Dia dels Difunts (2 de novembre)

Nota: Per a les lectures d’avui el Missal ofereix un bon nombre de textos. Cada comunitat pot seleccionar els que cregui més oportuns.

EVANGELI. (Mateu).

També hi ha diferents possibilitats per a l’evangeli. Els que corresponen a l’evangeli de Mateu, que és el que “toca” per aquest “any A”, són fragments alguns dels quals ja han estat comentats en alguna ocasió anterior (Tots Sants, diumenges 14A, o 32A).

LLENGUATGE.

Avui aquest apartat no serà sobre l’evangeli sinó sobre el llenguatge de la Diada dels difunts en si mateixa.

1. Hi ha una primera cosa que sorprèn: de les dues celebracions  -Tots Sants i Diada dels Difunts-  aquella que és realment popular és la segona; en canvi, el calendari laboral declara festiva la primera. Sembla un contrasentit.

Aquesta incongruència és un reflex de la contradicció en què es troba la nostra societat en relació a la Mort. Per una banda, la Mort és una realitat profundament present en la nostra vida, no solament perquè tots morim sinó sobretot perquè experimentem la mort de les persones amb qui convivim.

2. Per altra banda, apartem de la nostra vida tot allò que tingui relació amb la Mort. Els cementiris són com una “ciutat apart”, la ciutat dels morts. Els tanatoris ens faciliten separar el “mon dels vius” del “món dels morts”. Als nostres infants els amaguen la realitat de la Mort tant com podem.

Potser per això normalment recordem els nostres avantpassats no tant en la Diada dels Difunts com en la Festa de Tots Sants. (Aquest any 2014, però, que coincideix amb diumenge, potser sigui diferent).

3. En l’àmbit mediterrani, la separació d’aquests dos mons  -el món dels Vius i el món dels Morts-  ve significada per la llosa que cobreix els sepulcres o per la làpida que tanca els nínxols. La cosa ve de lluny i ha influït també en el llenguatge dels evangelis.

Però el missatge cristià, en aquest punt, té una posició radical. “Traieu la llosa”, mana Jesús a les germanes del difunt Llàtzer. “Deixeu-lo anar” (Joan 11,39-44). La llosa que separa els “dos mons”, és obra nostra. Quan els evangelis ens parlen de “morts” no es refereixen tant als difunts com a aquells que no viuen l’autèntica vida, que és l’Amor. “Deixa que els morts enterrin els seus morts”, respon Jesús a un candidat a deixeble (Mateu 8,22). (Vegeu també 1ª Carta de Joan 3,14).

4. El “món dels morts” no és creat per Déu. Déu ha creat només el món dels vius, i aquest és l’únic món real. Quan demanen a Jesús que visiti una família on ha mort una filla, Jesús els diu: “la noia no és morta sinó que dorm” (Mateu 9,24).

Del mateix Jesús ens diuen els evangelis que, un cop mort, van introduir i tancar el seu cos al món dels morts, fent rodolar a la entrada una “gran pedra” (Mateu 27,60). Quan les dones hi van per ungir el cadàver de Jesús, el seu problema és: “qui ens traurà la pedra?”. La “gran pedra” que separa els dos mons la hi posem els humans, i, un cop posada, ens costa molt de treure...  La sorpresa de les dones va ser comprovar que la gran pedra estava treta (Marc 16,3), i l’àngel que els diu: Per què busqueu entre els morts aquell qui viu? (Lluc 24,5). No és que Jesús no hagués mort, sinó que la mort no és pas el contrari de la vida, ni l’exclou.

En el missatge cristià desapareix la llosa que separa els dos mons. No hi ha dos mons sinó un de sol, creat per a la Vida.

5. En l’esperit de la Litúrgia, aquesta Memòria dels Difunts, enganxada a la festa de Tots Sants, implica una idea difícil d’assumir i més difícil d’explicar en una societat com la nostra tan centrada en la persona individual.

En la litúrgia catòlica la Diada dels Difunts té, sobretot, l’objectiu de pregar per aquells que encara no estan del tot preparats per poder gaudir plenament de la Vida en Déu. I aquí podem preguntar-nos: serveix d’alguna cosa pregar per als difunts?

Força gent, quan mor un familiar pròxim, “li fan dir misses” per ajudar-lo. L’ajuden realment? És possible fer alguna cosa a favor d’una persona morta?

6. Sovint entenem la mort com un mal. Quan mor un familiar o persona pròxima a nosaltres, sol envair-nos un cert sentiment de culpa: no l’hem atès prou bé... No l’hem estimat prou... No hem fet per a ell tot el que podíem...

És la “revolta dels vincles”. Per més que la cultura actual vagi dient i repetint que “cadascú és cadascú”, la veritat és que sentim la nostra vida personal vinculada amb les vides d’aquells amb qui convivim. Cada un de nosaltres és com un nus d’una gran xarxa. Els fils que formen el nus no comencen ni acaben en nosaltres. Per més que la ciència ens asseguri que cadascú té un ADN únic i diferent, tots experimentem que la nostra vida, la nostra manera de ser, de fer, de respondre... depèn en gran part de la vida dels altres; i la vida dels altres també depèn en part de la nostra. La solidaritat entre les vides no és només una actitud moral sinó una experiència existencial.

7. No existeixen moltes vides sinó una VIDA única, participada per tots els vivents. “Un home mor en mi sempre que un home mor”, diu la cançó. I també: un home neix en mi sempre que un home neix. Un amor m’arriba sempre que algú estima. Un impuls vital m’anima sempre que algú es regenera. Patim amb els que pateixen. Ens alegrem amb els que estan contents. “Tot l’estany “tremola” quan en algun lloc hi cau una petita pedra”.

