Diumenge 5e. de Quaresma. Any C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Isaïes 43, 16-21).

El Senyor,

el qui obrí enmig del mar un camí,

una ruta enmig de l’aigua impetuosa,

el qui féu sortir per a la batalla carros i cavalls,

guerrers valents i fornits

i tots caigueren, no s’aixecaren mai més,

s’apagaren com un ble consumit,

ara diu això:

«No recordeu més els temps passats,

no penseu més en les coses antigues;

estic a punt de fer una cosa nova que ja comença a néixer,

no us n’adoneu?

Pel desert faré que hi passi un camí,

que corrin rius per la solitud,

els animals feréstecs, xacals i estruços em glorificaran

en veure que poso aigua en el desert,

que abunden els rius en la solitud

perquè begui el meu poble, que jo m’he escollit.

Aquest poble que m’he configurat proclamarà la meva lloança.»

2ª LECTURA (Filipencs 3,8-14).

Germans,

tots els avantatges que jo pogués tenir

els considero desavantatjosos

comparats amb el valor que té

poder conèixer Jesucrist, el meu Senyor.

Per ell m’he avingut a perdre tot avantatge

i a considerar-lo escòria

a canvi de guanyar Crist i veure’m incorporat a ell.

Ni tan sols sóc just gràcies a una justícia meva

guanyada perquè he observat la Llei,

sinó gràcies a aquella justícia que Déu dóna als creients.

El meu desig és conèixer Crist

i experimentar el poder de la seva resurrecció,

compartir la seva passió i configurar-me a la seva mort,

per poder arribar finalment a ressuscitar d’entre els morts.

No vull pas dir amb això

que ja he obtingut aquella plenitud que busco;

corro amb l’esperança d’apoderar-me’n;

puc fer-ho, ja que Jesucrist s’apoderà de mi.

Germans, no m’imagino pas haver-me’n apoderat;

el que faig és oblidar-me dels avantatges que he deixat enrere

i llançar-me tot jo cap allò que tinc al davant;

corro cap a la meta per guanyar el premi de la cursa

que Déu ha convocat allà dalt en Jesucrist.

EVANGELI. (Joan 8,1-11).

En aquell temps,

Jesús se n’anà a la muntanya de les Oliveres

i l’endemà de bon matí es presentà de nou al temple.

Tothom acudia al seu entorn, i ell, assegut, els ensenyava.

Els mestres de la Llei i els fariseus

li portaren una dona que havia estat sorpresa cometent adulteri.

La posaren al mig i li digueren:

«Mestre, aquesta dona ha estat sorpresa

en el moment de cometre adulteri.

Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar-les, aquestes dones.

I vós, què hi dieu?»

Li feien aquesta pregunta insidiosament,

buscant un pretext per acusar-lo.

Però Jesús s’ajupí

i s’entretenia dibuixant a terra amb el dit.

Ells continuaren insistint amb la seva pregunta.

Llavors Jesús alçà el cap i els digué:

«Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat

que comenci a tirar pedres.»

Després s’ajupí i continuà dibuixant a terra.

Ells, quan van sentir això,

s’anaren retirant l’un darrere l’altre,

començant pels més vells.

Jesús es quedà sol, i la dona era allà al mig.

Jesús alçà el cap i digué a la dona:

«On són?

Ningú no t’ha condemnat?»

Ella contestà: «Ningú, Senyor.»

Jesús digué: «Tampoc jo et condemno.

Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.»

B. LLENGUATGE.

1. Segons els estudiosos, el relat que hem llegit avui, tot i estar actualment en l’Evangeli de Joan, no pertany al text original. Molts dels antics codis no el contenen, i en aquells que el contenen no està sempre al mateix lloc. Fins i tot alguna vegada està “col·locat” en l’Evangeli de Lluc.

Es tracta, doncs, d’un relat independent, molt antic, que ha acabat encastat en l’Evangeli de Joan a pesar de no usar ni el seu vocabulari ni el seu estil literari, ni adir-se gaire amb el context.

2. Però, donat que ara forma part de l’Evangeli de Joan i que la litúrgia ens el proposa per aquest diumenge, intentaré fer-hi els apunts corresponents.

Crec que d’aquest relat se’n poden fer dues interpretacions força diferents.

a). Interpretació de “sostres avall”.

3. Tractant-se d’un relat independent sense context propi, és difícil saber exactament a què respon i què ens vol dir. Per això sovint se n’ha fet una interpretació de “sostres avall”, simplement mirant el seu sentit directe. Així s’hi pot fer notar l’actitud esbiaixada dels acusadors, els quals s’interessen ben poc per la dona sorpresa en adulteri; allò que busquen és comprometre Jesús fent-li una pregunta-trampa per la qual, respongui com respongui, podrà ser acusat. En aquest sentit, la pregunta dels acusadors fa pensar en aquella altra pregunta-trampa que trobem en els Sinòptics de si és lícit o no pagar el tribut al Cèsar (Mateu 22,17). En aquest cas de l’Adúltera, si Jesús no la condemna, va contra la Llei de Moisès; i si la condemna, no és tan misericordiós com pretén demostrar, i, a més, aniria contra una limitació legal que els Romans dominadors havien imposat als Jueus.

4. La resposta de Jesús és en tres actes: primer se’n desentén del tot: es posa a jugar fent gargots a terra amb el dit. Com que insisteixen, aixeca el cap, mira els acusadors i els diu: “Aquell de vosaltres que no tingui cap pecat que comenci a tirar pedres”.

