Dijous,
Divendres i Dissabte Sants.
INTRODUCCIÓ.
1. Els tres dies del Tríduum
Pasqual estan pensats, litúrgicament, com una única celebració. Per això es
dóna la benvinguda als membres de la
comunitat al començament de la celebració del Dijous, i no són acomiadats fins al final de la celebració del Dissabte.
Entremig, no hi ha ni salutacions al
començament de les trobades, ni comiats
al final.
Considerar els Tres Dies (Tríduum)
com una sola celebració té un significat important: els tres moments constitueixen una única acció
de Jesús.
2. La celebració del Dijous interpreta i posa de manifest el significat
profund del Crucificat: “Ningú no em pren la Vida; sóc jo qui la dono
lliurement” (Joan
10,18). A la taula del Sant
Sopar, la vida donada de Jesús es fa aliment
(pa i vi) ofert a qui vulgui alimentar-se’n. El Sant Sopar expressa en forma
ritual allò que constitueix l’essència mateixa de la vida: viure donant-se com aliment (Joan
6,55).
No és que el pa i el vi es converteixin en el Cos de Jesús sinó que és Jesús que es fa
“pa i vi” per donar-se com aliment. No és cap acció miraculosa, ni exclusiva de Jesús; al contrari: és el camí de
tota vida que vulgui esdevenir autènticament humana: “Feu això que és el meu memorial” (Lluc
22,19. 1ªCorintis
11,24). Ho saben molt bé els pares (i tots els qui estimen de debò):
tots ells, quan estan a taula amb els seus fills, també podrien prendre el pa i, ensenyant-lo als fills, dir-los:
“Això és la nostra vida que anem gastant per vosaltres”.
3. Al Divendres, allò que s’ha celebrat ritualment, és viscut d’una manera real i
tràgica a la Creu. “Sense saber el que es
feien” (Lluc
23,34), els qui han crucificat Jesús i l’han mort, han fet visible per a
tothom la realitat de la vida donada. En l’espectacle del Calvari, Jesús no hi està sol sinó acompanyat
de milers i milers de “crucificats”
que, potser amb sorpresa, es trobaran que també la seva mort no significa una vida perduda sinó una vida donada, acollida per les mans de
Déu. Aquest és el nucli de la fe cristiana.
4. Al Dissabte, celebrem explícitament aquesta nostra fe. La vida donada no és una vida perduda, sinó una vida que ha estat “endollada” a la Vida
mateixa de Déu. La Vetlla Pasqual és rica en símbols de la vida-que-viu-donant-se: la Llum, l’Aigua, el Pa i el Vi.
Però allò més important és la comunitat.
La vida donada no cau en
el buit. És cert que alguns l’han presa
per “vendre-la” (Mateu
26,15. Lluc
22,3ss) o per “matar-la”, però són
multitud aquells que l’han rebuda com
aliment de la seva pròpia vida que, a la vegada, també es fa aliment per als altres. La comunitat esdevé el cos que fa
visible la vida donada, començant
per la de Jesús. Ell és el “cap
del cos” (Efesis
5,23. Colossencs
1,18).
Així, doncs: tres dies, però una única celebració: la vida
que viu donant-se, i així entra en la dimensió divina.
LECTURES
1ª LECTURA. (Èxode 12, 1-8.11-14).
En aquells dies,
el Senyor digué a Moisès i a Aharon
mentre eren al país d’Egipte:
«Per a vosaltres, aquest mes serà el primer de tots els mesos de
l’any.
Digueu a tota la comunitat del poble d’Israel:
“El dia deu d’aquest mes, que cada família, cada casa,
prengui un anyell o un cabrit.
Si una família fos massa petita,
que el prengui junt amb la família del veí més pròxim,
fins a completar el nombre de persones.
Compteu quants en calen per menjar-se’l.
Que sigui mascle, sense tara,
i que no tingui més d’un any.
Podeu prendre igual un anyell que un cabrit.
L’heu de guardar fins al dia catorze del mes,
i que tots els qui formen part
de la comunitat del poble d’Israel
el degollin al capvespre d’aquell dia,
que prenguin de la seva sang
i en posin als dos muntants i a la llinda de les cases on se’l
menjaran.
Aquella mateixa nit han de menjar-ne la carn,
rostida a la brasa, amb pans sense llevat i herbes amargues.
Per a menjar-vos-el, aneu cenyits,
amb les sandàlies posades i el bastó a la mà,
i us l’heu de menjar a corre-cuita:
aquesta víctima és la Pasqua, és a dir, el “pas” del Senyor.
Aquella nit passaré pel país d’Egipte
i faré morir tots els primogènits d’Egipte,
tant els dels homes com els dels animals,
i faré justícia contra les divinitats d’Egipte.
Jo sóc el Senyor.
La sang serà un senyal a les cases on vosaltres viviu.
