Festa de Reis, o Epifania.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Isaïes 60,1-6).

Alça’t radiant, Jerusalem,

que arriba la teva llum

i sobre teu clareja com l’alba la glòria del Senyor.

Mentre les tenebres embolcallen la terra,

i fosques nuvolades cobreixen les nacions,

sobre teu clareja el Senyor i apareix la seva glòria.

Els pobles s’acosten a la teva llum,

els reis busquen la claror de la teva albada.

Alça els ulls i mira al teu entorn:

tots aquests s’apleguen per venir cap a tu;

porten de lluny els teus fills,

duen als braços les teves filles.

Tota radiant i meravellada veuràs amb el cor eixamplat

com aboquen damunt teu els tresors del mar

i porten a casa teva la riquesa de les nacions.

Et cobriran onades de camells,

dromedaris de Madian i d’Efà;

tots vénen de Sabà portant or i encens

i cantant la grandesa del Senyor.

2ª LECTURA (Efesis 3,2-3a.5-6).

Germans,

segurament heu sentit dir que Déu

m’ha confiat la missió

de comunicar-vos la seva gràcia:

per una revelació he conegut el misteri secret,

que els homes no havien conegut

en les generacions passades

tal com ara Déu l’ha revelat per l’Esperit

als sants apòstols de Crist i als profetes.
El secret és aquest:

que des d’ara, per l’evangeli,

tots els pobles, en Jesucrist,

tenen part en la mateixa herència,

formen un mateix cos

i comparteixen la mateixa promesa.

EVANGELI. (Mateu 2,1-12).

Quan va néixer Jesús

a Bet-Lèhem de Judea, en temps del rei Herodes,

vingueren d’Orient uns mags i,

en arribar a Jerusalem, preguntaven:

«On és el rei dels jueus que acaba de néixer?

Hem vist com s’aixecava la seva estrella

i venim a presentar-li el nostre homenatge.»

El rei Herodes i tota la ciutat de Jerusalem

s’inquietaren en sentir aquestes noves.

Herodes convocà tots els grans sacerdots

amb els lletrats del poble

i els preguntava on havia de néixer el Messies.

Ells respongueren:

«A Bet-Lèhem de Judea.

Així ho escriu el profeta:

“Bet-Lèhem, terra de Judà,

no ets de cap manera la més petita

entre les famílies de Judà,

perquè de tu sortirà un príncep

que pasturarà Israel, el meu poble”.»

Llavors Herodes cridà secretament els mags

i s’informà ben bé del moment

en què s’havia aparegut l’estrella.

Després els encaminà a Bet-Lèhem

amb aquesta recomanació:

«Aneu, busqueu-lo ben bé, aquest nen,

i quan l’haureu trobat, feu-m’ho saber,

que jo també vull presentar-li el meu homenatge.»

Sortint de l’audiència del rei, es posaren en camí.
Llavors s’adonaren que l’estrella

que havien vist aixecar-se

anava davant d’ells

fins que s’aturà sobre el lloc on hi havia el nen.

La seva alegria en veure allà l’estrella va ser immensa.

Entraren tot seguit a la casa,

veieren el nen amb Maria, la seva mare i,

prostrats a terra, li prestaren el seu homenatge.

Van obrir llavors les seves arquetes

per oferir-li presents: or, encens i mirra.
Després, advertits en un somni

que no anessin pas a veure Herodes,

se’n tornaren al seu país per un altre camí.

B. LLENGUATGE.

1. La Festa de la Epifania és, a Orient, la festa paral·lela del nostre Nadal a Occident.

Aquí es pot veure la importància de les paraules. Tot i que les paraules són creades per nosaltres, un cop creades tenen la seva pròpia  dinàmica, i ens impulsen a fer o pensar d’acord amb les paraules que hem creat o que ens han imposat.

Resulta que, a la part occidental de l’antic Imperi Romà, el solstici d’hivern es celebrava amb una festa que se’n deia “Nadal del Sol invicte”. Per això, quan es va cristianitzar aquesta festa, va convertir-se en el “Nadal de Jesús”, i les celebracions es van centrar en el Naixement i la Infantesa de Jesús, ja que “nadal” significa “natalici”.  En canvi, a la part oriental de l’Imperi Romà, el solstici d’hivern es celebrava amb una festa que se’n deia “Epifania del Sol”. “Epifania” significa “manifestació”. Quan es va cristianitzar, es va convertir en l’Epifania de Jesús o l’Epifania del Senyor, i no tenia res a veure amb el seu naixement o infantesa sinó amb aquells relats evangèlics en què s’hi manifestava més clarament la divinitat de Jesús. En concret, l’evangeli propi del dia de l’Epifania, en les Esglésies orientals, era i és el del Baptisme de Jesús, posat pels evangelistes al començament de la seva vida pública, quan Déu mateix manifesta qui és realment Jesús: Una veu digué des del cel: “Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m’he complagut” (Mateu 3,17).

