Tots Sants. C.

FESTA DE TOTS SANTS.

Nota.

La Festa de Tots Sants té les mateixes lectures per als anys A, B i C. Així, doncs, hi repetiré els mateixos apunts que ja vaig escriure per a l’ANY A, amb petitíssimes variants.

A. LECTURES

(Les mateixes per als anys A, B, i C).

1ª LECTURA.  (Apocalipsi 7:2-4, 9-14).

Jo, Joan,

vaig veure un àngel que pujava de sol ixent

i tenia la marca del Déu viu,

i cridà amb totes les forces

als quatre àngels que havien rebut

el poder de fer mal a la terra i al mar:

«No feu cap mal a la terra,

ni al mar, ni als arbres,

fins que haurem marcat al front

els servents del nostre Déu».

Llavors  vaig sentir el nombre

dels qui havien estat marcats:

eren cent quaranta-quatre mil

de totes les tribus d’Israel.

Després vaig veure una multitud tan gran

que ningú no l’hauria poguda comptar.

Eren gent de tota nacionalitat,

de totes les races, i de tots els pobles i llengües.

S’estaven drets davant el tron i davant l’Anyell,

vestits de blanc i amb palmes a les mans,

i cridaven amb totes les forces:

«Hosanna al nostre Déu, que seu al tron, i a l’Anyell»

I tots els àngels s’estaven drets al voltant del tron,

dels ancians i dels quatre vivents,

i es prosternaren davant el tron

amb el front fins a terra, adorant Déu,

i deien: «Amén.

Lloança, glòria, saviesa,

Acció de gràcies, honor, poder i força

al nostre Déu pels  segles  dels  segles. Amén».

Llavors un dels ancians em va preguntar:

«Aquests que van vestits de blanc,

¿qui són i d’on vénen?»

Jo li vaig respondre:

«Senyor meu, vós ho sabeu».

Ell em digué:

«Aquests són els qui vénen de la gran tribulació.

Han rentat els seus vestits amb la sang de l’Anyell,

i els han quedat blancs».

2ª LECTURA (1ª Joan 3:1-3).

Estimats,

mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare:

Déu ens reconeix com a fills seus,

i ho som.

Per això el món no ens reconeix,

com no l’ha reconegut a ell.

Sí, estimats:

ara ja som fills de Déu,

però encara no s’ha manifestat com serem;

sabem que, quan es manifestarà,

serem semblants a ell,

perquè el veurem tal com és.

I tothom que té aquesta esperança en ell,

Es purifica, tal com Jesucrist és pur.

EVANGELI. (Mateu 5:1-12).

En aquell temps,

en veure Jesús les multituds,

pujà a la muntanya, s’assegué

i els deixebles se li acostaren.

Llavors es posà a parlar i els instruïa dient:

«Feliços els pobres en l’esperit:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços els qui estan de dol:

vindrà el dia que seran consolats.

Feliços els humils:

Són ells els qui posseiran el país.

Feliços els qui tenen fam i set de ser justos:

vindrà el dia que seran saciats.

Feliços els compassius:

Déu els compadirà.

Feliços els nets de cor: 

són ells els qui veuran Déu.

Feliços els perseguits pel fet de ser justos:

el Regne del cel és per a ells.

Feliços vosaltres quan, per causa meva,

us ofendran, us perseguiran 

i escamparan contra vosaltres tota mena de calúmnies:

alegreu-vos-en i feu festa,

perquè la vostra recompensa és gran en el cel».

B. LLENGUATGE.

1. tots sants és una de les celebracions religioses que el nostre calendari laboral manté com a festiva, segurament pel fet d’estar tan unida a la diada dels difunts que, tradicionalment, ja comença a la tarda de Tots Sants.

En tot cas, per a l’Església és una festivitat important i molt antiga. A Occident, aquesta festa es relaciona amb la cristianització d’un important temple de Roma dedicat a tots els déus, i per això anomenat, en grec, Panteó (pan = tots, theos = déu). L’any 610 va ser dedicat a Santa Maria i Tots els Màrtirs (Sants).

2. La primera Lectura és treta de l’Apocalipsi. En ella se’ns descriu, amb un llenguatge simbòlic i solemne, la visió d’una Litúrgia Celestial, presidida per l’Anyell (Jesús mort-ressuscitat) i amb la participació de tots els salvats (tots els sants): gent de tota nacionalitat, de totes les races, i de tots els pobles i llengües, a més dels 144.000  de totes les tribus d’Israel. (144000 ve de 12 x 12 x 1000. El número “12” és la xifra del “Poble elegit”).

3. Convé no entendre aquesta festa com l’intent de “no descuidar-se de ningú” en la veneració que l’Església Catòlica fa de les persones declarades “santes”. Més aviat cal entendre-la com la visió i degustació anticipades de la festa permanent a la qual Déu convida tota la Humanitat.

