Tercer diumenge de Pasqua. Any A.

1ª LECTURA.  (Actes 2:14, 22b-33).

El dia de Pentecosta,

Pere es posà dret amb els onze,

alçà la seva veu i digué a la gent:

«Homes de Judea i tots els qui viviu a Jerusalem:

Escolteu bé i sapigueu això que us dic:

Jesús de Natzaret era un home

que Déu acredità davant vostre

obrant entre vosaltres, per mà d’ell,

miracles, prodigis i senyals.

Tots ho sabem prou.

Doncs bé,

d’acord amb la decisió

que Déu havia pres i coneixia per endavant,

Jesús de Natzaret va ser traït,

i vosaltres el vau matar fent-lo clavar a la creu

per uns homes sense llei.

Però Déu l’ha ressuscitat

i l’ha alliberat dels llaços de la mort,

que de cap manera podia retenir-lo captiu.

Perquè David, referint-se a ell, deia:

“Sempre tinc present el Senyor;

amb ell a la dreta, mai no cauré.

El meu cor se n’alegra i en faig festa tot jo,

fins el meu cos reposa confiat:

no abandonareu la meva vida enmig dels morts,

ni deixareu que es corrompi el qui us estima.

M’ensenyareu el camí que duu a la vida:

joia i festa a desdir a la vostra presència”.»

 
«Germans, us he de parlar clar.

El patriarca David va morir

i va ser enterrat en un sepulcre

que avui encara podem veure.

Però ell, que era profeta

i coneixia el jurament de Déu

de fer pujar al seu tron un dels seus descendents,

havia contemplat en visió profètica

la resurrecció de Crist,

i en parlava quan deia

que “Déu no l’havia abandonat enmig dels morts

ni havia deixat que es corrompés el seu cos’.

Aquest Jesús, doncs, Déu l’ha ressuscitat.

Tots nosaltres en som testimonis.

I ara que la dreta de Déu l’ha glorificat,

ha rebut del Pare l’Esperit Sant com estava promès,

i l’ha donat amb profusió.

Això és el que vosaltres veieu i sentiu.»

2ª LECTURA (1ª Pere 1:17-21).

Estimats:

vosaltres invoqueu com a Pare

aquell que judica cadascú segons les seves obres,

sense fer distincions.

Per tant, vetlleu sobre la vostra conducta

durant l’estada en aquest món.

Penseu que heu estat rescatats

de la manera absurda de viure

que havíeu heretat dels vostres pares,

no pagant un preu que pot perdre valor,

com serien la plata o l’or,

sinó amb una sang preciosa, la de Crist,

sacrificat com un anyell sense tara ni defecte.

Abans de crear el món,

Déu havia decidit el seu destí,

i ara, a la fi dels temps,

l’ha manifestat per a vosaltres,

els qui, per ell, heu cregut en Déu,

que l’ha ressuscitat d’entre els morts i l’ha glorificat.

Per això teniu posada en Déu la fe i l’esperança.

EVANGELI. (Lluc 24:13-35).

Aquell mateix diumenge

dos dels deixebles de Jesús se n’anaven a un poble

anomenat Emaús, a onze quilòmetres de Jerusalem,

i conversaven entre ells comentant aquests incidents.
Mentre conversaven i discutien,

Jesús mateix els aconseguí i es posà a caminar amb ells,

però Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin.

Ell els preguntà:

«De què discutiu entre vosaltres tot caminant?»

Ells s’aturaren amb un posat trist

i un dels dos, que es deia Cleofàs, li respongué:

«De tots els forasters que hi havia aquests dies a Jerusalem,

¿ets l’únic que no saps el que hi ha passat?»

Els preguntà: «Què?»

Li contestaren: «El cas de Jesús de Natzaret.

S’havia revelat com un profeta

poderós en obres i en paraules davant Déu i el poble.

Els grans sacerdots i les autoritats del nostre poble

l’entregaren perquè fos condemnat a mort i crucificat.

Nosaltres esperàvem que ell seria

el qui hauria alliberat Israel.

Ara, de tot això ja fa tres dies.

És cert que unes dones del nostre grup ens han esverat:

han anat de bon matí al sepulcre,

no hi han trobat el cos,

i han vingut a dir-nos que fins i tot

se’ls han aparegut uns àngels

i els han assegurat que ell és viu.

