Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
VOCABULARI. (> Índex general).
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el
significat exposat).
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia
Catalana interconfessional): Publicans.
→ Veure també Entrevistes amb
Fid’ho. Diumenge
26. A.
→ Veure també Relectures (Historietes): Diumenge 26 de l’any A.
LECTURES.
1ª LECTURA. (Ezequiel 18,25-28).
El Senyor
diu:
“Vosaltres
penseu:
No va ben
encaminada la manera de pensar del Senyor.
Poble
d’Israel, escolta bé això que et dic:
¿No és la
vostra manera d’obrar, i no la meva,
la que va
desencaminada?
Si el just
deixa d’obrar el bé,
comet el mal
i mor,
morirà per
culpa seva.
Però si el
pecador es converteix,
deixa de fer
el mal i obra amb justícia i bondat,
salvarà la
seva vida.
Només que
reconegui el mal que havia fet
i es
converteixi,
viurà i se
salvarà de la mort.
2ª LECTURA (Filipencs 2,1-11).
(En blau allò
que correspon a la versió llarga)
Germans,
per tot el
que trobeu en Crist,
de fortalesa
d’ànima,
d’amor que
consola,
de dons de
l’Esperit,
d’afecte
entranyable i de compassió,
us suplico
que em doneu plenament el goig
de veure-us
units per uns mateixos sentiments
i per una
mateixa estimació dels uns pels altres,
unànimes i
ben avinguts.
No feu res
per vanitat ni per vanaglòria.
Mireu els
altres amb humilitat
i
considereu-los superiors a vosaltres mateixos.
Que ningú no
es guiï pels propis interessos,
sinó que
miri pels altres.
Tingueu els
mateixos sentiments
que heu vist
en Jesucrist:
Ell,
que era de
condició divina,
no es
volgué guardar gelosament
la seva
igualtat amb Déu,
sinó que
es va fer no-res,
fins a
prendre la condició esclau.
Havent-se
fet semblant als homes,
i
començant a captenir-se com un home qualsevol,
s’abaixà i
es feu obedient fins a acceptar la mort,
i una mort
de creu.
Per això
Déu l’ha exaltat
i li ha
concedit aquell nom
que està
per damunt de tot altre nom,
perquè
tothom, al cel, a la terra i sota la terra,
doblegui
el genoll al nom de Jesús,
i tots els
llavis reconeguin que Jesucrist és Senyor,
a glòria
de Déu Pare.
EVANGELI. (Mateu 21,28-32).
En aquell
temps,
Jesús digué
als grans sacerdots i notables del poble:
“¿Què us en
sembla?
Un home que
tenia dos fills,
va dir al
primer:
Fill meu,
ves a treballar a la vinya, avui.
Ell
respongué: No hi vull anar.
Però
després, se’n penedí i hi anà.
El pare
digué això mateix al segon
i aquest li
respongué:
Hi vaig de
seguida, pare. Però no hi anà.
¿Quin
d’aquests dos va fer el que el pare volia?”
Li responen:
“El primer”.
Jesús els diu:
“Us dic amb
tota veritat
que els
publicans i les dones de mala vida
us passen al
davant cap el regne de Déu,
perquè ha
vingut Joan
amb la
missió d’ensenyar-vos el bon camí,
però
vosaltres no l’heu cregut,
mentre que
els publicans i les dones de mala vida
sí que l’han
cregut.
I vosaltres,
ni després de veure això,
encara no us en penediu ni voleu creure’l.
LLENGUATGE.
1. Els Evangelis
presenten el missatge de Jesús no només amb paraules sinó també amb accions
que concreten el sentit de les paraules. Així, per exemple, els tres Evangelis
sinòptics presenten el missatge de Jesús com un camí de Galilea a Jerusalem.
D’aquí que “acollir el missatge de Jesús” vol dir fer el camí
que ell va fer.
2. A més,
l’Evangeli de Mateu ens presenta Jesús com un Nou Moisès. Moisès va
haver de fer un camí: anar al centre del Poder (anar a trobar el faraó) per alliberar el seu Poble i
guiar-lo cap a la Terra Promesa (Èxode
3:9).
Igualment
Jesús ha d’anar al centre del Poder,
que en aquest cas està representat per Jerusalem i el seu Temple, per
alliberar el seu Poble.
El Temple,
segrestat i ocupat pels grans sacerdots i els notables del Poble,
s’havia convertit en la principal font d’esclavitud, en gran part pel poder que exercia sobre la consciència
dels fidels.
3. Quan
Jesús, seguint el seu camí, arriba a Jerusalem, deixa clar que entra a
la capital com a messies, i el
primer que fa és anar a “purificar el Temple” expulsant-ne tots els que hi estaven comprant i venent, i que l’havien convertit en una cova de lladres (Mateu 21,12ss).
Evidentment,
els que se n’havien fet amos no ho
accepten, i li pregunten: “Amb quina
autoritat fas tot això?” Però Jesús
no respon aquesta pregunta perquè és impertinent. Eren ells qui s’havien fet
els amos del temple i es consideraven
els únics que hi tenien “autoritat”. Jesús els recorda quina és la
situació real, i ho fa amb tres paràboles, la primera de les quals és aquesta
que hem llegit. (Les dues següents es llegiran els dos pròxims diumenges. Mateu 21:33 i Mateu 22:1).
