Diumenge 27. B.

27 de durant l’any.

>> Paraules i parauletes.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Gènesi 2,18-24).

El Senyor-Déu digué:

«No seria bo que l’home estigués sol.

Li faré qui l’ajudi i l’acompanyi.»

El Senyor-Déu modelà amb terra

totes les bèsties salvatges i tots els ocells,

i els presentà a l’home,

a veure quin nom els donaria:

el nom que l’home donava a cada un dels animals

era el seu nom.

L’home donà el nom a cadascun dels animals

domèstics i salvatges

i a cadascun dels ocells,

però no en trobà cap capaç d’ajudar-lo

i fer-li companyia.

Llavors el Senyor-Déu

va fer caure l’home en un son profund.

Quan quedà adormit,

li prengué una de les costelles

i omplí amb carn el buit que havia deixat.

Després, de la costella que havia pres,

el Senyor-Déu va fer-ne la dona,

i la presentà a l’home.

L’home digué:

«Aquesta sí que és os dels meus ossos

i carn de la meva carn.

El seu nom serà l’esposa,

perquè ha estat presa de l’espòs.»

Per això l’home deixa el pare i la mare

per unir-se a la seva esposa,

i des d’aquell moment ells dos formen una sola família.

2ª LECTURA (Hebreus 2,9-11).

Germans, Jesús, abaixat,

va ser posat un moment per sota dels àngels,

però ara, després de la passió i la mort,

el veiem coronat de glòria i de prestigi,

perquè Déu, que ens estima,

va voler que morís per tots.

Déu, que ho ha creat tot

i ho ha destinat tot a ell mateix,

volia portar molts fills a la glòria,

i convenia que aquell

qui els havia de guiar a la salvació

fos consagrat pels sofriments.

Tant el qui santifica com els qui són santificats

tenen un mateix pare,

i per això no s’avergonyeix d’anomenar-los germans.

EVANGELI. (Marc  10,2-16).

(Nota. En blau allò que correspon a la versió llarga)

En aquell temps,

els fariseus anaren a trobar Jesús per provar-lo,

i li preguntaren si el marit

es podia divorciar de la seva dona.

Ell els preguntà: «Què us va ordenar Moisès?»

Li respongueren:

«Moisès permet de donar a l’esposa

un document de divorci i separar-se.»

Jesús els digué:

«Moisès va escriure aquesta prescripció

perquè sou tan durs de cor.

Però al principi, Déu creà l’home i la dona.

Per això deixa el pare i la mare,

per unir-se a la seva esposa,

i ells dos formen una sola família.

Per tant, ja no són dos, sinó una sola família.

Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar.»

Un cop a casa, els deixebles

tornaren a preguntar-lo sobre això mateix.

Jesús els digué:

«Aquell qui es divorcia de la seva dona

i es casa amb una altra

comet adulteri contra la primera,

i si la dona es divorcia del seu marit

i es casa amb un altre, comet adulteri.»

La gent portava a Jesús uns nens

perquè els imposés les mans,

però els deixebles renyaven els qui els havien portat.

A Jesús li sabé greu que els renyessin,

i els digué:

«Deixeu venir els nens, no els exclogueu,

el regne de Déu és per als qui són com ells.

Us ho dic amb tota veritat:

Qui no rebi el regne de Déu com el rep un nen,

no hi entrarà pas.»

I els prenia als braços i els beneïa imposant-los les mans.

B. LLENGUATGE.

1. ...El marit es pot divorciar de la seva dona?...

Seria un greu error pensar que l’evangelista Marc va escriure aquesta escena per solucionar un problema legal. La resposta de Jesús preguntant als fariseus sobre allò que els va manar Moisès no vol pas cridar l’atenció sobre la Llei sinó sobre l’aliança de Déu amb el Poble d’Israel. De fet, resulta sorprenent aquesta referència a Moisès si després es desautoritza “allò que ell va permetre”.

Però precisament aquesta referència a allò que va ordenar Moisès ens indica que la discussió de Jesús amb els fariseus (i amb els deixebles!) té un doble nivell de significació: un nivell legal, que és utilitzat com a llenguatge per portar-nos a un altre nivell molt més profund, el teològic.

2. Nivell teològic.

Abans d’allò que hem llegit avui, es diu que Jesús, en el seu camí, anà al territori de Judea, “a l’altra banda del Jordà”. Tothom sabia que Judea no està “a l’altra banda del Jordà” sinó a la banda d’ençà. Per altra part, no serveix de res dir a quina banda del Jordà està Judea, a no ser que es vulgui donar a aquesta expressió (“errònia” en si mateixa) algun significat especial. I aquest és el cas. El riu Jordà marcava el límit simbòlic per “entrar” a la Terra Promesa (Judea). La Terra Promesa havia de ser un lloc de Llibertat, per oposició al lloc d’Esclavitud d’on Moisès havia fet sortir (“Èxode”) el Poble d’Israel. Aquest era l’objectiu de l’Aliança.

Però Judea, de fet, no era per als Israelites una terra de llibertat sinó també un lloc d’esclavitud; d’una esclavitud generada per la prepotència del Temple i de les seves Autoritats.

Així, doncs, els Israelites, tot i estar físicament a Judea, no havien “entrat” encara a la Terra promesa de la Llibertat. Per això Jesús, amb la multitud (Marc 10,1), està a l’altra banda del Jordà, a punt de completar l’Èxode. Però l’Èxode de Jesús ja no s’acaba passant el Jordà i entrant a Judea, sinó que el camí de Jesús continua, passant per Jerusalem, passant per la Mort (vida que es dóna) fins arribar a la Nova Vida (Resurrecció), autèntica i definitiva “Terra Promesa”.

