Tots Sants.

1 de novembre.

FESTA DE TOTS SANTS.

Nota. La Festa de Tots Sants té les mateixes Lectures per als anys A, B i C. Així, doncs, hi repetiré els mateixos Apunts que ja vaig escriure per a l’ANY A, amb petitíssimes variants.

>> Paraules i parauletes. “Feliços”.

A. LECTURES

(Anys A, B, i C).

1ª LECTURA.  (Apocalipsi 7:2-4, 9-14).

Jo, Joan,

vaig veure un àngel que pujava de sol ixent

i tenia la marca del Déu viu,

i cridà amb totes les forces

als quatre àngels que havien rebut

el poder de fer mal a la terra i al mar:

«No feu cap mal a la terra,

ni al mar, ni  als arbres,

fins que haurem marcat al front 

els servents del nostre Déu».

Llavors  vaig sentir el nombre

dels qui havien estat marcats:

eren cent quaranta-quatre mil

de totes les tribus d’Israel.

Després vaig veure una multitud tan gran

que ningú no l’hauria poguda comptar.

Eren gent de tota nacionalitat,

de totes les races, i de tots els pobles i llengües.

S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell,

vestits de blanc i amb palmes a les mans,

i cridaven amb totes les forces:

«Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a l’Anyell».

I tots els àngels s’estaven drets al voltant del tron,

dels ancians i dels quatre vivents, 

i es  prosternaren davant el tron

amb el front fins a terra, adorant Déu,

i deien: «Amén.

Lloança, glòria, saviesa,

acció de gràcies, honor, poder i força

al nostre Déu pels  segles  dels  segles.  Amén». 

Llavors un dels ancians em va preguntar:

«Aquests que van vestits de blanc,

¿qui són i d’on vénen?»  

Jo li vaig respondre: 

«Senyor meu, vós ho sabeu». 

Ell em digué: 

«Aquests són els qui vénen de la gran tribulació.

Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell,

i els han quedat blancs».

2ª LECTURA (1ª Joan 3:1-3).

Estimats,

mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare:

Déu ens reconeix com a fills seus,

i ho som.

Per això el món no ens reconeix,

com no l’ha reconegut a ell.

Sí, estimats:

ara ja som fills de Déu,

però encara no s’ha manifestat com serem;

sabem que, quan es manifestarà,

serem semblants a ell,

perquè el veurem tal com és.

I tothom que té aquesta esperança en ell, 

es purifica, tal com Jesucrist és pur.

EVANGELI. (Mateu 5:1-12).

En aquell temps,

en veure Jesús les multituds,

pujà a la muntanya, s’assegué

i els deixebles se li acostaren. 

Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l’esperit:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços els qui estan de dol:

vindrà el dia que seran consolats.

Feliços els humils: 

són ells els qui posseiran el país.

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos:

vindrà el dia que seran saciats.

Feliços els compassius:

Déu els compadirà.

Feliços els nets de cor: 

són ells els qui veuran Déu.

Feliços els perseguits pel fet de ser justos:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços vosaltres quan, per causa meva,

us ofendran, us perseguiran 

i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies:

alegreu-vos-en i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel».

B. LLENGUATGE.

1. Tots Sants és una de les celebracions religioses que el nostre calendari laboral manté com a festiva, segurament pel fet d’estar tan unida a la Diada dels difunts que, tradicionalment, ja comença a la tarda de Tots Sants.

En tot cas, per a l’Església és una festivitat important i molt antiga. A Occident, aquesta festa es relaciona amb la cristianització d’un important temple de Roma dedicat a Tots els déus, i per això anomenat, en grec, Panteó (pan = tots, theos = déu). L’any 610 va ser dedicat a Santa Maria i Tots els Màrtirs (Sants).

2. La primera Lectura és treta de l’Apocalipsi. En ella se’ns descriu, amb un llenguatge simbòlic i solemne, la visió d’una Litúrgia Celestial, presidida per l’Anyell (Jesús mort-ressuscitat) i amb la participació de tots els salvats (tots els sants): gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües, a més dels 144.000  de totes les tribus d’Israel. (144000 ve de 12 x 12 x 1000. El número “12” és la xifra del “Poble elegit”; i 1000 denota multitud).

3. Convé no entendre aquesta festa com un intent de “no descuidar-se de ningú” en la veneració que l’Església Catòlica fa de les persones declarades “santes”. Més aviat cal entendre-la com la visió i degustació anticipades de la festa permanent a la qual Déu convida tota la Humanitat.

Estem arribant al final de l’Any litúrgic; com si diguéssim, al final de Curs (en el Calendari litúrgic). També en el ritme de les Estacions estem en plena Tardor (en l’hemisferi nord), pressentint el mortuós Hivern.

Aquesta visió (apocalipsi) serveix per refermar-nos en l’èxit final de la Humanitat, i confortar-nos en èpoques de persecucions o de crisis (Moments “hivernals”).

4. L’evangeli d’avui és, ni més ni menys, que les Benaurances.

En l’evangeli de Mateu les Benaurances ocupen el mateix lloc que ocupaven els Manaments per al Poble d’Israel. Com Moisès, també Jesús “puja a la muntanya”, la qual representa el “lloc de la trobada amb Déu”.