Resposta sorprenent, però no tant si tenim en compte que, en les lapidacions que ordenava la Llei de Moisès, la primera pedra l’havien de tirar els testimonis directes, els quals, així, assumien la responsabilitat legal d’aquella mort.

Per altra part, la resposta de Jesús no diu que els testimonis tirin la primera pedra sinó aquell de vosaltres que no tingui cap pecat.  Ells es coneixien massa bé com perquè algun s’atrevís a tirar la primera pedra. El qui ho intentés s’exposava a la crítica dels altres acusadors que podrien dir-li: “Vaja, precisament tu et tens per un home sense pecat!?

Per això la resposta de Jesús provoca que se’n vagin l’un darrera l’altre començant pels més vells (que eren també els més coneguts...).

5. Sorprenentment, quan Jesús s’ha quedat sol amb l’acusada, es fa el despistat i pregunta: “Ningú t’ha condemnat?”. Si els acusadors, “garants de la Llei”, no l’han condemnada, ell, que ha predicat que no és l’home per a la Llei sinó la Llei per a home (i per a la dona!), tampoc no la condemna. I acaba dient-li: “Ves-te’n i no pequis més”. Cal notar que el relat no diu que la perdoni, sinó simplement que no la condemna, donant-li un bon consell.

6. També s’hi pot destacar el diferent comportament de Jesús i dels acusadors fariseus i lletrats. Igualment s’hi podria comentar la situació injusta en què la Llei situa la dona, ja que aquí no es fa cap referència al “soci masculí” indispensable per al delicte de la dona.

b.) Interpretació de  “més volada”.

7. Però dubto molt que aquest relat independent sigui realment per expressar l’angoixa d’una dona adultera, utilitzada per comprometre Jesús, i per posar de manifest la bondat d’aquest.

Que aquest relat acabés encastat precisament en l’Evangeli de Joan, ja ens indica que ha de tenir més volada, com passa amb tots els relats propis d’aquest Evangeli. (Recordem que, en la iconografia de l’església primitiva, l’autor del Quart Evangeli està representat precisament per una àguila).

8. Segurament aquest relat independent vol respondre a una situació molt conflictiva que hi havia entre les primeres comunitats cristianes.

Hi havia comunitats formades per persones provinents del Judaisme en les quals no era necessari abandonar les pràctiques que manava la Llei de Moisès.

També hi havia força comunitats provinents del Paganisme i a les quals s’havien adherit també persones jueves que progressivament anaven abandonant les pràctiques la Llei.

Doncs, bé: sovint aquestes persones jueves de les comunitats pagano-cristianes eren acusades pels companys jueus de les altres comunitats de ser infidels a l’Aliança de Déu amb Israel.

9. Recordem que aquesta l’Aliança normalment s’expressava amb un llenguatge matrimonial. El mateix Evangeli de Joan fa començar la vida pública de Jesús amb unes noces (Les Noces de Canà de Galilea. Joan 2,1), i acaba amb la trobada de Jesús amb Maria Magdalena a l’Hort-Jardí, com a nova parella, com a nous Adam i Eva, que inicien la Nova Humanitat (Joan 20,13ss). Per això, en el llenguatge bíblic, s’anomena “adúltera” la persona o la comunitat que és infidel a l’Aliança de Déu amb Israel.

10. Vist així, cada detall d’aquest relat adquireix un significat nou. “L’adulteri” dels membres jueus de les comunitats pagano-cristianes era constatable i continuat des del punt de vista dels cristiano-jueus. “Aquesta “dona” ha estat sorpresa en el moment de cometre adulteri”. La “adúltera” representa les persones juevo-cristianes que ja no se sentien obligades per les “obres de la Llei” i que per això són acusades d’adúlteres. Els acusadors pretenen implicar-hi l’autoritat del mateix Jesús, també jueu.

Pensem només en les persecucions constants que va haver de suportar St. Pau no solament de part dels jueus sinó també de molts cristiano-jueus.

Però l’autor del relat ens presenta un Jesús que se’n desentén, i davant la insistència dels acusadors, capgira la situació invitant-los a examinar-se a si mateixos. La conseqüència immediata és que tots abandonen, començant pels més vells.

11. Aquest detall és molt significatiu. No vol dir que els més vells fossin especialment pecadors sinó que eren els més capaços d’adonar-se, des de la pròpia experiència, que és un greu error pretendre condemnar els altres.

Permeteu-me explicar això partint de la meva pròpia experiència.

Jo ara sóc també vell. Quan repasso la meva vida veig que he hagut d’anar fent canvis importants en la manera d’entendre i viure la religió. I, des de cada nova situació, veig la situació anterior com una “infidelitat” que calia superar. Sempre he estat “cristià”. Però durant molts anys ho vaig viure com una fidelitat a la Llei (de l’Església) fins que un dia vaig adonar-me que aquella “fidelitat a la Llei” amagava infidelitat a l’Evangeli. I vaig haver de convertir-me, excloent de la meva vida algunes pràctiques religioses en què havia posat la confiança. Passats uns anys vaig veure que la meva (pretesa) “fidelitat a l’Evangeli” amagava sovint infidelitat a la Humanitat (que és allò que realment ens demana l’Evangeli). I vaig haver de convertir-me de nou, alliberant-me de molts criteris eclesiàstics que, fins aleshores, m’havien permès considerar-me un bon cristià.

