Diumenge 14 de durant l’any C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Isaïes 66,10-14c).

Alegreu-vos amb Jerusalem,

feu festa, tots els qui l’estimeu.

Estigueu contents amb ella

tots els qui portàveu dol per ella;

sereu alletats amb l’abundància del seu consol

i xuclareu les delícies de la seva llet.

Això diu el Senyor:

«Jo decantaré cap a ella, com un riu, la pau i el benestar,

la riquesa de les nacions, com un torrent desbordant.

Els teus nodrissons seran portats al braç

i amanyagats sobre els genolls.

Com una mare consola el seu fill,

jo també us consolaré: a Jerusalem sereu consolats.

Quan ho veureu, el vostre cor bategarà de goig

i reviuran com l’herba els vostres ossos.»

La mà del Senyor es farà conèixer als seus servents.

2ª LECTURA (Gàlates 6,14-18).

Germans,

Déu me’n guard de gloriar-me en res

que no sigui la creu de nostre Senyor Jesucrist.

En ella és com si el món fos crucificat per a mi i jo per al món.

Ni la circumcisió ni la incircumcisió no tenen cap valor.

L’únic que val és que hàgim estat creats de nou.

Que la pau i la misericòrdia de Déu

reposin sobre tots els qui mantenen aquest criteri

i sobre l’Israel de Déu.

A part d’això, que ningú no m’amoïni,

perquè jo porto en el meu cos les marques distintives de Jesús.

Germans,

que la gràcia de nostre Senyor Jesucrist sigui amb el vostre esperit.

Amén.

EVANGELI. (Lluc 10,1-12.17-29).

NOTA.

En blau, allò que correspon a la versió llarga.

En aquell temps,

el Senyor en designà encara setanta-dos,

i els envià que s’avancessin de dos en dos cap

a cada poble i a cada lloc on ell mateix havia d’anar.

Els deia: «Hi ha molt a segar i pocs segadors:

demaneu a l’amo dels sembrats que enviï homes a segar-los.

Aneu.

Us envio com anyells enmig de llops.

No porteu bossa, ni sarró, ni calçat,

no us atureu a saludar ningú pel camí.

Quan entreu en una casa digueu primer:

Pau en aquesta casa.

Si hi viu un home de pau,

la pau que li desitgeu reposarà en ell;

si no, retornarà a vosaltres.

Quedeu-vos en aquella casa

i compartiu allò que tinguin per menjar i beure:

els treballadors bé es mereixen el seu jornal.

No aneu de casa en casa.

Si en un poble us reben bé,

mengeu el que us posin a taula,

cureu els malalts que hi hagi

i digueu a la gent d’aquell lloc:

El regne de Déu és a prop vostre.
Però si en un poble no us volen rebre,

sortiu als carrers i digueu:

Fins la pols d’aquest poble que se’ns ha posat als peus,

us la deixem.

Però sapigueu això: El regne de Déu és a prop.

Us asseguro que quan vingui el gran dia,

la sort de Sodoma serà més suportable que la d’aquell poble.»

Els setanta-dos tornaren tots contents i deien:

«Senyor, fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom.»

Jesús els digué:

«Sí, jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp.

Us he donat poder de trepitjar les serps i els escorpins

i totes les forces de l’enemic:

res no us podrà fer mal.

Però no us alegreu que els esperits se sotmetin a vosaltres;

alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel.»

B. LLENGUATGE.

1. Uns altres setanta-dos...

Sorprèn, en els Evangelis, la poca sintonia dels Dotze amb Jesús. Però es tracta d’una “estratègia” dels Evangelistes per posar de relleu la resistència a ser “servidors d’Universalitat”. Tendim a entendre l’elecció no tant com un servei a tothom sinó com un privilegi personal o del propi grup.

 

En contrast amb els Dotze, l’evangeli d’avui mostra la sintonia dels Setanta-dos. El significat de “Setanta-dos” (o Setanta, segons algunes versions) és interpretat diferentment entre els comentaristes, però tots coincideixen en que és una manera d’indicar la universalització del "Poble" elegit per Déu. Si fins ara, en el llenguatge bíblic, només Israel era el Poble elegit, Jesús posa de manifest que aquesta elecció s’estén a tots els Pobles. No es tracta pròpiament d’un canvi sinó d’un acompliment, ja que l’elecció d’Israel era precisament com a primícia i garantia de l’elecció de Déu a favor de tots els Pobles.

2. Si Dotze és la xifra d’Israel, Setanta-dos (o Setanta) és la xifra de la totalitat dels Pobles. També ells son “enviats” com a representants de tots els Pobles, amb les seves Cultures, Religions i peculiaritats.