3. Les primeres Comunitats Cristianes, formades sobretot per jueus expulsats de les sinagogues, tenien un important problema a l’hora d’entendre la seva relació amb Déu. Quin era, ara, el Poble elegit: Israel o els Cristians? ¿Com quedava Israel després de refusar Jesús, i crucificar-lo? ¿ Com quedava Israel després de proclamar, per boca dels grans sacerdots: “Nosaltres no tenim cap altre rei fora del Cèsar”? (Joan 19,15).

L’Aliança de Déu amb el Poble Elegit era expressada amb el llenguatge de l’aliança matrimonial. Déu era l’espòs; Israel era l’esposa.

¿Havia, Déu, “repudiat” la seva esposa infidel, i l’Església esdevenia ara la seva nova esposa?

4. Aquesta era la qüestió de fons, important als inicis del Cristianisme, i també avui.

Per contrast amb la Llei introduïda per Moisès, Jesús apel·la a allò que és “des del principi”. Igual que la unió home–dona és indissoluble, l’aliança Déu–Israel és igualment indissoluble.

“I si una dona es casa amb un home ja casat, comet adulteri contra la primera”. Aquesta possibilitat, absolutament inimaginable en el pla legal i pràctic, és un advertiment seriós contra el perill de pensar que Déu ha “repudiat” Israel, i l’ha “substituït” per l’Església.

5. De cap manera l’Església pot considerar-se a si mateixa la nova esposa de Déu, substituint la primera (Israel). Déu és fidel a Israel. Més encara: en Jesús, cent per cent israelita, l’aliança de Déu amb Israel arriba a la seva plenitud obrint-se a tothom. L’Església és el “cos de Crist”; i Crist és “Israel en plenitud”. A pesar de la infidelitat de les autoritats, Déu és fidel a Israel.

La “nova aliança”, com és anomenada alguna vegada, no és nova perquè Déu hagi canviat d’esposa sinó perquè l’esposa de sempre esdevé mare de tots els fills (de tots els creients), com tan solemnement declara Jesús des de la Creu: “Quan Jesús veié la seva mare i, al costat d'ella, el deixeble que ell estimava, digué a la mare: -Dona, aquí tens el teu fill. Després digué al deixeble: -Aquí tens la teva mare. I d'aleshores ençà el deixeble la va acollir a casa seva” (Joan 19,26). Maria representa l’Israel fidel, i el Deixeble estimat representa la Comunitat cristiana.

6. Nivell legal.

En aquest cas, el nivell legal també és important i té entitat pròpia.

La permissió de Moisès de rebutjar l’esposa era per acomodar-se a la “duresa del cor humà”, però anava contra la voluntat de Déu. La Llei no fa bona ni legal la duresa de cor. Es tracta d’una Llei dolenta, però convenient per disminuir els efectes perniciosos de la duresa de cor. La duresa de cor ha portat a considerar la dona com un objecte que el marit pot adquirir o rebutjar; però la intensió de Déu en crear l’Home (home i dona) no era de cap manera aquesta. El vincle home-dona és tan fort que “ja no són dos”. És un vincle més fort fins i tot que els vincles de la sang: “Per això l’home deixa el pare i la mare”. L’expressió llegida en la primera Lectura “perquè ha estat presa de l’espòs” no indica dependència ni desigualtat sinó igualtat i unicitat: “aquesta sí que és os dels meus ossos i carn de la meva carn”.

El “matrimoni”, com a institució legal, no pot afegir res a la unitat home–dona. Només la “duresa de cor” pot fer convenient “intervenir-hi”.

C. MISSATGE.

7. Sentit teològic.

Déu és fidel a Israel, i amb Israel, és fidel a tota la Humanitat.

La fidelitat de l’Església envers Déu inclou la fidelitat també envers Israel. De cap manera l’Església “desplaça” Israel, sinó que és la seva corona.

8. Sentit legal.

En la relació home-dona, la Llei de Moisès no és bona perquè, tot i servir per evitar mals pitjors, manté la duresa de cor. La intenció de Déu és que home-dona arribin a formar un sol ésser, en comunió, a semblança de Déu mateix (Gènesi 1,27).

Haver deduït de les paraules de Jesús la necessitat d’una legislació eclesiàstica sobre el Matrimoni ha estat segurament una de les grans equivocacions de les Jerarquies Eclesiàstiques. Jesús no és un “legislador”. Ell es situa en allò que és des del principi, “abans de la Llei”; d’una Llei que Ell desautoritza perquè prové de la duresa de cor. Creant un “Dret Matrimonial” propi, l’Església s’ha ficat en bucs; uns bucs d’abelles, d’aquelles que piquen... Les contradiccions i el sofriment que el Dret Matrimonial Eclesiàstic ha provocat en molts fidels han sigut realment grans. Cal reconèixer-ho; i corregir-ho.

D: RESPOSTA.

9. Sentit teològic.

Cada cristià, com a persona individual i com a membre de l’Església, hem de revisar les nostres idees sobre el Judaisme (i les altres Religions). No som els macos de la pel·lícula! Tots els humans som “macos”, si no hem optat per ser “lletjos”. Tots els humans, amb les nostres Religions i amb les nostres Cultures, som escollits i estimats de Déu.