Alguns dels qui eren amb nosaltres han anat al sepulcre

i ho han trobat tot exactament com les dones havien dit,

però a ell, no l’han vist pas.»

 
Ell els digué:

«Sí que us costa d’entendre!

Quins cors tan indecisos a creure

tot allò que havien anunciat els profetes.

No havia de patir tot això el Messies

abans d’entrar en la seva glòria?»

Llavors, començant pels llibres de Moisès

i seguint els de tots els profetes,

els exposava tots els llocs de les Escriptures

que es referien a ell.

 
Mentrestant s’acostaven al poblet on es dirigien

i ell va fer com si seguís més enllà.

Però ells el forçaren pregant-lo:

«Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard

i el dia ha començat a declinar.»

Jesús entrà per quedar-se amb ells.

Quan s’hagué posat amb ells a taula,

prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donava.

En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren,

però ell desaparegué.

I es deien l’un a l’altre:

«No és veritat que els nostres cors s’abrusaven dins nostre

mentre ens parlava pel camí

i ens obria el sentit de les Escriptures?»

Llavors mateix s’alçaren de taula

i se’n tornaren a Jerusalem.

Allà trobaren reunits els onze

i tots els qui anaven amb ells, que deien:

«Realment el Senyor ha ressuscitat

i s’ha aparegut a Simó.»

Ells també contaven el que els havia passat pel camí,

i com l’havien reconegut quan partia el pa.

LLENGUATGE.

1. La manera en què el Crucificat és experimentat com a vivent per les Comunitats cristianes és presentada diferentment en cada un dels quatre Evangelis. Avui hem llegit aquest preciós relat, exclusiu de Lluc, dels Deixebles d’Emaús. Es tracta d’una petita perla literària: amb un llenguatge àgil, tocat de fina ironia, l’evangelista aconsegueix transmetre’ns un missatge extraordinàriament positiu, però també trasbalsador pel canvi de perspectiva que comporta.

2. És possible que, llegit dos mil anys després de la seva redacció, se’ns escapi el significat d’algun “detall”. Per exemple: segur que els noms de “Emaús” o de “Cleofas” volen dir alguna cosa que nosaltres no copsem del tot; igualment, el número exacte (“11 kilòmetres”; literalment “60 estadis”) per expressar una distància aproximada de Jerusalem.

3. Amb tot, sembla clar que el conjunt d’aquests detalls vol presentar-nos la situació d’uns membres de la comunitat cristiana (ho indicaria l’expressió “dos deixebles”), d’origen jueu (parlen de les autoritats del  “nostre” poble), tan decebuts per tot el que ha passat, que han decidit abandonar el judaisme i també el cristianisme; però no del tot. Es senten tan frustrats que se’n van de Jerusalem, la seva ciutat de referència, cap a Emaús, lloc associat al record de velles victòries (Primer llibre dels Macabeus 3,40ss).

4. Els seus ulls no el podien reconèixer...

La seva trobada amb Jesús està expressada amb un llenguatge finament irònic per accentuar el contrast entre la situació anímica dels dos deixebles i la realitat que de fet estan vivint. Dels dos deixebles només es diu el nom d’un, Cleofàs, l’únic que parla amb Jesús. És una manera subtil i delicada de suggerir-nos que l’altre deixeble podria ser cada un de nosaltres. Allò que diu Cleofàs sobre Jesús és el mateix que també sap i podria dir cada un de nosaltres, i que abans hem pogut llegir en el mateix Evangeli de Lluc. La perplexitat dels dos deixebles és la nostra perplexitat davant la realitat de la mort de l’Home. L’evangeli de Joan que llegíem diumenge passat ens suggeria això mateix servint-se de la figura de “Tomàs”, el “bessó” de cada un de nosaltres.

5. Se’ns diu que els ulls d’aquests deixebles estaven impedits de reconèixer Jesús (Noteu la traducció no gaire encertada del Missal quan diu que “Déu impedia que els seus ulls el reconeguessin”). Els seus ulls hi veuen només un foraster. Resulta sorprenent que aquells deixebles no reconeguin Jesús. Què els passa? Ho explica el mateix Cleofàs: “Nosaltres esperàvem que ell seria el qui hauria alliberat Israel”. Jesús va alliberar realment Israel, però d’una manera molt diferent a com ells esperaven. Ells havien “vist” Jesús com un “profeta poderós davant Déu i el poble”. Per això, només eren capaços de reconèixer Jesús com a “messies vencedor”. En canvi, l’han vist condemnat a mort i crucificat! Per tant, res de vencedor ni d’alliberador.