Quan veuré la sang «passaré» enllà i,
al moment que jo castigui el país d’Egipte,
no caurà damunt vostre la plaga de l’extermini.
Tingueu aquest dia com un memorial,
i celebreu-lo amb un pelegrinatge en honor del Senyor.
Que totes les generacions el celebrin com una institució
perpètua”.»
2ª LECTURA (1ª Corintis 11, 23-26).
Germans,
aquesta tradició que jo he rebut
i que us he transmès a vosaltres,
ve del Senyor.
Jesús, el Senyor, la nit que havia de ser entregat
prengué el pa,
i, dient l’acció de gràcies, el partí i digué:
«Això és el meu cos, ofert per vosaltres.
Feu això per celebrar el meu memorial.»
Igualment prengué el calze, havent sopat, i digué:
«Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang.
Cada vegada que en beureu,
feu-ho per celebrar el meu memorial.»
Així, doncs, cada vegada
que mengeu aquest pa i beveu aquest calze
anuncieu la mort del Senyor fins que torni.
EVANGELI. (Joan 13, 1-15).
Eren ja les vigílies de la festa de la Pasqua.
Jesús sabia que havia arribat la seva hora,
la de passar d’aquest món al Pare.
Ell que sempre havia estimat els seus en el món,
ara els demostrà fins a quin punt els estimava.
Durant el sopar,
quan el diable ja havia posat en el cor de Judes,
fill de Simó Iscariot, la resolució de trair-lo,
Jesús,
conscient que el Pare li havia deixat a les mans totes les coses,
conscient que venia de Déu i a Déu tornava,
s’aixecà de taula,
es tragué el mantell i se cenyí una tovallola;
després tirà aigua en un gibrell
i es posà a rentar els peus als deixebles
i a eixugar-los-els amb la tovallola que duia a la cintura.
Quan anava a rentar Simó Pere, aquest li diu:
«Senyor, ¿vós voleu rentar-me els peus a mi?»
Jesús li respon:
«Ara no entens això que faig; ho entendràs després.»
Pere li diu: «Mai de la vida! Vós no em rentareu els peus.»
Jesús li contestà:
«Si no et rento, tu no ets dels meus.»
Li diu Simó Pere: «Si és així, Senyor,
no em renteu només els peus:
renteu-me també les mans i el cap.»
Jesús li respon:
«Qui s’ha banyat només necessita rentar-se els peus;
ja està net tot ell.
I vosaltres ja esteu nets, encara que no tots.»
Jesús sabia qui l’havia de trair;
per això deia que no tots estaven nets.
Després de rentar-los els peus,
quan s’hagué posat el mantell i assegut a taula,
els digué:
«¿Enteneu això que us acabo de fer?
Vosaltres em dieu “Mestre” i “Senyor”,
i feu bé de dir-ho, perquè ho sóc.
Si, doncs, jo, que sóc el Mestre i el Senyor,
us he rentat els peus,
també vosaltres us ho heu de fer els uns als altres.
Us he donat exemple perquè vosaltres ho feu
tal com jo us ho he fet.»
COMENTARI GLOBAL.
1. El relat del Rentament
dels peus, amb el contrapunt de Pere
i de Judes, conté un missatge clar.
Però, per si no quedés prou clar, Jesús mateix l’explica amb detall. Rentar els peus era una de les feines
dels servidors i sobretot de
l’esposa, amant servidora del
marit. Les relacions dintre la comunitat
cristiana, i de la comunitat cristiana vers la societat, consisteixen en
ser-nos mútuament servidors, no per
dependència sinó per amor. “Ell, que
sempre havia estimat els seus en el món, ara els demostrà fins a quin punt els
estimava”. I això ho fa conscient que
venia de Déu i a Déu tornava.
2. L’evangeli de Joan, contràriament als Sinòptics, no situa l’Últim Sopar en el marc del Sopar Pasqual. És simplement un sopar de comiat, que permet a
l’evangelista posar en boca de Jesús una llarga reflexió sobre el significat de
la seva Vida, amb la seva Mort, i el Seguiment
dels deixebles.
L’única referència al “menjar” és quan Jesús, responent a una
pregunta del “deixeble que Jesús estimava”,
assenyala el traïdor donant-li un mos de pa sucat, sense que la resta dels
qui eren a taula s’adonin d’aquest assenyalament. En realitat, en aquest sopar ningú no menja. Només de Judes es diu que el mos de pa donat per
Jesús va entrar en ell. En
realitat els deixebles encara no acompanyen realment Jesús. No celebren
la “pasqua dels jueus”, ni tampoc
estan encara en situació de celebrar la “nova
pasqua de Jesús”.
3. En l’evangeli de Joan, l’únic ritual que es fa durant el Sopar
és el rentament dels peus. És
possible que aquesta “desritualització” de la resta sigui intencionada. Quan es
va escriure l’Evangeli de Joan, en algunes comunitats la ritualització de la Cena del
Senyor era prou excessiva com perquè es mantingués el “ritu” sense viure’n
el significat (1ª
Corintis 11,17ss).