Hi ha, però, importants diferències entre Moisès i Jesús. Moisès puja tot sol a la muntanya per rebre de Déu les “taules de la Llei”. Jesús hi puja “i els deixebles se li acostaren”. Jesús “s’asseu a la muntanya” i dóna el seu Missatge. “Asseure’s” és l’acció del mestre quan es disposa a donar la seva lliçó. Jesús “assegut a la muntanya”, ensenya amb l’autoritat de Déu mateix. Sobretot canvia el llenguatge: no es tracta de “manaments” sinó de “benaurances”.

5. Amb tot, convé no posar oposició entre els Manaments i les Benaurances. Al contrari: les Benaurances són la visualització dels fruits dels Manaments. Les Benaurances són els mateixos Manaments vistos des de l’experiència de qui els compleix. I així com tots els Manaments es poden resumir en un de sol: rebre l’amor de Déu estimant els altres, així també totes les Benaurances es poden resumir en una de sola: feliç el qui es refia del Senyor perquè res no podrà separar-lo d’Ell.

6. Aquesta era la finalitat dels Manaments. Déu no mana per manar, sinó que amb els seus manaments ens va guiant perquè puguem participar de la seva mateixa felicitat. L’objectiu dels Manaments és la felicitat de qui els rep. (Gàlates, 3,23ss).

Cal entendre les Benaurances a partir dels Manaments; igualment, cal entendre els Manaments amb l’esperit de les Benaurances. Per això Mateu estableix un paral·lelisme tan marcat entre Manaments i Benaurances.

7. Però també deixa clara la gran diferència: els Manaments eren com la “Constitució” per a un poble concret que ja existia: els descendents d’Abraham i Jacob. Amb aquest “poble” Déu fa una aliança i li dóna la Llei (Els Manaments) com a signe i garantia d’aquesta aliança.

En canvi les Benaurances són ofertes a tothom, sigui del poble que sigui. Tots els pobres (en esperit: és a dir: aquells que no enyoren ser “com els rics”) són cridats a ser “ciutadans del Regne de la Felicitat”. Tots els qui estan de dol, tots els qui ploren, tots els qui tenen fam...

8. L’evangeli de Mateu estableix una clara inclusió entre les Benaurances i l’escena del Judici final (Mateu 25, 31-46). Tota la predicació de Jesús queda inclosa entre aquestes dues escenes que tenen per centre Jesús (el Fill de l’Home) “assegut”, primer com a mestre i després com a jutge. La “llista” de les  Benaurances està al començament de l’activitat pública de Jesús; la “llista” dels Comportaments que determinen entrar o no al Regne, es troba al final.

Per això és convenient llegir les Benaurances juntament amb el capítol 25 de Mateu, on el Fill de l’Home diu als elegits: “Veniu, beneïts del meu Pare ... perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm”...

C. MISSATGE.

9. El missatge de la festa de Tots Sants és l’esperança. El “projecte d’amor” que Déu té sobre els Humans no quedarà frustrat, si bé assumir-lo o no, és responsabilitat de cadascú.

Com es llegeix a la segona Lectura: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som.

D: RESPOSTA.

10. Déu dóna per a tothom les riqueses de la Terra. Hem estat creats “per a ser rics”. Si, a pesar d’això, resulta que hi ha pobres, és que alguna cosa hem fet malament. Si hi ha persones pobres és que deu haver-n’hi de massa riques. Això és injust i contrari al pla de Déu. En aquesta situació, Déu està de la part dels pobres perquè siguin “rics” (no “com els rics”).

Déu ens ha creat per a la vida. Si hi ha gent que està de dol és que alguna cosa ha generat mort. Si hi ha mort, és que hi ha algú que mata. Déu està de la part dels que estan de dol perquè puguin gaudir de la vida (no “com els que maten”).

Les Benaurances neixen d’una realitat que no ve de Déu; neixen d’una humanitat partida: hi ha pobres perquè hi ha rics massa rics; hi ha qui plora perquè hi ha qui ofèn; hi ha perseguits perquè hi ha qui ataca;...

Donat que aquesta és la situació real (no volguda per Déu), cadascú ha de decidir on es situa; de quina part està.

En tot cas Jesús ens fa saber de quina part estan ell i Déu: “Veniu, beneïts del meu Pare... perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m...” (Mateu 25, 31ss).

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. No solament les persones es separen en “pobres” i “riques”; també els països. Com valorem i com assumim el fet de formar part dels “països (massa) rics”?

2. Les benaurances són “benaurances”. Les heu utilitzat alguna vegada per imposar-les o exigir-les als altres com si fossin “manaments”?

3. En la segona Lectura es contraposa “ser fills de Déu” i “ser del món”. ¿Com experimenteu aquesta contraposició amb “el món actual”? Què s’entén, aquí, per “mon”?

Diumenge 30. Any B.

>> Paraules i parauletes.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Jeremies 31,7-9).

Això diu el Senyor:

«Crideu d’alegria,

celebreu la sort de Jacob, la primera de les nacions,

proclameu que el Senyor

ha salvat el seu poble, la resta d’Israel!