2. Transvasament de festes.

Aviat la festa occidental del nadal va passar a l’Orient, i la festa oriental de l’epifania va incorporar-se al nostre Nadal, però acomodant el seu significat al marc de la Infantesa de Jesús. Per això el relat del Baptisme de Jesús va ser desplaçat al diumenge següent, i per al dia de l’Epifania es va escollir el relat dels Mags d’Orient que pertany als relats d’infantesa. Així, de l’Epifania, entre nosaltres, també se’n diu festa dels Mags o dels Tres Reis.

3. El relat dels Mags.

L’evangeli no parla ni de “reis” ni de “tres” sinó només de “uns mags”. Aquesta paraula és utilitzada amb intenció, ja que els mags, que sovint eren també astròlegs, eren considerats, pels jueus, persones sospitoses d’idolatria, perquè divinitzaven les estrelles.

En el Relat dels Mags, Mateu estableix un contrapunt entre els “mags” i els “grans sacerdots i els Lletrats d’Israel”. Aquests, tot i disposar de les Escriptures que parlen del Messies, no s’adonen de res ni estan al cas del naixement de “el Rei dels jueus”. En canvi, fora d’Israel, on només comptaven amb el llenguatge religiosament “sospitós” de les estrelles, l’han conegut i hi responen amb generositat.

4. Segons la mentalitat popular, cada persona té la seva estrella (és a dir: està connectada a les realitats superiors). Evidentment, les persones que tenen una missió més important, la “sev” estrella brilla més. Els Mags, atents al llenguatge dels estels, han vist com s’hi alçava una estrella molt important; tan important que decideixen anar a retre homenatge al seu “propietari”.

Però s’han equivocat en una cosa: han pensat que una persona important havia de néixer en un lloc important: Jerusalem, la capital del país. Però allà no saben res de res... Primer “tota la ciutat” s’esvera molt pel que diuen els Mags. Després, buscant a les Escriptures, troben que el Messies “havia de néixer a Betlem”. Només quan surten de Jerusalem, els Mags tornen a veure l’Estrella. I senten una gran alegria: ara han descobert que la importància del nen que van a adorar no té res a veure amb els poders constituïts. Quan se’n tornin, ja no passaran per Jerusalem a pesar de les indicacions rebudes d’Herodes.

5. Aquest relat resulta sorprenent entès des de la nostra cultura actual, ja que hem perdut el llenguatge de les estrelles. La majoria de persones no les coneix gens ni mica, les estrelles, ni s’ha parat mai a contemplar-les. És cert que força gent es mira els horòscops, i els astròlegs estan de moda... Però jo parlo de mirar el cel i de contemplar els estels reals, no de mirar... les pàgines dels diaris.

Amb tot, no cal preguntar-se de quina estrella, cometa o meteorit parla aquest relat evangèlic. Els evangelis no fan Astronomia (ni Astrologia!) sinó “Bona Notícia”. És un relat confeccionat a partir del llenguatge popular d’aleshores, enriquit amb “tradicions i promeses” extretes de la Bíblia. Un relat creat per a comunicar un missatge important.

6. El Relat dels Mags, exclusiu de l’evangeli de Mateu, és molt diferent del Relat dels Pastors, exclusiu de l’evangeli de Lluc. En els dos casos els mags o els pastors són els  únics que s’assabenten del Naixement de Jesús. Tenen en comú que vetllaven de nit, estaven atents, i tenien un cor generós. També cal notar que tant els mags com els pastors, en aquell moment a Israel, eren persones marginades o sospitoses.

7. A cada país, la Festa de Reis ha pres una determinada forma popular. Entre nosaltres ha cedit el protagonisme als infants i al nostre anhel, més o menys dissimulat, de recuperar la “innocència”. Però he de confessar que no em resulta gens fàcil trobar la part positiva de tanta moguda en relació a una ficció. Em refereixo a les cavalcades oficials, amb autoritats implicades per fer més “creïble” la infantil mentida. Potser es tracta simplement d’una mostra més de la tendència actual a entendre la vida com un espectacle.

C. MISSATGE.

8. Déu se’ns manifesta en Jesús (Epifania), i es manifesta a tots els homes. Els Mags representen tots els Pobles que, tot i no ser considerats Poble elegit, tenen la seva manera d’estar atents, de conèixer i de respondre. Com hem llegit a la 2ª Lectura, “des d’ara, per l’evangeli, tots els pobles, en Jesucrist, tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa” (Efesis 3,5s).

No compta ser fidel d’una religió o d’una altra (o no ser religiós). Allò que compta és la resposta que donem a l’Home, que s’ha convertit en la “manifestació universal” de Déu.

D: RESPOSTA.