El resultat de la “missió” dels Setanta-dos provoca en Jesús un esclat d’entusiasme, que l’Evangelista transcriu a continuació del fragment llegit avui: “En aquell mateix moment, Jesús, ple de la joia de l'Esperit Sant, digué: T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos. Sí, Pare, així t'ha plagut de fer-ho” (Lluc 10,21).

L’èxit de la missió dels Setanta-dos anuncia la “victòria” del Regne de Déu sobre el regne de Satanàs (del Poder). “Jo veia Satanàs que queia del cel com un llamp”.

3. Hi ha molt a segar i pocs segadors...

Cal entendre aquesta afirmació en coherència amb el que s’ha dit anteriorment: “...en designà encara setanta-dos i els envià...”. Ja no és només el “sembrat” constituït pel Poble d’Israel que està a punt per ser recollit, sinó que ara ja són tots els Pobles que estan “madurs” per a una collita abundant; i cal demanar a l’Amo dels sembrats que hi enviï més segadors perquè no es perdi la collita. 

 

Els Setanta-dos que ara envia Jesús responen a aquesta nova situació d’abundància. Ja no cal “formar part del grup reduït dels Dotze”. La invitació ara és universal. “Vingui a nosaltres el vostre Regne”; un Regne que ja no es diferencia de la Humanitat sinó que és la Humanitat mateixa en la mesura que acull el missatge plenament humanitzador de Jesús. “Us envio com anyells enmig de llops”: compartiu, cureu malalts, anuncieu la Bona Nova del nou Regne.

4. Lluc descriu com una experiència pròpia de Jesús la sorprenent experiència que havien fet les primeres comunitats cristianes: la bona acollida que havien tingut entre els pagans, en contrast amb la mala acollida en terra d’Israel. “Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien assegut a la cendra, s'haurien posat vestits de sac i s'haurien convertit” (Lluc 10,13) (Fragment que la Lectura del Missal no recull).

5. ...com anyells enmig de llops...

Semblants a llops, eren imaginats els Pagans vistos des del redós del Poble Elegit; però, un cop els anyells s’han trobat entre ells, han pogut comprovar que no eren tan dolents com se suposava. Fins i tot hi van ser millor acollits que entre els propis. “Els setanta-dos tornaren tots contents”.

6. No saludeu ningú pel camí...

No es tracta d’anar d’esquerps pels camins de la vida (encara que aquí tampoc no es condemna als qui no saben anar d’altra manera...). Segurament, aquestes paraules volen significar que no s’ha de perdre temps intentant convèncer amb moltes explicacions i atencions, com fan els comerciants que busquen clients, o els predicadors que busquen fidels. Es tracta d’un missatge alliberador. Si hi ha algú que el vulgui, que l’agafi. Si no, “tornarà a vosaltres” per continuar enunciant-lo. La finalitat de la missió no és obtenir seguidors sinó oferir la Pau (la Llibertat), i que la prengui qui la desitja i la valora.

7. ...pel poder del vostre nom.

En els pastorets, sol haver-hi una escena en què un dels dos pastors segrestats pels dimonis esternuda per la pudor del sofre de l'infern, i l’altre pastor espontàniament diu “Jesús!”... i tots els dimonis cauen per terra!

Segurament els Setanta-dos del relat d’avui no venien d’uns pastorets, però sí que van comprovar que “fins els dimonis se’ns sotmeten pel poder del vostre nom”.

Jesús és el fill de l’Home; és a dir: l’Home. No es tracta d’un nom amb poders màgics o sobrenaturals. “Home” és un nom poderós perquè expressa el projecte de Déu. El projecte home. Treballar perquè els Humans siguem més humans ens associa a l'obra de Déu, i ens encomana la seva eficàcia.

 

“No us alegreu que els esperits se sotmetin a vosaltres; alegreu-vos que els vostres noms estiguin escrits en el cel”. És a dir: alegreu-vos de ser comptats com a obra de Déu i col·laboradors seus.

No és una qüestió de vencedors i vençuts. L’única cosa vençuda és el “regne deshumanitzador” del Domini, de l’Alienació (sobretot de la religiosa), de la Divisió entre els vivents.

 

C. MISSATGE.

8. Els humans, encara que puguem semblar llops, quan som vistos des de la pleta del ramat, no som tan dolents. Podem ser acollidors amb les ovelles que es presenten desarmades, sense prejudicis, confiades. “No porteu bossa, ni sarró, ni calçat”. “Res no us podrà fer mal”, perquè s’intenta derrotar un enemic armat, però no algú que se’ns acosta per servir-nos amb amor.

D: RESPOSTA.

9. Durant segles, Església i la Societat han format com un matrimoni sòlid; sòlid sobretot per la incapacitat de la Societat d’emancipar-se de la tutela eclesiàstica. Però aquesta tutela s’havia anat fent més pesada i absorbent fins a provocar la ruptura amb diferents sectors de la Societat.