8. Els éssers humans som intel·ligència i som cor. Són dos nivells de coneixement. És famosa la sentència d’un gran intel·lectual, Blaise Pascal: “El cor té raons que la intel·ligència no comprèn”. Davant la Mort, la intel·ligència ens impulsa a comprendre, però sense massa èxit. El cor ens permet experimentar. Cal evitar el perill de la intel·lectualització; també cal evitar el perill de l’entotsolament en allò que experimentem.

La mort comporta sempre una certa crisi. En moments de crisi, ens cal fer servir la intel·ligència perquè ens ajuda a objectivar-la, conceptualitzar-la i entendre-la més o menys. Però també ens cal el cor perquè ens permet de viure-la per superar-la.

9. Penso que no serveix de res “fer dir misses per als difunts” si són simples ritus, i no són vivències de comunió. No serveix de res “pregar per als difunts” si això no comporta una experiència de solidaritat. Però si la missa és fer-se aliment per als altres, en aquests “altres” hi estan inclosos també els difunts, perquè ells no formen pas un món apart.

Hi ha un misteri de comunió entre tots els vivents que fa que res no sigui indiferent per a la resta. Qualsevol bé fa bé a tots; qualsevol mal fa mal a tots.

10. Cada Cultura i cada Religió té el seu llenguatge (ritus, festes, celebracions, pregàries...) per expressar i viure aquesta solidaritat. Allò que importa és que no sigui un llenguatge buit.

Amb tot, cal reconèixer que sovint és difícil no barrejar en un mateix llenguatge solidaritat i ritualització.

La ritualització, o màgia, és pensar que els ritus són eficaços per la seva pròpia força, com si hi hagués en ells o en la persona que els realitza, alguna classe de poder sobrenatural.

Per això el llenguatge és una cosa que cal anar purificat constantment.

MISSATGE.

11. La Diada dels Difunts porta un missatge diferent segons la situació de cada persona. Les persones molts estimades, quan moren s’emporten amb elles una bona part de la nostra vida, i això fa que els nostres vincles amb elles es facin molt més intensos. Sentim amb força la seva nova presència. No es tracta només de un record sinó d’una vertadera presència, íntima, profunda i pacificadora. La seva pau se’ns encomana. En aquests casos l’experiència de la mort ajuda a entendre la Vida, ja que, com es diu sovint, la mort és llei de Vida.

Podríem dir que el missatge del Dia dels difunts és una invitació a creure en la Vida.

RESPOSTA.

12. Estem en una societat molt “vitalista”, però que creu més en la Mort que en la Vida, almenys intel·lectualment. La vida és considerada per molts com una simple aventura, apareguda per casualitat; un caprici de la natura, sense cap altre horitzó que ser engolida per la Mort.

I no obstant, la fe en la Vida és el moll de l’os del missatge cristià. I, segurament, una societat laica com la nostra, el servei que més necessita és trobar-se amb testimonis de “l’èxit de la vida”.

13. En altres temps, quan la societat era religiosa, a la Religió se li encomanaven moltes coses que avui ha assumit la mateixa societat civil, com, per exemple, la promoció i defensa de la Moral. Això ens permet, com a Església, dedicar-nos de ple a aquella que és la nostra missió específica: predicar i celebrar la VIDA, perquè tothom que ho vulgui “tingui vida, i en tingui a desdir” (Joan 10,10).

PREGUNTES per al diàleg.

1. Quins signes o manifestacions veiem en la nostra societat actual, de “fe en la Mort” i de “fe en la Vida”?

2. Pensant en nosaltres mateixos: en relació a les persones que realment hem estimat, la mort ens les fa més pròximes o més llunyanes? Les sentim més absents o més presents?

3. Els ritus, pregàries, costums... de l’Església en motiu d’una defunció, us semblen adequats, i coherents amb l’Evangeli?

Tots Sants (A.B.C)

1ª LECTURA.  (Apocalipsi 7:2-4, 9-14).

Jo, Joan,

vaig veure un àngel que pujava de sol ixent

i tenia la marca del Déu viu,

i cridà amb totes les forces

als quatre àngels que havien rebut

el poder de fer mal a la terra i al mar:

«No feu cap mal a la terra,

ni al mar, ni als arbres,

fins que haurem marcat al front

els servents del nostre Déu».

Llavors vaig sentir el nombre

dels qui havien estat marcats:

eren cent quaranta-quatre mil

de totes les tribus d’Israel.

Després vaig veure una multitud tan gran

que ningú no l’hauria poguda comptar.

Eren gent de tota nacionalitat,

de totes les races, i de tots els pobles i llengües.

S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell,

vestits de blanc i amb palmes a les mans,

i cridaven amb totes les forces:

«Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a l’Anyell».

I tots els àngels s’estaven drets al voltant del tron,

dels ancians i dels quatre  vivents, 

i es  prosternaren davant el tron

amb el front fins a terra, adorant Déu,

i deien: «Amén.

Lloança, glòria, saviesa,

acció de gràcies, honor, poder i força

al nostre Déu pels segles dels segles. Amén». 

Llavors un dels ancians em va preguntar:

«Aquests que van vestits de blanc,

¿qui són i d’on vénen?»  

Jo li vaig respondre: 

«Senyor meu, vós ho sabeu». 

Ell em digué: 

«Aquests són els qui vénen de la gran tribulació.

Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell,

i els han quedat blancs».

2ª LECTURA (1ª Joan 3:1-3).

Estimats,

mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare:

Déu ens reconeix com a fills seus,

i ho som.