9. La badoqueria dels Grans Sacerdots i Lletrats ens ha de servir d’advertiment. Hi ha una tendència en cada Poble a considerar-se d’alguna manera “poble elegit”. També, en tota religió, hi ha la tendència a considerar-se “la (única) vertadera Religió”. Però el relat d’avui ens deixa clar que allò que compta és estar atents a “l’estrella” de cada ésser humà i estar disposats a retre-li homenatge amb els nostres dons. El viatge dels Mags és un viatge espiritual que hem de fer cada un de nosaltres: del culte a les Estrelles a la veneració de l’Home; de la religió amb els seus temples a l’amor a l’Home, el qual s’ha convertit en el camí indispensable per arribar a Déu.

10. La resposta contrària ve representada per Herodes, el Poder antihumà. Per a ell, totes les persones que no estan sota el seu control són rivals perillosos que cal eliminar (Mateu 2,16).

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. En altres èpoques havíem pensat que la nostra Religió era la verdadera i, conseqüentment, les altres eren falses o menys verdaderes. Què en penseu avui?

2. En el nostre entorn, la Festa de Reis genera molta il·lusió, però també molta desil·lusió. Quin comentari us mereix tot plegat?

Vocabulari.

Betlem.  Estrella.  Jerusalem.  Mags.  Orient.  Rei.

  

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional  Grans sacerdots.   Herodes.   Jerusalem.  Mestres de la Llei.

Santa Maria, Mare de Déu.

Pere Torras.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Nombres 6,22-27).

En aquells dies, el Senyor digué a Moisès:

«Digues a Aharon i als seus fills:

Beneïu el poble d’Israel amb aquestes paraules:

“Que el Senyor et beneeixi i et guardi,

que el Senyor et faci veure la claror de la seva mirada

i s’apiadi de tu;

que el Senyor giri cap a tu la mirada i et doni la pau.”

Així interposaran el meu nom

a favor del poble d’Israel, i jo el beneiré.»

2ª LECTURA (Gàlates 4,4-7).

Germans,

quan el temps arribà a la seva plenitud,

Déu envià el seu Fill,

nascut d’una dona, nascut sota la Llei,

per rescatar els qui vivien sota la Llei,

perquè obtinguéssim ja la condició de fills.

I la prova que som fills de Déu és

que l’Esperit del seu Fill que ell ha enviat

crida en els nostres cors: «Abbà, Pare!»

Per tant, ja no ets esclau, sinó fill;

i si ets fill, també ets hereu, per gràcia de Déu.

EVANGELI. (Lluc 2,16-21).

En aquell temps,

els pastors anaren a Bet-Lèhem

i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora.

Havent-ho vist amb els propis ulls,

van contar el que els havien dit d’aquell infant,

i tothom qui ho sentia

es meravellava del que deien els pastors.

Maria conservava aquests records en el seu cor

i els meditava.

Després els pastors se’n tornaren,

glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit;

tot van trobar-ho com els ho havien anunciat.

Passats vuit dies,

quan hagueren de circumcidar-lo;

li posaren el nom de Jesús;

era el nom que havia indicat l’àngel

abans que el concebés la seva mare.

Dos comentaris:

(1) Sobre la festa i el significat de Mare de Déu i Jesús.

(2) Sobre l’Any Nou, i el text llegit.

(1) Sobre la festa.

B. LLENGUATGE.

1. La Festa de Nadal, igual que la de Pasqua, litúrgicament dura tota una setmana. Va ser decisió del concili Vaticà II que la Festa de la Mare de Déu (que abans es celebrava l’11 d’octubre, dia en què el concili d’Efes va proclamar Maria com a Mare de Déu, l’any 431) estigués en relació directa amb el naixement de Jesús, constituint una mateixa celebració.

2. Donat que Maria és la mare de Jesús, i Jesús és Déu, podem dir que Maria és “Mare de Déu”.

No obstant, s’ha de reconèixer que, en una societat laica i plural com la nostra, aquest llenguatge és una expressió dura, i pot quedar, per a una gran majoria de gent, en un simple joc de paraules sense significat, suposant que no arribi a ser motiu d’escàndol.

3. És cert que, per als cristians, aquesta expressió, que ja ve del segle V, està plena de sentit i expressa amb força el nucli central de la nostra fe. Però també és cert que, donat que el llenguatge normalment és entre dues parts, no ha de servir només per expressar els propis pensaments sinó també per comunicar-los comprensiblement. Si a mi em parleu en xinès, per important i ben dit que sigui allò que em voleu dir, jo no hi entendré res de res, i les vostres paraules seran per a mi només fressa.

4. Maria pot ser nomenada també mare de Déu perquè és la mare de Jesús, cent per cent home i cent per cent Déu. Jesús no és “un altre Déu”, ni una fotografia o fotocòpia de Déu, ni una imatge separada de Déu, ni un home que ens serveix de “model” per imaginar Déu. És la vida mateixa de Déu que, en Jesús, pren forma humana. La vida de Jesús és la mateixa vida de Déu, com la vida de les sarments és la mateixa vida del cep; o com, en una llanterna, la llum de la bombeta és la mateixa energia de la pila que l’alimenta; o com l’aigua de les plantes de la riba és la mateixa que corre pel riu que les fa verdejar.

