Diumenge 31. Any C

 A. LECTURES.

 1ª LECTURA.  (Saviesa 11,23-12,2).

Senyor,
el món tot sencer davant vostre
és com un gra que tot just inclina la balança,
com un esquitx de rosada que cau a terra al matí.
Justament perquè ho podeu tot
us apiadeu de tothom
i dissimuleu els pecats dels homes
perquè puguin penedir-se.
És que vós estimeu tot allò que existeix
i no abomineu res d’allò que heu creat,
ja que no heu fet res sense estimar-ho.
Com persistiria res si vós no ho volguéssiu?
Què continuaria existint si no rebés la vostra invitació?
I vós, Senyor que estimeu la vida, tot ho planyeu,
sabent que tot és vostre,
ja que el vostre alè immortal és present en tots.
Per això repreneu una mica els qui es desencaminen
i, servint-vos d’allò mateix amb què han pecat,
els amonesteu i els recordeu les seves culpes,
perquè s’allunyin del mal i creguin en vós, Senyor.

2ª LECTURA (2ª als Tessalonicencs 1,11-2,2).

Germans,
sempre preguem per vosaltres,
demanant que el nostre Déu
us faci dignes de la vocació cristiana
i amb el seu poder dugui a terme
tots els bons propòsits i totes les obres que la fe us inspira.
Així el nom de Jesús, el nostre Senyor,
serà glorificat en vosaltres,
i vosaltres en ell,
per la gràcia del nostre Déu i de Jesucrist, el Senyor.
Pel que fa a l’adveniment de Jesucrist, el nostre Senyor,
i a la nostra reunió amb ell,
us preguem, germans,
que no perdeu el seny ni us alarmeu,
encara que una suposada revelació de l’Esperit
o una dita o carta que passés com si fos nostra
anunciessin que el dia del Senyor és imminent.

EVANGELI. (Lluc 19,1-10).

En aquell temps, Jesús anà de pas a Jericó.
Un home que es deia Zaqueu,
cap de cobradors d’impostos i ric,
intentava de veure qui era Jesús,
però la gentada li privava la vista perquè era petit d’estatura.
Llavors, per poder-lo veure,
corregué endavant i s’enfilà en un arbre
al lloc on Jesús havia de passar.
Quan Jesús arribà en aquell indret alçà els ulls i li digué:
«Zaqueu, baixa de pressa,
que avui m’he de quedar a casa teva.»
Zaqueu baixà de seguida i el rebé tot content.
Tothom qui ho veié criticava Jesús
i comentava el fet que s’hagués quedat a casa d’un pecador.
Però Zaqueu es posà dret i digué al Senyor:
«Senyor,
ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns,
i a tots els qui he defraudat
els restitueixo quatre vegades més.»
Jesús li digué:
«Avui s’ha salvat aquesta casa,
ja que aquest home també és un fill d’Abraham.
És que el Fill de l’home ha vingut a buscar i a salvar
allò que s’havia perdut.»