Ara, aquesta Societat emancipada (laica) fa por a alguns cristians, i n’hi ha que ho expressen amb actituds de condemna envers el món.

Sembla una actitud equivocada. Cal no convertir l’Església en un refugi enfront del Món. Som Món. I en aquest Món ens sentim enviats a ser llevat, petita llavor, llum, sal... Som “església” per fer Món, un Món de tots i per a tots.

 

Ser segadors no vol pas dir espoliar els sembrats, ni buscar clients. Vol dir adonar-se de la bondat de la collita, i ajudar entre tots a que no quedi ningú sense gaudir-ne. 

 

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Com està present l’horitzó món en el vostre treball de cada dia?

2. Al nostre món (país, ciutat, barri...) hi ha coses que van malament. Intenteu protegir-vos-en, o ajudeu a arreglar-les?

3. Si examineu la vostra vida, segurament us sentireu d’alguna manera elegits. Ho viviu com un privilegi personal o com un servei a tothom?

VOCABULARI.  ( > Índex general)

Camí.   Casa.   Menjar...Beguda.   Pau.   Regne de Déu.   Satanàs. 

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Satanàs.   Sodoma.

Veure també: Tertúlia en espiral.

Diumenge 13 de durant l'any C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (1 Reis 19,16b.19-21).

En aquell temps, el Senyor digué a Elies:

«Ungeix Eliseu, fill de Safat, d’Abel-Mehulà,

perquè sigui el teu successor com a profeta.»

Elies se n’anà, i trobà Eliseu, fill de Safat,

que llaurava amb dotze parelles de bous.

Ell mateix guiava la dotzena parella.

Elies va fer com si passés de llarg

i li tirà a sobre el seu mantell de profeta.

Eliseu deixà els bous, corregué darrere Elies i li digué:

«Vaig a besar el pare i la mare i vindré amb tu.»

Elies li digué:

«Vés, torna a casa teva. Què t’he fet jo per impedir-t’ho?»

Ell se’n tornà, prengué la parella de bous, els matà,

va coure la carn amb la fusta dels arreus,

convidà la gent i se’ls van menjar.

Després se n’anà amb Elies i era el seu ajudant.

2ª LECTURA (Gàlates 5,1.13-18).

Germans,

Crist ens ha alliberat de l’esclavatge

i vol que siguem lliures.

Mantingueu-vos així.

No us sotmeteu altra vegada al jou de l’esclavatge.

Vosaltres, germans, heu estat cridats a ser lliures.

Mireu només de no convertir la llibertat

en un pretext per fer el vostre propi gust.

Si us estimeu, poseu-vos al servei els uns dels altres.

Perquè la Llei es troba tota en un sol precepte:

«Estima els altres com a tu mateix.»

Però si us mossegueu i us devoreu mútuament,

penseu que acabareu destruint-vos.

Ara, doncs, us dic:

Deixeu-vos guiar per l’Esperit,

i no satisfeu els capricis de la carn.

Perquè la carn es deleix contra l’Esperit

i l’Esperit contra la carn.

Esperit i carn lluiten l’un contra l’altre,

per no deixar-vos fer allò que voldríeu.

Si us deixeu conduir per l’Esperit, no esteu subjectes a la Llei.

EVANGELI. (Lluc 9,51-62).

Quan s’acostaven els dies

en què Jesús havia de ser endut al cel,

també ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem.

Envià alguns que s’avancessin, i ells, tot fent camí,

entraren en un poblet de samaritans per buscar-hi allotjament.

Però la gent no el volgué rebre,

perquè s’encaminava a Jerusalem.

En veure això, els seus deixebles Jaume i Joan li digueren:

«Senyor, voleu que manem que baixi foc del cel i els consumeixi?»

Però Jesús es girà i els renyà.

I se n’anaren a un altre poblet.

Mentre feien camí algú li digué:

«Us seguiré pertot arreu on anireu.»

Jesús li respongué:

«Les guineus tenen caus, i els ocells, nius,

però el Fill de l’home no té on reposar el cap.»

A un altre, Jesús li digué: «Vine amb mi.»

Ell li contestà:

«Senyor, permeteu-me primer d’anar-me’n a casa,

fins que hauré enterrat el meu pare.»

Jesús li diu: «Deixa que els morts enterrin els seus morts,

i tu vés a anunciar el regne de Déu.»

Un altre digué a Jesús: «Vinc amb vós, Senyor,

però permeteu-me primer que digui adéu als de casa meva.»

Jesús li respongué:

«Ningú que mira enrere quan ja té la mà a l’arada

no és apte per al regne de Déu.»

B. LLENGUATGE.

1. L’Evangeli d’avui és dens: amb poques paraules diu moltes coses. Després dels relats sobre la identitat de Jesús, l’evangelista comença una nova i llarga sèrie de relats sobre el camí de jesús, o potser millor, sobre el seguiment a Jesús.