4. Aquest és el gran perill dels ritus. Segurament per això l’evangeli de Joan no conté el Sopar-pasqual-ritual. Només s’hi
referirà en el context d’una gran discussió al final de la qual Jesús fa
als seus deixebles una pregunta inquietant: “També vosaltres em voleu abandonar?” (Joan
6,67). De fet, tots l’abandonaren, excepte el “deixeble que Jesús estimava” que prefigurava la futura comunitat cristiana provinent del
Judaisme.
5. M’atreviria a pensar que també actualment una ritualització excessiva de la missa
provoca que s’assembli ben poc al Sopar
del Senyor. Crec que ha influït molt a aquesta excessiva ritualització el fet d’haver entès
aquest sopar com un “sacrifici”. La “taula” s’ha convertit en “altar”;
els “germans” s’han convertit en “fidels” més o menys espectadors de l’acció
sagrada d’un “sacerdot”; “l’església”
ha esdevingut “temple”. El “prevere servidor”, cobert de vestidures
sagrades, ha passat a ser “ministre
del Sagrat”, ben diferenciat de
la comunitat.
Tot això ha ajudat a que molta gent pensés que la missa és cosa de capellans. “Si no hi
ha capellà, no hi ha missa”, se sent dir a algú. La comunitat hi posa només una presència passiva; activament passiva,
ja que ha de fer allò que li diuen que faci: aixequeu-vos; asseieu-vos; saludeu-vos; responeu; canteu...
6. Però Jesús no va fer “sacerdots” sinó “apòstols” (“enviats”). La paraula “sacerdot” (sacer donans) suggereix la idea d’algú
encarregat de “donar les coses sagrades”. Seria com un “intermediari” entre dos
móns: el món de Déu (i de les coses sagrades) i el món dels humans. Seria com
un “pont” (pontífex) entre aquests dos móns.
7. I aquí està el perill de la idea d’un sacerdoci: pot enfosquir el fet central del missatge cristià: l’encarnació.
Jesús és “Déu amb nosaltres” (Mateu
1,22). La Paraula de Déu “s’ha fet
carn de la nostra carn”. “El Cel s’ha
esquinçat i l’Esperit Sant ha baixat com un colom” (Marc
1,9). El colom és un ocell que vola
pel cel però fa niu a casa nostra. Cel i terra estan units. A partir
de Jesús ja no són necessaris “sacerdots intermediaris”.
8. Va ser per mimetisme amb altres religions, i sobretot amb el Judaisme, que es va introduir la idea
d’un sacerdoci sacrificial. Possiblement sigui testimoni d’això la Carta als hebreus,
dirigida a aquells que encara necessiten
temples, sacerdots i sacrificis. La Carta ve a dir-los: donat que encara
“necessiteu” sacerdots, considereu-hi
Jesús. Ell és el “sacerdot ideal” perquè, essent cent per cent home, ara
està assegut a la dreta mateixa de Déu. I donat que és un sacerdot perfecte i etern, ja no són necessaris altres sacerdots que el substitueixin o
que hagin de compensar-ne possibles deficiències.
La Carta als hebreus pren un to seriós, quasi amenaçador,
ja que considera que la “necessitat” de temples,
ritus i sacerdots està en contradicció amb la única cosa necessària:
la fe en Jesús.
Jesús hi és anomenat “sacerdot
a la manera de Melquisedec” (Hebreus
7,1ss). És una manera de dir que el seu “sacerdoci” no té res a veure amb
la manera com se sol entendre el “ministeri sacerdotal” en les diferents
Religions (Hebreus
8,4).
9. La institució sacerdotal en l’Església ha tingut, i té
encara, un altre efecte que entra ja en el camp de la injustícia: posar una diferència
de qualitat entre “sacerdots” i “laics”, i, sobretot, entre un sacerdoci masculí i les dones, que, si en la societat
són el cinquanta per cent, en l’Església són una majoria absolutíssima. Com que
es tracta d’una qüestió de justícia,
ningú pot esperar a canviar aquests comportaments incorrectes a què ho disposi l’autoritat competent. L’obediència deguda no deslliura ningú de
l’obligació de tractar tothom amb justícia.
No defenso que s’ordenin
“sacerdotesses”. En aquest punt, la igualtat
entre homes i dones no és que les dones siguin com els homes sinó que els homes
siguem com les dones. Jesús no va fer ni sacerdots
ni sacerdotesses; però mentre es mantingui la diferència
de qualitat entre “sacerdots” i “laics”, cal practicar una igualtat total i
absoluta entre homes i dones. No fer-ho és simplement injust.
