1ª LECTURA. (Saviesa 12,13,16-19).
Fora de vós, que
vetlleu sobre tothom,
no hi ha cap Déu a
qui hàgiu de convèncer
que la vostra
sentència és justa.
La vostra força és
font de justícia,
i el mateix domini
que teniu sobre tothom
fa que tracteu amb
tota consideració.
Demostreu només la vostra força
si algú no creu que
ho podeu tot,
o bé quan humilieu
aquells que,
sabent que sou
fort, es mostren arrogants.
Vós, que disposeu
de la força,
sou moderat en les
sentències
i ens governeu amb
tota consideració.
El poder, si
volguéssiu, sempre el teniu a mà.
Obrant així, heu
ensenyat al vostre poble
que els justos han
de ser humans amb tothom,
i heu omplert
d’esperança els vostres fills,
en veure que doneu
l’ocasió de penedir-se
dels pecats.
2ª LECTURA (Romans 8,26-27).
Germans,
és l’Esperit mateix
el qui,
per ajudar la
nostra feblesa,
intercedeix amb
gemecs que no es poden expressar.
Perquè nosaltres no
sabem què hem de demanar,
per pregar com cal,
però és ell,
l’Esperit, qui es posa en lloc nostre.
I, ni que els seus
gemecs no es puguin expressar,
el qui penetra
l’interior dels cors
sap prou bé quin és
el deler de l’Esperit:
ell intercedeix a
favor del poble sant,
com Déu ho vol.
EVANGELI. (Mateu 13,24-43).
(En blau allò que
correspon a la versió llarga)
En aquell temps,
Jesús proposà a la
gent aquesta altra paràbola:
“Amb el Regne del
cel passa com amb un home
que havia sembrat
bona llavor al seu camp,
però a la nit,
mentre tothom dormia,
vingué el seu
enemic,
sembrà jull enmig
del blat, i se n’anà.
Quan el sembrat
hagué crescut i s’espigà,
aparegué també el
jull.
Els mossos anaren a
trobar l’amo i li digueren:
¿No era bona, la
llavor que vau sembrar al vostre camp?
¿Com és, doncs, que
hi ha jull?
Ell els respongué:
Això ho ha fet algú
que em vol mal.
Els mossos li
digueren:
¿Voleu que anem a
collir-lo?
Ell els diu: no ho
feu pas:
si collíeu el jull,
potser arrencaríeu també el blat.
Deixeu que creixin
junts fins a l’hora de la sega,
i llavors diré als
segadors:
colliu primer el
jull i feu-ne feixos per cremar-lo;
després colliu el
blat i porteu-lo al meu graner”.
Els proposà encara
una altra paràbola:
“Amb el Regne del
cel passa com amb un gra de mostassa
que un home va
sembrar al seu camp:
és la més petita de
totes les llavors,
però, a mesura que
creix,
es fa més gran que
totes les hortalisses
i arriba a ser com
un arbre,
tant que els ocells
hi vam
per ajocar-se a les
seves branques”.
Els digué també una
altra paràbola:
“Amb el Regne del
cel passa com amb el llevat
que una dona amaga
dintre la pasta
de mig sac de
farina,
i espera, fins que
tota ha fermentat”.
Tot això Jesús ho
digué a la gent en paràboles,
i no els deia res
sense paràboles.
així es complia allò
que havia anunciat el profeta:
“Els meus llavis parlaran en paràboles;
exposaré coses que han estat secretes
des de la creació del món”.
Llavors, deixà la
gent i se n’anà a casa.
Els deixebles anaren
a demanar-li que els expliqués
la paràbola del jull
sembrat en el camp.
Ell els digué:
“El que sembra la
bona llavor és el Fill de l’home.
El camp és el món.
La bona llavor són
els del Regne.
El jull són els del
Maligne.
l’enemic que els ha
sembrat és el diable.
La sega és la fi del
món;
i els segadors són
els àngels.