Tot i ser vell, pressento que la meva “fidelitat a la Humanitat” possiblement amaga encara infidelitat a homes i dones concrets amb qui convisc. I hauré de continuar la meva conversió, alliberant-me de molta ideologia “humanista”.

Com a vell que sóc, avui em semblen genials les paraules posades en boca de Jesús: “El qui no tingui pecat que tiri la primera pedra”; i m’adono que jo he de ser el primer de retirar-me de tota acusació.

I s’agraeixen les paraules de Jesús: “Tampoc jo et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més”.

C. MISSATGE.

12. Ningú és jutge de ningú. Però, com que això tardem molt a descobrir-ho, l’evangeli ens ofereix una segona part: “Tampoc jo et condemno. Vés-te’n, i d’ara endavant no pequis més.”

L’acusació entre cristians o comunitats cristianes que viuen diferentment el missatge de Jesús queda deslegitimada. L’autor d’aquest relat, davant d’aquestes “acusacions”, evoca les preguntes-trampa que els fariseus i escribes feien a Jesús per poder-lo acusar.

13. L’actitud de Jesús desentenent-se de les acusacions indica la legitimitat del pluralisme dintre l’Església.

Aquest missatge és d’una grandíssima actualitat. Avui l’Església ja és prou “vella” com per ser capaç de superar tota temptació acusadora i assumir de debò un gran pluralisme intern. I els Catòlics hauríem de començar per acceptar explícitament la legitimitat de les mal anomenades “Esglésies Separades”. Més encara: cal assumir el pluralisme religiós com un fet cultural a través del qual cada persona pot rebre el do de déu, ofert absolutament a tothom, sigui quina sigui la seva religió o no-religió.

D: RESPOSTA.

14. Ningú neix plenament bo. En relació a la Humanitat tots podem anar descobrint que hem començat essent força “adúlters”, encara que potser amb bona voluntat. Però la “bona voluntat” no treu la injustícia. Ens ho recorda St. Pau, a la Segona Lectura, parlant de si mateix: “Ni tan sols sóc just gràcies a una justícia meva guanyada perquè he observat la Llei”.

Cal aprofitar que ens fem vells per adonar-nos de la situació d’on venim i del terme a què som cridats. “Ningú és jutge de ningú”. I si això es pot aprendre ja de joves, millor que millor.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. El pluralisme dintre l’Església és creixent, i sembla una cosa bona; però encara hi ha moltes condemnes mútues. Què penseu fer per superar aquesta temptació?

2. Un proverbi antic diu: “Si vols saber quins defectes tens, mira quins defectes critiques més en els altres”. Què en penseu? Ho practiqueu amb vosaltres mateixos?

Vocabulari.

 Adulteri.   Assegut.   Condemnar.   Moisès.   Pecadora.

    

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional:
Adulteri (Aliança).   Moisès (Llei).

Diumenge 4rt. de Quaresma. C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Josuè 5,9a.10-12).

En aquells dies, el Senyor digué a Josuè:

«Avui us he alliberat de la ignomínia d’Egipte.»

Llavors els israelites acamparen a Galgala,

a la plana de Jericó,

i van celebrar-hi la festa de Pasqua,

al vespre del dia catorze del mes.

L’endemà de la Pasqua, des del matí,

menjaren productes del país, pa sense llevat i gra torrat.

Des d’aquell dia que van menjar els productes del país,

no caigué més el mannà.

Els israelites, no tenint ja mannà,

menjaren de les collites del país de Canaan durant aquell any.

2ª LECTURA (2Corintis 5,17-21)).

Germans,

aquells qui viuen en Crist són una creació nova;

tot el que era antic ha passat,

ha començat un món nou.

I tot això és obra de Déu,

que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist

i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació.

Perquè Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix,

no retraient-li més les culpes,

i a nosaltres ens ha encomanat

que portéssim el missatge de la reconciliació.

Per tant, nosaltres fem d’ambaixadors de Crist,

i és com si Déu mateix us exhortés a través nostre.

Us ho demanem en nom de Crist:

reconcilieu-vos amb Déu.

Déu va tractar com a pecador

aquell que no havia experimentat el pecat,

perquè en ell nosaltres poguéssim ser justos

segons la justícia de Déu

   

EVANGELI. (Lluc 15,1-3.11-32)

En aquell temps,

veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors

s’acostaven a Jesús per escoltar-lo,

els fariseus i els mestres de la Llei

murmuraven entre ells i deien:

«Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.»

Jesús els proposà aquesta paràbola:

«Un home tenia dos fills.

Un dia, el més jove digué al pare:

“Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.”

Ell els repartí els seus béns.

Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia,

se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà,

dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta.

Quan ho hagué malgastat tot

vingué una gran fam en aquell país

i començà a passar necessitat.

Llavors es llogà a un propietari d’aquell país,

que l’envià als seus camps a pasturar porcs.

Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs,

però ningú no li’n donava.

Llavors reflexionà dintre seu:

“Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres,

i aquí jo m’estic morint de fam!

Aniré a trobar el meu pare i li diré:

Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu;

pren-me entre els teus treballadors.”

I se n’anà a trobar el seu pare.

»Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué,

corregué a tirar-se-li al coll i el besà.

El seu fill li digué:

“Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu.”

Però el pare digué als criats:

“Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo,

poseu-li un anell i calçat,

porteu el vedell gras per celebrar-ho,

mateu-lo i mengem,

perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu;

ja el donava per perdut i l’hem retrobat.”

