Diumenge 4rt. de Quaresma C.

1ª LECTURA.  (Josuè 5,9a.10-12).

En aquells dies, el Senyor digué a Josuè:

«Avui us he alliberat de la ignomínia d’Egipte.»

Llavors els israelites acamparen a Galgala,

a la plana de Jericó,

i van celebrar-hi la festa de Pasqua,

al vespre del dia catorze del mes.

L’endemà de la Pasqua, des del matí,

menjaren productes del país, pa sense llevat i gra torrat.

Des d’aquell dia que van menjar els productes del país,

no caigué més el mannà.

Els israelites, no tenint ja mannà,

menjaren de les collites del país de Canaan durant aquell any.

2ª LECTURA (2Corintis 5,17-21)).

Germans,

aquells qui viuen en Crist són una creació nova;

tot el que era antic ha passat,

ha començat un món nou.

I tot això és obra de Déu,

que ens ha reconciliat amb ell mateix per Crist

i ens ha confiat a nosaltres aquest servei de la reconciliació.

Perquè Déu, en Crist, reconciliava el món amb ell mateix,

no retraient-li més les culpes,

i a nosaltres ens ha encomanat

que portéssim el missatge de la reconciliació.

Per tant, nosaltres fem d’ambaixadors de Crist,

i és com si Déu mateix us exhortés a través nostre.

Us ho demanem en nom de Crist:

reconcilieu-vos amb Déu.

Déu va tractar com a pecador

aquell que no havia experimentat el pecat,

perquè en ell nosaltres poguéssim ser justos

segons la justícia de Déu

EVANGELI. (Lluc 15,1-3.11-32)

En aquell temps,

veient que tots els cobradors d’impostos i els altres pecadors

s’acostaven a Jesús per escoltar-lo,

els fariseus i els mestres de la Llei

murmuraven entre ells i deien:

«Aquest home acull els pecadors i menja amb ells.»

Jesús els proposà aquesta paràbola:

«Un home tenia dos fills.

Un dia, el més jove digué al pare:

“Pare, dóna’m la part de l’herència que em toca.”

Ell els repartí els seus béns.

Pocs dies després, el més jove arreplegà tot el que tenia,

se n’anà cap a un país llunyà i, un cop allà,

dilapidà els seus béns portant una vida dissoluta.

Quan ho hagué malgastat tot

vingué una gran fam en aquell país

i començà a passar necessitat.

Llavors es llogà a un propietari d’aquell país,

que l’envià als seus camps a pasturar porcs.

Tenia ganes d’atipar-se de les garrofes que menjaven els porcs,

però ningú no li’n donava.

Llavors reflexionà dintre seu:

“Quants treballadors del meu pare tenen pa de sobres,

i aquí jo m’estic morint de fam!

Aniré a trobar el meu pare i li diré:

Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu;

pren-me entre els teus treballadors.”

I se n’anà a trobar el seu pare.

»Encara era lluny que el seu pare el veié i es commogué,

corregué a tirar-se-li al coll i el besà.

El seu fill li digué:

“Pare, he pecat contra el cel i contra tu;

ja no mereixo que em diguin fill teu.”

Però el pare digué als criats:

“Porteu de pressa el vestit millor i vestiu-lo,

poseu-li un anell i calçat,

porteu el vedell gras per celebrar-ho,

mateu-lo i mengem,

perquè aquest fill meu, que ja donava per mort, ha tornat viu;

ja el donava per perdut i l’hem retrobat.”

I es posaren a celebrar-ho.

»Mentrestant el fill gran tornà del camp.

Quan s’acostava a casa sentí músiques i balls

i cridà un dels criats per preguntar-li què era allò.

Ell li digué: “Ha tornat el teu germà.

El teu pare,

content d’haver-lo recobrat amb bona salut,

ha fet matar el vedell gras.”

El germà gran s’indignà i no volia entrar.

Llavors sortí el pare i el pregava.

Però ell li respongué:

“He passat tants anys al teu servei,

sense haver desobeït mai

ni un sol dels teus manaments,

i no m’has donat mai un cabrit

per fer festa amb els meus amics,

i ara que torna aquest fill teu

després de consumir els teus béns amb dones públiques,

fas matar el vedell gras?”

El pare li contestà:

“Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu.

Però ara hem d’alegrar-nos i fer festa,

perquè aquest germà teu, que ja donàvem per mort,

ha tornat viu; ja el donàvem per perdut

i l’hem retrobat.”»

B. LLENGUATGE.

1. Tradicionalment, aquesta historieta exemplar que hem llegit és coneguda com la Paràbola del Fill Pròdig. Però recentment, els comentaristes ens inviten a dir-ne la Paràbola del Pare misericordiós. És un canvi convenient. Dir-ne “del Fill Pròdig” dóna el protagonisme al fill petit i deixa en la penombra el comportament del pare envers, també, el fill gran, el qual representa precisament aquells a qui va directament dirigida aquesta paràbola.

Recordem-ho: el context de l’escena ve donat per la crítica que els fariseus i escribes fan a Jesús perquè acull pecadors i menja amb ells. Als qui li fan aquesta crítica, Jesús els respon amb tres paràboles, la tercera de les quals és aquesta que hem llegit (Lluc 15, 2).

2. L’autèntica protagonista d’aquest relat és la bondat del pare. Són tots dos fills que no saben viure la seva filiació en consonància amb la tendresa del pare. Dit d’una altra manera: la tendresa del pare supera les expectatives dels seus fills, els quals pensen en ell sobretot com a amo i senyor, però no com a pare.