10. Seria bo aprofitar la manca (providencial?) de vocacions al sacerdoci per redescobrir
la realitat de la comunitat cristiana,
fonamentada no pas en el culte sacerdotal
sinó en la pràctica i en el gaudi de la germanor.
No és cert que no hi hagi vocacions. No hi ha les
“vocacions” que nosaltres estem disposats a reconèixer. Segurament ens
passa com a aquell que es queixava que la primavera no fa flors perquè l’arboç
(que floreix a la tardor) no està florit...
Vocabulari.
DIVENDRES SANT.
Passió de nostre Senyor Jesucrist
segons sant Joan (Jn 18,1-19,42)
En
aquell temps,
Jesús
sortí amb els seus deixebles cap a l’altra banda del torrent Cedró.
Allà
hi havia un hort,
i
Jesús hi entrà amb els seus deixebles.
Judes,
el qui el traïa, coneixia bé aquell indret,
perquè
Jesús s’hi havia reunit sovint amb els seus deixebles.
Per
això Judes prengué un destacament de soldats romans
i
alguns homes de la guàrdia del temple,
que
li havien proporcionat els grans sacerdots i els fariseus, i se n’hi anà.
Venien
amb llanternes i torxes i tots armats.
Jesús,
que sabia prou tot el que li venia al damunt,
s’avançà
i els preguntà:
«¿Qui
busqueu?»
Li
respongueren: «Jesús de Natzaret.»
Els
diu: «Sóc jo.»
També
hi havia amb ells Judes, el qui el traïa.
Així
que Jesús els digué: «Sóc jo», retrocediren i caigueren per terra.
Jesús
tornà a preguntar-los: «Qui busqueu?»
Li
digueren: «Jesús de Natzaret.»
Ell
els respongué: «Ja us he dit que sóc jo.
Però
si és a mi que busqueu,
deixeu
que aquests se’n vagin lliurement.»
S’havia
de complir el que havia dit Jesús:
«No
n’he perdut ni un dels que vós m’heu donat.»
Simó
Pere es tragué una espasa que portava,
atacà
el criat del gran sacerdot i li tallà l’orella dreta.
Aquell
criat es deia Malcus.
Jesús
digué a Pere: «Guarda’t l’espasa a la beina.
¿No
he de beure el calze que el Pare m’ha donat?»
Llavors el destacament de soldats,
amb el tribú que el comandava i amb la guàrdia dels jueus,
agafaren
Jesús, l’encadenaren i el dugueren a la casa d’Anàs,
que
era sogre de Caifàs, el gran sacerdot d’aquell any.
Caifàs
era el qui havia donat als jueus aquest consell:
«Més
val que un sol home mori pel poble.»
Simó
Pere i un altre deixeble seguien Jesús.
Aquell
deixeble, que era conegut del gran sacerdot,
entrà
amb Jesús al pati del palau del gran sacerdot,
mentre
Pere es quedava fora, a l’entrada.
Per
això l’altre deixeble, conegut del gran sacerdot,
sortí
a fora, parlà amb la criada que guardava la porta i féu entrar Pere.
La
criada digué llavors a Pere:
«¿Vols
dir que tu no ets també deixeble d’aquest home?»
Ell
li diu: «No, no ho sóc pas.»
Com
que feia fred,
els
criats i la guàrdia del temple havien encès un caliu de brasa
i
s’estaven allà drets, escalfant-se.
Pere
també s’escalfava amb ells.
Mentrestant
el gran sacerdot interrogà Jesús
sobre
els seus deixebles i sobre la doctrina que ensenyava.
Jesús
li contestà: «Jo he parlat a tot el món obertament.
Sempre
ensenyava a les sinagogues o en el temple,
on
es reuneixen tots els jueus, i no he parlat mai d’amagat.
¿Per
què em pregunteu a mi?
Interrogueu
els qui m’han escoltat; ells saben quines coses he dit.»
Així
que Jesús hagué dit això,
un
dels guardes que tenia al costat li donà una bufetada
i
l’escridassà dient-li: «¿És aquesta la manera de contestar al gran sacerdot?»
Jesús
li respongué: «Si he parlat malament,
digues en què;
però
si he parlat com cal, ¿per què em pegues? »
Llavors
Anàs l’envia encadenat a Caifàs, el gran sacerdot.
Mentrestant
Simó s’estava dret escalfant-se. Li digueren:
«¿Vols
dir que tu no ets també deixeble d’ell?»
Ell
ho negà: «No, no ho sóc.»
Un
dels criats del gran sacerdot,
parent
d’aquell a qui Pere havia tallat l’orella, insistí:
«Però
si jo t’he vist a l’hort amb ell.»
Pere
tornà a negar-ho, i en aquell moment el gall cantà.
Llavors
dugueren Jesús des del palau de Caifàs al pretori.
Era
la matinada. Ells no entraren a l’edifici pagà del pretori,
perquè,
si es contaminaven,
aquell
vespre no haurien pogut menjar l’anyell pasqual.
