2on. Diumenge d'Advent. A.

1ª LECTURA.  (Isaïes 11,1-10).

Aquell dia, la soca de Jesè tallada traurà un rebrot,

naixerà un plançó de les seves arrels.

L’Esperit del Senyor hi reposarà:

esperit de saviesa i d’enteniment,

esperit de consell i de valentia,

esperit de coneixement i de reverència del Senyor,

i tindrà les delícies a reverenciar el Senyor.

No judicarà per les aparences

ni decidirà pel que senti dir;

farà justícia als desvalguts,

sentenciarà amb raó a favor dels pobres del país.

Un reny de la seva boca abatrà el violent,

una alenada dels seus llavis matarà l’injust.

S’armarà de justícia la cintura,

se cenyirà de lleialtat.

El llop conviurà amb l’anyell,

la pantera jaurà amb el cabrit,

pasturaran junts el vedell i el lleó,

i un nen petit els guiarà;

es faran amigues l’óssa i la vaca,

les seves cries jauran plegades

i el lleó menjarà farratge com els bous;

les criatures jugaran sobre el cau de l’escurçó,

els nens ficaran la mà dins l’amagatall de la serp.

Ningú no serà dolent

ni farà mal en tota la meva muntanya sagrada,

perquè el coneixement del Senyor haurà omplert el país

com l’aigua que cobreix la conca del mar.

Aquell dia,

els estrangers vindran a consultar el rebrot de Jesè

que s’alçarà dret com a bandera dels pobles,

i el lloc on residirà serà ple de glòria

2ª LECTURA (Romans 15,4-9).

Germans,

tot el que diuen les Escriptures

és per instruir-nos a nosaltres,

perquè la força i el consol que elles ens donen

ens ajudin a mantenir la nostra esperança.

Que Déu, que us encoratja i us conforta,

us concedeixi també d’estar d’acord en Jesucrist,

perquè, ben avinguts de cor i de llavis,

glorifiqueu Déu,

el Pare de Jesucrist, el nostre Senyor.

Per això accepteu-vos els uns als altres

com el Crist us ha acceptat, donant així glòria a Déu.

Vull dir que Crist es posà al servei del poble jueu

per mantenir la veracitat de Déu,

ja que calia complir les promeses fetes als patriarques,

però si els altres pobles glorifiquen Déu,

és per pura bondat.

Ho diu l’Escriptura:

«Us lloaré entre les nacions, cantaré al vostre nom.»

EVANGELI. (Mateu 3,1-12).

Per aquells dies vingué Joan Baptista,

que predicava així al desert de Judea:

«Convertiu-vos,

que el Regne del cel és a prop.»

És d’ell que deia el profeta Isaïes:

«Una veu crida en el desert:

“Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí”.»

Joan duia una capa de pèl de camell,

es cobria amb una pell la cintura

i el seu aliment eren llagostes i mel boscana.

Anaven a trobar-lo de Jerusalem,

de tot arreu de la Judea

i de tota la regió del Jordà,

confessaven els seus pecats

i es feien batejar per ell al riu Jordà.

Però quan veié que molts dels fariseus i dels saduceus

venien a fer-se batejar, els va dir:

«Cria d’escurçons,

qui us ha ensenyat mai com podreu fugir

de la justícia que s’acosta?

Demostreu amb fets que us voleu convertir.

No visqueu refiats pensant que sou fills d’Abraham,

que Déu pot donar fills a Abraham

fins i tot d’aquestes pedres.

Ara la destral ja està clavada a l’arrel dels arbres,

i ja sabeu que l’arbre que no dóna bons fruits

és tallat i llençat al foc.

Jo us batejo només amb aigua perquè us convertiu,

però el qui ve després de mi és més poderós que jo,

tan poderós que no sóc digne ni d’aguantar-li el calçat.

Ell us batejarà amb l’Esperit Sant i amb foc.

Ja té la pala a les mans per ventar la seva era;

el seu blat, l’entrarà al graner,

però la palla, la cremarà en el foc que no s’apaga.»

LLENGUATGE.