A causa de les seves idees preconcebudes, quan es troben amb el Crucificat-vivent, no hi veuen res més que un foraster.

I tant, foraster! Ell és l’únic que “no sap allò que ha passat a Jerusalem”, si ho comparem amb la manera equivocada de veure-ho dels deixebles i de tothom. Jesús se’ls fa trobadís precisament per ajudar-los a descobrir allò que de debò ha passat.

6. Se’ls obriren els ulls...

La trobada amb Jesús queda emmarcada per la situació dels ulls dels dos deixebles (i nostra). Durant el camí, el foraster ha anat fent-los veure que calia ampliar horitzons: ells han parlat de les seves esperances en relació al seu poble; el foraster els proposa mirar la Humanitat. Ells han parlat del que havia passat a Jerusalem “aquests dies”; el foraster els posa davant “tota la Història humana”. Començant pels llibres de Moisès i seguint els de tots els profetes, els exposava tots els llocs de les Escriptures que es referien a ell (a l’Home).

7. Jesús és realment alliberador, i no només del seu poble sinó de la vida humana. Ens allibera fent-nos descobrir que la vida humana no és domini (generador de tanta esclavitud) sinó servei de comunió; mostrant que la vida no és per imposar-se sinó per donar-se. Era allò que els havia ensenyat fent del seu propi cos un aliment per als altres. Ara ho ha repetit davant seu. “En aquell moment se’ls obriren els ulls i el reconegueren”.

8. ... però ell desaparegué.

El gest de partir i compartir el pa ha fet que el reconeguin. Amb tot, no el poden veure. Com és, això? És que Jesús juga a cuit i amagar amb ells? Com pot ser que els seus ulls el reconeguin, però no el puguin veure?

Amb aquest detall sorprenent, Lluc ens vol dir una cosa realment important i nova: Jesús només el podem veure fet comunitat. La seva vida és donada de debò. La vida donada només és realment visible en la comunitat dels qui l’han rebuda, d’una manera semblant a com la humitat (l’aigua) de la terra se’ns fa visible en la verdor dels camps.

Els dos deixebles, per poder “veure” Jesús, hauran de tornar a Jerusalem i retrobar-se amb els altres deixebles reunits (com també va haver de fer Tomàs, segons el relat de l’Evangeli de Joan llegit diumenge passat). Només la comunitat pot fer de “cos visible” d’una vida donada.

9. ...havia de patir...

Els diu el foraster: “No havia de patir tot això el Messies abans d’entrar en la seva glòria?” Aquestes paraules, tretes del seu context, podrien ser enteses molt erròniament.

Si el Messies havia de patir abans d’entrar al seu Regne, no serà que Déu és un sàdic que es complau en el sofriment, i l’exigeix? O és que el sofriment és una cosa bona? És indispensable patir per anar al cel?

Cal respondre aquestes preguntes amb una negativa total i rotunda.

L’Home ha estat creat per ser feliç, cridat a participar en la felicitat mateixa de Déu. Per contra, tot sofriment manifesta una situació inhumana contra la qual cal lluitar.

10. Com lluitar contra el sofriment?

Poden ser moltes i molt variades les causes del sofriment, i contra cada una d’elles caldrà lluitar-hi adequadament. Aquí es parlar del sofriment que ve de la violència humana.

Heus aquí un dels grans misteris de l’ésser humà! És incomprensible que hi hagi humans que vulguin torturar els altres, i ho trobin legítim, útil o excusable!

Naixem petits, dèbils i insegurs, amb el mínim indispensable per poder esdevenir verdaders autors de la nostra pròpia vida. Però quan no som prou generosos o prou valents per esdevenirs humans, podem sentir la temptació de compensar o dissimular la nostra debilitat intentant deshumanitzar els altres. És absurd i incomprensible; però és real. La violència és la manifestació solapada de la incapacitat d’acceptar la pròpia debilitat.

11. La primera manera de lluitar contra la violència és no respondre-hi amb més violència. Això que, segons sembla, contradiu les tendències més primàries dels humans, és precisament l’única manera de trencar l’espiral de la violència. I és indispensable fer-ho per poder crear i entrar en el nou Regne.

