domini. Més encara: sovint s’ha utilitzat la “presència de Déu” per dominar els altres a través de la por. S’ha ofert una “presència de Déu” fiscalitzadora i  controladora.

Una presència així, inspirada en la “vigilància” dels dominadors sobre els seus “súbdits”, no és cap suport de la nostra existència sinó més aviat una llosa que ens esclafa.

20. Per aquest motiu, a Occident, sobretot als segles XIX i XX, des de diferents punts de vista, i sobretot des de la Filosofia, va donar-se una denúncia creixent contra el Cristianisme i contra les Religions en general.

Entesa la “presència de Déu” com una presència rival, molts ho van convertir en un argument per negar l’existència de Déu. Es podria resumir així: “Si Déu existís, la seva presència seria tan abassegadora que cap altra cosa podria existir amb un mínim de dignitat. Si Déu existís, tindria una llibertat tan absoluta que faria impossible la llibertat de qualsevol altre vivent. Si els homes podem ser lliures, és precisament perquè no existeix cap Déu”.

Jean Paul Sartre fa dir a un dels seus personatges (cito de memòria): “Déu no existeix; però si, per un impossible, existís, tindríem l’obligació de matar-lo per salvar mínimament la nostra dignitat”.

Aquests filòsofs prediquen l’ateisme a fi de salvar l’home.

I tenen tota la raó. No existeix aquest “Déu” que ells neguen; i si existís, per dignitat hi hauríem de lluitar en contra.

21. Però no és aquesta la “presència” que l’ésser humà de tots els temps, també d’avui, és capaç de descobrir en el més profund de si mateix.

Allò que “salva al locutor” és que hi hagi algú que l’escolti. Allò que “salva la fressa” que fan les cordes d’un violí és que hi hagi algú que, escoltant-la, la converteix en música,. Allò que “salva” aquest sac de reaccions químiques que és cada un de nosaltres, és que hi ha una “presència” que ens assumeix.

22. La llibertat de Déu no competeix amb la nostra. Al contrari: li obre horitzons que la fan possible.

¿Podria ser lliure un locutor que ningú no l'escolta? ¿No són precisament els oients que el converteixen en locutor i fan possible la seva creativitat? Ben cert: són els oients que fan possible la llibertat creativa d’un locutor. I també la seva responsabilitat.

23. La responsabilitat és l’altra cara de la llibertat.

La presència que ens fa lliures també ens fa responsables. La presència de Déu no és una presència neutra: “derroca els poderosos del soli i exalça el humils”. Déu no és rival de l’home. Però l’home que ha decidit fer el mal s’ha fet rival de Déu i no accepta el suport de la seva mirada.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Si el cel fos un “lloc”, el podríem imaginar i parlar-ne fàcilment. Però no sembla correcte imaginar-lo com un “lloc”. Per això és difícil parlar-ne. No obstant, és bo intentar-ho. ¿Què us suggereix la paraula cel?

2. En la tradició cristiana, sobretot a Orient, de la mort de Maria se’n sol dir “dormició”. Què us en sembla? Penseu que seria bo dir-ho també de les altres persones quan moren?

3. Els psicòlegs, i la pròpia experiència, ens diuen que “sentir-se sol” és el pitjor dels mals. Us heu sentit sols alguna vegada? Quina solució hi heu trobat?