Per
això sortí Pilat a trobar-los fora del pretori i els preguntà:
«¿Quina
acusació porteu contra aquest home?»
Ells
li contestaren: «Si aquest home no fes res de mal, ja no l’entregaríem.»
Pilat
els digué: «Emporteu-vos-el
i
judiqueu-lo vosaltres mateixos d’acord amb la vostra Llei.»
Els
jueus li respongueren: «Nosaltres no estem autoritzats per a executar ningú.»
S’havia
de complir el que havia dit Jesús, indicant com havia de morir.
Pilat
se’n tornà a l’interior del pretori, féu cridar Jesús i li digué:
«¿Ets
tu el rei dels jueus?»
Jesús
contestà: «¿Surt de vós, això que em pregunteu,
o
són d’altres els qui us ho han dit de mi?»
Respongué
Pilat: «Jo, no sóc pas jueu.
És
el teu poble i els mateixos grans sacerdots,
els
qui t’han entregat a les meves mans.
He
de saber què has fet.»
Jesús
respongué:«La meva reialesa no és cosa d’aquest món.
Si
fos d’aquest món, els meus homes haurien lluitat
perquè
jo no fos entregat als jueus.
I
és que la meva reialesa no és d’aquí.»
Pilat
li digué: «Per tant, vols dir que ets rei.»
Jesús
contestà: «Teniu raó: jo sóc rei.
La
meva missió és la de ser un testimoni de la veritat;
per
això he nascut i per això he vingut al món:
tots
els qui són de la veritat escolten la meva veu.»
Li
diu Pilat: «I la veritat, ¿què és?»
I
després de fer aquesta pregunta,
Pilat
se n’anà altra vegada a fora, a trobar els jueus per dir-los:
«Jo
no li trobo res per poder-lo inculpar.
Però
ja que és costum d’indultar-vos algú en ocasió de la Pasqua,
si
voleu, us indultaré el rei dels jueus.»
Ells
tornaren a cridar:
«Aquest
no: volem Bar-Abàs.»
Bar-Abàs
era un bandoler.
Llavors
Pilat féu assotar Jesús.
Els
soldats li posaren al front una corona d’espines que havien teixit
i
el cobriren amb un mantell de porpra,
anaven
passant davant d’ell i li deien: «Salve, rei dels jueus.»
I
li donaven bufetades.
Pilat
tornà a sortir i els digué: «Ara us el trauré a fora
i
veureu que no li trobo res per poder-lo inculpar.»
Llavors
sortí Jesús portant la corona d’espines i el mantell de porpra.
Pilat
els diu: «Aquí teniu l’home.»
Quan
els grans sacerdots i la guàrdia del temple el veieren, cridaren:
«Crucifiqueu-lo,
crucifiqueu-lo.»
Pilat
els diu: «Emporteu-vos-el i crucifiqueu-lo vosaltres:
jo
no li trobo res per poder-lo inculpar.»
Els
jueus li contestaren: «Nosaltres tenim una Llei,
i
segons aquesta Llei
mereix
pena de mort, perquè s’ha volgut fer Fill de Déu.»
Quan
Pilat sentí això agafà encara més por.
Se’n
tornà dins el pretori i digué a Jesús: «¿D’on ets tu?»
Però
Jesús no li tornà contesta.
Li
diu Pilat: «¿A mi no em parles?
¿No
saps que tinc autoritat per deixar-te lliure o per crucificar-te?»
Jesús
respongué: «No tindríeu cap mena d’autoritat sobre mi
si
no us l’haguessin concedida de més amunt.
Per
això el qui m’ha entregat a les vostres mans és més culpable.»
A
partir d’aquell moment, Pilat intentà de deixar-lo lliure.
Però
els jueus cridaren: «Si deixeu lliure aquest home
és
que no aneu a favor del Cèsar,
perquè
tothom qui vol fer-se rei va en contra del Cèsar.»
Quan
Pilat sentí aquestes paraules féu sortir a fora Jesús,
l’assegué
en una estrada
al
lloc conegut amb el nom d’Empedrat, en hebreu Gabata.
Era
el divendres, vigília de la Pasqua, cap al migdia.
Llavors
diu als jueus: «Aquí teniu el vostre rei.»
Ells
cridaren: «Fora, fora, crucifiqueu-lo.»
Pilat
els diu: «¿Jo haig de crucificar el vostre rei?»
Els
grans sacerdots respongueren: «No tenim cap rei fora del Cèsar.»
Llavors
Pilat els l’entregà per a crucificar-lo.
Prengueren
Jesús, i sortí, portant-se ell mateix la creu,
cap
a l’indret conegut amb el nom de lloc de la Calavera, en hebreu Gólgota.
Allà
el crucificaren.
Juntament
amb ell en crucificaren dos més,
posats
a banda i banda amb Jesús al mig.