B. LLENGUATGE.

1. El relat d’avui té com a protagonista, a part de Jesús, Zaqueu: un caragirat que s’havia enriquit abusant del poder que li donaven els dominadors romans per cobrar els impostos que oprimien el seu propi poble. Zaqueu és vist per la gent com un individu menyspreable.
Però sorprenentment Lluc el descriu de tal manera que ens resulta simpàtic des del primer moment. L’escena és d’una gran vivesa i amb una certa dosi d’infantilisme que ens la fa pròxima i humana. Zaqueu és petit d’estatura, i no pot veure Jesús perquè la gentada li privava la vista. Tot i ser un home important i ric, fa el mateix que faria qualsevol vailet espavilat: enfilar-se a un arbre. L’escena resulta un xic còmica, però així s’aconsegueix fer-nos-el simpàtic. I també ens el fa simpàtic el seu afany per veure Jesús.
2. Encara que el Missal ens parla només “d’un arbre”, el text original diu que es tracta d’un sicòmor: una classe de figuera grossa i silvestre. Possiblement aquí hi hagi un doble sentit ja que la figuera, juntament amb la vinya, era un dels símbols usats per representar el poble d’Israel. Zaqueu, exclòs de la gentada (poble) a causa del seu ofici menyspreable, vol compensar aquesta exclusió enfilant-se a una figuera, símbol d’Israel. És a dir: busca sentir-se integrat al seu poble.
3. Intentava de veure qui era Jesús...
El camí de Jesús acabarà amb un gran “espectacle” al Calvari: la solemne exhibició de Jesús com “home - imatge de Déu” (Fill de l’Home). Però pocs seran capaços de reconèixer-lo en aquell espectacle.
Pedagògicament Lluc ens va preparant. Jericó és l’última etapa abans de Jerusalem. A l’entrada de Jericó, Lluc ens presenta un cec que hi vol veure. “Senyor, fes que hi vegi” (Lluc 18,35. Episodi no recollit al Missal). També ara se’ns diu de Zaqueu que volia veure qui era Jesús.
Voler veure Jesús significa estar disposat a veure l’home. Del cec es diu que va poder veure-hi i seguia Jesús. De Zaqueu es diu que dóna als pobres la meitat dels seus béns i que “avui s’ha salvat aquesta casa, ja que aquest home també és un fill d’Abraham”. En els dos casos es tracta de veure l’Home o veure els altres.
4. “Tothom qui ho veié criticava Jesús”.
No tothom està disposat a veure l’Home. Sorprèn que precisament tota la gent critiqui Jesús pel seu comportament amb Zaqueu. És que aquesta multitud no segueix Jesús per a veure l’home sinó per a veure el seu “rei”, com posaran de manifest en l’entrada triomfal a Jerusalem que li estan preparant (Lluc 19,28ss). Però quan s’adonaran que es tracta d’un rei que refusa tot poder de domini sobre els altres, tots cridaran: Mata'l, aquest! Deixa'ns lliure Barrabàs! (Lluc 23,18).
5. Jericó.
El camí de Jesús cap a Jerusalem és un camí espiritual. Però Lluc fa servir la geografia com a llenguatge. Avui ens parla de Jericó.
La ciutat de Jericó està carregada de simbolisme, tant per la seva història com per la seva ubicació. Va ser la primera ciutat de la terra promesa conquerida pel poble d’Israel guiat per Josué. Noteu que “Josué” i “Jesús” són el mateix nom, l’un en arameu i l’altre en grec. En el camí cap a Jerusalem, Jericó és l’última estació. A partir d’aquí el camí va pujant fins al cim de la muntanya de les Oliveres des d’on ja es pot veure l’esplendorosa ciutat de Jerusalem i el seu famós temple. Els pelegrins feien nit a Jericó per arribar l’endemà a la Ciutat on hi havia l’únic temple d’Israel.
6. Josué, més de mil anys abans, havia començat la conquesta de la Terra Promesa gràcies a una dona “pecadora” (prostituta) de Jericó que va acollir a casa seva els espies d’Israel. Lluc, dient-nos que Jesús és acollit per un “pecador” (publicà), ens vol recordar la conquesta de Josué. També el camí de Jesús acabarà amb una conquesta, encara que molt diferent de la de Josué. Aclamat pels seus seguidors, Jesús entrarà com a nou “rei” a la Capital i es dirigirà al temple per “purificar-lo”. Era per culpa de la corrupció del temple que la Terra Promesa s’havia convertit en Terra d’Esclavitud. Però la victòria de Jesús no serà sobre ningú: ni sobre els dominadors romans ni sobre els opressors religiosos. De fet, per a Jesús, els esclavitzadors són tan esclaus com els mateixos esclavitzats. La victòria de Jesús serà directament sobre la l’esclavitud i la seva principal causa: una perversa degeneració del temple, del qual no en quedarà pedra sobre pedra (Lluc 21,6).
7. ...ha vingut a salvar allò que s’havia perdut.
Lluc ens va perfilant la novetat de Jesús; d’un Jesús que escandalitza els seus deixebles allotjant-se a casa d’un pecador. I és que hi ha dues maneres de salvar: la dels humans i la de Déu.
Els humans pretenem fer avançar la salvació (la realització del projecte Home) separant els dolents i condemnant-los. En canvi Déu salva “contagiant” la seva bondat també als “dolents”, els quals així es poden tornar bons. La presència de Jesús fa que el lladre Zaqueu reparteixi els seus béns. “Senyor, ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat els restitueixo quatre vegades més”.
8. La reacció dels “bons” serà condemnar també Jesús. En l’exercici d’aquesta condemna es posarà de manifest que també ells, els “bons”, tenen dolenteria, i necessiten igualment deixar-se “contagiar” de la bondat de Déu oferta en la bondat de tantíssimes persones que estan al nostre costat.
Dissortadament el Missal, després de presentar-nos durant força diumenges el camí de Jesús cap a Jerusalem, canvia de perspectiva. Allò que correspondria a l’arribada de Jesús a Jerusalem ja va ser llegit, en part, durant la Quaresma i Setmana Santa; per això ara el Missal no ho repeteix.

C. MISSATGE.

 9. La Bondat i la Dolenteria s’encomanen. Però hi ha una gran diferència: la Dolenteria ens repugna; la Bondat ens encanta. Per això acabarà imposant-se la Bondat. En realitat, només la Bondat roman per sempre perquè neix contínuament de la seva Font inesgotable. En canvi la Dolenteria és un simple subproducte ocasional que segreguem per compensar les mancances ocasionals de Bondat.

D: RESPOSTA.

 “No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé.”, recomana St. Pau en la seva carta als Romans (Romans 12,21).

E. PREGUNTES per al diàleg.

 1. En la pràctica de cada dia, ¿sou més propensos a actuar segons la justícia  humana (que condemna), o segons la justícia de Déu (que justifica)?
2. La gentada que va amb Jesús impedeix Zaqueu de veure’l. ¿Creieu que avui pot passar també el mateix? ¿Seria cristià considerar Jesús propietat privada dels Cristians?
3. Es pot acollir realment Jesús essent membre d’una altra Religió?

Festa de Tots Sants.

1 de novembre.

FESTA DE TOTS SANTS.

A. LECTURES

(Les mateixes per als anys A, B, i C).

1ª LECTURA.  (Apocalipsi 7:2-4, 9-14).

Jo, Joan,

vaig veure un àngel que pujava de sol ixent

i tenia la marca del Déu viu,

i cridà amb totes les forces

als quatre àngels que havien rebut

el poder de fer mal a la terra i al mar:

«No feu cap mal a la terra,

ni al mar, ni als arbres,

fins que haurem marcat al front

els servents del nostre Déu».

Llavors  vaig sentir el nombre

dels qui havien estat marcats:

eren cent quaranta-quatre mil

de totes les tribus d’Israel.

Després vaig veure una multitud tan gran

que ningú no l’hauria poguda comptar.

Eren gent de tota nacionalitat,

de totes les races, i de tots els pobles i llengües.

