1ª LECTURA. (Isaïes 55,1-3).
Això diu el
Senyor:
“Oh tots els
assedegats,
veniu a
l’aigua;
veniu els
qui no teniu diners,
compreu i
mengeu,
compreu llet
i vi sense diners,
sense pagar
res.
¿Per què
perdeu els diners
comprant un
pa que no alimenta,
i malgasteu
els vostres guanys
en menjars
que no satisfan?
Escolteu bé,
i tastareu cosa bona,
i us
delectareu assaborint el bo i millor.
Estigueu
atents, veniu a mi
i us
saciareu de vida.
Pactaré amb
vosaltres una aliança eterna,
els favors
irrevocables promesos a David”.
2ª LECTURA (Romans 8,35,37-39).
Germans,
¿qui serà
capaç d’allunyar-nos del Crist,
que tant ens
estima?
¿Els
contratemps, la por, les persecucions,
la fam o la
nuesa,
el perills,
la mort sagnant?
De tot això
en sortim fàcilment vencedors
amb l’ajut
d’aquell que ens estima.
Estic ben
segur que ni la mort ni la vida,
ni els
àngels ni altres poders,
ni res del
món present o del futur,
ni el estols
del cel o de les profunditats,
ni res de
l’univers creat
no serà
capaç d’allunyar-nos de Déu
que, en
Jesucrist, el nostre Senyor,
ha demostrat
com ens estima.
EVANGELI. (Mateu 14,13-21).
En aquell
temps,
quan Jesús
rebé la nova de la mort de Joan Baptista,
se n’anà amb
una barca cap un lloc despoblat.
així que la
gent ho va saber,
el van
seguir a peu des dels pobles.
Quan
desembarcà veié una gran gentada;
se’n compadí
i curava els seus malalts.
Els
deixebles, veient que es feia tard,
anaren a
dir-li:
“Som en un
indret despoblat
i ja s’ha
fet tard.
Acomiadeu la
gent. Que se’n vagin
als pobles a
comprar-se menjar”.
Jesús els
respongué:
“No cal que
hi vagin.
Doneu-los
menjar vosaltres mateixos”.
Ells li
diuen:
“Aquí només
tenim cinc pans i dos peixos”.
Jesús
respongué: “Porteu-me’ls”.
Llavors
ordenà que la gent s’assegués a l’herba;
prengué els
cinc pans i els dos peixos,
alçà els
ulls al cel, digué la benedicció,
els partí i
donava els pans als deixebles
i ells els
donaven a la gent.
Tothom en
menjà tant com volgué
i recolliren
dotze coves plens de les sobres.
Els qui
n’havien menjat eren tots plegats
uns cinc mil
homes, sense comptar-hi
les dones i
la mainada.
LLENGUATGE.
(Suggeriment:
seria bo llegir aquests Apunts tenint davant no solament la lectura
que avui ens proposa el missal sinó el llibre de l’Evangeli de Mateu i poder
llegir-hi els fragments que no es recullen al missal).
1. Després
de les paràboles del regne, l’evangeli de Mateu continua amb uns relats
que en podríem dir signes (de la presència) del regne.
El conjunt
de les paràboles ens deixen clar que el Regne
del cel no és pas com els regnes d’aquest món, els quals són ben visibles
per l’exhibició que fan del seu poder i del seu domini sobre els altres. Com
que el Regne de Déu no és de domini, el més normal és que passi desapercebut,
com el llevat que fa fermentar la
farina, o la llavor sembrada al camp,
o el tresor amagat o la perla que es busca... De fet, tothom qui
creu en el domini sobre els altres és incapaç de "veure" el (nou) Regne, perquè té ulls però no hi veu...
2. No
obstant, el Regne que Jesús anuncia està ben present, i manifesta una
gran eficàcia salvadora. És el que volen dir els relats que segueixen al capítol de les paràboles. Són uns relats que sovint, vistos des de la
nostra perspectiva, contenen “miracles”.
3. “miracles”.
Heus aquí una paraula que avui s’ha convertit per a molts en un escull
insalvable. Com diu un bon amic, “abans la gent creia gràcies als miracles;
però avui creiem a pesar dels miracles”. No sé si abans la gent creia en
Jesús gràcies als miracles... Potser seria més apropiat dir que algunes
persones creien en els miracles “gràcies
a Jesús”. Era més “interessant”...
4. L’evangeli
d’avui ens exposa el signe més
important de la presència del Regne de Déu. Per destacar la seva importància,
Mateu (que en aquest punt segueix l’evangeli de Marc) l’explica dues vegades,
repetint-lo quasi amb les mateixes paraules (Mateu 15,32-39). Amb aquest recurs
literari s’aconsegueix destacar també una altra cosa ben important: la centralitat
de l’actitud de la fe (dels deixebles (Mateu 14,32), de la dona cananea (15,28) o de la gent en
general...(15,29), en contrapunt amb l’observança de les “tradicions” dels
fariseus (15,1-20).
5. L’evangeli
d’avui sol ser conegut com la 1ª Multiplicació
dels pans. Penso que és una equivocació anomenar-lo així.
La nostra
ment funciona amb paraules. Pensem amb paraules.
Si se’ns
ofereix una paraula inadequada, aquesta es converteix en un obstacle
per poder entendre.