Jesús, l’Home, no pateix “perquè s’hagi de patir”. Pateix per culpa dels turmentadors. I allò que Déu ens demana, i que Jesús va complir exemplarment, és mantenir-se fidel a l’Home, encara que això comporti haver de suportar la violència dels inhumans.

MISSATGE.

12. “Prengué el pa... i els el donava... En aquell moment se’ls obriren els ulls...”. Aquell que fins aleshores havia estat per als dos deixebles un foraster, de cop i volta és reconegut com el que era realment: Jesús; l’Home.

Tot plegat va ser conseqüència d’haver acollit un foraster. Per això aquest relat també es podria escriure d’aquesta altra manera: Qui viu compartint la seva vida (el seu “pa”) fa possible que els ulls humans s’obrin. Aleshores, amb sorpresa però també amb gran alegria, descobrirem que són infinits els “forasters” que parteixen i comparteixen el seu pa, i que el nostre món es va humanitzant precisament gràcies a ells.  

RESPOSTA.

13. Tothom ens resulta “foraster” mentre ens mantenim tancats dintre la nostra closca protectora. Com va passar als dos deixebles, potser també nosaltres, decebuts del nostre món i de les nostres autoritats, marxem de la nostra “Jerusalem” particular. Germans i amics poden esdevenir-nos forasters. Però sempre ens queda la possibilitat de dir-los: “Queda’t amb nosaltres que ja es fa tard i el dia ha començat a declinar”. La nit que s’acosta és la nostra nit, que només ell, el foraster de torn, ens podrà il·luminar.

14. Si això és així, podem fer-nos una pregunta: És possible ser a la vegada deixeble de Jesús i ciutadà normal d’aquesta nostra societat de propietats privades i de recels creixents?

En tot cas he de confessar que, a la vista d’aquests dos deixebles, noto que em manca encara molt de recorregut en el camí d’Emaús. I és una sort poder fer-lo acompanyat, ni que sigui d’algun foraster.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Cleofàs (que significa “fill de pare gloriós”) és un dels dos deixebles. Us imagineu a vosaltres mateixos com si fóssiu l’altre deixeble? Què hauríeu dit? Què hauríeu fet?

2. Jesús es presenta en forma de desconegut. Us suggereix algun comentari especial, aquest fet?

3. El sofriment fa que una acció bona sigui més meritòria? Meritòria, davant qui?

Festa de la M. de D. de Montserrat

FESTA DE LA MARE DE DÉU DE MONTSERRAT,

Patrona principal de Catalunya.

LECTURES.

1ª. Lectura A (Fets 1,12-14)

Després de veure com Jesús era endut al cel,

els apòstols se'n tornaren a Jerusalem

des de la muntanya de les Oliveres,

que és vora mateix de Jerusalem,

a la distància que era permès de recórrer durant el repòs del dissabte.

Entraren a la ciutat i pujaren a la sala on s'allotjaven.

Eren Pere, Joan, Jaume, Andreu, Felip, Tomàs, Bartomeu, Mateu, Jaume fill de d'Alfeu, Simó, el Zelador, i Judes fill de Jaume.

Tots, unànimement, assistien sens falta a les hores de pregària,

amb les dones, amb Maria, la mare de Jesús, i els parents d'ell.

O bé, fora del temps pasqual:

1ª. Lectura B. (Proverbis 8,22-35).

Això diu la Saviesa de Déu:

«De molt abans de començar les seves obres

el Senyor m'infantà com a primícia de tot el que ha fet.

He estat configurada des de sempre,

des del començament, abans que la terra existís.

No hi havia encara els oceans,

no existien les fonts d'on brollen les aigües,

i jo ja havia nascut.

He nascut abans que les muntanyes,

abans que fossin plantades les altures;

encara no havia fet la terra ni els llacs,

ni la massa terrosa dels continents;

quan ell instal·lava la volta del cel, jo hi era,

quan traçava el cercle de l'horitzó sobre els oceans,

quan fixava allà dalt el cobricel dels núvols,

quan contenia les fonts de l'oceà,

quan posava límits al mar, que no desobeeix les seves ordres,

quan construïa els fonaments de la terra,

jo era al seu costat com un deixeble preferit,

feia les seves delícies cada dia,

jugava contínuament a la seva presència,

jugava per tota la terra,

i compartia amb els homes les meves delícies.