El tema del seguiment ja havia sortir en els relats sobre la Identitat, com vam veure diumenge passat (Any 2016). Recordem que llegíem: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix...” (Lluc 9,23). Però en aquesta nova secció, el seguiment de Jesús va resseguint pas a pas el camí que farà fins al moment en què serà endut al cel (Actes 1,9) sostret a la visió dels deixebles. Aquests, però, ja han rebut la promesa de que, dintre pocs dies, seran batejats amb el mateix Esperit Sant que Jesús havia rebut (Actes 1,5).

Aquestes dues seccions (Identitat i Camí) es complementen i s’expliciten mútuament, ja que, de fet, la identitat de Jesús inclou la de ser caminant, i model de caminants.

2. És solemne la manera com Lluc inicia aquesta nova secció: “Quan s’acostaven els dies en què Jesús havia de ser endut al cel, també ell resolgué decididament d’encaminar-se a Jerusalem”. La traducció del Missal no inclou un detall important del text original: “també ell” (aquí posat en negreta). Aquest “també ell” posa el camí de Jesús en continuïtat amb el camí dels profetes i amb l’Èxode del Poble elegit per a la Llibertat. Però Jerusalem, com a centre religiós, havia deixat de ser “terra de Llibertat” i s’havia convertit en “font d’Esclavitud”. Els profetes hi eren enviats per denunciar i corregir aquesta corrupció. També Jesús s’encamina a Jerusalem per enfrontar-se a la corrupció i corregir-la. Però hi ha una novetat important: el camí de Jesús, que acaba a Jerusalem, com la resta de profetes, fa visible que és precisament la vida donada allò que constitueix el nucli de la plena Llibertat. Com la resta de profetes, Jesús morirà a Jerusalem. Però la seva manera de morir farà visible que, per als humans, “donar la vida” significa ressuscitar. L’àmbit de llibertat que marca el final de l’Èxode no és “Jerusalem” sinó Vida plenament donada i acollida.
Evidentment, això dóna significat a l’anada a Jerusalem.

3. ..en un poble de samaritans...

Per anar de Galilea a Jerusalem, Jesús passa per Samaria. Els deixebles que preparen l’acolliment ho han fet malament: han presentat Jesús com el Messies que pujava a Jerusalem per ser-hi proclamat rei; un rei que dominaria sobre tothom, i especialment sobre els Samaritans, als quals els Jueus consideraven rebels i corromputs. Lògicament, si era així, els Samaritans no podien rebre’l. Jesús, però, va renyar fortament els deixebles per amenaces impertinents, i se’n va anar a un altre lloc on els deixebles no havien embolicat la troca.

4. Sabudes les intencions de Jesús, els Samaritans, no solament no el rebutgen, sinó que alguns s’hi apunten. Lluc ho resumeix en tres exemples. A partir d’aquests casos concrets, Jesús va ensenyant què vol dir seguir-lo. Sota la idea suggerent del “camí”, Lluc exposa condicions, dificultats, avenços i retrocessos dels humans en el nostre camí per arribar a ser allò a què Déu ens crida.

5. Us seguiré arreu...

“Us seguiré pertot arreu on anireu”, diu el primer. Però haurà d’aprendre que Jesús “no va a cap lloc”.  El seu camí no és per anar a un lloc on instal·lar-se: ni a Jerusalem, ni al Tabor (Lluc 9,33), ni al Calvari, ni al sepulcre... El seu camí cap al Pare no consisteix en arribar a un terme, sinó a una nova manera de ser. El “Pare” no és un final sinó l’inici. Acostar-se al Pare és transformar-se de “caminants” en “camí” (Joan 14,6). Passa una cosa semblant a l’aigua dels rius. Potser es pugui dir que els rius van cap a la mar; però la major part de l’aigua que forma els rius es transforma en verdor de vida dins les arbredes i cultius de les ribes.

6. Deixa que els morts...

Resulta xocant i escandalosa la sentència de Jesús: “Deixa que els morts enterrin els seus morts”. Enterrar els morts és un acte de pietat molt important pels Jueus i per tothom, especialment en les Cultures mediterrànies. Però Jesús ho veu diferentment. Amb aquesta sentència sorprenent, Jesús deixa clar que allò realment decisiu és la vida. Diríem que Jesús no hi creu en la mort entesa com a pèrdua de la vida. Per Ell, la mort és important com a “moment de la vida”. És com si digués: “Deixa que s’ocupin de la mort els que hi creuen; però tu, ocupa’t de la vida i de que arribi a la seva Plenitud.

7. Qui mira enrere...

Per seguir el camí de Jesús, no cal acomiadar-se de ningú perquè és un camí que no ens separa de ningú; al contrari: ens porta cap a tothom. Voler dir adéu als de casa és no haver entès res de res. Aquest camí no ens separa dels de casa sinó que fa que tothom sigui de casa.