Jo els faré venir del país del Nord,

els reuniré des de l’extrem de la terra.

Tots hi seran: cecs, coixos, mares que crien;

tornarà una gentada immensa.

Havien sortit plorant i els faré tornar consolats.

Els conduiré als rierols d’aigua,

per un camí suau, sense entrebancs.

Perquè jo sóc un pare per a Israel,

i Efraïm és el meu fill gran.»

2ª LECTURA (Hebreus 5,1-6).

Els grans sacerdots, presos d’entre els homes,

són destinats a representar els homes davant Déu,

a oferir-li dons i víctimes pels pecats.

No els és difícil de ser indulgents

amb els qui pequen per ignorància o per error,

perquè ells mateixos experimenten per totes bandes

les seves pròpies febleses.

Per això necessiten oferir sacrificis pels seus pecats

igual que pels pecats del poble.

I ningú no es pot apropiar l’honor de ser gran sacerdot:

és Déu qui els crida, com va cridar Aharon.

Tampoc el Crist no s’atribuí a ell mateix

la glòria de ser gran sacerdot,

sinó que la hi ha donada aquell que li ha dit:

«Ets el meu Fill, avui t’he engendrat.»

I en un altre indret diu:

«Ets sacerdot per sempre com ho fou Melquisedec.»

EVANGELI. (Marc 10,46-52).

En aquell temps,

Jesús sortí de Jericó

amb els seus deixebles i amb molta gent.

Vora el camí hi havia assegut, demanant caritat,

un cec que es deia Bar-Timeu.

Quan sentí dir que passava Jesús de Natzaret,

començà a cridar:

«Fill de David, Jesús, compadiu-vos de mi.»

Tothom el renyava per fer-lo callar,

però ell cridava encara més fort:

«Fill de David, compadiu-vos de mi.»

Jesús s’aturà i digué: «Crideu-lo.»

Ells criden el cec i li diuen:

«Anima’t i vine, que et crida.»

El cec llançà la capa, s’aixecà d’una revolada

i anà cap a Jesús.

Jesús li preguntà: «Què vols que et faci?

Ell respon: «Rabuni, feu que hi vegi.»

Jesús li diu: «Vés, la teva fe t’ha salvat.»

A l’instant hi veié, i el seguia camí enllà.

B. LLENGUATGE.

1. Dues situacions simultànies: quan Jesús sortia (de Jericó), Bar-Timeu estava assegut a la vora del camí.

En el camí de Jesús, Jericó indica l’estació prèvia a Jerusalem. Jesús, amb els deixebles i la multitud, inicia l’últim tram del camí; i aquí es troba amb un personatge singular: Bar-Timeu.

2. Bar­-Timeu, fill de Timeu, cec i captaire. Per la manera com ens el presenta Marc, el seu nom ha de voler dir alguna cosa ben significativa; però a mi se m’escapa, i allò que he trobat en els comentaristes no m’acaba de convèncer. (Noteu que a Paraules i parauletes ja he canviat d’opinió).

Sens dubte és un personatge representatiu. Però, a qui representa?

En tot cas, d’entre la molta gent que acompanya Jesús (“deixebles” i “multitud”), Bartimeu és l’únic de qui s’acaba dient que “seguia Jesús camí enllà”.

El camí de Jesús, amb els deixebles i la multitud, arriba a Jerusalem. En els relats següents quedarà palès que, per a la multitud i els deixebles, Jerusalem serà el lloc de la gran ceguesa. Ells no sabran “veure-hi” allò que realment hi passarà. La seva foscor serà explicitada en el moment suprem (Marc 15,13), però allà no hi haurà ni els Dotze ni la Multitud. No van veure el gran espectacle. Eren cecs.

3. “Què vols que et faci?”...

És ben estranya aquesta pregunta de Jesús si és un “cec” qui li demana compassió! “Senyor, que hi vegi”. Quina altra cosa podria demanar, un cec?!

Però l’evangelista posa aquesta pregunta en boca de Jesús amb tota la intenció. “Què vols que et faci?” Per estrany que pugui semblar, hi ha moltíssims “cecs” que no hi volen veure (no hi volem veure). Bartimeu hi vol veure.

Amb aquest relat, l’evangelista posa una nota d’esperança (i de humanitat) en la dramàtica realitat amb què es trobarà Jesús a Jerusalem. Jesús destaca la fe de Bartimeu: “La teva fe t’ha salvat”. No li diu: “Segueix-me”. No cal dir-li-ho. Bartimeu ha escollit “veure-hi”, i això el fa capaç de veure el camí de Jesús i seguir-lo fins al final, en mig d’una multitud de “vidents cecs” que equivocaran el camí.

4. Bartimeu representa tots aquells que, al llarg de la Història, han optat per veure-hi. Representa el “jove que seguia Jesús” (després que els Dotze l’abandonessin a Getsemaní), i que Marc ens torna a presentar al Sepulcre, vestit de blanc, anunciant a les dones la bona notícia de la Resurrecció (Marc 14,52 i 16,5)). Representa al Centurió romà que “va veure” la manera com Jesús havia mort, i hi va reconèixer el fill de Déu (Marc 15:38). Representa les dones que s’ho miraven... (Marc 15,40.47).