5. No hi ha “dos Déus” sinó un sol Déu que es dóna. Déu ha decidit donar-se, vessar-se en la Humanitat.

6. Quan venerem Maria com a mare de Déu estem venerant tota la Humanitat passada que, fent-se permeable a la Vida de Déu, ha arribat a engendrar un “fill” plenament home i plenament Déu.

7. Cada un de nosaltres som, a la vegada, “fills” de la Humanitat que ens ha precedit, i “mares” de la Humanitat futura. Hem rebut, en la mesura que ens hi obrim, la força de l’Esperit (Vida) de Déu que ens porta a engendrar Humanitat.

En la Humanitat, l’únic Déu hi va prenent la forma de “Déu engendrat” (Joan 1,18). Per això l’expressió: “Maria, mare de Déu” significa també “Humanitat, mare de Déu-engendrat”. En Maria celebrem la fecunditat de la Humanitat.

8. Però aquest llenguatge, correcte en un àmbit cristià, en una societat com l’actual es converteix en un llenguatge dur i molt equívoc. Per això, quan es vol parlar de Maria, potser seria millor fer servir l’expressió: “Maria, mare de Jesús”.

Una altra cosa és quan es parla de llocs, santuaris o festes que ja inclouen des de fa temps l’expressió “Mare de Déu”, com Mare de Déu de Núria; Mare de Déu de Montserrat,...

Li posaren el nom de “Jesús”.

9. En la Bíblia, el nom fa la cosa. “Posar el nom” indica autoritat per orientar la vida del qui rep el nom. En el relat de Lluc se’ns diu que Maria ha de posar el nom, però un nom indicat prèviament per Déu (Lluc 1,31). De fet, no era mai la mare sinó el pare qui posava el nom (recordem que aquella societat era masclista). També aquí és el “pare” (Déu) qui imposa el nom (“Fill de l’Altíssim”), però ho fa a través de Maria.

10. Noteu que en el relat de l’Evangeli de Mateu, també es fa servir el simbolisme de la “imposició del nom”, però amb un significat diferent. En el relat de Mateu és Josep qui ha de “posar el nom” que li ha estat indicat en el somni (Mateu 1,21).

Si en Lluc es vol ressaltar la idea de “Jesús fill de l’Home i fill de Déu”, en Mateu es vol ressaltar sobretot la idea de “Jesús descendent d’Abraham, i hereu de les promeses a ell fetes”. Per això en el relat de Mateu s’hi destaca el protagonisme de Josep.

11. Potser us preguntareu: ¿així, doncs, qui va posar realment el nom: Josep o Maria?

Aquesta pregunta no té resposta des dels Evangelis. Recordem: els Evangelis no són ni volen ser “biografies”. Si la curiositat ens pica i volem trobar alguna resposta, hem d’intentar conèixer els costums i normes d’aquell temps, a Palestina. Els evangelis no són “biografies”, si bé són “documents d’aquella època”, i juntament amb altres documents, relats, monuments, excavacions,... ens poden ajudar a conèixer algunes coses d’aquell temps i arribar a algunes conclusions sempre provisionals. Provisionals, perquè, en Història antiga, qualsevol nova troballa pot canviar-ho tot.

12. “Jesús”, forma grega del nom hebreu “Josuà o Josué”, significa “Déu salva”.

Tot i que “Jesús” era un nom molt freqüent, la insistència dels Evangelis en el nom, vol dir que aprofiten el fet objectiu del nom de Jesús per posar de manifest la seva missió.

Segurament també volen fer-nos pensar en Josué. Josué va ser qui realment va portar a terme l’obra iniciada per Moisès. Moisès no va poder fer entrar el seu poble a la Terra Promesa (Nombres 20,12); ho va fer Josué (Josué 3,1ss). No obstant, vistos els resultats, els Evangelis ens venen a dir que el Poble Elegit no havia entrat de debò a la Terra Promesa (Terra de Llibertat) ja que continuava esclau dels seus propis jerarques. Per això, sobretot l’Evangeli de Mateu, ens presenta Jesús com un nou Moisès; o millor, com l’autèntic i definitiu “Josué”, que guiarà el seu Poble cap a l’autèntica Llibertat.

C. MISSATGE.

13. Maria personifica la Humanitat, com Jesús personifica la Nova Humanitat o Humanitat adulta.

Com a “fills de la Humanitat”, nosaltres som hereus també de l’Esperit de Déu que la fecunda.

Com a “membres de la Humanitat” som invitats a col·laborar en la gestació de l’Home Nou, que va esdevenint “Déu engendrat”, expressió humana de la VIDA mateixa del Pare.

D: RESPOSTA.

14. Davant el missatge de la festa d’avui, i de tot el Nadal, segurament la reacció més espontània sigui dir: “Massa gran perquè sigui veritat”! O, com diu la cançó popular del Rabadà: “No serà tant!”. Però, aquest és precisament el missatge rebut.