Pilat
féu escriure un rètol i el féu posar a la creu.
Duia
escrit: «Jesús, el Natzarè, el rei dels jueus.»
Molts
dels jueus el llegiren,
perquè
l’indret on havia estat crucificat Jesús queia vora mateix de la ciutat,
i
el rètol era escrit en hebreu, en llatí i en grec.
Els
grans sacerdots digueren a Pilat: «No hi poseu: “El rei dels jueus”,
sinó:
“Aquest deia que era el rei dels jueus”.»
Pilat
contestà: «Això que he escrit, ja està escrit.»
Els
soldats, quan hagueren crucificat Jesús,
recolliren
el seu mantell i en feren quatre parts, una per a cada soldat.
Quedava
la túnica, que era sense costura,
teixida
d’una peça de dalt a baix. I es digueren entre ells:
«No
l’esquincem; sortegem-la a veure a qui toca.»
S’havia
de complir allò que diu l’Escriptura:
«Es
reparteixen entre ells els meus vestits,
es
juguen als daus la meva roba.»
I
els soldats ho feren així.
Vora
la creu de Jesús hi havia la seva mare
i
la germana de la seva mare, Maria, la dona de Cleofàs,
i
Maria Magdalena.
Jesús
veié la seva mare i, al costat d’ella, el deixeble que ell estimava,
i
digué a la mare: «Dona, aquí tens el teu fill.»
Després
digué al deixeble: «Aquí tens la teva mare.»
I
d’aleshores ençà el deixeble l’acollí a casa seva.
Després
d’això,
Jesús,
conscient que ja s’havia realitzat tot el que calia,
perquè
s’acabés de complir el que anunciava l’Escriptura digué:
«Tinc
set.»
Hi
havia allà un gerro ple de vinagre.
Llavors
cobriren la punta d’un manat d’hisop
amb
una esponja xopa de vinagre i la hi acostaren als llavis.
Jesús,
després de prendre el vinagre, digué: «Tot s’ha complert.»
Llavors
inclinà el cap i expirà.
Era
divendres,
i
els jueus no volien que els cossos quedessin a les creus
durant
el repòs del dissabte,
tant
més que aquell dissabte era una diada solemníssima.
Per
això demanaren a Pilat
que
trenquessin les cames dels crucificats i traguessin els cossos.
Els
soldats hi anaren i trencaren les cames del primer,
i
després, de l’altre que havia estat crucificat amb Jesús.
Però
quan arribaren a Jesús i s’adonaren que ja era mort,
no
li trencaren les cames,
sinó
que un dels soldats li donà una llançada al costat
i
a l’instant en sortí sang i aigua.
En
dóna testimoni el qui ho veié.
La
seva paraula és digna de fe,
i
Déu sap que això que diu és veritat,
perquè
també vosaltres cregueu.
Efectivament:
tot això succeí perquè s’havia de complir allò que diu l’Escriptura: «No li han
de trencar cap os.»
I
un altre lloc de l’Escriptura diu: «Miraran aquell que han traspassat.»
Després
d’això, Josep d’Arimatea,
que
era dels seguidors de Jesús, però d’amagat per por dels jueus,
demanà
a Pilat l’autorització per endur-se’n el cos.
Pilat
ho permeté.
Josep
hi anà i tragué el cos de la creu.
També
hi anà Nicodem,
aquell
que temps enrere havia visitat Jesús de nit,
i
portà unes cent lliures d’espècies, barreja de mirra i àloes.
Tots
dos prengueren el cos de Jesús
i
l’amortallaren amb un llençol de lli i les espècies aromàtiques,
com
és costum entre els jueus d’enterrar els difunts.
En
un hort vora l’indret on havien crucificat Jesús,
hi
havia un sepulcre nou,
on
encara no havia estat enterrat ningú.
Com
que el sepulcre era a prop,
van
posar-hi Jesús,
ja
que al capvespre del divendres començava el repòs entre els jueus.
Comentari global.
1. Estem al centre del Tríduum
Pasqual. Entre el símbol (Dijous) i la realitat profunda
(Dissabte), avui es posa davant nostre la realitat visible del crucificat,
alçat com una senyera de contradicció.
Davant els crucificats, som
interpel·lats a decidir-nos per la solidaritat i a sortir de la indiferència.
Cada ésser humà, cristià o no, fidel d’una religió o d’una altra o sense
religió, és posat davant l’espectacle
de l’home que pateix, és torturat o menystingut, i cal donar-hi una resposta.
Davant els crucificats només
existeixen dues classes de persones: les que es posen a favor de l’Home,
i les que passen de llarg.
2. Passió segons Sant Joan.
Aquest relat està dintre una gran inclusió que ens
permet descobrir el seu significat més profund: comença a l’hort de Getsemaní, i acaba a l’hort
que hi havia vora el Calvari. Els
“horts” poden ser considerats “sepulcres” perquè s’hi enterren les
llavors, però són “sepulcres” al servei de la vida. Posant en un hort la “tomba” de Jesús es vol
indicar que ell és la llavor
de l’autèntica vida.