L’exemple de l’arada és molt gràfic, encara que per a molts, avui dia, resultarà desconegut. Avui, entre nosaltres, es llaura amb tractor; però quan es llaurava amb bous o cavall, per llaurar bé no es podia mirar enrere. Era necessària una sintonia total entre el llaurador i la bèstia que estirava l’arada.

Posar la mà a l’arada comporta decisió, atenció i perícia per aprofitar i conduir bé la gran força bruta de la bèstia que estira. Igualment, seguir Jesús demana perícia i atenció per conduir cap a la construcció del Regne la gran força del curs dels esdeveniments.

C. MISSATGE.

8. El missatge de l’Evangeli d’avui pot ser múltiple segons el punt concret que vulguem tenir en compte. Si hi busquem un missatge global, potser podria ser aquest: Viure és fer camí cap els altres i construir la Comunió. S’assemblaria a aquells taxis que circulen per una gran ciutat sense anar enlloc, però amb una indicació ben visible que diu “lliure”. Només així són aptes per al servei.

D: RESPOSTA.

9. Posar el cartell de “lliure” a la nostra vida, i anar-nos alliberant realment de tot allò que ens impedeixi de ser-ho.

Per poder ser realment lliures haurem de dir molts “No”. Pot semblar una contradicció ja que hem de ser lliures precisament per poder dir “Sí”. Cal aprendre a discernir. Hem creat una forma de vida que ens envaeix i ens estira per tots costats. Els “compromisos” ens poden bloquejar. No tenim altre remei que dir “No” a moltes coses si volem mantenir la capacitat de dir “Sí” a aquells serveis que honradament considerem que són els que se’ns demanen i podem fer.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Jaume i Joan, convençuts que Jesús mereix ser acollit per tothom, s’enfaden contra els Samaritans que el rebutgen, i proposen fer baixar foc del cel i els consumeixi. ¿Hi ha també reaccions semblants, avui, entre nosaltres?

2. A la segona Lectura d’avui, St. Pau ens diu: “Mireu només de no convertir la llibertat en un pretext per fer el vostre propi gust”. Com ho interpreteu?

3. Com els Profetes, també Jesús va a Jerusalem per enfrontar-se a l’Estructura religiosa esdevinguda opressiva. ¿Heu experimentat mai la Religió com una font d’esclavitud? Us n’ha alliberat, el missatge de Jesús?

VOCABULARI.

Ascensió.   Camí.   Cel.   Fill de l’home.  Jerusalem.  Regne de Déu.   

   

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Jerusalem.    Samaria.   Samaritans. 

Veure també >Tertúlia en Espiral.

Festa del Corpus. C.

Corpus Christi.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Gènesi 14,18-20).

En aquells dies,

Melquisedec, rei de Salem, portà pa i vi.

Com que era sacerdot del Déu Altíssim,

beneí Abram amb aquestes paraules:

«Que el Déu Altíssim, creador del cel i de la terra,

beneeixi Abram.

Beneït sigui el Déu Altíssim,

que ha posat a les teves mans els teus adversaris.»

I Abram li donà el delme de tot el botí.

2ª LECTURA (1Corintis 11,23-26).

Germans,

aquesta tradició que jo he rebut

i que us he transmès a vosaltres

ve del Senyor;

Jesús, el Senyor,

la nit que havia de ser entregat

prengué el pa,

i, dient l’acció de gràcies, el partí i digué:

«Això és el meu cos, ofert per vosaltres.

Feu això per celebrar el meu memorial.»

Igualment prengué el calze, havent sopat, i digué:

«Aquest calze és la nova aliança segellada amb la meva sang.

Cada vegada que en beureu,

feu-ho per celebrar el meu memorial.»

Així, doncs,

cada vegada que mengeu aquest pa

i beveu aquest calze

anuncieu la mort del Senyor fins que torni.

EVANGELI. (Lluc 9,11b-17).

Un dia Jesús parlava del regne de Déu a la gent

i curava els qui en tenien necessitat.

Veient que començava a fer-se tard,

els dotze anaren a dir-li:

«Acomiadeu la gent.

Que vagin a passar la nit als pobles o a les masies del voltant,

i puguin trobar-hi queviures;

aquí és un lloc despoblat.»

Jesús els digué:

«Doneu-los menjar vosaltres mateixos.»

Ells respongueren:

«Només tenim cinc pans i dos peixos.

¿Hem d’anar nosaltres mateixos a comprar menjar

per tota aquesta gentada?»

Tots plegats eren uns cinc mil homes.

Ell digué als deixebles:

«Feu-los seure en grups de cinquanta.»

Els deixebles ho feren i tothom s’assegué.