Per acollir-lo com cal, ens serveix l’exemple de Maria, que conservava aquests records en el seu cor i els meditava.

Per tres vegades el Relat d’infància de Lluc ens diu això de Maria (Lluc 1,29; 2,19; 2,51).

15. La societat actual ens empeny cap una vida accelerada. Però, com vaig llegir en algun lloc, “quan es va a cent per hora no es veuen les flors de camí”.

Abans de ser mare, Maria se’n va de presa a ajudar Elisabet que estava de sis mesos (Lluc 1,39). Però quan ja és mare, Maria conservava aquests records en el seu cor i els meditava. No és una actitud passiva; tot el contrari: allò que té entre mans és tan important que demana d’ella estar atenta a qualsevol detall.

16. En serem conscients o no, però estem parint una Nova Humanitat. Podem deixar-nos portar per la inèrcia accelerada del món actual o podem “fer silenci dins nostre per escoltar els impulsos de l’Esperit”. Com sempre (i és propi de persones adultes) estem al volant del nostre cotxe. Cadascú ha de decidir. El resultat serà una Humanitat més adulta o més alienada.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. En la pietat popular sovint es contraposa la dolcesa de Maria a la justícia de Déu. Què en penseu?

2. Maria és representada amb una gran varietat d’imatges: Mare asseguda amb el Nen, Mare dreta amb el Nen, dreta sense el Nen, la Puríssima, la Dolorosa,... ¿Totes les imatges són igualment coherents amb el missatge de l’evangeli? Si no, quines ho són més i quines, menys?

3. La festa d’avui coincideix amb l’inici d’un Nou Any. Com interpreteu les paraules de la 2ª Lectura: “Quan el temps arribà a la seva plenitud”?

= = = = = = = = = =

(Comentari 2). Sobre l’Any Nou i el text llegit.

B. LLENGUATGE.

1. Any Nou.

A part de la festa de la mare de déu, avui es celebra l’entrada a l’Any Nou. Sobre aquest punt és especialment il·luminadora la 2ª lectura. És curta però densa. Cal llegir-la a poc a poc.

La idea de la plenitud del temps és important en la Bíblia. Abans d’arribar a la plenitud, hi ha el camí que va des de “nascuts sota la Llei” fins a esdevenir “fills” (Gàlates 4,4s).

També els cristians, tot i estar cridats a ser fills, normalment comencem “sota la Llei”, encara que no sigui la “Llei de Moisès” sinó del mateix Evangeli entès d’una manera legalista.

“Després de Crist”, la Llei ja no està en el missatge, però pot trobar-se incrustada al cor fins que no ens obrim a l’Esperit que ens fa fills. Com ens diu St. Pau :” Mentre l'hereu d'una casa és menor d'edat, no es diferencia gens d'un esclau, per bé que és amo de tot” (Gàlates 4,1s).

2. L’evangeli insisteix en donar relleu a la “menjadora”. És allò que identifica Jesús. Jesús és aliment, i per això el lloc per trobar-lo és a la menjadora.

Es fa notar que els pastors troben Jesús amb Maria i Josep. Són ells qui ens l’ofereixen en una menjadora, posant així de manifest la seva realitat més profunda: viure la vida donant-la. L’aliment és el signe més clàssic d’una vida-que-es-dóna.

3. “Maria amb Josep i el nen a la menjadora” és com una diapositiva estàtica que els pastors poden contemplar. Sorprèn que en aquesta escena siguin precisament els pastors els únics que es mouen, parlen i provoquen admiració. Això és sorprenent perquè, segons els entesos, els pastors, com a classe, eren considerats gentussa vulgar, lladregota i mentidera. Però van ser els únics que van rebre el missatge perquè estaven vetllant de nit.

Amb ells ha començat la gran “inversió” (capgirament). “Dispersa els homes de cor altiu, derroca els poderosos del soli i exalta els humils”, com havia celebrat Maria en el Magníficat (Lluc 1,51)

4. Quan hagueren de circumcidar-lo...

A través del ritual de la Circumcisió, els nois entraven a formar part del seu Poble. Jesús és jueu. Per més que els Evangelis ens presentin Jesús com a “l’home-mostra”, també insisteixen en que és una persona concreta, fill d’uns pares concrets, membre d’un Poble concret.

Els Evangelis no són relats teòrics sobre l’ésser humà. En realitat, no existeixen “éssers humans” com a classe, sinó persones concretes de carn i ossos, amb nom propi, i també amb vincles concrets amb una col·lectivitat concreta. Cada ésser humà és únic i sagrat en si mateix, però no és un solitari. És fill de la Mare-Terra, que l’ha engendrat a través de la vida d’un Poble i d’una Família

C. MISSATGE.

Vivim en el temps. Millor: som “temporals”.

El temps és una idea que ens hem creat els humans per poder mesurar els canvis. Però els canvis no són només quantitatius sinó que, a vegades, passen a ser qualitatius. Un ansat d’aigua posat al foc va canviant de temperatura quantitativament fins als 100 graus. A partir d’aquí l’aigua fa un canvi qualitatiu: es torna vapor, i ja és una altra cosa i depèn d’unes altres lleis.