5. ...llançà la capa...

Bartimeu “llançà la capa, s’aixecà d’una revolada i anà cap a Jesús”. El llenguatge expressa una barreja de valentia, decisió i fe. El captaire “llança la capa”: és una imatge ben gràfica i eloqüent, que contrasta directament amb la de l’home ric i just, del qual ens parlava l’evangeli de fa dos diumenges.

C. MISSATGE.

6. Abans d’arribar a Jerusalem, l’evangelista posa davant nostre la figura sorprenent de Bartimeu i el seu desig de veure-hi.

Voler veure-hi demana valentia i generositat.  El camí de Jesús porta a veure-hi: veure el món real; veure l’home concret; veure la justícia i la injustícia que marca les nostres vides; veure els crucificats, i també els ressuscitats. “Allà el veureu”, hauran de dir les dones als Dotze (Marc 16,7).

D: RESPOSTA.

7. Veure-hi per respondre, i per gaudir.

No tothom s’atreveix a voler veure-hi.

En un primer moment, els qui acompanyen Jesús volen fer callar al cec. “Tothom el renyava per fer-lo callar”. Consideren que el crit del cec és inoportú. Ells estan fent una “cosa tan important” com pujar a Jerusalem per proclamar-hi Jesús “messies i rei”, i ara surt aquest infeliç amb els seus problemes!... Ells “no hi veuen” la persona sinó un pobre infeliç inoportú.

Quan en una ciutat s’hi fan presents personatges o esdeveniments importants, es procura “netejar-la” de persones inoportunes. Fer-les “invisibles”.

Sortosament per Bartimeu, Jesús el veu i se’n compadeix. “Crideu-lo”. Bartimeu no li fa nosa.

  

Cal reconèixer que, entre tots, hem muntat una Societat (i una Església) de tal manera que hi ha persones que ens hi fan nosa a causa de la seva misèria, i busquem la manera de no veure-les. Però Jesús s’identifica precisament amb aquestes persones. S’hi identifica de tal manera que ell mateix, derrotat, va fer nosa (Joan 19, 31). És important que ens parem un moment a reflexionar qui ens fa nosa i qui no ens fa nosa, i per què.

En tot cas, per entendre i assaborir el missatge de Jesús ens cal saber veure el Crucificat (i els crucificats) (Joan 12,32).

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. És coneguda la frase: “Només hi veiem amb el cor”. Què en penseu? En teniu experiència activa i passiva (veure i ser vistos)?

2. Els nens, ja de petits, solen aprendre que només són “vistos” si fan coses fora del normal, bones o dolentes. Podria ser aquesta una de les causes de l’elevat i creixent incivisme de la nostra societat urbana? Què hauria d’incloure, una possible solució?

3. Hi ha mirades que ens acompanyen i ens ajuden a ser; també hi ha mirades que ens vigilen. Com imagineu la mirada de Déu? (Suggereixo llegir el magnífic Cant Espiritual, de David Jou, i que parla de la mirada de Déu).

Diumenge 29. B.

 >> Paraules i parauletes.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Isaïes 53,10-11).

El Senyor volgué que el sofriment triturés el seu Servidor.

Quan haurà donat la vida per expiar les culpes,

veurà una descendència, viurà llargament,

i per ell el designi del Senyor arribarà a bon terme.

Gràcies al sofriment de la seva ànima

ara veu la llum;

el just, amb les penes que ha sofert,

ha fet justos els altres,

després de prendre damunt seu les culpes d’ells.

2ª LECTURA (Hebreus 4,14-16).

Germans,

mantinguem ferma la fe que professem,

ja que en Jesús, el Fill de Déu,

tenim el gran sacerdot que, travessant els cels,

ha entrat davant Déu.

Perquè el gran sacerdot que tenim

no és incapaç de compadir-se de les nostres febleses:

ell, igual que nosaltres,

ha estat provat en tot, encara que sense pecar.

Per tant,

acostem-nos confiadament al tron de la gràcia de Déu

perquè es compadeixi de nosaltres,

ens aculli

i ens concedeixi, quan sigui l’hora,

l’auxili que necessitem.

EVANGELI. (Marc 10,35-45).

(Nota. En blau allò que correspon a la versió llarga del Missal).

En aquell temps

Jaume i Joan, els dos fills del Zebedeu,

anaren a trobar Jesús i li digueren:

«Mestre, voldríem que ens concedíssiu

un favor que us demanarem.»

Jesús els preguntà:

«Què voleu que faci?»

Ells li digueren:

«Concediu-nos que, el dia que sereu glorificat,

puguem seure,

l’un a la vostra dreta i l’altre a la vostra esquerra.»

Jesús els respongué:

«No sabeu què demaneu.

¿Podeu veure el calze que jo veuré

i ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?»

Ells li digueren: «Sí que podem.»

Jesús els respongué:

«És cert, vosaltres beureu el calze que jo veuré

i sereu batejats amb el baptisme

amb què jo seré batejat,

però seure a la meva dreta i a la meva esquerra

no sóc jo qui ho ha de concedir;

és per a aquells a qui Déu ho ha reservat.»

Quan els altres deu ho sentiren,

s’indignaren contra Jaume i Joan.