Per això el món no ens reconeix,

com no l’ha reconegut a ell.

Sí, estimats:

ara ja som fills de Déu,

però encara no s’ha manifestat com serem;

sabem que, quan es manifestarà,

serem semblants a ell,

perquè el veurem tal com és.

I tothom que té aquesta esperança en ell, 

es purifica, tal com Jesucrist és pur.

EVANGELI. (Mateu 5:1-12).

En aquell temps,

en veure Jesús les multituds,

pujà a la muntanya, s’assegué

i els deixebles se li acostaren. 

Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l’esperit:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços els qui estan de dol:

vindrà el dia que seran consolats.

Feliços els humils: 

són ells els qui posseiran el país.

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos:

vindrà el dia que seran saciats.

Feliços els compassius:

Déu els compadirà.

Feliços els nets de cor: 

són ells els qui veuran Déu.

Feliços els perseguits pel fet de ser justos:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços vosaltres quan, per causa meva,

us ofendran, us perseguiran 

i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies:

alegreu-vos-en i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel».

LLENGUATGE.

1. Tots Sants és una de les celebracions religioses que el nostre calendari laboral manté com a festiva, segurament pel fet d’estar tan unida a la Diada dels Difunts que, tradicionalment, ja comença a la tarda de Tots Sants.

En tot cas per a l’Església és una festivitat important i molt antiga. A Occident, aquesta festa es relaciona amb la cristianització d’un important temple de Roma dedicat a Tots els déus, i per això anomenat, en grec, Panteó (pan = tots + theos = déu). L’any 609 va ser dedicat a Santa Maria i Tots els Màrtirs (Sants).

2. De les tres Lectures d’avui, la més pròpia d’aquesta Festa és la primera, treta de l’Apocalipsi, en la qual se’ns descriu, amb un llenguatge simbòlic i solemne, la visió d’una Litúrgia Celestial, presidida per l’Anyell (Jesús mort i ressuscitat) i amb la participació de tots els salvats (tots els sants): gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües. A més dels 144.000 (12 x 12 x 1000. 12=xifra del “poble elegit”) de totes les tribus d’Israel. S’estaven drets, davant el tron i davant l’Anyell...

3. Convé no entendre aquesta festa com un intent de “no descuidar-se ningú” en la veneració que l’Església Catòlica fa de les persones “santes”. Més aviat cal entendre-la com la visió i degustació anticipades de la festa permanent a la qual Déu convida tota la Humanitat.

Estem arribant al final de l’Any litúrgic; com si diguéssim, al final de Curs (segons el calendari litúrgic). També en el ritme de les estacions estem en plena tardor (en l’hemisferi nord), pressentint l’hivern.

Aquesta visió (apocalipsi) serveix per refermar-nos en l’èxit final de la Humanitat, i confortar-nos en èpoques de persecucions o de crisis.

4. L’evangeli d’avui és, ni més ni menys, que les Benaurances.

En l’evangeli de Mateu les Benaurances ocupen el mateix lloc que ocupaven els 10 Manaments per al Poble d’Israel. Com Moisès, també Jesús “puja a la muntanya”, la qual representa el “lloc de la trobada amb Déu”.

Hi ha, però, importants diferències entre Moisès i Jesús. Moisès puja tot sol a la muntanya per rebre de Déu les “taules de la Llei”. Jesús hi puja “i els deixebles se li acostaren”. Jesús “s’asseu a la muntanya” i dóna el seu Missatge.

Sobretot canvia el llenguatge: no es tracta de “manaments” sinó de “benaurances”.

5. Amb tot, convé no posar oposició entre els Manaments i les Benaurances. Al contrari: les Benaurances són la visualització dels fruits dels Manaments. Les Benaurances són els mateixos Manaments vistos des de l’experiència de qui els compleix. I així com tots els Manaments es poden resumir en un de sol: rebre l’amor de Déu estimant els altres, així també totes les benaurances es poden resumir en una de sola: feliç el qui es refia del Senyor perquè res no podrà separar-lo d’Ell.

6. Aquesta era la finalitat dels Manaments. Déu no mana per manar, sinó que amb els seus manaments ens va guiant perquè puguem participar de la seva mateixa Felicitat. L’objectiu dels Manaments és la felicitat de qui els rep. (Llegiu Gàlates, 3,23ss).

Cal entendre les Benaurances a partir dels Manaments; igualment, cal entendre els Manaments amb l’esperit de les Benaurances. Per això Mateu estableix un paral·lelisme tan marcat entre Manaments i Benaurances.

7. Però també deixa clara la gran diferència: els Manaments eren com la “Constitució” per a un poble concret que ja existia: els descendents Jacob i d’Abraham. Amb aquest “poble” Déu fa una aliança i li dóna la Llei (Els Manaments) com a signe i garantia d’aquesta aliança.

En canvi les Benaurances són ofertes a tothom, sigui del poble que sigui. Tots els pobres (en esperit: és a dir: aquells que no anhelen “ser com els rics”) són cridats a ser “ciutadans del Regne de la Felicitat”. Tots els qui estan de dol, tots els qui ploren, tots els qui tenen fam...

8. L’evangeli de Mateu estableix una clara inclusió entre les Benaurances i l’escena del Judici final (Mateu 25, 31-46). Tota la predicació de Jesús queda inclosa entre aquestes dues escenes que tenen per centre Jesús (el Fill de l’Home) “assegut”, primer com a mestre i després com a jutge. La “llista” de les  Benaurances està al començament de l’activitat pública de Jesús; la “llista” dels Comportaments que determinen entrar o no al Regne, es troba al final.