1. Els Evangelis ens presenten la vida de Jesús a partir de la figura de Joan Baptista. Mateu ens diu, fins i tot, com vestia i què menjava. Més endavant, quan Jesús parlarà de Joan, també indirectament es referirà a la seva manera de vestir (Ho llegirem diumenge que ve). A través d’aquests detalls es vol indicar la seva condició de profeta, personalització i síntesi de tots els profetes anteriors. Les seves paraules són clarament un anunci del Messies, i se’ns indica que així cal interpretar també les paraules dels altres profetes.

També es fa notar explícitament que predica en el desert. Profeta i desert ens evoquen l’experiència central de la vida del poble d’Israel, paràbola de la Humanitat. La vida humana és semblant a un camí que va des d’una situació inicial d’esclavitud cap un horitzó de llibertat i de plenitud passant pel desert. El desert significa l’esforç i la il·lusió de cada dia per arribar a la “Terra Promesa”. La temptació que cal evitar és instal·lar-s’hi per comoditat o per falta d’esperança. D’aquí el crit constant dels profetes: “Convertiu-vos, que el Regne de Déu (Terra Promesa) és a prop”.

2. El Regne del Cel.

Marc i Lluc fan servir l’expressió “Regne de Déu”. En canvi Mateu normalment usa l’expressió “Regne de Cel”, segurament perquè escriu pensant sobretot en les comunitats jueves les quals, per respecte, evitaven de pronunciar la paraula “Déu”.

La referència a la proximitat del Regne del Cel pressuposa que la situació actual encara no constitueix el Regne. És cert que, en la interpretació profètica, el poble d’Israel, després de quanta anys de desert, ja havia arribat i entrat a la Terra Promesa. Però de fet, després d’instal·lar-s’hi, Israel va convertir la que havia de ser Terra de Llibertat en una nova Terra d’Esclavitud. Per això cal retornar al desert i convertir-se de debò per anar a una nova Terra Promesa o Regne del Cel, que ja no tindrà un significat geogràfic sinó personal.

3. El profeta Joan Baptista fa referència a aquest intent frustrat denunciant directament i amb força els principals culpables d’aquest fracàs. “Cria d’escurçons, qui us ha ensenyat mai com podreu fugir de la justícia que s’acosta?”. Explica clarament que el seu baptisme no serveix de res si no va acompanyat d’un comportament just. I les seves paraules es tornen amenaçadores, com si digués: Si no us convertiu per les bones ja hi ha qui us “convertirà” per força. “Ara la destral ja està clavada a l’arrel dels arbres, i ja sabeu que l’arbre que no dóna bons fruits és tallat i llençat al foc”.

Sorprèn la duresa de les paraules que Mateu posa en boca de Joan, sobretot si tenim en compte que fan referència a Jesús. La “destral” de Jesús, si a algú va “tallar”, va ser a si mateix. ¿Com és que Mateu fa dir al Precursor unes paraules sobre Jesús que seran tan clarament desmentides?

4. És possible que Mateu vulgui posar en evidència no solament la continuïtat de Jesús en relació a Joan (i a tots els profetes), sinó també i sobretot el contrast amb ells. A través d’aquest contrast vol deixar clara l’absoluta novetat del missatge de Jesús. Joan enuncia un Messies que batejarà amb Esperit Sant i amb foc; però el “foc” no apareix per res en l’acció de Jesús, i “l’Esperit Sant” no serà en la línia violenta d’alguns profetes (sobretot Elies) sinó en la línia de l’acció creadora del Déu Amor.

MISSATGE.

5. Entenent el Nadal com una (primera) vinguda de Jesús que fa present i visible el Regne del Cel, la litúrgia ens proposa la figura del Precursor. Amb tot, les paraules de l’evangeli d’avui encara no ens fan intuir l’amor de Déu, que vol salvar tots els homes, com llegirem a la 2ª Lectura de la missa de la Nit de Nadal (Titus 2, 11). Diumenge que ve, Jesús mateix “corregirà”, completant-la, aquesta visió dels profetes.

RESPOSTA.

6. El contrast entre Joan i Jesús no pertany només a aquell temps, sinó que està encastat en la història de cada ésser humà, i és de tots els temps. També avui, davant les calamitats i les injustícies de la nostra societat, pot despertar-se en nosaltres un profetisme exigent i restaurador. Un profetisme segurament legítim, però en contrast amb la novetat del missatge de Jesús. Cal creure en el Regne del Cel; però també cal convertir-se, perquè molt possiblement el “Regne del Cel” no sigui exactament com nosaltres l’imaginem. (La litúrgia de diumenge que ve tornarà sobre aquest punt).