Jesús prengué els cinc pans i els dos peixos,

alçà els ulls al cel,

els beneí,

els partí

i els donava als deixebles perquè els servissin a la gent.

Tothom en menjà tant com volgué

i recolliren dotze coves de les sobres.

B. LLENGUATGE.

Nota.

Sobre la festa del Corpus trobareu altres apunts a l’any a.

1. Lluc posa el relat que hem llegit dintre un marc més ampli que es pot resumir així: Jesús ha enviat els Dotze a predicar el Regne i a guarir. Com a resultat d’aquesta predicació, neix entre la gent la pregunta de qui és aquest Jesús de qui parlen els Dotze. Fins i tot s’ho pregunta Herodes (Lluc 9,7). El mateix Jesús acaba preguntant als deixebles: “Qui diuen la gent que sóc jo?” i “I vosaltres, qui dieu que sóc” (Lluc 9,18).

Quan els Apòstols estan de tornada, Jesús intenta parlar a soles amb ells, però no pot perquè s’hi han aplegat les multituds que els Apòstols havien entusiasmat. Jesús les atén parlant-los del Regne i curant els qui en tenien necessitat. La gent l’escolta.

2. Però la gent és molta gent, i els Dotze s’adonen que es fa tard i estan en un lloc despoblat. Tenen, doncs, un problema: han despertat l’entusiasme de la multitud, però ara no saben què fer amb ella. Ho fan notar a Jesús.

La resposta de Jesús és del tot desconcertant: “Doneu-los menjar vosaltres mateixos”. Els deixebles expressen la seva total incapacitat: només tenen 5 pans i 2 peixos, per a 5000 homes! Jesús els invita a entendre la situació no com una qüestió de números sinó d’actitud. I diu als deixebles que “organitzin” l’àpat... I van sobrar-ne 12 coves!

Què ha passat? Un miracle? O potser la multitud va perdre la gana? Diu el relat que tothom en menjà tant com volgué.

3. ...tant com volgué”.

Potser aquí està l’explicació del que va passar.

Una vegada, en motiu d’una nevada, els mitjans de comunicació van parlar d’un possible problema de transport d’aliments. El resultat va ser que els supermercats, signe màxim de la nostra societat de l’opulència, van quedar buits. Buits, no pas per carència d’aliments sinó perquè molta gent va dedicar-se a acaparar tot el que podia.

4. En el relat que hem llegit són significatius els números. Destaca el número “5”:   5 pans; 50 persones en cada grup de comensals; 5000 homes en total. En la Bíblia, el “5” és el número de l’Esperit. Recordem la “Pentecosta”, que significa “50”.

Això vol dir que el relat es refereix a una multitud que ha escoltat el missatge de Jesús i l’ha cregut. És una “multitud” que ha esdevingut “comunitat”. Ara són “comunitat de l’Esperit”. Per això es diu que són “5000”. I es reuneixen en comunitats segons l’Esperit. Per això es diu que són grups de “50”. També s’insisteix en que mengen asseguts (reclinats), que era la posició que, en els àpats, prenien els homes adults i lliures. Com a comunitat de l’Esperit no es mouen per l’afany d’acaparar. Al contrari: han posat en comú tot el que tenien. (5 pans i 2 peixos. 5+2 = 7.  El 7 significa totalitat).

Van menjar tant com en volien i en va sobrar per als altres: 12 coves. “12” és la xifra d’Israel. No es tracta de cap miracle obrat per la divinitat de Jesús, sinó que és el fruit del compartir.  Han compartit els “aliments”, que, en la comunitat, sempre són rebuts per ser compartits, com explícitament manifesta el gest de Jesús: alçà els ulls al cel, els beneí, els partí...

5. Aquest relat és una escenificació avançada d’allò que és i representa la trobada setmanal de la Comunitat (Missa). S’hi posa en comú tot el que es té. Això vol dir que s’hi posa en comú fins i tot la pròpia vida, com farà explícitament Jesús en l’Últim Sopar (Lluc 22,19). Maria ja havia prefigurat tot això quan, segons el relat de Lluc, va posar en una menjadora el seu fill acabat de néixer (Lluc 2,7).

Potser no és gaire correcte parlar de “multiplicació” dels pans i dels peixos. Jesús no multiplica res, sinó que invita a compartir.

Quan entenem la pròpia vida no tant com un conjunt de necessitats sinó com un do a compartir, els 5 pans i 2 peixos són més que suficients perquè tothom quedi satisfet.

C. MISSATGE.

7. El relat que hem llegit està emmarcat per una pregunta que hi ha abans i després: Qui és, Jesús? En realitat aquesta pregunta porta a una altra: Qui és l’Home? O també: Què és la vida humana?