I en la nostra resposta no podem pas prescindir, per demanar-ne perdó i per compensar-ho en el possible, del secular antisemitisme de tants cristians i de l’Església: segurament la taca més greu i repugnant de les que afecten la nostra Història.

10. Sentit legal.

Des de que el virus del Poder va infectar l’Església, les Autoritats religioses han caigut en la temptació de legislar sobre la unió home-dona. Vista l’experiència, no es pot pas dir que les lleis de l’Església siguin millors que les de Moisès. També responen a la duresa de cor.

Potser, quan estàvem en situació de cristiandat, les lleis de l’Església sobre el Matrimoni eren més o menys convenients a causa de la duresa de cor persistent. Però avui dia no passen de ser una complicació afegida en la vida de molts fidels. Aquest és un d’aquells àmbits en què té aplicació la denúncia de Jesús: “Vosaltres abandoneu els manaments de Déu per mantenir les tradicions dels homes” (Marc. 7,8).

11. La unió home-dona és quelcom molt més sagrat i originari que les Lleis que pretenen consagrar-la, legitimar-la, validar-la o invalidar-la. La unió home-dona forma part de la responsabilitat creativa de cada ésser humà. Déu no va acabar la creació de l’Home ja que el cridava a una vida de comunió semblant a la d’Ell mateix, i la “comunió” no és pot “crear” ja que és un obsequi del cor. Déu fa el cor de l’Home capaç de comunió. Quan l’home opta generosament per la comunió amb algú altre o altres, continua en ell mateix l’obra de Déu. És la vocació i la responsabilitat de cadascú. “Allò que Déu ha unit, l’home no ho pot separar”. Tampoc l’Església.

Durant centenars d’anys, dintre l’Església, no va existir això que ara anomenem “matrimoni canònic”. Els Cristians es casaven seguint els costums dels seus Pobles. És cert que en aquests costums hi deuria tenir també molta influència la duresa de cor, escampada arreu. Però aquesta duresa no està pas tampoc absent de les formes que l’Església ha assumit i, a vegades, imposat.

La missió de l’Església no és pas legislar sobre Dret Matrimonial sinó ser testimoni de la fidelitat de Déu, la qual, per contrast, posa en evidència i denuncia la duresa de cor encara present precisament allà on tot hauria de ser tendresa.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Sembla clar que la duresa de cor inclou, entre moltes altres coses, el masclisme. Però el masclisme no està pas limitat a l’àmbit de la parella. Es manifesta també en l’àmbit eclesial?

2. El sentit teològic de l’evangeli d’avui ens porta a replantejar-nos la manera com entenem el Judaisme, i també les altres Religions. Quins punts hauríem de replantejar-nos sobretot?

3. La “Moral matrimonial” de l’Església es situa dintre el marc més ampli d’una “Moral sexual”. En la mesura que coneixeu aquesta Moral, us sembla que prové bàsicament de l’Evangeli?

Diumenge 26. B.

 >> Paraules i parauletes.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Nombres 11,25-29).

En aquells dies,

el Senyor baixà en el núvol i parlava amb Moisès.

Llavors prengué de l’Esperit que Moisès tenia

i el donà als setanta ancians.

Quan l’Esperit es posà damunt d’ells

entraren en estat d’exaltació profètica i no paraven.
En el campament havien quedat dos homes,

Eldad i Medad, inscrits entre els setanta

però que no s’havien presentat davant el tabernacle.

L’Esperit també es posà damunt d’ells i,

allà mateix, al campament,

entraren en aquell estat d’exaltació profètica.

Un jove anà corrents a fer-ho saber a Moisès.

Josuè, fill de Nun,

que des de jove era l’ajudant de Moisès, digué:

«Moisès, senyor meu, prohibiu-los-ho.»

Però Moisès li respongué: «Estàs gelós per mi?

Tant de bo que tot el poble del Senyor

tingués el do de profecia,

i que el Senyor els donés a tots el seu Esperit!»

2ª LECTURA (Jaume 5,1-6).

Ara us parlo a vosaltres, els qui sou rics.

Ploreu desconsoladament per les desgràcies

que us cauran al damunt.

Les vostres riqueses s’han podrit,

s’han arnat els vostres vestits,

s’han rovellat el vostre or i la vostra plata,

i el seu rovell serà el vostre acusador

i us devorarà les carns.

Heu amuntegat riqueses precisament aquests dies,

que són els darrers.

El jornal que heu escatimat

als qui han segat els vostres camps

clama contra vosaltres,

i el crit dels segadors

ha arribat a les orelles del Senyor de l’univers.

Heu viscut aquí a la terra una vida de delícies i plaers,

us heu engreixat com el bestiar,

ara que és el dia de la matança.

Heu condemnat el just,

l’heu assassinat i ell no s’ha resistit.

EVANGELI. (Marc 9,38-43.45.47-48).

En aquell temps, Joan digué a Jesús:

«Mestre, n’hem vist un que es valia del vostre nom

per treure dimonis,

i li dèiem que no ho fes més,

perquè no és dels qui vénen amb nosaltres.»

Jesús respongué:

«Deixeu-lo fer.

Ningú que en nom meu faci miracles

no podrà després malparlar de mi.

Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres.

Tothom qui us doni un vas d’aigua pel meu nom,

perquè sou de Crist,

us dic amb tota veritat

que no quedarà sense recompensa.

Però a aquell que allunya de mi

un d’aquests petits que tenen fe,

valdria més que el tiressin al mar

amb una mola d’ase lligada al coll.

Si la teva mà et fa caure en pecat,

talla-te-la.