PREGUNTES per al diàleg.

1. En la vostra opinió, per què Joan Baptista és tan dur amb els Fariseus i Saduceus? Aquests, tenen continuadors entre nosaltres?

2. Quin significat doneu a les paraules “Obriu una ruta al Senyor”, aplicant-les a la vostra comunitat i al nostre temps?

Advent 1. Any A.

Advent 1.Any A.

1ª LECTURA.  (Isaïes 2,1-5).

Paraules revelades a Isaïes, fill d’Amós,

sobre Judà i Jerusalem.
Als darrers temps s’alçarà ferma

la muntanya del temple del Senyor

al cim de les muntanyes i per damunt dels turons.

Totes les nacions hi afluiran,

hi aniran tots els pobles dient:

«Veniu, pugem a la muntanya del Senyor,

al temple del Déu de Jacob,

que ens ensenyi els seus camins

i seguim les seves rutes;

perquè de Sió en surt l’ensenyament,

de Jerusalem, l’oracle del Senyor.»
Ell posarà pau entre les nacions

i apaivagarà tots els pobles,

forjaran relles de les seves espases

i falçs de les seves llances.

Cap nació no empunyarà l’espasa contra una altra,

ni s’entrenaran mai més a fer la guerra.
Casa de Jacob,

veniu, caminem a la llum del Senyor.

2ª LECTURA (Romans 13,11-14a).

Germans,

siguem conscients dels moments que vivim.

Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos.

Avui tenim la salvació més a prop nostre

que quan vam abraçar la fe.

S’acaba la nit i el dia s’acosta.

Despullem-nos de les obres pròpies de la fosca,

revestim-nos l’armadura del combat a plena llum.

Comportem-nos dignament com a ple dia.

Fora l’abús de menjar i beure,

fora els plaers i les impureses,

fora les renyines i les enveges.

Que el vostre vestit sigui Jesucrist, el Senyor.

EVANGELI. (Mateu 24,37-44).

En aquell temps, deia Jesús als seus deixebles:

«Quan vindrà el Fill de l’home

passarà com en temps de Noè.

Els dies abans del diluvi

tothom continuava menjant i bevent i casant-se,

fins que Noè hagué entrat a l’arca.

No s’havien adonat de res

quan els sorprengué el diluvi i se’ls endugué tots.

Igual passarà en l’adveniment del Fill de l’home.

Si hi hagués llavors dos homes plegats al camp,

potser l’un fóra pres i l’altre deixat;

si hi hagués dues dones molent plegades,

potser l’una fóra presa i l’altra deixada.

Vetlleu, doncs, perquè no sabeu

quin dia vindrà el vostre Senyor.

Estigueu-ne segurs:

si el cap de casa hagués previst

l’hora de la nit que el lladre vindria,

no s’hauria adormit

ni hauria permès que li entressin a casa.

Estigueu a punt també vosaltres,

que el Fill de l’home vindrà a l’hora menys pensada.»

LLENGUATGE.

1. Comencem un nou Any Litúrgic. Novament l’Any A, amb l’evangeli de Mateu com a font principal dels fragments evangèlics que s’hi llegiran.

Encara que l’any litúrgic comença amb els quatre diumenges que ens preparen per al Nadal, aquest primer diumenge d’Advent és també el primer diumenge de l’Any, i el Missal ens fa llegir un fragment del final de l’Evangeli. Sembla una bona pedagogia que, ja des del primer moment, se’ns presenti l’horitzó final vers el qual avancem. Tot l’any litúrgic, amb les seves festes i celebracions (Nadal i Pasqua), mira cap al seu terme: l’adveniment del fill de l’home (l'Home).

2. El relat que hem llegit és realment sorprenent: l’esdeveniment més important i esperat de la Història de la Humanitat, la vinguda del fill de l’Home, ens pot passar desapercebut si no hi estem molt atents! Com és possible, això?

És perquè és un esdeveniment que no s’imposa sinó que només s’exposa com una oferta. No podem esdevenir imatge de Déu per força. És una oferta que se’ns fa, la bellesa i la bondat de la qual només podem “veure-les” si hem fet l’opció per a la bondat. Només un home que hagi decidit ser bo quedarà admirat per la bellesa de la bondat. Només un home semblant a Déu veu la bellesa de la vida de Déu.