Jesús cridà els deixebles i els digué:

«Ja sabeu que, en totes les nacions,

els qui figuren com a governants

disposen dels seus súbdits com si en fossin amos,

i els grans personatges

mantenen els altres sota el seu poder.

Entre vosaltres no ha de ser pas així:

qui vulgui ser important, ha de ser el vostre servidor,

i qui vulgui ser el primer, ha de ser l’esclau de tots,

com el Fill de l’home,

que no ha vingut a fer-se servir,

sinó a servir els altres,

i a donar la seva vida

com a preu de rescat per tots els homes.»

B. LLENGUATGE.

1. Quan els evangelis volen indicar que una cosa és important, la repeteixen tres vegades. En les paraules anteriors a l’evangeli d’avui, per tercera vegada Jesús ha dit als deixebles que el seu camí passa per Jerusalem, per la mort, i arriba fins a la resurrecció. I també per tercera vegada, ja en l’evangeli que hem llegit (versió llarga) se’ns presenta la reacció equivocada dels Dotze:

- la 1ª vegada, volen apartar Jesús del seu camí (Marc 8,32);

- la 2ª, discuteixen quin d’ells serà el més important quan Jesús ja no hi sigui. És a dir: qui el substituirà (Marc 9,34);

- avui, a la 3ª, Joan i Jaume intenten situar-se a dreta i esquerra de Jesús, quan sigui en la seva glòria. Això provoca que els altres s’enfadin, perquè també ells volien aquests llocs de suposat “privilegi”.

2. “No sabeu el que demaneu”.

En dos aspectes els deixebles no saben què demanen:

a). No s’adonen que el que demanen és dolent. El Poder fa mal; mal als altres i mal a qui l’exerceix. El Poder deshumanitza els altres, i arrossega el poderós en aquesta deshumanització.

b). Els deixebles també s’equivoquen atribuint a Jesús el Poder del qual pretenen participar.

El “Poder” que els deixebles atorguen a Jesús, “el Messies”, el portarà a la Creu. Tots els evangelis ens presenten la Crucifixió com un gran espectacle. Pilat, amb sorna, farà posar al cartell de la Creu: “Aquí teniu el vostre rei”.

“Pare, perdona’ls perquè no saben el que fan”, dirà Jesús des de la Creu (Lluc 23,34). No es refereix només als qui l’han crucificat sinó a tots els qui han fet necessari aquell espectacle. A Jesús, per “donar la vida”, no li calia la Creu. La Creu la fan necessària tots aquells que pretenen fer de Jesús un “rei” o un “messies poderós”.

Segons Marc, el primer en adonar-se del significat de l’espectacle del Calvari va ser el Centurió romà. També les “dones que havien seguit Jesús des de Galilea”. Els Dotze, no hi eren (Marc 15,39ss).

Després de l’espectacle, tot va començar a canviar. Crucificat el seu “Messies-Rei”, els deixebles van començar a descobrir en Jesús “l’Home-Germà”.

3. “Entre vosaltres no ha de ser pas així...”

D’una manera breu però exacta, Jesús dibuixa les conseqüències del Poder: disposen dels seus súbdits com si en fossin amos.

En temps de Jesús, igual que ara, l’exhibició màxima de Poder es troba en els Estats. Als Estats hi ha poderosos i súbdits. Tant se val la manera com es generen els Poderosos: a través de la victòria en una guerra, o en nom de Déu, o en nom del Poble. El mal està en la divisió que provoca: dominants i dominats.

“Entre vosaltres no ha de ser pas així”, diu explícitament Jesús als seus deixebles.

4. ...esclau de tots...

Era ben coneguda la figura de l’esclau. L’afirmació de Jesús està dirigida, per contrast, a “qui vulgui ser el primer”. Seria un error aplicar-la a tothom. No és el mateix “ser esclau” que “ser servidor”. L’autèntic servei es fa des de la llibertat i la generositat; servim per amor. No es pot servir des de l’esclavitud. L’esclau només pot “servir” com una màquina; no fa comunió; simplement és una propietat utilitzada pel seu amo. Explícitament Jesús en aquest punt ens diu: “no ha de ser així entre vosaltres”.

C. MISSATGE.

5. Hi ha dues maneres oposades d’entendre la convivència humana:

- creant estructures i relacions de domini-subjecció, o

- sentint-nos tots iguals, i col·laboradors en la gènesi i construcció d’una convivència fraternal.

Jesús exclou explícitament la primera i demana als seus deixebles la segona.

D: RESPOSTA.

6. Resulten sorprenents (i escandaloses) les semblances entre la manera de funcionar dels Estats i de la nostra Església. De fet, la mateixa Església nostra inclou un Estat: El Vaticà. I com en tots els Estats, s’hi generen Poderosos i Súbdits.

Els Poderosos provoquen una manera de funcionar que fa necessàries per a tothom unes estructures de Poder. És la primera “necessitat” del Poder: fer-se indispensable.

En els Estats cada vegada és més evident que l’Administració s’ha convertit en una grandíssima maquinària que, per funcionar, necessita moltíssims més recursos que els “beneficis” que genera. I sovint aquests “beneficis” ho són només perquè “ofereix” aquelles coses que la mateixa Administració exigeix als súbdits. Així, per exemple, donar permisos i papers que la pròpia Administració ha fet “necessaris”. La burocràcia s’alimenta devorant els propis súbdits!