S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell,

vestits de blanc i amb palmes a les mans,

i cridaven amb totes les forces:

«Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a l’Anyell»

I tots els àngels s’estaven drets al voltant del tron,

dels ancians i dels quatre vivents,

i es prosternaren davant el tron

amb el front fins a terra, adorant Déu,

i deien: «Amén.

Lloança, glòria, saviesa,

Acció de gràcies, honor, poder i força

al nostre Déu pels  segles  dels  segles. Amén».

Llavors un dels ancians em va preguntar:

«Aquests que van vestits de blanc,

¿qui són i d’on vénen?»

Jo li vaig respondre:

«Senyor meu, vós ho sabeu».

Ell em digué:

«Aquests són els qui vénen de la gran tribulació.

Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell,

i els han quedat blancs».

2ª LECTURA (1ª Joan 3:1-3).

Estimats,

mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare:

Déu ens reconeix com a fills seus,

i ho som.

Per això el món no ens reconeix,

com no l’ha reconegut a ell.

Sí, estimats:

ara ja som fills de Déu,

però encara no s’ha manifestat com serem;

sabem que, quan es manifestarà,

serem semblants a ell,

perquè el veurem tal com és.

I tothom que té aquesta esperança en ell,

Es purifica, tal com Jesucrist és pur.

EVANGELI. (Mateu 5:1-12).

En aquell temps,

en veure Jesús les multituds,

pujà a la muntanya, s’assegué

i els deixebles se li acostaren.

Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l’esperit:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços els qui estan de dol:

vindrà el dia que seran consolats.

Feliços els humils:

Són ells els qui posseiran el país.

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos:

vindrà el dia que seran saciats.

Feliços els compassius:

Déu els compadirà.

Feliços els nets de cor: 

són ells els qui veuran Déu.

Feliços els perseguits pel fet de ser justos:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços vosaltres quan, per causa meva,

us ofendran, us perseguiran 

i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies:

alegreu-vos-en i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel».

B. LLENGUATGE.

1. tots sants és una de les celebracions religioses que el nostre calendari laboral manté com a festiva, segurament pel fet d’estar tan unida a la diada dels difunts que, tradicionalment, ja comença a la tarda de Tots Sants.

En tot cas, per a l’Església és una festivitat important i molt antiga. A Occident, aquesta festa es relaciona amb la cristianització d’un important temple de Roma dedicat a tots els déus, i per això anomenat, en grec, Panteó (pan = tots, theos = déu). L’any 610 va ser dedicat a Santa Maria i Tots els Màrtirs (Sants).

2. La primera Lectura és treta de l’Apocalipsi. En ella se’ns descriu, amb un llenguatge simbòlic i solemne, la visió d’una Litúrgia Celestial, presidida per l’Anyell (Jesús mort-ressuscitat) i amb la participació de tots els salvats (tots els sants): gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües, a més dels 144.000  de totes les tribus d’Israel. (144000 ve de 12 x 12 x 1000. El número “12” és la xifra del “Poble elegit”).

3. Convé no entendre aquesta festa com l’intent de “no descuidar-se de ningú” en la veneració que l’Església Catòlica fa de les persones declarades “santes”. Més aviat cal entendre-la com la visió i degustació anticipades de la festa permanent a la qual Déu convida tota la Humanitat.

Estem arribant al final de l’Any litúrgic; com si diguéssim, al final de Curs (segons el calendari litúrgic). També en el ritme de les Estacions estem en plena Tardor (en l’hemisferi nord), pressentint el mortuós Hivern.

Aquesta visió (apocalipsi) serveix per refermar-nos en l’èxit final de la Humanitat, i confortar-nos en èpoques de persecucions o de crisis (Moments “hivernals”).

4. L’evangeli d’avui és, ni més ni menys, que les benaurances.

En l’evangeli de Mateu les benaurances ocupen el mateix lloc que ocupaven els manaments per al Poble d’Israel. Com Moisès, també Jesús “puja a la muntanya”, la qual representa el “lloc de la trobada amb Déu”.

Hi ha, però, importants diferències entre Moisès i Jesús. Moisès puja tot sol a la muntanya per rebre de Déu les “taules de la Llei”. Jesús hi puja “i els deixebles se li acostaren”. Jesús “s’asseu a la muntanya” i dóna el seu Missatge. “Asseure’s” és l’acció del mestre quan es disposa a donar la seva lliçó. Jesús “assegut a la muntanya”, ensenya amb l’autoritat de Déu mateix. Sobretot canvia el llenguatge: ja no es tracta de “manaments” sinó de “benaurances”.

5. Amb tot, convé no posar oposició entre els manaments i les benaurances. Al contrari: les Benaurances són la visualització dels fruits dels Manaments. Les Benaurances són els mateixos Manaments vistos des de l’experiència de qui els compleix. I així com els 10 Manaments es poden resumir en un de sol: rebre l’amor de Déu estimant els altres, així també les Benaurances es poden resumir en una de sola: feliç el qui es refia del Senyor perquè res no podrà separar-lo d’Ell.

6. Aquesta era la finalitat dels Manaments. Déu no mana per manar, sinó que amb els seus manaments ens va guiant perquè puguem participar de la seva mateixa felicitat. L’objectiu dels Manaments és la felicitat. (Llegiu Gàlates, 3,23ss).

Cal entendre les Benaurances a partir dels Manaments; igualment, cal entendre els Manaments amb l’esperit de les Benaurances. Per això Mateu estableix un paral·lelisme tan marcat entre Manaments i Benaurances.