3. Els Evangelis són, en certa manera, una correcció-ampliació d’allò que diu el Gènesi, primer llibre de la Bíblia. El Gènesi ens parla de l’Home (home i dona) com a l’únic ésser creat a “imatge de Déu”. Això és afirmat amb solemnitat per deixar ben clar que res de tot allò que hi ha al Cel o a la Terra no és déu ni imatge de Déu, ni ha de ser adorat o venerat.  A Déu no l’ha vist mai ningú, i tenim d’Ell una única imatge que Ell mateix ens ha donat: l’ésser humà.

4. Però l’ésser humà està molt lluny de ser ja imatge de Déu. Déu és lliure i creador, i l’Home no pot ser imatge seva si no es fa lliure i creador. Així, des del punt de vista dels Evangelis, en el Gènesi l’Home no és totalment creat sinó que només “comença” la seva Història; una Història que va caminant fins que els Humans, desenvolupant el do rebut (llibertat i creativitat), esdevinguem realment semblants a Déu o imatge de Déu. Aleshores veurem “aparèixer” el fill de l’Home, l’Home perfecte.

I aquí està la qüestió: només podem “veure” l’home imatge de Déu si ja som suficientment humans. Dit d’una altra manera: només podem veure l’arribada de l’Home perfecte si vivim de cara als homes. Si hi vivim d’esquenes (menyspreant, utilitzant, dominant... els altres), no veurem res de res. Seríem com cecs. Veure o no veure l’Home; ser “pres” per la Humanitat o ser “deixat”, és una qüestió personal de cadascú. El comportament exterior és ambivalent. És en el més profund de si mateix que cadascú decideix si viu de cara els altres o si hi viu d’esquenes. “Si hi hagués dos homes plegats al camp, potser l’un fóra pres i l’altre deixat; si hi hagués dues dones molent plegades, potser l’una fóra presa i l’altra deixada”. 

5. Els evangelis ens presenten la figura de Jesús com una “paràbola viva” d’aquest procés d’humanització. En ell se’ns fa visible anticipadament el terme de la Història humana. La mort-resurrecciosa de Jesús (vida que es dóna) és la imatge perfecta que ens permet veure ja el projecte de Déu plenament realitzat.

6. L’Home és creatura de Déu, però no és un simple producte. Déu ens ha creat “creadors”. Som invitats a crear-nos mútuament establint entre nosaltres relacions d’amor. Ens fem humans creant Humanitat. Així el do rebut esdevé també obra i mèrit nostre. Sense deixar de ser creatures esdevenim també fills perquè participem de la Vida mateixa de Deu. Fills en el Fill.

7. Hem estat dotats de llibertat. Però la llibertat és un repte: és per a crear humanitat, però també podem abusar-ne per deshumanitzar. La llibertat fa possibles l’amor i la creativitat, però també la seva inhibició, la qual es manifesta en forma de peresa, orgull, covardia, odi... tan presents en el nostre món.

MISSATGE.

8. Al començament d’un nou Any Litúrgic, les Lectures que hem fet ens presenten l’horitzó a què estem cridats, i la necessitat d’estar atents per no errar el camí. Estar atents a cada ocasió que se’ns presenti de fer humanitat, perquè no sabem si tornarà a presentar-se. No aprofitar cada ocasió podria tenir com a resultat noves víctimes del mal i de la injustícia. “Un somriure oportú pot salvar una vida”.

RESPOSTA.

9. La llarga Història de la Humanitat està formada per hores i minuts. Cada moment ofereix la seva invitació a fer humanitat. “Siguem conscients del moment que vivim”, ens diu St. Pau en la segona Lectura. 

PREGUNTES per al diàleg.

1. Cada any recomença l’any litúrgic, però cada any el vivim diferentment als anteriors. Noteu com canvieu d’un any per l’altre? Com descriuríeu aquest canvi?

2. A les Lectures se’ns invita a estar atents a la vinguda del fill de l’Home. Què pot significar, això, avui i aquí?

3. En Ciència, “Història” significa la narració ordenada de fets passats documentats. Però en la Bíblia, “Història” té un sentit molt més profund. Quin?