Per això és convenient llegir les Benaurances juntament amb el capítol 25 de Mateu. 

Nota: La “inclusió” és com un marc format per dues paraules o dues situacions semblants a fi de destacar o matisar un “significat transversal” de tot allò que hi queda inclòs. Els evangelistes l’usen sovint i de diferents maneres. En aquest cas, la inclusió "Benaurances – Judici final" inclou tota l’activitat pública de Jesús. Cal notar, però, que al final de l’evangeli de Mateu torna haver-hi una altra inclusió: Jesús, altre cop a la muntanya amb els seus deixebles, enviant-los arreu del món (Mateu 28, 16ss). Per tant aquesta inclusió dóna color, de fet, a tot el missatge que contenen els diferents relats de l’evangeli de Mateu.

MISSATGE.

9. El missatge de la festa de Tots Sants és l’esperança. El “projecte d’amor” que Déu té sobre els Humans no quedarà frustrat, si bé assumir-lo o no, és responsabilitat de cadascú.

Com es llegeix a la segona Lectura: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som.

RESPOSTA.

10. Déu dóna per a tothom les riqueses de la Terra. Hem estat creats “per a ser rics”. Si, a pesar d’això, resulta que hi ha pobres, és que alguna cosa funciona malament. Si hi ha persones pobres és que deu haver-n’hi de massa riques. Això és injust i contrari al pla de Déu. En aquesta situació, Déu està de la part dels pobres perquè siguin “rics” (no “com els rics”).

Déu ens ha creat per a la vida. Si hi ha gent que està de dol és que alguna cosa ha generat mort. Si hi ha mort, és que hi ha algú que mata. Déu està de la part dels que estan de dol perquè puguin gaudir de la vida (no “com els que maten”).

11. Les Benaurances neixen per contrast amb una realitat que no ve de Déu; neixen d’una humanitat partida: hi ha pobres perquè hi ha rics massa rics; hi ha qui plora perquè hi ha qui ofèn; hi ha perseguits perquè hi ha qui ataca;...

Donat que aquesta és la situació real (no volguda per Déu), cadascú ha de decidir on es situa; de quina part està.

En tot cas se'ns fa saber de quina part està Déu: “Veniu, beneïts del meu Pare... perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m...” (Mateu 25, 31ss).

PREGUNTES per al diàleg.

1. No solament les persones es divideixen en “pobres” i “riques”; també els països. Com valorem i assumim el fet de pertànyer als “països rics”?

2. Les Benaurances són “benaurances”. Les heu utilitzat alguna vegada per imposar-les o exigir-les com si fossin “manaments”?

3. En la segona Lectura es contraposa “ser fills de Déu” i “ser del món”. ¿Com experimenteu aquesta contraposició amb “el món actual”? Què s’entén, aquí, per “mon”?

Diumenge 31 de durant l'any A.

1ª LECTURA.  (Malaquies 1,14b-2,2b.8-10).

Jo sóc el rei dels reis, diu el Senyor de l’univers,

i tots els pobles reverencien el meu nom.

I ara, sacerdots, us adverteixo que

si no feu cas de mi,

si no esteu atents a honorar el meu nom,

us trauré el poder de beneir.

Vosaltres heu abandonat el camí dret i,

en veure com jutjàveu,

molts s’han allunyat.

Heu violat l’aliança que jo havia fet amb Leví,

diu el Senyor de l’univers.

Per això, jo faré que tot el poble

perdi l’estima i el respecte que us tenia,

tal com vosaltres ho heu fet amb mi,

per no haver seguit els meus camins

i haver jutjat amb parcialitat.
No tenim tots un mateix pare?

No ens ha creat el mateix Déu?

Per què som deslleials els uns amb els altres

i violem així l’aliança dels nostres pares?

2ª LECTURA (1ª Tessalonicencs 2,7b-9.13).

Germans,

entre vosaltres ens férem amables

com les mares quan acaronen els seus fills.

Així, amb el desig de guanyar-vos,

no solament us volíem fer participar

de la bona nova de Déu,

sinó que us hauríem donat

fins i tot les nostres pròpies vides,

de tant que us vau fer estimar.

Ja recordeu, germans,

com era el nostre esforç i el nostre cansament:

per no ser una càrrega a ningú,

treballàvem nit i dia,

mentre us anunciàvem la bona nova de Déu.

I ara no deixem mai de donar gràcies a Déu,

recordant que,

quan rebéreu de nosaltres la paraula de Déu,

l’acollíreu com allò que és de veritat:

no paraula d’homes, sinó paraula de Déu,

que treballa eficaçment en vosaltres, els qui heu cregut.

EVANGELI (Mateu 23,1-12)

En aquell temps,

Jesús digué a la gent i als deixebles:

«Els mestres de la Llei i els fariseus

us parlen des de la càtedra de Moisès:

compliu i observeu tot el que us manen,

però no feu com ells, perquè diuen i no fan.

Preparen farcells pesadíssims

i els carreguen a les espatlles dels altres,

però ells no volen ni moure’ls amb el dit.

En tot obren per fer-se veure de la gent.

Per això es fan ben grosses les filactèries,

i les borles, ben llargues;

els agrada d’ocupar els primers llocs a taula

i els primers seients a les sinagogues,

i que la gent els saludi a les places

i els doni el nom de rabí, o sigui ‘mestre’.

Però vosaltres no us heu de fer dir mestres,

perquè, de mestre, només en teniu un,

i tots vosaltres sou germans;

ni heu de donar a ningú el nom de pare aquí a la terra,

perquè, de pare, només en teniu un, que és el del cel;

ni us heu de fer dir guies,

perquè, de guia, només en teniu un, que és el Crist.