Val més que entris a la vida sense mà,

i no que vagis amb totes dues mans a l’infern,

al foc que no s’apaga.

Si el teu peu et fa caure en pecat,

talla-te’l.

Val més que entris a la vida sense peu,

i no que siguis llençat amb tots dos peus a l’infern.

I si el teu ull et fa caure en pecat,

treu-te’l.

Val més que entris al regne de Déu amb un sol ull,

i no que siguis llençat amb tots dos ulls a l’infern,

on el corc no mor mai i el foc no s’apaga.»

B. LLENGUATGE.

1. Jesús, amb el deixebles, fa camí.

Però Jesús i els deixebles caminen vers horitzons diferents i contraposats:

- L’horitzó dels deixebles és el Poder. Per això van cap a la capital: Jerusalem. El Poder tendeix a ser exclusivista. Un Poder compartit no seria Poder.

-L’horitzó de Jesús és la Comunió Universal. Una “comunió” no universal no seria Comunió sinó sectarisme.

...perquè no és dels qui vénen amb nosaltres.

2. “Mestre, n’hem vist un que es valia del vostre nom per treure dimonis, i li dèiem que no ho fes més, perquè no és dels qui vénen amb nosaltres”.

L’horitzó de Poder porta els deixebles a veure un rival en aquell que és un col·laborador. La resposta de Jesús és clara: deixeu-lo fer.

L’home que treu dimonis no és ni un rival ni un intrús. Jesús estava parlant dels “servidors” (“nois” en paraules de diumenge passat) quan Joan l’interromp per queixar-se d’un d’aquests servidors. És que Joan no ha escoltat les paraules que Jesús acaba de dir: “Qui acull un d’aquests nois, m’acull a mi...”  Treure dimonis en el nom de Jesús (el “fill de l’home”) és ser home i fer humanitat. Els deixebles encara donen al “nom de Jesús” un contingut de Poder o de força especial (màgic?), i pensen que només ells l’haurien d’administrar, a pesar de la seva incapacitat, posada de manifest poc abans (Marc 9,17).

3. Jesús intenta, una vegada més, orientar els seus deixebles: “Qui no és contra nosaltres és amb nosaltres”. Qui no lluita contra l’home, fa Humanitat. La Humanitat no es fa pas amb Poder, ni amb exclusivitat ni amb rivalitat, sinó amb servei generós. El simple gest de donar un vas d’aigua “per fer humanitat” és valorat com una col·laboració a tenir en compte.

Jesús condemna tota actitud excloent:

- Si la teva mà et fa caure en pecat... La mà representa la capacitat creadora. Només Déu és autènticament creador, i crida l’Home a col·laborar en la seva acció creadora. Per això tenim “mans”. Però, si la teva mà pretén fer la seva pròpia creació en rivalitat amb la creació de Déu (creació de la Humanitat), talla-te-la.

- Si el teu peu et fa caure en pecat... La creació de Déu no està acabada, ja que Déu vol que els seus dons siguin també mèrits nostres. Per això la vida humana té forma de camí. Ens autorealitzem fent camí. I per això tenim “peus”. Però si el teu peu et fa caure en pecat portant-te pel camí de la rivalitat amb els altres, talla-te’l.

- I si el teu ull et fa caure en pecat...

Per tres vegades Jesús repeteix la mateixa lliçó. L’ull indica la intenció. La pretensió de l’home poderós és fer la seva pròpia obra, en substitució de l’obra de Déu. Ha estat la temptació permanent de l’ésser humà: “Voler ser com déus” (Gènesi 3,4).

Però si el teu l’ull et fa rival de l’únic Creador, arrenca-te’l.

4. ...que no pas ser llençat a “l’infern”...

“Infern” tradueix la paraula “Gehenna”. La Gehenna era el nom d’una vall fonda al sud-est de Jerusalem, fora muralla, de tristos i pèssims records en la memòria col·lectiva de la ciutat. Per això servia com a símbol d’un lloc maleït, abandonat, on s’hi llençaven les coses inútils o molestes. Allò més semblant als nostres abocadors d’escombraries “on el corc no mor i el foc no s’apaga”.

C. MISSATGE.

5. Val més que entris a la Vida sense mà,...

No hi ha alternativa. En el llenguatge actual diríem: o caminem vers la Humanitat, fent-nos homes en comunió amb tots els homes, o ens convertim en escombraries per llençar.

Per altra banda, pretendre tenir l’exclusiva en el procés d’humanització seria com voler substituir l’obra de Déu per la nostra obra. Una pretensió absolutament desencertada perquè la “nostra obra”, situada fora de l’àmbit de l’acció de Déu, no té res que l’aguanti.

Se’ns ofereix una vida, i ens han estat donades ganes de viure. Pretendre, a partir d’aquestes ganes de viure, crear la nostra pròpia “vida”, seria com si l’ocell pretengués volar aprofitant només l’aire dels seus pulmons, pensant que és més seu.

D: RESPOSTA.

6. La resposta ens la indiquen les mateixes paraules radicals de Jesús: “Si la teva mà, o el teu peu o el teu ull et fan caure en pecat... desfés-te’n. Cal treure de nosaltres tot allò que ens porti a considerar “rivals” a aquells que treballen per la Humanitat, encara que “no siguin dels nostres”.

En realitat, tothom és dels nostres. Si ells i nosaltres fem el bé, som col·laboradors. Si ells o nosaltres fem el mal, ens fem mal mútuament. La solidaritat és una virtut, però és també un fet objectiu. Encara que no volguéssim practicar la virtut de la solidaritat, tots viatgem a la mateixa nau.