I es posaren a celebrar-ho.

»Mentrestant el fill gran tornà del camp.

Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls

i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò.

Ell li digué: “Ha tornat el teu germà.

El teu pare,

content d’haver-lo recobrat amb bona salut,

ha fet matar el vedell gras.”

El germà gran s’indignà i no volia entrar.

Llavors sortí el pare i el pregava.

Però ell li respongué:

“He passat tants anys al teu servei,

sense haver desobeït mai

ni un sol dels teus manaments,

i no m’has donat mai un cabrit

per fer festa amb els meus amics,

i ara que torna aquest fill teu

després de consumir els teus béns amb dones públiques,

fas matar el vedell gras?”

El pare li contestà:

“Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu.

Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa,

perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort,

ha tornat viu; ja el donàvem per perdut

i l’hem retrobat.”»

B. LLENGUATGE.

1. Tradicionalment, aquesta historieta exemplar que hem llegit és coneguda com la Paràbola del Fill Pròdig. Però recentment, els comentaristes ens inviten a dir-ne la Paràbola del Pare misericordiós. És un canvi convenient. Dir-ne “del Fill Pròdig” posa el protagonisme en el fill petit i deixa en la penombra el comportament del pare. El que la paràbola vol destacar és precisament la reacció del pare envers els dos fills; sobretot del fill gran, el qual representa aquells per a qui Jesús diu aquesta paràbola: els fariseus i mestres de la Llei. Recordem-ho: el context ve donat per la crítica que els fariseus i escribes fan a Jesús perquè acull pecadors i menja amb ells. Als qui li fan aquesta crítica, Jesús els respon amb tres paràboles, exclusives de l’evangeli de Lluc. La tercera és aquesta que hem llegit (Lluc 15, 2).

2. Així doncs, l’autèntic protagonista d’aquest relat és el Pare. Són tots dos fills que no viuen la seva filiació en consonància amb la tendresa del Pare. Dit d’una altra manera: la tendresa del Pare desborda les expectatives dels fills, els quals pensen en ell més com a amo i senyor, que no pas com a pare.

3.  Era habitual que el fill gran fos l’hereu i, com a tal, es quedés a casa per ajudar i continuar el treball i la vida de la família. Normalment els altres fills havien de marxar de casa per guanyar-se la vida fora.

Però en la nostra historieta el fill petit reclama la seva part en l’herència, i el pare els la reparteix. Així, doncs, el fill petit no marxa de casa per la necessitat de guanyar-se la vida sinó per poder viure independentment.

4. La paràbola posa de relleu la seva tornada: “Ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors”. Això és el que pensava dir, però el pare no li dona ni temps per començar, perquè només el veu com a fill. Amb l’abraçada, li està dient: “O fill o res”. El “res” hauria estat si no hagués tornat; però ha tornat, i, per tant, només pot ser acollit com a fill. No queda cap altra alternativa. És la tendra “duresa” del pare!

5. I passa el mateix amb el fill gran. Aquest “acusa” el pare perquè no li ha donat res per fer festa amb els seus amics. Això ho diu perquè veu el pare de la mateixa manera que els altres jornalers: com a “amo”. “Tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments”. Ha viscut a casa sense assumir que era fill.  “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu”. Ha obeït com a servent sense tenir en compte que era fill, i per tant germà.

6. “...hem d’alegrar-nos i fer festa...”.

La paràbola del Pare misericordiós va precedida de dues altres paràboles: la del Pastor que ha perdut una de cent ovelles, i la de la Dona que ha perdut una de deu monedes. Retrobar l’ovella perduda és causa d’alegria per a ell i tots els companys. Ho és també retrobar la moneda.

Les tres paràboles ens parlen d’alegria per tothom. Només el fill gran es retreu de l’alegria i de la festa compartida. Què li passa?

Recordem que aquesta paràbola va dirigida als fariseus i mestres de la Llei, els quals criticaven Jesús dient: aquest acull pecadors i menja amb ells (Lluc 15,2).

C. MISSATGE.

7. El missatge de les tres paràboles es pot expressar amb les paraules que Lluc posa en boca de Jesús: “Us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix” (Lluc 15,10). O en l’altre lloc: “us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se” (Lluc 15, 7). Hi ha ironia en l’expressió “justos que no necessiten convertir-se”. Vol dir que el do de déu és tan gran que tots necessitem convertir-nos per ser capaços de rebre’l.

D: RESPOSTA.

8. La paràbola no ens diu si el fill gran va entrar o no a la festa.

Aquest “fill gran” representa les persones “bones” que fan de la seva bondat un mèrit davant dels altres. Segurament hi haurà qui entrarà a la festa (és a dir: es convertirà) i qui no voldrà entrar-hi. Amb tot, la resposta que ens proposa i ens demana el Pare és precisament entrar a la festa.

Quina Festa? Als evangelis sovint es parla de la festa de noces: les “noces” de Déu amb la Humanitat (Lluc 14,16ss). Avui se’ns presenta un altre aspecte: la festa del retrobament. Cadascú ha de veure què té del fill petit i què té del fill gran. Els dos s’han de convertir, encara que de manera diferent. Per a tots dos el Pare fa la festa. Per a tots dos, entrar a la festa comporta acceptar l’altre com a germà.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. A nivell d’Humanitat, no us sembla que l’Església, globalment i en relació a les altres Religions, sovint hem tingut un comportament semblant al del fill gran? Comenteu-ho i, si és el cas, suggeriu camins de conversió per a l’Església.