El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre.

Tothom qui s’enaltirà serà humiliat,

però tothom qui s’humiliarà serà enaltit.»

LLENGUATGE.

1. Els evangelis sinòptics (Mateu, Marc i Lluc) ens presenten l’obra de Jesús com un viatge de Galilea a Jerusalem. Jesús va a Jerusalem per purificar el Temple que els Poderosos havien convertit en una cova de lladres. L’enfrontament directe amb els Grans Sacerdots portarà Jesús a ser condemnat a mort.

2. Però l’evangelista Mateu, abans de començar el relat de la passió-mort-resurrecció, posa en boca de Jesús una llarga sèrie de recomanacions als seus deixebles. Diríem que és el seu testament espiritual. Segurament que aquestes recomanacions que Mateu posa en boca de Jesús venen suggerides per la situació que vivien algunes comunitats cristianes, sobretot jueves. L’evangeli de Mateu va ser escrit després de l’any 70, quan els exèrcits de Roma ja havien destruït Jerusalem, i del seu Temple no en quedava pedra sobre pedra. Això va provocar que alguns pensessin que les noves comunitats cristianes havien de ser les substitutes de l’antic Judaisme. Això els portava a imitar, d’alguna manera, l’estil o les maneres dels antics jerarques de Jerusalem. És molt possible que haguessin aparegut ja els primers intents de “jerarquització” de les comunitats cristianes.

3. Si això és així, cal reconèixer que l’evangelista Mateu deslegitima radicalment aquest intent; i ho fa posant en boca de Jesús unes paraules directes i clares: “Entre vosaltres no ha pas de ser així” (Mateu 20:26). I, perquè no hi hagi possibilitat de malentesos, ho repeteix per activa i per passiva, concretant al màxim: “No dieu a ningú ...” i “Vosaltres no us feu dir...”. Les comunitats cristianes no s’han de jerarquitzar, sinó que han de ser àmbits de comunió fraternal. “Tots vosaltres sou germans”.

4. Hi ha, però, una cosa que s’ha de tenir en compte: allò que ensenyen els Mestres de la Llei i els Fariseus pot ser correcte, perquè ve de Moisès. Jesús no nega ni s’oposa a la Llei de Moisès. El mal està en la manera de comportar-se, perquè diuen i no fan. Per tant, “no feu com ells”.

MISSATGE.

5. El missatge de la Bíblia comença en Moisès en forma de Llei, i arriba a la seva plenitud en Jesús en forma de Comunió fraternal entre iguals. En aquesta comunitat d’iguals, si algú s’enalteix serà humiliat; igualment, si algú s’humilia, serà enaltit.

RESPOSTA.

6. Diverses vegades, en trobades de diàleg, algú ha fet aquesta pregunta: És que no llegeixen els evangelis, els bisbes i el papa? La pregunta ve provocada pel fet que, en les autoritats eclesiàstiques, es contradiuen directament les paraules de Jesús. Expressions com “Sant Pare”, “Excel·lència”, “director espiritual”, “rector”,... aplicades als seguidors de Jesús, són explícitament prohibides per ell. Com és, doncs, que continuen tan vives?

7. Segurament que la forta crisi en què ha entrat l’Església institució, no és deguda tant al laïcisme de la nostra societat com a la incongruència de molta gent d’església, entre el que diem i el que fem. Una vegada més, l’evangeli ens demana conversió; no solament dels jerarques, sinó de tots. Als jerarques se’ls diu: “No us feu dir mestres...”; però també a tots se’ns mana: “A ningú doneu el nom de pare aquí a la terra,...”.

PREGUNTES per al diàleg.

1. La comunió a què ens convida l’Evangeli comporta viure amb alguna forma de comunitat. Les comunitats tendeixen a organitzar-se i a jerarquitzar-se. ¿Com eviteu el perill de què ens adverteix l’Evangeli?

2. En les nostres societats laiques es legitima el Poder en nom del Poble (Democràcia). Considereu que l’Església podria organitzar-se en forma de democràcia?

3. Com imagineu el futur de l’Església si un dia s’arribés a superar el clericalisme?

Diumenge 30. Any A.

1ª LECTURA.  (Èxode 22:20-26).

El Senyor diu:

«No maltractis ni oprimeixis els immigrats,

que també vosaltres vau ser immigrats al país d’Egipte.

No maltractis cap viuda ni cap orfe:

si els maltractes i alcen a mi el seu clam,

jo l’escoltaré i,

encès d’indignació, us mataré amb l’espasa:

les vostres dones quedaran viudes,

i orfes els vostres fills.

Si prestes diners a algú del meu poble,

als pobres que viuen amb tu,

no facis com els usurers:

no li exigeixis els interessos.

Si et quedes com a penyora el mantell d’algú,

torna-l’hi abans no es pongui el sol.

És tot el que té per abrigar-se,

el mantell que l’embolcalla.

¿Amb què dormiria?

Si ell alçava a mi el seu clam,

jo l’escoltaria, perquè sóc compassiu.»

2ª LECTURA (1ª Tessalonicencs 1:5-10).

Germans,

ja sabeu el que fèiem per vosaltres

mentre érem a la vostra ciutat.

També vosaltres heu imitat

el nostre exemple i el del Senyor,

acollint la paraula de Déu

enmig de moltes adversitats,

plens del goig de l’Esperit Sant.

Així heu estat un model

per a tots els creients de Macedònia i d’Acaia,

perquè, des de la vostra ciutat,

s’ha estès el ressò de la paraula del Senyor.