3.  Era habitual que el fill gran fos l’hereu i, com a tal, es quedés a casa per ajudar i continuar el treball i la vida de la família. Normalment els altres fills havien de marxar de casa per guanyar-se la vida fora.

Però en la nostra historieta el fill petit reclama la seva part en l’herència, i el pare els la reparteix. Així, doncs, el fill petit no marxa de casa per la necessitat de guanyar-se la vida sinó per poder viure independentment.

4. La paràbola posa de relleu la seva tornada: “Ja no mereixo que em diguin fill teu; pren-me entre els teus treballadors”. Això és el que pensava dir, però el pare ni l’escolta, perquè només el veu com a fill. Amb el seu comportament li està dient: “O fill o res”. El “res” hauria sigut si no hagués tornat; però ha tornat, i, per tant, només pot ser acollit com a fill. No queda cap altra alternativa. És la tendra “duresa” del pare!

5. I passa el mateix amb el fill gran. Aquest critica el pare perquè no li ha donat res per fer festa amb els seus amics. Això ho diu perquè veu el pare de la mateixa manera que els altres jornalers: com a “amo”. “Tants anys al teu servei, sense haver desobeït mai ni un sol dels teus manaments”. Ha viscut a casa sense adonar-se que era fill.  “Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que jo tinc és teu”. Ha servit sempre com a servent sense adonar-se que era fill, i per tant germà.

6. “...hem d’alegrar-nos i fer festa...”.

La paràbola del Pare misericordiós va precedida de dues altres paràboles: la del pastor que ha perdut una de cent ovelles, i la de la dona que ha perdut una de deu monedes. Retrobar l’ovella perduda és causa d’alegria per a ell i tots els companys. Ho és també retrobar la moneda.

Les tres paràboles ens parlen d’alegria per tothom. Només el fill gran es retreu de l’alegria i de la festa compartida. Què li passa?

Recordem que aquesta paràbola va dirigida als fariseus i mestres de la Llei, els quals criticaven Jesús dient: aquest acull pecadors i menja amb ells (Lluc 15,2).

C. MISSATGE.

7. El missatge de les tres paràboles es pot expressar amb les paraules que Lluc posa en boca de Jesús: “Us dic que hi ha una alegria semblant entre els àngels de Déu per un sol pecador que es converteix” (Lluc 15,10). O en l’altre lloc: “us dic que en el cel hi haurà més alegria per un sol pecador que es converteix que no pas per noranta-nou justos que no necessiten convertir-se” (Lluc 15, 7). Hi ha ironia en l’expressió “justos que no necessiten convertir-se”. Vol dir que el do de déu és tan gran que tots necessitem convertir-nos per ser capaços de rebre’l.

D: RESPOSTA.

8. La paràbola no ens diu si el fill gran va entrar o no a la festa.

Aquest “fill gran” representa les persones “bones” que fan de la seva bondat un mèrit davant dels altres. Segurament hi haurà qui entrarà a la festa (és a dir: es convertirà) i qui no voldrà entrar-hi. Amb tot, la resposta que ens proposa i ens demana el pare és precisament entrar a la festa.

Quina Festa? Als evangelis sovint es parla de la festa de noces: les “noces” de Déu amb la Humanitat. Avui se’ns presenta un altre aspecte: la festa del retrobament. Cadascú ha de veure en què és com el fill petit i en què és com el fill gran. Els dos s’han de convertir, encara que de manera diferent. Per a tots dos el pare fa la festa. Per a tots dos, entrar a la festa comporta acceptar l’altre com a germà.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. A nivell d’Humanitat, no us sembla que l’Església, globalment i en relació a les altres Religions, sovint hem tingut un comportament semblant al del fill gran? Comenteu-ho i, si és el cas, suggeriu camins de conversió per a l’Església.

2. El pare i el fill gran, tots dos tenen “raons vàlides” per portar-se com es porten. Per tant la “solució” no està en saber qui té raó. Els vostres conflictes, busqueu solucionar-los atenent a les raons, o hi apliqueu algun altre criteri més efectiu?

Diumenge 3er. de Quaresma. Any C.

1ª LECTURA.  (Èxode 3,1-8a.10.13-15).

En aquells dies,

Moisès pasturava el ramat del seu sogre Jetró,

sacerdot madianita.

Tot guiant el seu ramat desert enllà,

arribà a l’Horeb, la muntanya de Déu.

L’àngel del Senyor se li aparegué en una flama

enmig de la bardissa.

Va mirar,

i s’adonà que la bardissa cremava però no es consumia.

Moisès es va dir:

«Deixa’m anar a veure aquesta visió extraordinària:

què ho fa que no es cremi la bardissa.»

El Senyor veié que s’acostava per mirar.

Llavors Déu el cridà de la bardissa estant:

«Moisès, Moisès.»

Ell respongué: «Aquí em teniu.»

Déu li digué: «No t’acostis aquí.

Descalça’t, que el lloc on ets és terra sagrada.»

I afegí:

«Jo sóc el Déu del teu pare,

Déu d’Abraham, Déu d’Isaac, Déu de Jacob.»

Moisès es cobrí la cara, perquè no gosava mirar Déu.
Llavors el Senyor li digué:

«He vist les penes del meu poble al país d’Egipte

i he sentit el clam que li arrenquen els seus explotadors.

Conec els seus sofriments.

Baixaré, doncs, a alliberar-lo del poder dels egipcis

i a fer-lo pujar d’aquell país cap a un país bo i espaiós,

un país que regalima llet i mel.»
Moisès digué a Déu:

«Quan aniré a trobar els israelites i els diré:

“El Déu dels vostres pares m’envia a vosaltres”,

si ells em pregunten quin és el seu nom,

què he de respondre?»