Una cosa semblant passa a la nostra Església: la maquinària eclesiàstica es menja bona part de la vida que es podria generar. Més encara: Les estructures de Poder (clericalisme estructural) bloquegen en bona part el sorgiment d’autèntiques comunitats cristianes adultes i creadores de comunió.

7. En l’estructura piramidal de l’Església és urgent corregir el sentit o la direcció de la vida cristiana. La vida cristiana no es genera a la punta de la piràmide per anar baixant fins a la base, sinó que es genera i viu en la base. El Cos de Crist ressuscitat no es fa visible i experimentable en el Papa sinó “on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom” (Mateu 18,20).

Si les diferents comunitats de la base senten la necessitat d’organitzar-se i crear estructures que ajudin a la comunió entre elles, ja ho faran. És possible que l’Església vagi prenent forma de piràmide, però aquesta només estarà d’acord amb l’Evangeli si es genera des de la base. Segurament va ser així en un principi, però, des de fa molt de temps, el virus del Poder ha infectat l’Església invertint el flux eclesial. Però el flux de la vida eclesial, quan s’inverteix, desapareix.

Amb tot, avui dia hi ha molta, moltíssima vida en l’Església a pesar de l’esclerosi de les seves artèries oficials. És que l’Esperit bufa allà on vol... (Joan 3,8). No obstant, és urgent aplicar a l’Església l’eficaç antivirus que tenim a disposició: l’Evangeli.

8. És ben simptomàtic que avui tants germans s’estiguin desapuntant de l’Església jerarquitzada. Podem constatar que una Església tan semblant als Estats no interessa per a res. Ja en tenim prou (i de sobres!!!) amb haver d’aguantar els Poderosos que cada Estat genera.

No obstant, i per sorprenent que sembli, sota la clova de les estructures de Poder de l’Església, hi ha un Missatge altament alliberador. Cal trencar aquesta clova, i el mateix missatge ens farà de nou permeables a la Vida-Comunió.

9. Amb tot, cal no descuidar una cosa: no hi hauria Poderosos si nosaltres no els generéssim. Hem de ser conscients que cada vegada que donem Poder a un company estem preparant la seva “crucifixió”.

Estic segur que avui dia la gran majoria dels germans constituïts en autoritat no es senten “superiors” als altres. El problema no és tant de “superioritat” com “d’inferioritat”. Entre nosaltres s’ha anat difonent una “mística de la inferioritat” que porta a considerar-nos religiosament inferiors en relació als companys amb autoritat. És una espècie d’infantilisme religiós pacíficament acceptat, el qual ja es posa de manifest quan, contradient directament el manament de Jesús (Mateu 23,9), diem “pare” als qui són germans. Els “Poderosos” en si mateixos no podrien fer gaire mal, ja que són pocs i són un simple “producte”. El mal important en l’Església (i en la Societat) ve provocat sobretot pel gran número de persones que han decidit portar-se com “inferiors”, i servir de pedestal per convertir en “poderós” un company en qui, després, puguin identificar-se.

A les parròquies, sovint les persones més actives solen considerar-se “col·laboradores” en allò que el mossèn digui. Quan arriba un nou bisbe a una diòcesi molts capellans esperen que tingui projectes i que doni orientacions, com si ell fos la “font” de la vida eclesial. L’actitud d’alguns (molts?) bisbes en relació al Bisbe de Roma ( el “Papa”) apareix impregnada de servilisme. Potser la crítica que Nietzsche va fer al Cristianisme anomenant-lo “Moral d’esclaus” era més encertada del que sovint sospitem...

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. L’evangelista Marc no escriu aquest relat per donar-nos dades biogràfiques sobre Joan i Jaume sinó per advertir a les Comunitats d’un perill real. Pensant en la vostra comunitat concreta, ¿hi descobriu sentiments de superioritat o d’inferioritat?

2. Es diu a vegades: “Qui obeeix no s’equivoca”. Què en penseu d’aquesta afirmació?

3. Què opineu de El Vaticà, com a Estat de l’Església?

Diumenge 28. B.

>> Paraules i parauletes.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Saviesa 7,7-11).

Vaig pregar Déu que em donés enteniment,

i m’ho concedí;

vaig cridar l’Esperit de saviesa,

i em vingué.

La prefereixo a ceptres i trons,

i, comparada amb ella,

tinc la riquesa per no-res.

Ni tan sols la comparo amb les pedres més precioses,

perquè tot l’or del món, al seu costat,

no val ni un gra de sorra,

i la plata no val més que el fang.

L’aprecio més que la salut i que la boniquesa,

i vull que em faci de llum,

perquè la seva claror no s’apaga mai.

Juntament amb la saviesa

m’han vingut tots els béns,

duia les mans plenes de riqueses incomptables.

2ª LECTURA (Hebreus 4,12-13).

Germans:

La paraula de Déu és viva i eficaç.

És més penetrant que una espasa de dos talls:

arriba a destriar l’ànima i l’esperit,

les articulacions i el moll dels ossos,

i esclareix les intencions i els pensaments del cor.