I no solament a Macedònia i a Acaia;

pertot arreu parlen de la vostra conversió

de manera que no ens cal afegir-hi res:

ells mateixos conten com va ser

la nostra arribada entre vosaltres

i com abandonàreu els ídols

i us convertíreu a Déu

per adorar només el Déu viu i veritable

i esperar del cel Jesús, el seu Fill,

que ell ressuscità d’entre els morts

i que ens salvarà de la pena

en el judici que ha de venir.

EVANGELI. (Mateu 22:34-40).

En aquell temps,

quan els fariseus s’assabentaren

que Jesús havia fet callar els saduceus,

es tornaren a reunir,

i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo,

li va fer aquesta pregunta:

«Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?»

Jesús li contestà:

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,

amb tota l’ànima, amb tot el pensament.

Aquest és el manament més gran i el primer de tots.

El segon és molt semblant:

Estima els altres com a tu mateix.

Tots els manaments escrits

en els llibres de la Llei i dels Profetes

vénen d’aquests dos.»

LLENGUATGE.

1. L’electricitat no es veu. Una manera de saber si hi ha corrent és veure si una bombeta s’encén.

El primer dels manaments és estimar Déu. Però Déu no el veiem. La millor manera per saber si s’estima Déu que no veiem és veure si estimem els altres, que veiem (1ª Joan 4,20).

2. A Jesús li pregunten quin és el manament més gran de la Llei.

Aquesta pregunta li fan conjuntament els fariseus i els saduceus “per posar-lo a prova”. Resulta estrany que vulguin posar-lo a prova amb una pregunta tan fàcil, la resposta de la qual sabien de memòria tots els jueus.

L’evangeli de Mateu ens descriu el clima tens entre Jesús i els responsables religiosos. Aquests ja han decidit eliminar-lo, però, per por al poble, necessiten que Jesús es fiqui de peus a la galleda en alguna resposta comprometedora.

Aquesta és la tercera pregunta que li fan, donat que en les dues primeres no l’han pogut sorprendre.

Però, on està el parany d’aquesta pregunta tan senzilla i clara?

3. Sorprèn la solemnitat que Mateu posa en aquesta escena: reunits tots junts fariseus i saduceus, i per fer-li la pregunta busquen un “doctor de la Llei”. És una exhibició d’autoritat i simulen sotmetre Jesús a un examen. “Quin és el manament més important...”.

Ells estan convençuts que Jesús respondrà correctament. Així podran “agafar-lo en les seves pròpies paraules”, ja que li podran replicar: si l’amor a Déu és el més important dels Manaments, ¿com és que tu trenques aquest manament no respectant el dissabte, dia sagrat dedicat a Déu, ni respectes el “seu” Sant Temple, toques persones impures, menges amb pecadors, critiques els sacerdots?...

4. Però aquesta rèplica no li van poder fer perquè Jesús va respondre la pregunta que li feien, i una mica més. Ells li preguntaven pel primer i més important dels Manaments; Jesús els respon el primer i el segon. Afegeix el segon perquè aquest “segon manament” no és secundari, ja que és la semblança del primer.

3. Ningú pot mostrar que “estima Déu”, a qui no veu, si no estima els altres que veu (1ª carta de Joan 4,20). Per això, curar en dissabte, és a dir: treballar per als altres en el dia dedicat a Déu, visualitza l’amor a Déu; acollir els “pecadors”, visualitza l’amor a Déu; alliberar el poble d’un “temple” que s’ha tornat opressiu, visualitza l’amor a Déu;...

4. Aquesta pregunta era realment comprometedora per a un Jesús tan dedicat a fer bé als altres. Però Jesús “ha superat la prova” i ha aprovat “l’examen”; i a la vegada els ha fet veure que ells, tot i ser “doctors de la Llei”, no interpretaven correctament la Llei.

MISSATGE.

5. El missatge d’aquest evangeli el podríem expressar amb unes paraules del mateix Jesús a la gent, escrites un xic més endavant: “Els mestres de la Llei i els fariseus s'han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan. Preparen càrregues pesades i insuportables i les posen a les espatlles dels altres, però ells no volen ni moure-les amb el dit (Mateu 23,1-4).

El primer i el segon manament no són pas dos manaments sinó les dues cares d’un sol i únic manament. No es pot parlar d’un sense incloure-hi l’altre. I, en tot cas, el compliment del segon és la prova del compliment del primer.

RESPOSTA.

6. No hi ha mai incompetència entre l’amor a Déu i l’amor als altres. “Complir amb Déu” no pot ser excusa per no “complir amb els altres”. (Podeu llegir: Mateu 15,4-7).

Els autèntics actes religiosos, d’una manera o altra han de ser actes d’amor als altres.

Hi ha diferents maneres d’estimar. A Déu l’estimem rebent i acollint el seu amor. Als altres els estimem sobretot ajudant i donant allò que necessiten.

7. Però també, a vegades, estimar els altres voldrà dir acollir el seu amor. O sigui: deixar-nos estimar per ells. El vertader amor és humil; sap rebre. De fet, Déu fa visible el seu amor per cada un de nosaltres sobretot a través de les persones que ens estimen. Per això el matrimoni és un sagrament. En la parella, cada un és per l’altre “sagrament de l’amor de Déu cap a ell o ella”.

Estimar vol dir entrar en el circuit de l’Amor. Una bombeta no s’encén si està tallat qualsevol dels dos fils per on entra o surt el corrent elèctric.

En qualsevol punt que es talli el circuit de l’amor, ja no hi ha amor.

PREGUNTES per al diàleg.

