Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de
8 dies abans.
→ VOCABULARI. (> Índex general)
(Nota. Cada paraula ve precedida del context o fragment d’Evangeli en el qual té el
significat exposat).
Conèixer. Cos. Creure. Escriptures. Jerusalem. Nom. Ressuscitar Temple. Tres dies. Miracles. Miracles
de Jesús.
→ Vocabulari de la BCI (Bíblia Catalana
interconfessional):
Pasqua. Santuari.
Temple.
→ Veure també: RELECTURES: 3er.
de Quaresma. B
LECTURES.
1ª LECTURA. (Èxode 20, 1-17).
(En blau, allò que correspon a la versió
llarga)
En aquells dies,
Déu digué aquestes paraules:
«Jo sóc el Senyor, el teu Déu,
que t’he fet sortir de la terra d’Egipte,
d’un lloc d’esclavatge.
No tinguis altres déus fora de mi.
No et facis cap escultura
ni cap imatge de res del que hi ha dalt al cel,
a baix a la terra
o a les aigües que neixen de sota la terra.
No adoris imatges ni els donis culte,
perquè jo, el Senyor, el teu Déu,
sóc el Déu gelós:
castigo les culpes dels pares en els fills
fins a la tercera i la quarta generació,
dels qui no m’estimen,
però sóc bondadós fins a milers de generacions,
dels qui m’estimen i guarden els meus manaments.
Quan juris,
no prenguis en va el nom del Senyor, el teu Déu,
perquè el Senyor no deixa sense càstig
el qui pren en va el seu nom.
Celebra el repòs sagrat del dissabte.
Durant sis dies treballa
i ocupa’t en les feines que calgui,
però el dia setè és dia de repòs,
dedicat al Senyor, el teu Déu.
No us ocupeu en cap treball,
ni tu, ni els teus fills,
ni les teves filles,
ni els teus criats,
ni les teves criades,
ni els teus animals,
ni els forasters que resideixin a les teves poblacions,
perquè el Senyor
en sis dies va fer el cel, la terra i el mar,
i tot el que es mou en aquests llocs,
però el dia setè va reposar.
Per això el Senyor beneí el dissabte
i en va fer un dia sagrat.
Honra el pare i la mare,
i tindràs llarga vida,
al país que et dóna el Senyor, el teu Déu.
No matis.
No cometis adulteri.
No robis.
No declaris falsament contra un altre.
No desitgis la casa d’un altre,
ni tampoc la seva esposa, el seu criat,
la seva criada, el seu bou o el seu ase;
ni res que sigui d’ell.»
2ª LECTURA (1ª Corintis 1,
22-25).
Germans,
els jueus demanen signes prodigiosos,
els grecs volen saviesa,
però nosaltres prediquem un Messies crucificat,
que és un escàndol per als jueus,
i per als altres un absurd.
Però aquells que Déu ha cridat,
tant jueus com grecs,
veuen en ell el poder i la saviesa de Déu,
perquè en l’absurd de l’obra de Déu
hi ha una saviesa superior a la dels homes,
i en la debilitat de l’obra de Déu
hi ha un poder superior al dels homes.
EVANGELI. (Joan 2, 13-25).
Quan s’acostava la Pasqua dels jueus,
Jesús pujà a Jerusalem,
i trobà al temple els venedors de vedells,
moltons i coloms i els canvistes asseguts.
Llavors es va fer un fuet de cordes,
i els tragué tots, moltons i vedells, fora del temple,
escampà la moneda dels canvistes
i els bolcà les taules,
i digué als venedors de coloms:
«Traieu això d’aquí;
no convertiu en mercat la casa del meu Pare».
Els deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura:
«El zel del vostre temple em consumia».
Llavors els jueus el van interrogar:
«¿Quin senyal ens dónes que t’autoritzi a fer això?»
Jesús els contestà:
«Destruïu aquest santuari
i jo el reconstruiré en tres dies».
Els jueus respongueren:
«Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció,
¿i tu el vols reconstruir en tres dies?»
Però ell es referia al santuari del seu cos.
