Festa
del Corpus. B.
A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Èxode 24,3-8).
En aquell temps,
Moisès anà a comunicar al poble
tot el que el Senyor li havia dit
i tot el que havia ordenat.
El poble sencer, a una sola veu, respongué:
«Farem tot el que diu el Senyor.»
Moisès escriví totes les paraules del Senyor,
i l’endemà, de bon matí,
erigí un altar al peu de la muntanya
i plantà dotze pedres, per les dotze tribus d’Israel.
Després encomanà als joves del poble d’Israel
que oferissin víctimes en holocaust
i immolessin vedells al Senyor
com a víctimes de comunió.
Ell recollí en gibrells la meitat de la sang,
i amb l’altra meitat aspergí l’altar.
Després prengué el document de l’aliança
i el llegí al poble en veu alta.
El poble respongué:
«Farem tot el que diu el Senyor, l’obeirem en tot.»
Llavors Moisès aspergí el poble amb la sang i digué:
«Aquesta és la sang de l’aliança
que el Senyor fa amb vosaltres
d’acord amb les paraules escrites aquí.»
2ª LECTURA (Hebreus
9,11-15).
Crist ha vingut
com a gran sacerdot del món renovat que ara comença.
Ha entrat una vegada per sempre al lloc sant,
passant per un tabernacle més gran i més perfecte,
no fet per mans d’homes,
ja que no pertany al món creat;
i no s’ha servit de la sang de bocs i de vedells,
sinó que amb la seva pròpia sang
ens ha redimit per sempre.
Segons la Llei de Moisès,
la sang dels bocs i dels vedells i la cendra de la vedella
aspergida sobre els qui estaven contaminats,
purificava i santificava exteriorment.
Ara però, Crist s’ha ofert ell mateix a Déu,
per l’Esperit Sant,
com a víctima sense tara.
Per això, i amb molta més raó,
la sang del Crist ens purificarà
de les obres que porten la mort,
perquè puguem donar culte al Déu viu.
El Crist, doncs, és mitjancer d’una nova aliança,
perquè ha mort en rescat
de les culpes comeses sota la primera.
Per ell, els qui eren cridats a l’herència eterna
reben allò que Déu els havia promès.
EVANGELI. (Marc 14,12-16.22-26).
El primer dia dels Àzims,
quan la gent immolava l’anyell pasqual,
els deixebles digueren a Jesús:
«On voleu que anem a preparar-vos el lloc
perquè puguem menjar l’anyell pasqual?»
Ell envià dos dels seus deixebles amb aquesta consigna:
«Aneu a la ciutat
i us trobareu amb un home que duu una gerra d’aigua.
Seguiu-lo, i allà on entri digueu al cap de casa:
El mestre pregunta on l’allotjareu
per poder menjar l’anyell pasqual amb els seus deixebles.
Ell us ensenyarà dalt la casa una sala gran,
arreglada amb estores i coixins.
Prepareu-nos allà el sopar.»
Els deixebles se n’anaren.
Arribant a la ciutat,
ho trobaren tot com Jesús els ho havia dit
i prepararen el sopar pasqual.
I mentre menjaven, Jesús prengué el pa,
digué la benedicció, el partí, els el donà i digué:
«Preneu-lo: això és el meu cos.»
Després prengué el calze,
digué l’acció de gràcies,
els el donà i en begueren tots.
I els digué:
«Això és la meva sang, la sang de l’aliança,
vessada per tots els homes.
Us ho dic amb tota veritat:
Ja no beuré més d’aquest fruit de la vinya
fins el dia que en beuré de novell en el regne de Déu.»
Després de cantar l’himne,
sortiren cap a la muntanya de les Oliveres.
B. LLENGUATGE.
Nota:
La importància del Corpus estava sobretot en el caràcter popular
de la Festa. Aquí, sobre la festa, repeteixo, en part, el que ja
vaig escriure en els APUNTS de l’any passat (Any A).