La paraula
“multiplicació” és inadequada per entendre allò que ens vol dir l’evangeli
d’avui. Jesús no “multiplica” el pans sinó que demana els pans que tenen els
deixebles i els parteix i reparteix. Caldria, doncs, parlar de la
Partició dels pans o de la Fracció dels pans.
6. “Multiplicar
els pans” suggereix una acció divina; la manifestació d’un poder sobrehumà de
Jesús; un “miracle” que només ell, perquè és Déu, podria fer.
No és això
el que vol dir-nos l’evangeli, sinó tot el contrari. No es tracta de multiplicar
sinó de compartir. No és una qüestió de miracles sinó d’amor.
Jesús provoca que els seus deixebles comparteixin allò que tenen, i facin
l’experiència de que, compartint, n’hi per a tots i de sobres.
Compartir, i
comprovar l’eficàcia de fer-ho, és el primer signe de que “el Regne de Déu està enmig vostre”.
7. Es tracta
d’un relat molt elaborat, amb una gran quantitat de detalls plens de
simbolisme. Ara, aquí, no ens hi podem aturar. Només n’enumeraré alguns perquè cadascú
hi pensi i intenti descobrir-ne el significat. Com diu el títol d’un llibre
conegut, “Atreveix-te a pensar”, ara
diria: Atrevim-nos a interpretar també pel nostre compte.
- Els gestos i les paraules de Jesús:
fan pensar
directament en l’acció central de la missa: “prengué els pans..., alçà els ulls al cel, digué la benedicció, els
partí i donava...a la gent”. El relat és una escenificació de la realitat profunda de l’eucaristia de cada
diumenge.
- Els números (que quasi sempre tenen
caràcter simbòlic):
>El 5
(penseu en Pentecosta = 50; 5000).
>5 pans i
2 peixos = 7, número que indica una certa totalitat.
>el 12,
la xifra del Poble Elegit...
- “Homes” = barons adults =
caps de família.
Per què no s’hi compten “les dones i la mainada”? Què se’ns vol dir amb aquest “detall”? ¿Ho considereu l’expressió inoportuna d’un masclisme subjacent?
Per què no s’hi compten “les dones i la mainada”? Què se’ns vol dir amb aquest “detall”? ¿Ho considereu l’expressió inoportuna d’un masclisme subjacent?
- En barca i a peu...
Per què la
gent “segueix a peu” per arribar allà on Jesús hi va “en barca”?
- Per què
Jesús se’n va a un “lloc despoblat”?
- Mengen asseguts (com els
“senyors”)
Per què
Jesús “ordena que la gent s’assegui per menjar”?
MISSATGE.
8. La compassió de Jesús quan es troba amb la
multitud no el porta a “fer de Déu”, sinó
a ser company. No el porta a
solucionar els seus problemes fent
miracles sinó invitant-los a compartir.
Noteu que
aquesta és precisament la 1ª temptació que el mateix Jesús va haver de
superar allà al desert. Tenia gana, i
el temptador li diu: “si ets Fill de
Déu” (fes un miracle:), converteix
aquestes pedres en pans (Mateu 4,3).
RESPOSTA.
9. En
aquesta ocasió proposo dos àmbits per a la resposta.
A. També
avui, com sempre, al nostre món hi ha persones que només són “multituds”.
Si nosaltres
no estem en aquestes “multituds!”, ens cal desembarcar
per trobar-nos amb elles, compadir-nos-en i curar el seus malalts.
Com? Cadascú
veurà i decidirà com, però fer-ho és una conseqüència directa de considerar-nos
deixebles de Jesús. Les “multituds”
que pateixen fam no han de quedar en un “món apart del nostre”.
B. En un
altre sentit també cal adonar-nos que la nostra església actual està més “dissenyada”
per a convocar multituds que per
generar comunitats. Fins quan durarà
això que contradiu directament l’acció de Jesús?!
10. La crisi
de l’Església Occidental no consisteix en que ha disminuït la pràctica de la
religió sinó en que les nostres misses (que són “el cimal i la font de la vida cristiana”, segons el Concili Vaticà
II) tenen més clima de multitud
despersonalitzada (encara que hi hagi poca gent) que de comunitat de
persones adultes, actives, amb veu i vot, amb capacitat de resposta.
Quan
tardarem a aprofitar la providencial “manca de vocacions sacerdotals” per
adonar-nos que els “cinc pans i dos
peixos” de moltes de les nostres comunitats són suficients per fer camí, si
els compartim?
PREGUNTES per al diàleg.
1.
L’evangeli d’avui és una escenificació de l’eucaristia dels diumenges.
Comparant les vostres trobades amb el relat evangèlic, què hi descobriu que us
pugui ajudar a millorar-les?
2. Els
evangelis insisteixen en una actitud de Jesús: la compassió (envers les multituds o les persones concretes). Però, ser compadit pot resultar humiliant. Com ha de ser la compassió
perquè no sigui humiliant sinó alliberadora?
3.
L’evangeli parla de 5000 homes sense comptar les dones i la
mainada. Amb aquesta expressió segurament es vol ressaltar la (nova) condició
de persones adultes i lliures dels “5000”. Per això es diu que “mengen asseguts”.
Avui parlaríem de “caps de família”, que sempre eren homes adults. Però
això, sortosament, avui ha canviat. ¿Com es viu en la vostra parròquia o
comunitat la igualtat entre dona i home?