Tots nosaltres comencem petits i anem creixent, fins que deixem de ser petits. Ser adults ja és tota una altra cosa.

D: RESPOSTA.

Naixem i creixem seguint les lleis de la biologia (i de la sociologia). Però per ser realment adults ens cal la decisió lliure i conscient (i valenta) d’acceptar el do de Déu: la filiació.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Per la Circumcisió, els nens s’incorporaven al seu Poble. ¿Com veieu això de ser “Poble” en una societat globalitzada? ¿Podem considerar justa la Societat actual on només són reconeguts com a “poble” els Estats (que, quasi tots, són conseqüència d’una guerra)?

2. ¿Feu servir a vagades l’expressió “la gent” per referir-vos a persones concretes?

3. Solem dir: “Any nou, vida nova”. Però sembla que, de fet, la vida es torna vella. ¿Quines “novetats” descobriu en la vostra vellesa o en la vellesa dels qui us envolten?

Vocabulari:

Betlem.   Circumcisió.   Jesús.   Maria.     Menjadora.   Nit.   Nom.   Pastors.   

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Circumcisió.   Nom.

Festa de la Sagrada Família.

                             Pere Torras.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (1 de Samuel 1,20-22.24-28).

El Senyor es recordà d’Anna i va tenir un fill.

Li posà el nom de Samuel,

perquè era el fill que ella havia demanat al Senyor.
Elcanà, el marit d’Anna, va pujar al santuari de Siló

amb tota la família per oferir el sacrifici anual

i complir la prometença.

Anna no hi va anar.

Va dir al seu marit:

«Quan hauré desmamat el nen, ja l’hi portaré;

el presentaré al Senyor,

i que es quedi allà per sempre més.»

Anna s’endugué Samuel a Siló amb un toro de tres anys,

mig sac de farina i un odre de vi,

i presentà el noi al temple del Senyor.

Samuel encara era un nen.
Després d’immolar el toro, presentaren el nen a Elí.

Anna li digué: «Senyor meu, ho juro per la vostra vida:

Jo sóc aquella dona que un dia

vaig pregar aquí mateix, davant vostre.

Aquest noi és el que jo vaig demanar al Senyor,

i ell me’l va concedir.

Per això jo l’hi cedeixo: serà d’ell tota la vida.»
Després es prosternaren allà mateix i adoraren el Senyor.

2ª LECTURA (Primera carta de sant Joan  3,1-2.21-24).

Estimats,

mireu quina prova d’amor ens ha donat el Pare:

Déu ens reconeix com a fills seus, i ho som.

Per això el món no ens reconeix,

com no l’ha reconegut a ell.

Sí, estimats:

ara ja som fills de Déu,

però encara no s’ha manifestat com serem;

sabem que quan es manifestarà

serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és.

Estimats,

si la consciència no ens acusa,

podem acostar-nos a Déu amb tota confiança,

i obtindrem el que li demanem,

perquè complim el que ens mana

i fem allò que és del seu grat.
El seu manament és que creguem en el seu Fill Jesucrist

i que ens estimem els uns als altres com ens ho té manat.

Si complim el seus manaments,

ell està en nosaltres i nosaltres en ell.

I per l’Esperit que ens ha donat

coneixem que ell està en nosaltres.

EVANGELI. (Lluc 2,41-52).

Els pares de Jesús anaven cada any a Jerusalem

amb la peregrinació de Pasqua.

Quan ell tenia dotze anys

pujaren a celebrar les festes com era costum,

i passats els dies,

quan tothom se’n tornava,

el noi es quedà a Jerusalem

sense que els seus pares se n’adonessin.

Pensant que anava amb altres de la caravana,

feren la primera jornada de camí.

Al vespre el buscaren entre els parents i coneguts

i no el trobaren.

L’endemà se’n tornaren a Jerusalem a buscar-lo.
El tercer dia el trobaren al temple,

assegut entre els mestres de la Llei,

escoltant-los i fent-los preguntes.

Tots els qui el sentien

estaven meravellats de la seva intel·ligència

i de les seves respostes.

Els seus pares quedaren sorpresos de veure’l allà,

i la seva mare li digué:

«Fill, per què t’has portat així amb nosaltres?

El teu pare i jo et buscàvem amb ànsia.»

Ell els digué:

«Per què em buscàveu?

No sabíeu que jo només podia ser a casa del meu Pare?»

Ells no comprengueren aquesta resposta.
Després baixà amb ells a Natzaret

i vivia sotmès a ells.

La seva mare conservava tots aquests records en el seu cor.

A mesura que Jesús creixia,

avançava en enteniment

i es guanyava el favor de Déu i dels homes.

B. LLENGUATGE.

1. Comentant aquest evangeli, un dels participants va dir:

─ Si el meu fill m’hagués fet una mala passada d’aquestes, el primer saludo haurien estat un parell de bufetades!