La Festa.
1. Aquesta festa té
un nom realment estrany. Potser per això popularment continua usant-se el seu
nom llatí “Corpus”, ja que així no fa
tant mal d’orelles.
El llenguatge
entorn de “El Cos i la Sang de Crist” ha passat a ser tan retorçat que o no diu res o provoca
rebuig.
Corpus constitueix una certa
repetició del Dijous Sant. Per això, en les discussions del concili Vaticà II, alguns van proposar
de suprimir aquesta festa; però es va mantenir en atenció a la seva gran popularitat. “Popularitat”, no pas en
sentit bíblic sinó purament sociològic, almenys entre nosaltres.
Els orígens
d’aquesta festa cal buscar-los ja al segle XII com a reacció a alguns teòlegs
que explicaven l’Eucaristia d’una
manera que, a d’altres, no els agradava perquè hi veien una negació de la presència real de Jesús en el pa i el vi de la missa. La “reacció” va portar a l’exuberància de les formes: ajudar a creure en la presència
real impactant els sentits. Per això, allò més popular de la Diada de Corpus era la Processó, com més espectacular millor, i amb la participació
dels prohoms i símbols de cada
ciutat.
L’Eucaristia és la font i el cimal
de la vida cristiana; però, que a vegades s’hagi transformat en un gran espectacle, ens hauria de fer
pensar. ¿No serà que amb l’espectacle
es pretén compensar la buidor amb què
sovint és viscuda?
Segurament ha estat
un bon encert convertir la Festa del Corpus en el Dia de Càritas.
Evangeli.
2. “Quan
la gent immolava l’anyell pasqual”...
L’evangeli de Marc,
com els altres Evangelis, utilitza el simbolisme de la Pasqua jueva per posar de manifest
la “novetat” de Jesús. La Pasqua dels jueus està centrada en la mort de
l’anyell pasqual, el qual es converteix en “aliment” per al Poble de Déu que
camina vers la Llibertat (“Èxode”).
S’havia de menjar en grups suficientment nombrosos en proporció a l’abundància
de l’aliment (Èxode
12,1ss).
Els deixebles pregunten a Jesús on
“preparar el lloc” per menjar l’anyell
pasqual. No es parla de “preparar l’anyell”.
Tot el relat està construït perquè
quedi clar que l’anyell és
Jesús. “Mentre menjaven, Jesús prengué el pa, digué la benedicció, el partí, els
el donà i digué: Preneu-lo: això és el meu cos” (Marc
14,22ss). Així la mort de Jesús pren un
nou significat: “donar la vida fent-se aliment”, com expressió màxima de
l’amor. En quant al “lloc”, la resposta de Jesús “descriu” una sala com aquelles que les primeres
comunitats feien servir en les seves
reunions: comunitats de “batejats”. Noteu la indicació de seguir un home que porta una gerra d’aigua.
“Això és el meu cos”.
3. A vegades s’ha
insistit tant en el realisme d’aquestes paraules que s’han entès en un sentit
antropofàgic o canibalesc; però el que volen expressar és la realitat més
profunda de la VIDA humana. Per als
Humans, viure de debò és fer-se aliment
per als altres.
L’evangeli de Lluc
usa també un llenguatge semblant, al començament quan, en néixer Jesús, diu que
Maria el va posar en una menjadora
(2,7)
(↦Missa de Nadal,7).
No es tracta de cap forma de canibalisme. Es tracta d’afirmar, amb un
llenguatge extremadament clar, que els humans podem fer de la nostra vida un aliment per als altres. Qualsevol pare o
mare, assegut a taula, podria també agafar el pa i, ensenyant-lo als seus
fills, dir-los: Això és la meva vida. No
és que el pa es “converteixi” en el cos
de Jesús, sinó que és Jesús qui es
fa “pa”, “aliment”. Igualment els pares “gasten” i “donen” la seva vida convertint-la
en tot allò que necessiten els seus fills per viure i créixer. No és una
qüestió de “miracles” ni de “misteri”, sinó d’amor.