7. A nosaltres, el missatge de Jesús ens ha arribat en forma de religió. Sovint hem caigut en la temptació de considerar la nostra religió com la única verdadera. Ha estat una greu equivocació. Les “Religions” no són ni verdaderes ni falses. Són un llenguatge. No hi ha llenguatges verdaders i falsos. Com a llenguatge, la religió pot ser una gran eina de comprensió, de comunicació, d’entesa i de comunió; també pot ser una arma extraordinàriament destructiva. Depèn de com s’utilitza. Imitant les paraules de l’evangeli d’avui, també podríem dir: si la teva religió provoca divisions, superioritats, exclusions, rivalitats,... desprèn-te’n. Val més fer humanitat sense religió, que no pas amb molta religió quedar-te fora de la humanitat, que voldria dir fora de la VIDA.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Venim d’una societat en situació de cristiandat en què alguns serveis comunitaris es deixaven a la responsabilitat de l’Església. Actualment aquests serveis els va assumint la societat civil; però a vegades queden doblats com a serveis oferts també des de la Religió. Què en penseu d’aquesta nova situació? Quines conseqüències hauria de tenir?

2. Avui i aquí, estem en una societat religiosament plural. Això significa que la religió no serveix com a aglutinador de la societat. Quines conseqüències té això en la manera concreta de viure la pròpia religió?

Dit d’una altra manera: ¿El missatge de Jesús ens invita més directament a “fer Religió” o a “fer Poble”?

3. Com enteneu la llibertat religiosa? La considereu més un dret, o una oportunitat?

Diumenge 25. Any B.

>> Paraules i parauletes.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Saviesa 2,12.17-20).

Els malvats deien:

«Posem un parany al just;

ens fa nosa

i és contrari a tot el que fem;

ens retreu que no complim la Llei

i que no som fidels a l’educació rebuda.

A veure si és veritat això que diu,

provem com serà la seva fi.

Si realment el just és fill de Déu,

Déu el defensarà

i el salvarà dels qui el persegueixen.

Posem-lo a prova:

ultratgem-lo i torturem-lo, a veure si es manté serè;

comprovem si sap suportar el mal;

condemnem-lo a una mort vergonyosa.

Segons diu ell, Déu ja el protegirà.»

2ª LECTURA (Jaume 3,16-4,3).

Estimats,

on hi ha gelosies i rivalitats

hi ha pertorbació i maldats de tota mena.

Però la saviesa que ve de dalt

abans que tot és pura;

és també pacífica, moderada i dòcil,

compassiva i plena de bons fruits,

imparcial i sincera.

El fruit de la justícia neix de la llavor

que els homes pacificadors han sembrat

en esperit de pau.
D’on vénen entre vosaltres les lluites i les baralles?

No vénen dels desigs de plaer

que es conjuren en el vostre cos?

Desitgeu coses que no teniu,

i per això mateu.

Envegeu coses que no podeu aconseguir,

i per això lluiteu i us baralleu.

Però vosaltres, no teniu perquè no demaneu.

O bé demaneu i no rebeu perquè demaneu malament,

amb la intenció de malgastar-ho tot en els plaers.

EVANGELI. (Marc 9,30-37).

En aquell temps,

Jesús i els deixebles passaven per Galilea,

però Jesús no volia que ho sabés ningú.

Instruïa els seus deixebles dient-los:

«El Fill de l’home serà entregat en mans dels homes,

el mataran i,

un cop mort, ressuscitarà al cap de tres dies.»

Ells no entenien què volia dir,

però no gosaven fer-li preguntes.

Arribaren a Cafar-Naüm.

Un cop a casa, els preguntà: «Què discutíeu pel camí?»

Però ells callaven,

perquè pel camí havien discutit

quin d’ells seria el més important.

Aleshores s’assegué, cridà els dotze i els digué:

«Si algú vol ser el primer,

ha de ser el darrer i el servidor de tots.»

Després féu venir un noi,

el posà al mig,

el prengué als braços i els digué:

«Qui acull un d’aquests nois

perquè porta el meu nom,

m’acull a mi,

i qui m’acull a mi,

no m’acull a mi, sinó al qui m’ha enviat.»

B. LLENGUATGE.

1. Diumenge passat, arribats al bell mig de l’evangeli de Marc, començàvem la 2ª part, que està centrada en el Camí de Jesús.

Des del començament Jesús deixa clar l’itinerari: Jerusalem, judici, mort... i resurrecció compartida.

Després de diferents episodis (que el Missal no ha recollit per a aquest Any B) l’evangeli d’avui ens presenta altra vegada Jesús repetint als deixebles l’itinerari del seu camí. Els deixebles no hi entenen res, però, després de la reacció que havia tingut Jesús la 1ª vegada (“Fuig d’aquí Satanàs...), ara no s’atreveixen a demanar explicacions. Però l’evangelista no s’està de dir que l’han espifiada altra vegada.

2. “Què discutíeu pel camí?” ...

No han estès les paraules de Jesús, però sí que tenen clara una cosa: van cap a Jerusalem. Jerusalem és la Capital; és l’àmbit del Poder. Jesús és el Messies i, encara que no l’entenguin, a la Capital s’hi va a manar. Han de començar a pensar com s’organitzaran i com es repartiran l’autoritat i les diferents funcions importants.