Déu li contestà:

«Jo sóc el qui sóc.»

I afegí: «Respon així als israelites:

“Jo-sóc m’envia a vosaltres”.»

Déu digué encara a Moisès:

«Digues això als israelites:

“Jahvè (el qui és), el Déu dels vostres pares,

Déu d’Abraham, Déu D’Isaac, Déu de Jacob,

m’envia a vosaltres.”
»Aquest serà el meu nom per sempre,

amb aquest nom em tindran present totes les generacions.»

2ª LECTURA (1Corintis 10,1-6.10-12).

Germans,

no vull que us passi per alt una lliçó de la història.

Els nostres pares estaven tots emparats per aquell núvol,

tots passaren el mar Roig i tots,

en el núvol i en el mar,

van rebre com un baptisme que els unia a Moisès.

Tots es van alimentar amb el mateix menjar espiritual,

tots van beure la mateixa beguda espiritual,

ja que bevien d’una roca espiritual que els acompanyava,

i aquesta roca significava el Crist.

Malgrat tot,

la gran majoria no foren agradables a Déu,

ja que quedaren estesos pel desert.

Tot això era un exemple per a nosaltres,

perquè no desitgem allò que no és bo, com ells ho feren.

No murmureu, com ho feren alguns d’ells,

que van morir a mans de l’Exterminador.

Tot això que els succeïa era un exemple,

i va ser escrit per advertir-nos a nosaltres,

ja que els segles passats

s’encaminaven cap als temps que vivim.

Per tant, els qui creuen estar ferms, que mirin de no caure.

EVANGELI. (Lluc 13,1-9).

Per aquell temps,

alguns dels qui eren presents

contaren a Jesús el cas d’uns galileus,

com Pilat havia barrejat la sang d’ells

amb la de les víctimes que oferien en sacrifici.

Jesús els respongué:

«Us penseu que aquells galileus van ser malmenats

perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus?

Us asseguro que no:

si no us convertiu, tots acabareu igual.

I aquells divuit homes que van morir

quan els caigué a sobre la torre de Siloè,

us penseu que eren més culpables

que tots els altres habitants de Jerusalem?

Us asseguro que no:

si no us convertiu, tots acabareu igual.»

I els digué aquesta paràbola:

«Un home que tenia una figuera a la vinya,

anà a cercar-hi fruit i no n’hi trobà.

En veure això, digué al vinyater:

“Mira, fa tres anys que vinc a cercar fruit a aquesta figuera

i no n’hi trobo.

Talla-la d’una vegada.

Per què la tinc, si no fa més que ocupar-me la terra?”

Ell li contestà: “Senyor, deixeu-la encara aquest any.

Cavaré la terra i la femaré,

a veure si fa fruit d’ara endavant;

si no, ja la podreu tallar”.»

B. LLENGUATGE.

1. Estem al bell mig de la Quaresma, temps de conversió. Però l’evangeli d’avui ens parla de conversió amb un llenguatge dur. El punt de partida són uns fets desgraciats que van produir massa víctimes. I les paraules de Jesús resulten fins i tot cruels: “Si no us convertiu, tots acabareu igual”.

2. La duresa de les paraules de Jesús es correspon amb la duresa de la valoració que la gent fa de les víctimes. Davant la desgràcia, tenim tendència a buscar culpables; i la nostra duresa és capaç de declarar culpables precisament a les mateixes víctimes, considerant la seva desgràcia com un càstig de Déu. Pensem a vegades: “Algun mal deuen haver fet... que els hagi passat això”.

Jesús hi reacciona: “Us penseu que aquells galileus van ser malmenats perquè havien estat més pecadors que tots els altres galileus? Us asseguro que no: si no us convertiu, tots acabareu igual”.

Amb duresa Jesús denuncia la duresa, i exigeix de tots la conversió.

3. Convertir-se.

Segueix una paràbola on s’hi continua el llenguatge dur: “Talla-la d’una vegada. Per què la tinc, si no fa més que ocupar-me la terra?” ─diu el propietari de la figuera.

Amb la paràbola de la figuera Jesús ens diu per què cal convertir-se, i així, de passada, ens diu també què vol dir convertir-se.

La vinya és un símbol del Poble Elegit, especialment treballat, protegit i mimat. A les vinyes sempre s’hi plantava una figuera, ben necessària perquè els treballadors poguessin descansar a la seva ombra (els ceps fan l’ombra massa baixa) i alimentar-se amb els seus meravellosos fruits. Però una figuera que no fa fruit no serveix per res; només fa nosa. “Talla-la d’una vegada”!

4. Però la paràbola vol posar en relleu també la tendresa del vinyater. El vinyater excusa la figuera: no és culpa seva; potser no l’he treballada prou; potser li falta adob...

Qui és aquest vinyater?

És una extensió del mateix propietari.

En aquesta paràbola s’hi mostren a la vegada la duresa i la tendresa; la justícia i la bondat.

Justícia i tendresa, en Déu, no són coses oposades. En realitat, cal parlar d’una justícia tendra i d’una tendresa justa. Són dos aspectes que es corresponen amb els dos aspectes de la nostra realitat més profunda: som “creatures”, però fets a imatge del “creador”. Com a creatures, depenem de l’acció de Déu, i seria suïcida voler desfer-se’n. Com a creadors, podríem caure en l’engany de creure’ns que ja podem funcionar només amb la nostra creativitat.