Així com cullen el
jull i el cremen,
passarà igual a la
fi del món:
el Fill de l’home
enviarà els seus àngels,
recolliran del seu
Regne tots els escandalosos
i els qui obren el
mal,
i els llençaran al
forn encès:
allà hi haurà els
plors i el cruixir de dents.
Llavors, els justos
en el Regne del seu Pare
resplendiran com el
sol.
Qui tingui orelles,
que ho senti”.
LLENGUATGE.
1. Com diumenge
passat, també la litúrgia d’aquest diumenge ens presenta una versió curta i una
de llarga de l’evangeli.
També com diumenge
passat, només la versió llarga ens presenta el relat complet i ens permet
copsar el seu missatge més directe.
En la versió llarga
de l’evangeli d’avui s’hi poden distingir tres parts. També en aquesta ocasió,
la tercera part és com una repetició de la primera: així s’aconsegueix destacar
allò que queda al centre del relat.
2. Al centre de la
part central hi trobem una paràbola molt curta i sorprenent. Resulta sorprenent
que Jesús compari el Regne del cel amb el llevat
que una dona “amaga” dintre una quantitat considerable de farina.
En la valoració
religioso-popular d’Israel el llevat
és considerat un agent de corrupció. ¿Vol dir-nos, doncs, Jesús, amb aquesta
paràbola que ocupa el centre del relat, que el Regne de Déu corromp el nostre món? Evidentment, no.
Entendre bé aquesta
paràbola seria difícil si no es trobés “envoltada” per una altra paràbola que
ens prepara per entendre-la com cal.
La primera i la
tercera parts del relat ens presenten la paràbola
del jull. Diumenge passat llegíem la paràbola
del sembrador en la qual els oients eren el terreny, bo o no
tant bo, que rebia la bona llavor. En el relat d’avui el “terreny
sembrat” és el món sencer. I no hi ha estat sembrada només llavor bona sinó que algú (l’enemic) hi ha sembrat també llavor dolenta (el jull).
3. Així és el
nostre món: amb molta llavor bona, i
també amb llavor dolenta.
Què fer?
El propietari del camp rebutja de ple la
proposta dels mossos que proposen
“arrencar” el jull. El propietari els
respon que de cap manera, perquè si
collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat.
Abans de la collita
final ningú no pot separar el jull del blat. En realitat,
ningú no pot arrencar l’un sense arrencar també l’altre, perquè les seves
arrels estan imbricades.
4. Ara entenem la
intenció, i fins i tot la ironia, de la paràbola
del llevat. ¿La força del llevat és “corruptora” o “transformadora”?
Hi ha coses que quan “fermenten” es fan malbé; però n’hi ha d’altres que es fan
millors. Per al culte, el pa havia de ser àzim
(sense llevat). En canvi, per menjar-lo, la dona hi posa llevat, i espera que tota la massa fermenti.
5. Immediatament
abans de la paràbola del llevat hi ha
la paràbola del gra de mostassa.
També és sorprenent; també té la seva ironia.
D’acord amb les profecies, s’esperava el restabliment
del “Poble de Déu” per obra del Messies, considerant-lo com un “rebrot de Cedre
del Líban” (Ezequiel,
17:23). Els cedres del Líban eren
famosos per la seva grandària, força i solemnitat.
En canvi Jesús no
compara el Regne de Déu amb un “cedre” sinó amb la “mostassa”, un arbust que surt
de la més petita de totes les llavors
i es fa més gros que les hortalisses, però sense arribar a ser un arbre. Als
horts hi feia més nosa que servei perquè no dóna fruits ni rendeix el cent per
u com el blat. En realitat: serveix o destorba?
Serveix... Serveix
perquè puguin ajocar-s’hi els petits ocellets que es mouen entre els horts!
Així és el Regne de
Déu. Qui ho diria!
Els mateixos
deixebles senten (sentim) la necessitat de que Jesús ho aclareixi una mica i li
demanen una explicació.
MISSATGE.
6. El Regne de Déu
no s’imposa; s’ofereix. Els seus “ciutadans” convivim amb qui podria semblar que
són “ciutadans del Maligne”; però... ves a saber!