A tot el món creat no hi ha res

que Déu no vegi clarament;

tot és nu i descobert davant els ulls d’aquell

a qui haurem de donar comptes.

EVANGELI. (Marc 10,17-30).

(Nota. En blau allò que s’hi afegeix en la versió llarga)

Un dia que Jesús sortia de camí

un home corregué, s’agenollà als seus peus

i li preguntava:

«Bon mestre,

què haig de fer per posseir la vida eterna?»

Jesús li digué: Per què em tractes de bo?

De bo només ho és Déu.

Ja saps què diuen els manaments:

«No matis,

no cometis adulteri,

no robis,

no declaris en fals contra un altre,

no facis cap frau,

honra el pare i la mare.»

Ell li respongué:

«Mestre, tot això ja ho he complert des de jove.»

Jesús se’l mirà amb afecte i li digué:

«Encara et falta una cosa:

vés a vendre tot el que tens i dóna-ho als pobres,

i tindràs un tresor guardat en el cel.

Després torna i vine amb mi.»

Aquesta resposta de Jesús el contrarià

i se n’anà tot trist, perquè era molt ric.

Llavors Jesús mirà al seu voltant

i digué als deixebles:

«Per als qui són rics,

que n’és, de difícil, d’entrar al regne de Déu!»

Els deixebles, en sentir aquestes paraules,

quedaren sorpresos.

Però Jesús els tornà a dir:

«Fills meus,

que n’és de difícil, d’entrar al regne de Déu!

És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla

que no pas que un ric entri al regne de Déu.»

Ells quedaren encara més sorpresos

i deien entre ells: «I qui es podrà salvar?»

Jesús se’ls mirà i els digué:

«Als homes els és impossible,

però a Déu no, perquè Déu ho pot tot.»

Llavors Pere es posà a dir-li:

«Mireu, nosaltres ho hem deixat tot per venir amb vós.»

Jesús respongué:

«Us ho dic amb tota veritat:

Ningú dels qui per mi i per anunciar l’evangeli

han deixat la casa, germans i germanes,

pare, mare, fills o camps,

no deixarà de rebre, ja en el temps present,

el cent per u de cases, germans i germanes,

mare, fills i camps,

i també persecucions,

i, en el món futur, tindrà la vida eterna.»

B. LLENGUATGE.

1. Si aneu a Betlem i voleu entrar a la gran i històrica Església de la Nativitat, us trobareu amb una sorpresa singular: la porta per entrar-hi és extremadament baixa: 120 centímetres. Es va reduir la seva alçada perquè, quan els Turcs van dominar Palestina, no hi poguessin entrar a cavall, ja que això hauria comportat que l’església quedés convertida en mesquita. Ara, només els nens hi poden entrar sense ajupir-se. La resta, per entrar-hi, ens hem de fer petits com els nens.

2. L’evangeli d’avui ens parla de que és més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al regne de Déu.

L’evangelista ens ha recordat, una i una altra vegada, en paraules de Jesús, que ens hem de fer com els nens (“petits” i “servidors”) per poder entrar al Regne de Déu. En la Lectura d’avui hi insisteix presentant-nos una figura de contrast: un home adult, ric i just.

Aquest home ric tenia un problema: saber què havia de fer per “posseir”, a més de les riqueses d’aquest món, també la vida eterna en l’altre món. Ell considera que Jesús és molt bon mestre, i li ho pregunta. Jesús li respon que, tractant-se de la “vida eterna” només Déu és veritablement “bon mestre”, i ja ens ha dit, amb els Manaments, què havíem de fer.

3. Però aquell home ric i just intueix que això no deu ser tot, i respon a Jesús que els Manaments ja els ha complert des de jove.

I diu l’evangeli que Jesús “se’l mirà amb afecte i li digué:...”. Literalment l’evangeli diu que Jesús “va mostrar-li el seu amor dient-li:...”. I el que li diu Jesús és que “encara et falta una cosa”...

Aquell home ric no havia complert els Manaments de Déu tant com es pensava. Per tant, tampoc era tan just com suposava.

Ell era ric. Les riqueses són un bé, i són un do de Déu a la Humanitat. Ser ric no és cap mal, fora del cas que hi hagi persones que no tenen el necessari. Si hi ha persones molt pobres, no és just ser ric i no fer res per arreglar-ho. Per això Jesús li diu que “encara et falta una cosa”.

4. Entre els Jueus, la riquesa d’un home just era vista com una benedicció de Déu. En canvi Jesús reivindica la funció social de la riquesa: les riqueses són per a tothom. Mentre hi hagi pobres, cap ric no és just si no fa res per a ells. Aquí Jesús parla de vendre per donar els diners; en altres llocs parla d’invertir els diners o de negociar-hi per crear més riquesa per a tothom (Mateu 25,14ss).

També cal tenir en compte que actualment hi ha moltíssimes classes de riquesa.

Jesús anuncia l’arribada del regne de Déu. El regne de Déu és per a tothom, però les dimensions de la “porta d’entrada” corresponen a les “dimensions” dels “més petits”. Com més petits siguin els petits, més petita serà la porta. Si un dia aconseguíssim fer un món de “persones iguals”, la porta del Regne seria “normal”. Mentre no sigui així, Jesús ens diu i ens repeteix: “Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel” (Mateu 18,3).