Quan Jesús ressuscità d’entre els morts,
els deixebles recordaren que ell deia això,
i cregueren en l’escriptura
i en aquesta paraula de Jesús.
Durant la seva estada a Jerusalem
en ocasió de la peregrinació de Pasqua,
molts, veient els miracles que feia,
cregueren en el seu nom.
Però Jesús no hi confiava,
perquè els coneixia tots;
no tenia cap necessitat que li revelessin
el que són els homes;
ell sabia prou què hi ha a l’interior de cada home.
B. LLENGUATGE.
1. Tot i que l’Evangeli propi d’aquest any litúrgic (Any B) és el de Marc, per als tres últims diumenges de Quaresma el Missal ens proposa Lectures tretes de l’Evangeli de Joan. Realment, seria una llàstima privar-nos del llenguatge i de la profunditat d’aquest Evangeli; però també és una llàstima que aquestes barreges en les Lectures ens privin de descobrir la unitat i la coherència de cada Evangeli en si mateix. És un problema de difícil solució.
2. Així, doncs, la Lectura d’avui és treta de l’Evangeli de Joan. És un dels pocs relats que es troben en els quatre Evangelis. Amb tot, aquest Episodi del Temple té un significat
diferent en els tres Sinòptics (Mateu 21,1; Marc 11,1 i Lluc 19,28) i en Joan.
En els Sinòptics,
d’aquest episodi podria dir-se’n “la Purificació del Temple”. Al final de
la seva obra, Jesús puja a Jerusalem
on hi és rebut pel Poble com a Messies. Segons les Escriptures dels
Jueus, la 1ª feina del Messies era purificar
el Temple. Jesús ho fa expulsant-ne
els qui venien i compraven, i que l’havien convertit en una cova de lladres (Marc 11,17).
3. Però en l’Evangeli de
Joan aquest episodi porta un missatge
més radical: no es tracta de purificar
el Temple sinó d’anul·lar-lo, substituint-lo per l’Home. Per això Jesús, en el relat de Joan, no expulsa els mercaders sinó que fa sortir tots els animals (ovelles i vedells, amb els
coloms) destinats a ser-hi sacrificats.
El Temple s’havia convertit en un àmbit
d’esclavitud per al Poble
(representat aquí per les ovelles, vedells
i coloms): Jesús el fa sortir,
com Moisès havia fet sortir el
Poble d’Israel de la Terra on eren
esclaus.
Evidentment, els responsables del Temple
no acceptaran quedar-se sense víctimes.
L’Evangeli de Joan anirà teixint el relat
de manera que, de fet, l’anyell que
“sacrificaran” serà el mateix Jesús; però no al Temple, que ja ha
perdut tota legitimitat, sinó a “fora de la ciutat” (Marc 15,20). Joan Baptista
ja havia presentat Jesús dient: “Mireu l’Anyell
de Déu” (Joan 1,36).
Aquest episodi del Temple
prepara la declaració més explícita que farà Jesús quan, responent a la
pregunta de la Samaritana sobre on cal adorar Déu, li dirà: “Creu-me, dona, arriba l'hora que el lloc on
adorareu el Pare no serà ni aquesta muntanya ni Jerusalem, ... els autèntics
adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat” (Joan 4,21).
4. La referència al fuet
té per finalitat deixar clar que, a qui Jesús fa sortir del Temple és a les ovelles
i vedells, amb els coloms ( >Joan 10,3). És un gest messiànic. Se solia presentar el futur
Messies amb un fuet a la mà per
reconduir el Poble a la pràctica de
la vertadera religió.
5. L’evangelista vol que ens fixem en aquest canvi de perspectiva
en relació als Evangelis Sinòptics. Ho fa posant-hi dues “interpretacions” que en fan els seus
mateixos deixebles. En un primer
moment interpreten l’acció de Jesús
segons la “mentalitat normal”: apliquen a Jesús els sentiments del profeta Elies:
“El zel del vostre temple em consumia”
(1 Reis 19,10; Salm 69,10).