4. El mateix
Jesús en fa l’aplicació: ells -els
sacerdots i notables del poble- estan representats pel fill que respon al
pare que anirà de seguida a treballar a la vinya; però que no hi va. En canvi els “pecadors i pecadores”, venen representats
pel fill que primer diu que no hi vol anar, però que després se’n penedeix i hi va.
De la
paràbola se’n dedueix una lliçó evident, però sorprenent: “Els publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap el regne
de Déu”.
5. L’alliberament liderat per Moisès va
acabar en fracàs perquè el “poble elegit”
no va ser capaç d’assumir la Llibertat. Els, en un primer moment, esclaus
del faraó, arribats a la Terra Promesa, van continuar essent esclaus
dels seus propis jerarques. I la causa principal estava precisament en la
utilització que sacerdots i notables feien del Temple i de la Religió, que els
permetia enriquir-se ells, tot creant marginacions, condemnes i
esclavituds.
Calia “purificar
el temple”! Aquesta era una de les “feines” del Messies esperat (Malaquies,
3ss).
I Jesús, com
a Messies, va fer neteja (Mateu 21,12).
6. Però
Jesús no s’instal·la en el Temple ni el rehabilita.
El Temple,
tal com s’entenia aleshores, necessitava de sacerdots, els quals,
d’alguna manera, estaven per sobre del poble.
Jesús no
“recupera” el Temple sinó que predica una altra cosa molt més important i nova:
el Regne de Déu. En el regne de Déu
tothom és igual. Hi queda exclosa qualsevol forma de Poder. Ja ha quedat
prou clar que el Poder sempre és usat contra el Poble i contra els més
dèbils del Poble. Ha arribat el moment de prescindir
dels grans i solemnes temples com a “llocs de la presència de Déu” (Joan 4,20-24). Déu ha
decidit fer-se present en cada
persona, i sobretot en aquelles en qui no hi ha ni rastre de Poder.
7. Déu s’ha “instal·lat” en l’home.
Des d’ara, l’home
és el centre del regne de Déu.
Si Déu ens
esperés al Temple, els sacerdots no necessitarien convertir-se.
Al contrari: els altres haurien de convertir-se a ells. Ells anirien al davant
i serien “els primers” en el camí del Regne. Però el “Temple” ha resultat un
camí pervertit.
Així doncs, tothom s’ha de convertir: el Poble i els Sacerdots. Però els
qui ho tenen més planer són aquells que la societat té per “pecadors”, i ells
mateixos ho reconeixen. D'aquí la sorpresa: “Els
publicans i les dones de mala vida us passen al davant cap el regne de Déu”.
8. Jesús, nou Moisès, té per missió alliberar el Poble.
Però ho farà d’una manera molt diferent i molt més radical de com ho va fer
Moisès. Moisès va fer que el Poble sortís
(Èxode) del país on era esclau. Però el Poble portava l’esclavitud encastada
al cor.
Jesús busca d’alliberar
el cor. Per això demana conversió.
9. Jesús no
pretén un Èxode físic (sortir d’un país)
sinó un Èxode personal: superar les idees i els sentiments que
impedeixen tenir el cor obert, els braços oberts, els ulls oberts; abandonar
les idees i sentiments que ens impedeixen veure el món i estimar-lo.
10. Jesús, per tirar endavant l’alliberament del cor, no anuncia “plagues” contra ningú (com va fer Moisès contra el faraó. Èxode 7ss). Assumeix conscientment l’oposició frontal del Poder. En aquest “enfrontament”, la seva missió no és pas derrotar l’adversari. Per a Jesús, no hi ha “adversaris” sinó éssers humans, tots cridats a convertir-se i a ser salvats. També els Poderosos, que, de fet, no saben el que es fan (Lluc 23:34).
MISSATGE.
11. El Temple
s’havia corromput i s’havia tornat una
cova de lladres (Mateu 21,13), i s’havia
convertit en una eina útil als poderosos per dominar la
consciència del poble.
Les situacions de poder religiós són perilloses també per als propis interessats: incapaciten per entendre allò que passa i respondre-hi correctament. Així, a l’hora de convertir-se, ho tenen més fàcil els “pecadors i pecadores”. Aquests, convertint-se, acaben passant davant cap al Regne de Déu.
RESPOSTA.
12. Sembla
que en l’Església s’ha copiat aquella situació que Jesús havia denunciat amb
tanta força. El clericalisme i les diferències originades en un suposat poder religiós, són una greu equivocació,
i també un autèntic perill.
L’Església globalment, i cadascú en allò que li correspongui, ens hem de convertir. Amb urgència. I calen gestos: gestos sincers i significatius.
PREGUNTES per al diàleg.
1. D’alguna
manera, Jesús contraposa “sacerdots i notables del poble” a “publicans i dones
de mala vida”. ¿Continua vàlida aquesta contraposició en les nostres Comunitats?
2. Una societat
laica ajuda les Religions a superar la temptació del Poder i a dessacralitzar-lo
en totes les seves formes. És una situació nova, i això obliga les
comunitats cristianes a inventar noves formes de presència i noves formes de servei
a la societat. ¿Teniu alguna intuïció sobre aquest punt? ¿Com ho viviu en la
vostra comunitat?
3. Avui es
parla de “laics en l’església”, de “societat laica” i, fins i
tot, de “laïcisme”. ¿Té el mateix significat aquesta paraula en els seus
diferents usos? Quines són les diferencies?