5. Imaginem una làmpada elèctrica: és capaç de donar llum i escalfor, però no pot fer res si no està connectada al corrent elèctric. La seva capacitat de donar depèn de la seva capacitat rebre. I per potent que sigui, seria una fatal equivocació pretendre fer llum prescindint de la font que l’alimenta.

Quan l’home “descuida” la seva connexió amb la seva Font, entra en una situació de risc greu.

La duresa de Déu vol desfer la nostra duresa de cor quan ens resistim a rebre la seva tendresa, que és l’única cosa que ens permet existir, i gaudir de la vida.

C. MISSATGE.

6. Com es diu també en la Segona Lectura, la duresa de Déu és per trencar la nostra duresa de cor, i que així estiguem en disposició de rebre els dons que ens ofereix la seva tendresa. La desgràcia de les víctimes de la crueltat de Pilat o de l’accident de la Torre de Siloé no és pas pitjor que la “desgràcia” de la figuera que no dóna fruit. El llenguatge és dur; el missatge és tendre.

Com llegirem en la paràbola de diumenge que ve, és com si se’ns digués: “O accepteu ser fills o no teniu lloc a la casa del Pare. No hi ha altra opció”. I si sou fills en relació a Déu, entre vosaltres sou germans, no pas jutges. (En parlarem el pròxim diumenge).

D: RESPOSTA.

7. Evidentment la resposta és convertir-se. I en aquest cas, “convertir-se” vol dir deixar-se “cuidar” pel vinyater; deixar-se estimar. Com la figuera: deixar-se cavar i adobar. El “fruit” ja vindrà per si mateix. En realitat, el “fruit” som nosaltres mateixos en la mesura que acceptem ser fills.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Si sou pares, recordeu situacions en què heu hagut de mostrar amb duresa la vostra tendresa pels fills?

2. Les desgràcies sempre són desgràcies, i cal fer el que sigui per evitar-les. I, si això no és possible, cal solidaritzar-se amb les víctimes. Però, heu experimentat situacions en què una desgràcia hagi tingut també aspectes o resultats positius?

3. En les desgràcies teniu més tendència a preguntar-vos “on era, Déu?” o a preguntar-vos “on us situeu, vosaltres?”. Dit d’una altra manera: davant les desgràcies, us dediqueu sobretot a buscar culpables o a buscar-hi solucions?

2on. Diumenge de Quaresma. Any C.

1ª LECTURA.  (Gènesi 15,5-12.17-18).

En aquells dies,

Déu va fer sortir fora Abram i li digué:

«Mira el cel i posa’t a comptar les estrelles,

a veure si les pots comptar;

doncs així serà la teva descendència.»

Abram cregué en el Senyor

i el Senyor ho tingué en compte

per donar-li una justa recompensa.

Després li digué:

«Jo sóc el Senyor,

que t’he fet sortit d’Ur dels caldeus

per donar-te aquest país;

serà el teu heretatge.»

Abram preguntà: «Quina garantia me’n doneu, Senyor?»

Ell respongué:

«Porta’m una vaca, una cabra i un moltó de tres anys,

una tórtora i un colomí.»

Li portà tots aquests animals,

els partí per la meitat i posà cada meitat enfront de l’altra,

però no va partir els ocells.

Uns ocellots de presa volien abatre’s sobre els cossos morts,

però Abram els allunyava.

Quan el sol s’anava a pondre,

Abram caigué en un son profund

i s’apoderà d’ell un gran terror, com una foscor.

Després de la posta, quan ja s’havia fet fosc,

veié un forn fumejant, una torxa encesa,

que passava enmig dels animals partits.

Aquell dia el Senyor va fer amb Abram una aliança

i es comprometé en aquests termes:

«Dono aquest país a la teva descendència,

des del torrent d’Egipte fins al gran riu, el riu Eufrat.»

2ª LECTURA (Filipencs 3,17-4,1).

NOTA.

En blau allò que correspon a la versió llarga.

Germans,

seguiu el meu exemple i fixeu-vos

en els qui viuen segons el model que teniu en mi.

Us ho he dit sovint

i ara ho repeteixo amb llàgrimes als ulls:

N’hi ha molts que, pel seu estil de viure,

són contraris a la creu del Crist.

El terme on s’encaminen és de perdició,

el déu que adoren és el ventre,

i la seva glòria, la posen en les parts vergonyoses;

tot el que aprecien són valors terrenals.

Però nosaltres tenim la nostra ciutadania al cel;

d’allà esperem un Salvador, Jesucrist, el Senyor,

que transformarà el nostre pobre cos

per configurar-lo al seu cos gloriós,

gràcies a aquella acció poderosa

que li ha de sotmetre tot l’univers.

Per tant, germans meus estimats i enyorats,

vosaltres que sou el meu goig i la meva corona,

manteniu-vos així, en el Senyor, estimats meus.

EVANGELI. (Lluc 9,28b-36).

En aquell temps,

Jesús prengué Pere, Joan i Jaume

i pujà a la muntanya a pregar.

Mentre pregava,

es trasmudà l’aspecte de la seva cara

i el seu vestit es tornà blanc i espurnejant.

Llavors dos homes es posaren a conversar amb ell.

Eren Moisès i Elies, que es van aparèixer gloriosos,

i parlaven del traspàs d’ell,

que s’havia d’acomplir a Jerusalem.

Pere i els seus companys estaven adormits profundament,

però quan es desvetllaren, veieren la glòria de Jesús

i els dos homes que eren amb ell.