7. Amb tot, així com posa una gran diferència entre Moisès i Jesús,  també posa una diferència clara entre Manaments i Benaurances. Els Manaments eren com la “Constitució” per a un poble concret que ja existia: els descendents de Jacob i d’Abraham. Amb aquest “poble” Déu fa una aliança i li dóna la llei (Els Manaments) com a signe i garantia d’aquesta aliança.

En canvi les Benaurances són ofertes a tothom, sigui del poble que sigui. Tots els pobres (en esperit: és a dir: aquells que no enyoren ser “com els rics”) són cridats a ser “ciutadans del Regne de la Felicitat”. Tots els qui estan de dol, tots els qui ploren, tots els qui tenen fam...

8. L’evangeli de Mateu estableix una clara inclusió entre les Benaurances i l’escena del Judici final (Mateu 25, 31-46). Tota la predicació de Jesús queda inclosa entre aquestes dues escenes que tenen per centre Jesús (el Fill de l’Home) “assegut”, primer com a mestre i després com a jutge. La “llista” de les  Benaurances està al començament de l’activitat pública de Jesús; la “llista” dels Comportaments que determinen entrar o no al Regne, es troba al final.

Per això és convenient llegir les Benaurances juntament amb el capítol 25 de Mateu, on el Fill de l’Home diu als elegits: “Veniu, beneïts del meu Pare ... perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm”...

Nota: La “inclusió” és com un marc format per dues paraules o dues situacions semblants a fi de destacar o matisar un “significat transversal” de tot allò que hi queda inclòs. Els evangelistes l’usen sovint i de diferents maneres. En aquest cas, la inclusió benaurances – judici final inclou tota l’activitat pública de Jesús. Cal notar, però, que al final de tot l’evangeli de Mateu es reprèn aquesta inclusió: Jesús, altre cop “a la muntanya” amb els seus deixebles, enviant-los arreu del món (Mateu 28, 16ss). Per tant aquesta inclusió dóna color a tot el missatge que contenen els diferents relats de l’evangeli de Mateu.

C. MISSATGE.

9. El missatge de la festa de tots sants és l’esperança. El “projecte d’amor” que Déu té sobre els Humans no quedarà frustrat, si bé assumir-lo o no, és responsabilitat de cadascú.

Com es llegeix a la segona Lectura: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som.

D: RESPOSTA.

10. Déu dóna per a tothom les riqueses de la Terra. Hem estat creats “per a ser rics”. Si, a pesar d’això, resulta que hi ha pobres, és que alguna cosa s’ha fet malament. Si hi ha persones pobres és que deu haver-n’hi de massa riques. Això és injust i contrari al pla de Déu. En aquesta situació, Déu està de la part dels pobres perquè siguin “rics” (no “com els rics”).

Déu ens ha creat per a la vida. Si hi ha gent que està de dol és que alguna cosa ha generat mort. Si hi ha mort, és que hi ha algú que mata. Déu està de la part dels que estan de dol perquè puguin gaudir de la vida (no “com els que maten”).

Les Benaurances neixen d’una realitat que no ve de Déu; neixen d’una humanitat partida: hi ha pobres perquè hi ha rics massa rics; hi ha qui plora perquè hi ha qui ofèn; hi ha perseguits perquè hi ha qui ataca;...

Donat que aquesta és la situació real (no volguda per Déu), cadascú ha de decidir on es situa; de quina part està.

En tot cas Jesús ens fa saber de quina part estan ell i Déu: “Veniu, beneïts del meu Pare... perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m...” (Mateu 25, 31ss).

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. No solament les persones es separen en “pobres” i “riques”; també els països. Com valorem i com assumim el fet de formar part dels “països (massa) rics”?

2. Les Benaurances són “benaurances”. Les heu utilitzat alguna vegada per imposar-les o exigir-les als altres com si fossin “manaments”?

3. En la segona Lectura es contraposa “ser fills de Déu” i “ser del món”. ¿Com experimenteu aquesta contraposició amb “el món actual”? Què s’entén, aquí, per “mon”?

Diumenge 30 de l'Any C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Jesús, fill de Sira 35,12-14.16-18).

El Senyor fa justícia,

no té miraments amb el prestigi dels homes,

no es deixa influir per ningú en perjudici dels pobres;

escolta la pregària dels oprimits,

no es fa sord al clam dels orfes

ni al plany insistent de les viudes.

El Senyor rep benèvolament els qui l’honoren,

el clam d’aquests homes arriba al cel,

el crit d’auxili dels desvalguts

penetra més enllà dels núvols,

i ells no es consolen fins que arriba a terme,

no desisteixen mentre l’Altíssim no intervingui

per fer justícia a favor dels innocents.

El Senyor no s’entretindrà,

no tardarà a sortir a favor d’ells.

2ª LECTURA (2ª de Timoteu 4,6-8.16-18).

Estimat,

pel que fa a mi,

la meva vida ja és oferta com una libació

vessada sobre l’altar.

Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres

i deixar el port.

Després de lluitar en aquest noble combat

i acabada la cursa

em mantinc fidel.

I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat.

El Senyor, jutge justíssim,

me la donarà quan serà el dia,

i no tan sols a mi,

sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació.
Durant la meva primera defensa davant el tribunal

no es presentà ningú a fer-me costat;

tothom m’abandonà.

Que Déu els ho perdoni.

Però el Senyor m’assistia

i em donà forces perquè acabés de proclamar

el missatge de l’evangeli,

i poguessin escoltar-lo tots els pagans.

I Déu m’ha salvat de la gola del lleó.

El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar

i em guardarà per al seu Regne celestial.

A ell sigui donada la glòria pels segles dels segles.