Crist Rei. Últim diumenge de l’Any C.

 A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (2 llibre de Samuel 5,1-3).

En aquells dies,

les tribus d’Israel anaren a trobar David a Hebron

i li digueren:

«Som família teva, som os del teu os i carn de la teva carn.

Ja abans, mentre Saül era el nostre rei,

tu conduïes les tropes d’Israel

quan anaven a la guerra i quan en tornaven,

i el Senyor et digué:

«Tu pasturaràs Israel, el meu poble, seràs el seu sobirà.»

Així, quan els ancians d’Israel anaren a trobar el rei a Hebron,

el rei David va fer amb ells un pacte davant el Senyor

i l’ungiren rei d’Israel.

2ª LECTURA (Colossencs 1,12-20).

Germans,

doneu gràcies al Pare,

que us ha fet dignes de tenir part en l’heretat del poble sant,

en el regne de la llum.

Ell ens alliberà del poder de les tenebres

i ens traspassà al regne del seu Fill estimat,

en qui tenim el nostre rescat,

el perdó dels nostres pecats.

Ell és imatge del Déu invisible,

engendrat abans de tota la creació,

ja que Déu ha creat totes les coses per ell,

tant les del cel com les de la terra,

tant les visibles com les invisibles,

trons, sobirans, governs i potestats.

Déu ha creat tot l’univers per ell i l’ha destinat a ell.

Ell existeix abans que tot,

i tot es manté unit gràcies a ell.

Ell és també el cap del cos, que és l’Església.

Ell n’és l’origen,

és la primícia dels qui retornen d’entre els morts,

perquè ell ha de ser en tot el primer.

Déu volgué que residís en ell

la plenitud de tot el que existeix;

per ell Déu volgué reconciliar-se tot l’univers,

posant la pau en tot el que hi ha

tant a la terra com al cel,

per la sang de la creu de Jesucrist.

EVANGELI. (Lluc 23,35-43).

En aquell temps,

les autoritats es reien de Jesús clavat en creu i deien:

«Ell, que en salvava d’altres, que se salvi ell mateix,

si és el Messies de Déu, l’Elegit.»

Els soldats també se’n burlaven:

tot oferint-li vinagre, li deien:

«Si ets el rei dels jueus, salva’t tu mateix.»

Sobre d’ell hi havia un rètol que deia:

«El rei dels jueus.»

Un dels criminals penjats a la creu

també li deia insultant-lo:

«No ets el Messies?

Salva’t a tu mateix i a nosaltres.»

Però l’altre, renyant-lo, li respongué:

«Tu, que estàs sofrint la mateixa pena,

tampoc no tens temor de Déu?

I nosaltres ens ho mereixíem,

perquè estem sofrint el càstig

que ens correspon pel que hem fet,

però aquest no ha fet res de mal.»

I deia: «Jesús, recordeu-vos de mi,

quan arribeu al vostre Regne.»

Jesús li respongué:

«T’ho dic amb tota veritat:

Avui seràs amb mi al paradís.»

B. LLENGUATGE.

Sobre aquesta festa en si mateixa també podeu veure els apunts corresponents a l’Any A i Any B.

1. Hem arribat al final de l’any litúrgic. Després de força setmanes llegint els relats del camí de Jesús, hem arribat al terme. Els pelegrins que anaven a Jerusalem acabaven el seu camí al Temple, on oferien a Déu les seves ofrenes. El camí de Jesús també l’ha portat al Temple que, com ja havia dit als seus pares, era la casa del meu Pare (Lluc 2,49). Però els qui s’havien apoderat del Temple convertint-lo en una cova de lladres, ara s’han apoderat també de Jesús, i ells mateixos l’han portat al Calvari. Allà, fora del Temple, Jesús ha estat proclamat “rei”.

2. Lluc descriu l’escena del Calvari com un gran espectacle. Allà hi és tothom, “mirant-s’ho”. Ho presideix tot un cartell posat al punt més alt: “Aquest és el rei dels jueus”.

El significat superficial de tota l’escena és “la mort del rei”. Assassinat el rei, desapareix el regne.