Quan aquests anaven a separar-se de Jesús,

Pere li digué:

«Mestre, que n’estem de bé, aquí dalt!

Fem-hi tres cabanes,

una per a vós,

una per a Moisès

i una altra per a Elies.»

Parlava sense saber què es deia.

Mentre parlava es formà un núvol i els cobrí.

Ells s’esglaiaren en veure que entraven dins el núvol.

Llavors del núvol estant una veu digué:

«Aquest és el meu Fill, el meu elegit; escolteu-lo.»

Així que la veu hagué parlat,

es van trobar amb Jesús tot sol.

Ells guardaren el secret,

i aquells dies no contaren a ningú res del que havien vist.

B. LLENGUATGE.

1. Un dels problemes de la litúrgia catòlica és el desordre que posa en la lectura dels Evangelis. Els Evangelis no són un recull desordenat de relats sinó un gran relat compost de diferents relats més breus, però ordenats per l’evangelista de tal manera que donin una visió ben definida de la figura de Jesús com a do de Déu a la Humanitat. Però les Lectures del Missal ens fan anar d’aquí d’allà, trencant el fil d’exposició que ha fet cada evangelista.

2. Per a aquest segon diumenge de Quaresma, la litúrgia ens proposa el relat de la transfiguració. No es tracta de la crònica d’una experiència personal de tres deixebles “privilegiats”, sinó de l’escenificació d’un problema important que tenien alguns deixebles a l’hora d’entendre i seguir Jesús.

3. Abans del relat d’avui, l’evangelista ha exposat un malentès entre els deixebles i Jesús. Els deixebles, per boca de Pere, han confessat que Jesús és el Messies; però Jesús els ha prohibit severament de dir-ho a ningú (Lluc 9, 21). Així, doncs, la resposta de Pere no era vàlida per presentar Jesús.

Quina era la resposta vàlida? Lluc la posa en boca de Déu mateix; i, per emmarcar-la bé i posar-la en relleu, fa l’escenificació que hem llegit. Hi ha set “actors”, i cal fixar-se bé en el paper que hi representa cadascun. El teló de fons continua essent la pregunta de Jesús: “I vosaltres, qui dieu que sóc?” (Lluc 9:18).

4. L’escena comença amb Jesús que se’n va a la muntanya i s’hi emporta Pere, Joan i Jaume. Es tracta d’uns deixebles que “necessiten classes particulars” per poder superar la seva duresa mental (Pere = roc, cap dur).

Com ja sabem, la muntanya representa l’àmbit de Déu. Jesús hi puja a pregar. En l’àmbit de Déu tot és gloriós i resplendent. Jesús s’hi troba amb Moisès i Elies, també gloriosos.

5. Sorprèn la conversa que tenen: “parlaven del traspàs d’ell, que s’havia d’acomplir a Jerusalem”. “Traspàs” significa èxode i també mort. El primer Èxode protagonitzat per Moisès tenia com a destí la Terra Promesa, representada aquí per Jerusalem. Però Jerusalem, que hauria de ser un lloc de Llibertat, s’havia convertit en Terra d’opressió. Jesús haurà d’iniciar un nou èxode cap a la Llibertat. La presència de Moisès i Elies és ben significativa si es té en compte que l’opressió que genera “Jerusalem” es fa precisament en nom de la Llei de Moisès i seguint l’actitud intolerant d’Elies. Així doncs, no és sense motiu que en el relat d’avui hi apareixen per parlar amb Jesús sobre aquest tema, i que els deixebles se n’adonin. Però Moisès i Elies desapareixen abans del moment més important: quan es forma el núvol.

6. Durant la pregària de Jesús els tres deixebles estaven profundament adormits. No hi sintonitzen. Però la presència dels seus “líders” els desvetlla. Els agrada veure junts els tres “cabdills”, però ho interpreten malament: mentre els tres personatges parlen de l’èxode de Jesús, ells estan pensant en instal·lar-se allà. I quan s’adonen que els seus Moisès i Elies se’n van, Pere intenta aturar-los: “Mestre (literalment “cabdill”), que n’estem de bé, aquí dalt! Fem-hi tres cabanes, una per a vós, una per a Moisès i una altra per a Elies”. Amb ironia comenta Lluc: “Parlava sense saber què es deia”.

7. I entra en escena el núvol, símbol de la presència sobirana de Déu. El núvol cobreix Jesús i també els deixebles. Aquests s’espanten. ¿Com pot ser que ells, simples humans, també entrin dintre el núvol?!

Doncs, sí. I del núvol en surt una veu que es dirigeix precisament a ells: “Aquest és el meu Fill, el meu elegit”. I la veu conté una ordre explícita: “Escolteu-lo”. Com si digués: Moisès i Elies ja han passat. Ara és l’hora de Jesús. Escolteu-lo a ell, superant d’una vegada la vostra fixació en Moisès (la Llei) i Elies (la intolerància).

C. MISSATGE.

8. Pere, amb els seus companys, s’obstina a entendre Jesús com un cabdill religiós, en paral·lel amb Moisès i Elies. Com a cabdill religiós pertanyeria a l’esfera divina, separada de la resta dels humans.

Però el núvol els cobreix també a ells, i ja no hi són ni Moisès ni Elies. Ara només estan amb Jesús, i és a ell a qui han d’escoltar. I Jesús els havia parlat no pas de les seves victòries sinó de la seva mort i resurrecció (Lluc 9,22).

9. L’escena recorda la del Baptisme de Jesús: el cel s’ha obert i l’Esperit de Déu ha baixat per fer niu entre els humans (Lluc 3,22).