2. El pare i el fill gran, tots dos tenen “raons vàlides” per portar-se com es porten. Per tant la “solució” no està en saber qui té raó. Els vostres conflictes, busqueu solucionar-los exhibint raons, o hi apliqueu algun altre criteri més efectiu?

Vocabulari.

Festa.   Germà gran.   Mort.   Pare.   Pecar.   Pecadors.   Vestit.    

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Fariseus.

Diumenge 3er. de Quaresma. C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Èxode 3,1-8a.10.13-15).

En aquells dies,

Moisès pasturava el ramat del seu sogre Jetró,

sacerdot madianita.

Tot guiant el seu ramat desert enllà,

arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu.

L’àngel del Senyor se li aparegué en una flama

enmig de la bardissa.

Va mirar,

i s’adonà que la bardissa cremava però no es consumia.

Moisès es va dir:

«Deixa’m anar a veure aquesta visió extraordinària:

què ho fa que no es cremi la bardissa.»

El Senyor veié que s’acostava per mirar.

Llavors Déu el cridà de la bardissa estant:

«Moisès, Moisès.»

Ell respongué: «Aquí em teniu.»

Déu li digué: «No t’acostis aquí.

Descalça’t, que el lloc on ets és terra sagrada.»

I afegí:

«Jo sóc el Déu del teu pare,

Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob.»

Moisès es cobrí la cara, perquè no gosava mirar Déu.
Llavors el Senyor li digué:

«He vist les penes del meu poble al país d’Egipte

i he sentit el clam que li arrenquen els seus explotadors.

Conec els seus sofriments.

Baixaré, doncs, a alliberar-lo del poder dels egipcis

i a fer-lo pujar d’aquell país cap a un país bo i espaiós,

un país que regalima llet i mel.»
Moisès digué a Déu:

«Quan aniré a trobar els israelites i els diré:

“El Déu dels vostres pares m’envia a vosaltres”,

si ells em pregunten quin és el seu nom,

què he de respondre?»

Déu li contestà:

«Jo sóc el qui sóc.»

I afegí: «Respon així als israelites:

“Jo-sóc m’envia a vosaltres”.»

Déu digué encara a Moisès:

«Digues això als israelites:

“Jahvè (el qui és), el Déu dels vostres pares,

Déu d’Abraham, Déu D’Isaac, Déu de Jacob,

m’envia a vosaltres.”
»Aquest serà el meu nom per sempre,

amb aquest nom em tindran present totes les generacions.»

2ª LECTURA (1Corintis 10,1-6.10-12).

Germans,

no vull que us passi per alt una lliçó de la història.

Els nostres pares estaven tots emparats per aquell núvol,

tots passaren el mar Roig i tots,

en el núvol i en el mar,

van rebre com un baptisme que els unia a Moisès.

Tots es van alimentar amb el mateix menjar espiritual,

tots van beure la mateixa beguda espiritual,

ja que bevien d’una roca espiritual que els acompanyava,

i aquesta roca significava el Crist.

Malgrat tot,

la gran majoria no foren agradables a Déu,

ja que quedaren estesos pel desert.

Tot això era un exemple per a nosaltres,

perquè no desitgem allò que no és bo, com ells ho feren.

No murmureu, com ho feren alguns d’ells,

que van morir a mans de l’Exterminador.

Tot això que els succeïa era un exemple,

i va ser escrit per advertir-nos a nosaltres,

ja que els segles passats

s’encaminaven cap als temps que vivim.

Per tant, els qui creuen estar ferms, que mirin de no caure.

EVANGELI. (Lluc 13,1-9).

Per aquell temps,

alguns dels qui eren presents

contaren a Jesús el cas d’uns galileus,

com Pilat havia barrejat la sang d’ells

amb la de les víctimes que oferien en sacrifici.

Jesús els respongué:

«Us penseu que aquells galileus van ser malmenats

perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus?

Us asseguro que no:

si no us convertiu, tots acabareu igual.

I aquells divuit homes que van morir

quan els caigué a sobre la torre de Siloè,

us penseu que eren més culpables

que tots els altres habitants de Jerusalem?

Us asseguro que no:

si no us convertiu, tots acabareu igual.»

I els digué aquesta paràbola:

«Un home que tenia una figuera a la vinya,

anà a cercar-hi fruit i no n’hi trobà.

En veure això, digué al vinyater:

“Mira, fa tres anys que vinc a cercar fruit a aquesta figuera

i no n’hi trobo.

Talla-la d’una vegada.

Per què la tinc, si no fa més que ocupar-me la terra?”

Ell li contestà: “Senyor, deixeu-la encara aquest any.

Cavaré la terra i la femaré,

a veure si fa fruit d’ara endavant;

si no, ja la podreu tallar”.»

B. LLENGUATGE.

1. Estem al bell mig de la Quaresma, temps de conversió. Però l’evangeli d’avui ens parla de conversió amb un llenguatge dur. El punt de partida són uns fets desgraciats que van produir massa víctimes. I les paraules de Jesús resulten fins i tot cruels: “Si no us convertiu, tots acabareu igual”.