Però el significat profund de l’escena vol fer-nos descobrir la instauració d’un nou Temple i d’un nou Regne; i el nou Rei d’aquest Regne ja no ho serà com a “fill de David” sinó com a “fill de l’Home”. Jesús és l’Home; i des d’ara l’Home serà el nou i únic Temple, i el nou i únic Rei. El Calvari ens mostra com és realment l’Home: aquell qui dóna la vida pels altres.

3. La Creu és la recuperació del mític arbre de la vida del Paradís, que els humans “perdem” sempre que “mengem” de l’arbre del bé i del mal. Menjar de l’arbre del bé i del mal significa apropiar-se la facultat de jutjar i condemnar els altres (Gènesi 2,17). Al Calvari tot està al voltant del Nou Arbre de la Vida enlairant precisament els condemnats. Enlloc no es diu que hi hagi tres creus. En el seu significat superficial, això es podria suposar; però, d’acord amb el seu significat profund, es parla només d’una Creu on, juntament amb Jesús, hi ha els altres condemnats. Aquesta Creu és presentada com el triomf de l’arbre de la Vida sobre l’arbre del Bé i del Mal, generador de “sentències de mort”. Déu mateix corregeix aquestes sentències renovant la vida dels condemnats a mort.

4. A partir d’ara, el nostre camí ja no porta al Temple sinó al Calvari. El culte ja no consisteix en fer ofrenes en el Temple sinó en donar-se un mateix com ofrena als altres. Ells són el Temple on Déu vol ser venerat.

Però Lluc ens adverteix d’una cosa important: no és suficient “morir a la Creu” per tenir part en el nou Regne. Només a un dels altres dos crucificats Jesús li diu: “Avui seràs amb mi al paradís”. L’altre crucificat refusa “donar la vida”. Es dirigeix a Jesús com a Messies amb poder, i l’increpa perquè usi aquest poder contra qui els han condemnat. No ha entès ni accepta que el verdader camí vers l’Home passa per l’Amor i no pel Poder.

C. MISSATGE.

 5. Tenint en compte com ha estat la Història de l’Església, i donada la situació actual, possiblement la paraula “rei” no sigui la més adequada per expressar la realitat de Jesús. Sembla una paraula inadequada fins i tot de portes endintre.

Segons el sentit profund dels textos evangèlics, el missatge de la festa d’avui s’expressa visualment amb aquesta sorprenent escena del Calvari, que ens ofereixen els quatre Evangelis: Jesús, identificat amb tots els condemnats, víctimes de les mil formes de Poder que ens hem inventat els humans.

El Calvari és la radiografia de la Humanitat: de la Mort que genera, i de la Vida que pot acollir. Davant aquest espectacle cadascú ha de decidir en quin lloc es situa.

D: RESPOSTA.

El mateix relat que hem llegit ens suggereix la resposta: “Jesús, recordeu-vos de mi, quan arribeu al vostre Regne”. O la resposta del Centurió (que trobem també en els altres Evangelis Sinòptics): “Realment aquest home era innocent”. Marc serà encara més explícit: “Realment aquest home era fill de Déu” (Marc 15,39)

Tot l’any litúrgic, seguint el relat dels Evangelis Sinòptics, és com un gran holograma del procés d’humanització seguint el camí de Jesús. Jesús és “l’home mostra”, l’home “imatge de Déu”. D’acord amb el projecte de Déu, esdevenim humans en la mesura que reproduïm en nosaltres els mateixos sentiments que tingué Jesús (Filipencs 2,5).

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Us sembla adequat el nom de la Festa d’avui? Quin nom li posaríeu tenint en compte el seu significat i el món en què vivim?

2. Amb el nom que sigui, com “regeix” la vostra vida la visió dels crucificats?

3. Us sembla adequada l’estructura actual de l’Any Litúrgic? Us sembla coherent amb el ritme de la societat en què vivim? Seria convenient una major diversitat per acomodar-se millor a les diferents societats i comunitats?

Final de l’Any Litúrgic C.

Diumenge 33 de durant l’any C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Malaquies 3,19-20a).

Vindrà aquell dia abrusador com una fornal.

Tots els orgullosos i els injustos seran igual que rostoll,

i aquell dia, quan arribi, els incendiarà,

no en deixarà ni l’arrel ni la tija,

diu el Senyor de l’univers.

Però per a vosaltres, que venereu el meu nom,

sortirà el sol de la felicitat,

i els seus raigs seran saludables.