El messianisme de Jesús no el trasllada a un “àmbit diví”, fent-ne un superhome que, amb força i poder, restablirà Israel. Jesús és l’home elegit (“l’home mostra”) en qui els humans podem aprendre a ser “homes”; homes, segons el projecte de Déu. I aquest projecte no inclou un lideratge de poder, com el que els deixebles volen atribuir a Jesús. Al revés: el lideratge de Jesús es realitza en forma de vida que es dóna. “Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà” (Lluc 9,24).

D: RESPOSTA.

10. Per als tres deixebles de mentalitat dura, la “classe particular” que han rebut deuria ser encara més dura... Comenta l’evangelista: “Ells guardaren el secret, i aquells dies no contaren a ningú res del que havien vist”.

“Guardar el secret” del vertader messianisme de Jesús, sembla que ha estat una actitud permanent de molts deixebles.

Durant la seva llarga Història, l’Església, o ha sigut perseguida (època de les Catacumbes) o s’ha trobat en connivència amb els poderosos (situació de Cristiandat). Avui no estem ni en una situació ni en l’altra. Per això avui molts es pregunten: En la situació actual, què significa “Escoltar Jesús”?

11. Les circumstàncies de cada deixeble són molt diverses, i cadascú haurà de prendre’s aquella llibertat que li permeti “ser fidel”. Però l’evangeli d’avui ens indica allò que no és el camí: “Fer-hi tres cabanes: una per a vos, una per a Moisès i una per Elies”. Aquesta és una “resposta” exclosa.

12. En una societat laica (on les Religions no formen part de l’estructura social) i plural (on conviuen diverses Religions) apareix la temptació de muntar-nos-hi la pròpia cabana: crear-nos àmbits d’espiritualitat on puguem dir-nos: “Que n’estem de bé, aquí dalt!”.

Però la vivència espiritual que Jesús provoca en nosaltres no és mai per “quedar-nos allà dalt” sinó per reforçar la nostra encarnació en la realitat humana en què tots vivim i que entre tots anem fent (o desfent). Jesús no fa el seu èxode per marxar de la vida real de les persones sinó per sortir d’un àmbit religiós “privilegiat” que alguns s’havien creat, el qual, a més, havia esdevingut deshumanitzador. “Tira mar endins i caleu les xarxes per pescar”, havia dit Jesús als tres mateixos deixebles que apareixen a l’escena d’avui (Lluc 5,4).

Espiritualitat i Encarnació, juntes. Mai l’una sense l’altra.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. La “religió” com a “àmbit de refugi” és un tema sovintejat. L’evangeli d’avui sembla excloure-ho. Altres evangelis semblen proposar-ho (Mateu 11,28. Marc 6,31). Com ho veieu, vosaltres? Quina experiència en teniu?

2. Sovint es parla de Jesús com a fundador d’una (nova) Religió. Però, d’acord amb els Evangelis, sembla més correcte entendre’l com a iniciador (“primogènit”) d’una Humanitat renovada. Com ho veieu? Qui és per vosaltres, Jesús?

Quaresma. Diumenge 1er. C.

Nota: Sobre la quaresma, podeu llegir la Introducció que hi ha en els apunts del Primer diumenge de Quaresma de l’any B.

A. LECTURES.

1ª LECTURA.  (Deuteronomi 26,4-10).

Moisès digué al poble:

«El sacerdot rebrà de les teves mans

la cistella on portes les primícies dels fruits de la terra,

i la deixarà davant l’altar del Senyor, el teu Déu.

Després,

a la presència del Senyor, el teu Déu, declararàs:

“El meu pare era un arameu errant

que baixà amb poca gent a l’Egipte

per viure-hi com a foraster.

Allà es convertiren en un gran poble, fort i nombrós.

Els egipcis ens maltractaren,

ens oprimiren i ens imposaren una feina dura.

Llavors vam cridar al Senyor, Déu dels nostres pares,

i ell escoltà el nostre clam

i tingué en compte la nostra opressió

i el nostre treball forçat.

El Senyor ens va fer sortir d’Egipte

amb mà forta i amb braç poderós,

enmig de senyals, de prodigis i d’un gran pànic,

ens va introduir en aquest lloc

i ens va donar aquest país que regalima llet i mel.

Per això he portat aquestes primícies

dels fruits de la terra que vós, Senyor, m’heu donat.”
»Després deixa aquells fruits davant el Senyor, el teu Déu,

i adora’l.»

2ª LECTURA (Romans 10,8-13).

Què diu l’Escriptura, germans?

«Tens la paraula molt a prop teu;

la tens als llavis i al cor.»

Aquesta «paraula» és la fe que proclamem:

si amb els «llavis» reconeixes que Jesús és el Senyor

i creus de «cor» que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts,

seràs salvat,

perquè la fe que ens fa justos la portem al cor,

i la professió de fe que ens duu a la salvació

la tenim als llavis.

Diu l’Escriptura:

«Cap dels qui creuen en ell no serà defraudat.»

Aquí no hi ha cap diferència entre jueus i no jueus:

uns i altres tenen el mateix Senyor,

que enriqueix tots els qui l’invoquen,

perquè «tothom qui invocarà el nom del Senyor serà salvat».

EVANGELI. (Lluc 4,1-13).

En aquell temps,

Jesús, ple de l’Esperit Sant,

se’n tornà del Jordà,

i durant quaranta dies l’Esperit el conduïa pel desert,

i era temptat pel diable.

Durant aquells dies no menjava res

i a la fi quedà extenuat de fam.