2. La duresa de les paraules de Jesús es correspon amb la duresa de la “valoració” que alguns fan de les víctimes. Davant la desgràcia, tenim tendència a buscar culpables; i la nostra duresa és capaç de declarar culpables precisament a les mateixes víctimes, considerant la seva desgràcia com un càstig de Déu. Pensem a vegades: “Algun mal deuen haver fet... que els hagi passat això”.

Jesús hi reacciona: “Us penseu que aquells galileus van ser malmenats perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual”.

Amb duresa Jesús denuncia la duresa, i exigeix de tots la conversió.

3. Convertir-se.

Segueix una paràbola on s’hi continua el llenguatge dur: “Talla-la d’una vegada. Per què la tinc, si no fa més que ocupar-me la terra?” ─diu el propietari de la figuera.

Amb la paràbola de la figuera Jesús ens diu per què cal convertir-se, i així, de passada, ens diu també què vol dir convertir-se.

La vinya és símbol del Poble Elegit, especialment treballat, protegit i mimat. A les vinyes sempre s’hi plantava una figuera, ben necessària perquè els treballadors poguessin descansar a la seva ombra (els ceps fan l’ombra massa baixa) i alimentar-se amb els seus fruits. Però una figuera que no fa fruit no serveix per res; només fa nosa. “Talla-la d’una vegada”!

4. Però la paràbola vol posar en relleu també la tendresa del vinyater. El vinyater excusa la figuera: potser no l’he treballada prou; potser li falta adob...

Qui és aquest vinyater?

És una extensió del mateix propietari.

En aquesta paràbola s’hi mostren a la vegada la duresa i la tendresa; la justícia i la bondat.

Justícia i tendresa, en Déu, no són coses oposades. En realitat, cal parlar d’una justícia tendra i d’una tendresa justa. Són dos aspectes que es corresponen amb la nostra realitat més profunda: som “creatures”, però fets a imatge del “creador”. Com a creatures, depenem de l’acció creativa de Déu, i seria suïcida voler “desfer-se’n”. Com a creadors, podríem caure en el parany de voler funcionar només amb la nostra creativitat.

5. Imaginem una làmpada elèctrica: és capaç de donar llum i escalfor, però només si està connectada al corrent elèctric. La seva capacitat de donar depèn de la seva capacitat rebre. I per potent que sigui, seria una fatal equivocació pretendre fer llum prescindint de la font elèctrica que l’alimenta.

Quan l’home “descuida” la seva connexió amb la seva Font, entra en una situació de risc greu.

La duresa de Déu vol desfer la nostra duresa de cor quan ens resistim a rebre la seva tendresa, que és l’única cosa que ens permet existir, i gaudir de la vida.

C. MISSATGE.

6. Com es diu també en la Segona Lectura, la duresa de Déu és per trencar la nostra duresa de cor, i que així estiguem en disposició de rebre els dons que ens ofereix la seva tendresa. La desgràcia de les víctimes de la crueltat de Pilat o de l’accident de la Torre de Siloé no és pas pitjor que la “desgràcia” de la figuera que no dóna fruit. El llenguatge és dur; el missatge és tendre.

Com llegirem en la paràbola de diumenge que ve, és com si se’ns digués: “O accepteu ser fills o no teniu lloc a la casa del Pare. No hi ha altra opció”.
I, si sou fills en relació a Déu, entre vosaltres som germans, no pas jutges. (En parlarem el pròxim diumenge).

D: RESPOSTA.

7. Evidentment la resposta és convertir-se. I en aquest cas, “convertir-se” vol dir “deixar-se cuidar” pel vinyater; deixar-se estimar. Com la figuera: deixar-se cavar i adobar. Així donarem fruit. En realitat, el “fruit” som nosaltres mateixos en la mesura que acceptem ser fills.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Si sou pares, recordeu situacions en què heu hagut de mostrar amb duresa la vostra tendresa pels fills?

2. Les desgràcies sempre són desgràcies, i cal fer el que sigui per evitar-les. I, si això no és possible, cal solidaritzar-se amb les víctimes. Però, heu experimentat situacions en què una desgràcia hagi tingut també aspectes o resultats positius?

3. En les desgràcies, teniu més tendència a preguntar-vos “on era, Déu?” o a preguntar-vos “on us situeu, vosaltres?”. Dit d’una altra manera: davant les desgràcies, us dediqueu sobretot a buscar culpables o a buscar-hi solucions?

Diumenge 2on. de Quaresma. C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Gènesi 15,5-12.17-18).

En aquells dies,

Déu va fer sortir fora Abram i li digué:

«Mira el cel i posa’t a comptar les estrelles,

a veure si les pots comptar;

doncs així serà la teva descendència.»

Abram cregué en el Senyor

i el Senyor ho tingué en compte

per donar-li una justa recompensa.

Després li digué:

«Jo sóc el Senyor,

que t’he fet sortit d’Ur dels caldeus

per donar-te aquest país;

serà el teu heretatge.»

Abram preguntà: «Quina garantia me’n doneu, Senyor?»

Ell respongué:

«Porta’m una vaca, una cabra i un moltó de tres anys,

una tórtora i un colomí.»

Li portà tots aquests animals,

els partí per la meitat i posà cada meitat enfront de l’altra,

però no va partir els ocells.

Uns ocellots de presa volien abatre’s sobre els cossos morts,

però Abram els allunyava.

Quan el sol s’anava a pondre,

Abram caigué en un son profund

i s’apoderà d’ell un gran terror, com una foscor.

Després de la posta, quan ja s’havia fet fosc,

veié un forn fumejant, una torxa encesa,

que passava enmig dels animals partits.