Amén.

EVANGELI. (Lluc 18,9-14).

En aquell temps,

Jesús digué aquesta paràbola

a uns que es refiaven que eren justos

i tenien per no res a tots els altres:

«Dos homes pujaren al temple a pregar:

un era fariseu i l’altre cobrador d’impostos.

El fariseu, dret, pregava així en el seu interior:

«Déu meu, us dono gràcies

perquè no sóc com els altres homes:

lladres, injustos, adúlters,

ni sóc tampoc com aquest cobrador d’impostos.

Dejuno dos dies cada setmana

i us dono la desena part de tots els meus ingressos.»

Però el cobrador d’impostos,

que s’havia quedat un tros lluny,

ni gosava aixecar els ulls al cel,

sinó que es donava cops al pit i deia:

«Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador.»

Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva

i l’altre no;

perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat,

però el qui s’humilia serà enaltit.»

B. LLENGUATGE.

 1. Sembla clar que Lluc, tot i dedicar la seva obra a un tal Teòfil, coneixia molt bé el tarannà de les comunitats cristianes i les desviacions en què podien caure; i escriu també per a elles.

Segurament per això centra el seu Evangeli en el camí de jesús a jerusalem. Aquest “camí”, en realitat, és una “guia” per al deixeble que vol seguir Jesús. Amb abundància de relats, paràboles i discursos, Lluc ens presenta un Jesús que progressivament va acotant el camí a fi de que els seguidors no ens hi perdem.

2. Després de parlar-nos de la pobra viuda que persisteix en demanar justícia precisament a un jutge injust (diumenge passat), en la paràbola d’avui Jesús acota una mica més el camí denunciant un dels perills més freqüents que sotgen les comunitats religioses minoritàries: creure’s millors que la majoria.

3. Els protagonistes de la paràbola d’avui són un fariseu i un publicà o cobrador d’impostos.

Els Fariseus eren persones considerades un model de bona conducta.

Els Publicans eren persones considerades repel·lents perquè solien ser lladres, venuts als dominadors estrangers, impurs, corruptes, uns aprofitats...

4. El fariseu de la paràbola d’avui era realment bona persona, en el sentit de que feia moltes obres bones. Però tenia un “petit” defecte: creia que ser bona persona li permetia jutjar els demés i sentir-se superior als qui no es portaven com ell. “Déu meu, us dono gràcies perquè no sóc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters,...”.

5. El publicà de la paràbola era realment mala persona, i ni tan sols promet convertir-se. Però es jutja només a si mateix i es reconeix pecador davant Déu i per comparació amb els altres. Per això no pot confiar en les seves obres sinó només en la bondat de Déu.

6. I ve la sorpresa: Jesús declara que el publicà torna a casa seva perdonat, però no el fariseu. I la raó és ben estranya: “Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit”.

La nostra reacció espontània és dir: Això no és just! Quin mal hi ha en considerar-se més bona persona si de fet ho som?!

Però Jesús no ho veu així. I si volem seguir el seu camí... ens toca canviar els nostres criteris.

7. Segons sembla, per a Jesús, les obres només poden ser “bones” si respecten i fomenten la igualtat i l’amistat entre tots els humans. Qui es posa per sobre dels altres, per bones que puguin semblar les seves obres, li fan mal a ell i als altres. En canvi, a qui s’humilia, ni les seves obres dolentes el fan indigne de ser considerat al mateix nivell de tots els humans.

C. MISSATGE.

  Una vegada més Jesús posa de manifest que la justícia de Déu és diferent de la nostra. Nosaltres mirem les obres (l’única cosa que podem veure); però Déu mira el cor, i veu si és obert o tancat. Un cor obert pot rebre fins i tot el perdó. En canvi, un cor tancat no pot rebre ni donar res: està endurit; no és humà.

D: RESPOSTA.

Com que nosaltres no veiem el cor, podem estalviar-nos una feina ben desagradable: jutjar els altres. És una sort!

En realitat, no ens hauríem de jutjar ni tan sols nosaltres mateixos. És suficient de reconèixer que, estant com estem en un mar de bondat, sempre hi ha en nosaltres alguna acció que hi desentona. Per això necessitem també de ser perdonats, i rebre agraïts un perdó que se’ns ofereix tan gratuïtament.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Els cristians hem esdevingut minoritaris en la nostra societat, i, per tant, estem exposats al perill propi de les minories religioses: sentir-se “elegits” en mig de la majoria. Com supereu aquesta temptació? 

2. Si les bones obres no ens permeten sentir-nos millors que els qui no les fan, per què fer-les? (Compte! Aquesta pregunta té trampa!)

3. A partir del que ens diuen els evangelis, quin és el criteri decisiu per distingir entre el Bé i el Mal?

Diumenge 29.C

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Èxode (Ex 17,8-13).

En aquells dies,

els amalequites anaren a Rafidim

per atacar el poble d’Israel.

Moisès digué a Josuè:

«Recluta homes de guerra

i demà al matí surt a combatre contra els amalequites.

Jo m’estaré dret dalt el turó

amb la vara de Déu a la mà.»

Josuè complí les ordres de Moisès

i començà la batalla contra els amalequites.

Moisès, Aaron i Hur pujaren dalt el turó.

Mentre Moisès mantenia les mans alçades,

guanyava Israel,

però quan abaixava les mans per reposar,

guanyaven els amalequites.

A la fi les mans ja li pesaven massa

per poder mantenir-les alçades.

Llavors li acostaren una pedra, s’hi assegué,

i Aaron i Hur, un a cada banda,

li aguantaven les mans.