I ara, fills, escolteu-me:

feliços els qui segueixen els meus camins;

escolteu la lliçó, no rebutgeu la saviesa;

feliç l'home que m'escolta,

i vetlla cada dia a les meves portes

sense apartar els ulls de la meva entrada,

perquè el qui em troba, troba la vida

i es guanya el favor del Senyor».

2ª. Lectura (Efesis 1,3-6.11-12)

Beneït sigui el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist,

que ens ha beneït en Crist

amb tota mena de benediccions espirituals dalt del cel;

ens elegí en ell abans de crear el món,

perquè fóssim sants, irreprensibles als seus ulls.

Per amor ens destinà a ser fills seus per Jesucrist,

segons la seva benèvola decisió,

que dóna lloança a la grandesa dels favors que ens ha concedit en el seu Estimat.

En ell hem rebut la nostra part en l'herència.

Ens hi havia destinat el designi d'aquell

qui tot ho duu a terme d'acord amb la decisió de la seva voluntat.

Volia que fóssim lloança de la seva grandesa,

nosaltres que des del principi tenim posada en Crist la nostra esperança.

Evangeli (Lluc 1,39-56)

Per aquells dies,

Maria se n'anà decididament a la muntanya,

a la província de Judà,

entrà a la casa de Zacaries i saludà Elisabet.

Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria

el nen saltà dins les seves entranyes

i Elisabet, plena de l'Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces:

«Ets beneïda entre totes les dones

i és beneït el fruit de les teves entranyes.

Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?

Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació,

el nen ha saltat d'entusiasme dins les meves entranyes.

Feliç tu que has cregut!

Allò que el Senyor t'ha fet saber, es complirà».

Maria digué:

«La meva ànima magnifica el Senyor,

el meu esperit celebra Déu que em salva,

perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.

Des d'ara totes les generacions em diran benaurada,

perquè el Totpoderós obra en mi meravelles.

El seu nom és sant,

i l'amor que té als qui creuen en ell

s'estén de generació en generació.

Les obres del seu braç són potents:

dispersa els homes de cor altiu,

derroca els poderosos del soli i exalça els humils.

Omple de béns els pobres, i els rics se'n tornen sense res.

Ha protegit Israel, el seu servent,

com ho havia promès als nostres pares;

s'ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre».

Maria es quedà tres mesos amb ella,

i després se'n tornà a casa seva.

LLENGUATGE.

Nota:
Aquest Evangeli es llegeix també el 4rt. diumenge d'advent de l'any C. i en la festa de l'Assumpció on hi podeu trobar altres apunts referents al Llenguatge.

1. Com a Patrona del nostre Poble, la Mare de Déu de Montserrat és una festa de 1ª categoria. La paraula "poble", juntament amb la paraula "Jahvé" (el nom de Déu) és de les més repetides en la Bíblia. Déu ha creat els humans perquè creixem i ens desenvolupem fent i fent-nos poble. Els vincles que uneixen els membres d'un poble poden ser molt variats, però sempre comporten una relació de proximitat, de col·laboració, d'entesa per tirar endavant un cert grau de vida comunitària.

2. El fragment d'evangeli que ens proposa la litúrgia per a la festa d'avui no té cap relació directa amb la idea de poble. Ha estat escollit pensant en el fet que Montserrat és una muntanya, i s'ha escollit el text d'avui perquè parla de Maria que se n'anà decididament a la muntanya.

3. Per a la solemnitat d'avui, i donades les circumstàncies actuals del nostre Poble, resulta molt més suggeridora la 1ª Lectura B (l'assenyalada per quan aquesta festa cau fora del temps pasqual) que ens parla de les obres de la Saviesa.
L'actual situació de Catalunya, i de tantíssims altres Pobles, fa absolutament necessària una opció insubornable per la Saviesa. L'eficàcia deshumanitzadora de les diferents classes de Dominadors tendeix a anul·lar Pobles per establir Estats. Els Pobles són àmbits de convivència i de col·laboració. Els Estats són àrees de domini, nascuts directament o indirecta de l'acció dels vencedors d'alguna guerra. Enfront dels recels, divisions i competitivitat que sembren els Estats, és urgent cercar aquella Saviesa que mou al respecte, igualtat i col·laboració entre tots els ciutadans i amb els altres pobles.