Estem arribant al final de l’Any litúrgic; com si diguéssim, al final de Curs (segons el calendari litúrgic). També en el ritme de les Estacions estem en plena Tardor (en l’hemisferi nord), pressentint el mortuós Hivern.

Aquesta visió (apocalipsi) serveix per refermar-nos en l’èxit final de la Humanitat, i confortar-nos en èpoques de persecucions o de crisis (Moments “hivernals”).

4. L’evangeli d’avui és, ni més ni menys, que les benaurances.

En l’evangeli de Mateu les benaurances ocupen el mateix lloc que ocupaven els manaments per al Poble d’Israel. Com Moisès, també Jesús “puja a la muntanya”, la qual representa el “lloc de la trobada amb Déu”.

Hi ha, però, importants diferències entre Moisès i Jesús. Moisès puja tot sol a la muntanya per rebre de Déu les “taules de la Llei”. Jesús hi puja “i els deixebles se li acostaren”. Jesús “s’asseu a la muntanya” i dóna el seu Missatge. “Asseure’s” és l’acció del mestre quan es disposa a donar la seva lliçó. Jesús “assegut a la muntanya”, ensenya amb l’autoritat de Déu mateix. Sobretot canvia el llenguatge: ja no es tracta de “manaments” sinó de “benaurances”.

5. Amb tot, convé no posar oposició entre els manaments i les benaurances. Al contrari: les Benaurances són la visualització dels fruits dels Manaments. Les Benaurances són els mateixos Manaments vistos des de l’experiència de qui els compleix. I així com els 10 Manaments es poden resumir en un de sol: rebre l’amor de Déu estimant els altres, així també les Benaurances es poden resumir en una de sola: feliç el qui es refia del Senyor perquè res no podrà separar-lo d’Ell.

6. Aquesta era la finalitat dels Manaments. Déu no mana per manar, sinó que amb els seus manaments ens va guiant perquè puguem participar de la seva mateixa felicitat. L’objectiu dels Manaments és la felicitat. (Llegiu Gàlates, 3,23ss).

Cal entendre les Benaurances a partir dels Manaments; igualment, cal entendre els Manaments amb l’esperit de les Benaurances. Per això Mateu estableix un paral·lelisme tan marcat entre Manaments i Benaurances.

7. Amb tot, així com posa una gran diferència entre Moisès i Jesús,  també posa una diferència clara entre Manaments i Benaurances. Els Manaments eren com la “Constitució” per a un poble concret que ja existia: els descendents de Jacob i d’Abraham. Amb aquest “poble” Déu fa una aliança i li dóna la llei (Els Manaments) com a signe i garantia d’aquesta aliança.

En canvi les Benaurances són ofertes a tothom, sigui del poble que sigui. Tots els pobres (en esperit: és a dir: aquells que no enyoren ser “com els rics”) són cridats a ser “ciutadans del Regne de la Felicitat”. Tots els qui estan de dol, tots els qui ploren, tots els qui tenen fam...

8. L’evangeli de Mateu estableix una clara inclusió entre les Benaurances i l’escena del Judici final (Mateu 25, 31-46). Tota la predicació de Jesús queda inclosa entre aquestes dues escenes que tenen per centre Jesús (el Fill de l’Home) “assegut”, primer com a mestre i després com a jutge. La “llista” de les  Benaurances està al començament de l’activitat pública de Jesús; la “llista” dels Comportaments que determinen entrar o no al Regne, es troba al final.

Per això és convenient llegir les Benaurances juntament amb el capítol 25 de Mateu, on el Fill de l’Home diu als elegits: “Veniu, beneïts del meu Pare ... perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure'm”...

Nota: La “inclusió” és com un marc format per dues paraules o dues situacions semblants a fi de destacar o matisar un “significat transversal” de tot allò que hi queda inclòs. Els evangelistes l’usen sovint i de diferents maneres. En aquest cas, la inclusió benaurances – judici final inclou tota l’activitat pública de Jesús. Cal notar, però, que al final de tot l’evangeli de Mateu es reprèn aquesta inclusió: Jesús, altre cop “a la muntanya” amb els seus deixebles, enviant-los arreu del món (Mateu 28, 16ss). Per tant aquesta inclusió dóna color a tot el missatge que contenen els diferents relats de l’evangeli de Mateu.

C. MISSATGE.

9. El missatge de la festa de tots sants és l’esperança. El “projecte d’amor” que Déu té sobre els Humans no quedarà frustrat, si bé assumir-lo o no, és responsabilitat de cadascú.

Com es llegeix a la segona Lectura: Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som.

D: RESPOSTA.

10. Déu dóna per a tothom les riqueses de la Terra. Hem estat creats “per a ser rics”. Si, a pesar d’això, resulta que hi ha pobres, és que alguna cosa s’ha fet malament. Si hi ha persones pobres és que deu haver-n’hi de massa riques. Això és injust i contrari al pla de Déu. En aquesta situació, Déu està de la part dels pobres perquè siguin “rics” (no “com els rics”).