Aquell dia el Senyor va fer amb Abram una aliança

i es comprometé en aquests termes:

«Dono aquest país a la teva descendència,

des del torrent d’Egipte fins al gran riu, el riu Eufrat.»

2ª LECTURA (Filipencs 3,17-4,1).

NOTA.

En blau allò que correspon a la versió llarga.

Germans,

seguiu el meu exemple i fixeu-vos

en els qui viuen segons el model que teniu en mi.

Us ho he dit sovint

i ara ho repeteixo amb llàgrimes als ulls:

N’hi ha molts que, pel seu estil de viure,

són contraris a la creu del Crist.

El terme on s’encaminen és de perdició,

el déu que adoren és el ventre,

i la seva glòria, la posen en les parts vergonyoses;

tot el que aprecien són valors terrenals.

Però nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel;

d’allà esperem un Salvador, Jesucrist, el Senyor,

que transformarà el nostre pobre cos

per configurar-lo al seu cos gloriós,

gràcies a aquella acció poderosa

que li ha de sotmetre tot l’univers.

Per tant, germans meus estimats i enyorats,

vosaltres que sou el meu goig i la meva corona,

manteniu-vos així, en el Senyor, estimats meus.

EVANGELI. (Lluc 9,28b-36).

En aquell temps,

Jesús prengué Pere, Joan i Jaume

i pujà a la muntanya a pregar.

Mentre pregava,

es trasmudà l’aspecte de la seva cara

i el seu vestit es tornà blanc i espurnejant.

Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell.

Eren Moisès i Elies, que es van aparèixer gloriosos,

i parlaven del traspàs d’ell,

que s’havia d’acomplir a Jerusalem.

Pere i els seus companys estaven adormits profundament,

però quan es desvetllaren, veieren la glòria de Jesús

i els dos homes que eren amb ell.

Quan aquests anaven a separar-se de Jesús,

Pere li digué:

«Mestre, que n’estem de bé, aquí dalt!

Fem-hi tres cabanes,

una per a vós,

una per a Moisès

i una altra per a Elies.»

Parlava sense saber què es deia.

Mentre parlava es formà un núvol i els cobrí.

Ells s’esglaiaren en veure que entraven dins el núvol.

Llavors del núvol estant una veu digué:

«Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.»

Així que la veu hagué parlat,

es van trobar amb Jesús tot sol.

Ells guardaren el secret,

i aquells dies no contaren a ningú res del que havien vist.

B. LLENGUATGE.

1. Un dels problemes de la litúrgia catòlica és el desordre que posa en la lectura dels Evangelis. Els Evangelis no són un recull desordenat de relats sinó un gran relat compost de diferents relats més breus, però ordenats per l’evangelista de tal manera que donin una visió ben definida de la figura de Jesús com a do de Déu a la Humanitat (Lluc 1,3s). Però les Lectures del Missal ens fan anar d’aquí d’allà, trencant el fil d’exposició que ha fet cada evangelista.

2. Per a aquest segon diumenge de Quaresma, la litúrgia ens proposa el relat de la transfiguració. No es tracta de la crònica d’una experiència personal de tres deixebles “privilegiats”, sinó de l’escenificació d’un problema important que tenien alguns deixebles a l’hora d’entendre i seguir Jesús.

3. Abans del relat d’avui, l’evangelista ha exposat un malentès entre els deixebles i Jesús. Els deixebles, per boca de Pere, han confessat que Jesús és el Messies; però Jesús els ha prohibit severament de dir-ho a ningú (Lluc 9, 21). La resposta de Pere no és vàlida perquè tots ells tenien del “Messies” una idea del tot deformada.

Quina era la resposta vàlida? Lluc la posa en boca de Déu mateix; i, per emmarcar-la bé i posar-la en relleu, fa l’escenificació que hem llegit. Hi ha set “actors”, i cal fixar-se en el paper que hi representa cadascun. El teló de fons continua essent la pregunta de Jesús: “I vosaltres, qui dieu que sóc?” (Lluc 9:18).

4. L’escena comença amb Jesús que se’n va a la muntanya i s’hi emporta Pere, Joan i Jaume. Es tracta d’uns deixebles que “necessiten classes particulars” a causa de la seva duresa mental (Pere = roc, cap dur).

La muntanya representa l’àmbit de Déu. Jesús hi puja a pregar. En l’àmbit de Déu tot és gloriós i resplendent. Jesús s’hi troba amb Moisès i Elies, també gloriosos. Els deixebles estaven adormits profundament.

5. Sorprèn la conversa de Jesús amb Moisès i Elies: “Parlaven del traspàs d’ell, que s’havia d’acomplir a Jerusalem”. “Traspàs” significa èxode i també mort. El primer Èxode protagonitzat per Moisès tenia com a destí la Terra Promesa, representada aquí per Jerusalem. Però Jerusalem, que hauria de ser un lloc de Llibertat, s’havia convertit de fet en Terra d’opressió. Per això, Jesús haurà d’iniciar un nou èxode per arribar a la Llibertat.
La presència de Moisès i Elies és ben significativa si es té en compte que l’opressió que genera “Jerusalem” es fa precisament en nom de la Llei de Moisès i seguint l’actitud violenta d’Elies (1Reis 18,40).
Així doncs, no és sense motiu que en el relat d’avui hi apareixen per parlar amb Jesús sobre aquest tema, i que els deixebles se n’adonin. Però Moisès i Elies desapareixen just abans del moment més important: quan els cobreix el núvol.