3. És possible que, relacionada amb aquesta inclusió, n’hi
hagi una altra formada per la paraula “natzarè”.
Els evangelistes juguen amb el fet
que la pronunciació de la paraula aramea corresponent a “natzarè”, a més de
significar “de Natzaret”, pot
significar també “rebrot”. Els
soldats que han anat a agafar Jesús insisteixen en que busquen “Jesús el Natzarè”. La Bíblia
parla sovint del Messies com el “rebrot”
de la soca de Jessé, pare del rei
David (Isaïes
11,10). Jesús és el “rebrot” que
els Poderosos arrenquen de l’hort, però que després els deixebles baixen
de la Creu i enterren en un altre hort.
En la nova creació (el Diumenge, primer dia d’una nova setmana) aquest “rebrot” plantat a l’hort ja és vida madura, i Maria Magdalena, per trobar-lo,
preguntarà a “l’hortolà” (Joan
20,15).
4. La Passió segons St. Joan
està marcada per diverses afirmacions que tenen un doble nivell: un nivell
superficial, a vegades de burla o de fracàs, i un nivell profund en
el qual s’hi expressa la realitat més profunda de Jesús. A la Passió és
on es manifesta amb més força la identitat
de Jesús i de l’Home.
5. - Comença amb els soldats que busquen “Jesús el Natzarè” i
Jesús els diu: “Sóc jo” (“Jo sóc” = “Jahvé”.
És el nom de Déu. Per això “retrocediren
i caigueren per terra”).
- Després, Caifàs declara Jesús “salvador del Poble” quan afirma que més val que un home mori pel poble.
- Després, els soldats “vesteixen i saluden Jesús com a Rei”. Ells pensen que fan burla, però
expressen la realitat més profunda.
- Després, Pilat presentarà Jesús al poble dient: “Aquí teniu l’Home” i “Aquí teniu el vostre Rei”.
- També el rètol de la Creu ho reafirma amb autoritat: “Jesús Natzarè, el Rei dels jueus”.
6. L’última paraula la té Jesús quan, al final, diu: “Tot s’ha
acabat”. Superficialment, indica la seva mort; però, en un nivell profund,
indica que, amb Jesús donant la seva vida, s’acabat
la creació-generació de l’Home-imatge-de-Déu.
Així s’acaba el dia sisè
(dia de la Creació de l’Home) i s’entra al gran
repòs (el dissabte).
“Al tercer dia”, quan comenci una nova setmana, tot serà ja diferent: el gra de blat ja s’haurà fet espiga; i el “rebrot de David” haurà inaugurat el seu Nou
Regne, obert a tothom qui s’hi vulgui apuntar.
7. “Dona, aquí tens el teu fill”.
Amb l’expressió “la mare de
Jesús”, l’evangeli de Joan estableix una altra gran inclusió. Només
es parla de la “mare de Jesús” al
començament (Joan
2,1) i al final (Joan
19,26). Jesús mai no li diu “mare” sinó “dona”.
La Bíblia sol representar les relacions entre Déu i el seu Poble sota el signe de l’aliança matrimonial. Segons el model
matrimonial d’aquell temps, l’home salvava
la dona quan l’elegia entre totes i l’estimava com a esposa. En la pedagogia de
la Bíblia, Déu, en un primer moment, estableix una aliança matrimonial
amb la Comunitat del Poble d’Israel. El signe d’aquesta aliança és la Llei. Vista des de la novetat de Jesús,
és una aliança sense gaire alegria: “No tenen vi” (Joan
2,3). Aquesta aliança té per
finalitat preparar, a través del Poble Elegit, una aliança definitiva amb tota la Humanitat.
Maria, la “mare de Jesús”, personifica
la Comunitat del Poble Elegit que és fidel a la missió de la Primera Aliança. Per això Jesús
l’anomena “dona”. A les noces
de Canà de Galilea, Maria diu als
servidors el que han de fer per preparar l’Aliança
Definitiva i Universal.
Al peu de la Creu, Maria és acollida en la comunitat de la Nova
Aliança, representada ara pel “deixeble
que Jesús estimava”. “Dona, aquí tens
el teu fill”. I al deixeble: “Aquí
tens la teva mare”.
Vocabulari
1. El gra de blat s’ha fet espiga. La vida donada
de Jesús s’ha fet comunitat.
En la manera jueva d’entendre el temps, el dia acaba amb la posta del sol. El gran repòs (dissabte) ha
acabat en pondre’s el sol, i comença una nova setmana. Comença en plena
foscor, i el Ressuscitat serà la nova
llum, com en el dia primer de la Creació: “Que es faci la llum” (Gènesi
1,3).