Déu ens ha creat per a la vida. Si hi ha gent que està de dol és que alguna cosa ha generat mort. Si hi ha mort, és que hi ha algú que mata. Déu està de la part dels que estan de dol perquè puguin gaudir de la vida (no “com els que maten”).

Les Benaurances neixen d’una realitat que no ve de Déu; neixen d’una humanitat partida: hi ha pobres perquè hi ha rics massa rics; hi ha qui plora perquè hi ha qui ofèn; hi ha perseguits perquè hi ha qui ataca;...

Donat que aquesta és la situació real (no volguda per Déu), cadascú ha de decidir on es situa; de quina part està.

En tot cas Jesús ens fa saber de quina part estan ell i Déu: “Veniu, beneïts del meu Pare... perquè tenia fam, i em donàreu menjar; tenia set, i em donàreu beure; era foraster, i em vau acollir; anava despullat, i em vau vestir; estava malalt, i em vau visitar; era a la presó, i vinguéreu a veure’m...” (Mateu 25, 31ss).

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. No solament les persones es separen en “pobres” i “riques”; també els països. Com valorem i com assumim el fet de formar part dels “països (massa) rics”?

2. Les Benaurances són “benaurances”. Les heu utilitzat alguna vegada per imposar-les o exigir-les als altres com si fossin “manaments”?

3. En la segona Lectura es contraposa “ser fills de Déu” i “ser del món”. ¿Com experimenteu aquesta contraposició amb “el món actual”? Què s’entén, aquí, per “mon”?

Diumenge 32 de durant l’any C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Segon llibre dels Macabeus 7,1-2,9-14).

En aquells dies,

set germans, que havien estat detinguts amb la seva mare,

eren forçats pel rei, sota la tortura d’assots i de fuets,

a menjar carn de porc, que la Llei prohibia.

Un d’ells, parlant per tots, digué:

«Què vols saber de nosaltres amb aquest interrogatori?

Estem disposats a morir

abans que violar les lleis rebudes dels nostres pares.»

El segon, a punt d’expirar digué:

«Tu ens pots privar d’aquesta vida, botxí,

però el Rei del món, als qui morim per les seves lleis,

ens ressuscitarà a una vida eterna.»

Després d’aquests va ser torturat el tercer.

Tragué la llengua de seguida, tan bon punt li ho demanaren,

estengué les mans sense por

i digué amb una noble generositat:

«Les havia rebudes del cel,

però per fidelitat a les lleis del cel no les planyo

i espero recobrar-les d’allà dalt.»

El rei mateix i els de la seva comitiva

quedaren corpresos de la valentia d’aquell noi,

que tenia per no res el dolor de les tortures.

Mort aquest, turmentaren el quart amb la mateixa crueltat.

A punt d’expirar deia:

«Ara que morim a mans dels homes,

és bo de confiar en l’esperança

que Déu ens dóna de ressuscitar-nos,

perquè tu no ressuscitaràs pas a la vida.»

2ª LECTURA (2ª als Tessalonicencs 2,16-3,5).

Germans,

que Jesucrist mateix, el nostre Senyor,

i Déu, el nostre Pare,

que ens ha estimat tant

i ens ha concedit per la seva gràcia

un consol etern i una bona esperança,

conforti els vostres cors

i els faci constants en tota mena d’obres bones

i de bona doctrina.

Finalment, germans, pregueu per nosaltres:

que la Paraula del Senyor es propagui pertot arreu

i sigui glorificada com ho ha estat entre vosaltres,

i que Déu ens alliberi dels homes irresponsables i dolents,

perquè no tothom té la fe.

El Senyor és fidel.

Ell us farà constants i us guardarà del Maligne.

Us tenim tota la confiança en el Senyor,

i sabem que tot això que us recomanem ja ho feu

i continuareu fent-ho.

Que el Senyor encamini els vostres cors a estimar Déu

i sofrir amb constància com ho féu Jesucrist.

EVANGELI. (Lluc 20,27-38).

En blau, allò que correspon a la versió llarga

En aquell temps,

uns saduceus anaren a trobar Jesús.

Els saduceus neguen que els homes hagin de ressuscitar.

Per això li proposaren aquesta qüestió:

«Mestre, Moisès ens va prescriure

que si un home casat mor sense fills,

el seu germà es casi amb la dona del difunt,

per donar descendència al seu germà.

Doncs bé:

hi havia set germans.

El primer, que era casat, morí sense fills.

El segon, el tercer, i així fins al setè

es van casar amb la dona del difunt

i moriren sense deixar fills.

Finalment ella també morí.

Aquesta dona, per tant, en la resurrecció,

de quin dels set serà l’esposa?

Perquè tots set s’hi havien casat.»