Jesús torna a reaccionar. L’evangelista posa solemnitat en l’acció de Jesús: s’asseu (com fan els mestres i els jutges), crida els Dotze, i dóna la seva lliçó-sentència: “Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots”. I perquè no quedi cap dubte sobre el que vol dir, “féu venir un noi, el posà al mig, el prengué als braços i els digué: «Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó al qui m’ha enviat”.

Avui dia, entre nosaltres, els nens sovint són “el reyecito del hogar”; però fora d’aquí, i sobretot en temps de Jesús, els nens eren i són la imatge viva d’un ésser dependent, indefens, servidor, sense compensacions pel seu servei. Els nens (i sobretot les nenes) no “feien” serveis sinó que “eren” servidors. (En la traducció catalana, “noi” vol ajuntar en una sola paraula aquestes dues idees: “nen” i “servidor”).

Aquell que ells, els deixebles, consideren el Messies acaba “d’entronitzar” un noi en la seva qualitat de “servidor”; i el converteix en norma per a tots. “Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel” (Mateu 18,3).

3. “perquè porta el meu nom...”

Quin és el “nom” de Jesús? Repetim-ho una vegada més: el nom de Jesús és “l’home” (“fill de l’home” en la manera de parlar dels Jueus). Seria un error entendre-ho en sentit religiós o confessional com si es referís als “cristians”. Per suposat que cal acollir també els “cristians”, però no tant perquè són “cristians” sinó perquè són “nois”; és a dir: petits i servidors, juntament amb els innumerables “petits i servidors” de tot el món: tots aquells que no s’atribueixen cap altra categoria que la de ser “éssers humans”.

C. MISSATGE.

4. “Qui acull un d’aquests nois perquè porta el meu nom, m’acull a mi, i qui m’acull a mi, no m’acull a mi, sinó al qui m’ha enviat”.

Capgirament de les relacions socials. Un bon amic em deia una vegada que la majoria de Festivals Musicals que a l’estiu es fan a la Costa Brava són econòmicament deficitaris, en bona part perquè es regalen moltes Entrades a autoritats i a gent important. O sigui: es regalen Entrades sobretot a persones que les podrien pagar sense problemes. Seria un exemple de la nostra tendència a acollir sobretot la gent important.

El missatge de Jesús és exactament el contrari: “acollir un d’aquests nois perquè porta el meu nom”; és a dir: perquè és petit; perquè és servent; perquè és un ésser humà...

És un missatge ben consolador perquè ens diu que Déu ens acull, especialment si formem part del grup dels “petits”, dels “poca cosa”. “...Perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa... el Totpoderós obra en mi meravelles” (Lluc 1,48).

D: RESPOSTA.

5. La resposta ens la indica directament Jesús: Si algú vol ser el primer, ha de ser el darrer i el servidor de tots.

Per tendència espontània, intentem d’alguna manera “ser el primer”. Quan no aconseguim ser el primer en coses bones intentem ser-ho en coses dolentes, perquè és més “vital” ser el primer que no pas l’ètica.

Estem en una societat que ens colga de “drets” però que ens redueix a ser un simple “número”. El nostre instint més primari es rebel·la contra això. Evidentment, hi ha moltes maneres de rebel·lar-se. Per exemple: l’incivisme. Per a molts, l’incivisme, i fins i tot la violència, són la “resposta” que els permet no sentir-se un simple “número”. 

Un vailet dels que sovint es “reuneixen” a l’entrada de casa, en fer-li notar el seu elevat grau de vulgaritat, em responia amb un cert orgull davant els companys: “Doncs a l’escola sóc encara molt pitjor”.

“Ser incívic” era la seva “identitat”; millor això que no ser ningú.

Als espectacles, en molts esports, en els informatius, a la vida del carrer... la nostra societat ofereix contínuament als nostres nois i joves l’espectacle de la prepotència.

Jesús no condemna “voler ser el primer”, però ens diu la manera positiva de ser-ho: primers en el servei.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Encara que soni a demagògia, hem comparat mai com acollim els turistes i com acollim els immigrants? Hem comparat mai el que ens gastem per als turistes i el que ens gastem per als immigrants?

2. Quins signes de prepotència continuen presents en l’Església? Com es podrien “solucionar”, donat que alguns sembla que formin part de la seva manera de ser?

3. Les “idees de prepotència” que tenien els deixebles van fer necessària la mort de Jesús (Lluc 24, 7). ¿Necessita, l’Església d’avui, “tornar al Calvari”? Què significaria això, en concret?

Diumenge 24. B.

>> Paraules i parauletes.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Isaïes 50,5-9a).

El Senyor Déu m’ha parlat a cau d’orella

i jo no m’he resistit ni m’he fet enrere:

he parat l’esquena als qui m’assotaven

i les galtes als qui m’arrancaven la barba;

no he amagat la cara davant d’ofenses i escopinades.

El Senyor Déu m’ajuda:

per això no em dono per vençut:

per això paro com una roca la cara

i sé que no quedaré avergonyit.

Tinc al meu costat el jutge que em declara innocent.

Qui vol pledejar amb mi? Compareguem plegats.

Qui vol ser el meu acusador? Que se m’acosti.

Déu, el Senyor, em defensa: qui em podrà condemnar?

2ª LECTURA (Jaume 2,14-18).

Germans meus,

si algú deia que té fe

i no ho demostrava amb les obres,

de què serviria?

A un home així, la fe el podrà salvar?

Suposem que algun dels nostres germans o germanes

no tingués ni vestits ni l’aliment de cada dia,

i algú de vosaltres li digués:

«Vés-te’n en pau, abriga’t bé i alimenta’t»,

però no li donés res del que necessita,

quin profit li faria?