2ª LECTURA (2ª als Tessalonicencs 3,7-12).

Germans,

ja sabeu què heu de fer si voleu imitar-nos.

Entre vosaltres no vivíem mai desvagats,

i a ningú no demanàvem de franc el pa que menjàvem,

sinó que ens escarrassàvem treballant nit i dia

per no afeixugar ningú dels vostres.

No és que no tinguem dret a la nostra manutenció,

però volíem donar-vos un exemple amb la nostra vida,

perquè vosaltres l’imitéssiu.

Recordeu que quan érem entre vosaltres

us repetíem aquesta regla:

«Qui no vulgui treballar, que no mengi.»

Us escrivim això perquè sentim dir

que alguns de vosaltres viuen desvagats

i, a més de no treballar, es posen on no els demanen.

A tots aquests, els ordenem i els recomanem

en nom de Jesucrist, el Senyor,

que treballin en pau per guanyar-se el pa que mengen.

EVANGELI. (Lluc 21,5-19).

En aquell temps, alguns parlaven del temple,

fent notar les seves pedres magnífiques

i les ofrenes que el decoraven.

Jesús digué:

«Això que veieu, vindran dies que tot serà destruït:

no quedarà pedra sobre pedra.»

Llavors li preguntaren:

«Mestre, quan serà tot això

i quin senyal anunciarà que està a punt de succeir?»

Jesús respongué:

«Estigueu alerta, no us deixeu enganyar,

perquè vindran molts que s’apropiaran el meu nom.

Diran: «Sóc jo»,

i també: «Ja arriba el moment.»

Deixeu-los estar; no hi aneu, amb ells.

I quan sentireu parlar de guerres i de revoltes,

no us alarmeu.

Això ha de succeir primer, però la fi no vindrà de seguida.»

Després els deia:

«Una nació prendrà les armes contra una altra,

i un regne contra un altre regne.

Hi haurà grans terratrèmols,

fams i pestes pertot arreu,

passaran fets espantosos

i apareixeran al cel grans senyals d’amenaça.

Però abans de tot això se us enduran detinguts,

us perseguiran,

us conduiran a les sinagogues o a les presons,

us presentaran als tribunals dels reis o als governadors,

acusats de portar el meu nom.

Serà una ocasió de donar testimoni.

Feu el propòsit des d’ara de no preparar-vos la defensa:

jo mateix us donaré una eloqüència i una saviesa,

i cap dels vostres acusadors

no serà capaç de resistir-la o de contradir-la.

Sereu traïts fins i tot pels pares,

pels germans, parents i amics,

en mataran alguns de vosaltres,

i sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom.

Però no es perdrà ni un dels vostres cabells.

Sofrint amb constància

us guanyareu per sempre la vostra vida.»

B. LLENGUATGE.

1. Quan serà això?...

Tant de bo que els antics Romans no haguessin dominat mai Palestina i els altres pobles! Tant de bo que els exercits imperials no haguessin mai destruït Jerusalem i assassinat molts dels seus habitants! Tant de bo que no haguessin destruït el seu magnífic Temple!

Però, donat que dissortadament van passar tots aquests fets, Lluc els fa servir com a llenguatge profètic, i posa en boca de Jesús unes paraules que tenen un significat molt més profund: la proclamació de l’Home com a únic “lloc” (“temple”) on trobar Déu i venerar-lo. Així, en el missatge de Jesús, el Temple de pedres de Jerusalem ha de ser substituït per l’únic i autèntic temple on Déu “resideix”: l’ésser humà.

Però els oients entenen aquestes “profecies” com el senyal per a la universalització del regne d’Israel. Molts pensaven que l’obra del Messies havia de ser precisament aquesta: inaugurar el regne universal d’Israel. Això podia comportar la destrucció del temple actual, però per substituir-lo amb un altre de més grandiós i solemne, digne d’un Imperi teocràtic que donaria a Déu un culte vertader. Entenen la substitució de temples com una substitució d’imperis.

2. La reacció de Jesús davant aquesta interpretació és clara: “Estigueu alerta, no us deixeu enganyar”.

L’engany pot venir de tots aquells que, aprofitant les desgràcies i calamitats que dissortadament acompanyen la vida humana, es presenten com a enviats de Déu dient: Sóc jo qui us porta la salvació. (Cal fixar-se en el joc de paraules.“Jo sóc” és el nom de Déu, “Jahvé” en arameu).