Tots vam somriure, i alguns hi estaven d’acord.

Però de seguida vam pensar que Lluc ens volia dir alguna cosa més significativa...

2. “Quan tenia 12 anys...”

Cal tenir en compte, sobretot en els Relats d’infància, que Lluc no fa “biografia” sinó “evangeli”.

Als 12 anys era l’edat de l’emancipació en el sentit que els nois i noies sovint ja marxaven de casa per anar a servir o fer de mosso. Només l’hereu es quedava ajudant i aprenent del pare si aquest tenia un ofici.

3. L’evangelista aprofita aquest fet per dir-nos una cosa important sobre Jesús i sobre la vida humana. Per la infantesa, tots comencem essent inferiors en relació als pares i als grans. Però es tracta d’una inferioritat temporal.

Lluc ja ens havia dit, després de la Presentació al temple (2,40), que Jesús “creixia i s’enfortia” al costat dels seus pares. En el Relat d’avui es torna a dir això mateix, i s’hi afegeix que vivia sotmès a ells. En el primer relat no calia dir-ho perquè ja es podia suposar. Com tots els nens, Jesús estava sotmès per inferioritat. Però, als 12 anys, deixa clara la seva independència, i, des d’aquesta independència, torna a sotmetre’s per generositat. I això el fa créixer encara més.

Per què em buscàveu?...

4. Aquesta resposta de Jesús és realment insolent.

Com és que l’evangelista Lluc posi en boca de Jesús una resposta tan impertinent?

Segurament Lluc ja era testimoni de la dificultat de moltes comunitats per assumir la llibertat cristiana. Segurament, ja als inicis de l’Església, s’hi constatava la por de moltes persones a viure d’acord amb una fe adulta, més enllà de l’inicial infantilisme de la pròpia religió. Recordem la carta als hebreus! O la carta al gàlates (“Gàlates insensats! Qui us ha pogut fascinar, després que jo us havia posat davant els ulls la figura de Jesucrist clavat en creu?”. Gàlates 3,1). Amb la “insolència” de la resposta posada en boca de Jesús, Lluc ens vol cridar l’atenció sobre la crida de Déu a ser “fills”, i “fills adults”.

Dos mil anys després, és evident que, ni tan sols amb un llenguatge tan provocador, l’evangeli de Lluc ha aconseguit que la majoria dels cristians visquem la pertinença a la Comunitat d’una manera adulta.

5. Es fa notar que els seus pares no comprengueren la resposta de Jesús. És natural: la primera relació dels pares amb els seus fills comporta un fort sentiment de propietat. L’emancipació sempre ve de nou. Amb tot, segurament Lluc no pensa tant en les relacions de pares-fills com en les relacions entre jerarquia-fidels.

Jesús hi respon fent referència al “seu Pare”. No és que Déu substitueixi els pares naturals sinó que tota la superioritat dels pares (jerarquia) envers els infants ha de portar cap a l’emancipació i a experimentar aquella “filiació més profunda” que ens fa sentir germans de tothom i servidors els uns dels altres des de la igualtat i la llibertat generosa.

Amb la referència a “la casa del meu Pare” (literalment, “les coses del meu Pare”), Lluc ens vol indicar que cada persona té una missió no rebuda dels pares sinó de Déu mateix, per complir la qual té l’obligació (i el dret) de ser lliure.

6. Però Lluc ens vol dir encara una altra cosa més significativa.

De moment Jesús, per a “les coses del meu Pare”, es queda al temple de Jerusalem. Però, precisament la missió de Jesús serà ajudar tothom a descobrir que les “coses del meu Pare” que “de petits” trobem al temple tenen per finalitat fer-nos religiosament adults. A partir aquí, les “coses del meu Pare” les trobem allà on hi hagi un ésser humà.

L’evangeli de Lluc repeteix una i altra vegada que els pares de Jesús compleixen “tot allò que està manat en la Llei del Senyor”. En canvi, després dels “12 anys”, Jesús no torna al temple si no és per ensenyar que “ja ha passat el temps del temple”. En la predicació de Jesús el “temple” deixa pas al “Regne de Déu” universal. Jesús no serà un “sacerdot del temple” sinó l’home adult; i, com a tal, senyor del temple, del dissabte, de la Llei i de la religió (Lluc 6,5).

7. Al cap de tres dies...

Referència clara als tres dies en què els deixebles van “perdre” Jesús després de la seva mort a Jerusalem.

Josep i Maria van perdre el “seu” nen Jesús, i al cap de tres dies el retroben adult i emancipat. Els deixebles van perdre el “seu” messies, i al cap de tres dies el retroben com a salvador universal (Lluc 24,21).

Jesús (tot ésser humà) no és propietat privada de ningú: ni dels seus pares, ni del seu Poble, ni de les Comunitats cristianes. En tot cas pertany a Déu, i d’Ell el rebem com un do, quedant exclosa tota relació de propietat, de domini o de subjecció. Jesús és l’home-adult, el nou Adam, primogènit de la Humanitat adulta, lliure i generosa.