2. En la celebració litúrgica, la Comunitat és convocada
per la guspira que surt de la pedra,
o per la flama que surt del caliu.
S’encén el Ciri Pasqual i cada un dels reunits s’acosta per encendre la seva candela al Ciri Pasqual, i es
canta un himne a la Llum i a la Vida.
3. La Vetlla pasqual és rica en símbols. Després de l’Himne
a la Llum es llegeixen unes quantes Lectures.
A part del que diu cada Lectura, el seu conjunt vol suggerir que l’obra
de Déu té forma d’Història:
comença amb la Creació des del no-res,
des de la foscor, des del caos..., i camina cap a la Vida, i
arriba fins a la Llibertat. Amb la Llibertat neix la possibilitat de resposta
i de diàleg; i d’acceptar l’oferta de Déu: ser fills en el Fill.
EVANGELI (Marc 16,1 – 7).
Acabat el repòs del dissabte,
Maria Magdalena, Maria, la mare de Jaume, i Salomé
compraren espècies aromàtiques,
per anar a ungir el cos de Jesús.
El diumenge, molt de matí,
arribaren al sepulcre a la sortida del sol.
Entre elles es preguntaven:
«¿Qui ens farà rodar la pedra
que tanca l’entrada del sepulcre?»
Llavors alçaren els ulls
i s’adonaren que la pedra ja havia estat apartada.
Era una pedra realment molt grossa.
Entraren al sepulcre,
veieren, assegut a la dreta,
un jove vestit de blanc,
i s’esglaiaren.
Ell els diu:
«No tingueu por.
Busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat.
Ha ressuscitat, no hi és aquí.
Mireu el lloc on l’havien posat.
I ara aneu a dir als deixebles i a Pere
que anirà davant vostre a Galilea;
allà el veureu, tal com ell us ho ha dit.»
Elles sortiren del sepulcre i van fugir,
plenes d’esglai i tremoloses;
i no digueren res a ningú, perquè tenien por.
Comentari.
1. La Lectura de l’Evangeli és treta de Marc. Molt probablement
aquest Evangeli va ser escrit per a ser llegit tot seguit en les celebracions
baptismals de la Comunitat de Marc.
El tros que hem llegit és el final, però hi falta la última frase. Jo li ha
posada en
vermell,
perquè és significativa.
“Les dones, espantades, no diuen res a ningú”. És una manera de
ressaltar el protagonisme del “jove
vestit de blanc” que les dones han vist.
Aquest jove representa la nova comunitat dels batejats (Mireu, si us sembla,
el comentari sobre aquest “jove” al LLENGUATGE, 3 del dia del Ram). És la Comunitat
dels batejats qui fa visible el Ressuscitat
i qui dóna l’encàrrec: “Anirà davant
vostre a Galilea. Allà el veureu”.
Els nous batejats veuran
el Ressuscitat si segueixen i
acompanyen al “Jesús de Galilea”. És
a Galilea el lloc on Jesús crida els
deixebles a ser “pescadors d’homes”;
és a dir: a dedicar-se a l’alliberament
dels altres. El seguiment per Galilea
permet “veure” Jesús amb els seus vestits
blancs. El vestit blanc
identifica als ressuscitats: primer
Jesús, amb tota plenitud (Transfiguració.
Marc
9,3); després, el jove del sepulcre
buit i tots els batejats.
Que Marc “acabi” el seu Evangeli dient que “les dones no van dir
res a ningú”, és una manera de dir-nos també que, realment, l’Evangeli no acaba
amb la resurrecció de Jesús, sinó que aquesta “resurrecció” és la font d’on neix l’impuls que va movent la història
de la humanització, que
simbòlicament comença a Galilea per
arribar fins a la vida donada, que no
queda reclosa als “sepulcres” (Mateu
27,51) perquè connecta amb
la VIDA mateixa de Déu.
2. “La pedra havia estat treta...”
Els humans posem una gran llosa
o pedra per separar el “món dels morts” del “món dels vius” (Marc
15,46. També Joan
11,38). Això impossibilita la relació entre aquests dos móns. “¿Qui ens farà rodar la pedra que tanca l’entrada del sepulcre?”.
Però van veure que la pedra havia estat
apartada.
No hi ha “dos móns”, a menys que els humans ens empenyem a
mantenir-los. “Morir” pot ja no ser “perdre la vida” sinó “portar-la a la
plenitud de donar-la”. El “sepulcre obert” es converteix en “taula” (Mireu el lloc on l’havien posat); i
“morir” significa “donar la vida fent-se aliment”.
La “vida donada” no “s’acaba” perquè s’endolla a la Vida mateixa
de Déu.
Aquest és el “terme” a on ens porta la nostra Història. Al·leluia!
Vocabulari
Cos. Diumenge. Maria (Magdalena). Pedra. Por. Ressuscitar. Sepulcre.