Jesús els respongué:

«En el món present els homes i les dones es casen,

però els qui Déu considerarà dignes

de tenir un lloc en el món que vindrà

i en la resurrecció dels morts

no es casaran,

perquè ja no podran morir mai més.

Pel fet de tenir part en la resurrecció

són iguals que els àngels

i són fills de Déu.

I que els morts han de ressuscitar,

Moisès mateix ho deixa entendre

en el passatge de la Bardissa que no es consumia,

quan diu que el Senyor

és el Déu d’Abraham, Déu d’Isahac i Déu de Jacob.

Déu no és Déu de morts, sinó de vius,

perquè, per a ell tots viuen.»

B. LLENGUATGE.

1. El camí de jesús ja ha arribat a Jerusalem.

L’evangelista ens ha presentat el relat simbòlic de la seva entrada triomfal (com llegíem el Diumenge del Ram). Jesús s’ha dirigit directament al temple per “purificar-lo”. Aquesta era una de les feines que, segons les profecies, assenyalaven l’arribada del Messies.

Però del temple se n’havien fet amos els poderosos de torn, i aquests defensaran la seva “propietat” amb totes les forces. Inútilment, perquè la purificació que realitza Jesús consisteix en substituir els temples de pedres per l’autèntic i definiu “temple” on Déu vol ser adorat: cada ésser humà.

2. Lluc posa els diferents relats d’enfrontament dintre una llarga inclusió repetint la mateixa frase al començament i al final d’aquests relats: “Els grans sacerdots, els mestres de la Llei i els principals del poble buscaven de fer-lo morir, però no sabien com fer-s'ho, perquè tot el poble estava pendent d'ell i l'escoltava (Lluc 19,47 - Lluc 22,2).

Així, doncs, tota l’activitat de Jesús a Jerusalem està situada en l’horitzó de la seva mort.

Aquesta activitat està dividida en dues parts. En la primera, són els representants del temple els qui ataquen, buscant de comprometre Jesús per desprestigiar-lo davant el poble. En la segona, és Jesús mateix qui ataca, posant en evidència la incoherència i la malícia dels dirigents del poble.

3. El relat que hem llegit avui marca el final de la primera part: les insídies dels dirigents. No és casual que, en l’horitzó de la mort de Jesús, Lluc ens presenti la qüestió de la resurrecció.

Lluc es serveix de la pregunta capciosa dels Saduceus per posar en boca de Jesús l’ensenyament central del seu missatge: la resurrecció.

Lluc elabora la resposta de Jesús no tant pensant en els Saduceus com en les comunitats cristianes, les quals experimentaven en la seva pròpia pell la persecució i la mort violenta, continuació de les de Jesús.

4. Hi havia set germans...

Quan Lluc escriu el seu Evangeli, els Saduceus ja no existeixen. L’any 70 de la nostra era els exercits romans havien destruït Jerusalem i el seu temple. Això comportà la desaparició dels Saduceus, sacerdots descendents del Gran Sacerdot Sadoc, i gent important. Lluc es serveix d’aquests personatges i dels seus arguments per posar en relleu, i per contrast, el missatge de la resurrecció.

L’argument dels Saduceus per negar la resurrecció era clar i popular. Lluc el redacta de tal manera que ens recordi des del primer moment un altre relat que s’havia fet molt popular: el martiri heroic dels “set germans” que no van dubtar a morir manifestant explícitament la seva fe en la resurrecció (1ª Lectura. 2on. Macabeus 7:1ss).

5. L’objectiu primer de l’aparellament de l’home i la dona, en el Judaisme, era mantenir la vida a través dels fills. Tenir fills significava perdurar; no tenir fills significava desaparèixer del tot al moment de la mort. D’aquí venia la norma que va donar Moisès: Si un home mor sense fills, el germà que el segueix s’ha de casar amb la viuda, i el primer fill que vingui s’ha de considerar legalment fill del germà difunt (Deuteronomi 25:5). “Hi havia ser germans... De quin serà l’esposa?”. La pregunta és enginyosa, però no té sentit perquè aplica al món futur les mateixes condicions del món present.

6. El món futur...

Lluc mesura bé les paraules que posa en boca de Jesús.

En un primer moment, Jesús no parla de dos móns, sinó de persones “trobades dignes de tenir un lloc en el món que vindrà i en la resurrecció dels morts”. El món que vindrà i la resurrecció són fruit de la manera de viure en aquest món.

El món que vindrà i la resurrecció ja han estat inaugurats en la mort resurrecciosa de Jesús, el primogènit de la nova creació. I els qui s’associen a la seva mort també queden associats a la seva resurrecció. No es pot parlar de dos móns independents, l’un després de l’altre, sinó d’un sol món en què estem tots, i que podem anar transformant en un món que vindrà; com el músic transforma la fressa en simfonia, o com el pintor transforma els colors en una obra d’art. Així també es pot dir que qui estima transforma la vida-tinguda-temporal (món present) en Vida-donada-eterna (món que vindrà).