3. Els Pobles neixen pel desig natural de conviure; i que aquesta convivència permeti superar millor les necessitats i desenvolupar les capacitats de cada persona, i dels grups que vulguin formar.

MISSATGE

El missatge més directe ve donat pel fet que la festa de la patrona o del patró d'un Poble sigui sempre, en la Litúrgia, una celebració de 1ª categoria. Solemnitat, en el llenguatge de l'Església. La festa patronal és important no tant per raó del patró o patrona (que algunes vegades poden ser d'existència insegura!) sinó perquè, en el missatge bíblic, el Poble és considerat una realitat sagrada.
En el nostre cas, també constitueix un missatge significatiu el fet que se'ns proposi una lectura sobre la Saviesa, companya de Déu en l'obra de la Creació. Els pobles sorgeixen de la convivència, però cal anar-los creant contínuament perquè siguin un espai de llibertat i creativitat per a tothom.

RESPOSTA

Fer Poble és col·laborar en els plans de Déu. I cal molta saviesa per no deixar-se enganyar quan, des del Poder, es vol confondre Poble i Estat. Amb tot, si un Estat avança pels camins d'una democràcia real i creixent, pot anar adquirint les qualitats de Poble.  

També cal saviesa per no caure en la temptació de deixar de ser Poble per esdevenir Estat. Els vincles que ens venen de ser Poble, són humanitzadors. En canvi els vincles que imposen els Estats tendeixen a deshumanitzar-nos.

PREGUNTES per al diàleg.

1. Què feu per conèixer cada dia millor el poble on residiu: la seva gent, les seves peculiaritats, la seva història,...?

2. Us sentiu membres actius del poble amb qui conviviu, compartint les seves qualitats i ajudant a superar les seves limitacions?

3. Sentir-vos membres del vostre Poble us fa més humans amb tothom o us enfronta amb altres persones que se senten poble d'una altra manera?

Diumenge 2 de Pasqua. Any A.

Pasqua 2.

1ª LECTURA.  (Ac 2,42-47).

Els germans eren constants a assistir

a l’ensenyament dels apòstols,

a posar en comú els seus béns

i a reunir-se per partir el pa i per a la pregària.

Tothom sentia un gran respecte,

i els apòstols feien molts prodigis i miracles.

Tots els creients vivien units

i tenien en comú tots els seus béns;

venien les seves propietats

i les altres coses que posseïen

per distribuir entre tots el diner,

segons les necessitats de cadascú.

Cada dia assistien unànimement al culte del temple.

Després, a casa, partien el pa

i prenien junts el seu aliment amb senzillesa i alegria,

cantant les lloances de Déu.

Tot el poble els apreciava.

Cada dia el Senyor afegia nova gent a la comunitat

perquè fossin salvats.

2ª LECTURA (1ª Pere 1,3-9).

Beneït sigui Déu, Pare de nostre Senyor Jesucrist.

Pel gran amor que ens té,

ens fa néixer de nou

i ens ha donat una esperança viva,

gràcies a la resurrecció de Jesucrist d’entre els morts.

L’esperança que us dóna és una heretat

que res no pot destruir ni deteriorar ni marcir,

reservada dalt al cel per a vosaltres;

creients com sou,

el poder de Déu us guarda

fins que obtingueu la salvació que ell té preparada

perquè es reveli a la fi dels temps.

Això us ha de donar una gran alegria,

ni que ara, si convingués,

us haguessin d’entristir per poc temps diverses proves.

Si l’or, que al capdavall perdrà tot valor,

ara és provat al foc,

la vostra fe, més preciosa que l’or,

també ha de ser provada

perquè resulti mereixedora d’elogi, d’honor i de glòria

el dia que Jesucrist es revelarà.

Vosaltres, sense haver-lo vist, l’estimeu, i des d’ara,

perquè heu cregut en ell, sense haver-lo vist,

esteu plens d’una alegria tan gran i gloriosa

que no hi ha paraules per expressar-la,

ja que teniu segura, com a fruit de la vostra fe,

la salvació de les vostres ànimes.

EVANGELI. (Joan 20,19-31).

El vespre d’aquell mateix diumenge,

els deixebles eren a casa

amb les portes tancades per por dels jueus.