1. En les nostres misses i actes religiosos, s’hi fa suficientment explícit l’amor als altres?

2. Quan es diu d’una persona que és practicant, què es vol dir: que assisteix als actes religiosos o que estima els altres?

Diumenge 29. Any A.

1ª LECTURA.  (Isaïes 45:1 4-6).

El Senyor pren Cir, el seu ungit, per la mà dreta,

i el condueix per sotmetre-li les nacions

i deixar desarmats els reis;

per obrir-li les ciutats,

perquè no trobi tancades les portes.

El Senyor li diu:

«Per amor de Jacob, el meu servent,

d’Israel, el meu elegit,

et crido pel teu nom, et dono un títol honrós,

tot i que no em coneixes.

Jo sóc el Senyor, no n’hi ha d’altre.

Fora de mi no hi ha cap Déu.

Sense que em coneguessis,

t’he fet prendre les armes perquè sàpiguen

de llevant fins a ponent

que no hi ha ningú fora de mi.

Jo sóc el Senyor. No n’hi ha d’altre»

2ª LECTURA (1ª Tessalonicencs 1:1-5).

Comença la primera carta de sant Pau

als cristians de Tessalònica.

Pau, Silvà i Timoteu, a la comunitat de Tessalònica,

reunida per Déu Pare i per Jesucrist, el Senyor.

Us desitgem la gràcia i la pau.

Sempre donem gràcies a Déu per tots vosaltres

i us recordem en les nostres pregàries.

No deixem mai de recordar davant Déu, Pare nostre,

com la vostra fe treballa per propagar-se,

la vostra caritat no es cansa de fer el bé,

i la vostra esperança en Jesucrist, el nostre Senyor,

aguanta les adversitats.

Germans, estimats de Déu:

sabem de cert que ell us ha elegit,

perquè quan us anunciàvem l’evangeli,

no predicàvem només de paraula,

sinó amb obres poderoses,

amb dons de l’Esperit Sant,

i amb molta convicció.

EVANGELI. (Mateu 22:15-21).

En aquell temps,

els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús

en alguna paraula comprometedora,

i li enviaren alguns dels seus

i dels partidaris d’Herodes a dir-li:

«Mestre, sabem que dieu sempre la veritat,

i que ensenyeu de debò els camins de Déu,

sense miraments per ningú, sigui qui sigui,

ja que no obreu per complaure els homes.

Digueu-nos, doncs, ¿què penseu d’això?:

¿És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?».

Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia,

els respongué:

«Hipòcrites, ¿per què proveu de comprometre’m?

Ensenyeu-me la moneda del tribut».

Ells li ensenyaren una moneda romana,

i Jesús els preguntà:

«De qui és aquesta figura

i el nom que hi ha escrit?».

Li diuen:«Del Cèsar».

Jesús els respon:

«Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar,

i a Déu, allò que és de Déu».

LLENGUATGE.

1. Quan Jesús va fer la seva entrada messiànica a Jerusalem i va purificar el temple, les autoritats religioses li van preguntar amb quina autoritat feia tot allò. Jesús no els va respondre la pregunta, però els va fer descobrir quina era la situació, explicant-los tres paràboles (ja vistes els diumenges passats) i amb diverses situacions com aquesta d’avui. El resultat va ser que les autoritats religioses i socials van decidir eliminar-lo.

2. Jesús representa l’home (el fill de l’home) i gaudia de l’estimació espontània del Poble. Això feia perillós eliminar-lo per les bones, i els Poderosos van preferir l’estratègia de fer-lo parlar sobre qüestions comprometedores. L’evangeli de Mateu recull tres d’aquestes qüestions: la primera la hi posen els fariseus, que en aquest cas s'alien amb els seus competidors herodians; la segona, els saduceus (aquesta, el Missal la recull en la versió de Lluc. Diumenge 32 de l’any C); i la tercera, conjuntament fariseus i saduceus (La llegirem diumenge que ve).

3. La primera qüestió és la que ens presenta l’evangeli d’avui.

Era realment una qüestió comprometedora dins l’àmbit jueu.

En la religió jueva, el pecat més greu, permanentment denunciat pels profetes, era la idolatria. Pagar tribut al Cèsar o Emperador Romà, era considerat per molts un acte idolàtric ja que la inscripció que hi havia a les monedes romanes tractava explícitament el Cèsar de “diví”. Pagar-li tribut era com donar-li culte.

A més, el tribut al Cèsar era l’expressió més clara, odiosa i humiliant de la subjecció d’Israel a un Poder estranger.

Si Jesús declarava no lícit pagar aquest tribut, els herodians podien denunciar-lo fàcilment a les autoritats romanes que, en aquestes qüestions, no gastaven gaires miraments. Si responia que era lícit pagar, els fariseus podien acusar-lo d'idòlatra, i automàticament s’enemistarien amb el poble.

4. Jesús no va respondre la pregunta sinó que va obligar als inquisidors a posar-se en evidència ells mateixos quan va demanar-los que li ensenyessin la moneda amb què calia pagar el tribut al Cèsar. Perquè resulta que Jesús no té cap d'aquestes monedes. En canvi ells sí que en fan servir i se’n beneficien. Jesús fa que siguin ells mateixos que diguin de qui són i què diuen aquelles monedes que ells coneixen bé. Si resulta que les mateixes monedes ja indiquen que són del Cèsar, la conclusió és clara: “Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar, i a Déu, allò que és de Déu”.

5. Queda clar el que és del Cèsar, perquè “les coses del Cèsar” porten la seva marca.

Evidentment del Cèsar són el poder, el diner, les lleis,... I resulta que ells amb el seu temple també tenien poder, diner, lleis... I aquest era el conflicte en temps de Jesús, i sempre

6. Jesús respon al conflicte d’una manera sorprenent.
Jesús vol salvar l’home, i això significa alliberar-lo de qualsevol classe de Poder.