Les desgràcies i calamitats no són pas el senyal de l’arribada del canvi, sinó que manifesten que encara estem en un món on la voluntat d’imposar-se als altres en nom de Déu genera guerres i violències que fan patir molts, i sobretot aquells que s’hi oposin. I en especial patiran aquells que busquin la realització de l’Home com a ésser lliure i madur. Aquests seran directament perseguits i detinguts, acusats de portar el meu nom (de ser “humanitzadors”).

3. Però no es perdrà ni un cabell...

Les paraules de Jesús van dirigides als seus deixebles, sentint-t’ho tot el poble (Lluc 20,45). Jesús posa de manifest sense reserves el “preu” que hauran de pagar els constructors d’Humanitat, i afegeix: “però no es perdrà ni un dels vostres cabells”. Semblen unes paraules contradictòries amb les anteriors: “En mataran alguns de vosaltres, i sereu odiats de tothom pel fet de portar el meu nom”. ¿Com pot ser que algú sigui perseguit, odiat i mort, i a la vegada que no es perdi ni un dels seus cabells?!

4. Lluc pensa en les primeres comunitats cristianes perseguides, i posa en boca de Jesús unes paraules que pressuposen la fe en la dimensió resurrecciosa de la mort. Aquestes paraules serien certament contradictòries si no anessin precedides de la mort de Jesús juntament amb l’experiència de que aquesta “mort” conté una nova forma de vida: una vida guanyada per sempre (Vida eterna). 

C. MISSATGE.

 5. El Temple de pedres té una funció pedagògica que ens ha de portar a superar-lo, com un mestre busca de fer-se innecessari al seu alumne. Les “lliçons” dels temples han de portar a entendre que l’únic veritable temple on Déu vol ser venerat és l’Home en cada ésser humà concret.

Estem al final de l’any litúrgic; queda només la festa de fi de curs que celebrarem diumenge que ve amb la Solemnitat de Crist Rei; o millor: la Solemnitat de l’Home-Rei o de la Humanitat plenament realitzada. Tot el camí de jesús ens porta a entendre la pròpia vida com una invitació a participar en l’empresa de Déu: el sorgiment d’una humanitat, construïda per vincles d’Amor. Si acceptem la invitació, esdevenim co-empresaris amb Déu i els primers beneficiats d’aquesta Empresa.

D: RESPOSTA.

6. Cap obrer no participa en una Empresa per dedicar-se als seus propis projectes sinó per fer una feina, potser molt personal i especialitzada, dins l’objectiu comú de l’Empresa. Com en una Cooperativa. I qui no ajuda, fa nosa.

Convé anar fent-nos conscients dels objectius de la nostra Empresa. Fer servir la intel·ligència i la generositat perquè la nostra aportació no sigui com donar cops de puny a l’aire. Això comporta no renunciar a la nostra responsabilitat amb l’excusa de suposades obediències a suposats salvadors. La col·laboració activa no s’identifica amb l’obediència cega. La nostra Empresa tira endavant no pas amb líders religiosos sinó amb comunitats vives i adultes. Cada comunitat és com un assaig de la Comunitat Universal, objectiu final de l’Empresa. I és sobretot en aquestes comunitats-assaig, petites i concretes, on podem anar descobrint i perfilant aquest objectiu final, pregustar la seva bondat i corregir-ne els errors, amb la col·laboració de les altres comunitats i dels companys escollits per confirmar els seus germans (Lluc 22,32).

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. En el Cristianisme, els llocs de trobada han esdevingut temples; les taules per a l’àpat de germanor han esdevingut altars; alguns servidors de la comunitat han esdevingut sacerdots; el missatge de Jesús ha esdevingut religió;... ¿Quin podria ser, en la vostra comunitat, el primer pas per retornar a l’Evangeli?

2. Enteneu la vostra parròquia o comunitat com l’empresa del mossèn de torn, del qual els altres serien simples col·laboradors?

3. Encara que no aparegui habitualment a les notícies, l’Església porta a terme la seva missió essencial de fer humanitat. Com es fa aquesta tasca en la vostra comunitat? Com s’acomoda als canvis socials? Com hi participeu?