Doncs, amb la fe passa igual:

si no hi ha obres, la fe tota sola és morta.

Tu dius que tens la fe, jo tinc les obres.

Doncs bé,

si pots, demostra’m, sense les obres, que tens fe,

que jo, amb les obres, et demostraré la meva fe.

EVANGELI. (Marc 8,27-35).

En aquell temps,

Jesús, amb els seus deixebles,

se n’anà als poblets de Cesarea de Felip,

i pel camí preguntava als seus deixebles:

«Qui diuen la gent, que sóc jo?»

Ells li respongueren:

«Uns diuen que sou Joan Baptista,

d’altres, que sou Elies,

d’altres, que sou algun dels profetes.»

Llavors els preguntà:

«I vosaltres, qui dieu que sóc?»

Pere li respon: «Vós sou el Messies.»

Ell els prohibí severament que ho diguessin a ningú.

I començà a instruir-los dient:

«El Fill de l’home ha de patir molt:

els notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei

l’han de rebutjar,

ha de ser mort,

i al cap de tres dies ressuscitarà.»

I els ho deia amb tota claredat.

Pere, pensant fer-li un favor,

es posà a contradir-lo.

Però Jesús es girà,

renyà Pere davant els deixebles i li digué:

«Fuig d’aquí, Satanàs!

No penses com Déu, sinó com els homes.»

Després cridà la gent i els seus deixebles i els digué:

«Si algú vol venir amb mi,

que es negui ell mateix,

que prengui la seva creu i m’acompanyi.

Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà,

però el qui la perdi per mi i per l’evangeli,

la salvarà.»

B. LLENGUATGE.

1. Hem arribat al bell mig de l’evangeli de Marc. Segons els especialistes, l’Evangeli de Marc està estructurat en dues parts ben definides: la 1ª està centrada en el Mar de Galilea; la 2ª pren la forma d’un Camí.

El primer paràgraf que hem llegit avui fa de xarnera entre les dues parts: és a la vegada el final de la 1ª  i l’inici de la 2ª.

Amb la seva pregunta, Jesús provoca que els deixebles donin resposta a la pregunta que ells mateixos s’havien fet al començament: “Qui és aquest, que fins el vent i l’aigua l’obeeixen?” (Marc 4,41). Ara els deixebles, per boca de Pere, responen amb convicció: “Vós sou el Messies”.

2. Sorprèn la reacció de Jesús. Sembla que hauria de manifestar la seva alegria pel fet que, finalment, els deixebles sàpiguen qui és. En comptes d’això, Jesús “els prohibí severament que ho diguessin a ningú”.

Jesús no contradiu la resposta de Pere, però deixa clar que és una resposta perillosa, i per això no es pot dir.

La resposta no és del tot bona per dos motius:

a). Perquè la idea que els deixebles tenen del “messies” és del tot inacceptable per Jesús. (Podeu llegir “Messies”, al Glossari)

b). Perquè la figura del Messies fa referència sobretot a l’alliberament del Poble d’Israel; en canvi Jesús és l’Home, i la seva missió fa referència a tota la Humanitat, i no es queda en un simple alliberament.

3. L’autèntica resposta a la pregunta de Jesús no es farà visible fins al “final del Camí”; i no la formularà Pere ni cap dels deixebles sinó el Centurió romà que ha dirigit la Crucifixió: “El centurió, que estava enfront d'ell, quan veié la manera com havia expirat, digué: És veritat: aquest home era Fill de Déu” (Marc 15,39). Jesús no nega que sigui el Messies, però és sobretot “el Crucificat, Fill de Déu”.

4. Més encara: el Camí de Jesús no acaba a la Creu, ni al sepulcre. Les dones, quan hi vagin per ungir el cadàver de Jesús, trobaran el sepulcre buit. “No és aquí. Ha ressuscitat”, els dirà el jove amb túnica blanca (Marc 16,6) (Sobre el significat d’aquest “jove” podeu llegir els Apunts del diumenge del Ram: Relats de la Passió, 9).

Així doncs, a la pregunta de Jesús “I vosaltres, qui dieu que sóc?”, la resposta correcta és: “Tu ets el Crucificat-ressuscitat, Fill de Déu”.

... se n’anà als poblets de Cesarea de Filip, i pel camí...

5. “Jesús, amb els seus deixebles, se n’anà als poblets de Cesarea de Filip, i pel camí preguntava als seus deixebles”...

Jesús ha iniciat el seu camí. Però aquí hi ha un detall estrany i sorprenent perquè sempre s’ha entès que el camí de Jesús va cap a Jerusalem, i en canvi aquí es diu que va cap a Cesarea de Filip, que es troba a l’extrem oposat.

Cal recordar que, en l’evangeli de Marc (i també en els altres) els itineraris no tenen tant un significat geogràfic com religiós. Els “llocs” hi són utilitzats sobretot com a llenguatge religiós.

Cesarea de Filip era la ciutat més pagana de Galilea, i la més “allunyada” de Jerusalem. Capital d’aquella regió, havia estat edificada en honor al Cèsar de Roma per Filip, un fill d’Herodes.

6. Jesús fa la seva pregunta als deixebles pel camí de Cesarea. No es diu pas que hi arribessin. Amb aquest simple detall Marc ens diu una cosa extraordinàriament significativa: el “camí de Jesús” no acaba a Jerusalem. De fet, a Jerusalem, a pesar de l’entrada triomfal que li van preparar els deixebles (Marc 11,1ss), no el van rebre, i el van treure fora (Marc 15,20). No solament el van fer fora de la ciutat sinó que també van pretendre fer-lo fora del “món dels vius”, matant-lo.