La vida-tinguda es pot mantenir temporalment tenint fills. En canvi la Vida-donada es manté per sempre perquè està connectada directament a la Font de la Vida. “Són iguals que els àngels i són fills de Déu”.

7. No obstant, un cop ens ha dit això, l’evangelista pensa que una resurrecció així podria semblar reservada només a algunes persones: aquelles que “en són trobades dignes”. Per això vol eixamplar la resurrecció servint-se dels “escrits” del mateix Moisès (els únics que els Saduceus acceptaven com a revelats). A Moisès, Déu se li va presentar com “el Déu d’Abraham, Déu d’Isahac i Déu de Jacob” (Èxode 3:6). Com que Déu no és Déu de morts sinó de vius, podem deduir que, per a Déu, Abraham, Isahac i Jacob són vius. L’argument manifesta la incongruència de creure en Déu i, en canvi, no creure en la resurrecció, com feien els Saduceus.

C. MISSATGE.

 La mort resurrecciosa de Jesús inaugura “el món que ha de venir”, posant de manifest que Déu no és Déu de morts, precisament perquè Ell és Font de Vida.

D: RESPOSTA.

Si creiem en Déu, la cosa més normal és creure també en la resurrecció. La dificultat sol venir de la manera d’imaginar-la. Imaginem la mort com un pas en fals en el camí de la vida; i després imaginem la resurrecció com un pas enrere per “tornar” a la vida d’abans. Però ens adonem que les coses no funcionen així ni hi poden funcionar.

La resurrecció no és tornar a la vida sinó una nova manera de viure que comença ja abans de la mort. És passar de la vida-tinguda a la vida-que-es-dóna, convertint la mort en la plenitud de la donació. Com el gra de blat que, a l’espiga, és vida-tinguda, però, fet pa sobre la taula, és vida-que-es-dóna.

El marc que ens ajuda a entendre la resurrecció és la Pasqua. Podeu llegir, si us sembla, en aquest mateix blog els apunts de Pasqua de l’Any B i de l’Any C.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Busqueu, en la natura o en alguns objectes, exemples de coses que “viuen donant-se”.

2. En el nostre temps d’explosió demogràfica, veure el matrimoni en funció de la procreació, seria un anacronisme. Quins altres significats, potser més importants, pot tenir avui dia el matrimoni?

Diumenge 31 de durant l’any C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Saviesa 11,23-12,2).

Senyor,

el món tot sencer davant vostre

és com un gra que tot just inclina la balança,

com un esquitx de rosada que cau a terra al matí.

Justament perquè ho podeu tot

us apiadeu de tothom

i dissimuleu els pecats dels homes

perquè puguin penedir-se.

És que vós estimeu tot allò que existeix

i no abomineu res d’allò que heu creat,

ja que no heu fet res sense estimar-ho.

Com persistiria res si vós no ho volguéssiu?

Què continuaria existint si no rebés la vostra invitació?

I vós, Senyor que estimeu la vida, tot ho planyeu,

sabent que tot és vostre,

ja que el vostre alè immortal és present en tots.

Per això repreneu una mica els qui es desencaminen

i, servint-vos d’allò mateix amb què han pecat,

els amonesteu i els recordeu les seves culpes,

perquè s’allunyin del mal i creguin en vós, Senyor.

2ª LECTURA (2ª als Tessalonicencs 1,11-2,2).

Germans,

sempre preguem per vosaltres,

demanant que el nostre Déu

us faci dignes de la vocació cristiana

i amb el seu poder dugui a terme

tots els bons propòsits i totes les obres que la fe us inspira.

Així el nom de Jesús, el nostre Senyor,

serà glorificat en vosaltres,

i vosaltres en ell,

per la gràcia del nostre Déu i de Jesucrist, el Senyor.

Pel que fa a l’adveniment de Jesucrist, el nostre Senyor,

i a la nostra reunió amb ell,

us preguem, germans,

que no perdeu el seny ni us alarmeu,

encara que una suposada revelació de l’Esperit

o una dita o carta que passés com si fos nostra

anunciessin que el dia del Senyor és imminent.

EVANGELI. (Lluc 19,1-10).

En aquell temps, Jesús anà de pas a Jericó.

Un home que es deia Zaqueu,

cap de cobradors d’impostos i ric,

intentava de veure qui era Jesús,

però la gentada li privava la vista perquè era petit d’estatura.

Llavors, per poder-lo veure,

corregué endavant i s’enfilà en un arbre

al lloc on Jesús havia de passar.

Quan Jesús arribà en aquell indret alçà els ulls i li digué:

«Zaqueu, baixa de pressa,

que avui m’he de quedar a casa teva.»

Zaqueu baixà de seguida i el rebé tot content.