I la resposta que se’ns dóna és clara: La vida no és tant una necessitat a satisfer com un do a compartir. Així, l’ésser humà deixa de ser un simple “sac de necessitats” i esdevé un “comensal” en la gran festa de la vida compartida. L’àpat és signe de Vida i de Festa.

D: RESPOSTA.

8. Estem en plena crisi. (Això va ser escrit el 2010). Es tracta d’una crisi ben estranya; també és ben vergonyosa. No està produïda per escassetat d’aliments (i d’altres béns necessaris) sinó per “escassetat” de diners. Primer hem sotmès els aliments al diner; després hem liquat el diner perquè corri. Però en la “ruta del diner” han aparegut els acaparadors, i ara a molts els falta “líquid”, com en un cos amb hemorràgies, que deixa sense sang òrgans vitals.

De fet, sobren aliments, però molts no els poden adquirir per falta de diners. També sobren diners, però per a molts han “desaparegut” en les hemorràgies provocades per uns pocs en benefici propi. Realment vergonyós!

9. La crisi empobrirà a molts, i enriquirà moltíssim a uns pocs. És la “llei del Sistema”; un sistema que, primer, s’ha fet “indispensable per a tothom”, amb la connivència de la majoria.

Podem alliberar-nos del Sistema? O potser és que ha arribat l’hora dels marginats? Ara resulten més clares aquelles famoses paraules de Jesús: Benaurats els pobres. No pas perquè són pobres sinó perquè estan fora del Sistema.

10. Per superar la crisi no necessitem màsters en Economia sinó màsters en Humanitat. I això ho podem ser una mica tots en la mesura que decidim anar-nos alliberant del Sistema per fidelitat als Humans. Després, que vinguin nous economistes que vulguin i sàpiguen dissenyar una Economia humana: l’Economia del compartir.

Entretant, qui pugui ajudar que ajudi, conscients de que hi ha infinites maneres de fer-ho (a pesar del Sistema!).

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. El nostre sistema econòmic es fonamenta en el consum. Per això necessita crear constantment noves necessitats. Heu pensat mai quantes de les nostres “necessitats” podrien ser innecessàries?

2. La festa de Corpus, que litúrgicament és una repetició del Dijous Sant, ha passat a ser el “Dia de Càritas”. Càritas, sense abandonar la beneficència puntual, va entrant cada vegada més en la denúncia del Sistema. Què en penseu? Trobaríeu noves maneres de col·laborar-hi? Us hi apunteu?

3. Alguns, per superar la crisi, prediquen que es faci més consum. Què en penseu, des del punt de vista econòmic i des del punt de vista humanitari?

VOCABULARI.

Desert.     Despoblat.    Menjar...Beguda.   Nombres (2, 4, 5, 12, 40, 50, ... ).   Multitud.    Pa.    Regne de Déu.

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional:  Desert.  Nombres.

Podeu mirar també:

La Santíssima Trinitat. C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Proverbis 8,22-31).

Això diu la Saviesa de Déu:

«De molt abans de començar les seves obres

el Senyor m’infantà com a primícia de tot el que ha fet.

He estat configurada des de sempre,

des del començament,

abans que la terra existís.

No hi havia encara els oceans,

no existien les fonts d’on brollen les aigües,

i jo havia nascut.

He nascut abans que les muntanyes,

abans que fossin plantades les altures;

encara no havia fet la terra ni els llacs,

ni la massa terrosa dels continents;

quan ell instal·lava la volta del cel, jo hi era;

quan traçava el cercle de l’horitzó sobre els oceans,

quan fixava allà dalt el cobricel dels núvols,

quan contenia les fonts de l’oceà,

quan posava límits al mar que no desobeeix les seves ordres,

quan construïa els fonaments de la terra,

jo era al seu costat com un deixeble preferit,

feia les seves delícies cada dia,

jugava contínuament a la seva presència,

jugava per tota la terra,

i compartia amb els homes les meves delícies.»

2ª LECTURA (Romans 5,1-5).

Germans,

ara que ja som justos,

com a creients que som,

estem en pau amb Déu, gràcies a Jesucrist, el nostre Senyor.

És per ell que la fe ens ha donat entrada

en aquesta gràcia que posseïm tan en ferm,

i és per ell que tenim la satisfacció d’esperar la glòria de Déu.

Encara més:

fins enmig de les proves trobem motiu de satisfacció,

perquè sabem que les proves ens fan constants en el sofriment,

la constància obté l’aprovació de Déu,

l’aprovació de Déu dóna esperança,

i l’esperança no pot defraudar ningú,

després que Déu, donant-nos l’Esperit Sant,

ha vessat en els nostres cors el seu amor.

EVANGELI. (Joan 16,12-15).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Encara tinc moltes coses per dir-vos,

però ara seria per a vosaltres una càrrega massa pesada.