És una interpretació errònia. Jesús no es comporta com Elies, extremadament
violent (1 Reis 18,40).
L’autèntica interpretació del gest de
Jesús la dóna Ell mateix: “Destruïu
aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies. ... Ell es referia al santuari del seu cos”.
Aquest significat profund de l’acció de Jesús, els deixebles no el
van copsar fins més tard: “Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia
això, i cregueren en l’escriptura i en aquesta paraula de Jesús” (Joan 2,22).
6. L’acabament de la Lectura d’avui és realment sorprenent: “Molts, veient els miracles que feia,
cregueren en el seu nom. Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia
tots”...
¿En què “creuen” els qui creuen en Jesús?
Creuen “que Ell és el Messies”. Però
imaginen un “Messies” totalment al
revés de com és Jesús. St. Pau ho explica així als cristians de Corint (2ª
Lectura d’avui): Els jueus demanen signes
prodigiosos, els grecs volen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies
crucificat, que és un escàndol per als jueus, i per als altres un absurd;...”
(1ª Corintis 1,22).
La fe no consisteix en “creure que Jesús és el Messies” sinó creure que la manera que
té Jesús de viure i donar la vida,
el fa “Messies”.
En el primer cas, la fe no seria res més que aplicar a Jesús les nostres idees. En realitat seria
“creure en nosaltres mateixos”.
En canvi en el segon cas, la fe és acollir la nova “realitat” que
Jesús fa present: viure és conviure en un marc d’amor servicial
mutu, que exclou tota forma de domini
d’uns sobre altres. És a dir: conviure
en comunió.
Aquesta equivocació en
la manera d’entendre el “Messies” explica que la mateixa multitud que aclama Jesús el Diumenge del Ram (Joan 12,12),
al Divendres Sant, quan Pilat
pregunta a qui volen que deixi lliure, respongui: “Aquest no; volem Barrabàs” (Joan 18,40).
Per això conclou l’evangelista: “Ell (Jesús) sabia prou què hi
ha a l’interior de cada home” (Joan 2,23).
C.
MISSATGE.
7. El Relat d’avui ens ofereix un missatge amb dues cares pràctiques:
a). El Temple ha acabat
el seu temps. No cal purificar-lo
sinó sortir-ne i substituir-lo per l’Home. És en “l’Home que dóna la seva vida pels altres” on Déu es fa present i visible.
b). Creure en Jesús-messies
(“Jesu-crist”) no és creure en un
líder que solucionarà els problemes a la nostra manera, sinó creure que
“donar la vida pels altres amb amor” és l’autèntica vida a la qual som
invitats, participant de la Vida mateixa
de Déu. Això significa que el missatge
no és només “sobre Jesús” sinó també sobre la “vida dels humans”,
visualitzada ja en aquest home
anomenat Jesús de Natzaret.
D:
RESPOSTA.
Per la seva història, molts d’aquests edificis haurien de ser considerats “propietat del poble”. ¿No seria oportú
trobar la manera de retornar-los al Poble,
ara que, si som realistes, ens fan més
nosa que servei?
9. b) L’autèntic “temple”
capaç de visualitzar i encarnar la presència de Déu és el “cos ressuscitat
de Jesús”; és a dir: la Comunitat que neix de la pràctica de la Comunió. “On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu
nom, jo sóc allí enmig d'ells” (Mateu 18,20).
Això implica que, per al seguidor de Jesús, el vertader culte és la pràctica de l’amor solidari amb tots els humans. La
missa del diumenge hauria d’expressar aquest culte, i celebrar la vida que inclou.
E. PREGUNTES per al diàleg.
1. La Covid’19 ens ha fet “experimentar” la possibilitat de viure la fe sense la nostra presència física als temples.
¿No podria ser una magnífica ocasió per desclericalitzar
l’Església, i humanitzar-la, no
solament en la seva pràctica social
sinó també en la seva teologia?
2. Quan parlem de persones “practicants”,
a qui solem referir-nos: als qui assisteixen a les “celebracions religioses”,
o als qui practiquen la solidaritat?
Com es relacionen les dues coses?