Tothom qui ho veié criticava Jesús

i comentava el fet que s’hagués quedat a casa d’un pecador.

Però Zaqueu es posà dret i digué al Senyor:

«Senyor,

ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns,

i a tots els qui he defraudat

els restitueixo quatre vegades més.»

Jesús li digué:

«Avui s’ha salvat aquesta casa,

ja que aquest home també és un fill d’Abraham.

És que el Fill de l’home ha vingut a buscar i a salvar

allò que s’havia perdut.»

B. LLENGUATGE.

1. El relat d’avui té com a protagonista, a part de Jesús, Zaqueu: un caragirat que s’havia enriquit abusant del poder que li donaven els dominadors romans per cobrar els impostos que oprimien el seu propi poble. Zaqueu és vist per la gent com un individu menyspreable.

Però sorprenentment Lluc el descriu de tal manera que ens resulta simpàtic des del primer moment. L’escena és d’una gran vivesa i amb una certa dosi d’infantilisme que ens la fa pròxima i humana. Zaqueu és petit d’estatura, i no pot veure Jesús perquè la gentada li privava la vista. Tot i ser un home important i ric, fa el mateix que faria qualsevol vailet espavilat: enfilar-se a un arbre. L’escena resulta un xic còmica, però així s’aconsegueix fer-nos-el simpàtic. I també ens el fa simpàtic el seu afany per veure Jesús.

2. Encara que el Missal ens parla “d’un arbre”, el text original diu que es tracta d’un sicòmor: una classe de figuera grossa i silvestre. Possiblement aquí hi hagi un doble sentit ja que la figuera, juntament amb la vinya, era un dels símbols usats per representar el poble d’Israel. Zaqueu, exclòs de la gentada (poble) a causa del seu ofici menyspreable, vol compensar aquesta exclusió enfilant-se a una figuera, símbol d’Israel. És a dir: busca sentir-se integrat al seu poble.

3. Intentava de veure qui era Jesús...

El camí de jesús acabarà amb un gran “espectacle” al Calvari: la solemne exhibició de Jesús com “home - imatge de déu” (Lluc 23:48). Però pocs seran capaços de reconèixer-lo en aquell espectacle.

Pedagògicament Lluc ens va preparant. Jericó és l’última etapa abans d’arribar a Jerusalem. A l’entrada de Jericó, Lluc ens presenta un cec que hi vol veure. “Senyor, fes que hi vegi” (Lluc 18,35. Episodi recollit al Missal en la versió de Marc, any B, diumenge 30). També ara se’ns diu de Zaqueu que volia veure qui era Jesús.

Voler veure Jesús significa estar disposat a veure l’home. Del cec es diu que va poder veure-hi i seguia Jesús. De Zaqueu es diu que dóna als pobres la meitat dels seus béns i que “avui s’ha salvat aquesta casa, ja que aquest home també és un fill d’Abraham”. En els dos casos es tracta de “veure l’Home”.

4. “Tothom qui ho veié criticava Jesús”.

No tothom està disposat a veure l’home. Sorprèn que precisament tota la gent critiqui Jesús pel seu comportament amb Zaqueu. És que aquesta multitud no segueix Jesús per a veure l’home sinó per a veure el seu “rei”, com posaran de manifest en l’entrada triomfal que li estan preparant (Lluc 19,28ss). Però quan s’adonaran que es tracta d’un rei que refusa tota forma de domini sobre els altres, tots cridaran: Mata'l, aquest! Deixa'ns lliure Barrabàs! (Lluc 23,18).

5. Jericó.

El camí de jesús cap a Jerusalem és un camí espiritual. Lluc fa servir la geografia com a llenguatge. Aquí ens parla de Jericó.

La ciutat de Jericó està carregada de simbolisme, tant per la seva història com per la seva ubicació. Va ser la primera ciutat de la terra promesa conquerida per Josué (Josué 6:20ss). Noteu que “Josué” i “Jesús” són el mateix nom, l’un en hebreu i l’altre en grec. En el camí cap a Jerusalem, Jericó és l’última estació. A partir d’aquí el camí va pujant fins al cim de la muntanya de les Oliveres des d’on ja es pot veure l’esplendorosa ciutat de Jerusalem i el seu famós temple.

Els pelegrins feien nit a Jericó per arribar l’endemà a la Ciutat on hi havia l’únic temple d’Israel.