El Poder és l’antihome. Quan diu: “doneu a Déu el que és de Déu” no vol dir que hi hagi unes coses que pertanyen a Déu de la mateixa manera que altres que pertanyen al Cèsar. Déu, que és el creador de tot, té un projecte d’amor envers l’Home. El Poder és l’antiprojecte.

El projecte de Déu és la Vida. L’obra del Poder és mantenir-hi la mort. El projecte de Déu és la Llibertat. El Poder vol mantenir-hi esclavitud.

7. Els que fan la pregunta tenen i fan servir monedes amb la marca del Cèsar; pertanyen a l’antiprojecte. “Retorneu al Cèsar això que és del Cèsar”; com si els digués: “donat que heu escollit l’esclavitud, sigueu esclaus; però no hi barregeu Déu en tot això perquè allò que és de Déu va per altres camins”.

MISSATGE.

8. El Regne del Cèsar i el Regne de Déu no són dos regnes que es reparteixen el món, sinó que l’un és la negació de l’altre. El diner, els impostos i tributs (quan no venen d’estructures de servei),... pertanyen al Cèsar, i, de fet, a tots se’ns imposen. No obstant, si ens fem ciutadans del Regne de Déu, assumirem uns “altres valors” que ens permetran relativitzar de tal manera els “valors del Cèsar” que ja no ens privaran de la Llibertat ni de l’autèntica Vida, aquella que no depèn “dels que només poden matar el cos” (Mateu 10,28. Vegeu també Joan 14,30).

9. Aquest diumenge, tercer d’octubre (2008, 2014, i també aquest 2017) es celebra el Dia mundial de les Missions. Estem jugant amb foc quan unim tan estretament “missions” i “diners”, perquè  −no ho oblidem− el diner sempre porta la “marca del Cèsar”.

RESPOSTA.

10. Aquest evangeli ha sigut llegit des de fa molt de temps en el si d’una Església “casada amb el Poder”. Des d’aquesta situació, a vegades s’ha volgut veure en les paraules de Jesús un criteri per dilucidar què pertany al Cèsar (al Poder civil) i què pertany a Déu (al Poder eclesiàstic). És una greu equivocació, que té caràcter blasfem. Per part de l’Església, en aquest punt, hi ha hagut un greu abús del nom de Déu.

11. En la mesura que en l’Església hi ha Poder, diner, lleis, burocràcia,... és “regne del Cèsar”, encara que sigui en rivalitat amb “l’altre Cèsar”.

Cal reconèixer que, en diferents aspectes, la imatge externa i pública de l’Església porta la marca del “Cèsar”. Per això, la resposta urgent que se’ns demana és una vertadera i autèntica conversió.

No és suficient que el papa Pau VI renunciés a la tiara pontifícia, la triple corona símbol del triple “Poder” (!). El mimetisme amb la societat civil manté l’Església en una situació en què costa descobrir-hi la seva pertinença al Regne de Déu. El papa Vergoglio, anomenant-se, com a nom programàtic, Francesc, s’ha convertit en tot un símbol i una invitació a una conversió absolutament urgent i necessària.

12. És una tasca difícil, perquè estem tan acostumats a entendre l’Església com una “societat travada amb vincles jeràrquics”, que no sabem ni imaginar-la d’una altra manera.

La veritat és que si hem de ser una societat semblant a la civil, només hi fem nosa en el món actual. Ja en tenim prou  -i de sobres-  amb la societat civil!

No és missió de l’Església ser un contrapoder. L'Església és servei. Només servei: des de l’amor, des de la llibertat que permet donar també la túnica a qui ens reclami el mantell (Lluc 6,29).

13. Com seria una Església sense Poder?

Podria semblar una pregunta que han de respondre els especialistes i la jerarquia. Potser sí, però no només ells. En realitat, qui està en millor situació per a realitzar i ajudar a construir una església sense Poder, som les comunitats que estem a la base. Cada parròquia, cada comunitat, ha de trobar la seva manera. “Costa molt fer girar un transatlàntic, però una barqueta es pot fer girar amb un simple un cop de rem”.

I cal donar el cop de rem! Sense por; per fidelitat a la missió que hem rebut; per amor al nostre món que necessita veure altres maneres d’entendre la vida; per solidaritat amb els germans que els costa alliberar-se del “culte al Poder”.

14. Ja que celebrem el Dia de les Missions (2008 ó 2014, o aquest 2017), l’evangeli d’avui ens ajuda a descobrir l’autèntica dimensió missionera de l’Església. Jesús, per realitzar la seva missió, va “encarnar-se”. És a dir: va fer-se un home com nosaltres. Com a missioners, no tenim per finalitat “convertir els altres” per fer-los “dels nostres” sinó ser testimonis de l’Amor de Déu “encarnant-nos” en aquells a qui ens sentim enviats. Pròpiament, el missioner, en ambients no cristians, no busca “convertir els altres” sinó “convertir-se als altres”. St. Pau en dóna exemple quan diu que es feia “jueu amb els jueus,... grec amb els grecs,... feble amb els febles,...” (1ª Corintis 9,19-23).

PREGUNTES per al diàleg.

1. Considereu que Estat i Església són, com a vegades es diu, dues societats independents, autònomes, paral·leles, amb àrees pròpies?

2. En el funcionament de la vostra comunitat, ¿hi ha mimetisme en relació a l’administració civil? Què n’opineu? Ja us està bé?