Però Jerusalem i la Mort no són el final del camí. Jesús només ha “passat” (“Pasqua”) per Jerusalem i per la Mort, però el seu camí continua cap a “Cesarea de Filip”, cap el món (pagà). Així ho recordarà a les dones, el jove del sepulcre: “No us espanteu. Vosaltres busqueu Jesús de Natzaret, el crucificat: ha ressuscitat, no és aquí. Mireu el lloc on l'havien posat. Però ara aneu a dir als seus deixebles i a Pere: Ell va davant vostre a Galilea; allà el veureu, tal com us va dir” (Marc 16,6).

Aquesta era la missió d’Israel com a Poble elegit: fer arribar als oprimits de tot el món l’amor alliberador de Déu (Èxode 3,16). Jesús, cent per cent jueu, acompleix aquesta missió, a pesar de l’oposició dels Responsables del Poble. Pere té raó quan diu que Jesús és el Messies. Com a Messies d’Israel, ell acompleix la missió universal del seu Poble. I els Representants del Poble, sense adonar-se’n, hi van col·laborar precisament “fent-lo fora”.

7. Fuig d’aquí, Satanàs!...

La resposta dels deixebles era correcta però ells no l’entenen pas correctament. Jesús els explica quin serà el seu itinerari: Jerusalem, judici, condemna, mort... i resurrecció. Els deixebles queden perplexos i pensen que Jesús s’equivoca. Per a ells, el “camí del Messies” l’ha de portar a Jerusalem per posar-hi ordre i ser-hi investit “Rei d’Israel”! Què vol dir això de ser rebutjat i mort? A través de Pere, intenten fer-li prendre consciència del que comporta “ser el Messies”.

Però la resposta de Jesús és enèrgica i tallant: “renyà Pere davant els deixebles i li digué: «Fuig d’aquí, Satanàs!”.

“Satanàs” significa “enemic”. Més concretament significa el fiscal acusador en un tribunal.

L’evangeli de Marc enfronta tres vegades Jesús amb “Satanàs”:

- a l’inici de la seva vida pública: les Temptacions (Marc 1, 13);

- a l’inici del seu “camí”, en aquesta ocasió,

- i al final de la seva vida, davant el tribunal del Sanedrí, on Jesús és l’acusat. “Què en dius, de les acusacions que aquests et fan?” (Marc 14,60).

Són les temptacions que Jesús haurà de vèncer. La última és especialment llarga i maliciosa: “El Messies, el rei d'Israel! Que baixi ara de la creu perquè ho vegem i creguem!” (Marc 15, 32).

8. Les temptacions que sofreix Jesús són les de cada home, i és sempre la mateixa: escollir entre “Poder” i “Vida”. “No penses com Déu, sinó com els homes”, li diu Jesús a Pere.

- Per als humans, la “vida” és “Poder”.

- Per a Déu, la Vida és Amor; i el Poder és anti-vida; és homicida. “Germans, nosaltres sabem que hem passat de la mort a la vida, perquè estimem els germans. Qui no estima, continua mort. Tothom qui odia el seu germà és un assassí” (1ª de Joan 3,14s).

C. MISSATGE.

9. És normal que els humans pensem “com els homes”, a no ser que hàgim rebut la invitació a ser semblants a Déu! (Gènesi, 1,26).

Aquest és el missatge radical dels evangelis, concretant el missatge de tota la Bíblia: som invitats a participar de la manera de ser de Déu.

Jesús no és Messies per a vèncer els enemics amb el poder de Déu, sinó per portar la Humanitat a participar de la Vida de Déu: única vida realment “VIDA” (“Vida eterna” en el llenguatge de Joan). Qualsevol altre “alliberament” es quedaria curt perquè no porta fins a la VIDA. “Senyor, ens heu fet per a Vós, i el nostre cor no troba repòs fins que us troba a Vós” (Inici de les “Confessions”, de St. Agustí).

D: RESPOSTA.

10. El mateix Jesús ens diu quina és la resposta: “Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi”. D’entrada no sembla una resposta gaire engrescadora. Això de prendre la creu... Però la creu no és el final del camí. A més: després de la resurrecció de Jesús, la creu no significa un instrument de tortura sinó un estil de vida: viure la vida donant-la. I “donar la vida” és la única manera de viure. “Qui vulgui salvar (mantenir per a ell sol) la seva vida la perdrà; però el qui la perdi (la doni) per mi i per l’evangeli, la salvarà”.

En el nostre món, la Vida de Déu no ve visualitzada en l’acció dels Poderosos, sigui quina sigui la seva classe de Poder, sinó en els “crucificats” per haver superat la temptació del Poder. La resposta que se’ns suggereix és doble:

- no “venerar” els Poderosos per raó del seu Poder, i

- renunciar a tota forma de domini sobre els altres.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. En l’amor verdader hi ha una estranya barreja de Vida i de “mort”; de “vida tinguda” i “vida donada”. Parleu de com ho experimenteu això en relació amb les persones que més estimeu.

2. ¿Normalment, tenim més tendència a imaginar Déu com a “poderós”, o com a “amorós”? Dit d’una altra manera: ¿Com és que a l’Església s’ha sacralitzat tant el Poder, i, en canvi, s’ha vulgaritzat tant l’Amor?

3. El paternalisme, s’assembla més a l’Amor, o al Poder?