5. La versió llarga de l’evangeli d’avui ens parla també de la reacció dels Dotze. Els deixebles s’adonen que allò que no ha volgut fer l’home ric, ells sí que ho han fet: han renunciat a tot el que tenien per seguir Jesús. Per boca de Pere, ells li ho “recorden”...

En realitat, els Dotze encara no segueixen Jesús tant com es pensen, com quedarà clar quan arribi el moment clau. “Tots l’abandonaren i fugiren” (Marc 14,50).

No obstant, allò que “als homes és impossible, no ho és per a Déu, perquè Déu ho pot tot”. Ells, i molts altres com ells, fins i tot rics i molt rics, acabaran fent-se com els infants, renunciant a la falsa superioritat de les Riqueses, del Poder, de la “Santedat”, de la “Virtut”, del “Compliment”...

Jesús no respon als deixebles dient-los què passarà amb ells, els Dotze, sinó que exposa allò que afecta a tothom: “Us ho dic amb tota veritat: Ningú dels qui per mi i per anunciar l’evangeli han deixat la casa, germans i germanes, pare, mare, fills o camps, no deixarà de rebre, ja en el temps present, el cent per u de cases, germans i germanes, mare, fills i camps, i també persecucions, i, en el món futur, tindrà la vida eterna”.

6. Això no vol dir que Jesús o l’Evangeli siguin “més importants” que el pare o la mare, germans... Jesús és l’home. Allò que demana és que ens dediquem a “fer humanitat”, superant fins i tot els sentiments de propietat i d’exclusivitat que puguem tenir envers unes persones determinades: el meu pare, la meva mare, el meu fill, la meva dona,...

“El cent per u”.

Sentir-se home entre els homes comporta que també els rivals, els súbdits, els superiors,... esdevinguin germans, familiars: una gran família. Tots són i som germans i germanes, fills i filles..., i tenim cases i camps...

7. ...i persecucions...

Què hi fa aquesta paraula aquí?

És fruit de l’experiència. Sentir-se germà de tothom significa no sentir-se ni superior ni inferior, ni propietat de ningú. Però això és inacceptable per a tot aquell que cregui en el Poder. Per això l’obra del Poder és perseguir. El Poder no pot respectar. Pot arribar a ser “generós”, perquè això li dóna bona imatge, però és incapaç de respectar. D’una manera o altra, directament o creant les lleis convenients, l’acció associada al Poder (de tota classe de Poder) és perseguir. Tristament ho estem comprovant avui dia entre nosaltres: moltes lleis es fan explícitament per a perseguir. També la Constitució és constantment invocada pels que no volen respectar els altres.

C. MISSATGE.

8. La vida té forma de camí. A la 2ª part del seu Evangeli, Marc ens presenta el camí de Jesús com un camí de referència. Hi ha figures de contrast: el ric-just, els fariseus... i tots els poderosos o els qui “creuen” en el Poder, com els propis deixebles. També hi ha les figures de sintonia, com els nens, els servidors, els petits,... i tots els qui són o es fan com ells. 

D: RESPOSTA.

9. Jesús recorda els Manaments a l’home ric-just, però només li parla d’aquells que es refereixen als altres, no dels que es refereixen a Déu directament (Els tres primers). Potser Jesús ja sospitava que amb l’excusa de “donar culte a Déu” es farien les més grans exhibicions de riquesa i de superioritat...

Diríem que, vistos els fets, Jesús es va equivocar quan va dir: “Fills meus, que n’és de difícil, d’entrar al regne de Déu! És més fàcil que un camell passi pel forat d’una agulla que no pas que un ric entri al regne de Déu”. La nostra Església està plena de tota classe de “rics”!

¿O, potser, Jesús no es va equivocar, i som nosaltres qui anem equivocats? Una companya i bona amiga que, després d’un temps, ha redescobert els Evangelis, comenta sovint: “No entenc què hi té a veure l’Església amb l’Evangeli. Que no el llegeixen, els bisbes i els mossens?”.

10. Cada dia podem comprovar la veritat de les paraules de Jesús: “Als homes els és impossible”. És tan llaminer el Poder (fins que et devora)! És tan llaminera la Riquesa (fins que t’esclafa)! És tan gratificant ser més important que els altres (fins que caus del pedestal)!

Sort que Jesús també va dir: “Però Déu ho pot tot”. I són “una multitud que ningú no pot comptar” (com llegirem el dia de Tots Sants) les persones que són o s’han fet “petits” per causa del Regne de Déu. Això sí: discretament i silenciosa, com correspon als “petits”.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Quines “mostres de prestigi” actuals, en el si de l’Església, penseu que no s’adiuen amb l’evangeli d’avui?

2. Criticar la “riquesa de l’Església”, us serveix d’excusa per no aplicar les paraules de Jesús a la vostra vida individual, familiar o de grup?

3. Heu experimentat la “impossibilitat humana” de què parla l’evangeli d’avui? Com ho porteu? Continueu pensant que l’Evangeli és una Bona Notícia?