Jesús entrà, es posà al mig i els digué:

«Pau a vosaltres.»

Després els ensenyà les mans i el costat.

Els deixebles s’alegraren de veure el Senyor.

Ell els tornà a dir: «Pau a vosaltres.

Com el Pare m’ha enviat a mi,

també jo us envio a vosaltres.»

Llavors alenà damunt d’ells i els digué:

«Rebeu l’Esperit Sant.

A tots aquells a qui perdonareu els pecats

els quedaran perdonats,

però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó.»

Quan vingué Jesús, Tomàs, el Bessó, un dels dotze,

no era allà amb els altres.

Ells li digueren: «Hem vist el Senyor.»

Ell els contestà:

«Si no li veig a les mans la marca dels claus,

si no li fico el dit dins la ferida dels claus,

i la mà dins el costat,

no m’ho creuré pas.»

Vuit dies més tard els deixebles eren a casa altra vegada,

i Tomàs també hi era.

Estant tancades les portes,

Jesús entrà, es posà al mig i els digué:

«Pau a vosaltres.»

Després digué a Tomàs:

«Porta el dit aquí i mira’m les mans;

porta la mà i posa-me-la dins el costat.

No siguis tan incrèdul. Sigues creient.»

Tomàs li respongué: «Senyor meu i Déu meu!»

Jesús li diu: «Perquè m’has vist has cregut?

Feliços els qui creuran sense haver vist.»

Jesús va fer en presència dels deixebles

molts altres miracles

que no trobareu escrits en aquest llibre.

Els que heu llegit aquí han estat escrits

perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu,

i, havent cregut, tingueu vida en el seu nom.

LLENGUATGE.

Nota:

L’evangeli d’avui és el mateix per als tres anys del cicle litúrgic. Per això, sobre el seu llenguatge, podeu trobar altres apunts a l’Any B i Any C.

1. Si haguéssim de resumir l’Evangeli i la 1ª Lectura d’avui en una sola paraula, aquesta seria comunitat (En grec: església).

La paraula comunitat està molt de moda, però té diferents significats que poden ser, fins i tot, oposats. De fet, segons sembla, els primers cristians van fer servir la paraula “església” (“comunitat”) per diferenciar-se d’una altra “comunitat” que va acabar essent-li contrària: la sinagoga. “Sinagoga” i “església” signifiquen pràcticament el mateix, però, poc després dels inicis, eren usades pels cristians amb significats del tot diferents.

2. La paraula comunitat pot tenir dos significats fonamentals:

A) tenir en comú i

B) posar en comú.

A) Són comunitat aquelles persones que tenen en comú alguna cosa. En aquest cas la comunitat sol ser anterior als membres que la formen, i és independent d’ells. Així, cada ésser humà, pel simple naixement, entra a formar part de comunitats ja existents, que li donaran la identitat: família, poble, país, àmbit cultural i religiós... Podríem dir que el flux vital d’aquestes comunitats va de dalt a baix; de la comunitat a l’individu. Si es tracta d’una comunitat organitzada jeràrquicament, l’individu que en forma part és a la vegada membre i súbdit, a no ser que entri a formar part de la pròpia jerarquia. El cas més evident serien els Estats.

B) També són comunitat aquelles persones que decideixen lliurement posar en comú allò que tenen i, sobretot, la seva pròpia vida.

En aquest cas, la comunitat ve després, i depèn de la lliure decisió dels membres que la formen. El seu flux vital va dels individus a la comunitat; de baix a dalt. Si la comunitat està organitzada jeràrquicament, l’autoritat és conseqüència exclusivament d’un encàrrec dels membres i té exclusivament forma de servei. Per això en aquesta classe de comunitats no hi ha mai súbdits sinó només servidors mutus. El matrimoni, tal com s’entén avui dia entre nosaltres (almenys teòricament!), podria ser un bon exemple d’aquesta segona manera de fer comunitat.

3. La 1ª Lectura d’avui dóna a entendre que les comunitats cristianes corresponen a aquest segon model exposat, tot i que la descripció que s’hi fa correspon a una comunitat ideal. Segurament les comunitats reals no eren tan “boniques”. Fer comunitat segons aquest model demana una maduració constant i progressiva en cada un dels seus membres, i no és fàcil d’aconseguir, com l’experiència de cada dia deixa ben clar.