Quan vindrà el Defensor, l’Esperit de veritat,

us guiarà cap al coneixement de la veritat sencera,

perquè ell no parlarà pel seu compte:

dirà tot el que sentirà dir

i us anunciarà l’esdevenidor.

Ell em donarà glòria,

perquè tot allò que anunciarà

ho haurà rebut d’allò que és meu.

Tot el que és del Pare és meu;

per això dic que tot allò que us anunciarà,

ho rep d’allò que és meu.»

B. LLENGUATGE.

NOTA.

Sobre la festa fe la SS. Trinitat, podeu trobar altres apunts a  l’Any A  i  a  l’Any B.

1.  “...una càrrega massa pesada...”

¿Aquesta carrega és “massa pesada” en si mateixa, o és degut a la situació en què es troben els deixebles? De fet es diu explícitament que això que ara seria una carrega massa pesada, serà perfectament suportable, i amb goig, després que hagin rebut l’Esperit Sant. Per tant, és la situació actual dels deixebles allò que els fa incapaços de suportar el missatge complet de Jesús. Quan vingui l’Esperit Sant, no els dirà res de nou ja que no parlarà pel seu compte; però els ajudarà a canviar la seva situació.

2. El canvi de situació consisteix en passar d’una vida per mantenir a una vida per donar.

La nostra primera experiència de la vida és sentir-la com una realitat fràgil i insegura. Una vida inicial fàcilment pot morir o ser engolida per una altra vida més poderosa. En aquesta situació, viure significa voler  tenir i mantenir la pròpia vida.

Mentre estem en aquesta situació, el missatge complet de Jesús és incomprensible i insuportable. S’expressa amb frases com “Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà” (Lluc 9,24). Una sentència així resulta totalment contradictòria, vista des de la nostra primera situació. Com podem salvar la nostra vida perdent-la?! Des d’aquesta situació, una vida donada és vista com una vida perduda.

3. Però després que els deixebles hagin anat descobrint el caràcter resurreccional de la mort de Jesús, el seu missatge i les seves paraules “desperten” en ells la certesa que l’autèntica vida no té forma vida per mantenir sinó de vida per donar.
És aleshores quan l’absència física de Jesús deixa pas a la seva presència espiritual (en forma de esperit o energia). És aleshores quan descobrim que en la mort-resurrecciosa de Jesús se’ns fa visible la Vida del Pare.
Els humans som invitats a entrar en aquest corrent vital que s’inicia en la Vida que es dóna (Pare), passa per la Vida rebuda que eixampla la donació (Fill), i en nosaltres pren forma de “força” que ens transforma en amants (Esperit).

4. La mateixa Bíblia ens proposa una comparació per ajudar-nos a entendre això: “Tal com la pluja i la neu cauen del cel i no hi tornen, sinó que amaren la terra i la fecunden, i la fan germinar fins que dóna llavor als sembradors i pa per a aliment, així serà la paraula que surt dels meus llavis” (Isaïes 55,10). En aquest text, el cel representa el Pare; la terra amarada i fecundada representa el Fill; i la humitat que en els camps genera boscos i conreus, és l’Esperit Sant, amor escampat i compartit.

5. “Déu no l’ha vist mai ningú”. Ben cert. Però la multitud innumerable de persones que viuen donant la vida arreu de la Terra són un testimoni solemne i gratificant de com el do de l’Esperit ha estat “sembrat” en els nostres cors.

C. MISSATGE.

6. Som invitats a passar de la vida que es manté a la vida que es dóna. En la mesura que aquest pas es vagi fent realitat, ens acostarem a la veritat sencera i s’anirà aclarint l’horitzó de la nostra vida. “Us anunciarà l’esdevenidor”.

D: RESPOSTA.

7. Acceptar la invitació que ens ve de Déu i deixar que il·lumini la nostra existència en el marc il·luminat de l’existència de tota la Humanitat.

En aquest temps de crisi, fer el pas d’una vida per mantenir a una vida per donar genera una pau profunda. És cert: no és la pau que la societat busca espontàniament; però això no vol dir que no sigui la que necessitem. Per això, si la trobem, no seria just guardar-la només per a nosaltres.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. La crisi actual ve de la por a no poder mantenir el nostre nivell de vida. Rebaixar aquest nivell, ens ajudaria a compartir?

2. En el camí que va des de la vida per mantenir fins a la vida per donar, en quina situació ens trobem? Hem començat ja el camí? Ens fa por avançar-hi? Es pot mantenir, la vida, si no la donem?

3. Si fem vacances, les programem més per mantenir la vida o per compartir-la?


VOCABULARI.

Defensor.   Deixebles (de Jesús).   Esperit (Sant).    Trinitat.    Veritat.

  

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Esperit.  

Veure també > Tertúlia en espiral. 

Veure també > Entrevistes amb Fid'ho.