6. Durant la pregària de Jesús els tres deixebles estaven profundament adormits. No hi sintonitzen. Però la presència dels seus “líders” els desvetlla. Els agrada veure junts els tres “cabdills”, però ho interpreten malament: mentre els tres personatges parlen del traspàs de Jesús, ells estan pensant en instal·lar-se allà. I quan s’adonen que els seus Moisès i Elies se’n van, Pere intenta aturar-los: “Mestre (literalment “cabdill”), que n’estem de bé, aquí dalt! Fem-hi tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies”. Amb ironia comenta Lluc: “Parlava sense saber què es deia”.

7. I entra en escena el núvol, símbol de la presència sobirana de Déu. El núvol cobreix Jesús i també els deixebles. Aquests s’espanten. ¿Com pot ser que ells, simples humans, també entrin dintre el núvol?!

Doncs, sí. I del núvol en surt una veu que es dirigeix precisament a ells, i amb una ordre explícita: “Aquest és el meu Fill, el meu elegit”. “Escolteu-lo”. Com si els digués: Els vostres Moisès i Elies ja han passat. Ara és l’hora de Jesús. Escolteu-lo a ell, superant d’una vegada la vostra fixació en Moisès (la Llei) i Elies (la violència. 1Reis 18,40, 2Reis 1,10ss).

C. MISSATGE.

8. Pere, amb els seus companys, s’obstina a entendre Jesús com un cabdill religiós, en paral·lel amb Moisès i Elies. Com a cabdill religiós pertanyeria a l’esfera divina, separada de la resta dels humans.

Però el núvol els cobreix també a ells, i ja no hi són ni Moisès ni Elies. Ara només estan amb Jesús, i és a ell a qui han d’escoltar. I Jesús els havia parlat no pas de les seves victòries sinó de la seva mort i resurrecció (Lluc 9,22).

9. L’escena de la Transfiguració recorda la del Baptisme de Jesús: el cel s’ha obert i l’Esperit de Déu ha baixat per fer niu entre els humans (Lluc 3,22).

El messianisme de Jesús no el trasllada a un “àmbit diví”, fent-ne un superhome que, amb força i poder, restablirà Israel. Jesús és l’home elegit (“l’home mostra”) en qui els humans podem aprendre a ser “homes” segons el projecte de Déu. I aquest projecte no inclou un lideratge de poder, com el que els deixebles volien atribuir a Jesús. Al revés: el lideratge de Jesús es realitza en forma de vida que es dóna. “Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà” (Lluc 9,24).

D: RESPOSTA.

10. Per als tres deixebles de mentalitat dura, la “classe particular” que han rebut deuria ser encara més dura... Comenta l’evangelista: “Ells guardaren el secret, i aquells dies no contaren a ningú res del que havien vist”.

“Guardar el secret” del vertader messianisme de Jesús, sembla que ha estat una actitud permanent de molts deixebles.

Durant la seva llarga Història, l’Església, o ha sigut perseguida (època de les Catacumbes) o s’ha trobat en connivència amb els poderosos (situació de Cristiandat). Avui no estem ni en una situació ni en l’altra. Per això avui molts es pregunten: En la situació actual, què significa “Escoltar Jesús”?

11. Les circumstàncies de cada deixeble són molt diverses, i cadascú haurà de prendre’s aquella llibertat que li permeti “ser fidel”. Però l’evangeli d’avui ens indica que “fer-hi tres cabanes” per instal·lar-s’hi, no és el camí. Aquesta és una “resposta” exclosa.

12. En una societat laica (on les Religions no formen part de l’estructura social) i plural (on conviuen diverses Religions) apareix la temptació de muntar-nos-hi la pròpia cabana: crear-nos àmbits d’espiritualitat on puguem dir-nos: “Que n’estem de bé, aquí dalt!”.

Però la vivència espiritual que Jesús provoca en nosaltres no és mai per “quedar-nos allà dalt” sinó per reforçar la nostra encarnació en la realitat humana en què vivim i que entre tots anem fent (o desfent). Jesús no fa el seu èxode per marxar de la vida real de les persones sinó per sortir d’un àmbit religiós que, per a uns pocs resultava un privilegi, i per a la gran majoria resultava deshumanitzador. “Tira mar endins i caleu les xarxes per pescar”, havia dit Jesús als tres mateixos deixebles que apareixen a l’escena d’avui (Lluc 5,4).

Espiritualitat i Encarnació, juntes. Mai l’una sense l’altra.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. La “religió” com a “àmbit de refugi” és un tema sovintejat. L’evangeli d’avui sembla excloure-ho. Altres evangelis semblen proposar-ho (Mateu 11,28. Marc 6,31). Com ho veieu, vosaltres? Quina experiència en teniu?

2. Sovint es parla de Jesús com a fundador d’una (nova) Religió. Però, d’acord amb els Evangelis, sembla més correcte entendre’l com a iniciador (“primogènit”) d’una Humanitat renovada. Com ho veieu? Qui és per vosaltres, Jesús?

Vocabulari.

Quaresma 2. C.

Dir.  Fill de Déu.    Jerusalem.    Joan.    Messies (Elegit).    Moisès i Elies.   Mort (traspàs).   Muntanya.   Pere.  Pregar.   Vestit.

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Jerusalem.   Messies.    Núvol.