Així pogué mantenir les mans immòbils

fins a la posta del sol,

i Josuè derrotà els amalequites

i abaté els seus homes amb l’espasa.

2ª LECTURA (2ª de Timoteu 3,14-4,2).

Estimat,

persevera en la doctrina que has après

i has acceptat amb tota confiança,

recordant qui són els qui te l’han ensenyada;

des de menut coneixes les sagrades Escriptures

que tenen el poder de donar-te la saviesa

que duu a la salvació a través de la fe en Jesucrist.

Tota l’Escriptura és inspirada per Déu

i és útil per ensenyar, convèncer, corregir

i educar en el bé,

perquè l’home de Déu sigui madur,

sempre a punt per a tota obra bona.

Davant de Déu i de Jesucrist,

que ha de judicar els vius i els morts,

i pensant en la seva manifestació i en el seu Regne,

t’adverteixo formalment

que proclamis la paraula de l’evangeli:

insisteix en tot moment,

tant si és oportú com si no ho és,

mira de convèncer la gent,

reprèn, anima’ls, esperant amb tota paciència,

com un mestre que sap ensenyar.

EVANGELI. (Lluc 18,1-8).

En aquell temps,

Jesús deia als deixebles aquesta paràbola,

per ensenyar que hem de pregar sempre,

sense perdre mai l’esperança:

«En una ciutat hi havia un jutge

que desconeixia tot temor de Déu

i tota consideració als homes.

A la mateixa ciutat hi havia una viuda

que l’anava a trobar sovint i li deia:

“Feu-me justícia

contra aquest home que pledeja contra mi.”

El jutge durant molts dies no li’n feia cas,

però a la fi pensà:

“A mi no em diu res el temor de Déu

ni la consideració als homes,

però aquesta viuda és tan pesada

que li hauré de fer justícia;

si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”.»

I el Senyor digué:

«Fixeu-vos què diu aquest jutge sense entranyes.

¿I vosaltres creieu que Déu,

ni que esperi pacientment,

no farà justícia als seus elegits

que li reclamen de nit i de dia?

Us asseguro que els farà justícia molt aviat.

Però quan el Fill de l’home vindrà,

creieu que trobarà fe a la terra?»

B. LLENGUATGE.

1. ...quan el Fill de l’home vindrà...

Però quan el Fill de l’home vindrà, creieu que trobarà fe a la terra?

Segurament aquest final tan sorprenent del relat que hem llegit avui ens doni la clau de la seva interpretació.

2. Tots els evangelis ens presenten la crucifixió-mort de Jesús com un gran “espectacle”. En el seu significat superficial, l’espectacle és denigrant; però en el seu significat profund, aquest “espectacle” constitueix la manifestació esclatant de l’home plenament realitzat (el fill de l’home). No és quan feia miracles o quan predicava o quan es passejava per sobre les aigües... que Jesús feia visible l’home, sinó quan es va “exhibir” com a vida que es dóna. És precisament a la Creu on la fe ens permet “veure” Jesús com a imatge de Déu. Perquè Déu és vida que es dóna i el veiem reflectit en tots aquells que viuen donant la seva vida. I aquesta és la fe que ens salva, si la practiquem.

3. Lluc dedica una llarga secció del seu Evangeli al camí de jesús cap a jerusalem (del capítol 9 al 20). És un “camí” interior que usa l’anada a Jerusalem com a llenguatge. Lluc, amb paraules que posa en boca de Jesús, adverteix als deixebles que aquest “camí” està arribant a terme. Un terme absolutament sorprenent: la plena manifestació de l’home en el crucificat (vida que es dóna).

Però Lluc sap que quan arribi aquesta esplendorosa manifestació de l’home, ningú no s’ho creurà. El Relat de la Passió deixarà ben clar que els humans no hem “entès” gaire res del significat de l’espectacle.

Però se’ns oferiran tres excepcions ben significatives: dos homes i el grup de les dones.

Els dos homes encarnen els dos extrems de la societat i, per tant, d’alguna manera, ens inclouen provisionalment:

- el Centurió romà, que al Calvari representa l’autoritat imperial. “Quan el centurió veié el que havia passat, donava glòria a Déu i deia: Realment, aquest home era innocent” (Lluc 23,47). L’Evangeli de Marc és encara més expeditiu: “És veritat: aquest home era fill de Déu” (Marc 15,39).

- un dels dos companys crucificats amb Jesús. “Jesús, recorda’t de mi quan arribis al teu Regne” (Lluc 23,42).

- el grup de les dones. Les dones que l'havien seguit des de Galilea es mantenien a distància mirant-s'ho (Lluc 23,49). A partir d’aquí, elles substitueixen el grup dels Dotze fins al descobriment de que el Crucificat és el Ressuscitat.

4. Ara comprenem el significat de la sorprenent paràbola en què el Senyor posa de relleu la “justícia” que imparteix un jutge injust.

“Pregar sempre sense perdre l’esperança”. És la pregària permanent o viure en situació de pregària allò que ens permet entendre el significat dels esdeveniments, incloses les injustícies.

La paràbola evoca la justícia obrada pel jutge injust (Sanedrí, Pilat...) en la condemna de Jesús (de l’Home). La injustícia de la sentència serà l’ocasió per posar de manifest la justícia de Déu. “Que sàpiga de cert tot el poble d'Israel que Déu ha constituït Senyor i Messies aquest Jesús que vosaltres vau crucificar” (Actes 2,36).