6. Josué, més de mil anys abans, havia començat la conquesta de la Terra Promesa gràcies a una dona “pecadora” (prostituta) de Jericó que va acollir a casa seva els espies d’Israel (Josué 2:1ss). Lluc, dient-nos que Jesús és acollit per un “pecador” (publicà), ens vol recordar la conquesta de Josué. També el camí de Jesús acabarà amb una conquesta, encara que molt diferent de la de Josué. Aclamat pels seus seguidors, Jesús entrarà com a nou “rei” a la Capital i es dirigirà al temple per “purificar-lo”. Era per culpa de la corrupció del temple que la Terra Promesa s’havia convertit en Terra d’Esclavitud. Però la victòria de Jesús no serà sobre ningú: ni sobre els dominadors romans ni sobre els opressors religiosos. De fet, per a Jesús, els esclavitzadors són tan esclaus com els mateixos esclavitzats. La victòria de Jesús serà directament sobre la l’esclavitud i la seva principal causa: una perversa degeneració del temple, del qual no en quedarà pedra sobre pedra (Lluc 21,6).

7. ...ha vingut a salvar allò que s’havia perdut.

Lluc ens va perfilant la novetat de Jesús; d’un Jesús que escandalitza els seus deixebles allotjant-se a casa d’un pecador. I és que hi ha dues maneres de salvar: la dels humans i la de Déu.

Els humans pretenem fer avançar la salvació (la realització del projecte home) separant els dolents i condemnant-los. En canvi Déu salva “contagiant” la seva bondat també als “dolents”, els quals així es poden tornar bons. La presència de Jesús fa que el lladre Zaqueu reparteixi els seus béns. “Senyor, ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat els restitueixo quatre vegades més”.

8. La reacció dels “bons” serà condemnar també Jesús. En l’exercici d’aquesta condemna es posarà de manifest que també ells, els “bons”, tenen dolenteria, i necessiten igualment deixar-se “contagiar” de la bondat de Déu oferta en la bondat de tantíssimes persones que estan al nostre costat.

Dissortadament el Missal, després de presentar-nos durant força diumenges el camí de jesús cap a jerusalem, canvia de perspectiva. Allò que correspondria a l’arribada de Jesús a Jerusalem ja va ser llegit, en part, durant la Quaresma i Setmana Santa; per això ara el Missal no ho repeteix. 

C. MISSATGE.

9. La Bondat i la Dolenteria s’encomanen. Però hi ha una gran diferència: la Dolenteria ens repugna; la Bondat ens encanta. Per això acabarà imposant-se la Bondat. En realitat, només la Bondat roman per sempre perquè neix contínuament de la seva Font inesgotable. En canvi la Dolenteria és un simple subproducte ocasional que segreguem per compensar les mancances ocasionals de Bondat.

D: RESPOSTA.

“No et deixis vèncer pel mal; al contrari, venç el mal amb el bé.”, recomana St. Pau en la seva carta als Romans (Romans 12:21).

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. En la pràctica de cada dia, ¿sou més propensos a actuar segons la justícia  humana (que condemna), o segons la justícia de Déu (que justifica)?

2. La gentada que va amb Jesús impedeix Zaqueu de veure qui és realment Jesús. ¿Creieu que, potser, també avui pot passar el mateix? ¿Seria cristià considerar Jesús propietat privada dels Cristians?

3. Es pot acollir realment Jesús essent membre d’una altra Religió?

Diumenge 30 de durant l’any C.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Jesús, fill de Sira 35,12-14.16-18).

El Senyor fa justícia,

no té miraments amb el prestigi dels homes,

no es deixa influir per ningú en perjudici dels pobres;

escolta la pregària dels oprimits,

no es fa sord al clam dels orfes

ni al plany insistent de les viudes.

El Senyor rep benèvolament els qui l’honoren,

el clam d’aquests homes arriba al cel,

el crit d’auxili dels desvalguts

penetra més enllà dels núvols,

i ells no es consolen fins que arriba a terme,

no desisteixen mentre l’Altíssim no intervingui

per fer justícia a favor dels innocents.

El Senyor no s’entretindrà,

no tardarà a sortir a favor d’ells.

2ª LECTURA (2ª de Timoteu 4,6-8.16-18).

Estimat,

pel que fa a mi,

la meva vida ja és oferta com una libació

vessada sobre l’altar.

Ja m’ha arribat el moment de desfer les amarres

i deixar el port.

Després de lluitar en aquest noble combat

i acabada la cursa

em mantinc fidel.

I ara ja tinc reservada la corona que m’he guanyat.

El Senyor, jutge justíssim,

me la donarà quan serà el dia,

i no tan sols a mi,

sinó a tots els qui enyoren la seva manifestació.
Durant la meva primera defensa davant el tribunal

no es presentà ningú a fer-me costat;

tothom m’abandonà.

Que Déu els ho perdoni.

Però el Senyor m’assistia

i em donà forces perquè acabés de proclamar

el missatge de l’evangeli,

i poguessin escoltar-lo tots els pagans.

I Déu m’ha salvat de la gola del lleó.

El Senyor em salvarà de tots els qui em volen perjudicar

i em guardarà per al seu Regne celestial.

A ell sigui donada la glòria pels segles dels segles.

Amén.

EVANGELI. (Lluc 18,9-14).