Potser, allò que
sembla jull, és una altra classe de blat...
Potser allò que
sembla corrupció és transformació que millora...
Potser aquells que
semblen inútils serveixen per acollir els ocells del cel...
7. “No els deia res sense paràboles...”.
Perquè les paràboles ens ajuden a “anar entenent”, sense arribar mai a
creure’ns prou savis com per arrencar ningú del camp en què tots creixem tan bé com sabem.
RESPOSTA.
8. La resposta
sembla clara: bons són els dogmes, però res tan contrari a l’evangeli
com el dogmatisme.
Al camp del món
hi ha llavor bona i llavor dolenta (i al camp de cada un de
nosaltres, també).
Destriar el bé del
mal; assenyalar qui destrueix
l’església i qui la fa avançar; determinar qui són sembrats pel maligne i qui són sembrats
pel Fill de l’home... no és cosa nostra: està reservat als àngels de Déu, a la fi del món.
9. Recordo, de quan
era estudiant, que un eminent professor, José Mª Díez Alegria, ens digué una
vegada: Karl Marx ha estat l’últim "gran pare de l’església”.
Marx figura com un dels
enemics més radicals de l’Església i
de la Religió. Cent anys després, ningú que conegui l'evolució renovadora que
ha tingut l'Església des de la segona meitat del s.XX, pot ignorar que, en bona
part, ha estat possible gràcies als "enemics més grans que ha
tingut", com Marx, Freud, Nietzsche, i tants i tants d’altres...
10 Ens cal refrenar
la nostra tendència a “arrencar” el mal.
Permeteu-me dir-ho amb uns versos valents d’un científic-poeta actual, David
Jou, en el seu poema Déu parla dels
àngels:
No es pot deixar
tot en mans dels àngels:
ells voldrien
intervenir a cada instant,
corregir contínuament,
interposar-se
entre el pit i la bala,
evitar l’accident,
eliminar la
malaltia,
imposar la
veritat...:
cal creure molt en l’home per poder aturar els àngels.
Ells prou que m’ho
demanen:
es revolten en
veure la maldat,
es migren als
capçals dels llits dels hospitals,
clamen en el camp
de batalla,
s’encenen per cada
nen que mor,
s’indignen amb els
núvols que no ragen
sobre els camps
assedegats...
Cal creure molt en l’home per poder aturar els àngels:
no tenen prou
paciència per consentir l’error,
no tenen prou sang
freda per sofrir la llibertat,
no són prou forts
per morir amb prou esperança,
no comprenen un
Messies mort en creu;
m’exhorten a
mostrar-me amb majestat irrefutable
sense veure com
seria irresistible
aquest excés de
fulgurant realitat
per a uns ulls que
no han passat
per l’aigua fresca
de la mort.
I em costa
contenir-los;
de vegades jo
mateix els enviaria a posar ordre:
m’ho demanen els
seus aürts anhelants,
el seu panteix
impacient,
els seus precs
desesperats i freturosos;
m’ho demanen els
humans
en els renecs i en
les pregàries,
però m’esglaia
el seu món
d’autòmats infal·libles,
de joguines
reverents,
de mecanismes
impecables,
d’amors
obligatoris.
Oh, sí: cal creure molt en l’home
(més del que ells creuen en mi)
per poder aturar els àngels.
Potser m’he
equivocat.
(El ressaltat és meu. Em semblen unes
paraules lapidàries).
PREGUNTES per al diàleg.
1. Si, segons
demostra la Història, els enemics han
fet tant de bé a l’Església, com en serà de gran el bé que podem fer-li els amics! ¿Com a grup o comunitat, quin bé,
us sembla, podríeu fer a l’Església actual?
2. Us ha passat
alguna vegada que una cosa que us pensàveu que era “jull” va resultar ser
“blat”, o al revés? Comenteu-ho.
3. L’Església que somnieu per al futur, s’assembla més
als Cedres del Líban o a la Mostassa del horts? O us agradaria
combinar les dues coses?