El diable li digué:

«Si ets Fill de Déu,

digues a aquesta pedra que es torni pa.»

Jesús li va respondre:

«Diu l’Escriptura que l’home no viu només de pa.»

Després el diable se l’endugué amunt,

li ensenyà en un instant tots els reialmes de la terra

i li digué:

«Et puc donar tot aquest poder

i la glòria d’aquests reialmes;

tot m’ha estat confiat a mi, i ho dono a qui jo vull;

adora’m i tot serà teu.»

Jesús li respongué:

«L’Escriptura diu:

“Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol.”»

Després el conduí a Jerusalem,

el deixà dalt la cornisa del temple i li digué:

«Si ets Fill de Déu, tira’t daltabaix des d’aquí;

l’Escriptura diu que

“ha donat ordre als seus àngels de guardar-te”

i que “et duran a les palmes de les mans,

perquè els teus peus no ensopeguin amb les pedres”.»

Jesús li respongué:

«Diu l’Escriptura:

“No temptis el Senyor, el teu Déu.”»
Esgotades les diverses temptacions,

el diable s’allunyà d’ell, esperant que arribés l’oportunitat.

B. LLENGUATGE.

Nota: Sobre la quaresma, podeu llegir la Introducció que hi ha en els apunts del Primer diumenge de Quaresma de l’any B.

1. D’entrada, sorprèn que l’Esperit empenyi Jesús al desert per a ser-hi temptat durant quaranta dies. Lluc no s’atreveix a dir-ho explícitament com ho fa Mateu (Mateu 4,1), però ho deixa entendre.

Israel havia estat quaranta anys per passar del “País on eren esclaus” a la “Terra Promesa”. “Quaranta anys” indica tot el temps d’una generació. Això vol dir que cap dels que van sortir d’Egipte no va entrar a la terra promesa, ni tan sols Moisès. Així doncs, l’experiència de passar de l’esclavitud a la llibertat, superant les proves del desert, estava encara per fer. Segons els evangelis, l’Esperit empeny Jesús cap al desert precisament perquè hi superi aquestes proves. Amb la “victòria” de l’israelita Jesús, Palestina esdevé realment “Terra Promesa” i Terra de Llibertat. I la missió de Jesús serà fer arribar a tot Israel la llibertat pròpia de la Terra Promesa. Per això començarà “reconstituint” les Dotze Tribus a través dels Dotze Apòstols (Lluc 6,13).

2. El desert no vol ser pas un lloc sinó un procés. Les proves no són pas per passar d’un país a un altre sinó per passar de l’Esclavitud a la Llibertat. Israel és una paràbola de la Humanitat: tots els humans comencem en diferents formes d’Esclavitud, i estem cridats a la Llibertat.

Però la Llibertat no s’improvisa. És un do, però també una conquesta. Per poder rebre el do, cal superar unes proves les quals, vistes des de nosaltres mateixos, són temptacions.

3.  El dejuni no és cap vaga de fam sinó l’esforç per controlar les nostres necessitats perquè no siguin obstacle a que la Paraula de Déu ens “alimenti”.

Després de quaranta dies, les necessitats reclamen ser ateses. Però les necessitats són una cosa tan nostra que hi tenim un cert control. És aquí on la nostra llibertat pot començar a actuar. I és aquí on es presenta la temptació.

4. En la nostra societat resulta poc seriós parlar del diable. Per nosaltres, els diables són personatges folklòrics relacionats amb els Pastorets o amb les Festes del foc.

Però en l’evangeli tenen un significat profund: representen aquell doble pensament o desig que sovint posa divisió i conflicte en el cor humà. Aquesta duplicitat neix del fet que l’ésser humà no és només un conjunt de necessitats ─la més significativa de les quals és alimentar-se─ sinó que experimenta també un desig profund d’anar més enllà.

Donada la situació de Jesús, la proposta del diable és ben “assenyada”: “Si ets fill de Déu, digues que aquesta pedra es torni pa”.

El diable, és a dir, el pensament o el desig provocat per les necessitats, proposa a Jesús que es dediqui tot ell a solucionar el problema que ara experimenta: la gana.

De fet, això és el que fem normalment amb el nostre treball de cada dia.

5. La rèplica de Jesús és ben estranya. Què vol dir que l’home no viu només de pa? El pa és necessari! Al desert de la vida experimentem contínuament les nostres necessitats. I són necessitats reals. Cal atendre-les. Cal exercir la nostra capacitat de transformar les pedres (la Natura) en pa (en tot allò que necessitem).

6. Jesús no nega les necessitats ni la capacitat de transformar les pedres en pans; però té en compte la Paraula de Déu. Déu no ens ha fet pas perquè siguem només un “tub digestiu” o un “sac de necessitats”. “Si ets fill de Déu”... Si som fills de Déu, l’horitzó que s’obre davant nostre no és anar gastant la vida per convertir les pedres en pans i poder satisfer les nostres necessitats.  Ser fills de Déu vol dir que estem invitats a participar de la vida divina.

La finalitat del desert, amb les necessitats inherents, no és sobreviure-hi, sinó experimentar-hi la presència bondadosa de Déu que ens prepara per a la Terra Promesa; per a la Llibertat. Més encara: per a la comunió de vida amb Déu-Pare.

7. Aquesta és la primera temptació, la inicial, la que afecta tots els éssers humans, la que Israel no va superar en el desert (Èxode 16,3); la que Adam i Eva no van superar en el Paradís quan van veure que el fruit de l’Arbre del coneixement era bonic i apte per convertir-se en (petits) déus (Gènesi 3,6).