8. Lluc divideix la història humana en dues parts: infantesa (llei), abans de Crist i adultesa (servei generós), amb Crist. I aplica aquesta divisió a la mateixa vida personal de Jesús, abans i després dels 12 anys. I això mateix passa en cada ésser humà.

Però aquí sorprèn una cosa: segons el mateix Lluc, Jesús comença la seva “vida pública” quan tenia uns 30 anys (Lluc 3,23). ¿Què passa amb els “18 anys” de vida adulta, però amb  subjecció als seus pares?

Com ja hem vist, per a Lluc, ser adult no vol pas dir viure “independent de tothom” sinó fer de la pròpia vida un servei als altres des de llibertat.

C. MISSATGE.

9. Formem part de la història universal, i cada un de nosaltres té també una història personal.

Dintre la història universal, estem ja “amb crist”, en situació de majoria d’edat; és a dir: en temps de llibertat generosa i servicial.

Però, en la nostra història personal, cadascú comença en la infantesa, i és cridat a créixer fins arribar a la maduresa personal, d’acord amb el “seu temps”. Tots, religiosament parlant, comencem “abans de Crist”, però cadascú, al seu ritme i segons la seva generositat, està cridat a assolir la plenitud de la llibertat cristiana, i a gaudir-ne. Dit amb llenguatge de St. Pau, tots comencem amb un cos terrenal però estem destinats a viure amb un cos espiritual (1ª Corintis 15,42ss).

D: RESPOSTA.

10. La resposta és doble:

1). De cara a nosaltres mateixos:

Ens cal ser fidels a la nostra vocació a ser adults.

La llibertat és un dret perquè és un deure. Si volem servir, ens cal ser lliures (com els “taxis”, que només ens serveixen si posen “lliure”). Per còmoda que ens sigui la “infantesa”, la fidelitat a la Vida (al do de Déu) ens demana créixer fins a la plenitud de crist.

L’emancipació/llibertat no l’assolim quan ens la donen sinó quan en descobrim la necessitat i l’obligació. En aquest sentit, seria contradictori esperar l’emancipació/llibertat com una concessió dels pares o de la jerarquia; simplement hem d’assumir-les per responsabilitat.

Les persones realment adultes no “creuen” en l’autoritat sinó que, en tot cas, la “creen” quan la consideren necessària per a uns serveis determinats.

2). De cara als altres:

Cal fomentar i respectar la seva autonomia. Això comportarà l’aparició de comunitats adultes, lliures per esdevenir creatives.

11. En aquest punt és urgent promoure reformes profundes en els criteris i en els comportaments de la nostra Església.

Cal tenir en compte un fet: en la mesura que el missatge cristià va anar prenent la forma d’una religió, va retornar al temps de “abans de Crist”. En aquesta situació, molts “cristians” no superen la minoria d’edat religiosament parlant. I ha estat precisament el creixement de la vida humana al marge de la religió, allò que més ens ha ajudat a re-descobrir la vocació a ser adults. Benvinguda laïcitat!!!

Caldria aprofitar l’anomenada “carència de vocacions” per recuperar la vitalitat de les Comunitats. Només des d’aquestes es poden generar les vocacions que s’hi necessitin.

12. Quan avui dia es parla de “manca de sacerdots”, possiblement s’està cometent una equivocació important i de resultats nefastos. Els “sacerdots” fan falta si volem mantenir la situació de Cristiandat. La Cristiandat, tot i haver tingut coses bones, va ser una reculada a “abans de Crist”. En aquesta “situació infantil” són útils “temples”, “sacerdots” i “ritus sagrats” per connectar amb “les coses de Déu”.

Però l’Evangeli, i avui fins i tot la societat civil, ens impulsa, ens demana i ens exigeix una opció decidida per l’adultesa.
Vivim en una societat que ja no necessita “serveis religiosos” a menys que siguin ferment de llibertat. És cert: avui hi ha moltes llibertats. Però la  Llibertat va desapareixent ràpidament, i a pesar del gran anhel de Llibertat que la Humanitat respira.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Examinant les diferents lleis eclesiàstiques que coneixeu, us sembla que en determinades ocasions caldria no complir-les per respecte a la vida adulta de la comunitat? Concreteu lleis i moments.

2. Podríeu il·lustrar l’evangeli d’avui des de la vostra pròpia experiència amb els fills, alumnes, ajudants o persones dependents de vosaltres?

3. En aquests temps de canvis, trobeu moments per, com Maria, conservar tots aquests records en el vostre cor, i meditar-los?

Vocabulari.

Dotze anys.  Jerusalem.  Natzaret.  Sotmès.  Temple.  Tres dies.

 

(Del Vocabulari de la Bíblia Catalana Interconfessional: Jerusalem.  Mestres de la Llei.  Pasqua.  Temple.   (Probable maqueta del Temple).