Déu fa justícia fins i tot a través de jutges injustos, perquè la manera de fer justícia de Déu és molt diferent de la dels homes. Els humans fem justícia condemnant, i fent víctimes; Déu fa justícia rehabilitant el condemnat o exalçant la víctima.

NOTA.

El desenvolupament de l’Any litúrgic pateix un important desajustament en relació al desenvolupament de l’obra de jesús en els Evangelis.

En els evangelis, sobretot els tres sinòptics, l’obra de jesús té forma d’un “camí” que porta a Jerusalem on té la seva màxima “expressió” en el Calvari. La Pasqua és l’esclat final.

En canvi en l’Any litúrgic, la “Pasqua” està abans del “camí”, i aquest, per comptes de portar a la Pasqua, porta al “final dels temps”. Això fa que els “relats del camí”, dintre una perspectiva canviada, siguin difícils d’interpretar correctament.

Sortosament, amb la festa de Crist Rei de l’Any C (aquest en què estem ara), això queda parcialment corregit ja que el Missal ens proposa com a evangeli del dia precisament el relat de la crucifixió.

C. MISSATGE.

5. La justícia de Déu no falta mai, però passa per camins que només la fe (“pregar sempre sense perdre l’esperança”) sap descobrir, i es realitza fins i tot a través de jutges cruels i de sentències injustes.

D: RESPOSTA.

Els seguidors de Jesús, sabent que som deixebles d’un condemnat per la justícia humana, però rehabilitat per la justícia de Déu, no ens sentim mai tractats injustament, perquè la justícia de Déu desacredita tota pretesa justícia humana. Així, doncs: fora plets i reivindicacions per part nostra, ni complex de víctimes.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Què en penseu de la dita: “Massa bo fa ser burro”?

2. L’expressió de l’evangeli “Pregar sempre, sense perdre mai l’esperança” es pot entendre de diferents maneres. Com l’enteneu, vosaltres? Quin significat doneu a “pregar sempre”? Quin significat doneu a “sense perdre l’esperança”?

Diumenge 28. Any C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Segon llibre dels Reis 5,14-17).

En aquells dies,

Naaman de Síria baixà al Jordà i s’hi banyà set vegades,

com li havia dit Eliseu, l’home de Déu.

La pell se li tornà com la d’una criatura

i quedà pur de lepra.

Llavors se’n tornà amb tot el seu seguici

cap a l’home de Déu,

entrà a casa d’ell i, dret al seu davant, li digué:

«Ara sé ben bé que, fora d’Israel,

no hi ha cap altre Déu enlloc més de la terra.

Per favor, accepta un present del teu servidor.»

Eliseu li digué:

«No acceptaré res.

T’ho juro per la vida del Senyor,

davant del qual estic sempre, a punt per servir-lo.»

Naaman insistia que admetés el present,

però Eliseu s’hi negà.

Llavors Naaman digué:

«¿Permets que el teu servidor

carregui dues mules de terra d’aquest país?

És que d’ara endavant el teu servidor

no oferirà cap holocaust ni cap altra víctima a altres déus,

sinó només al Senyor.»

2ª LECTURA (2ª de Timoteu 2,8-13).

Estimat,

pensa que Jesucrist, del llinatge de David,

ha ressuscitat d’entre els morts.

Aquesta és la bona nova que jo predico,

i per això he de sofrir fins trobar-me empresonat

com si fos un malfactor.

Però les presons no poden encadenar la paraula de Déu.

Jo ho suporto tot per amor dels elegits,

perquè ells també aconsegueixin la salvació

i la glòria eterna que Déu ens dóna en Jesucrist.

Això que diem és ben cert:

Si morim amb ell, també viurem amb ell;

si som constants en les proves,

també regnarem amb ell;

si el neguem,

ell també ens negarà;

però, com que no pot negar-se ell mateix,

ell continua fidel si nosaltres no li som fidels.

EVANGELI. (Lluc 17,11-19).

Un dia, Jesús, tot anant a Jerusalem,

passava entre Samaria i Galilea.

Al moment que entrava en un poblet

li sortiren deu leprosos,

que s’aturaren un tros lluny i cridaren:

«Jesús, mestre, apiadeu-vos de nosaltres!»

En veure’ls Jesús els digué:

«Aneu a presentar-vos als sacerdots.»

Mentre hi anaven, quedaren purs de la lepra.

Un d’ells, quan s’adonà que estava bo,

tornà enrere donant glòria a Déu amb grans crits,

es prosternà als peus de Jesús amb el front fins a terra

i li donava gràcies.

Era un samarità.

Jesús digué: «No eren deu els qui han estat purificats?

On són els altres nou?

Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?»

Llavors li digué:

«Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat.»

B. LLENGUATGE.

1. ... cap a Jerusalem per entre Samaria i Galilea...

Això és impossible. Passant entre Samaria i Galilea no es va a Jerusalem sinó al riu Jordà per l’est, i a la Mediterrània per l'oest. Jerusalem queda al sud. És com si algú digués que va a Barcelona passant entre Espanya i França.

Algun comentarista ha deduït d’això que Lluc no coneixia gaire bé la geografia de Palestina. No obstant, amb tot el que portem llegit del Tercer Evangeli (estem al capítol 17 d’un total de 24), Lluc ens ha demostrat, i de sobres, que és un gran coneixedor de la realitat jueva.

2. I també ens ha demostrat que és un escriptor extraordinari que domina tan bé l’art de la narració que és capaç de moure’s constantment en un doble nivell: un nivell anecdòtic, superficial, exterior... i un nivell profund, íntim, transformador. Evidentment, allò que ens vol comunicar està expressat en el nivell profund. En canvi, el nivell superficial té només la funció de reclam. Per això aquest nivell superficial normalment és sorprenent i, fins i tot, contradictori, a fi d’obligar el lector a no quedar-se en la simple anècdota sinó descobrir-hi el missatge profund que conté.