Consisteix en refiar-se, per a viure, només de les pròpies capacitats, prescindint del projecte amorós de Déu sobre nosaltres. La no superació d’aquesta temptació ve escenificada en la famosa paràbola del Fill Pròdig. El fill “petit”, tot i ser “fill” reclama del Pare allò que li toca, i se’n va per les seves, per viure independent del Pare i del seu amor.

Jesús és el contrapunt. Ell venç la temptació.

8. Superada la Primera Temptació, les nostres necessitats ja no són un impediment per anar més enllà i poder veure també el nostre món, i descobrir que hi falten moltes coses i que hi ha molt de mal a corregir. Espontàniament ens venen ganes de fer alguna cosa per a “salvar el món”.

Però, com?

I aquí pot aparèixer la Segona Temptació: “Adorar el Poder”. Salvar el nostre món confiant en el Poder. Què hi pot haver de més “eficaç”!?

El “Poder”, amb les seves mil disfresses, és l’amo real del nostre món. Només cal pactar-hi per ser eficaços en la tasca de salvar el món. Què hi pot haver de més noble!?

9. Jesús replica al temptador recitant aquella sentència que resumeix tot el missatge, radicalment humanitzador, de la Bíblia dels Jueus: “Adora el Senyor, el teu Déu, dóna culte a ell tot sol”.

Israel, amb les seves constants servituds, és una paràbola de la Humanitat, constantment sotmesa als Poders de torn. Tots els Dictadors han sigut exaltats com a grans salvadors; però la trista Història humana deixa clar que el “Poder”, amb les seves grans i meravelloses construccions i revolucions, sempre resulta destructor d’Humanitat. És l’antítesi de l’acció de Déu. Déu crea Humanitat; el Poder destrueix Humanitat. Tots els dictadors s’han elevat sobre munts de víctimes.

Però el “Déu d’Abraham, de Isaac i de Jacob” és el Déu que ha sentit i escoltat els gemecs de es víctimes (Èxode 3,7). Jesús ho té clar, i supera també aquesta temptació.

10. Déu crea Humanitat. El Poder destrueix Humanitat. Però hi ha un Poder la malícia del qual és difícil de detectar: aquell que es revesteix amb vestidures sagrades; aquell que apareix com un servei a Déu o com un acte de confiança en Ell. 

És la tercera temptació.

S’inspira, fins i tot, en la Paraula de Déu. Fer una bona exhibició perquè tothom s’adoni de que hi ha un enviat de Déu. “Confiar” en Déu perquè “ha donat ordre als seus àngels de guardar-te”.

És una temptació subtil que pretén comprometre Déu en la “nostra” obra, per comptes de comprometre’ns nosaltres en la seva. Pretendre que el poder i la bondat de Déu confirmin la nostra acció pretesament “salvadora”. 

“Diu l’Escriptura: “No temptis el Senyor, el teu Déu”.

Jesús supera també aquesta temptació tan pròpia del “món religiós”.

11. Ara, superades les diverses temptacions, Jesús es podrà presentar al món com a home lliure, portador de Llibertat.

Però serà una Llibertat combatuda, com ja va anunciar el vell (i experimentat) Simeó a la mare de Jesús (Lluc 2,34). Per això l’evangelista acaba d’una manera tan sorprenent aquest relat: “... el diable s’allunyà d’ell, esperant que arribés l’oportunitat”. La Creu serà la gran oportunitat del temptador: Si ets Fill de Déu, baixa de la creu! (Mateu 27:40)

C. MISSATGE.

12. El missatge ve constituït per les tres respostes de Jesús, que tenen caràcter progressiu. En primer lloc se’ns diu que la vida a què estem invitats per Déu supera la que ens podria venir només de satisfer les nostres necessitats. En segon lloc se’ns diu que aquesta vida només és possible si renunciem a tota forma de domini sobre els altres. En tercer lloc se’ns indica en especial que ha de quedar exclosa qualsevol “superioritat” pretesament vinguda de Déu. La Quaresma mira la Pasqua, com el Desert mira la Terra Promesa.

D: RESPOSTA.

13. La resposta personal varia segons en quina temptació estiguem encallats. A nivell de tota l’Església, les tres temptacions hi són sempre ben presents. Però, almenys teòricament, entre nosaltres es veu clar que la primera i la segona temptacions existeixen i les hem d’anar superant. Potser no les vencem del tot, però almenys som conscients de que són temptacions que cal superar.

En canvi la tercera temptació encara és poc detectada. Sembla que la “religió”, més o menys “laïcitzada” en el camp social (necessitats) i força exclosa del camp dels “poders fàctics”, s’està refugiant en un àmbit religiós propi on pretén mostrar-se com una cosa “encara important”. Optem per a “grans espectacles religiosos”, en una societat on “l’espectacle”, la “multitud”, “l’exhibició” són molt valorats. Mantenim el “pinacle del temple” per fer-hi les nostres exhibicions. Sembla que no acabem de descobrir que, potser, estem “temptant Déu”.

E. PREGUNTES per al diàleg.

1. Cada temps és cada temps. En els temps actuals, penseu que estan d’acord amb l’evangeli les exhibicions religioses? Són una manera adequada de donar testimoni?

2. Després de grans catàstrofes o de grans injustícies, molta gent sol preguntar “On era, Déu?”. Què en penseu d’aquesta pregunta? Quina idea de Déu pressuposa? Coincideix amb la de l’evangeli?

3. És bonic dir que la Quaresma prepara la Pasqua. Però no hi ha Pasqua sense Divendres Sant. Què us suggereix, això?