En aquell temps,

Jesús digué aquesta paràbola

a uns que es refiaven que eren justos

i tenien per no res a tots els altres:

«Dos homes pujaren al temple a pregar:

un era fariseu i l’altre cobrador d’impostos.

El fariseu, dret, pregava així en el seu interior:

«Déu meu, us dono gràcies

perquè no sóc com els altres homes:

lladres, injustos, adúlters,

ni sóc tampoc com aquest cobrador d’impostos.

Dejuno dos dies cada setmana

i us dono la desena part de tots els meus ingressos.»

Però el cobrador d’impostos,

que s’havia quedat un tros lluny,

ni gosava aixecar els ulls al cel,

sinó que es donava cops al pit i deia:

«Déu meu, sigueu-me propici, que sóc un pecador.»

Us asseguro que aquest tornà perdonat a casa seva

i l’altre no;

perquè tothom qui s’enalteix serà humiliat,

però el qui s’humilia serà enaltit.»

B. LLENGUATGE.

 1. Sembla clar que Lluc, tot i dedicar la seva obra a un tal Teòfil, coneixia molt bé el tarannà de les comunitats cristianes i les desviacions en què podien caure; i escriu també per a elles.

Segurament per això centra el seu Evangeli en el camí de jesús a jerusalem. Aquest “camí”, en realitat, és una “guia” per al deixeble que vol seguir Jesús. Amb abundància de relats, paràboles i discursos, Lluc ens presenta un Jesús que progressivament va acotant el camí a fi de que els seguidors no ens hi perdem.

2. Després de parlar-nos de la pobra viuda que persisteix en demanar justícia precisament a un jutge injust (diumenge passat), en la paràbola d’avui Jesús acota una mica més el camí denunciant un dels perills més freqüents que sotgen les comunitats religioses minoritàries: creure’s millors que la majoria.

3. Els protagonistes de la paràbola d’avui són un fariseu i un publicà o cobrador d’impostos.

Els Fariseus eren persones considerades un model de bona conducta.

Els Publicans eren persones considerades repel·lents perquè solien ser lladres, venuts als dominadors estrangers, impurs, corruptes, uns aprofitats...

4. El fariseu de la paràbola d’avui era realment bona persona, en el sentit de que feia moltes obres bones. Però tenia un “petit” defecte: creia que ser bona persona li permetia jutjar els demés i sentir-se superior als qui no es portaven com ell. “Déu meu, us dono gràcies perquè no sóc com els altres homes: lladres, injustos, adúlters,...”.

5. El publicà de la paràbola era realment mala persona, i ni tan sols promet convertir-se. Però es jutja només a si mateix i es reconeix pecador davant Déu i per comparació amb els altres. Per això no pot confiar en les seves obres sinó només en la bondat de Déu.

6. I ve la sorpresa: Jesús declara que el publicà torna a casa seva perdonat, però no el fariseu. I la raó és ben estranya: “Tothom qui s’enalteix serà humiliat, però el qui s’humilia serà enaltit”.

La nostra reacció espontània és dir: Això no és just! Quin mal hi ha en considerar-se més bona persona si de fet ho som?!

Però Jesús no ho veu així. I si volem seguir el seu camí... ens toca canviar els nostres criteris.

7. Segons sembla, per a Jesús, les obres només poden ser “bones” si respecten i fomenten la igualtat i l’amistat entre tots els humans. Qui es posa per sobre dels altres, per bones que puguin semblar les seves obres, li fan mal a ell i als altres. En canvi, a qui s’humilia, ni les seves obres dolentes el fan indigne de ser considerat al mateix nivell de tots els humans.

C. MISSATGE.

  Una vegada més Jesús posa de manifest que la justícia de Déu és diferent de la nostra. Nosaltres mirem les obres (l’única cosa que podem veure); però Déu mira el cor, i veu si és obert o tancat. Un cor obert pot rebre fins i tot el perdó. En canvi, un cor tancat no pot rebre ni donar res: està endurit; no és humà.

D: RESPOSTA.

Com que nosaltres no veiem el cor, podem estalviar-nos una feina ben desagradable: jutjar els altres. És una sort!

En realitat, no ens hauríem de jutjar ni tan sols nosaltres mateixos. És suficient de reconèixer que, estant com estem en un mar de bondat, sempre hi ha en nosaltres alguna acció que hi desentona. Per això necessitem també de ser perdonats, i rebre agraïts un perdó que se’ns ofereix tan gratuïtament.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Els cristians hem esdevingut minoritaris en la nostra societat, i, per tant, estem exposats al perill propi de les minories religioses: sentir-se “elegits” en mig de la majoria. Com supereu aquesta temptació? 

2. Si les bones obres no ens permeten sentir-nos millors que els qui no les fan, per què fer-les? (Compte! Aquesta pregunta té trampa!)

3. A partir del que ens diuen els evangelis, quin és el criteri decisiu per distingir entre el Bé i el Mal?