3. En el relat d’avui, la incongruència d’anar a Jerusalem passant per entre Samaria i Galilea vol indicar que hem de buscar-hi un sentit més profund.

Aquest sentit profund apareix clarament quan se’ns parla de la gent amb qui es troba Jesús: 10 leprosos que surten a trobar-lo quan entrava en un poblet. ¿Un poblet entre Samaria i Galilea? Doncs sí: un poblet format pels leprosos, els quals, declarats impurs per la seva religió, no podien viure al seus pobles.

Lluc imagina un “espai” entre Samaria i Galilea on han de viure els marginats o exclosos d’un poble i de l’altre. A pesar de pertànyer a dos pobles enemics (Samaria i Galilea eren enemics), els marginats o exclosos coincideixen en una “terra de ningú”, i formen un “poblet entre Samaria i Galilea”.

El camí de Jesús cap a Jerusalem “passa” precisament per l’espai on estan els marginats. D’aquesta manera se’ns indica clarament que el camí de Jesús cap a Jerusalem es fa en funció dels marginats. No és un itinerari geogràfic sinó social. Va a Jerusalem per denunciar i corregir allò que és la principal causa de marginació: la religió oficial, amb les seves lleis sobre qui és pur i qui és impur.

4. “Aneu a trobar els sacerdots...” (!)

És ben estrany això que diu Jesús als leprosos. El nivell superficial del relat continua essent contradictori. Els sacerdots no curaven; però ells tenien la facultat de declarar pur o impur. Eren ells qui havien declarat impurs als leprosos. Els leprosos no podien anar a trobar els sacerdots si abans no s’havien curat, i en el relat no s’hi diu pas que Jesús els hagi curat.

Però, “mentre hi anaven (a trobar els sacerdots), quedaren purs de la lepra”. Com s’han curat? Hom diria que allò que els ha curat ha estat el fet de posar-se en camí. No han estat curats per Jesús; ell només els ha dit que es posessin en camí cap als sacerdots, contravenint així la norma religiosa de viure apartats de tothom.

5. Però aquí el relat fa un gir insospitat: es desentén dels que van a trobar els sacerdots i ens fa fixar en el samarità que, en adonar-se que està curat, torna cap a Jesús.

Hom diria que s’ha parlat dels 10, només per donar relleu a aquesta trobada de Jesús amb el samarità. Jesús mateix ho fa notar: “No eren deu els qui han estat purificats? On són els altres nou? Només aquest estranger ha tornat per donar glòria a Déu?”.

6. Els samaritans creuen en la mateixa religió que els jueus, (amb algunes variants) però són tinguts per heretges i impurs. El samarità curat no pot esperar dels sacerdots res més que la declaració de que continua impur.

7. Aquesta manca de confiança en la religió li permet descobrir el significat de la presència de Jesús. I torna, i lloa Déu amb gran entusiasme, i es postra als peus de Jesús perquè sap reconèixer la novetat que ell representa. Amb tot, Jesús no el vol prosternat als seus peus. “Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat”. No es tracta de substituir la subjecció a la Religió oficial per la subjecció a Jesús. La presència de Jesús no és abassegadora sinó alliberadora.

C. MISSATGE.

8. El missatge ve donat per les paraules de Jesús al samarità: “Aixeca’t i vés-te’n. La teva fe t’ha salvat”.
La presència de Jesús marca el final de la religió-control amb les seves lleis sobre qui és pur o impur.

“Vés-te’n”. A on ha d’anar? Això ho ha de decidir ell mateix ja que es tracta d’una persona adulta salvada (alliberada) per la seva fe.

D: RESPOSTA.

9. Una vegada vaig sentir una dona que deia: “Jo abans era religiosa i practicant. Però vaig tenir una crisi de fe, i ho vaig deixar tot. Ara, sense religió, visc més bé”.

L’experiència d’aquesta dona és important i reveladora. La finalitat de la religió, i més concretament del missatge de Jesús de Natzaret, és viure més bé. “El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte” (Marc 2,27) Això vol dir que, si la religió és font de preocupacions o d’angoixes innecessàries, val més anar-se’n. Si la religió no serveix per a ser i sentir-nos més lliures, significa que hem de deixar la religió, o canviar-la.

Això no s’ha d’entendre per despreocupar-se dels compromisos que neixen de la solidaritat. “La solidaritat és la tendresa dels pobles”. Sense tendresa, la vida és tan dura que es fa insuportable. Les preocupacions que neixen de la tendresa són alliberadores. Sense elles, no viuríem pas més bé.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Hi ha autors que contraposen fe i religió. La fe seria alliberadora; la religió ens aclapararia d’obligacions innecessàries. Què en penseu? Com ho viviu?

2. La “solució religiosa” ha fet que la majoria dels leprosos del relat d’avui no descobrissin la novetat que representa Jesús. Repassant la vostra vida, hi ha algun moment en què vau “descobrir” la novetat de Jesús? Sabríeu explicar-la?

3. ¿Globalment, entre nosaltres, l’Església apareix més com a “gestora de serveis religiosos” o com a “àmbit on ressona i es visualitza el missatge de Jesús”? Dit d’una altra manera: ¿Considereu la parròquia com un lloc on un mossèn fa els “oficis religiosos” o com una “comunitat que acull, visualitza i celebra el missatge de Jesús”?