“El meu cos és pa”. Això és veritat en
qualsevol persona que estima de debò.
4. La “Pasqua de Jesús” ja no és menjar un anyell sinó passar de la vida
tinguda a la vida que es dóna.
Aquesta vida
donada de Jesús és fa visible quan hi ha algú que la rep (“menja”).
Els que la reben esdevenen així el nou “cos de Crist”.
C.
MISSATGE.
5. El missatge de
l’Evangeli d’avui és el mateix que el del Dijous
Sant, i de tota la Setmana Santa: “podem fer de la nostra vida una “vida que es dóna”. Així ens “endollem” a
la Vida-que-es-dóna que és Déu
mateix. El Pare.
6. Actualment, la
vinculació d’aquesta festa amb allò que representa Càritas ens permet
recuperar el significat profund i
radical de l’Eucaristia.
”Déu estima tant el món que li ha donat el
seu Fill Únic” (Joan
3,16). Jesús, fent-se aliment per als altres, realitza i ens fa visible
l’amor de Déu. En l’Eucaristia, cada participant s’alimenta i es fa aliment
per als altres. A partir de l’home-Jesús,
tota la humanitat va esdevenint “cos de
Crist”. Només en quedem exclosos si “sortim de la Humanitat” situant-nos per
sobre d’ella. Tot el que signifiqui “domini sobre els altres” queda exclòs
del “cos de Crist”.
Cal recordar aquí aquell text meravellós del Concili: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors.” (Inici de la Constitució pastoral).
Cal recordar aquí aquell text meravellós del Concili: “Joies i esperances, tristeses i angoixes dels homes d’avui, dels pobres sobretot i de tots els que sofreixen, són també les joies i les esperances, les tristeses i les angoixes dels deixebles del Crist, i no hi ha res de veritablement humà que no hagi de trobar eco en els seus cors.” (Inici de la Constitució pastoral).
L’evangeli de Mateu és encara més contundent:
“Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un
d’aquests germans meus més petits, a mi m’ho fèieu” (Mateu
25, 40).
D:
RESPOSTA.
El canvi que ha
experimentat la festa del Corpus pot orientar la nostra pròpia resposta i la de les parròquies.
Es tracta
d’anar-nos apartant del freqüent i variat exhibicionisme religiós i de l’espectacularitat, i anar redescobrint
l’única imatge de Déu i de Jesús que
l’Evangeli ens proposa: el rostre de l’altre, sobretot quan aquest
“altre” és víctima d’alguna forma de Poder.
No oblidem que els Evangelis han ajuntat
per sempre més la imatge venerable de Jesús a la Creu a lles imatges de tots
els altres “condemnats” que l’acompanyaven. No hi ha “el Crucificat” sense “els crucificats” (Mateu
27,38).
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. ¿Què en penseu de les “exhibicions
eclesiàstiques” que sovint fem en motiu de Misses noves, ordenacions de
bisbes, Confirmació d’Adults, Misses multitudinàries,..?
2. ¿El funcionament i l’activitat de les Càritas parroquials, no queda sovint massa deslligat de la vida
de la comunitat parroquial? Dit d’una altra manera: ¿A què és degut que els
“clients” de Càritas constitueixin
una “comunitat diferent” en relació a la “comunitat parroquial”?
3. ¿Penseu que el progressiu empobriment de les parròquies pot
ajudar a que l’acció de Càritas sigui cada vegada menys un “servei de beneficència” i vagi
esdevenint un “servei” de comunió?
Vocabulari.
Anyell
de Déu. Cos. Menjadora. Menjar
... Beguda. Muntanya. Pa (Eucaristia). Partir
(el pa). Regne
de Déu. Sarment. Sortir. Tots
(Tots i totes).