4. També l’evangeli, amb un llenguatge diferent, ens proposa aquesta segona forma de comunitat. L’expressió “Rebeu l’Esperit Sant” és molt forta. L’Esperit Sant, és dir, el flux vital, està en cada membre. No va de dalt a baix sinó que s’instal·la a baix i capacita cada membre per obrar amb iniciativa i responsabilitat en la tasca comú.

Jesús havia dit als seus deixebles: “Vosaltres em dieu mestre i senyor, i ho sóc”. Amb la donació de l’Esperit Sant, Jesús vessa en cada deixeble aquest “ser mestre i senyor”, la qual cosa comporta la missió de servir (Joan 13,3ss. Rentament dels peus). El servei és sempre el mateix: fer humanitat; o dit al revés: neutralitzar les forces deshumanitzadores. “Perdoneu els pecats”.

5. L’Esperit Sant no es pot rebre com un do a posseir o com un bé a conservar. L’Esperit és força, és dinamisme. L’Esperit es rep com el molí de vent rep la marinada, com la flauta rep la bufada, com la bombeta rep l’electricitat.

La situació de Tomàs és un exemple concret d’això: quan no fa comunió, no veu Jesús ni rep el seu Esperit; quan fa comunió, veu Jesús i rep l’Esperit que el porta a comprendre i dir al “crucificat”: “Senyor meu i Déu meu”.

6. “Tomàs” significa “bessó”. Bessó de cada un de nosaltres que som invitats a creure sense haver vist, sempre que no siguem tan exigents com el nostre bessó, del qual Jesús critica precisament que hagi exigit veure primer per creure després.

“Creure sense haver vist” comporta saber que hem rebut l’Esperit de Jesús, sense necessitat de ficar el dit al forat dels claus, o de comprovar per endavant que els crucificats del món son vivents.

MISSATGE.

7. Rebre l’Esperit Sant comporta un canvi radical en la manera de ser comunitat. En el llenguatge que he fet servir abans, diríem que comporta passar de la 1ª forma de comunitat a la segona.

Imaginem una família. Neix un fill. Des del primer moment aquest fill forma part de la comunitat familiar. Però el fill creix, i arribarà un moment en què es sentirà impulsat i capacitat per posar en comú la seva vida amb algú altre amb qui formarà una altra classe de comunitat. Per al fill, això comporta el pas d’una comunitat no decidida a una comunitat voluntària, lliure i alliberadora.

Rebre l’Esperit comporta rebre la capacitat de fer comunitat des de la pròpia llibertat i iniciativa.

RESPOSTA.

8. Sembla que l’Església catòlica, la nostra església, s’ha solidificat excessivament. Hi té tanta importància l’estructura, la història, la jerarquia, la doctrina... que s’hi fa difícil “fer comunitat”. Constantment se’ns recorda que “som comunitat” per tot allò que tenim en comú. És una comunitat ja feta, preexistent, decidida amb anterioritat, jerarquitzada... Amb una jerarquia que ve “de dalt”, que es reserva l’exclusivitat de la iniciativa, única “font” del flux vital. La nostra Església actual s’assembla extraordinàriament a la Sinagoga del temps de Jesús.

9. Potser no val la pena perdre temps lamentant les situacions equivocades o demanar reformes estructurals. Potser allò que cal és simplement que cadascú comenci (o continuï) a ser adult, lliure i alliberador, rebent i posant en comú els dons rebuts. I és que en l’Església, encara que resulti difícil d’acceptar, el flux vital comença a baix, i va de baix a dalt, en el cas de que hi hagi un “dalt”. “Allà on n’hi dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells” (Mateu 18,30). I També: “... vosaltres no us feu dir "rabí", perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans” (Mateu 23,8).

PREGUNTES per al diàleg.

1. Sovint es demana que la jerarquia faci reformes. Hi ha alguna cosa o alguna raó que us impedeixi començar aquestes reformes ja en la vostra comunitat?

2. En l’evangeli, per tres vegades, Jesús diu: “Pau a vosaltres”. Com ho enteneu, això: com un desig de Jesús, com un do o com un manament?

3. Segons els Evangelis, està clar que l’Esperit Sant ens arriba per Jesús. ¿Es pot interpretar això com si l’Esperit ens vingués “de dalt”?